«El socialisme al desert». Xavier Dilla sobre el «Djan» de Platónov, a El País

Font: Xavier Dilla / El País

400DjanEncara estem descobrint el rus Andrei Platónov (1899-1951), tot i ser un autor de la primera meitat del segle XX. No era un desconegut, i Ernest Hemingway en va fer un encès elogi als anys quaranta, després de llegir la narració de regust txekhovià El tercer fill, però no sabem que conegués res més de Platónov. Sens dubte no va poder llegir cap de les novel·les que Miquel Cabal ha traduït en els últims anys.Txevengur, La rasa i Djan, escrites als anys trenta, són ara de les més celebrades, però l’estalinisme les va considerar injurioses i només van començar a ser publicades completes a partir dels anys setanta i fora de la Unió Soviètica.

Aquesta descoberta passa per assumir els múltiples registres de l’obra de Platónov i aprendre a llegir-los. Es tracta d’un escriptor gens elitista i alhora dotat d’una estètica radicalment personal. Per això, igual que, si li demanaven amb quin corrent literari simpatitzava, deia que amb cap, perquè tenia el seu propi, sostenia que en la construcció del socialisme, en què ell creia fermament, no hi havia lloc per a l’escriptor pur: calia tenir una professió “productiva”, compromesa amb el desenvolupament col·lectiu. I declarava, provocador: “L’art, que es creï en els dies lliures, els diumenges”. Coherent amb aquesta ideologia, Platónov, el gran dels set fills d’una família obrera russa, exercia l’ofici d’enginyer agrònom, i això el va portar a viatjar com a enviat del Comissariat Popular d’Agricultura. Va conèixer així els sovkhoz i els kolkhoz, les granges col·lectives i estatals russes, la problemàtica de les quals apareix a La rasa.

Diferent va ser la visita al Turkmenistan el 1934, juntament amb altres escriptors soviètics: l’objectiu era copsar les transformacions socialistes en aquella regió fronterera amb Pèrsia i l’Afganistan. El contacte amb Orient és trasbalsador, i basta comparar el resultat d’aquella experiència, la novel·la Djan, amb les precedentsTxevengur i La rasa. En aquestes preval una singular aproximació a la construcció del socialisme, visible fins i tot en un lèxic innovador que aspira a assumir el nou món i el nou home soviètics. Solem llegir-les en clau simbòlica, però és probable que siguin més realistes del que ens sembla des de la visió occidental.

Djan no s’allunya de la voluntat de presentar la lluita socialista, però se situa en un món llunyà i aliè a la revolució urbana, industrial i agrària que dirigeix Stalin. El protagonista, Nazar Txagatàiev, és un jove turcman que, després de formar-se a Moscou com a economista, torna al petit poble natal per portar-hi la felicitat del socialisme. La novel·la descriu el xoc de les il·lusions de Nazar amb la realitat asiàtica, desèrtica, tribal. El poble djan, barreja de diverses ètnies, trepitjat de sempre pels poderosos, viu dispers, nòmada, en una pobresa radical i amb l’ànima gairebé esvanida, a punt d’extingir-se en silenci sepultat per la sorra del desert. No saben qui és Stalin i el seu cau és una depressió al peu d’una muntanya, una “fondalada fangosa”, espècie d’infern a la terra.

Com hem de llegir Djan? Hi ha un primer final, més aviat pessimista, que correspon a l’edició censurada editada a l’URSS el 1966. La traducció catalana inclou una segona redacció de Platónov que arrodoneix la història en un sentit diferent. L’escriptura de Platónov adquireix aquí un caire poètic que brolla del paisatge, dels animals i de la gent que poblen el relat. És poètic en el sentit que Manuel Rivas assenyalava fa poc en aquest diari: “Toda escritura es poética porque el lenguaje se pone o no se pone en vilo”. A Djan, el llenguatge ens repta sovint. De vegades fa pensar en Pedro Páramo de Juan Rulfo: “Aquí no n’hi ha, de vius; n’hi ha que encara no s’han mort, que estan acabant de viure el seu temps en somnis”. Platónov sembla assajar un socialisme empeltat de panteisme, tot té una vida profunda i alhora evident: un camell trist i afamat que tanca els ulls “perquè no sabia com havia de fer-ho per plorar”; les ovelles, abandonades i sense pastor, s’han assilvestrat, però quan topen amb humans s’hi acosten buscant guiatge; les mates rodones de barrella que el vent arrossega constantment pel desert guien el camí de Nazar; la sorra humida que es troba gratant el terra és l’aliment dels djan per hidratar-se.

