William Faulkner per sempre [David Castillo a ElPuntAvui]

Font: David Castillo / ElPuntAvui

Edicions de 1984 presenta La mansió, final de la trilogia dels Snopes del premi Nobel del 1949, mestre de mestres

Podria semblar que fa una eternitat quan llegíem apassionadament William Faulkner al nostre país, però va haver-hi un moment que el novel·lista nord-americà estava de moda entre nosaltres. Era una referència, no tan sols per als reconeguts escriptors del boom sud-americà sinó per a tots els que preteníem convertir els nostres relats abarrocats en carn filològica. Al voltant de les traduccions i dels assajos, les discussions sobre aspectes de la seva obra podien arribar a les mans. Han passat dècades des de les traduccions de les novel·les per part d’Hortènsia Curell, Manuel de Pedrolo, Jordi Arbonès, Marta Pera, i Ramon Folch i Camarasa, que des del 1967 van acostar-nos les obres fonamentals del narrador del sud, com ara Rèquiem per a una monja, Absalom, Absalom!Intrús en la pols, SantuariLes palmeres salvatges Mentre agonitzo. També cal destacar els contes de L’arbre dels desitjos, traduït per Albert Fontich per a Edicions B el 1989. I des del 1991, a excepció de reedicions escadusseres, res.

Aquesta tendència es va trencar quan el 2014 Edicions de 1984 va publicar la primera part de la trilogia dels Snopes. Per aquest motiu parlem amb l’editor Josep Cots, flamant Premi Nacional, que està encetant aquestes traduccions de Faulkner, que han començat per la trilogia formada per El llogaretLa ciutat La mansió, les dues primeres traduïdes per Maria Iniesta, i la tercera per Esther Tallada. Cots, que reconeix la influència decisiva que ha tingut Faulkner en l’obra d’autors com García Márquez, però també en novel·listes d’aquí com Rodoreda, Porcel i l’esmentat Pedrolo, ens diu: “Considero que Faulkner és decisiu perquè és capaç de dibuixar el seu món del sud dels Estats Units, amb tots els mites, llegendes i altres circumstàncies. El vaig voler impulsar perquè tenia la sensació que havia quedat sepultat, oblidat totalment. A causa del gruix escarransit dels nostres lectors, deixem de banda autors clau de la literatura, que queden superats per les noves fornades, per les novetats, pel mercat efímer. Un escriptor de la vàlua de Faulkner ha de tenir noves traduccions i ser a les llibreries!”

Cots vol aplicar la política d’autor, que és una de les línies de la casa, malgrat les dificultats inherents al mercat català: “Tinc el pla de continuar costi el que costi. La nostra línia no és abandonar els autors, sinó mostrar el ventall màxim de la seva obra. El projecte passa per intentar donar relleu a una extensa edició de les obres de Faulkner, tant de les novel·les com dels contes. La pròxima serà Llum d’agost, de la qual hi havia una traducció de Manuel de Pedrolo, que volem actualitzar amb una versió per al lector actual.”

Les dificultats venen de la migradesa dels tiratges actuals, però el fet de tirar endavant una iniciativa com aquesta només és comparable al que va fer en castellà Alfaguara, amb el repte de les vendes encara més reduïdes en català: “Amb Faulkner ens hem mogut en els dos primers llibres de la trilogia amb unes xifres pírriques, entre 1.200 i 1.400 exemplars. Crec, però, que La mansió, que forma part de les novel·les sobre l’ascens i caiguda de la família Snopes, té un atractiu especial. És una introducció perfecta a un dels grans mons narratius de la història de la literatura, que s’ha de conservar.”

Nascut al sud profund del Mississipí el 1897, Faulkner pertanyia a una família aristocràtica en decadència des de la guerra de Secessió que va destruir el sud. L’atmosfera llegendària del sud agrícola, pobre i feudal és un dels punts recurrents de la seva obra, que s’engrandeix amb els anys per l’estructura sòlida i la grandesa de les situacions descrites, sovint detalls que actuen com una lupa en la sensibilitat del lector. Amb una formació mínima, Faulkner va començar amb la poesia. Sota el mestratge de Sherwood Anderson, Eliot i Joyce se suma a la revolució de la novel·la, oferint narracions corals, que poden evocar nissagues familiars, el retorn dels soldats o acostar-se a la literatura policíaca gairebé gòtica en obres com Santuari. L’èpica, la llegenda i la mort sempre latent conformen l’aventura del llenguatge que sedueix el lector.

