Yannick Garcia: “Un cop entres en aquest cementiri de Saunders, que és gairebé un tractat de greuges nacional, toca unir-se a la festa”

Font: Yannick Garcia, traductor / Vilaweb

«Un dels personatges més entranyables i reeixits de George Saunders és la tieta Bernie de ‘Roure Marí’, relat inclòs al llibre Pastoràlia. Els lectors potser recordaran aquella senyora venerable que, després de morta, surt de la tomba i torna al pis que compartia amb els tres nebots per mirar d’endreçar-los la vida mentre el seu cadàver es descompon. Llegint aquell relat, semblava evident que l’autor havia fet una gran troballa amb la Bernie i que la visió de la mort que li permetia explorar aquell tros de cos podrit reclamava un espai molt més extens.

 Lincoln al bardo, de George Saunders, publicada per Edicions de 1984 i traduïda per Yannick Garcia.

Anys després Saunders ha sabut trobar una excusa històrica carregada de sentiment per obrir les portes d’aquest univers de bat a bat: la reticència d’Abraham Lincoln a amollar el seu fill difunt, Willie, i la necessitat d’anar-lo a veure cada nit al cementiri quan ja és al taüt. Poc que és conscient, ell, del rebombori que aquestes visites provoquen: tots els esperits que fan el ronso pel recinte perquè encara no han ascendit ‒i que habiten aquest estadi intermedi que la tradició budista anomena el bardo‒ veuen com s’altera el seu microcosmos amb l’arribada d’un nou integrant jove i el seu poderós pare. Som ben bé a la cançó de Mecano ‘No es serio este cementerio’: les ànimes volen, ballen, debaten, s’insulten, s’exciten, es barallen, reciten, rememoren, entren en bucle i conformen una polifonia emborratxadora que sembla no tenir final. Per respirar enmig d’aquesta espiral infinita de veus, Saunders documenta els dies de dol de Lincoln amb una corrua també inacabable de citacions d’assajos i obres de referència ‒la majoria, ficticis‒, amb la qual cosa hi suma encara una altra capa de veus que es complementen, es contradiuen i, per sobre de tot, bateguen plenes de vida. Al seu món, tot es mou, tot pensa i tot parla, fins i tot quan no queda ningú viu.

Saunders ha estat sempre un irreverent: no ha volgut respectar mai regles, ni estils, ni convencions literàries. I, amb tot, ha forjat un estil caracteritzat per aquesta ruptura formal. Els seus relats són fàcils de reconèixer, encara que mai sàpigues quina barrabassada s’hi perpetrarà, quina injustícia s’hi cometrà i qui en sortirà més mal parat. Lincoln al bardo naix d’aquí i t’obliga a fer un salt sense saber ben bé on caurem. Saunders s’havia d’empescar una manera de fer novel·la que el divertís i que convingués al seu múscul conegut del relat breu. Aquests trencaments constants i la coralitat de registres i d’idiolectes resulten uns mecanismes molt ben estudiats, perquè fan que la història sembli sempre fresca.

Documentant-me per traduir la novel·la, he descobert que alguns dels testimonis són reals, algunes de les rèpliques i dels textos són autèntics, algunes de les obres citades existeixen… i moltíssimes més sorgeixen de la immensa recerca que ha fet l’autor sobre els fonaments històrics del seu país. Un cop entres en aquest cementiri de Saunders, que és gairebé un tractat de greuges nacional, toca unir-se a la festa. Traduir-lo exigeix sempre suar fel reversionant i recreant, però l’entrega que demanava aquesta novel·la era en cos i ànima. Per a mi ha valgut la pena, aviam què hi diuen els lectors. Us garanteixo que entre tanta mortaldat, Saunders sap fer-hi créixer sempre carretades de flors.»

“Lincoln al bardo”, la sorprenent primera novel·la d’un dels escriptors més reconeguts i influents de la seva generació

Febrer de 1862. La guerra de Secessió fa menys d’un any que dura, però ja comença a ser sagnant. Mentrestant, Willie Lincoln, l’estimat fill d’onze anys del president, és a la Casa Blanca, greument malalt. Malgrat que semblava que havia de recuperar-se, al cap de pocs dies mor i traslladen el seu cos a un cementiri de Georgetown. Els diaris de l’època informen que el president Lincoln, desfet pel dolor, ha visitat diverses vegades la cripta del seu fill per abraçar-lo.

A partir d’aquest fet històric, George Saunders basteix una història inoblidable sobre l’amor i la pèrdua que s’endinsa en un regne sobrenatural alhora hilarant i terrorífic. I és en aquest bardo —l’estat de transició entre la mort i la reencarnació segons la tradició tibetana— que Willie Lincoln, envoltat de fantasmes que es mofen i es planyen de la vida que han deixat enrere, haurà de lliurar una monumental batalla sorgida del fons de la seva pròpia ànima.

Lincoln al bardo és la sorprenent primera novel·la d’un dels escriptors més reconeguts i influents de la seva generació. Una obra formidablement atrevida i generosa d’esperit que també és un testimoni del poder de la ficció per parlar amb honestedat i tendresa de les coses que realment importen.

George Saunders va néixer a Amarillo, Texas, l’any 1958. És professor d’escriptura creativa a la Universitat de Syracuse i escriu per al The New Yorker i per a altres revistes de prestigi. És autor de vuit llibres, entre els quals destaquen els reculls de relats Secessiolàndia pel pedregar, Pastoràlia i Deu de desembre, obra finalista del National Book Award 2013. La qualitat de la seva literatura és reconeguda internacionalment i ha rebut diversos guardons de prestigi, com ara els premis PEN/Malamud 2013 i Man Booker 2017, que ha obtingut per Lincoln al bardo.

