Sant Jordi 2018

Imatge

novetats

Anuncis

Gilead, una carta al fill [Teresa Costa-Gramunt escriu sobre “Gilead” de Marilynne Robinson]

FONT: Teresa Costa-Gramunt / Núvol 

Estimo aquest poble. Penso a vegades que entrar dins la terra aquí és un darrer gest d’amor desbocat. Jo també deixaré unes cendres palpitants fins a la gran incandescència general.

La novel·la Gilead, de Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943), Premi Pulitzer 2005, podria ser llegida com un comentari del Nou Testament. En una bona traducció al català a càrrec d’Emili Olcina, aquí l’acaba de publicar Edicions de 1984.

L’any 2012, Marilynne Robinson va rebre de mans del president dels Estats Units la Medalla Nacional d’Humanitats. Esmento aquest guardó d’entre molts d’altres que té aquesta escriptora reconeguda perquè és justament el que cal destacar també de Gilead: la humanitat en doble sentit, és a dir: qualitats humanes i coneixements de signe humanístic fins allà on li és possible experimentar-los al protagonista entranyable de Gilead, el reverend John Ames.

L’any 1956, i amb el pressentiment que no li queda gaire temps de vida –està malalt del cor-, John Ames, casat gran amb una dona molt més jove que ell, escriu al seu fill, en aquest moment un nen de set anys, una carta on parla de la seva trajectòria humana i religiosa, i també dels seus ascendents, ja que Ames és fill d’un bon predicador d’Iowa i nét d’un abrandat pastor evangèlic que de jove va anar a Kansas, a l’Oest, a lluitar per l’abolició de l’esclavitud. En més d’un moment aquest avi, molt ben caracteritzat com tots els personatges de Gilead, recorda un vell profeta de la Bíblia o un foll a l’estil del nostre Ramon Llull, però sense tants coneixements ni, per suposat, talent literari. L’avi Ames és un activista.

Aquesta carta, una llarga epístola per capítols, és el testament moral i espiritual que John Ames llega al seu fill que no veurà créixer fins a fer-se home, i per això sent la necessitat de dialogar-hi a través del que sap fer: escriure sermons, en aquest cas un sermó sense retòrica, un sermó-diàleg de tu a tu que deixa totalment al descobert els seus sentiments, raonaments, dubtes existencials, reflexions religioses i espirituals. Sens dubte la millor lliçó de vida que John Ames pot deixar al fill tot mostrant-li també el seu amor incondicional, amor sagrat, envers un pare i un avi que no sempre va comprendre, que fins i tot li va ser difícil comprendre, però que reverencia i n’adopta els ensenyaments perquè a la vida no hi ha res inútil ni sobrer, qualsevol acte, decisió o simple contemplació dels fets de l’entorn tenen el seu sentit en aquesta llarga cadena de vincles humans.

Vincles que es fan extensius a un lloc perdut, allà on el Senyor va perdre les sandàlies, com és la petita població de Gilead, a Iowa, i la gent de Gilead, amb amics de l’ànima com el reverend Boughton, pastor d’una altra església cristiana, i teòleg com ell. Es respecten i s’estimen fins al punt que Boughton fa padrí Ames d’un dels seus fills, li posa el seu nom. Ames bateja aquest nadó que a partir d’ara portarà el seu nom i que no serà precisament un nen i un home model, ans al contrari. Les actituds excèntriques, rebels i desviades del jove, que no desvetllarem pas aquí, posarà contra les cordes els dos reverends, qüestionarà la seva caritat i la comprensió de la humanitat en totes les seves cares, a vegades ben diabòliques. I entremig dels esdeveniments quotidians viscuts amb tota intensitat i enamorament per la vida –en més d’un moment m’ha fet recordar l’entusiasme vital del poeta Joan Maragall-, hi ha moltes meditacions religioses, metafísiques, riques en la vida de l’esperit. D’aquí ve que hagi afirmat al principi d’aquest escrit que la novel·la Gilead podria ser llegida com un comentari del Nou Testament.

