«Retorn al carreró dels miracles». Joan Garí sobre L’EDIFICI IAQUBIAN, d’Alaa Al Aswani

Font: Joan Garí / Ofici de lector

Iaqubian400Es reedita en format de butxaca L’edifici Iaqubian, d’Al Aswani. Els lectors que no coneguen encara aquesta obra tenen ara una oportunitat magnífica per a abordar-la. És una novel·la amena i ben feta, i una bona introducció a la complexa societat egípcia. Quan vaig recalar a les seues pàgines, em va recordar de seguida El carreró dels miracles, de Naguib Mahfuz. En vaig parlar en aquest mateix Ofici. Al Aswani, com Mahfuz, opta per fer un fresc coral, entrellaçant la vida d’una munió de personatges. Són totes les classes i condicions egípcies les que hi compareixen: els policies i els polítics corruptes, la gent humil (tenallada pels dogmes religiosos però irreprimiblement impulsada cap a la crida carnal), els acomodats, els pàries… fins i tot els islamistes.

L’autor ha explicat moltes vegades les seues idees polítiques. No és precisament un partidari de la jihad, almenys tal com l’entenen (abusant interpretativament de la literalitat de l’Alcorà) aquests imams de barbes llargues i cervells minúsculs. Però els fanàtics que apareixen en L’edifici Iaqubian són tipus amb els quals potser no simpatitzes, però els entens. Taha Aix-Xadhili és un estudiant abandonat per la seua nòvia (Butheina, grapejada per vells amos). Ell se sent atret pels missatges islamistes, enardits per la guerra d’Irak (la novel·la està situada, si no vaig errat, en la primera guerra del Golf). La policia el deté i el viola a comissaria. Això el radicalitza: vol ser màrtir. Els esdeveniments ens el mostraran seguint la ruta del seu ideal cruel.

Al Aswani no és partidari dels fanatismes religiosos, però tampoc té millor opinió dels corrents laics que han dominat la política egípcia. Això és el que opina un dels seus personatges sobre Nasser:

“Nasser ha estat el pitjor governant de la història d’Egipte, va arruïnar el país, hi va portar la crisi i la pobresa. L’efecte destructor que va exercir sobre la societat egípcia necessitarà molts anys per ser reparat. Nasser va ensenyar als egipcis la covardia, l’oportunisme i la mentida”.

Al Aswani, com Mahfuz, estima els seus personatges, acompanya les seues peripècies amb tendresa i respecte, no importa la seua condició política, sexual o social. Vaig escriure això sobre El carreró dels miracles:

“Sí, més enllà del carreró Midaq hi ha cases amb electricitat i aigua corrent, però també hi ha un mode de vida que desarrela la gent, la desorienta i l’embogeix. No entenc com els integristes podien considerar “pecaminosa” (o el que corresponga) la literatura de Mahfuz. En realitat, està plena d’un amor infinit pels humils, per la vida tradicional, pels sectors encara no mossegats per la modernitat.

Potser el delata el fet que els seus personatges tenen Déu a tothora a la boca, però en realitat es mouen –com tothom- pel sexe o pels diners. La lliçó del carreró Midaq és que la vida tradicional està amenaçada per molts fronts, però que l’home –i la dona- porta a dins el virus que la fa perillar més fermament”.

El diagnòstic, en aquesta nova obra, segueix sent molt semblant. Potser Egipte ha entrat en bucle -ara hi ha un nou Nasser, Al Sisi, amb les seues pròpies obres faraòniques- i la història es repeteix. Però els anhels humans -els cors de la gent- són invariablement immutables.

