«Al marge impossible d’una guerra».Carles Santaca escriu sobre «La tercera Catalunya» d’Arnau Gonzàlez al Quaderns d’El País

Font: El País / Carles Santacana

Primer de tot una obvietat: a totes les guerres civils hi ha dos bàndols. I seguim amb una altra, aquests bàndols poden ser més o menys definits i homogenis, i poden incloure aliances amb configuracions més o menys sòlides. En els darrers anys ha fet fortuna la referència a una tercera Espanya, un concepte que moltes vegades s’ha utilitzat massa alegrement. Tanmateix, és cert que molta gent va viure incòmodament la guerra de 1936-1939, i no només pel que comporten totes les guerres. Hi havia persones que no volien haver de triar perquè se sentien tan allunyades del bàndol franquista com de la nova hegemonia a la zona republicana. Si voleu capbussar-vos en els dubtes i les incomoditats d’alguns catalans catòlics i catalanistes, el llibre d’Arnau Gonzàlez ofereix material a vessar. A través de 234 cartes, els joves Ramon Sugranyes i Carles Eugeni Mascarenyes es despullen per expressar la seva perplexitat davant el que succeïa en els dos bàndols, però sobretot perquè la Catalunya que somiaven es desfeia fins a desaparèixer.

Des de l’exili i mentre la guerra feia el seu curs, els dos joves i alguns altres interlocutors de perfils ideològics similars (Estelrich, Roca i Caball, Cambó i altres) són una extraordinària mostra de la complexitat del conflicte i d’interrelacions que difícilment es podien acomodar en la dialèctica de confrontació pròpia de tot conflicte armat. Pensen que Catalunya viu amenaçada entre els falangistes i els anarquistes, que al seu parer tenen en comú que són aliens a una cultura política catalana. Els prejudicis davant del moviment obrer i la desorientació sobre la complexa realitat de la societat catalana que creuen interpretar els porta fins i tot a creure possible un desembarcament a Empúries, moment en què tots els catalans se’ls afegirien per treure’s de sobre els anarquistes abans no arribessin els falangistes. Com diu Hilari Raguer en un sucós pròleg, aquesta idea no se li hauria acudit ni a un guionista cinematogràfic.

Mentre aquests joves catòlics pensaven en la seva tercera Catalunya, al país real la guerra es feia cada cop més present en la vida quotidiana. I la necessitat de formar un exèrcit republicà anava més enllà dels voluntaristes membres de les primeres columnes. Implicava tothom, i especialment uns joves que no en tots els casos tenien un convenciment ideològic prou ferm. Per això es produí el fenomen dels emboscats: joves que per diversos motius miraven d’escapar de les lleves per enrolar-se a l’exèrcit republicà. És aquest un tema molt interessant i gens estudiat fins ara, de difícil tractament si es valora només des d’una perspectiva política.

[…]

Dies de ràdio! «La tercera Catalunya» a L’oracle / «Mà a les fosques» al Lecturàlia [Catalunya Ràdio]

Xavier Graset conversa amb l’historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta, autor del llibre La tercera Catalunya (1936-1940), a L’oracle de Catalunya Ràdio

 

 

Màrius Serra atroga 4L (de cinc), a Mà a les fosques, de Jaume Serra, a l’espai Lecturàlia dels matins de Catalunya Ràdio

«La colla de Maritain». Jordi Amat parla de «La tercera Catalunya», d’Arnau Gonzàlez Vilalta [Cultura/s, La Vanguardia]

Font: Cultura/s, La Vanguardia, Jordi Amat

A mesura que Andrés Trapiello ha madurat Las armas y las letras -el clàssic sobre els literats durant la guerra civil-, una nòmina de figures singular ha anat guanyant protagonisme: aquells que, fidels a la República, van conservar la independència de judici a l’hora d’explicar el drama que patien. Són els representants d’un sector desemparat, dues vegades derrotats: homes i dones de l’anomenada “Tercera Espana” que havia tingut com a paradigma a Salvador de Madariaga i que avui tenen a Manuel Chaves Nogales com a portaveu clarivident.