El 6 de setembre arribarà a les llibreries La mansió

L’editor Josep Cots s’entusiasma parlant de Faulkner: “Quan va començar a escriure la trilogia feia més de mig segle que havia acabat la guerra de Secessió. El que fa és mostrar-nos la decadència del sud, de la concepció aristocràtica esclavista. El mateix pas de la trilogia al llarg dels anys mostra com l’antic sud va morint i el nou neix. És un periple de gairebé un segle, la cronologia vital d’una transformació i de les seves parts fosques. La va escriure durant més de trenta anys. Feia broma dient que coneixia més els personatges que els mateixos lectors. Això es reflecteix en aquesta tercera obra, en què alguns dels protagonistes creixen. És una obra autònoma, però fa de compendi i els personatges tenen més dimensió que en les anteriors. Resulta molt agradable perquè no té unes trames complicades i és una bona entrada. Amb això, vull manllevar les afirmacions de la llibretera Marina Porras quan deia que havia estat un encert començar a recuperar Faulkner a partir dels Snopes. Faulkner té molt sarcasme i La mansió alterna personatges i narradors diferents, però és senzilla de llegir”.

Anuncis

Els contes de Grace Paley per primera vegada en català [nota de l’editora per a Vilaweb]

Font: Montse Serra / Vilaweb

Aquesta setmana entrant arriba a les llibreries Tots els contes de l’escriptora nord-americana Grace Paley (Nova York, 1922 – Vermont, 2007), que publica, per primera vegada en català, Edicions de 1984 en una traducció d’Emili Olcina. El volum aplega històries exuberants i gens convencionals, escrites amb una veu personalíssima i inconfusible, que van convertir Paley en una de les autores més singulars de la seva època. Llegiu el conte ‘Dues orelles, tres cops de bona sort’.

Grace Paley va ser escriptora de narrativa breu, poeta, professora universitària i activista política. Nascuda i criada a Nova York, va esdevenir l’autora novaiorquesa per excel·lència. Va ser guardonada amb diversos premis, com ara el premi Vermont a l’Excel·lència en les Arts del 1993 i el premi Edith Wharton del 1989. L’any 1989 el governador Mario Cuomo la va proclamar primera Escriptora Oficial de l’Estat de Nova York.

Laura Baena, editora d’Edicions de 1984, ens parla sobre l’escriptora a bastament:

“Per primera vegada, el lector català pot trobar en la seva llengua els contes de Grace Paley, una de les autores nord-americanes més importants de la segona meitat del segle XX. El volum de contes que ara publiquem, recopilats per la mateixa Paley l’any 1994, va ser finalista dels premis National Book Award i Pulitzer, però, més enllà de les distincions que el llibre hagi pogut tenir al llarg dels anys, és una obra imprescindible perquè configura un fresc magnífic de la literatura de l’autora.

Grace Paley va néixer al Bronx l’any 1922, en el si d’una família d’immigrants jueus. La seva vida va transcórrer entre l’escriptura, la maternitat, el feminisme i el seu compromís polític. El seu corpus literari no és gaire extens, perquè, tal com deia ella mateixa, “l’art és massa ampli, i la vida massa curta”. A Paley li agradava definir modestament la seva obra com “històries sobre gent normal”, però afegia amb sornegueria que creia que amb un grapat de relats curts aconseguia el mateix que molts dels seus col·legues amb les seves llargues novel·les.