Anuncis

«Alaa Al Aswani i l’art de perdre la por», Anna Pazos sobre L’AUTOMÒBIL CLUB D’EGIPTE [La Directa]

Font: Anna Pazos / La Directa

AutomòbilClub400Tota revolució comença amb un clic: és aquell instant en què la por desapareix i la submissió es transforma en rebel·lia dins de cada individu. És el moment precís que definia Kapu ci ski en el seu testimoni sobre la revolució iraniana de 1979, quan va veure per primer cop la multitud negant-se a retrocedir davant les ordres policials. I és el mateix fenomen que, segons l’egipci Alaa Al Aswani, es va produir a la plaça Tahrir l’any 2011. El mateix de què, indirectament, vol parlar-nos a la seva última novel·la, L’Automòbil Club d’Egipte (Edicions de 1984, 2014). El llibre, un capbussament a l’Egipte colonial dels anys quaranta, se serveix de diversos personatges per repassar els mals de la societat: el racisme, el llast de la tradició, la sexualitat mal entesa, les relacions de poder i submissió (tant familiars com laborals) o la humiliació de ser governats per una potència estrangera. Amb la revolució dels Oficials Lliures traient el cap a la llunyania, el país es trobava – com avui– en un punt d’inflexió històric, fet que permet establir un paral·lelisme perfecte amb l’Egipte actual.

Escriptor i dentista, instigador i partícip de les revoltes de Tahrir, Al Aswani va esdevenir l’autor més traduït de la seva nacionalitat amb la novel·la L’edifici Iaqubian, un retrat social del Caire decadent de 1990. A L’Automòbil Club d’Egipte, Al Aswani reprèn la línia costumista i la posa al servei d’un repàs històric que pretén tenir efectes revulsius. La novel·la engega l’any 1872, quan, en un poble de l’Alemanya profunda, l’enginyer Karl Benz inventa el primer automòbil de la història. La proliferació d’aquest artefacte màgic arreu del món fa necessària la creació, a l’Egipte colonial, d’un Automòbil Club; un espai de luxe on la diplomàcia estrangera pugui dirigir la política automobilística del país i felicitar-se per pertànyer a una raça que crea màquines a motor. Allà, “els lladres es vesteixen de gala, es perfumen i fan el seu estúpid paper, com en una comèdia”, observa un personatge escèptic. El rei Faruk hi va per abandonar-se als plaers del joc; el director britànic, James Wright, hi personifica la supèrbia d’un ocupant occidental; el cap de les criades, l’abominable Kavu, és tan cruel amb les empleades com servil amb el poder estranger. A la base de la piràmide, hi tenim la plebs: les serventes autòctones, permanentment espantades, abaixen el cap i temen rebre un càstig en qualsevol moment.

Aquest microclima laboral serveix a la perfecció per retratar les dinàmiques de control i dependència existents en qualsevol dictadura. En la seva literatura i en articles periodístics, Al Aswani sosté que tota disfunció de la societat, des de la pobresa a la misogínia o la brutalitat policial, són fruit d’aquesta manca de democràcia que condueix a una “deformació psicològica” de llarga durada. Amb tot, l’autor té clar que una revolució mai no la fa la majoria i aquesta és una qüestió clau a la novel·la. Quan algú comença a parlar de drets dels treballadors i les treballadores o de mesures de pressió, la resta de la gent s’aparta d’ell com si fos portador de l’Ebola. Són víctimes de la paranoia col·lectiva de qui ha estat objecte de càstigs arbitraris i brutals; són la majoria silenciosa que prefereix el mal conegut a la possibilitat de veure’s al carrer, amb la dignitat intacta però morta de gana.

El mateix Al Aswani, en un article del juny de 2010, resumia aquest mecanisme en referir-se a les persones afins a Mubàrak: “Confien que l’immens aparell de repressió que té l’Estat només s’engega per esclafar aquells que li planten cara, que el règim mai no farà mal a qui s’inclina i obeeix”. No obstant això, tant a la novel·la com a la realitat, l’autor es mostra optimista: no tots els personatges són terribles, no tot està perdut. Encara que tornin els cops d’Estat i la repressió (a la realitat), encara que una majoria submisa doni l’esquena als pocs justos (a la novel·la), Al Aswani deixa la porta oberta a l’esperança, representada en aquell clic definitiu que, tard o d’hora, haurà de sonar.

