«El poder narratiu de la guerra». Guillem Pufarré sobre«Històries de soldats», d’Ambrose Bierce, a El Temps

Font: Guillem Pufarré / El Temps

 

Tal vegada el nom d’Ambrose Bierce (Meigs County, Ohio, 1842 – Mèxic?, 1913) no digui gran cosa als lectors. La cosa canvia si els diem que aquest periodista i escriptor inspirà el personatge protagonista de Gringo viejo(1985), la novel·la del mexicà Carlos Fuentes que inspirà una notable pel·lícula de Luiz Puenzo amb un crepuscular Gregory Peck en el paper de Bierce. Fet i fet, s’especula –però no s’ha provat– que el nord-americà morí afusellat en algun lloc de Mèxic, en plena revolució. 

Un final digne d’una existència ben agitada de la qual no donarem molts més detalls puix els podreu trobar en la introducció que fa a Històries de soldats el seu traductor, Francesc Francisco-Busquets. Només cinc cèntims necessaris per al cas: durant la guerra civil dels Estats Units (1861-1865), formà part de l’exèrcit de la Unió com a oficial topògraf. Durant la confrontació, Bierce no es limità a estudiar els accidents geogràfics, sinó que esdevingué un observador ben esmolat d’aquella carnisseria fraternal. I de l’observació sorgiren una sèrie de relats publicats a principis del segle XX, alguns dels quals formen part d’aquest volum en català magníficament traduït i anotat.

L’experiència directa dels fets, si són colpidors més encara, és una eina literària ben poderosa, sense dubte. Però Ambrose Bierce estava beneït a més per un generós talent literari. Amb ben poques excepcions, els quinze relats continguts al recull són una prodigiosa demostració de control sobre el relat pel que fa a l’administració de la informació, l’elecció del narrador i del punt de vista, la recreació d’ambients i sensacions dels combatents o les cloendes, gairebé sempre sorprenents.

Es fa difícil oblidar després de llegir-los, relats com “Chickamauga”, l’esgarrifosa trobada entre un nen de sis anys i un grapat de soldats moribunds i deformats en retirada. Un relat brutal, en un sentit multidireccional.  O “Un genet al cel”, un conte de final esborronador. Posem per cas, també, “Mort a Resaca”, amb una història, la de l’agosarat tinent Herman Brayle, que es pot rastrejar en la literatura i el cinema posteriors. Per no esmentar meravelles com “El cop de gràcia” o la pertorbadora –totes ho són, ben mirat– “Parker Adderson, filòsof”. 

Un d’aquells moments en què el poder narratiu de la guerra es troba amb un testimoni beneït pels déus de la ploma. Una meravella.

«Els desastres de la guerra». Pere Guixà sobre «Històries de soldats» d’Ambrose Bierce [El País]

Font: Pere Guixà / El País

Vegem com Ambrose Bierce va definir el terme soldat al seu Diccionari del diable: “Personatge militar que du un bastó de mariscal de camp a la motxilla i una preocupació seriosa en la seva esperança”. I vegem què va dir de guerra: “Subproducte de les arts de la pau. La situació més propícia per a la guerra és un període de concòrdia internacional”. I de bandera? “Drap de colors que oneja damunt de les tropes i d’un castell. Cal que pensem en el cartell que hi ha en alguns solars anglesos. Aquí podeu llençar les escombraries”.

Han coincidit dues novetats de Bierce (1842-1914?) en els últims mesos. Són els dos llibres més cèlebres del nord-americà. El primer, l’esmentat Diccionari del diable, és un diccionari subjectiu, entre lúcid, humorístic i cínic, de definicions que Bierce va publicar a la premsa durant 40 anys. L’altre és Històries de soldats (1909); l’edició que comentem inclou només les 15 històries militars, i aquesta tria editorial és oportuna.

Històries de soldats [traducció de Francesc Francisco-Busquets] són contes ambientats en la guerra civil nord-americana, en què Bierce va participar de joveníssim en l’exèrcit unionista. S’ha especulat si l’apel·latiu pel qual es coneixia Bierce, l’Amarg, ve del que va viure en aquella guerra. Alguna cosa hi ha d’això. La cruesa de molts passatges del llibre és gairebé documental, però alhora els contes escandallen més enllà dels fets.