En paraules de George Saunders, un altre autor de la casa, en un article sobre l’autora publicat a The New Yorker: “Grace Paley és una de les grans escriptores de la veu del segle passat. Hi ha una sensació que el lector experimenta quan llegeix una estilista com ella que té a veure amb la gran quantitat de veritat que contenen els seus sintagmes o les seves frases i amb la rapidesa amb la qual se segueixen els uns als altres. Una imatge o una frase et troba, et complau amb el seu enginy o la seva vivor, s’introdueix dins teu per ampliar la teva visió evolutiva del món de ficció, i abans que aquest canvi es completi, aquí ja n’arriba una altra. Tu no t’acabes de creure que vagis essent inundat per tot aquest enginy. Davant teu, apareix un món molt més ric i més estrany del que et podries haver imaginat mai, i aquest món guanya habitacions, paisatges i complicacions amb cada frase. El que experimentes és el contacte íntim amb una intel·ligència extraordinària, que et provoca l’agradable sensació que la teva pròpia personalitat recula i és reemplaçada per la consciència de l’autora”.

Vaig descobrir Grace Paley fa tota una colla d’anys, en un viatge a Suïssa d’editors d’arreu del món que en parlaven entusiasmats. Recordo que la primera vegada que vaig entrar en contacte amb la seva prosa vaig quedar estupefacta. El domini de la llengua, la ironia, l’aspror, la luxúria, la comicitat… tot m’enlluernava i em feia sentir, tal com diu Saunders, que l’autora se’m ficava dins del cap. Un viatge emocionat, extraordinari, que recomano a tots els amants de la bona literatura.”

Coberta-Contes-Paley-26225136

Ima Sanchís entrevista Catherine Poulain («L’home de mar») per La Contra de La Vanguardia

 

Font: Ima Sanchís / La Vanguardia

 

Lliure

Hi ha entrevistes que s’han de veure. Aquesta n’és una. Veure els seus ulls verd claríssim, la seva fragilitat, les seves mans rudes a les quals els falta un dit que es va emportar el mar. Escoltar la seva veu dolça i sentir que el que explica, la seva vida en un pesquer durant deu anys a Alaska, no és una paradoxa. Lili mostra que fragilitat i força van de bracet, que homes i dones poden ser companys, que compartim ferocitat i tendresa amb la resta dels animals. Als vint anys va recórrer Àsia amb les butxaques buides, els EUA entre camioners sense perdre la innocència, la mateixa que la va convertir en marinera, ho explica a L’home de mar (Edicions de 1984). I va ser pastora transhumant. Té una saviesa essencial, fruit de la llibertat.

contra bona

 

Sempre vaig tenir la idea que si recorria el món amb senzillesa acabaria
trobant el sentit de la vida.

Se’n va anar als vint anys.
Vaig estar un any a Àsia. A l’Índia dormia a les estacions, sobre un tros de roba, com els indis. Estava sola i nua davant el món.

I què va descobrir?
Que les coses no eren com jo pensava. Vaig treballar en bars al port de Hong Kong sense adonar-me que aquell era un univers perillós. Vaig descobrir que la gent que té pocs diners, com les noies que hi treballaven, no són necessàriament bones persones; ni els rics necessàriament dolents.

Va desmuntar tòpics.
Va ser important, perquè com a filla d’un pastor protestant tenia molt marcat el concepte del bé i del mal.

I no li feia por dormir al carrer?
De vegades, però sempre vaig saber que era important abandonar la seguretat; aquí és on comença el viatge.

El món la va tractar bé?
Sí. Crec que la gent innocent, naïf o estúpida, d’alguna manera està protegida.

Va treballar com a temporera.
Sí, al Canadà. Amb gent molt bregada que venia de tot arreu del món, bàsicament homes: vaig haver d’aprendre a defensar-me.

És primeta i fràgil…
Has de córrer més de pressa, anticipar-te, mossegar fort. No sempre en surts indemne. Crec que és important superar les contingències físiques; són com baralles de gossos: ràpides, ferotges… després tot queda en calma.

No és agradable que t’assetgin.
L’assetjament amaga una debilitat: la necessitat d’amor que veus per tot arreu.

Amor o domini?
Amor, no saben fer-ho d’una altra manera, el seu univers és físic. Després de la lluita, de venir a molestar-me, sentien vergonya. Van acabar respectant-me.