---

Un tast de Lincoln al bardo 

La mort havia ocorregut feia tan sols uns instants. El cadàver descansava sobre el llit amb la vànova oberta. Duia el pijama blau clar. Tenia els braços als flancs. Les galtes encara estaven enceses. A terra hi havien amuntegat tres coixins. La tauleta lateral estava torta, com si l’haguessin apartat d’un cop.

A Testimoni històric: la Casa Blanca de
Lincoln, editat per Stone Hilyard, crònica
de Sophie Lenox, minyona.

Jo vaig ajudar a l’hora de rentar-lo i vestir-lo, i encabat el vaig estirar al llit, que és quan va entrar el senyor Lincoln. No havia vist mai un home tan compungit de dolor. Es va acostar al llit, va aixecar el llençol que tapava el rostre del seu infant, el va esguardar detingudament amb efecte i, amb posat seriós, va murmurar: «Pobre fillet meu, era massa bo per a aquest món. Déu se l’ha endut amb ell. Sé que està molt millor al cel, però és que ens l’estimàvem tant… Que dur, que dur que és veure’l morir!».

Keckley, ibíd

---

Altres títols de Saunders publicats a Edicions de 1984:

Deu de desembre (Mirmanda, 115. Traducció: Yannick Garcia)

Pastoràlia (Mirmanda, 124. Traducció: Yannick Garcia)

Secessiolàndia pel pedregar (Mirmanda, 140. Traducció: Yannick Garcia)

 

Marilynne Robinson i Orides Fontela

Un himne immens a l’estranya i meravellosa gràcia de viure

Gilead de Marilynne Robinson
Traducció d’Emili Olcina

El 1956, pressentint que la vida se li acaba, el reverend John Ames escriu al seu fill, encara un nen de set anys, una carta on li parla d’ell mateix i dels seus ascendents. Ames és el fill d’un predicador d’Iowa i el nét d’un pastor evangèlic que, de jove, va anar a l’Oest, a Kansas, a lluitar per l’abolició de l’esclavitud. Amb un discurs lúcid i lluminós on la intel·ligència i l’esperança parlen el mateix idioma, el reverend Ames teixeix, a través de les pàgines de l’única herència que la pobresa material li permet deixar, una història sobre els vincles sagrats entre pares i fills, sempre sotmesos a conflictes inevitables.

De les desfetes de l’ànima a les seves victòries incertes, de l’exaltació de la carn o dels errors del cor als vertígens del misticisme, amb una prosa tan emotiva que es fa inoblidable, Marilynne Robinson, a través de les paraules del reverend Ames, dedica a l’estranya i meravellosa gràcia de viure un himne immens, ample com el país que narra, exigent com tota conquesta espiritual i tan trasbalsador com una pregària.

Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943) és autora de quatre novel·les i de diversos llibres de no-ficció. L’any 2012 va rebre la Medalla Nacional d’Humanitats —atorgada pel president dels Estats Units— per la seva «prosa delicada i intel·ligent». D’entre les seves obres, destaquen Vida de casa iLila, obra guardonada l’any 2014 amb el National Book Critics Circle Award, totes dues publicades en aquesta mateixa col·lecció. Actualment és professora a la Universitat d’Iowa i viu a Iowa City.

Un tast de Gilead:

“Ahir a la nit et vaig dir que potser tard o d’hora me n’aniria, i vas dir on, i et vaig dir amb Nostre Senyor, i vas dir per què, i et vaig dir perquè sóc vell, i vas dir: «No et trobo vell». Em vas agafar la mà i vas dir no ets gaire vell, com si així resolguessis l’assumpte. Et vaig dir que potser tindries una vida molt diferent de la meva i de la vida que havies tingut al meu costat, i seria meravellós, perquè hi ha moltes maneres de viure una bona vida. I vas dir: «La mare ja m’ho ha dit». I després vas dir: «No riguis, perquè et pensaves que em reia de tu». Vas estirar el braç i em vas posar els dits als llavis i em vas adreçar aquella mirada que no he vist mai de la vida excepte a la cara de la teva mare. És una mena d’orgull furiós, apassionat i sever. Sempre m’estranya una mica constatar que les meves celles no s’han socarrat després de rebre una d’aquestes mirades. Les trobaré a faltar.”

---

L’obra completa d’una de les poetes més brillants del segle XX

Poesia completa d’Orides Fontela
Traducció de Jaon Navarro

«No tinc res més que la poesia. En aquest sentit, sóc el propi cor salvatge. Si no fos per la poesia, jo podria estar en la més pura indigència; ni vosaltres, ni ningú no em reconeixeria; em moriria sense haver existit. És la meva única esperança de salvació, perquè descarto la salvació transcendental. La meva poesia se salvarà tota sola si té força per a això. Ella es defensarà tota sola, cada poema té el seu karma. D’ara endavant, no tinc ja cap responsabilitat sobre els meus poemes.» Orides Fontela

Orides de Lourdes Teixera Fontela va néixer a São João da Boa Vista (SP) el 21 d’abril de 1940, on va viure fins al 1966, any en què es va traslladar a São Paulo. Va ser mestra d’escola i bibliotecària. És una de les poetes brasileres més importants del segle XX. Pertany a la generació dels escriptors Hilda Hilst, Adélia Prado, Roberto Piva i Paulo Leminski. Kant, Heidegger, Wittgenstein o el budisme zen van influir en la seva poesia, no debades havia estudiat Filosofia a la Universitat de São Paulo, on es va llicenciar el 1972. És autora de Transposição, 1969; Helianto, 1973; Alba, 1983; Rosácea, 1986;Trevo (1969-1988), 1988; Teia, 1996; Poesia reunida (1969-1996), 2006, i, finalment, Orides Fontela – Poesia completa, publicada a São Paulo per l’editorial Hedra el 2015. Fontela va morir el 2 de novembre de 1998 a Campos do Jordão.

