«Un escàner èpic de la ciutat moderna». Pere Antoni Pons sobre BERLIN ALEXANDERPLATZ

Font: Pere Antoni Pons / Diari Ara

FM125BerlinAlexSi les ciutats i la vida modernes tenen de tot, també ha de tenir de tot la novel·la moderna. Això devia pensar Alfred Döblin (1878-1957) quan va escriure Berlin Alexanderplatz, un dels cims de la literatura europea del segle XX. Publicada per primer cop el 1929 i concebuda a partir dels mateixos paràmetres de modernitat radical de l’Ulisses de Joyce, les pintures de Beckmann, la Metròpoli de Lang i L’home de la càmera de Vertov, la novel·la retrata el Berlín bulliciós i crispat d’entreguerres, desbocat per la inflació, marcat per la derrota a la Gran Guerra -els traumes, els rancors- i ja amb els primers símptomes -tensions ideològiques, prejudicis antisemites, delinqüència gairebé estructural- de la imminent eclosió del nazisme.

Tot i que el personatge principal de l’obra és Franz Biberkopf, de qui se’ns conta les peripècies -sortida de la presó, intent de portar una vida honrada, caiguda en desgràcia i conversió/redempció final- i en qui veiem encarnats tots els conflictes d’un cert home modern escindit entre múltiples i irresolubles contradiccions -“és un vil, un criminal de mala mena, un pobre home, un home vençut, fora de combat”-, el protagonista de debò és la ciutat de Berlín, presentada com una gran màquina que “espetega i dóna tombs i fa soroll”, com un “formiguer humà” i com “la Gran Babilònia”. Conscient que dos dels trets centrals de la ciutat moderna són el dinamisme i la multiplicitat (d’individus, idees, paisatges, rutines), Döblin fa servir -com explica molt bé l’epíleg a l’edició del 1955 que tanca el present volum, firmat per Walter Muschg- una gran varietat de recursos tècnics per donar al seu text una personalitat dinàmica i múltiple.

El narrador, que és identificable amb l’autor i que a vegades es posa didàctic i apareix en primer pla i altres vegades s’objectiva fins a gairebé desaparèixer, no tan sols ho integra tot en el seu relat sinó que a més narra des de tots els plans de la realitat. Per aquesta raó la novel·la és plena de llenguatges aleshores considerats no canònicament novel·lístics: hi ha des de mostres de llenguatge jurídic, burocràtic i borsari fins a rètols publicitaris, discursos de mítings polítics, cançons populars i pronòstics meteorològics. I per aquesta raó, també, en certs passatges ens endinsem en l’interior emocional i fins i tot fisiològic dels personatges i en altres sobrevolem la ciutat, els cicles de l’existència o ens perdem en el temps dilatat de l’Univers. La manera com es mesclen, amb vibrant naturalitat, la intimitat dels individus -monòlegs interiors- i el magma del col·lectiu -panoràmiques plenes d’èpica- és una de les fites de la novel·la.

Un llibre que no caduca

Naturalment, Döblin no inventa res de zero, sinó que adopta i s’apropia de molts dels recursos de les avantguardes plàstiques i literàries de les primeres dècades del segle XX: el desmuntatge de la realitat del cubisme, la simultaneïtat i el frenesí del futurisme, l’humorisme absurd i grotesc del dadà, l’encadenament d’al·lucinacions del surrealisme i el nerviosisme calamitós i sublim de l’expressionisme. L’ús d’un ventall tan ampli de tècniques i recursos que eren moderníssims fa prop d’un segle podria fer, avui, un efecte obsolet. No és el cas. Per dues raons. Perquè Döblin no els va usar gratuïtament -el que explica només ho podia fer amb aquest estil i aquesta estructura- i perquè, amb tots els matisos que es vulgui, la ciutat i el món de Berlin Alexanderplatz encara són els nostres. L’excel·lent traducció de Carme Serrallonga, feta als anys 80, ajuda a apreciar-ho.

Anuncis

Setmana farcida de presentacions! Blai Bonet, Alfred Döblin, Joan Pere Le Bihan, Jaume Coll Mariné i Josefa Contijoch

DIMARTS 16

Logo 1984L’editor Josep Cots parlarà dels 30 anys d’Edicions de 1984, l’editorial protagonista del mes a la llibreria La Impossible.