«L’astúcia del servent». Guillem Frontera sobre L’AUTOMÒBIL CLUB D’EGIPTE, d’Alaa Al Aswani [Ara Balears]

Font: Guillem Frontera / Ara Balears

AutomòbilClub400De qui es proclama astut, tant com de qui es confessa cínic, teniu per ben segur que ni l’astúcia ni el cinisme són trets de la seva personalitat. L’astúcia i el cinisme no es declaren a la duana. I si són de primera qualitat, no deixen ni rastre en les seves actuacions.

Just començava a llegir L’Automòbil Club d’Egipte, d’Alaa Al Aswani (Edicions de 1984), que em vaig trobar amb un personatge d’aquests que només són veritat en mans d’un bon escriptor: es tracta del Kavu, ajudant de cambra del rei Fuad II i mestre de criats dels notables europeus. De la seva saviesa en les arts de la submissió, n’emana un tractat que contempla fins al mínim gest -i la vida privada- dels servents: conducta, higiene personal, bona aparença… Un bon criat, a més, ha de saber oficiar la reverència, és a dir, la inclinació servil davant del superior per retirar-se de la seva presència anques enrere, sense topar amb persones o objectes. Es tracta d’un cerimonial d’extrema importància si hom vol progressar en el món del servei.

El Kavu ensenya als seus alumnes que, per fer la reverència, són menester la vista d’un falcó, l’agilitat d’una gasela i l’astúcia d’una guineu. No d’altra manera hom pot recular amb gràcia i sense incidents enutjosos. I, tanmateix, de l’experiència hem après que aquestes mateixes qualitats et poden fer un revolucionari eficaç i alliberar-te del jou del teu dominador. Amb un ús adequat i precís de les tres qualitats, pots canalitzar les energies i adreçar-les a l’objectiu que et proposis.

Però l’astúcia requereix discreció màxima, control ferm del coratge i maneig intel·ligent de la teva força -i de la notícia que en tengui l’enemic. A posta em va estranyar que Artur Mas, sobretot en el decurs de l’entrevista amb la patètica -aquella nit- Ana Pastor, bravejàs d’astúcia. Semblava una treta d’allò més pueril. L’altre dia, un amic em va corregir: l’astut Artur Mas bravejava d’astúcia per mantenir alt l’ànim dels partidaris de la consulta, per oferir-los una porció d’esperança.

No puc dir que em convencés. Crec més en les possibilitats de contravenir els requeriments d’una bona reverència segons el Kavu: actuar amb la vista del falcó, l’agilitat de la gasela i l’astúcia de la guineu, no per ser un servent, sinó per deixar de ser-ho.

La llibretera Fe Fernández escriu sobre L’AUTOMÒBIL CLUB D’EGIPTE, d’Alaa Al Aswani

Font: Fe Fernàndez / Llibres de L’Espolsada

AutomòbilClub400“Si llegeixes literatura, mai seràs un fanàtic” afirma Alaa Al Aswani en aquesta entrevista feta per Ernest Alós a l’autor egipci. No podria estar-hi més d’acord. D’una banda, perquè llegir novel·la et permet posar-te a la pell de tanta gent i viure tantes vides que de cop m’he trobat al Caire dels anys quaranta. De l’altra, novel·les com aquesta et permeten entendre situacions i circumstàncies, parlo de la primavera àrab, parlo del paper dels europeus en la descolonització, dels comportaments dictatorials i de les relacions de vassallatge (les estudiàvem a l’escola quan fèiem l’edat mitjana, transformades i disfressades però continuen vigents)… tot plegat novel·lat en una història que arrenca amb la família d’Abdelassís Hamam, descendent d’una família adinerada de l’Alt Egipte que s’arruïna i es veu obligada a deixar-ho tot per anar a guanyar-se les garrofes al Caire.

Som a l’època dels primers automòbils que només tenen els anglesos, el rei i els nobles. Amb l’afany de trobar-se i intercanviar opinions, disbauxa i vanitat neix l’Automòbil Club d’Egipte, on el nostre protagonista entrarà a treballar com a servent.