“De la mateixa manera que la seva vida fou aspra i dura, també ho és la seva poesia: despullada, sense res sobrer. Tot i que els seus poemes semblen simples, quasi obvis, quotidians, en la mesura en què reverberen i ens concentrem en ells, van mostrant-se amplis, revelant la complexitat del que és humà en el món. En aquesta quasi obvietat quotidiana, és una poesia universal, que transcendeix el lloc, la persona, les condicions de vida de qui la va escriure. Com diu Ricardo Domeneck, «és temptador mitificar la dona que va viure com va viure i va escriure aquests poemes, que més aviat semblen cubs d’energia concentrada, esperant per esclatar a l’ull del lector”. (Del pròleg de Veronika Paulics)

Un tast de la poesia d’Orides Fontela:

LES COSES SALVATGES

—la ferma muntanya
la mar indomable
l’ardent
silenci—

en tot batega
i penetra
el clamor
de l’indomesticable destí.

Les gestes de l’expansió ultramarina portuguesa per Àsia narrades pel gran aventurer Mendes Pinto

Peregrinació, de Fernão Mendes Pinto, arriba a les llibreries aquest dimecres 28 de febrer. Selecció i traducció de Gabriel de la S. T. Sampol. Pròleg d’Isabel Soler. 15è Premi de traducció Vidal Alcover. 

Fernão Mendes Pinto, navegant portuguès del segle xvi, va escriure un llibre enlluernador, clarament distant de les moltíssimes pàgines cronístiques, descriptives i testimonials, l’anomenada literatura de viatges generada per l’experiència oceànica portuguesa al llarg de les dècades renaixentistes. La Peregrinació és un llibre desbordant i valent que s’acosta, amb gran modernitat, al que serà la futura i romàntica novel·la d’aventures i que és perfectament comparable en audàcia a molts passatges de l’epopeia Els Lusíades del també aventurer i gran poeta Luís Vaz de Camões.

La Peregrinação és l’Aventura, així, en genèric, ja que és la interpretació d’un enorme compendi no només de les experiències del seu autor, sinó de les experiències dels molts aventurers occidentals per l’Orient encarnades en un mateix personatge-narrador que conta allò que en veritat va viure i també trasllada a la seva peregrinació personal allò que va sentir explicar i va adoptar com a propi o allò que va llegir en altres obres.

Alhora, la Peregrinació és un llibre d’estirp marcopoliana, i no només per la seva gairebé inabordable quantitat d’informació i el seu exotisme, sinó també per la sorpresa i la incredulitat que va provocar la seva recepció, com així va ocórrer, més de tres-cents anys abans, amb el Llibre de les meravelles del viatger venecià.

Fernão Mendes Pinto (Montemor-o-Velho, c. 1510 – Almada, 1583), soldat, navegant, descobridor, mercader, metge, diplomàtic, espia, corsari, captaire, presoner, esclau, nàufrag i, fins i tot, novici de la Companyia de Jesús, és autor d’una única obra, la Peregrinació, on consigna les seves vivències, aventures i desventures, durant vint-i-un anys pels territoris orientals, des d’Etiòpia fins al Japó. Publicada pòstumament (1614), la Peregrinació és l’obra més destacada dins el gènere de la literatura de viatges, propi del Renaixement portuguès. S’ha discutit la veracitat de moltes de les coses que hi conta, però des d’un punt de vista exclusivament literari és una obra monumental que fa del seu autor un dels més grans noms de la literatura portuguesa.

Un tast de Peregrinació

“Quan, de vegades, faig memòria dels molts i grans treballs i infortunis que he sofert i que ja començaren en la meva primera edat i han continuat la major part i millor temps de la meva vida, trobo que amb molta de raó em puc queixar de la fortuna, que sembla que ha tingut per particular intenció i empresa seva perseguir-me i maltractar-me, com si això li hagués de ser ocasió de gran fama i de gran glòria, perquè veig que, no contenta, ja des del principi de la meva infantesa a la meva pàtria, de posar-me en tal estat que sempre hi vaig viure en la misèria i la pobresa, i no sense ensurts i perill de la vida, em va voler dur també a les parts de l’Índia on, en lloc del remei que hi anava a cercar, em varen anar creixent amb l’edat els treballs i els perills. Però, per altra banda, quan veig que, d’enmig de tots aquests perills i treballs, Déu sempre me n’ha volgut treure sa i estalvi i posar-me en seguretat, trobo que no tinc tanta raó de queixar-me de tots els mals passats, sinó més aviat de retre-li gràcies per aquest bé present, ja que m’ha volgut conservar la vida perquè pogués fer aquest escrit rude i tosc, que per herència deixo als meus fills (perquè sols per a ells pretenc escriure’l) per tal que ells hi vegin aquests meus treballs i perills de la vida que vaig passar en el transcurs de vint-i-un anys en què vaig ser tretze vegades captiu i disset venut a les parts de l’Índia, Etiòpia, l’Aràbia Feliç, la Xina, Tatària, Macassar, Sumatra i moltes d’altres províncies d’aquell oriental arxipèlag dels confins d’Àsia a què els autors xinesos, siamesos, gueus i liukius anomenen en les seves geografies «Pestanya del Món», commés endavant espero tractar molt detalladament i extensa.”