Amb mestria narrativa, a Gilead Marilynne Robinson teixeix un relat de gran calat humà i humanístic que té diversos punts àlgids, d’una gran emotivitat sensible i espiritual, i que, al meu parer, culmina en el moment en què amb una obertura total del cor per part de John Ames i el jove Ames fill del reverend Boughton, aquest rep la benedicció que el seu pare ja no li pot donar perquè està en coma. Amb aquestes paraules ho relata Ames en la carta al seu fill: Tant de bo el vell Bougthon hagués vist el seu noi rebre la benedicció, l’hagués vist acotar el cap. Si li expliqués i ho entengués, estaria gelós de no haver-ho vist, gelós de no haver estat ell qui el beneís. Comprensible, oi? Però continua. Jo gairebé havia sentit la seva mà damunt la meva. Puc imaginar-lo més enllà d’aquest món,tombant-se a mirar-me, meravellat pel que ara comprèn: “Per això hem viscut aquesta vida!”

Sí, a vegades un moment epifànic com aquest dóna sentit a tota una vida que ja en té, però, des del moment en què s’hi va a l’encalç. Diria que fem el que fem perquè sentim la necessitat d’aquesta benedicció de la vida que pot venir de la mà dels qui ens estimen, o fan per estimar-nos, ja que a vegades els ho posem ben difícil amb el nostre capteniment que abans que a ningú ens perjudica a nosaltres mateixos, com a Gilead es posa de manifest.

Gilead és un cant a l’amor altruista, un testimoni real de la fe cristiana més enllà de la litúrgia i la vida comunitària de parròquia per anar a l’arrel de la qüestió: estimar i beneir aquells que ens posen a prova amb actituds malèvoles diverses fins que acabem comprenent que potser són presoners d’un gran dolor d’ànima, un dolor que no sabem. I aquesta comprensió del dolor que no sabem ni sabrem, la comprensió de la feblesa i el dolor espiritual dels altres, i també del propi, engendra una veritable compassió general que es mostra en el particular, com en aquest cas. Potser el veritablement útil en aquesta vida és aquesta compassió nascuda de l’amor perquè sí, i per això el vell reverend John Ames, ja ben malalt, diu al seu fill al final de la seva carta, on manifesta també un gran amor pel seu poble i pel seu país: Resaré perquè creixis com un home valent en un país valent. Resaré perquè trobis la manera de ser útil. Resaré, i després dormiré. Vida acomplerta, difícil i estimulant al mateix temps.

Yannick Garcia: “Un cop entres en aquest cementiri de Saunders, que és gairebé un tractat de greuges nacional, toca unir-se a la festa”

Font: Yannick Garcia, traductor / Vilaweb

«Un dels personatges més entranyables i reeixits de George Saunders és la tieta Bernie de ‘Roure Marí’, relat inclòs al llibre Pastoràlia. Els lectors potser recordaran aquella senyora venerable que, després de morta, surt de la tomba i torna al pis que compartia amb els tres nebots per mirar d’endreçar-los la vida mentre el seu cadàver es descompon. Llegint aquell relat, semblava evident que l’autor havia fet una gran troballa amb la Bernie i que la visió de la mort que li permetia explorar aquell tros de cos podrit reclamava un espai molt més extens.

FullSizeRender (65) Lincoln al bardo, de George Saunders, publicada per Edicions de 1984 i traduïda per Yannick Garcia.

Anys després Saunders ha sabut trobar una excusa històrica carregada de sentiment per obrir les portes d’aquest univers de bat a bat: la reticència d’Abraham Lincoln a amollar el seu fill difunt, Willie, i la necessitat d’anar-lo a veure cada nit al cementiri quan ja és al taüt. Poc que és conscient, ell, del rebombori que aquestes visites provoquen: tots els esperits que fan el ronso pel recinte perquè encara no han ascendit ‒i que habiten aquest estadi intermedi que la tradició budista anomena el bardo‒ veuen com s’altera el seu microcosmos amb l’arribada d’un nou integrant jove i el seu poderós pare. Som ben bé a la cançó de Mecano ‘No es serio este cementerio’: les ànimes volen, ballen, debaten, s’insulten, s’exciten, es barallen, reciten, rememoren, entren en bucle i conformen una polifonia emborratxadora que sembla no tenir final. Per respirar enmig d’aquesta espiral infinita de veus, Saunders documenta els dies de dol de Lincoln amb una corrua també inacabable de citacions d’assajos i obres de referència ‒la majoria, ficticis‒, amb la qual cosa hi suma encara una altra capa de veus que es complementen, es contradiuen i, per sobre de tot, bateguen plenes de vida. Al seu món, tot es mou, tot pensa i tot parla, fins i tot quan no queda ningú viu.