Però quina necessitat tenia de ser allà?
No em volia rendir i marxar. Estimava la vida a la natura, volia treballar de sol a sol, dormir al costat del riu i no estar tancada dins de la condició de dona.

També va recórrer l’Amèrica del Nord.
Allà vaig descobrir els grans espais. Vaig travessar el país fent autoestop i i vaig desitjar que no s’acabés mai. Vaig saber de la fraternitat de la gent de la carretera. Els camioners no em van molestar mai. De vegades no hi havia res durant milers de milles i ells em feien lloc al seu matalàs. No em van tocar mai. En certa manera eren com mariners. Però quan vaig arribar a Alaska vaig saber que aquell era el lloc, l’última frontera. Feia dotze anys que era lluny de casa.

Va arribar a un món dur i salvatge.
Sí, però també un món on et sents més lliure. Si mantens un cert codi d’honor, pots fer el que et doni la gana. Tal com diuen allà els mariners, tens dret a estar boig.

Vagis on vagis hi trobes la simplicitat humana: les borratxeres, les baralles…
És cert, però quan estàs en una vida primària perquè la feina és intensa, en què l’únic important és menjar, dormir, tenir una mica d’escalfor, arribes més de pressa al cor de les coses i de la gent.

I aquest cor no és decebedor?
No. Al vaixell el que compta és la pesca i la supervivència. Sortir de tu i saber que hi ha alguna cosa més és una experiència molt maca. I quan feia mal temps i veia aquell buit negre que arriba després de la gran onada, em fascinava.

No va tenir mai por?
Quan un company es va ofegar. Passàvem setmanes al mar proveïts per vaixells d’abastament. Dormíem en petites lliteres bressats pel soroll eixordador del motor, l’olor de la humitat, dels cossos, dels vestits de plàstic.

Què va descobrir en aquell món masculí?
Vaig acumular un munt de germans que em van descobrir que jo era una dona encara que portés un impermeable, tingués la cara plena de sang i els cabells plens de peix. “Ets una dona molt més enllà de la vestimenta, em van dir, ho ets en cada un dels teus gestos i dins teu”. Em va provar molt, l’aparença no és res.

Per què fugia de la seva feminitat?
Jo volia entrar en aquell univers masculí, en la força, en l’aventura. No em volia limitar a una professió “femenina” en què t’has de cuidar el cos. Em feia por provocar-los si em posava un vestit bonic a terra i ells es burlaven de mi: “Et pots posar un vestit, Lili, no passa res”.

S’avenia amb les dones?
Deien que aconseguia la feina ficant-me al llit amb el patró. Era gelosia de la meva proximitat amb els homes, perquè elles els tenien com a amants, però jo coneixia els seus somnis. Em va expulsar Immigració perquè no tenia papers, algú em va vendre.

Va canviar els homes per les ovelles.
Vaig ser pastora transhumant durant vuit anys. Passava molts mesos sola amb les ovelles. Allò no distava tant de la vida al mar.

Alguna conclusió?
Enyoro els animals, la seva escalfor, la seva olor, el seu mal caràcter i la seva intel∙ligència. I no m’agrada el seu final.

Ara escriu, a què li dona voltes?
Jo crec que la natura és la nostra base, és el que ens equilibra. Les altres coses, tot el que hem viscut, ja no ens pertanyen, ja no serveixen per a res. Cal sortir d’un mateix. Les fronteres les tenim dins.

Novetat editorial: «Les memòries perilloses» seguit de «La transferència d’una memòria», de Benjamin Stora amb Alexis Jenni (Traducció de Josep Alemany)

Quin és l’origen de la «lepenització de les mentalitats» que assetja la societat francesa? Vet aquí una de les millors aproximacions escrites sobre aquest fenomen.