Si l’expressió no estigués connotada de bondat mal entesa, es podria dir que Bierce va fer contes pacifistes. Aquest pacifisme és el corrent que progressa amb més força al llarg del XX, impulsat per exemple per les novel·les de denúncia de Remarque o Chevallier. Una línia pròxima seria la dels autors d’un bel·licisme diguem-ne indefugible, com Orwell, Sales o Hemingway. Però Bierce encaixa més bé en la línia anterior, de la qual és un autor primerenc. Només cal contrastar aquest llibre amb dos volums bèl·lics coetanis, com per exemple Records de la darrera carlinada, de Vayreda; o La cavalleria roja, de Babel.

La forma del conte apuntala les bases que havia posat Poe, les quals amb Bierce ens acosten ja al que avui entenem com a conte. Potser certa tendència al final sorpresa desmereix la intenció moral de la majoria de peces, però qualsevol lector familiaritzat amb Bierce sap que aquest factor sorpresa és recurrent en els seus relats.

El cas del pont d’Owl Creek, que obre el recull, és una narració magistral, en què el camí mental del perseguit no fa sinó potenciar el final tràgic. Chikamagua, El cop de gràcia i Parker Addison, filòsof també són peces conegudes i valuoses. Un mètode habitual dels contes és començar fixant-se en algun fet llunyà del brogit bèl·lic (un explorador que s’arrossega per una plantació, un guardià que es queda adormit, la diàspora després d’una batalla), però també hi ha les panoràmiques dels moviments de posició d’una batalla, la intendència als campaments o les converses de la plana major. Bierce tan aviat focalitza l’exèrcit unionista com el confederal, sense distincions; el que el mou és mostrar els desastres de la guerra, l’empatia cap als soldats. Es fixa força en les famílies i les amistats trencades, en l’atzar i la dissort com a agent de la catàstrofe, i sobretot —un tret antic— en els conceptes de valentia i glòria.

Bierce s’ha anat traduint al català (les faules, el diccionari, algun aplec de contes), però en general ha estat un autor força invisible. Aquesta edició completa dels contes bèl·lics ens rescabala d’això

 

«La guerra, al·lucinatòria i desmitificada». Pere Antoni Pons sobre «Històries de soldats», d’Ambrose Bierce. [Diari Ara]

Font: Pere Antoni Pons / Diari Ara

El traductor Francesc Francisco-Busquets ho explica al pròleg d’aquestes Històries de soldats. Ambrose Bierce (1842-1914), periodista i escriptor, va participar de jove en la guerra civil americana i l’any 1891 va publicar un llibre, Històries de soldats i de civils, que recollia quinze relats basats en l’experiència i que anaven acompanyats d’onze relats de terror. La present edició inclou només els bèl·lics.

Com ja indica el títol, les històries aquí recollides no tracten sobre la guerra més o menys en abstracte, sinó que se centren en les experiències individuals d’uns homes que, tant en un bàndol com en l’altre, participaren en aquell conflicte fratricida. Un dels interessos de Bierce és explorar la insondable imprevisibilitat del comportament humà quan és abordat per les brutals calamitats de la guerra. N’és un exemple el conte Parker Adderson, filòsof, en què un espia condemnat a mort es pren amb valerós enginy el seu destí fins que li anuncien que l’execució és imminent: aleshores tot és pànic i animalitat desesperada.

El gòtic sinistre

Com tots els llibres de contes, aquest és desigual. N’hi ha de memorables, però. És el cas d’aquells que, si bé són realistes, tenen una dimensió al·lucinatòria, d’un gòtic sinistre. En són exemples El cas del Pont d’Owl Creek, en què un personatge acompleix l’últim desig de la seva vida ja des de la mort (Borges degué inspirar-s’hi per escriure El sur ); Chickamauga, en què un innocent vailet de sis anys és víctima de la crueltat més escruixidora, i Un dels desapareguts, una versió bèl·lica de L’enterrament prematur de Poe. Fascinants, tots tres tenen finals d’impacte.