A la llibreria La Impossible (C/ Provença, 232), a les 19.30.

 

 

DIMECRES 17

A l’Horiginal (C/ Ferlandina, 29, davant del MACBA, a les 20.30), gran BlaiBonetada!

bb horiginal

i

A la llibreria La Memòria (Plaça de la Vila de Gràcia, 19) a les 19.00:

FM125BerlinAlexXerrada: «Literatura i la Gran Depressió».

Sebastià Bennassar parla de Berlin Alexanderplatz d’Alfred Döblin.

 

 

 

 

 

DIJOUS 18, a Figueres

LeBihanFigueres

i

el mateix dia, a Vic

1984PQuantaTertúlia literària amb Biel Barnils i Jaume Coll Mariné entorn Quanta aigua clara als ulls de la veïna.

A les 20.00 h, al Casino de Vic.

 

 

 

 

 

DIVENDRES 19, a Palma

BonetCanAlcover

 

DIUMENGE 21, a Manlleu

1984PContijochPresentació de Baix continu.

“Diàleg amb Josefa Contijoch”, amb Noemi Mercader i Stefano Puddu.

Recitarà l’actriu Teresa Matas.

A Can Puget (Plaça Dalt Vila, 3) a les 6 de la tarda.

«Modernitat enlluernadora». Extraordinària ressenya de Glòria Farrés sobre «Berlin Alexanderplatz», d’Alfred Döblin, a El Punt Avui

Font: Glòria Farrés / El Punt Avui 

Edicions de 1984 reedita ‘Berlin Alexanderplatz’, d’Alfred Döblin, que està considerada una de les novel·les alemanyes més importants del segle XX

FM125BerlinAlexEdicions de 1984 acaba de reeditar, després de vint-i-set anys, Berlin Alexanderplatz, d’Alfred Döblin, en traducció de Carme Serrallonga, una novel·la de la dècada del 1920 que compta entre les novel·les alemanyes més importants del segle XX. Al costat de Franz Kafka i Thomas Mann, Alfred Döblin ha quedat a l’ombra, potser a causa precisament de la seva modernitat enlluernadora. L’expressionisme, el futurisme i l’experimentació en si mateixa són a la base de la seva obra. És un anticlàssic de soca-rel, desintegra la novel·la i els personatges tal com els coneixem a la recerca d’una narració èpica que expressi la realitat sencera: no la vol simplificar en un únic fil narratiu, sinó crear un gran teixit que reculli completament la immediatesa caòtica i amoral del present.

Fill d’un sastre jueu polonès, Bruno Alfred Döblin era el quart de cinc germans. A deu anys la seva família es va instal·lar a Berlín. El pare els va abandonar i Alfred va estudiar medicina fent grans esforços econòmics. Va participar com a metge militar a la Primera Guerra Mundial i, més tard, va exercir la medicina i la psiquiatria a Berlín fins que el 1933 va haver d’exiliar-se per la seva condició de jueu. Era un home de complexió dèbil, curt de vista i, com Ferdinand Céline, un altre metge escriptor, el conflicte bèl·lic viscut va condicionar-li el to de l’escriptura. Interessat en la violència de la tècnica, la seva obra, des de Wallenstein fins a Hamlet, té un caràcter èpic. Va ser un gran lector de Nietzsche i de Kierkegaard. Sempre va ser un home discret, volia desaparèixer rere els seus llibres. Confessava: “No pertanyo a la nació alemanya ni a la nació jueva: la meva pàtria és la dels nens i la dels bojos.”

‘Berlin Alexanderplatz’

Berlin Alexanderplatz es va publicar el 1929. És la novel·la per excel·lència de la ciutat contemporània. Berlín aleshores tenia quatre milions d’habitants i s’havia convertit al llarg de les tres primeres dècades del segle XX en una ciutat fascinant, a l’alçada de París. Amb aquesta obra, juntament amb el Dublín de Ulisses, de Joyce, amb la Nova York de Manhattan transfer, de Dos Passos, i, una mica més tard, amb la Viena d’Un home sense qualitats, de Musil, la ciutat del segle XX entra en la literatura. La ciutat no serà ja només un escenari, com ho havia estat Londres per Dickens o París per Balzac, sinó que passa a ser l’estructura mateixa, la forma de la novel·la. El protagonista gairebé no té identitat pròpia sinó que esdevé una caixa de ressonància de la ciutat.

