«Lluita contínua». Xavier Ferré sobre «Cartes de la presó / Cartes a Tatiana Schucht» d’Antonio Gramsci

Font: Xavier Ferré / El Punt Avui 

DB29GramsciLa selecció de cartes de Gramsci (1891-1937) adreçades a la seva cunyada, Tatiana Schucht, que aporta la traducció d’Alba Dedeu és una molt bona notícia per a la història política dels Països Catalans.

D’ençà de la publicació de l’aplec d’estudis del comunista italià Cultura i Literatura (1966), l’assaig El príncep modern (1968) i El materialisme històric la filosofia de Croce (1983), les tres versions publicades per Edicions 62, no s’ha traduït cap altre estudi gramscià, fet que delata –encara– la política de traduccions a la nostra llengua.

Dic això darrer perquè l’obra de Gramsci no és tan sols representativa de la història del comunisme europeu: la formulació de la via meridional al socialisme. És, en conseqüència amb aquest projecte, que Antonio Gramsci estudia la història de la cultura a través del materialisme històric.

De fet, l’aportació d’aquest epistolari, que abasta entre desembre del 1926 i novembre del 1933, proporciona aspectes biogràfics de l’intel·lectual i polític sard. Amb tot, assabenta essencialment de projectes sobre recerques a fer. En concret, l’estudi que, per sabut, no és mai balder de recordar –recollit a la lletra del 19-III-1927– de l’esperit públic italià, que, nogensmenys, significava dur a terme la història dels intel·lectuals, qüestió que encara no hem acabat de resoldre pel que fa a la cultura catalana. Assignatura pendent perquè –llevat d’estudis encara minoritaris– no és comú de relacionar el grup social –hegemònic, o no– amb el grup cultural que s’hi vincula, i tampoc no ho és ampliar l’abast del concepte a tot tipus d’intel·lectuals: “El meu concepte d’intel·lectual –comenta Gramsci a Tatiana (7-IX-1931)– és molt ampli, i no em limito a la idea comuna dels grans intel·lectuals.”

Aquest epistolari, doncs, no és un intercanvi d’estats d’ànim a l’ús (que hi és). Gramsci sol·licita llibres a Tatiana, els quals li han de servir per a la redacció dels Quaderns de la presó (1929-1935). La corrua d’autors que hi és esmentada explica l’abast de les hipòtesis plantejades pel pres sard: cultura popularnacional, gustos de lectura, el pas de la dictadura a l’hegemonia. Els objectius proposats, doncs, no eren erudits, sinó intel·lectuals en llur sentit exacte: connectar passat i present a fi de trobar un sentit revolucionari vers l’estat de coses present d’acord amb la correlació de forces socials que acumulen una tradició de legitimació. Aquesta fita resta indicada –el cas de Milà– en la relació entre el teixit social i la seva cohesió cultural-nacional.

L’anomenada qüestió nacional, doncs, no és un concepte tou, culturalista –estrictament lingüístic– sinó un objectiu a resoldre que ha de vincular, necessàriament, els projectes emancipadors als blocs polítics representatius d’interessos socials antagònics. Assumir aquesta metodologia, no pas mecànicament ni, encara menys, subordinada a la lògica de l’Estat, possibilitaria incorporar a un projecte emancipador noves capes socials fins ara concebudes com a anacionals. Aquest epistolari introdueix el lector en la interpel·lació política de la realitat.

Anuncis

«Heroïnes invisibles». Sílvia Marimon parla, entre d’altres, de Tatiana Schucht

Font: Sílvia Marimon / Diari Ara

Dones combatents, abnegades, que mai van defallir, però que la història pràcticament ha oblidat. Tres novetats editorials repassen la trajectòria vital de la marquesa de Sade, Tatiana Schucht i la reina Elisabet Cristina de Bunsvic