Fragment del pròleg d’Isabel Soler

“Es pot creure Fernão Mendes Pinto? En el cas que fos veritat tot el que va passar l’aventurer portuguès en els seus vint-i-un anys de viatge marítim i, en molts moments, terrestre per l’Orient —i em sembla que jo sí que ho crec, o crec que tot el que diu (o molt) és possiblement cert—, es fa absolutament extraordinari que aconseguís tornar a Portugal. Com la majoria dels historiadors que s’han topat amb Mendes Pinto i que irremeiablement s’han sentit fascinats pel relat de la seva experiència oriental, tampoc jo no puc estar-me d’esmentar els molts «oficis» que va tenir i que, en bona part, ell mateix recull a la primera pàgina del relat de la seva peregrinació: soldat, navegant, descobridor, mercader, metge, diplomàtic, espia, corsari, captaire, presoner, esclau, nàufrag, fins i tot novici de la Companyia de Jesús en conèixer i rebre l’influx del pare Francesc Xavier. I tampoc no puc contenir les ganes de recollir els molts i enormes espais geogràfics que va veure: des de la seva arribada a l’Índia, el setembre del 1537, i al llarg de les dues dècades que transcorren fins que torna a Lisboa el setembre del 1558, diu que va re-córrer tot Orient, des d’Etiòpia i Abissínia, també, Aràbia,Ormuz i l’Índia, fins a Sumatra, Java, Indoxina, Tatària, laXina i el Japó, fins i tot l’enigmàtic Calaminhão, que alguns han arribat a pensar que es tracta del Tibet i d’altres hi reconeixen la ciutat de Luang Prabang, a Laos. Per concloure el ritual, tampoc no em puc estar de citar les conegudes frases amb què a Portugal es feia paròdia del nom de Fernão MendesPinto, ja un cop es van conèixer les seves nombrosíssimes aventures, totes massa sorprenents, massa increïbles,massa fantasioses: Fernão, mentes? Minto! o Fernão…, mentes muito…”

L’exitosa novel·la d’Irvin D. Yalom, ara en català

El dia que Nietzsche va plorar arriba a les llibreries dimecres 21 de febrer 

Venècia, 1882. L’atractiva i apassionada Lou Salomé concerta una misteriosa cita amb el doctor Josef Breuer, un dels pares de la psicoanàlisi, per demanar-li que visiti Friedrich Nietzsche, un filòsof alemany encara desconegut pel gran públic però amb un futur brillant. Nietzsche es troba immers en una greu crisi personal i, aïllat i profundament turmentat, manifesta tendències suïcides.

Influït per les noves teories del seu jove protegit Sigmund Freud, Breuer accepta la perillosa estratègia que Salomé li proposa: psicoanalitzar Nietzsche sense que ell se n’adoni. I, tot i que tem que el seu pacient no pugui trobar el consol en les seves sessions de teràpia, a poc a poc aconsegueix que el filòsof s’enfronti als seus fantasmes. Les trobades esdevenen poderoses partides d’escacs dialèctiques. Però ¿qui és el mestre? ¿Qui cura a qui?

Barrejant magistralment realitat i ficció, Irvin D. Yalom basteix una història que, per boca d’alguns dels grans intel·lectuals del segle xix, ens parla sobre el poder redemptor de l’amistat.

Friedrich Nietzsche i Josef Breuer no es van conèixer. I per descomptat, la psicoteràpia no es va inventar com a resultat d’una trobada inexistent. No obstant això, les circumstàncies de la vida dels personatges principals d’aquesta novel·la estan basades en fets reals i els seus components essencials —l’angoixa de Breuer, la desesperació de Nietzsche, Anna O., Lou Salomé, la relació de Freud amb Breuer, el palpitant embrió de la psicoteràpia corresponen al moment històric de 1882. (…) És molt probable que Nietzsche (de qui he descrit el quadre clínic seguint el vívid esbós biogràfic de Stefan Zweig de 1939) patís migranya severa. Per tal de trobar-hi solució, va visitar-se amb molts metges de tot Europa, de manera que seria fàcil que algú l’hagués convençut de visitar-se amb l’eminent Josef Breuer.

Fragment extert de la Nota de l’autor

---

Irvin D. Yalom (Washington, 1931), nascut en el si d’una família humil d’origen jueu, és escriptor i professor emèrit de Psiquiatria a la Universitat de Stanford. Als seixanta anys es va convertir en autor de novel·les de ficció i va assolir un gran èxit mundial. D’entre les seves obres, que han estat traduïdes a diversos idiomes, destaquen Lying on the couch (1996) i The Schopenhauer cure (2005). Edicions de 1984 n’ha publicat En el cor de la nit (2008), El problema de Spinoza (2012) i Criatures d’un dia (2015).

---

Un tast de la novel·la

—¿L’esperança? L’esperança és el pitjor de tots els mals! —va exclamar Nietzsche. En el meu llibre Humà, massa humà, vaig suggerir que, quan es va obrir la caixa de Pandora i se’n van escapar els mals que hi havia tancat Zeus, hi va quedar, sense que ningú ho sabés, un últim mal: l’esperança.
Des de llavors, l’home ha considerat la caixa i els seus continguts esperançadors com un cofre de la bona sort. Però hem oblidat el desig de Zeus que l’home continuï permetent que el turmentin. L’esperança és el pitjor dels mals perquè perllonga el turment.
—El que vol dir, doncs, és que hauria d’avançar-se el
moment de la mort, si es vol.
—Aquesta és una elecció possible, però només tenint un
coneixement ple.
Breuer se sentia triomfant. Havia estat pacient, havia permès que les coses seguissin el seu curs i ara veuria els resultats de la seva estratègia! La discussió es movia precisament en la direcció que desitjava.