400-memoriesperillosesLes memòries perilloses
Seguit de La transferència d’una memòria
Benjamin Stora amb Alexis Jenni
Traducció de Josep Alemany
De Bat a Bat, 39
978-84-16987-05-4
284 pàgines
18,00 €

França és a les portes d’un combat decisiu que pot portar el Front Nacional al poder. El país no ha acabat de fer net amb el seu passat colonial. Ans al contrari, s’ha impregnat del seu imaginari i n’ha format una base ideològica sobre la qual s’ha construït l’FN. Aquesta és la tesi que llançava Benjamin Stora a La transferència d’una memòria. De l’«Algèria francesa» al racisme antiàrab l’any 1999. El seu llibre analitzava les raons històriques per les quals les memòries ferides que els vaixells van transportar d’una riba a l’altra de la Mediterrània el 1962 continuen vives i en tensió a França. Aquest també va ser el tema de la novel·la d’Alexis Jenni, L’art francès de la guerra, premi Goncourt del 2011.

La primera part d’aquest llibre consisteix en els diàlegs que Alexis Jenni i Benjamin Stora van mantenir entre la fi de l’agost del 2014 i el febrer del 2015, que il•luminen amb llum nova la naturalesa dels grans desafiaments que viu França després de l’atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo al gener del 2015 i dels que l’han seguit posteriorment. L’objectiu és entendre com la ideologia anomenada la «lepenització de les mentalitats» s’ha pogut infiltrar en amplis sectors de la societat i de la classe política franceses i contaminar-los fins a esdevenir avui dia un partit que representa quasi un terç de l’electorat francès. A la segona part del llibre s’edita La transferència d’una memòria, que havia anticipat el lloc central d’aquestes qüestions a la França d’avui.

Benjamin Stora (Constantina, 1950) és historiador, professor universitari i autor de diversos llibres sobre Algèria i la història del Magrib. És president del Consell d’Orientació del Museu de la Història de la Immigració.

Alexis Jenni (Lió, 1963) és autor de L’art francès de la guerra, novel·la amb què va guanyar el premi Goncourt l’any 2011. La novel·la es va inspirar parcialment en el debat sobre la «identitat nacional» que va promoure el president Nicolas Sarkozy.

«Un cavaller prussià en la primera guerra carlina». Julià Guillamon sobre «Els estranys» de Raül Garrigasait [La Vanguardia, Cultura/s]

Julià Guillamon / La Vanguardia

Els estranys s’afegeix a Records de la darrera carlinada (1898) i La punyalada (1904) de Marià Vayreda i a Les històries naturals (1960) de Joan Perucho: és un bon llibre sobre els carlins. Vayreda és tràgic, Perucho descregut. Garrigasait introspectiu i filosòfic: contemporani.

fm155estranys

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) és el traductor català de Zygmunt Bauman i de Peter Sloterdijk, de les cartes de Plató (per a la fundació Bernat metge) i de les Converses d’emigrants alemanys de Goethe (per a l’editorial Alpha). És un home de cultura, autor de la tesi doctoral L’hàbit de la dificultat: Wilhem von Humbolt i Carles Riba davant l’Agamèmnon d’Èsquil, poeta, autor d’un llibre d’assaig creatiu, El gos cosmopolita i dos especímens més (2012) i, ara, novel·lista.

M’apresso a dir que Els estranys és també una novel·la de cultura i un bon debut. Garrigasait pren un tema que el toca geogràficament de prop, l’ocupació de Solsona pels carlins, el 1837, i hi situa un cavaller prussià desconcertat, Rudolf von Wielemann. El pare d’aquest xicot l’envia a Espanya per fer mèrits militars i iniciar una carrera d’èxits i d’honors. Però en arribar a Solsona perd la carta de recomanació i, sense conèixer la llengua, queda desplaçat enmig de personatges estrafolaris, en la gran confusió de la primera guerra carlina. L’arrencada, amb l’entrada a la ciutat de Carles Maria Isidre de Borbó, és esplèndida. Més endavant Garrigasait, que és molt murri, introdueix la figura d’un professor seu, i aquest professor li critica el començament de la novel·la per inversemblant. Ja voldríem que les novel·les històriques que es fan i es desfan tinguessin una engruna de veritat poètica d’aquest capítol lluminós.