Saunders ha estat sempre un irreverent: no ha volgut respectar mai regles, ni estils, ni convencions literàries. I, amb tot, ha forjat un estil caracteritzat per aquesta ruptura formal. Els seus relats són fàcils de reconèixer, encara que mai sàpigues quina barrabassada s’hi perpetrarà, quina injustícia s’hi cometrà i qui en sortirà més mal parat. Lincoln al bardo naix d’aquí i t’obliga a fer un salt sense saber ben bé on caurem. Saunders s’havia d’empescar una manera de fer novel·la que el divertís i que convingués al seu múscul conegut del relat breu. Aquests trencaments constants i la coralitat de registres i d’idiolectes resulten uns mecanismes molt ben estudiats, perquè fan que la història sembli sempre fresca.

Documentant-me per traduir la novel·la, he descobert que alguns dels testimonis són reals, algunes de les rèpliques i dels textos són autèntics, algunes de les obres citades existeixen… i moltíssimes més sorgeixen de la immensa recerca que ha fet l’autor sobre els fonaments històrics del seu país. Un cop entres en aquest cementiri de Saunders, que és gairebé un tractat de greuges nacional, toca unir-se a la festa. Traduir-lo exigeix sempre suar fel reversionant i recreant, però l’entrega que demanava aquesta novel·la era en cos i ànima. Per a mi ha valgut la pena, aviam què hi diuen els lectors. Us garanteixo que entre tanta mortaldat, Saunders sap fer-hi créixer sempre carretades de flors.»

“Lincoln al bardo”, la sorprenent primera novel·la d’un dels escriptors més reconeguts i influents de la seva generació

Febrer de 1862. La guerra de Secessió fa menys d’un any que dura, però ja comença a ser sagnant. Mentrestant, Willie Lincoln, l’estimat fill d’onze anys del president, és a la Casa Blanca, greument malalt. Malgrat que semblava que havia de recuperar-se, al cap de pocs dies mor i traslladen el seu cos a un cementiri de Georgetown. Els diaris de l’època informen que el president Lincoln, desfet pel dolor, ha visitat diverses vegades la cripta del seu fill per abraçar-lo.
FM171_Lincoln_Saunders
A partir d’aquest fet històric, George Saunders basteix una història inoblidable sobre l’amor i la pèrdua que s’endinsa en un regne sobrenatural alhora hilarant i terrorífic. I és en aquest bardo —l’estat de transició entre la mort i la reencarnació segons la tradició tibetana— que Willie Lincoln, envoltat de fantasmes que es mofen i es planyen de la vida que han deixat enrere, haurà de lliurar una monumental batalla sorgida del fons de la seva pròpia ànima.

Lincoln al bardo és la sorprenent primera novel·la d’un dels escriptors més reconeguts i influents de la seva generació. Una obra formidablement atrevida i generosa d’esperit que també és un testimoni del poder de la ficció per parlar amb honestedat i tendresa de les coses que realment importen.

George Saunders va néixer a Amarillo, Texas, l’any 1958. És professor d’escriptura creativa a la Universitat de Syracuse i escriu per al The New Yorker i per a altres revistes de prestigi. És autor de vuit llibres, entre els quals destaquen els reculls de relats Secessiolàndia pel pedregarPastoràlia i Deu de desembre, obra finalista del National Book Award 2013. La qualitat de la seva literatura és reconeguda internacionalment i ha rebut diversos guardons de prestigi, com ara els premis PEN/Malamud 2013 i Man Booker 2017, que ha obtingut per Lincoln al bardo.


Un tast de Lincoln al bardo 

La mort havia ocorregut feia tan sols uns instants. El cadàver descansava sobre el llit amb la vànova oberta. Duia el pijama blau clar. Tenia els braços als flancs. Les galtes encara estaven enceses. A terra hi havien amuntegat tres coixins. La tauleta lateral estava torta, com si l’haguessin apartat d’un cop.