Djan és una nova i apassionant incitació a endinsar-se en el fascinant món literari de Platónov.

«”Djan”: les ànimes vives d’Andrei Platónov». Txènia Dyakonova al diari Ara

Font: Txènia Dyakonova / Diari Ara

400DjanEl 1935, Andrei Platónov va viatjar al Turkmenistan i, arran de la impressió profunda que li va produir aquest país, el seu paisatge i la gent que hi vivia, va començar a escriure Djan [traduït al català per Miquel Cabal i Guarro]. En una primera versió, Platónov explica, en una nota a peu de pàgina, que la paraula que dóna títol a la novel·la forma part del folklore turcman i vol dir “una ànima que busca la felicitat”. Hi ha un abisme entre la bellesa càndida d’aquesta definició i la realitat del poble nòmada que es diu djan. Els deserts estèrils de l’Àsia Central, la soledat i la pobresa extrema no només semblen excloure la possibilitat d’una vida feliç, sinó que amenacen la continuïtat de la vida a seques. Però hi ha algú destinat a salvar la tribu de la desaparició, i aquest és Nazar Txagatàiev, un jove d’origen djan i moscovita d’adopció. La seva també és una ànima a la recerca de la plenitud, i l’anirà trobant a mesura que avanci en el compliment d’una missió real i alhora llegendària, que evoca les ombres de Prometeu i Moisès.

Encara hi ha un altre tema a Djan, que surt, d’una forma més o menys manifesta, en totes les obres importants de Platónov: l’abandonament dels fills. El Nazar va marxar de la seva terra quan encara era un nen, perquè la seva mare li havia dit: “Vés-te’n, Nazar. Si reconeixes el teu pare, no t’hi acostis. […] Has d’anar-te’n lluny fins a trobar estranys. […] Estic tan feble que ja no puc estimar-te, ara viu tot sol. T’oblidaré”. Al cap dels anys, en tornar al seu lloc d’origen, Txagatàiev troba la mateixa crueltat inexplicable en la figura del mul·là Txerkézov, un cec vidu que viu en una cabana amb la seva filla d’uns deu anys, l’Aidym. “Emporta’t la meva filla -li diu el cec-, i porta’m una burra jove, viuré les nits amb ella per no tenir pensaments ni malsons”. El Nazar es queda la nena, i a partir d’aquest moment l’Aidym es converteix en la seva companyia i preocupació constant.

Lluitar per la llibertat d’un fill

D’on prové aquesta obsessió de Platónov pels fills negligits? El seu fill Platon (Totik, per als pares), nascut el 1922, tenia un caràcter rebel i imprevisible. Durant el viatge al Turkmenistan, l’escriptor deia en una carta a la seva dona: “Pateixo pel Totik. Em fa por que faci alguna entremaliadura que li porti desgràcies, a ell i a nosaltres”. El 1938, el fill d’Andrei Platónov va ser acusat d’espionatge i activitat antisoviètica. El motiu d’aquesta acusació eren dues cartes que el Platon, instigat per un company més gran, havia enviat a Hermann Pörzgen, el corresponsal del diari Frankfurter Allgemeine Zeitung a Moscou, que vivia al mateix edifici que la família Platónov. En aquestes cartes, els dos adolescents oferien al periodista alemany informacions secretes “d’importància estatal” a canvi de diners. Evidentment, no en coneixien cap, d’informació secreta, i tot plegat era una broma de mal gust, que hauria passat desapercebuda si no fos perquè la minyona de Pörzgen va fer arribar les cartes als agents de l’NKVD (la futura KGB). El company instigador va ser afusellat, i el Platon condemnat a deu anys de camps (i això que ell només en tenia quinze).