Els estranys és una novel·la dialògica. Ho aclareixo. Enfront de les novel·les unívoques i monologades, es relaciona amb diferents tradicions i es desplega com una conversa a diferents nivells: la historia de l’ocupació de Solsona, tal com l’explica el novel·lista (de vegades omniscient, altres vegades realista, altres vegades amb derives oníriques o imaginàries); els problemes del traductor i l’editor de les memòries del príncep Félix Lichnowsky, un altre estranger al servei de la causa de l’ordre i la Legitimitat; i les converses amb el mestre, jubilat i una mica desenganyat de tot, que sent la cultura íntimament lligada a la vida i que es mira amb admiració escèptica les construccions intel·lectuals del deixeble estimat.

Seguint la línia d’algunes grans novel·les de guerra sense guerra, Von Wielemann es passa mig llibre perdut per Solsona, mentre mossèn Tristany i la seva tropa mouen una brega sense fonament, que potser —diu en un tall molt inspirat— és una brega per defensar els records comuns d’un món que la modernitat fa passar avall. L’element filosòfic té un pes important en la novel·la, per exemple quan parla de la intuïció sense historia que fa sortir pagesos i masovers al camp de batalla o quan explica que els sants de fusta han fet més per la humanitat que no els sants de carn i ossos i que els catòlics tenen butlla per no creure en res. Wielemann només s’entén amb el metge, que es diu Foraster: tan foraster és l’un com l’altre. Lluny de l’hàbit de la dificultat, una novel·la prismàtica, ben escrita, que convida a pensar.

«Ocells eteris». Antoni Pladevall sobre «Llibertat i sentit», de Lluís Solà [El 9 Nou]

Font: Antoni Pladevall / El 9 Nou

400llibertatPoeta, dramaturg, traductor, crític literari i, ara també, assagista, tot en grau elevat. Lluís Solà acaba de publicar Llibertat i sentit (Edicions de 1984), un volum de reflexions de caient filosòfic sobre la condició humana que confirma, per si calia, que el seu autor és un magnífic exemplar d’homo cogitans, és a dir, “un home que pensa”. Ben mirat, no calia.

En tots els llenguatges utilitzats, del líric al dialogat, Solà ha vehiculat sempre les fluències del seu pensament a través de la paraula espurnejant i, així, ha acorralat i capturat la vida essencial amb fondària analítica i rigor formal, cosa que explica l’impuls que tenim els lectors de subratllar fragments o d’anotar comentaris personals als marges de les pàgines de les seves obres.

Un llapis de punta fina, nou volum, que se centra sobretot en la noció de llibertat, però que també aborda la justícia, l’amor, la vida i la mort. Escrit durant els últims 17 anys, el llibre intenta “continuar el diàleg que pensadors, poetes, artistes, científics, teòlegs, homes i dones de totes les èpoques han mantingut sobre les preocupacions principals que afecten la condició humana”. No ha partit de zero. L’emperador romà Marc Aureli és autor d’unes Meditacions, i Montaigne va inaugurar l’assaig modern dedicat als assumptes humans i divins. Solà es repenja en aquesta tradició meditativa i afegeix, doncs, una pedra més en la construcció del gran edifici del pensament universal.

La quantitat de lectures que Solà ha fet de les millors obres de la poesia, el teatre, la filosofia i l’art europeus fa caure literalment d’esquena i recorda un altre gegant intel·lectual osonenc de volada europea com Segimon Serrallonga. En la taula de noms final del llibre hi desfilen un centenar de grans autors del món de la literatura(des d’Homer a Ramon Llull, Ausiàs Marc, Dant, Shakespeare, Goethe, Dostoievski, Verdaguer, Maragall i Sagarra), la música (Wagner, Beethoven), la pintura (Dalí, Van Gogh) i la filosofia(de Sòcrates a Descartes, Freud, Hegel, Kant, Marx i Nietzsche).

Lluís Solà va dir, en l’acte de presentació, que l’origen de les reflexions són les caminades tranquil·les que acostuma a fer cada dia fora ciutat i que li permeten copsar molts detalls de la natura, des del color del plomatge d’un ocell fins al fruit que penja a la branca d’un arbre; però també els ocells eteris –els pensaments– que es posen a voleiar de sobte entorn seu i que, abans no desapareguin, emparaula de seguida en una llibreta.