Testimoni històric: la Casa Blanca de
Lincoln, editat per Stone Hilyard, crònica
de Sophie Lenox, minyona.

Jo vaig ajudar a l’hora de rentar-lo i vestir-lo, i encabat el vaig estirar al llit, que és quan va entrar el senyor Lincoln. No havia vist mai un home tan compungit de dolor. Es va acostar al llit, va aixecar el llençol que tapava el rostre del seu infant, el va esguardar detingudament amb efecte i, amb posat seriós, va murmurar: «Pobre fillet meu, era massa bo per a aquest món. Déu se l’ha endut amb ell. Sé que està molt millor al cel, però és que ens l’estimàvem tant… Que dur, que dur que és veure’l morir!».

Keckley, ibíd


Altres títols de Saunders publicats a Edicions de 1984:

Deu de desembre (Mirmanda, 115. Traducció: Yannick Garcia)

Pastoràlia (Mirmanda, 124. Traducció: Yannick Garcia)

Secessiolàndia pel pedregar (Mirmanda, 140. Traducció: Yannick Garcia)

 

Marilynne Robinson i Orides Fontela

fullsizerender-54.jpg

Un himne immens a l’estranya i meravellosa gràcia de viure

Gilead de Marilynne Robinson
Traducció d’Emili Olcina

El 1956, pressentint que la vida se li acaba, el reverend John Ames escriu al seu fill, encara un nen de set anys, una carta on li parla d’ell mateix i dels seus ascendents. Ames és el fill d’un predicador d’Iowa i el nét d’un pastor evangèlic que, de jove, va anar a l’Oest, a Kansas, a lluitar per l’abolició de l’esclavitud. Amb un discurs lúcid i lluminós on la intel·ligència i l’esperança parlen el mateix idioma, el reverend Ames teixeix, a través de les pàgines de l’única herència que la pobresa material li permet deixar, una història sobre els vincles sagrats entre pares i fills, sempre sotmesos a conflictes inevitables.

De les desfetes de l’ànima a les seves victòries incertes, de l’exaltació de la carn o dels errors del cor als vertígens del misticisme, amb una prosa tan emotiva que es fa inoblidable, Marilynne Robinson, a través de les paraules del reverend Ames, dedica a l’estranya i meravellosa gràcia de viure un himne immens, ample com el país que narra, exigent com tota conquesta espiritual i tan trasbalsador com una pregària.

Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943) és autora de quatre novel·les i de diversos llibres de no-ficció. L’any 2012 va rebre la Medalla Nacional d’Humanitats —atorgada pel president dels Estats Units— per la seva «prosa delicada i intel·ligent». D’entre les seves obres, destaquen Vida de casa iLila, obra guardonada l’any 2014 amb el National Book Critics Circle Award, totes dues publicades en aquesta mateixa col·lecció. Actualment és professora a la Universitat d’Iowa i viu a Iowa City.

Un tast de Gilead:

“Ahir a la nit et vaig dir que potser tard o d’hora me n’aniria, i vas dir on, i et vaig dir amb Nostre Senyor, i vas dir per què, i et vaig dir perquè sóc vell, i vas dir: «No et trobo vell». Em vas agafar la mà i vas dir no ets gaire vell, com si així resolguessis l’assumpte. Et vaig dir que potser tindries una vida molt diferent de la meva i de la vida que havies tingut al meu costat, i seria meravellós, perquè hi ha moltes maneres de viure una bona vida. I vas dir: «La mare ja m’ho ha dit». I després vas dir: «No riguis, perquè et pensaves que em reia de tu». Vas estirar el braç i em vas posar els dits als llavis i em vas adreçar aquella mirada que no he vist mai de la vida excepte a la cara de la teva mare. És una mena d’orgull furiós, apassionat i sever. Sempre m’estranya una mica constatar que les meves celles no s’han socarrat després de rebre una d’aquestes mirades. Les trobaré a faltar.”