En el cas de Berlin Alexanderplatz, la modernitat s’expressa per tot arreu: escrita parcialment en alemany col·loquial, barrejant diversos punts de vista, veus i nivells de llengua, és d’una lectura caòtica però captivadora. Narra la història de Franz Biberkopf, un exconvicte que mira de sobreviure als baixos fons de Berlín de finals dels anys vint. Berlín aleshores estava en ebullició, plena de cerveseries, de cabarets, de teatres, de cinemes, de diaris, de prostitutes, de delinqüents, i sobretot de constants discussions polítiques entre marxistes i els incipients nacionalsocialistes, i aquesta efervescència creixia sobre una misèria i una inflació galopants.

La narració comença just quan Franz Biberkopf surt de la presó de Tegel, on ha complert quatre anys, i vol començar de zero una nova vida a Berlín. La ciutat aparentment li brinda una nova oportunitat. Franz no és una mala persona, té la voluntat de ser honest, d’una rectitud semblant a la que preconitza Kierkegaard. Tanmateix, el laberint babilònic dels baixos fons berlinesos, el ritme trepidant de l’urbs i la feblesa de la condició humana moderna l’arrosseguen al submón del crim i de la delinqüència. El virtuosisme tècnic de la novel·la reprodueix en tot moment el ritme caòtic de la ciutat que enarbora i alhora difumina el protagonista.

Moviment de la ciutat

De fet, l’obra és com un registre dels moviments de la ciutat, mostra el bombolleig de tot el que s’hi cou. Constants associacions, monòlegs interiors, diversitat de perspectives i plans narratius, collages, cites, juxtaposició d’escenes i una constant alternança de nivells lingüístics mostren el soroll i la vida bulliciosa i enèrgica de la ciutat. Enmig del fil narratiu que explica la vida de Franz Biberkopf, hi ha les travessies dels carrers per on passa, els diaris que mira, els comunicats meteorològics, les obres de pavimentació, els aparadors de les botigues, els tramvies, els cartells de teatre, les onomatopeies de la música que xiula, un zepelí que creua el cel berlinès… Moviments de la ciutat que són simultanis, que es frenen els uns als altres o s’acceleren, moviments de la gent del carrer, terrenal i prosaica. La novel·la va contraposant constantment i indistintament el llenguatge oral, el monòleg interior i la reflexió de l’autor en un aiguabarreig extraordinari. Aquesta interessant manera de narrar, aquest esperit èpic, respon a la voluntat de no voler deixar-se res a fora, de no haver d’estar sotmès al desenvolupament d’una acció concreta. Döblin mateix, a l’assaig Observacions sobre la novel·la, planteja les fronteres que ell mateix s’ha posat: “Simplificar, ordenar i tallar a la mesura de l’acció no és cosa del narrador èpic. A la novel·la es tracta d’estratificar, apilonar, remoure, empènyer.” I això és Berlin Alexanderplanz: un apilotament de coses i vides.