Aquesta Espanya impossible la van encarnar, per una banda, comptats liberals i, per l’altra, catòlics exemplars que van tenir prou coratge per no empassar-se l’espúria justificació d’un cop d’estat transformat en croada. Arnau Gonzàlez ha construït un llibre que rescata la peripècia desconeguda de dos representants d’una de les vari-ants d’aquesta “Tercera Espana”: la “Tercera Catalunya” dels catòlics Ramon Sugranyes de Franch i Carles Eugeni Mascarenyes. L’assaig reconstrueix com es va desplegar l’amistat entre aquests acadèmics prometedors, nascuts l’any 1911, que abans de l’esclat del conflicte i durant el seu inici van orbitar entorn de La Lliga i l’omnipresent Joan Estelrich. A banda d’un pròleg doctrinal d’Hilari Raguer sobre la “Tercera Catalunya”, el llibre s’estructura en dues parts clarament diferenciades: la segona és l’edició de 234 cartes creuades entre els protagonistes i secundaris destacats (sobretot Estelrich i la colla del catòlic progressista Jaques Maritain: Luigi Sturzo, Alfredo Mendizàbal, Carles Cardo…) mentre que la primera és l’aprofundida crònica, fonamentada sobretot en les cartes, de com els exiliats de 1936 que foren Sugranyes i Mascarenyes van transformar la seva preocupació per la situació en la qual els semblava que quedaria Catalunya en successius projectes fallits: des d’imaginar una invasió des d’Empúries per imposar una contrarevolució catòlica enfront del caos anarquista fins a treballar a favor de la creació de comitès que buscaren la mediació internacional per acordar un final de la tragèdia (i, ja posats, la independència i, per reblar el clau, l’eliminació xenòfoba “dels murcianos”).

L’intercanvi epistolar d’aquests grafòmans, un a Ginebra i l’altre buscant-se la vida per França, es pot llegir des de perspectives complementàries. La més íntima, la teràpia emocional; destaca, en aquest sentit, la crisi que Sugranyes patí perquè la seva promesa volia que tornés a Espanya per lluitar amb els franquistes. Una de més significativa des del punt de vista polític és aquella que permet veure com aquests catalanistes es van allunyar del pragmatisme social dels lligaires -la solució Cambó- per anar construint successives posicions pròpies que els situarien o entre els dos bàndols o decantats cap els republicans.

Però el més valuós de tot plegat, allò que difícilment registraran els milers de monografies sobre la guerra, és el relat moral que batega a les pàgines del llibre: les quimeres per la pau i la llibertat d’aquells amics donaren forma a un dipòsit moral sense efectivitat, però són la prova que en plena barbàrie no es va extingir una esperança de convivència (més o menys) digna.

Agenda d’Edicions de 1984 per aquesta setmana: «La tercera Catalunya» a Barcelona, «Licantropia» a Girona

BARCELONA: Dijous, a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya, a les 19.00 h.

Miquel Roca i Junyent, Pere Masacareñas i Arnau Gonzàlez i Vilalta presentaran La tercera Catalunya.

GIRONA: Divendres, a la Llibreria 22, a les 20.00

Josep Maria Massip i Gibert (naturalista especialista en llops i escriptor) i Carles Terès presentaran Licantropia

 

«La utopia de la tercera Catalunya», un molt bon article de Sílvia Marimon sobre «La tercera Catalunya», d’Arnau Gonzàlez, al diari Ara

Font: Diari Ara / Sílvia Marimon

Eren joves, nacionalistes, romàntics i catòlics. Fills de la burgesia barcelonina, també eren pacifistes i obstinats: es van enfrontar al president de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó, que havia optat per donar suport incondicional a Franco. Van fugir de la Catalunya republicana. Sense amics poderosos a l’exili, van patir penúries econòmiques. Però se’n van sortir. L’historiador Arnau González i Vilalta va descobrir l’interessant epistolari entre Ramon Sugranyes (Capellades, 1911-2011) i Carles Mascarenyes (Barcelona, 1891-1962) quasi per atzar. Les seves cartes són part dels prop de 300 documents que nodreixen La tercera Catalunya (1936-1940) (Edicions de 1984). És un llibre rigorosament documentat, però com apunta al pròleg l’historiador Hilari Raguer, sembla l’argument d’una novel·la de ficció: Sugranyes i Mascarenys van projectar aplegar els joves catalans exiliats, que rebutjaven tant la Catalunya de la República com l’Espanya dels revoltats, i desembarcar a Empúries com ho havien fet els grecs foceus el 580 aC. Brandarien la bandera del cristianisme i de Catalunya. Estaven convençuts que tots els “bons catalans” se’ls unirien.