Ambrose Bierce tracta la guerra sense idealismes propagandístics, amb una lucidesa desmitificadora: “Morir al camp de l’honor, sí; però hi ha tanta humitat en aquest camp!”. No és només que mostri, amb gràfica cruesa, tant la violència física -mutilats, morts- com l’anímica -l’angoixa, la por, el col·lapse sensorial del combat-. És, també, que sempre té a punt el detall casual i espantós, com el del soldat del Nord que mor amb l’uniforme tan ple de pols que els seus companys el prenen per un confederat. Tampoc no hi falten frases lapidàries, d’aquelles que fan tremolar. ¿Com defineix Bierce un home assassinat pel seu germà bessó? Com “l’obra mestra de la guerra civil”.

Roger Cassero va assistir a la presentació d’«Històries de soldats» de Bierce a Girona i ho explica així.

Font: Roger Casero / Petites gotes fredes tremolant

Si no fos perquè me’l vaig comprar minuts abans de l’inici de la presentació, al finalitzar ben segur me n’hauria fet amb un exemplar després d’escoltar com en Miquel Berga i en Joaquim Español dibuixaven el context literari, social i històric del llibre Històries de soldats d’Ambrose Bierce, traduït per Francesc Francisco-Busquets en una edició recentment publicada per Edicions de 1984.

Berga i Español, veus autoritzades literàriament a banda de dues veus amigues d’en Quico, van parlar de l’autor, Ambrose Bierce, de la seva obra i sobretot del llibre en qüestió, per ells imprescindible per entendre, com va dir Miquel Berga, el que la guerra fa als homes (més que el que els homes fan a la guerra) i per investir d’identitat i vida, com va dir Joaquim Español, el soldat desconegut, l’heroi anònim.

Amb Històries de soldats Ambrose Bierce va relatar, quasi 30 anys després d’haver-hi participat, la Guerra Civil Americana sense èpica ni heroïcitat, com es destaca a la contraportada del llibre, sinó amb “batalles íntimes d’uns personatges llançats a la força destructora de la tenebra”.

Bona mostra va ser-ne el relat que Francesc Francisco-Busquets va llegir-nos al final de la presentació, “El cop de gràcia”, que va deixar-nos un intens amarg gust de boca, sec com la pols del camp de batalla, i un xic compungits, també perquè cap dels presents a la sala podíem evitar pensar en l’estat bèl·lic (de guerra?) que tràgicament vivim aquests dies.

Tampoc va evitar-ho Miquel Berga, qui va recordar-nos que les ferides d’aquella guerra (la que més baixes americanes ha generat, més que totes les posteriors juntes) estan presents encara avui a la societat americana: va recordar l’enrenou que encara genera la bandera confederada, pel que encara avui simbolitza…

Miquel Berga també va recordar-nos que, sobretot a partir de la Guerra Civil Espanyola, les guerres no només generen històries de soldats, sinó sobretot i cada vegada més, històries de civils, les autèntiques i més nombroses víctimes de les guerres d’avui. Ja no hi ha, va dir, històries de soldats!

No podria tenir més actualitat, doncs, la lectura d’aquest llibre que, com d’altres obres de la literatura bèl·lica, ens permeten veure els homes que hi ha dins els uniformes, les medalles i els galons, els que moren al camp de batalla i els que, sense glòria i honor, hi sobreviuen.

Els 15 relats que formen el llibre no són, com va recomanar el propi traductor, per llegir un rere l’altre, doncs és tan dens i intens el pòsit que deixa cada relat que convé, com amb un glop de licor d’alta graduació, deixar-lo passar sense presses gola avall abans d’afrontar-ne un altre.

Si no fos perquè avui encara em pesa el “Cop de gràcia” que dimarts ens va llegir en Quico, avui mateix ja hauria començat a llegir “Històries de soldats”! Em sembla que ho deixaré per demà!

(Foto de Roger Casero)

Presentacions i esdeveniments de la setmana: Platónov, Bierce, Robinson, Rodri i Adam

DIMARTS 17 AL CCCB (19.30): Marilynne Robinson a Barcelona!

Marilynne Robinson  impartirà la conferència La imaginació i la democràcia, en el marc de la seva gira europea de presentació de Lila (Edicions de 1984, 2015, trad. Ester Tallada). Entrada gratuïta. Més informació, aquí.