L’obra completa d’una de les poetes més brillants del segle XX

Poesia completa d’Orides Fontela
Traducció de Jaon Navarro

«No tinc res més que la poesia. En aquest sentit, sóc el propi cor salvatge. Si no fos per la poesia, jo podria estar en la més pura indigència; ni vosaltres, ni ningú no em reconeixeria; em moriria sense haver existit. És la meva única esperança de salvació, perquè descarto la salvació transcendental. La meva poesia se salvarà tota sola si té força per a això. Ella es defensarà tota sola, cada poema té el seu karma. D’ara endavant, no tinc ja cap responsabilitat sobre els meus poemes.» Orides Fontela

Orides de Lourdes Teixera Fontela va néixer a São João da Boa Vista (SP) el 21 d’abril de 1940, on va viure fins al 1966, any en què es va traslladar a São Paulo. Va ser mestra d’escola i bibliotecària. És una de les poetes brasileres més importants del segle XX. Pertany a la generació dels escriptors Hilda Hilst, Adélia Prado, Roberto Piva i Paulo Leminski. Kant, Heidegger, Wittgenstein o el budisme zen van influir en la seva poesia, no debades havia estudiat Filosofia a la Universitat de São Paulo, on es va llicenciar el 1972. És autora de Transposição, 1969; Helianto, 1973; Alba, 1983; Rosácea, 1986;Trevo (1969-1988), 1988; Teia, 1996; Poesia reunida (1969-1996), 2006, i, finalment, Orides Fontela – Poesia completa, publicada a São Paulo per l’editorial Hedra el 2015. Fontela va morir el 2 de novembre de 1998 a Campos do Jordão.

“De la mateixa manera que la seva vida fou aspra i dura, també ho és la seva poesia: despullada, sense res sobrer. Tot i que els seus poemes semblen simples, quasi obvis, quotidians, en la mesura en què reverberen i ens concentrem en ells, van mostrant-se amplis, revelant la complexitat del que és humà en el món. En aquesta quasi obvietat quotidiana, és una poesia universal, que transcendeix el lloc, la persona, les condicions de vida de qui la va escriure. Com diu Ricardo Domeneck, «és temptador mitificar la dona que va viure com va viure i va escriure aquests poemes, que més aviat semblen cubs d’energia concentrada, esperant per esclatar a l’ull del lector”. (Del pròleg de Veronika Paulics)

Un tast de la poesia d’Orides Fontela:

LES COSES SALVATGES

—la ferma muntanya
la mar indomable
l’ardent
silenci—

en tot batega
i penetra
el clamor
de l’indomesticable destí.

Les gestes de l’expansió ultramarina portuguesa per Àsia narrades pel gran aventurer Mendes Pinto

Peregrinació, de Fernão Mendes Pinto, arriba a les llibreries aquest dimecres 28 de febrer. Selecció i traducció de Gabriel de la S. T. Sampol. Pròleg d’Isabel Soler. 15è Premi de traducció Vidal Alcover. 
LC10_Peregrinació

Fernão Mendes Pinto, navegant portuguès del segle xvi, va escriure un llibre enlluernador, clarament distant de les moltíssimes pàgines cronístiques, descriptives i testimonials, l’anomenada literatura de viatges generada per l’experiència oceànica portuguesa al llarg de les dècades renaixentistes. La Peregrinació és un llibre desbordant i valent que s’acosta, amb gran modernitat, al que serà la futura i romàntica novel·la d’aventures i que és perfectament comparable en audàcia a molts passatges de l’epopeia Els Lusíades del també aventurer i gran poeta Luís Vaz de Camões.

La Peregrinação és l’Aventura, així, en genèric, ja que és la interpretació d’un enorme compendi no només de les experiències del seu autor, sinó de les experiències dels molts aventurers occidentals per l’Orient encarnades en un mateix personatge-narrador que conta allò que en veritat va viure i també trasllada a la seva peregrinació personal allò que va sentir explicar i va adoptar com a propi o allò que va llegir en altres obres.

Alhora, la Peregrinació és un llibre d’estirp marcopoliana, i no només per la seva gairebé inabordable quantitat d’informació i el seu exotisme, sinó també per la sorpresa i la incredulitat que va provocar la seva recepció, com així va ocórrer, més de tres-cents anys abans, amb el Llibre de les meravelles del viatger venecià.