El muntatge

La manera estilística de narrar, doncs, és el muntatge. Hi ha una clara influència del cinema, un cinema primerenc, encara mut, molt experimental. Pensem que l’any 1927, dos anys abans de la publicació de la novel·la, s’estrenaven Metropolis, de Fritz Lang; Berlin, Simfonia d’una gran ciutat, de Walther Ruttmann –ben coneguda a casa nostra perquè Pegasus va ferne una banda sonora– i Octubre, d’Eisens-queda simbolitzat al quart capítol, quan descriu l’escorxador de Berlín. Aquell pobre porc que arriba fins a la porta de l’escorxador sense saber què li faran sembla ben bé el mateix Franz Biberkopf pres pel remolí de la ciutat de Berlín: “L’home és ràpid, ha demostrat la seva traça, la destral ha caigut brunzint, s’ha enfonsat en l’apinyament pel costat rom, sobre un cap, i un altre cap. Ha estat cosa d’un moment. A sota alguna cosa espeternega, potalleja, es llença de costat. Ja no sap res. I queda estirada. Què fan les potes, el cap? Però no ho fa el porc, ho fan les potes pel seu compte.[…] Ris, ras, les venes de la dreta les venes de l’esquerra. A remenar de pressa. Així. Ara els estremiments s’aturen. Ara ja estàs quiet. Som a l’acabament de la fisiologia i de la teologia, comença la física.” En els moments més crus de la novel·la la mort apareix constantment personificada, entre paràgrafs, a través de la tonada d’una cançó: “Hi ha una dalladora, es diu la Mort, la força la té de Déu, que és totpoderós. Ara esmola la dalla, i així dallarà millor.” El determinisme que sembla dominar la vida de Franz Biberkopf sembla inherent a tot delinqüent, la impossibilitat de sortir del culpable; t’has de conformar amb les coses, i amb tu mateix. No pots gallejar amb el destí. Sóc contrari a la fatalitat. No sóc grec jo, sóc berlinès.” Alfred Döblin en català Carme Serrallonga va rebre el premi Crítica Serra d’Or de traducció l’any 1988 per Berlin Alexanderplatz. Amb tants registres, la traducció era molt complicada i la traductora va fer un treball excel·lent. Després, encara va traduir a Destino dues obres més d’aquest autor: L’assassinat d’un botó d’or i Els de Lobenstein van a Bohèmia.

Cal felicitar Edicions de 1984 que, per celebrar el seu trentè aniversari, vagi editant i reeditant enguany obres tan bones i arriscades. I és que Döblin és un autor arriscat, de lectura difícil, trasbalsador, enigmàtic, força desconegut i molt recomanable. El Nobel alemany Günter Grass, que se sent hereu de l’obra d’Alfred Döblin, diu: “Us inquietarà, pertorbarà els vostres somnis, us farà empassar saliva, no us serà saborós, és indigest i dolent per a la salut. Canviarà el lector. Qui estigui satisfet amb si mateix, que no s’apropi a Döblin.”

Ignasi Mena sobre BERLIN ALEXANDERPLATZ d’Alfred Döblin [Llegir en cas d’incendis]

Font: Ignasi Mena / Llegir en cas d’incendi

FM125BerlinAlexMolts joves d’avui dia es queixen de què de petits els van prometre moltes coses i que poques d’elles (per no dir cap) han acabat complint-se. Sí, cal treballar i cal esforçar-se, però no per a guanyar diners (com creiem erròniament), ni per a forjar-se una posició (que també) sinó per adonar-se i acceptar que ningú no es mereix res del que té, i que les coses que passen són fortuïtes, tant les bones com les dolentes. Dit d’una altra manera: res no té sentit, i el mal –físic, emocional, social- existeix. O, si no, que li preguntin al Franz Biberkopf, protagonista de Berlin Alexanderplatz!

El contingut de la novel·la –vida i miracles de Franz Biberkopf, un cap de pardals que surt de la presó després d’haver assassinat la seva companya amorosa i que intenta readaptar-se a una vida en societat- bé podria resumir-se en una frase: Shit happens!, i és curiós com moltes de les persones que utilitzen aquesta expressió no saben ben bé què deu significar. Crec que Alfred Döblin va escriure aquesta obra pensant en una certa joventut ingènua (sens dubte el seu públic objectiu), mandrosa i indolent, que està còmodament instal·lada en un no-em-pregunto-res-i-ho-dono-tot-per-fet que tard o d’hora s’ha de trencar. El propi Franz Biberkopf, en paraules de Döblin, esperava de la vida alguna cosa més que un tros de pa, i a canvi no rep sinó un gran aprenentatge: el de la decepció i el del penediment, un camí de redempció que et fa entendre que per molt que ho intentis no tens escapatòria.

De la novel·la em fascina la sensació de desemparament, d’exposició violenta, de descontrol que s’aconsegueix amb detalls a priori nimis com la descripció d’un núvol de fum, el vol d’un borinot o la tragèdia de l’escorxador. No s’està parlant sinó de l’existència dins d’una gran metròpoli, d’una vida humana sobrant i prescindible com la que es deu viure a Ciutat de Mèxic o a Nova Delhi. O aquella dels menys afavorits que sempre sobreviuen al marge de tot. Döblin no deixa de preguntar-se: “I què en fan, de la vida, els desgraciats? Quantes desgràcies se’n poden treure, de la vida? Quina postura vital existeix a part de la tràgica?” com si volgués continuar amb aquell vell missatge de Silè que deia: “El millor per a l’home seria no haver nascut”.