---

“L’elegia converteix el passat en un paradís perdut” [El Punt Avui conversa amb Quim Español sobre “Elegies”]

FONT: XAVIER CASTILLÓN / EL PUNT AVUI 

“A una determinada edat el pas del temps és un dels temes que et preocupen més, però amb un cert engany: l’elegia et fa convertir el passat en un paradís perdut, i això és fals. Però som criatures nostàlgiques. Veure el temps com un enemic és potser més un pretext que una realitat”, explica l’arquitecte i poeta gironí Quim Español sobre el seu cinquè poemari, Elegies (Edicions de 1984), que avui presentarà a la Casa de Cultura de Girona (20 h), en un acte coorganitzat per la llibreria 22. En aquestes Elegies, Quim Español evoca algunes coses irremeiablement perdudes però ho fa “amb un to estoic i la mirada tranquil·la de la nostàlgia”.

Foto: Manel Lladó

Cinc anys després de la seva última incursió en la poesia, Nadir i altres nits, Español presenta ara una obra ben diferent: “En aquell llibre hi havia quatre poemes en prosa poètica, amb fragments de poesia dissimulats al seu interior, el més llarg dels quals, Nadir, va ser representat teatralment per Marta Angelat: una grata experiència que no esperava. A Elegies, per contra, hi ha poemes lleugerament narratius, que expliquen alguna cosa: una brevíssima narració que funciona com a pretext del poema, perquè realment el sentit és un altre.” En alguns d’aquests poemes, hi trobem intervencions d’alguns personatges com ara Ariel –un referent literari ja present en clàssics de Shakespeare o Carner– que, en realitat, funciona per a Español com “un àlter ego que em permet dir coses que potser són pròpies, però evitant un personalisme excessiu”.

Aquí apareix la temptació de preguntar-li, a l’autor, fins a quin punt aquests poemes indaguen en el seu fur intern: “En tot poema sempre hi ha coses importants del que escriu. Però jo renego de la creença que la poesia són els sentiments de l’autor. Crec més aviat que reflecteix experiències pròpies o que ha vist en el seu entorn. Com deia Rilke, la poesia és experiència.”

Elegies inclou una setantena de poemes repartits en tres parts més o menys temàtiques: “La primera part està dedicada al temps, els somnis i els malsons; la segona, a l’art, la forma de produir els mateixos versos, i altres formes de creació com ara la pintura i la música, i en la tercera combino coses que també venen del camp de l’art, amb la ciència i la tècnica, per tornar de nou al pas del temps”, diu també l’autor d’Entre tècnica i enigma (Mirades transversals sobre les arts), editat el 2015: un lloat assaig sobre els mecanismes creatius en què ja apareixien alguns dels temes destacats d’Elegies, en una forma completament diferent.

“El Rusio i el Pelao” de C. A. Jordana arriba a les llibreries aquest dimecres 7 de febrer

Inspirada en l’ambient dels barris populars xilens on va viure l’autor, El Rusio i el Pelao és una nouvelle del tot original en les nostres lletres. Explica la vida de dos nois del carrer (uns rotos) que han d’espavilar-se com poden —fent les feines més diverses— i que miren de campar-se-la per un món que resulta engrescador, especialment des de la perspectiva iniciàtica, però que no els ofereix cap protecció. Els vincles entre els dos germans, les amistats de la mare, l’escenari suburbial sobre el fons de la ciutat de Santiago o la galeria de personatges passavolants (des de la figura volàtil del pare fins als parents amoïnosos) són presentats amb una prosa àgil que incorpora amb naturalitat la parla xilena popular. Un prodigi de penetració psicològica, d’humor i d’empatia.

Cèsar-August Jordana (Barcelona, 1893 – Santiago de Xile, 1958), escriptor i traductor de prestigi que exercia a la premsa de Barcelona un periodisme incisiu i compromès amb la República, va haver d’exiliar-se el 1939. Els primers anys es va instal·lar a Santiago de Xile i més endavant, el 1945, es va traslladar a Buenos Aires, reclamat per l’editor Antoni López Llausàs per exercir el càrrec d’assessor literari en la prestigiosa Editorial Sudamericana. És a la capital argentina on escriurà  l’obra autobiogràfica El món de Joan Ferrer  i El Rusio i el Pelao, publicada primer a Xile en vida de l’autor (El Pi de les Tres Baranques, 1950) i recuperada en una segona edició a la col·lecció “Antologia catalana” amb pròleg de Josep M. Benet i Jornet (Edicions 62, 1975). Des de llavors, havia caigut en l’oblit.

Un tast de la novel·la

“Quan el Pelao tenia set anys i el seu germà havia, segons deia ell, enterao loh ocho y entrao en loh nueve, el Rusio va pensar que calia fer alguna cosa per aturar, o almenys alentir, la davallada econòmica del casal dels Jacobsen Bermejo. La seva mare podia cantar; però la carbonada, entre altres coses, era cada dia més magra, i els churrascos començaven a passar més alts que els avions que anaven a Los Cerrillos o en tornaven. Decidí que un home que s’acostava als nou anys i un noi de set podien fer-hi alguna cosa. Aquella nit, quan s’hagueren retirat a l’antic garatge, començà a comunicar al seu germà la seva decisió dient-li que haurien de deixar el col·legi.”

 C. A. Jordana sobre El Rusio i el Pelao i els nens de carrer de Santiago de Xile

“Ha estat l’ambient xileno-pueril el que ha tingut el mèrit o la culpa d’aquesta darrera obra meva. El tracte amb els infants, sobretot per a un que s’apropa a una edat d’avior, és una relació magnífica (sempre, naturalment, que un pugui interrompre’l tot seguit que se’n cansa). El tracte amb els cabritos és, encara, més alliçonador que qualsevol enciclopèdia. En un dels meus simples esplais publicats a la revista Catalunya de Buenos Aires, retia un degut homenatge a la saviesa dels minyons de Santiago; però gairebé no cal dir que vaig quedar molt curt quant als guanys intel·lectuals i emotius que havia fet amb llurs ensenyances.”