Andrei Platónov, esbalaït, va començar una lluita solitària per la llibertat del fill. Com a últim recurs, es va adreçar a Stalin. “Crec que si el meu fill és culpable, jo, el seu pare, ho sóc doblement, perquè no he sabut educar-lo. Li demano que m’empresoni i alliberi el meu fill”. Se li va concedir el miracle: el 1940 el Platon va ser alliberat. Estava malalt de tuberculosi i no podia complir el pla de treball dels camps. Va morir el 1943; i qui sap si per al seu pare, que l’havia cuidat amb devoció, escriure sobre altres fills desventurats era una forma de prolongar-li la vida.

«El dolor de les sargantanes i les tortugues». Oriol Magrinyà sobre el «Djan» de Platónov [El subratllat és meu]

Font: Oriol Magrinyà / El subratllat és meu

«(…) No es pot turmentar l’home gaire temps (…). Si se’l turmenta molt temps, es mor. Se l’ha de turmentar una miqueta i deixar-lo jugar, i després tornar-lo a turmentar…»

400DjanSi amb la novel·la russa del XIX entreveiem —nosaltres, occidentals mediterranis— el en diríem l’ànima eslava, amb Platónov ens aboquem a mirar el què volia ser, el que es volia creure que volia ser, l’ànima soviètica, el nou home rus, la nova humanitat sorgida després de la Revolució.

Veiem la fe enmig de la misèria física i moral més absolutes, veiem l’esperança quan no hi ha res per esperar, veiem, intuïm, el despotisme i el menyspreu per la vida i l’individu que havien de venir.

Una narrativa descarnada, amb unes imatges sovint oníriques i plenes de simbolisme, però narrades amb un realisme minuciós que et fan arrugar el front i mig aclucar els ulls com si no volguessis però no poguessis parar de mirar. Com el qui es troba una carronya al marge del camí i vol passar de pressa, però ha de girar-se per saber del cert de quina bèstia devia ser.

Llegir Platónov no és fàcil. Potser perquè ens parla de coses que no arribem a entendre, o perquè força la llengua per expressar una nova realitat que s’estava creant davant dels seus ulls. Platónov és diferent de gairebé tot el que s’havia escrit abans. No és fàcil, però Djian és per mi la millor manera de començar: fa uns tres o quatre anys ho vaig intentar amb Txevengur, i no fa tant amb La Rasa, però no ha estat fins a Djan que he aconseguit entrar de veritat al seu univers narratiu i moral. I val la pena entrar-hi, perquè un cop hi has entrat no t’abandona: aquelles imatges que no has pogut esquivar t’acompanyaran molts dies després d’haver girat el darrer full. I amb Platónov entendràs, un cop més, per què t’agrada tant la literatura.

«El gos observava la gent amb avidesa i tristor. Tenia una esperança fosca i difícil en el desig de menjar-se’ls a tots quan fossin morts. No havia fet un camí directe i aïllat fins allà, sinó que havia seguit el poble guardant-hi una bona distància i s’havia menjat els que havien mort a la sorra, mentre que durant el dia s’havia enterrat profundament a la sorra perquè les àguiles de l’estepa i altres rapinyaires no el veiessin.»

 

Djan. Andrei Platónov. Edicions de 1984, 2015. Traducció de Miquel Cabal

***

«Havien passat prop de deu anys des que el poble djan havia arribat i s’havia disseminat entre plantes d’aigua. Al principi els mosquits havien devorat tant les persones que aquestes s’havien acabat escorxant la pell fins als ossos. Al cap del temps, però, la pell se’ls havia acostumat al verí dels mosquits i havia començat a fabricar un antídot que deixava aquests insectes desvalguts i els feia caure a terra.»