“—Mentre els egipcis segueixin fent servir una llengua tan nefasta i estèril no avançaran mai.
—L’àrab clàssic no és ni estèril ni nefast. És una llengua viva i molt rica -vaig respondre de seguida-. I, en qualsevol cas, no és pas la llengua la que manté endarrerit el país, sinó l’ocupació.”

Abdelassís Hamam té com a objectiu l’educació dels seus fills i en especial la de seva filla, per això hi deixa la pell servint a una colla d’ineptes adinerats que exploten tothom que no parli anglès i no sigui blanc.

Així en una estructura coral, l’acció es desenvolupa en dos fronts, un a dins el club i a l’altre a l’exterior de la mà dels membres de la família Hamam que ens porten a la universitat, a la vida nocturna del Caire, a les llars egípcies i a la cuina dels moviments revolucionaris que volen enderrocar la monarquia.

Amb un llenguatge planer i àgil com aquell qui no vol et trobes passant pàgines, 572, amb fruïció i espiant les vides petites dels Hamam, de les vídues dels colonitzadors i de tota una societat que batega. Les novel·les d’Aswani són les de la gent, del trànsit, del bullici del carrer i el mercat. Un retrat que ni el millor pintor podria captar amb tanta intensitat.

Diu Alaa Al Aswani que cal lluitar per la llibertat però que sovint el pa i la gana passen per davant… i ja sé que estem a Egipte en els anys quaranta però mentre llegia no podia sinó sentir l’eco del que s’està coent a casa nostra.

Publicada per Edicions de 1984
Traduïda per Jaume Ferrer Carmona
Il·lustració de la coberta d’Arnal Ballester

«Si llegeixes literatura, mai seràs un fanàtic». Ernest Alós entrevista Alaa Al Aswani, autor de L’AUTOMÒBIL CLUB D’EGIPTE [El Periódico]

Font: Ernest Alós / El Periódico

AutomòbilClub400Alaa al-Aswani (el Caire, 1957) explica que els fanàtics han atacat diverses vegades la seva consulta dental perquè el consideren hostil a l’islam (assenyala el seu got de whisky amb gel) «quan això no és cert en absolut». I és que Al-Aswani, un dels escriptors més populars al món àrab, es va significar a favor de la revolta de Tahrir i del posterior enderrocament de l’islamista Mursi. La primera d’aquestes experiències és present a L’Automòbil Club d’Egipte (Edicions de 1984), una història coral al voltant d’un dels llocs on el rei Faruk jugava, menjava i bevia sense fre a finals dels anys 40, dels criats del selecte club (que l’autor va conèixer quan el seu pare, que era advocat del club, l’hi portava als anys 60) i del dictatorial Kavu, el lacai del rei a qui tots temen.

–L’ombra de Kavu, el cap dels criats del rei, pesa sobre tots els personatges de la novel·la.
–Ell és un personatge imaginari. Això és una novel·la: una persona real més imaginació, igual a un personatge literari.

–I una al·legoria del poder…
–És el rei dels criats i el criat del rei. Per a mi és un fenomen humà: els caps més despòtics són els més servils amb els seus superiors. Un altre fenomen humà que es manifesta en Kavu és que el dictador no és només una mala persona sinó que també apareix com un pare protector. Aquesta és una de les deformacions que es produeixen després de molts anys de dictadura.

–A la novel·la els criats comencen a murmurar contra el poder de Kavu però al final només una minoria es rebel·la. ¿Aquesta por a la llibertat fa referència al que ha passat els últims anys a Egipte?
–No es tracta només de por a la llibertat. És la difícil tria entre seguretat i menjar i lluitar per la llibertat. Desafortunadament, la major part de la gent tria la seguretat i el menjar.