“No cal cap artístic esforç de recreació. Déu els creà tan ajustadament en llurs defectes i virtuts, que aquell que els experimenta no pot fer altra cosa que admirar-los.”

 

 

Quan el món va canviar [Manuel Lillo i Usechi sobre “Deu dies que trasbalsaren el món”]

FONT: L’avenç / Manuel Lillo i Usechi 

Els grans moments de la història són pronosticats per poca gent que esdevinga erudita. Hi ha també les prediccions fallides que resulten lesives per als seus predicadors. En la Revolució d’Octubre de 1917 hi va haver de tot: dels qui pensaven que els promotors plegaven i frustraven l’intent i els que hi veien certa embranzida. Segurament, els vaticinis estaven anaven acompanyats del desig. Els que vivien del règim ho negaven tot. No volien que el seu món tinguera una alternativa competent. Els que ho veien des de prop, però, observaven l’inevitable. “Les classes propietàries s’anaven tornant més conservadores i les masses del poble més radicals”.

Aquesta és una de les múltiples observacions d’un llibre recopilatori dels fets viscuts durant aquella revolució. De la mà de John Reed, escriptor nord-americà ideològicament vinculat a la Revolució russa —fou enterrat a Rússia amb honors—, aquells dies d’octubre són relatats amb l’actualitat periodística del moment. Amb un minut a minut de gran valor de crònica i historiogràfic. Un tant aclaparador, això sí, per a qui espera una reflexió de balanç. Les batalles entre bolxevics i menxevics per captar la confiança del poble, les preocupacions d’aquell moment d’incertesa, les assemblees obertes amb la integritat dels discursos inclosa i les reaccions populars efervescents són exposades amb una aspiració digna de veracitat.

Cent anys després d’aquells fets, tot s’ha estudiat amb exhaustivitat. Els esdeveniments són de lliçó obligatòria en instituts i facultats. També ho són les reflexions, si bé depenen del moment en què es practiquen. Les conclusions són les que més poden atraure el lector. En aquest escrit extens no n’hi ha gaires. Els capítols tenen més contingut cronístic que de pensament. Si bé observar aquells fets des dels ulls nord-americans en aquells temps convulsos de Primera Guerra Mundial i d’ideologització mundial són aportacions que paga la pena tindre presents.

Reed constatava que el més important d’aquell triomf bolxevic fou el fet que “van parar l’orella per tal de conèixer els desigs més elementals dels treballadors, soldats i camperols i en feren un programa immediat. Així, mentre els menxevics oborontsi i els socialrevolucionaris s’embolicaven en compromisos amb la burgesia, els bolxevics es guanyaven ràpidament les masses russes”. I és que les revolucions no triomfen sense un reaccionariat despistat, que inhibeix el perill que l’assetja, confiant en una sort eterna del seu sistema i en les dinàmiques que l’han mantingut. Allò dinamità les esperances d’aquell antic règim encara present en la Rússia d’inicis del segle XX i potser també les possibilitats dels moderats que es consideraven naturals successors d’aquell sistema en cendres, tal com havia passat en uns altres països. I mentrestant, els bolxevics eren “els únics russos amb un programa d’acció definit, mentre que els altres no havien fet res més que anar parlant durant llargs mesos”.

És per això que “el Rockefeller rus”, Stepan Geórgevitx Lianózov, assegurava a Reed que “la revolució és com una malaltia. Tard o d’hora hauran d’intervenir les potències estrangeres… Pot ser més o menys impropi, però les nacions han d’adonar-se del perill que el bolxevisme representa per als respectius països… Estic parlant d’idees tan encomanadisses com la ‘dictadura del proletariat’ i la ‘revolució social-mundial’… Potser, però, aquestaintervenció no serà necessària. Els transports estan desorganitzats, tanquen les fàbriques i els alemanys estan avançant. És possible que la fam i la desfeta tornin el seny al poble rus”. Alhora, els revolucionaris consolidaven un relat ben convincent que transmet l’autor amb entusiasme. “De sobte vaig entendre que el devot poble rus ja no necessitava capellans que amb els seus precs l’ajudessin a entrar al cel, perquè havia bastit a la terra un regne més esponerós que el que pogués oferir-li qualsevol cel, i morir per aquest regne era una glòria…”.

Des dels ulls de l’estranger, en canvi, era “increïble que la lluita de classes hagi d’arribar a aquests extrems”. Una perspectiva que en el cas de Reed és clarament favorable, com s’ha dit. Segons interpretava, “una part d’aquells criats que un dia foren tractats com a bèsties i pagats amb gairebé res, avui s’independitzaven. A la nova Rússia tothom podia votar, fos home o dona; hi havia diaris per als treballadors que deien coses noves i sorprenents, hi havia soviets, hi havia sindicats”. Era la sensació d’aire fresc que el món experimentava quan els llavors nous sistemes capitalistes es deterioraven entre guerres colonials i un autoritarisme intern. Amb aquella Rússia, les oposicions polítiques trobaven un nou país d’aspiració inèdita.

El fet de prendre partit no lleva originalitat ni veracitat als fets. No s’ha de considerar aquest escrit, ni de bon tros, com un manifest ideològic, sinó com el relat d’un moment des dels ulls contagiats de qui ho va poder explicar tot amb il·lusió. Els esdeveniments són reforçats amb desenes de retalls de premsa —que mostren, entre altres coses, la propaganda antibolxevic menys fonamentada— i de declaracions oficials textualment transcrites que descriuen la tensió, la confusió i les batalles d’aquell temps. En molts moments, l’escriptura de Reed desprèn un atabalament condicionat per la rapidesa del dia a dia. Present en totes les assemblees i discursos, l’autor nord-americà feia retrats personals de protagonistes. “Res no hi havia en ell que justifiqués el fet de ser un ídol de masses, estimat i reverenciat com pocs líders de la història. Un líder estranyament popular, un líder que ho era en virtut del seu intel·lecte, un home sense cap brillantor, sense cap gràcia especial, que sabia mantenir-se ferm i independent, desposseït de tota mena de peculiaritats pintoresques, però dotat de la força d’explicar idees profundes amb termes senzills, de saber analitzar una situació correcta. I, combinada amb la seva sagacitat, l’audàcia intel·lectual més gran que es pugui imaginar”. Així contemplava a Lenin.