Fernão Mendes Pinto (Montemor-o-Velho, c. 1510 – Almada, 1583), soldat, navegant, descobridor, mercader, metge, diplomàtic, espia, corsari, captaire, presoner, esclau, nàufrag i, fins i tot, novici de la Companyia de Jesús, és autor d’una única obra, la Peregrinació, on consigna les seves vivències, aventures i desventures, durant vint-i-un anys pels territoris orientals, des d’Etiòpia fins al Japó. Publicada pòstumament (1614), la Peregrinació és l’obra més destacada dins el gènere de la literatura de viatges, propi del Renaixement portuguès. S’ha discutit la veracitat de moltes de les coses que hi conta, però des d’un punt de vista exclusivament literari és una obra monumental que fa del seu autor un dels més grans noms de la literatura portuguesa.

Un tast de Peregrinació

“Quan, de vegades, faig memòria dels molts i grans treballs i infortunis que he sofert i que ja començaren en la meva primera edat i han continuat la major part i millor temps de la meva vida, trobo que amb molta de raó em puc queixar de la fortuna, que sembla que ha tingut per particular intenció i empresa seva perseguir-me i maltractar-me, com si això li hagués de ser ocasió de gran fama i de gran glòria, perquè veig que, no contenta, ja des del principi de la meva infantesa a la meva pàtria, de posar-me en tal estat que sempre hi vaig viure en la misèria i la pobresa, i no sense ensurts i perill de la vida, em va voler dur també a les parts de l’Índia on, en lloc del remei que hi anava a cercar, em varen anar creixent amb l’edat els treballs i els perills. Però, per altra banda, quan veig que, d’enmig de tots aquests perills i treballs, Déu sempre me n’ha volgut treure sa i estalvi i posar-me en seguretat, trobo que no tinc tanta raó de queixar-me de tots els mals passats, sinó més aviat de retre-li gràcies per aquest bé present, ja que m’ha volgut conservar la vida perquè pogués fer aquest escrit rude i tosc, que per herència deixo als meus fills (perquè sols per a ells pretenc escriure’l) per tal que ells hi vegin aquests meus treballs i perills de la vida que vaig passar en el transcurs de vint-i-un anys en què vaig ser tretze vegades captiu i disset venut a les parts de l’Índia, Etiòpia, l’Aràbia Feliç, la Xina, Tatària, Macassar, Sumatra i moltes d’altres províncies d’aquell oriental arxipèlag dels confins d’Àsia a què els autors xinesos, siamesos, gueus i liukius anomenen en les seves geografies «Pestanya del Món», commés endavant espero tractar molt detalladament i extensa.”

Fragment del pròleg d’Isabel Soler

“Es pot creure Fernão Mendes Pinto? En el cas que fos veritat tot el que va passar l’aventurer portuguès en els seus vint-i-un anys de viatge marítim i, en molts moments, terrestre per l’Orient —i em sembla que jo sí que ho crec, o crec que tot el que diu (o molt) és possiblement cert—, es fa absolutament extraordinari que aconseguís tornar a Portugal. Com la majoria dels historiadors que s’han topat amb Mendes Pinto i que irremeiablement s’han sentit fascinats pel relat de la seva experiència oriental, tampoc jo no puc estar-me d’esmentar els molts «oficis» que va tenir i que, en bona part, ell mateix recull a la primera pàgina del relat de la seva peregrinació: soldat, navegant, descobridor, mercader, metge, diplomàtic, espia, corsari, captaire, presoner, esclau, nàufrag, fins i tot novici de la Companyia de Jesús en conèixer i rebre l’influx del pare Francesc Xavier. I tampoc no puc contenir les ganes de recollir els molts i enormes espais geogràfics que va veure: des de la seva arribada a l’Índia, el setembre del 1537, i al llarg de les dues dècades que transcorren fins que torna a Lisboa el setembre del 1558, diu que va re-córrer tot Orient, des d’Etiòpia i Abissínia, també, Aràbia,Ormuz i l’Índia, fins a Sumatra, Java, Indoxina, Tatària, laXina i el Japó, fins i tot l’enigmàtic Calaminhão, que alguns han arribat a pensar que es tracta del Tibet i d’altres hi reconeixen la ciutat de Luang Prabang, a Laos. Per concloure el ritual, tampoc no em puc estar de citar les conegudes frases amb què a Portugal es feia paròdia del nom de Fernão MendesPinto, ja un cop es van conèixer les seves nombrosíssimes aventures, totes massa sorprenents, massa increïbles,massa fantasioses: Fernão, mentes? Minto! o Fernão…, mentes muito…”

