Ima Sanchís entrevista Catherine Poulain («L’home de mar») per La Contra de La Vanguardia

 

Font: Ima Sanchís / La Vanguardia

 

Lliure

Hi ha entrevistes que s’han de veure. Aquesta n’és una. Veure els seus ulls verd claríssim, la seva fragilitat, les seves mans rudes a les quals els falta un dit que es va emportar el mar. Escoltar la seva veu dolça i sentir que el que explica, la seva vida en un pesquer durant deu anys a Alaska, no és una paradoxa. Lili mostra que fragilitat i força van de bracet, que homes i dones poden ser companys, que compartim ferocitat i tendresa amb la resta dels animals. Als vint anys va recórrer Àsia amb les butxaques buides, els EUA entre camioners sense perdre la innocència, la mateixa que la va convertir en marinera, ho explica a L’home de mar (Edicions de 1984). I va ser pastora transhumant. Té una saviesa essencial, fruit de la llibertat.

contra bona

 

Sempre vaig tenir la idea que si recorria el món amb senzillesa acabaria
trobant el sentit de la vida.

Se’n va anar als vint anys.
Vaig estar un any a Àsia. A l’Índia dormia a les estacions, sobre un tros de roba, com els indis. Estava sola i nua davant el món.

I què va descobrir?
Que les coses no eren com jo pensava. Vaig treballar en bars al port de Hong Kong sense adonar-me que aquell era un univers perillós. Vaig descobrir que la gent que té pocs diners, com les noies que hi treballaven, no són necessàriament bones persones; ni els rics necessàriament dolents.

Va desmuntar tòpics.
Va ser important, perquè com a filla d’un pastor protestant tenia molt marcat el concepte del bé i del mal.

I no li feia por dormir al carrer?
De vegades, però sempre vaig saber que era important abandonar la seguretat; aquí és on comença el viatge.

El món la va tractar bé?
Sí. Crec que la gent innocent, naïf o estúpida, d’alguna manera està protegida.

Va treballar com a temporera.
Sí, al Canadà. Amb gent molt bregada que venia de tot arreu del món, bàsicament homes: vaig haver d’aprendre a defensar-me.

És primeta i fràgil…
Has de córrer més de pressa, anticipar-te, mossegar fort. No sempre en surts indemne. Crec que és important superar les contingències físiques; són com baralles de gossos: ràpides, ferotges… després tot queda en calma.

No és agradable que t’assetgin.
L’assetjament amaga una debilitat: la necessitat d’amor que veus per tot arreu.

Amor o domini?
Amor, no saben fer-ho d’una altra manera, el seu univers és físic. Després de la lluita, de venir a molestar-me, sentien vergonya. Van acabar respectant-me.

Però quina necessitat tenia de ser allà?
No em volia rendir i marxar. Estimava la vida a la natura, volia treballar de sol a sol, dormir al costat del riu i no estar tancada dins de la condició de dona.

També va recórrer l’Amèrica del Nord.
Allà vaig descobrir els grans espais. Vaig travessar el país fent autoestop i i vaig desitjar que no s’acabés mai. Vaig saber de la fraternitat de la gent de la carretera. Els camioners no em van molestar mai. De vegades no hi havia res durant milers de milles i ells em feien lloc al seu matalàs. No em van tocar mai. En certa manera eren com mariners. Però quan vaig arribar a Alaska vaig saber que aquell era el lloc, l’última frontera. Feia dotze anys que era lluny de casa.

Va arribar a un món dur i salvatge.
Sí, però també un món on et sents més lliure. Si mantens un cert codi d’honor, pots fer el que et doni la gana. Tal com diuen allà els mariners, tens dret a estar boig.

Vagis on vagis hi trobes la simplicitat humana: les borratxeres, les baralles…
És cert, però quan estàs en una vida primària perquè la feina és intensa, en què l’únic important és menjar, dormir, tenir una mica d’escalfor, arribes més de pressa al cor de les coses i de la gent.

I aquest cor no és decebedor?
No. Al vaixell el que compta és la pesca i la supervivència. Sortir de tu i saber que hi ha alguna cosa més és una experiència molt maca. I quan feia mal temps i veia aquell buit negre que arriba després de la gran onada, em fascinava.

No va tenir mai por?
Quan un company es va ofegar. Passàvem setmanes al mar proveïts per vaixells d’abastament. Dormíem en petites lliteres bressats pel soroll eixordador del motor, l’olor de la humitat, dels cossos, dels vestits de plàstic.