 

Djan. Andrei Platónov. Edicions de 1984, 2015. Traducció de Miquel Cabal

 

LLEGIU MÉS SUBRATLLATS DE DJAN AQUÍ!

«Djan, d’Andrei Platónov, descens a l’infern dels vius». Ramon Mas sobre «Djan» [La dosi cultural]

Font: Ramon Mas / La dosi cultural

400DjanUna de les alegries literàries més sonades dels darrers anys ha estat, sense cap mena de dubte, el compromís d’Edicions de 1984 per traduir i publicar les principals obres d’Andrei Platónov, un dels escriptors més brillants del segle XX que fins fa ben poc seguia inèdit en el nostre idioma. Van començar el 2009 amb el descomunal Txevengur, al que va seguir La rasa, tot just fa un any. Ara, amb la recent publicació de Djan, les tres obres mestres d’aquest singularíssim autor rus ja es poden llegir en català, i això, amics lectors, més que agrair-ho, hem de celebrar-ho. És més, cal lloar la tasca d’en Miquel Cabal, que ha traduït els tres volums al català amb una naturalitat que ens permet accedir a l’univers de Platónov sense cap mena de jet lag lingüístic.

El primer que xoca en llegir Platónov és el seu estil, tan genuí, tan de collita pròpia, que sembla que sorgeixi del no res. Prenyat d’una exuberància gens pomposa, la seva manera de construir cada frase i cada paràgraf dota a les paraules de nous significants, gens obvis, i que a primera vista poden semblar recargolats, però que a poc a poc et xuclen cap a dins del llibre. La seva força expressiva és devastadora, la claredat de les emocions: diàfana. Els paisatges són estats d’ànim, les sensacions impregnen els objectes i els personatges es fonen amb el seu entorn de tal manera que costaria diferenciar quina part d’un sentiment pertany al personatge i quina a tot allò que l’envolta.

Djan és la història d’en Nazar Txagatàiev, un nen criat a la tribu nòmada dels djans, al desert del Turcmenistan, al qual la seva mare obliga a marxar del poble. La seva pobresa és extrema, no serà capaç d’alimentar-lo i per això l’envia ben lluny, allà on pugui sobreviure amb menys dificultats, on deixi de ser una càrrega. En Nazar és adoptat per l’estat soviètic, i després de formar-se i graduar-se en economia, és enviat de nou al seu poble per establir-hi el socialisme. El gruix del llibre és la lluita de Txagatàiev per desentumir l’anima dels djans, individus endormiscats que viuen en el llindar de la vida i la mort, en condicions duríssimes, i que segueixen endavant per inèrcia. El protagonista ni es planteja instaurar un sistema de producció socialista, per ell la voluntat del socialisme és la de fer feliç a la gent, i en això es concentra. Tanmateix, els djans duen la supervivència com una creu sobre les seves esquenes, i sovint s’han de recordar a si mateixos que el cor els batega.

En aquesta ocasió Platónov s’endinsa en els fonaments més elementals de l’ànima humana i ens obligar a preguntar-nos si la possibilitat d’una felicitat, més enllà de constructes teòrics i polítics, forma part de la nostra naturalesa.

Presentacions i esdeveniments de la setmana: Platónov, Bierce, Robinson, Rodri i Adam

DIMARTS 17 AL CCCB (19.30): Marilynne Robinson a Barcelona!

robinson-gran

Marilynne Robinson  impartirà la conferència La imaginació i la democràcia, en el marc de la seva gira europea de presentació de Lila (Edicions de 1984, 2015, trad. Ester Tallada). Entrada gratuïta. Més informació, aquí.