–¿Fins a quin punt el llibre va ser escrit sota la influència de la revolta popular del 2011?
–Vaig iniciar el llibre el 2008, però el vaig deixar parat al començar la revolució i vaig passar un any i mig al carrer. Van ser els meus dies de glòria. Vaig canviar com a persona. He escrit molts cops la paraula poble però només llavors la vaig entendre. Va ser increïble, increïble. Vaig veure com sortia a la llum el millor del meu poble. Vaig tornar al llibre i el vaig acabar a principis del 2013. Aquella pausa va ser molt útil perquè em va fer molt fàcil imaginar la mentalitat dels que es rebel·len.

–¿Aquesta descripció de la gent que prefereix la seguretat abans de res es refereix també al que va passar després que els militars expulsessin el president islamista Mursi?
–No, aquesta és una altra història. El que va passar és que un president electe va cancel·lar la Constitució. Ja no pots parlar de democràcia després que aquella persona donés un cop d’Estat presidencial i destruís el sistema democràtic. Ja no teníem Parlament, milions d’egipcis protestaven al carrer i els islamistes van començar a dir obertament que matarien tants infidels com poguessin. La intervenció militar va ser, per a mi, molt positiva. Qui va enderrocar Mursi va ser la gent, i els militars van intervenir per salvar el país d’una guerra civil. Per descomptat estic en desacord amb algunes polítiques de les actuals autoritats, però el que va passar no va ser un cop militar clàssic.

–Vostè diu que una revolució té lloc a les ments. ¿Els canvis en la mentalitat egípcia fan possible el retorn a un règim autoritari, o una república islàmica?
–Absolutament. Sóc molt optimista, malgrat els meus desacords amb el Govern. Els egipcis són diferents després de la revolució. No podrien acceptar un president que cancel·li la Constitució. I Egipte va ser el país que va inventar la idea de l’islamisme polític però crec que, l’any passat, va ser també el primer país que va acabar amb aquesta idea.

–¿Com era la vida sexual a l’Egipte dels 40? Hi ha personatges al llibre conservadors, altres que parlen molt obertament del sexe…
–Hi ha diferències entre allò que vivim i allò de què parlem. Potser els egipcis parlem menys d’això. Però la vida sexual és interessant per a mi a la novel·la. No pots mostrar un personatge sense mostrar la seva vida sexual.

–¿La presència del sexe, fins i tot sense escenes gaire explícites, li ha suposat algun problema?
–Sí i no. Habitualment els lectors de literatura són de ment més oberta. Si ets un fanàtic, no t’agradarà la literatura, i si llegeixes, mai seràs un fanàtic. Vaig preguntar als lectors si havia d’ometre o no les escenes sexuals a la meva novel·la Chicago. Gairebé el 95% de les dones em van dir que no canviés res. I només el 70% dels homes En aquella novel·la una dona insatisfeta pensava en altres homes mentre era al llit amb el seu marit. ¡És el que els agradava menys a aquell 30%, és clar!

Avui, a les 19.15, Al Aswani presenta el seu L’AUTOMÒBIL CLUB D’EGIPTE, a la Plaça de la Paraula de La Setmana del Llibre

Edicions de 1984 i la Setmana del Llibre en Català es complauen a convidar-vos a la conversa-presentació del llibre

L’Automòbil Club d’Egipte
d’Alaa Al Aswani

Autor de llibres tan memorables i que han significat tant per tanta gent com L’Edifici Iaqubian o Chicago, Al Aswani presenta el seu darrer llibre a Barcelona, L’Automòbil Club d’Egipte, novel·la coral que ens retrata la societat egípicia abans de l’enderrocament de la monarquia i la descolonització. Abans de derrocar un règim cal un canvi més profund: cal perdre la por en tots els sentits.