Què va descobrir en aquell món masculí?
Vaig acumular un munt de germans que em van descobrir que jo era una dona encara que portés un impermeable, tingués la cara plena de sang i els cabells plens de peix. “Ets una dona molt més enllà de la vestimenta, em van dir, ho ets en cada un dels teus gestos i dins teu”. Em va provar molt, l’aparença no és res.

Per què fugia de la seva feminitat?
Jo volia entrar en aquell univers masculí, en la força, en l’aventura. No em volia limitar a una professió “femenina” en què t’has de cuidar el cos. Em feia por provocar-los si em posava un vestit bonic a terra i ells es burlaven de mi: “Et pots posar un vestit, Lili, no passa res”.

S’avenia amb les dones?
Deien que aconseguia la feina ficant-me al llit amb el patró. Era gelosia de la meva proximitat amb els homes, perquè elles els tenien com a amants, però jo coneixia els seus somnis. Em va expulsar Immigració perquè no tenia papers, algú em va vendre.

Va canviar els homes per les ovelles.
Vaig ser pastora transhumant durant vuit anys. Passava molts mesos sola amb les ovelles. Allò no distava tant de la vida al mar.

Alguna conclusió?
Enyoro els animals, la seva escalfor, la seva olor, el seu mal caràcter i la seva intel∙ligència. I no m’agrada el seu final.

Ara escriu, a què li dona voltes?
Jo crec que la natura és la nostra base, és el que ens equilibra. Les altres coses, tot el que hem viscut, ja no ens pertanyen, ja no serveixen per a res. Cal sortir d’un mateix. Les fronteres les tenim dins.

Novetat editorial: «Les memòries perilloses» seguit de «La transferència d’una memòria», de Benjamin Stora amb Alexis Jenni (Traducció de Josep Alemany)

Quin és l’origen de la «lepenització de les mentalitats» que assetja la societat francesa? Vet aquí una de les millors aproximacions escrites sobre aquest fenomen.

400-memoriesperillosesLes memòries perilloses
Seguit de La transferència d’una memòria
Benjamin Stora amb Alexis Jenni
Traducció de Josep Alemany
De Bat a Bat, 39
978-84-16987-05-4
284 pàgines
18,00 €

França és a les portes d’un combat decisiu que pot portar el Front Nacional al poder. El país no ha acabat de fer net amb el seu passat colonial. Ans al contrari, s’ha impregnat del seu imaginari i n’ha format una base ideològica sobre la qual s’ha construït l’FN. Aquesta és la tesi que llançava Benjamin Stora a La transferència d’una memòria. De l’«Algèria francesa» al racisme antiàrab l’any 1999. El seu llibre analitzava les raons històriques per les quals les memòries ferides que els vaixells van transportar d’una riba a l’altra de la Mediterrània el 1962 continuen vives i en tensió a França. Aquest també va ser el tema de la novel·la d’Alexis Jenni, L’art francès de la guerra, premi Goncourt del 2011.

La primera part d’aquest llibre consisteix en els diàlegs que Alexis Jenni i Benjamin Stora van mantenir entre la fi de l’agost del 2014 i el febrer del 2015, que il•luminen amb llum nova la naturalesa dels grans desafiaments que viu França després de l’atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo al gener del 2015 i dels que l’han seguit posteriorment. L’objectiu és entendre com la ideologia anomenada la «lepenització de les mentalitats» s’ha pogut infiltrar en amplis sectors de la societat i de la classe política franceses i contaminar-los fins a esdevenir avui dia un partit que representa quasi un terç de l’electorat francès. A la segona part del llibre s’edita La transferència d’una memòria, que havia anticipat el lloc central d’aquestes qüestions a la França d’avui.

Benjamin Stora (Constantina, 1950) és historiador, professor universitari i autor de diversos llibres sobre Algèria i la història del Magrib. És president del Consell d’Orientació del Museu de la Història de la Immigració.

Alexis Jenni (Lió, 1963) és autor de L’art francès de la guerra, novel·la amb què va guanyar el premi Goncourt l’any 2011. La novel·la es va inspirar parcialment en el debat sobre la «identitat nacional» que va promoure el president Nicolas Sarkozy.