DIMARTS 17, A LA LLIBRERIA ALTAÏR (19.00): presentació de Djan, d’Andrei Platónov. Amb Eduard Balsebre i Miquel Cabal Guarro

DIMARTS 17, A LA CASA DE CULTURA DE GIRONA (20.00 h): presentació d’Històries de soldats, d’Ambrose Bierce. Amb Miquel Berga, Quim Español i Francesc Francisco-Busquets

DIJOUS 19, A CALDES DE MONTBUI (20.00 h.): presentació de Jesús busca Jesús, amb Pepe Beunza i Jaume Rodri

DIJOUS 19, A LA GARRIGA (20.00): presentació de Torero d’hivern, amb Anna Ballbona i Miquel Adam

 

 

 

«Incidents al camp de l’horror». Eva Vàzquez parla de les «Històries de soldats» de Bierce, a El Punt Avui

Font: Eva Vàzquez / El Punt Avui

Al prefaci de la seva traducció de les Històries de soldats, d’Ambrose Bierce, Francesc Francisco-Busquets aconsella que el lector s’endinsi a poc a poc en aquests relats de guerra per donar-se temps de pair-los bé i evitar, d’aquesta manera, que la intensitat del que acabin de llegir eclipsi la del següent. Ho arriba a comparar, no pas amb desencert, amb les pauses que demana la poesia. “Com tota bona literatura –i aquesta ho és–, s’ha de llegir i rellegir amb calma, sense presses, només pel goig d’assaborir-la, encara que sigui aguantant l’alè i reprimint l’esgarrifança.” Francisco-Busquets, que és gat vell, sap que una advertència semblant llançarà una canilla de lectors damunt les pàgines de Bierce, atrets per la perspectiva de l’horror, però sap també que molts en recularan al primer contacte, entre esbalaïts i consternats. Per això és convenient aclarir que, si bé la primera impressió pot arribar a delimitar amb el fàstic –Mark Twain, contemporani de Bierce i bon amic seu, advertia que algunes de les seves històries podien tant fer enrojolar com provocar el vòmit–, la tècnica narrativa amb què l’escriptor condueix els personatges cap al seu fatídic destí i l’estil sec, fins i tot àrid, amb què s’apodera lentament del lector mentre va injectant-li el verí de l’ansietat, acaba deixant en la memòria, més que l’olor de la carnassa, un remordiment sord, una biliosa aflicció.

“El cas del pont d’Owl Creek”, el conte que obre el volum, que s’incorpora a la col·lecció “La Clàssica” d’Edicions de 1984, és un prodigi canònic de les millors virtuts del relat curt: una calculada concisió narrativa al servei d’un desenllaç sorprenent i alhora inevitable. És probablement el conte més conegut d’Ambrose Bierce, i no pas el més macabre, i això és dir molt respecte d’un llibre on proliferen les mutilacions, els enforquillaments, les agonies inacabables i algun artiller lubricant d’urgència els canons amb la sang dels caiguts. En realitat, al pont d’Owl Creek es descriu una sola escena, i quina escena! Un destacament federal es disposa a penjar un home des d’un tauló suspès damunt la via del tren que travessa un torrent, però la corda es trenca, el condemnat cau atordit a l’aigua, aconsegueix deslligar-se i, esquivant les bales, emprèn una fugida extenuant i nebulosa cap a casa. Francesc Francisco-Busquets va enamorar-se de l’ardit literari d’aquesta història fa més de cinquanta anys, quan va veure per primera vegada l’adaptació cinematogràfica que va fer-ne, a La Rivière du Hibou (1962), Robert Enrico, que també posaria en imatges dos contes més de Bierce continguts en el present volum, “Chickamauga” i “L’ocell cantaire”. Des d’aquell moment, les Històries de soldats de Bierce han format part íntimament del seu imaginari antibel·licista, justament perquè rebatien l’ideal d’heroisme més sagrat per als infants de la seva generació, la d’aquells oficials de la guerra civil americana que, assistits per la fe, l’amor a la pàtria i la justícia dels seus ideals, exclamaven sabre en mà: “Muchachos, hay que tomar esa loma.” Bierce, que va conèixer de primera mà la guerra com a topògraf a l’exèrcit unionista, descriu, sense ni tan sols prendre partit per cap bàndol, què hi ha darrere aquest turó, entre els boscos, al bell mig de les amples praderies: cadàvers i més cadàvers, de soldats, de cavalls, de civils, de criatures, de germans enfrontats amb germans, de fills que maten el pare, de nens que s’endinsen jugant al bosc i en surten encavallats damunt un exèrcit de desferres humanes per retornar a una casa devastada, com al conte que recrea el terrible balanç mortuori de la batalla de Chickamauga.