I entre tot també hi havia espai per als pronòstics encertats. Com el que demanava a Europa que abolirà les fronteres. Perquè “si Europa ha de continuar dividida en grups nacionals, l’imperialisme tornarà a començar la seva tasca. Només una República Federada d’Europa pot portar la pau al món”. L’Europa dels Estats aïllats manté tancada aquesta alternativa en què somien els pobles del continent. El destí històric d’aquella revolució potser no tingué els resultats polítics desitjats. Molts dels seus diagnòstics, però, foren tot un encert. I aquests són presents en l’escrit de John Reed, que troba validesa tot just un segle després.

 

L’esquena vinclada de Pau Vadell [ Gerard E. Mur sobre “Esquenes vinclades”]

FONT: Gerard E. Mur / Núvol 

Amb el seu últim poemari, el santanyiner Pau Vadell ha donat a llum a una nova acció. Un nou fer: vadellar. Una funció prou inèdita per a donar-li el règim de nat verb flamant. La definició de vadellar seria “cridar cap enfora”, “bramar sortint del cos”. Un fer força cerebral que, amb imaginació, se’ns farà clar. I vadellar és justament el que ha fet Pau Vadell en la novetat literària que tractem: Esquenes vinclades (Edicions de 1984). Un recull de poemes publicat el passat octubre que, encara abans (al mes de maig), fou reconegut amb el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2017. Graó més alt en la carrera d’un autor multipremiat anteriorment amb petits guardons.

 Foto: Joan Vidal

Aquest crit enllà de què parlàvem és una manera d’expandir-se. D’arribar a noves terres, nous temes. Estar parlant des del jo però mesclar-lo alhora amb una ració de col·lectivitat. Vadell diu, de fet, que el llibre neix de les “incerteses personals i col·lectives”, gairebé equivalent les dues menes de perplexitats. En aquest sentit, el de la incertesa, el títol és clau. “Pot fer referència a una postura sexual però també és molt clara la imatge de la càrrega personal que portem a sobre”. Un bloc de formigó que ens aixafa estoic. En la càrrega entra en joc la situació personal: “Molts poemes fan referència a la generació dels trenta anys. A l’hora de la veritat, trobes un buit. Un buit en tot. Ens hem hagut de reinventar”. I la col·lectiva: “Escric en termes de país sobre la corrupció o la massificació turística”.

Totes aquestes qüestions queden encalaixonades en un recull que descansa sobre quatre parts: La pluja de demà, Els febrils, La resposta i Cants de la fel. Quatre blocs poc cavil·lats, regits per l’esperit de les composicions. “Hi ha poetes que es miren molt l’estructura. Fan una mena de construcció arquitectònica. El meu no està concebut com un llibre que tingui una obertura i una cloenda. De fet, sóc molt caòtic. Tinc caixes senceres amb papers; post-its, tiquets de la compra. Idees i versos. Sinó se t’escapen…”. Vadell escup versos que són batzegades: “Duc amb mi la vida / com duc el silenci / entre l’esquena i les ales”, “L’ètica és ingènua i contrària a les virtuts del diàleg”, “Ens calen criminals que respirin el mateix oxigen”. I el millor de tots, o almenys el més autoritzat: “No estem fets per aquest món. Ho diuen les beates / i les cantores de les esglésies”.

Un aspecte ineludible del poemari, al qual Vadell en reconeix la rellevància, és la llengua, vigorosa i viscosa. Pura. El pes de la llengua queda desdoblat. Per una banda, reprenent la dualitat del títol i la seva significació de postura sexual, Vadell impregna les pàgines d’un llenguatge altament salvatge, genital i natural (de natura). Es tracta d’una poesia molt vinculada al cos, “a les extremitats i als intestins”, afegeix Vadell. Amb un camp semàntic ben emmurat on governen la sang, les dents i la pell.  A la part interior, en definitiva i com a enllaç a la visceralitat del vadellar. Vet-ho aquí: “L’excitava amb gemecs / i l’ofec, era de baves”, “He estret el món amb les mans per abocar-te’l / mentre cardam sense compassió”. “El llenguatge és violent. De fet, el primer que m’han dit és això, que hi troben una llengua violenta. És el llenguatge del poble, del dia a dia”, amplia el també timoner d’AdiA Edicions.

La llengua, però, no és només una soldadura al cos. Lliga amb brides Esquenes vinclades a Santanyí. A la parla del sud de Mallorca. Els versos de Vadell són literatura i força conservadora. “Intento expressar-me amb un parlar molt autèntic. Amb la llengua de Santanyí, que és molt viva i la ciutat va perdent”. Vol mantenir aquesta força expressiva. Algunes expressions, per exemple. “Sovint, per a tenir més lectors al Principat, es canvia la llengua. Prefereixo salvaguardar aquest patrimoni lèxic”. I en aquest sentit, “també és feina nostra fixar una llengua real. Fer-la viva”.