«Un cavaller prussià en la primera guerra carlina». Julià Guillamon sobre «Els estranys» de Raül Garrigasait [La Vanguardia, Cultura/s]

Julià Guillamon / La Vanguardia

Els estranys s’afegeix a Records de la darrera carlinada (1898) i La punyalada (1904) de Marià Vayreda i a Les històries naturals (1960) de Joan Perucho: és un bon llibre sobre els carlins. Vayreda és tràgic, Perucho descregut. Garrigasait introspectiu i filosòfic: contemporani.

fm155estranys

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) és el traductor català de Zygmunt Bauman i de Peter Sloterdijk, de les cartes de Plató (per a la fundació Bernat metge) i de les Converses d’emigrants alemanys de Goethe (per a l’editorial Alpha). És un home de cultura, autor de la tesi doctoral L’hàbit de la dificultat: Wilhem von Humbolt i Carles Riba davant l’Agamèmnon d’Èsquil, poeta, autor d’un llibre d’assaig creatiu, El gos cosmopolita i dos especímens més (2012) i, ara, novel·lista.

M’apresso a dir que Els estranys és també una novel·la de cultura i un bon debut. Garrigasait pren un tema que el toca geogràficament de prop, l’ocupació de Solsona pels carlins, el 1837, i hi situa un cavaller prussià desconcertat, Rudolf von Wielemann. El pare d’aquest xicot l’envia a Espanya per fer mèrits militars i iniciar una carrera d’èxits i d’honors. Però en arribar a Solsona perd la carta de recomanació i, sense conèixer la llengua, queda desplaçat enmig de personatges estrafolaris, en la gran confusió de la primera guerra carlina. L’arrencada, amb l’entrada a la ciutat de Carles Maria Isidre de Borbó, és esplèndida. Més endavant Garrigasait, que és molt murri, introdueix la figura d’un professor seu, i aquest professor li critica el començament de la novel·la per inversemblant. Ja voldríem que les novel·les històriques que es fan i es desfan tinguessin una engruna de veritat poètica d’aquest capítol lluminós.

Els estranys és una novel·la dialògica. Ho aclareixo. Enfront de les novel·les unívoques i monologades, es relaciona amb diferents tradicions i es desplega com una conversa a diferents nivells: la historia de l’ocupació de Solsona, tal com l’explica el novel·lista (de vegades omniscient, altres vegades realista, altres vegades amb derives oníriques o imaginàries); els problemes del traductor i l’editor de les memòries del príncep Félix Lichnowsky, un altre estranger al servei de la causa de l’ordre i la Legitimitat; i les converses amb el mestre, jubilat i una mica desenganyat de tot, que sent la cultura íntimament lligada a la vida i que es mira amb admiració escèptica les construccions intel·lectuals del deixeble estimat.

Seguint la línia d’algunes grans novel·les de guerra sense guerra, Von Wielemann es passa mig llibre perdut per Solsona, mentre mossèn Tristany i la seva tropa mouen una brega sense fonament, que potser —diu en un tall molt inspirat— és una brega per defensar els records comuns d’un món que la modernitat fa passar avall. L’element filosòfic té un pes important en la novel·la, per exemple quan parla de la intuïció sense historia que fa sortir pagesos i masovers al camp de batalla o quan explica que els sants de fusta han fet més per la humanitat que no els sants de carn i ossos i que els catòlics tenen butlla per no creure en res. Wielemann només s’entén amb el metge, que es diu Foraster: tan foraster és l’un com l’altre. Lluny de l’hàbit de la dificultat, una novel·la prismàtica, ben escrita, que convida a pensar.

«Ocells eteris». Antoni Pladevall sobre «Llibertat i sentit», de Lluís Solà [El 9 Nou]

Font: Antoni Pladevall / El 9 Nou

400llibertatPoeta, dramaturg, traductor, crític literari i, ara també, assagista, tot en grau elevat. Lluís Solà acaba de publicar Llibertat i sentit (Edicions de 1984), un volum de reflexions de caient filosòfic sobre la condició humana que confirma, per si calia, que el seu autor és un magnífic exemplar d’homo cogitans, és a dir, “un home que pensa”. Ben mirat, no calia.

En tots els llenguatges utilitzats, del líric al dialogat, Solà ha vehiculat sempre les fluències del seu pensament a través de la paraula espurnejant i, així, ha acorralat i capturat la vida essencial amb fondària analítica i rigor formal, cosa que explica l’impuls que tenim els lectors de subratllar fragments o d’anotar comentaris personals als marges de les pàgines de les seves obres.