Però que els arbres no ens impedeixin veure el bosc, perquè tot i l’obsessió pel ridícul i la finitud de les criatures terrenals Döblin ha escrit, en realitat, una obra sobre la vida en majúscules, una vida dominada, creuada, interrompuda per discursos propis i aliens, sobreposats, una novel·la d’immersió absoluta en una consciència, en un aquí i un ara, a l’alçada de l’Ulisses de Joyce i de La mort de Virgili, de Broch (o de Woolf, Proust, Beckett…). Una ciutat s’expressa així, posant a cadascú al seu lloc, i rient-se de la importància que cada persona dóna als seus problemes. I què és la vida sinó la lluita per la supervivència? Allò propi de la vida, de totes formes, és morir i desaparèixer, per tant la única opció que queda es posar-se en marxa i fer alguna cosa, el que sigui, per estar entretinguts abans del moment decisiu, el final. Aixecar-se i caure, aixecar-se i caure, i encara rai que ho intentem, n’hi ha molts que ja no poden.

He tingut la sort d’haver llegit Berlin Alexanderplatz un parell de vegades, però encara me’n falten un munt abans d’haver exprimit tota l’energia, tota la potència d’una novel·la com aquesta. I, cal dir-ho, ajuda força el fet que Berlin Alexanderplatz hagi estat traduïda fins ara per dos grans mestres, Miguel Sáenz al castellà (abans publicada per Destino, ara l’ha tret RBA), i al català per Carme Serrallonga (a Edicions de 1984). Les seves són dues visions expertes que saben com llegir l’original. I, per altra banda, no podem oblidar-nos d’un altre gran intèrpret de Berlin Alexanderplatz, R. W. Fassbinder, que va dedicar un dels seus grans rodatges a adaptar la novel·la (a la tv sèrie que porta el mateix nom) i que a sobre la va incloure, no només en esperit i en essència, a moltes de les seves pel·lícules (per exemple, veure l’escena de l’escorxador a Un any de tretze llunes/In einem Jahr mit Dreizen Monden de 1978). Qualsevol excusa és bona per descobrir o re-visitar una obra necessària i d’absoluta actualitat. Nens, joves, i joves de més edat, llegiu-la… ara que encara sou a temps!

«Simfonia d’una gran ciutat». Joan Garí sobre BERLIN ALEXANDERPLATZ, d’Alfred Döblin [El Temps]

Font: Joan Garí / El Temps

FM125BerlinAlexSi Ulysses (1922) era la novel·la de Dublín i del deambular ciutadà de Leopold Bloom, Berlin Alexanderplatz (1929) és l’odissea d’un altre tipus característicament urbà, Franz Biberkopf, i d’una ciutat que ve d’un gran desastre i se n’acosta a un altre de pitjor, però encara no ho sap.
A final dels anys 20, certament, la capital d’Alemanya semblava haver passat algunes proves excessives, com l’amenaça de la revolució bolxevic o la hiperinflació, i veia pupul·lar-hi un tall d’individus estrafolaris, tan marcials i seriosos com perfectament ridículs: els nazis. El 1928, quan Döblin situa l’acció de la seua novel·la, feia quatre anys que Adolf Hitler havia eixit de la presó on havia anat a raure després del putsch de Múnic, i tres des que havia publicat la delirant autobiografia Mein Kampf. Naturalment, pocs alemanys semblaven encara haver llegit aquest llibre, i els que ho havien fet –no crec que hi estigués comprés Döblin- potser no se l’havien pres massa seriosament. És el cas que l’autor de Berlin Alexanderplatz es deleix a imaginar un protagonista que es dedica a vendre el Völkischer Beobachter. “No té res contra els jueus –explica el narrador a propòsit de Biberkopf-, però està per l’ordre”. Döblin, per cert, és jueu i a més militant socialista. I tanmateix el Berlín que s’estén al llarg de les seues pàgines no és una ciutat ideològica, sinó una fascinant i terrible megalòpolis amb els seus llampants reclams publicitaris, el trànsit embogit, l’estrèpit continu, la gentada. És el món modern el que s’hi representa, amb la seua dislocada fúria intrínseca. Hi ha nazis als carrers, sí, però els socialdemòcrates tenen majoria al Reichstag (tot i que Döblin avisa: “els socialistes no han conquistat el poder polític, és el poder polític qui ha conquistat els socialistes”). Prescindint de la política, tot hi és magnífic i excitant.