DIMARTS 17, A LA LLIBRERIA ALTAÏR (19.00): presentació de Djan, d’Andrei Platónov. Amb Eduard Balsebre i Miquel Cabal Guarro

djantargetoaltair

DIMARTS 17, A LA CASA DE CULTURA DE GIRONA (20.00 h): presentació d’Històries de soldats, d’Ambrose Bierce. Amb Miquel Berga, Quim Español i Francesc Francisco-Busquets

bierce girona 22OK

DIJOUS 19, A CALDES DE MONTBUI (20.00 h.): presentació de Jesús busca Jesús, amb Pepe Beunza i Jaume Rodri

TARGETO JESUSok

DIJOUS 19, A LA GARRIGA (20.00): presentació de Torero d’hivern, amb Anna Ballbona i Miquel Adam

torero garriga

 

 

 

Andrei Platónov. «Djan», o la història dels sense res. Albert Ventura [Núvol]

Font: Albert Ventura / Núvol

400DjanMalgrat ser un escriptor comunista, el rus Andrei Platónov (Vorónej, 1899 – Moscou, 1951) va ser silenciat, enterrat i mig oblidat de forma deliberada pel poder soviètic. No va ser tolerat de nou fins al final de la dècada de 1980, molt de temps després de l’estalinisme perquè es va interpretar que a la seva ficció literària atacava el poder del Gran Líder Suprem, el georgià Jossif Stalin. Però la realitat és que a la novel·la curta Djan hi trobem moltes d’altres coses que són realment sensacionals, en el terme més etimològic possible del terme. Juntament amb aquesta obra que ens ocupa avui, Djan, Edicions de 1984 ha fet possible que es publiquessin dues novel·les distòpiques del mateix autor, Txevengur (2009) i La rasa (2014), totes tres amb traducció de [Miquel] Cabal.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL

«Retorn a l’estepa». el «Djan» de Platónov, al blog Especulacions d’un Neanderthal

Font: Especulacions d’un Neanderthal

400DjanAl bell mig de l’Àsia Central, vorejant el mar d’Aral i la desembocadura del riu Amudarià, entre la república socialista soviètica del Turkmenistan i la de l’Uzbekistan, hi vivien els djan, una comunitat nòmada desarrelada de tot i de tothom, composta per gent de procedències diverses però amb l’únic tret comú de ser desgraciats, marginats i paupèrrims, que vivien sense més objectiu o il·lusió que la pura inèrcia. Segons els antics perses, aquesta era la terra on hi vivia Ahriman, que, derrotat per Ormazd, hagué d’exiliar-se més enllà del món dels vius, en una terra on la línia entre la vida i la mort esdevenia totalment imperceptible. Perquè aquesta terra, ben bé al mig de la ruta de la seda, en altre temps transitada constantment per persones, mercaderies i idees, als anys trenta del segle XX és un enorme erm, on els oasis gairebé s’han assecat, els caravanserralls estan en plena decadència i per gran part de les rutes de transhumància les ovelles escarransides hi campen sense control.

En Nazar Txagatàiev, d’origen djan, fou abandonat per la seva mare en no tenir aquesta ni capacitat ni forces per alimentar-lo. Arribat a la ciutat, és acollit per l’incipient Estat soviètic, que el cuida, l’alimenta i l’envia a Moscou per educar-lo. A mitjans dels anys trenta, en ple ascens i assentament del poder estalinista, Nazar Txagatàiev serà enviat de nou a la seva terra natal, entre els deserts del Kizilkum i el Karakum i els aiguamolls de la desembocadura de l’Amudarià, per portar-hi el socialisme o, més aviat, fer-hi el socialisme. Fer el socialisme, un objectiu incert, difús, i encara més pretendre-ho en un entorn d’indústria i agricultura pràcticament inexistents. Nazar Txagatàiev creu en el socialisme com a font de felicitat i harmonia per a la població.

Stalin era viu i acompliria igualment la felicitat universal dels desgraciats; però era llàstima que el poble djan, el més necessitat de vida i de felicitat de tots els pobles de la Unió Soviètica, llavors ja fos mort.

Però aviat descobrirà com de difícil serà complir aquesta tasca, si és que és possible fer-ho, en un entorn tan dispersat i remot, on amb prou feines saben què vol dir la paraula “Stalin” i on han perdut les ganes de viure.