Enfrontats a Cambó

Els dos amics es van exiliar l’estiu del 1936. “Van prendre una decisió que afectaria la resta de la seva vida”, explica González i Vilalta. El 31 d’octubre del 1936 Sugranyes escrivia a Cambó: “És clar que caldria organitzar molt bé aqueixa operació: dirigida i enquadrada per oficials de l’exèrcit. Però l’essencial de la idea fóra de fer-ho a base de catalans, i vostè hauria de procurar tenir-ne el control. A més caldria portar armes sobreres per armar els pobles, que crec que seguirien. Creu possible la realització d’un projecte semblant? M’agradaria que em digués la seva impressió”.

Cambó no s’hi va animar. Responia que en qüestió d’armes només podien manar els franquistes: “Cal que tinguin tota la iniciativa i responsabilitat”, escrivia. Sugranyes va insistir amb més cartes i no amagava la seva frustració: “Catalunya no crearà més història pròpia. Seguirà on la portin els altres!”

El jove catalanista tenia molt clar que mai s’uniria a les forces franquistes. No podia concebre una ocupació de Catalunya feta per catalans amb una concepció espanyolista: “Batejar els batallons amb noms com el Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat és sacríleg i ridícul. Pitjor: és mostrar des d’ara quin serà el darrer capítol de la tragèdia del nostre poble: la imposició d’una religiositat forçada i artificial”. De fet, ja havia perdut la seva nòvia perquè no havia volgut fer costat a Franco.

“Ni Mascarenyes ni Sugranyes van fer un pas senzill. Es van exiliar i van decidir no fer costat ni als rebels ni als republicans i van plantar cara a dos tòtems, que eren Estelrich i Cambó”, explica González i Vilalta.

Sugranyes i Mascarenys es van escriure durant tres anys. A les seves cartes parlen de la Guerra Civil, de l’angoixa per les dificultats econòmiques a l’exili i del seu posicionament polític.

Doblement vençuts

Els dos joves amics serveixen a Gonzàlez i Vilalta per parlar de la tercera Catalunya. Dels que no cabien ni a l’Espanya de Franco ni a la republicana. “Els dos amics són doblement vençuts. El seu exili és per sempre, perquè per als republicans són uns empestats i per als feixistes uns traïdors”, resumeix l’historiador. “El llibre és una reivindicació. La història és complexa. No hi ha tan sols dos bàndols, sinó una tercera, quarta, cinquena i sisena posició”, diu Gonzàlez i Vilalta.

Joan Safont recomana «La tercera Catalunya», d’Arnau Gonzàlez i Vilalta, al Matí Digital

Font: El Matí Digital

Una Catalunya entre dos fronts

Arnau González Vilalta és un jove historiador amb una llarga llista de títols ja publicats, al seu currículum. Des d’aquell ja clàssic La creació del mite Companys fins al seu darrer estudi, amb un títol que prenen observar a Catalunya aquell fenomen que es va donar a Espanya des del mateix 1936: l’existència d’un grup notable d’intel·lectuals i polítics que no s’enquadrarien ni en un ni en l’altre bàndol. És a dir, ni entre els revolucionaris que dominen Catalunya des de l’aixecament franquista, ni entre els que esperen precisament la victòria de Franco i “l’alliberament” de Catalunya pels revoltats. En concret, González Vilalta pren com a model dos joves idealistes catalanistes i demòcrates, catòlics i liberals, Ramon Sugranyes de Franch i Carles Eugeni Mascarenyes, del que bona part del llibre és la reproducció de la seva interessantíssim correspondència, però la llista es pot englobar amb alguns dels personatges que també es poden trobar a les més de 900 pàgines del llibre, com el canonge Carles Cardó, el polític d’Unió Democràtica de Catalunya Joan Baptista Roca i Caball, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, el polític Claudi Ametlla, l’advocat Amadeu Hurtado, el periodista Eugeni Xammar o el mateix Joan Estelrich a qui ens havíem referit anteriorment.

La tercera Catalunya (1936-1940). Arnau GONZÁLEZ I VILALTA. Edicions 1984. Barcelona, 2013.