A Franz Biberkopf el van tancar a la presó quatre anys per haver matat la seua xicota Ida. Els personatges amb què es relaciona fora de la presó no són molt diferents dels que degué trobar a dins. El Berlín de Döblin és una urbs poblada per rufians i furtamantes i la realitat que informa és un collage fet a base de notícies borsàries, anuncis, prospectes comercials, cartes de presos, estadístiques, articles de diccionaris, cançons, butlletins meteorològics i etcètera. Aquest món embogit està vist amb un distanciament brechtià i amb la mateixa voluntat expressionista que podia animar Grosz, Dix, Meidner o Beckmann. L’Alexanderplatz, en aquest mapa, és el lloc per on passen tots els tramvies i en 1928 una plaça amb el subsòl a l’aire per la construcció del metro. Amb els anys, els comunistes la convertirien en el centre neuràlgic del Berlín Oriental, mentre la destruïen estèticament amb una arquitectura d’una lletjor meticulosa.
Sembla evident el paral·lelisme amb L’Ulysses joyceà, tot i que Döblin va al·legar que no va conèixer aquest llibre fins ben endinsat en l’escriptura del seu: “Una mateixa època –va escriure- por produir dues coses semblants, fins i tot iguals, en diferents indrets i amb independència l’una de l’altra”.

I és així, en efecte, com l’esperit de l’època agermana Joyce i Döblin. Irònicament, els nazis ja al poder degueren considerar les seues novel·les igualment “degenerades”, i van cremar sense dubte en alguna pira aquelàrrica. Com tot l’art experimental, van nàixer en un món convuls i ja en són testimoni imperible.

BERLIN ALEXANDERPLATZ, d’Alfred Döblin. Traducció de Carme Serrallonga

Després de 27 anys, Edicions de 1984 reedita
Berlin Alezanderplatz, una obra capital del nostre temps.
—Llegiu-ne aquí la prepublicació i el reportatge de la Montse Serra per Vilaweb—

FM125BerlinAlex Berlin Alexanderplatz
Alfred Döblin
Traducció de Carme Serrallonga
Pròleg de Josep M. Carandell (amb motiu de la primera edició, 1987)
Epílegs de l’autor i de l’editor alemany
Mirmanda, 125
544 pàgines
15,00 euros

Aquest llibre va rebre el premi Crítica Serra d’Or de traducció l’any 1988.

 

Obra èpica, Berlin Alexanderplatz és la primera i única novel·la important sobre la gran ciutat en la literatura alemanya. Tant pel tema com per l’estil, l’obra és el fruit més madur del futurisme berlinès. En aquesta novel•la, Alfred Döblin combina el monòleg interior amb la tècnica de la càmera fotogràfica per crear un ritme que dramatitza poderosament l’estat de l’ésser humà en un món que es desintegra.

El soroll de la ciutat només rares vegades ressona sense motiu i quasi sempre com a fluid dels éssers que hi viuen. Les criatures que habiten al seu dessota tenen conceptes de felicitat i honor, d’amor i solidaritat, que no és possible de comprendre des del punt de vista de les classes més altes. Un d’aquests de sota és el bastaix Franz Biberkopf. Viu en una harmonia tan ingènua amb el seu entorn que per a ell no hi ha ni intern ni extern, el món l’omple del tot, la seva ànima és dins del món, quasi no té un perfil personal. Només el distingeix la qualitat de «demanar a la vida alguna cosa més que un tros de pa».

Alfred Döblin, novel·lista i assagista alemany nascut a Szczecin (Stettin) l’any 1878, es va criar, va anar a l’escola i més tard va exercir la medicina i la psiquiatria a Berlín, en el districte de l’Alexanderplatz. El 1933 va haver d’exiliar-se a França i l’any 1940 als Estats Units. En acabar la guerra va tornar a Alemanya i va morir a Emmendingen l’any 1957.