Un llapis de punta fina, nou volum, que se centra sobretot en la noció de llibertat, però que també aborda la justícia, l’amor, la vida i la mort. Escrit durant els últims 17 anys, el llibre intenta “continuar el diàleg que pensadors, poetes, artistes, científics, teòlegs, homes i dones de totes les èpoques han mantingut sobre les preocupacions principals que afecten la condició humana”. No ha partit de zero. L’emperador romà Marc Aureli és autor d’unes Meditacions, i Montaigne va inaugurar l’assaig modern dedicat als assumptes humans i divins. Solà es repenja en aquesta tradició meditativa i afegeix, doncs, una pedra més en la construcció del gran edifici del pensament universal.

La quantitat de lectures que Solà ha fet de les millors obres de la poesia, el teatre, la filosofia i l’art europeus fa caure literalment d’esquena i recorda un altre gegant intel·lectual osonenc de volada europea com Segimon Serrallonga. En la taula de noms final del llibre hi desfilen un centenar de grans autors del món de la literatura(des d’Homer a Ramon Llull, Ausiàs Marc, Dant, Shakespeare, Goethe, Dostoievski, Verdaguer, Maragall i Sagarra), la música (Wagner, Beethoven), la pintura (Dalí, Van Gogh) i la filosofia(de Sòcrates a Descartes, Freud, Hegel, Kant, Marx i Nietzsche).

Lluís Solà va dir, en l’acte de presentació, que l’origen de les reflexions són les caminades tranquil·les que acostuma a fer cada dia fora ciutat i que li permeten copsar molts detalls de la natura, des del color del plomatge d’un ocell fins al fruit que penja a la branca d’un arbre; però també els ocells eteris –els pensaments– que es posen a voleiar de sobte entorn seu i que, abans no desapareguin, emparaula de seguida en una llibreta.

Novetat editorial: «Història parcial de la meva estupidesa», d’Edward Hirsch. Traducció d’Ernest Farrés i Gemma Gorga

400poesiahirschHistòria parcial de la meva estupidesa i altres poemes
Edward Hirsch
Traducció d’Ernest Farrés i Gemma Gorga
1984Poesia, 17
184 pàgines
16,80 €

Inèdit fins ara al nostre país, Edward Hirsch (Chicago, 1950) és un dels poetes nord-americans més reconeguts de l’actualitat. Atent al valor comunicatiu de la poesia, amic de l’expressió cenyida i essencial, reflexiona sobre la seva pròpia condició humana (il·lustrada, urbana i jueva), sense deixar mai de convertir les vivències en situacions generals que obren al lector la porta a la reflexió sobre si mateix, com si cada poema fos una pausa per pensar una mica. Aquest tret estilístic aparentment simple —la indagació en la quotidianitat de la vida moderna— assoleix tanmateix altes fites de torbament, un desfici quasi filosòfic o religiós que intensifiquen els imprevistos i els arcans d’una existència inaprehensible i plena de matisos. De factura impecable i profunditat extraordinària, la seva poesia traça un itinerari que va de l’hostilitat del destí i els elements exteriors al goig més gran i elemental.

L’antologia que teniu a les mans, que recorre el corpus anterior a Gabriel (2014) i pren com a base The living fire (2010), mostra l’obra d’Edward Hirsch per primer cop traduïda al català.

200hirschEdward Hirsch és una de les figures cabdals de la poesia nord-americana dels nostres dies. Nascut a Chicago el 1950, ha estat professor a la Universitat Estatal Wayne i a la Universitat de Houston, col·laborador en diaris i revistes —cal destacar, per la seva popularitat, els articles setmanals sobre poesia a The Washington Post Book World del 2002 al 2005— i actualment és president de la Fundació John Simon Guggenheim de Nova York.

Autor de set poemaris publicats entre els anys 1981 i 2008, va recollir el millor de la seva producció fins aleshores a The living fire (2010). El 2014 va aparèixer la seva darrera obra, Gabriel, un llarg poema elegíac a la mort del seu fill. També ha escrit diversos assaigs literaris, entre els quals destaca How to read a poem and fall in love with poetry (1999), que va esdevenir un supervendes. Ha rebut nombrosos premis, com ara el MacArthur Fellow el 1997.

Aquest volum antològic comprèn una tria significativa de la poesia de Hirsch, per primer cop traduïda al català.