Alaa Al Aswani conversarà amb la professora Mònica Rius Pinies (Prof. d’Estudis Àrabs del Dep. de Filologia Semítica i docent sobre literatura i història àrabs contemporànies), a les 19.15 del dilluns dia 8 de setembre, a la Plaça de la Paraula, a les 19.15h. (Plaça de la Catedral)

AswaniSetmana1

«L’edifici Iaqubian», d’Alaa Al Aswani, segons la Llibreria l’Espolsada

Ahir, just quan centenars de milers, —potser milions i tot— d’egipcis s’aplegaven a la plaça Tahir a celebrar la caiguda de Mansur, amb un cop d’estat que intueix un nou capítol de la revolució egípcia, la Fe de la llibreria L’Espolsada piulava una lectura de fa temps referent a L’edifici Iaqubian, de l’escriptor egipci Alaa Al Aswani. Que la literatura, com la història, ajuda a entendre el present ho sabem tots aquells a qui ens agrada llegir. Ens permetem transcriure aquí el post de la llibreria Espolsada.

Edifici IaqubianLa lectura de l’article de l’Ada Castells al Cultura/s em va recordar un d’aquells llibres que tens pendents de fa temps, que saps que vols llegir però que no trobes mai al moment, les continues revolucions que viu el món àrab i de rebot el món i la ressenya de l’Ada em van fer decidir a llegir L’edifici Iaqubian, ara sí.

“Déu ha creat els egipcis sota l’ombra d’un govern. Cap egipci pot oposar-se al seu govern. Hi ha pobles que són revolucionaris i rebels per naturalesa, però de tota la vida l’egipci abaixa el cap per alimentar-se. Ho diu la història; el poble egipci és el més fàcil de governar del món. Tan bon punt arribes al poder, se sotmeten a tu i s’humilien davant teu i fas amb ells el que vulguis.”

Aquesta és la història de l’edifici Iaqubian, un immoble del Caire construït el 1934 com habitatge pels nobles i pels estrangers que vivien a Egipte a l’època. El barri va anar passant de moda i en conseqüència l’edifici va entrar en decadència, la qual cosa fa que en l’actualitat hi convisquin tot tipus de persones que pertanyen a classes diferents. El terrat ha estat rellogat a famílies més pobres que malviuen en una habitació o la fan servir de taller de confecció. Els pisos els ocupen gent molt diversa. Al Alswani el coneix i sap de què parla perquè hi va tenir la consulta de dentista. L’edifici és una metàfora perfecta per explicar-nos la societat egipcía i el que hi bull.

Així coneixem la història d’en Taha, el fill del porter, un alumne d’expedient brillant però que és rebutjat al cos de policia perquè el seu pare és un simple porter. En Taha acaba abraçant la causa islàmica radical. També descobrim la Buthina una noia jove amb aspiracions i que no vol ser com les altres però per promocionar-se a la feina ha d’accedir que el cap la grapegi. En Hatim és un bon periodista que ha d’amagar la seva homosexualitat i s’ha de moure per indrets infectes per poder estimar. I tot un ventall de personatges que acabes entenent i vivint en primera persona.

“-Tu no ho entens perquè vius en bones condicions. Quan et passes dues hores esperant l’autobús o has d’agafar tres transports per arribar a casa i et sents humiliada; quan la casa se t’ensorra i el govern et deixa al carrer, a tu i a la teva família, en una tenda de campanya; quan la policia t’insulta i t’apallissa pel sol fet d’entrar en un minibús de nit, quan et passes el dia voltant per trobar feina i no en trobes; quan et saps ben dotat i amb títols i et trobes que a la butxaca només hi tens una lliura, i de vegades ni una, aleshores saps per què odies Egipte.”

L’edifici Iaqubian és una novel·la de petites frustracions i de desesperança, de gent que estima més la mort que la pròpia vida i una mostra de l’abús de poder sempre per part dels mateixos que ho acaben controlant tot. Un llibre quotidià que et permet posar cara i nom a situacions que ens queden lluny, o no tant. Si m’hagués de quedar només amb un personatge ho faria amb Taha, Al Aswani el construeix molt bé. Un noi jove que podria aspirar a tot i tanmateix opta per ser un màrtir, esfereïdor.

“És per això que els enemics de l’islam tremolen de por, perquè vosaltres estimeu la mort tant com ells estimen la vida.”