Posar la fel i la pell sobre el foli és connectar-se amb la sangonosa i atàvica tradició de la matança del porc, per exemple (i altres). Un univers usual que arriba fins a la poesia de Miquel Bauçà (justament aquell de La carn i el goig), Andreu Vidal o Blai Bonet (“La passió és la màquina d’estar sols”). Tres autors que Vadell no deixa escapar mai. “Bonet tenia màgia de geni. Un aspecte local el feia transcendir a idea universal. Començava parlant de la taronja de la taula de casa seva per acabar parlant de les taronges del món. Aconseguí que el llenguatge tingués més força”. Les referències a la tradició i a les partícules illenques no tornen el poemari inintel·ligible. No som davant d’una obra críptica en enteniment. Sí en lectura: “El cripticisme té a veure amb la interpretació. Potser he escrit un poema sobre independència del país i algú altre el pot llegir en una altra clau”.

A Esquenes vinclades,  Vadell hi ha esporgat més el ventre que l’ànima. “He fet un pas endavant en la veu personal”, diu. Deia Bonet que “saber mirar salva”. A ell, ha estat el saber cridar —vadellar— el que l’ha salvat. “Aquí i a qualsevol illa metropolitana, / cantam per salvar la pell de la por”.

Pau Vadell classifica el temps entre la poesia, la Fundació Blai Bonet (on coordina les activitats) i el lideratge d’AdiA Edicions, l’editorial “pròxima, viral i maleïda”. La maledicció agafarà continuïtat aquesta primera meitat d’any amb novetats temptadores editades en un ja icònic paper craft. Alguns exemples: una traducció de Tonino Guerra (La mel), un rescat de Guillem d’Efak (la novel·la La ponentada gran) o un llibre de relats, escrit a quatre mans, de Josep Maria Llompart i Antònia Vicens: Vocabulari privat (peces aparegudes al Diari de Mallorca entre 1991 i 1992).

“Crec molt en la figura antiga de l’editor. Algú que acompanya els textos. Intento fer meus els llibres. Aportar-hi tot el que puc”. Vadell basteix un catàleg sense grans noms, amb entusiasta deliberació. “Penso més en la passió que hi posen els autors. Les sensacions que donen els seus versos”. Algun de gran hi passa, però: Bauçà, Hilari de Cara, Francesc Garriga. La combustió apassionada d’AdiA és hereva de Tafal i Guaret.

Vadell publicarà obra nova a La Breu Edicions la primavera del 2019. Serà Terra llarga, amb un Garriga invocat, gairebé tàctil.

El progrés és un vaixell de vapor [Valèria Gaillard ressenya “Els treballadors de la mar” de Victor Hugo]

1984 treu per primer cop en català ‘Els treballadors de la mar’, una obra poc coneguda de Victor Hugo

Font: Valèria Gaillard / El Punt Avui

Més enllà d’Els miserables i Nostra senyora de París, Victor Hugo (1802-1885) és autor d’una quantitat ingent d’obres, tant de narrativa com de teatre i poesia, que han quedat eclipsades per aquests grans títols de la literatura universal. Ara arriba, per primer cop en català, Els treballadors de la mar de la mà d’Edicions de 1984 i traduïda amb mestria per Anna-Maria Corredor. La novel·la, publicada el 1866 simultàniament a París i a Brussel·les, té un origen força excepcional, ja que Hugo la va escriure des de l’exili a les illes anglonormandes. Recordem que, arran del cop d’estat de Lluís Napoleó Bonaparte (el 2 de desembre del 1851), el novel·lista va haver de marxar de França i es va instal·lar, primer, a Brussel·les i, després de passar per Jersey, va establir-se finalment a Guernesey. No va tornar a França fins al 1870, convertit, això sí, en un símbol de la resistència republicana i en un dels autors més respectats pel poble de França. Els seus funerals, multitudinaris com mai s’havia vist abans, van marcar un abans i un després en la història dels intel·lectuals a França. Un equivalent a Catalunya en fama i admiració populars seria un Mossèn Cinto Verdaguer.

Foto: Arxiu El Punt Avui

“Victor Hugo era un escriptor compromès que va ser diputat i els seus discursos tenien molt de ressò. Quan va tornar a França després de l’exili, va ser reconegut com un gran defensor de la República, gairebé un heroi. Els treballadors de la mar s’ha d’entendre en aquest context històric i, per exemple, el vaixell de vapor que hi apareix, la Durande –avarat precisament un 14 de juliol i que naufraga per culpa d’un capità traïdor– simbolitza el progrés que ell tant defensava”, comenta Corredor. La traductora adverteix que no es tracta de cap retrat social de la classe treballadora, tot i que, evidentment, hi apareixen mariners, contrabandistes, duaners, etc., sinó d’una novel·la d’intriga amb un ritme trepidant i addictiu. “La primera part, en què descriu l’arxipèlag, és més avorrida, però quan comença l’acció no pots parar de llegir i és interessant sobretot com està travada la intriga, amb personatges potents, com ara el malvat Cluvin, i escenes d’una gran intensitat, com ara la lluita del protagonista, en Gilliatt, contra el pop gegantí.”

Una de les principals dificultats d’aquesta complexa traducció és el lèxic marítim marí antic. En aquest sentit, Corredor explica que la feina ha estat tan àrdua que, per moments, es va plantejar llançar la tovallola. “Em podia passar tota una tarda per resoldre dues paraules, però la veritat és que he après molt.” A més, la traductora tenia l’ajut d’uns amics normands, però que sovint desconeixien les “expressions rebuscades” d’Hugo.

Per acabar, assenyala la volada poètica d’Els treballadors: “Hugo era un gran poeta, i això es nota en les seves descripcions del paisatge, així com el passatge del suïcidi final.” Actualment Corredor està treballant en la traducció de La bruixa de Michelet, també per a 1984, un assaig publicat el 1862 i que presenta una imatge romàntica de les bruixes.