En Nur-Muhàmmad cada dia s’apuntava els difunts i en Txagatàiev en comprovava la mort, els parava l’orella al cor i n’examinava els ulls, perquè un cop en Sufian i un altre vell, l’esclau de Fergana Oraz Babàiev, s’havien fet els morts. Però en Txagatàiev els havia posat drets i els havia manat que continuessin vivint.
—Per què volíeu morir?

—L’ànima se’ns ha entumit de viure, els ossos se’ns han ressecat i s’han torçat, les venes se’ns han arrugat: volen estirar-se, que la pluja els mulli, que el vent els eixugui i els cucs els masteguin, i jo els faig nosa…
—No acabem de saber viure, ho hem provat cada dia.
—No passa res, n’aprendrem tots junts —va dir-li en Txagatàiev.
—Aguantarem una mica —va acceptar en Sufian— i després ens morirem tots sense voler.

Djan és també el retrobament de Txagatàiev amb els seus orígens, el xoc entre el pragmatisme soviètic, la urgència del desenvolupament planificat i el lent girar d’un món apartat de tot, profundament espiritual, i que no coneix més planificació que el seguir el creixement d’escarransits brots d’herba per poder alimentar els seus ramats transhumants.

El llenguatge emprat per Platónov és sumptuós, sensual, però també dur. És capaç d’embolcallar situacions extremes i doloroses amb un vel gairebé poètic, espiritual i catàrtic. De presentar-nos una naturalesa inhòspita, erma i, no obstant això, mostrar-la viva, dotar-la de característiques i accions gairebé humanes, en contrast amb els éssers humans, entitats sense iniciativa pròpia, gairebé morts en vida, totalment a la mercè del seu entorn. Al llegir-lo, se’ns fa inevitable pensar en la influència que rebé de clàssics com Dostoievski o Gorki així com, sobretot en la present obra, dels poetes perses i místics d’arrel sufí.

Andrei Platónov (1899-1951) recolzà la Revolució Russa des del primer moment i arribà a ser un escriptor important, reconegut pel règim soviètic. Abans de dedicar-se completament a la literatura, es graduà com a enginyer electrotècnic i treballà en nombrosos projectes d’infraestructures per tota la Unió Soviètica, a mitjans de la dècada dels 20, entre els quals, projectes d’enginyeria en les inhòspites ribes del Mar d’Aral. Allà hi conegué de primera mà els efectes nefasts de la col·lectivització forçosa i de l’assentament de poblacions senceres que portaven mil·lennis amb un estil de vida nòmada. Aquesta experiència el marcà i l’influí decisivament per escriure Djan (1935), que juntament amb Txevengur i La rasa (1927 i 1929, respectivament, ambdues publicades també per Edicions de 1984 [traducció de Miquel Cabal Guarro]) li valgué dures crítiques per part del govern estalinista, que el condemnà a l’ostracisme. Platónov acabà els seus dies fent d’escombriaire.

Malgrat la similitud geogràfica i temporal que inevitablement ens pot portar a pensar en el viatge que realitzaren a principis dels anys 30 Ella Maillart i Peter Fleming (germà d’Ian, creador de James Bond), des de Pequín fins al Turquestán, anotat en el cèlebre News from Tartary i en l’excel·lent Oasis Prohibidos, Djan constitueix un retrat molt més tràgic, poètic i també introspectiu, sense perdre’s tant en la descripció de l’entorn i en el descobriment d’una terra desconeguda. En aquest sentit, doncs, no es pot pensar en Djan com en un llibre de viatges; Djan és pura literatura, amb dosis de tragèdia, de poesia. Encara que, de ben segur, entusiasmarà també als amants de la literatura de viatges, així com està entusiasmant als amants de la literatura de primer ordre.

PD: Sé que a molta gent no li agrada llegir amb música de fons, però no deixa de ser cert que, sovint, hi ha llibres que combinats amb música, simplement, funcionen. En aquest cas, escoltar el krautrock ètnic de The Gateless Gate (Xinjiang, 2012) mentre llegim Djan, simplement, funciona.