Tatiana Schucht

DB29GramsciTatiana Schucht era la cunyada d’Antonio Gramsci (Ales, 1891 – Roma, 1937), escriptor, polític i filòsof sard. Gramsci defensava la idea que era necessari fer un front únic de les forces obreres que s’enfrontés a l’amenaça creixent del feixisme. Va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià (PCI). L’abril del 1924 va ser elegit diputat, una condició que no va impedir que el 8 de novembre del 1926 l’arrestessin a Roma, acusat únicament de ser un dels líders del PCI. Durant el seu llarg periple carcerari es va escriure amb Tatiana Schucht, la germana de la seva dona Guilia. La malaltia l’assetjava però no va deixar d’escriure. Gramsci va aconseguir la plena llibertat el dia 21 d’abril del 1937, però estava molt malalt. No va poder deixar la Clínica Quisisana de Roma: hi va morir tan sols sis dies després, l’alba del 27 d’abril del 1937. Tatiana Schucht va estar al seu costat, epistolarment o en persona, fins a l’últim moment. Ella moriria poc després, l’any 1943, a l’URSS. Cartes des de la presó. Cartes a Tatiana Schucht (Edicions de 1984, [trad. Alba Dedeu]) és un recull de la correspondència entre Gamsci i Schucht. “Aquest recull no il·lumina solament la vida del Gramsci captiu. Al costat de la personalitat de Gramsci, que es perfila tan nítidament en les seves pròpies paraules, descobrim, amb la mateixa vivesa, si bé d’una manera més indirecta, la persona que va ser Tatiana: una dona culta, extremament sensible i inquieta, que vivia per ajudar els altres (a propòsit d’això, Gramsci li escrivia, el gener del 1930: “[…] Em fa l’efecte que has perdut el gust de viure per a tu mateixa i que vius només per als altres. ¿I no és un error, això? I si vius una mica per a tu mateixa, també, ¿no viuràs millor per als altres, si és això el que vols i l’únic que et dóna plaer a la vida”), escriu Alba Dedeu, que ha traduït l’obra, al pròleg.

Tatiana Schucht va seguir el periple vital de Gramsci. Si a ell el traslladaven de presó, ella el seguia i canviava de ciutat. No importava si estava malalta i dèbil, sempre va fer costat a Gramsci. El polític i filòsof sard s’escrivia més amb Tatiana Schucht que no amb la seva dona. Amb Tatiana es desfogava, li abocava tot: els seus neguits intel·lectuals, la seva tristesa, les seves angoixes, el seu dolor físic. Sovint li parlava de Guilia i de la impossibilitat de comunicar-se amb ella: “És per aquesta raó que tampoc aquesta vegada no vull escriure a la Guilia. No sé pas què li he d’escriure. I no vull fer una carta de compromís, com se sol dir. Encara he de resoldre alguns problemes, i sense haver-los resolt no aconsegueixo escriure”, escriu Gramsci.

Tota la correspondència, fins i tot la que Gramsci adreçava a la seva família, passava per la diligent Tatiana. A vegades, Gramsci li demanava que fes d’intermediari entre ell i Guilia: “Tan sols m’has de respondre a una cosa: ¿estàs disposada fer d’intèrpret del que et vaig escriure per a la Guilia o ho consideres impossible? Un sí o un no, això és el que desitjo saber. Qualsevol cosa que s’assembli a una discussió em desagradaria immensament”. Li escrivia paraules molt tendres, però també li feia retrets: “El teu comportament és inconscientment cruel. Tu veus un home que està lligat (en realitat no veus que està lligat ni et pots representar els lligams), que no es vol moure perquè no es pot moure (no veus que, pel fet d’haver-se mogut, els lligams ja li han segat la carn), i aleshores vinga burxar-lo amb ferro roent”.

Per veure l’article sencer, premeu aquí.

«Gramsci des de la presó». Guillem Carreras sobre CARTES DES DE LA PRESÓ / CARTES A TATIANA SCHUCHT, d’Antonio Gramsci [Núvol]

Font: Guillem Carreras / Núvol

DB29GramsciEdicions de 1984 ha publicat la correspondència que Antonio Gramsci va mantenir, des de diferents presons, amb Tatiana Schutz. Les cartes comprenen un període de set anys (desembre 1926 – novembre 1933) en les quals Gramsci experimentarà una forta decadència psíquica i física. Lamentablement, la censura feixista a la qual estaven sotmesos els presos italians ens impedeix conèixer les opinions polítiques que tenia sobre l’actualitat d’aquell moment.