El llibre reuneix els quinze contes de soldats que Bierce originàriament va publicar junt amb una altra sèrie de relats sobre civils que n’havien de ser una mena de contrapunt. En l’edició catalana, s’ha prescindit d’aquest segon bloc, d’un to sobrenatural i abracadabrant, a l’estil de Poe o Lovecraft, que podia espatllar el bany fastuós de realisme amarg dels tristament actuals contes de soldats.

L’apunt
Francesc Francisco-Busquets (Girona, 1946), regidor de la bancada socialista al’Ajuntament gironí durant catorze anys i exdelegat del govern de l’Estat, ha compaginat la seva activitat pública amb l’ensenyament i la traducció. És responsable de la primera edició catalana íntegra d’Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift; de La llegenda de Sleepy Hollow, de Washington Irving, i d’El foraster misteriós, de Mark Twain, totes tres a CCG Edicions. Dimarts presentarà la seva traducció de Bierce a l’auditori Viader de Girona (20 h), acompanyat de Miquel Berga i Joaquim Español.

DIMARTS, A GIRONA

 

 

DIJOUS, A BARCELONA

Novetat editorial: «Històries de soldats», d’Ambrose Bierce. Traducció de Francesc Francisco-Busquets

Històries de soldats
Ambrose Bierce
Traducció de Francesc Francisco-Busquets
LA CLÀSSICA, 8
192 pàgines
16,90 euros

De Thoreau a Whitman, de Melville a Henry James, gairebé cap escriptor nord-americà no va mantenir la neutralitat en la Guerra de Secessió, que, juntament amb la conquesta de l’Oest, va conformar els actuals Estats Units d’Amèrica. Però es poden comptar amb els dits d’una mà els escriptors que van prendre les armes per defensar els seus ideals. Al Sud, Twain va formar part d’una tropa irregular confederada durant dues setmanes, per després allunyar-se del conflicte. Al Nord, per contra, Ambrose Bierce va participar en la guerra de manera activa i dilatada sota la bandera de la Unió.

L’escenari bèl·lic d’aquests relats, descrits amb l’efectivitat només a l’abast d’un periodista que ha estat a primera línia de foc com el mateix Bierce, emmarca tota una sèrie de conflictes personals derivats de la crueltat i la fatalitat d’un conflicte fratricida. No hi ha èpica ni heroïcitat, sinó batalles íntimes d’uns personatges llançats a la força destructiva de la tenebra. Tampoc no hi manca l’humor negre ni un toc de gènere fantàstic, tan propi de la ploma esmolada de l’autor com de la naturalesa delirant d’una guerra. Bierce ens mostra com des de la base de la violència es va constituir una nació.

Ambrose Bierce (1842-1914) va ser periodista, editorialista i escriptor nord-americà. Dotat d’un sentit de l’humor tan radical i corrosiu com clarivident i enginyós, és conegut sobretot pel seu Diccionari del diable, un hilarant recull de definicions i aforismes que ja formen part de la història de la literatura. Però no només: Bierce és un dels més grans contistes nord-americans de tots els temps, com demostren aquests relats que ara presentem, que formen part del volum Tales of Soldiers and Civilians, escrit vint-i-cinc anys després de la fi de la guerra. La influència de Bierce és de tal magnitud que ressona en autors tan dispars com H. P. Lovecraft o Kurt Vonnegut.

Diu la llegenda que, fins i tot després de ser afusellat contra un mur del cementiri de la vila de Sierra Mojada (Mèxic), el vell gringo reia. Se suposa que aquell home que volia fer la revolució al costat de Pancho Villa era Ambrose Bierce.