L’exitosa novel·la d’Irvin D. Yalom, ara en català

El dia que Nietzsche va plorar arriba a les llibreries dimecres 21 de febrer 
FM169_Nietzsche-Yalom
Venècia, 1882. L’atractiva i apassionada Lou Salomé concerta una misteriosa cita amb el doctor Josef Breuer, un dels pares de la psicoanàlisi, per demanar-li que visiti Friedrich Nietzsche, un filòsof alemany encara desconegut pel gran públic però amb un futur brillant. Nietzsche es troba immers en una greu crisi personal i, aïllat i profundament turmentat, manifesta tendències suïcides.

Influït per les noves teories del seu jove protegit Sigmund Freud, Breuer accepta la perillosa estratègia que Salomé li proposa: psicoanalitzar Nietzsche sense que ell se n’adoni. I, tot i que tem que el seu pacient no pugui trobar el consol en les seves sessions de teràpia, a poc a poc aconsegueix que el filòsof s’enfronti als seus fantasmes. Les trobades esdevenen poderoses partides d’escacs dialèctiques. Però ¿qui és el mestre? ¿Qui cura a qui?

Barrejant magistralment realitat i ficció, Irvin D. Yalom basteix una història que, per boca d’alguns dels grans intel·lectuals del segle xix, ens parla sobre el poder redemptor de l’amistat.

Friedrich Nietzsche i Josef Breuer no es van conèixer. I per descomptat, la psicoteràpia no es va inventar com a resultat d’una trobada inexistent. No obstant això, les circumstàncies de la vida dels personatges principals d’aquesta novel·la estan basades en fets reals i els seus components essencials —l’angoixa de Breuer, la desesperació de Nietzsche, Anna O., Lou Salomé, la relació de Freud amb Breuer, el palpitant embrió de la psicoteràpia corresponen al moment històric de 1882. (…) És molt probable que Nietzsche (de qui he descrit el quadre clínic seguint el vívid esbós biogràfic de Stefan Zweig de 1939) patís migranya severa. Per tal de trobar-hi solució, va visitar-se amb molts metges de tot Europa, de manera que seria fàcil que algú l’hagués convençut de visitar-se amb l’eminent Josef Breuer.

Fragment extert de la Nota de l’autor


Irvin D. Yalom (Washington, 1931), nascut en el si d’una família humil d’origen jueu, és escriptor i professor emèrit de Psiquiatria a la Universitat de Stanford. Als seixanta anys es va convertir en autor de novel·les de ficció i va assolir un gran èxit mundial. D’entre les seves obres, que han estat traduïdes a diversos idiomes, destaquen Lying on the couch (1996) i The Schopenhauer cure (2005). Edicions de 1984 n’ha publicat En el cor de la nit (2008), El problema de Spinoza (2012) i Criatures d’un dia (2015).


Un tast de la novel·la

—¿L’esperança? L’esperança és el pitjor de tots els mals! —va exclamar Nietzsche. En el meu llibre Humà, massa humà, vaig suggerir que, quan es va obrir la caixa de Pandora i se’n van escapar els mals que hi havia tancat Zeus, hi va quedar, sense que ningú ho sabés, un últim mal: l’esperança.
Des de llavors, l’home ha considerat la caixa i els seus continguts esperançadors com un cofre de la bona sort. Però hem oblidat el desig de Zeus que l’home continuï permetent que el turmentin. L’esperança és el pitjor dels mals perquè perllonga el turment.
—El que vol dir, doncs, és que hauria d’avançar-se el
moment de la mort, si es vol.
—Aquesta és una elecció possible, però només tenint un
coneixement ple.
Breuer se sentia triomfant. Havia estat pacient, havia permès que les coses seguissin el seu curs i ara veuria els resultats de la seva estratègia! La discussió es movia precisament en la direcció que desitjava.