Una pèrdua que també es trasllada a l’àmbit sentimental, en què malgrat ser molt sincer amb els seus estats d’ànim—molt difusos i canviants, sobretot en la mesura que empitjori el seu estat de salut—, Gramsci reconeix sentir-se cohibit, no atrevint-se a manifestar què sent amb l’expansió que desitjaria. Tatiana Schutz, germana de la dona de Gramsci (Giulia), és el principal suport moral que rep el pensador socialista durant els últims 10 anys, íntegrament en captiveri, de la seva vida. En Schutz troba una interlocutora amb qui satisfer el cuc de la seva curiositat intel·lectual, i al mateix temps una amiga de màxima confiança a qui poder expressar els dubtes i indecisions referents a l’àmbit familiar. Des d’un punt de vista més operatiu, també és l’encarregada d’enviar-li tots aquells materials que Gramsci li demana, especialment lectures de literatura, economia i política.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL

Novetat editorial: CARTES DES DE LA PRESÓ / CARTES A TATIANA SCHUCHT, d’Antonio Gramsci. Traducció d’Alba Dedeu.

DB29GramsciCartes des de la presó /
Cartes a Tatiana Schucht
Antonio Gramsci
Traducció d’Alba Dedeu
De Bat a Bat, 29
978-84-15835-39-4
192 pàgines
18 €

«Aquest és un recull de les cartes que Gramsci va enviar a Tatiana Schucht, la germana de la seva dona. Tatiana va ser la persona físicament més propera a ell durant l’empresonament, i la seva corresponsal més diligent; les cartes que Gramsci li escrivia suposen el millor fil conductor per seguir detalladament la vida, els estats d’ànim, els projectes i les tribulacions del pres durant els onze anys que va estar tancat. Tatiana oferia a Gramsci, també, la possibilitat d’un desfogament intel•lectual imprescindible que amb Giulia, la seva dona, no era possible, a causa de la relació cada vegada més dolorosa entre els dos cònjuges, que estaven separats no tan sols per la distància física, sinó també per la dificultat de Gramsci a l’hora de parlar de sentiments en unes cartes que havien de passar per mans del censor, i que de vegades escrivia després de mesos sense rebre notícies de Giulia, malalta ella també i sola amb els dos fills de la parella a Moscou.

D’altra banda, aquest recull no ens il·lumina solament la vida del Gramsci captiu. Al costat de la personalitat de Gramsci, que es perfila tan nítidament en les seves pròpies paraules, descobrim, amb la mateixa vivesa, si bé d’una manera més indirecta, la persona que va ser Tatiana: una dona culta, extremament sensible i inquieta, que vivia per ajudar els altres.

Aquestes cartes ens mantenen viva a la memòria la lluita d’un home que es rebel•là sempre contra l’adversitat i que, fins i tot enmig de les més grans dificultats, sense laments ni autocompassió, va dedicar la seva vida a allò que li donava sentit: a buscar la manera de construir un món millor, conscient que viure volia dir pensar, actuar i lluitar.»
Del pròleg d’Alba Dedeu

Antonio Gramsci (Ales, 1891 – Roma, 1937), escriptor, polític i filòsof italià d’origen sard. El 1911, gràcies a una beca, se li obriren les portes de la Universitat de Torí, on es formà culturalment i políticament, entrà en contacte amb els socialistes torinesos i començà tant la seva militància política com la seva intensíssima tasca periodística. L’any 1922 va ser enviat a Moscou com a delegat del Partit Comunista Italià. Mentre era a l’URSS, Gramsci va començar a distanciar-se de l’extremisme de Bordiga, que s’oposava a participar a les eleccions i a treballar amb altres organitzacions de l’esquerra. Detingut l’any 1926, l’any 1928 va ser condemnat a vint anys de reclusió. Aquí comença el seu periple carcerari durant el qual elaborà unes notes i uns apunts que foren publicats amb el títol de Quaderni del carcere. El 1947 foren publicades les seves Lettere dal carcere.