«L’imperi novel·lístic de Balzac». Alfred Mondria sobre «La dona abandonada / La falsa amant», de Balzac (traducció d’Anna Casassas)

Font: Alfred Mondria / Privilegis de l’intrús

 

És habitual en qualsevol tertúlia literària —colèrica o més abatuda— abordar les jugades fosques del món de les lletres: premis concedits abans de convocar el jurat, batusses d’escriptors, el mercadeig entre autors i editorials, les males arts d’una antologia poètica o bé els interessos tèrbols d’una crítica verinosa. En canvi, hauria de ser obligat acudir cada cert temps a Les il·lusions perdudes de Balzac i comprovar com les nostres batalles semblen esgarrapades i colps inofensius al costat de la selva inclement del París del segle XIX. El jove poeta Lucien de Rubempré intenta conquistar la corona literària amb versos sorgits de l’amor més pur, però el que troba als cercles parisencs no és altra cosa que llibreters especuladors, empresaris de teatre que confabulen amb periodistes venals, guerres obertes entre autors consagratas i novells. Un instint depredador regeix les relacions literàries i, en aquest aiguabarreig patibulari, no és estrany sentir d’un editor que tot està en compravenda, gasetillers que condemnaran una obra si no són subornats, xafardeigs virulents per enfonsar una celebritat reverenciada. En aquest combat de vanitats, Lucien descobreix ben prompte que allà on comença l’ambició, acaben els sentiments innocents.

Balzac conegué —i patí— com Lucien de Rubempré “aquell riure parisenc que cada dia canvia de víctima”. Amb una voluntat fàustica per convertir-se en escriptor aclamat, Balzac transformà la incapacitat per als negocis en una energia roent i titànica per ser novel·lista. Perseguit per creditors —l’obsessió pels diners determina trames i personatges—, l’angoixa pel venciment d’un pagaré formarà part del dia a dia, com també el gust per festes, luxes i moda. Però l’afany hedonista passava a segon terme a l’inici de cada novel·la: Balzac podia recloure’s 18 hores seguides escrivint per publicar en la data pactada amb un editor. La seua escriptura és física, desbordant, amb frases que s’acceleren i comparacions espurnejants al costat de declamacions recarregades i una retòrica exhibicionista. Amb aquesta prosa viva és com si sentires els estats d’ànim de Balzac, pletòric i visionari, hàbil en l’ús del traç irònic, gran observador, però també amb paràgrafs sorgits de la urgència i del cansament.

Descendent d’aquell període volcànic que va de la Revolució i l’Imperi napoleònic a la Restauració, Balzac es declara catòlic i reialista. Admirador de la noblesa, no dissimula una visió corrosiva dels grans noms en declivi, conscient que és una etapa ja irreversible. Així mateix, Balzac llança sarcasmes vidriosos a burgesos enriquits i a l’assalt del poder. Aquest tarannà desenganyat i alhora profundament apassionat per la natura humana fa que qualsevol estament social, oficis i individus no escapen del seu escrutini. Com en La dona abandonada, una nouvelle en què el jove Gaston de Nueil és enviat pels metges a la Baixa Normandia per una “malaltia inflamatòria provocada per un excés d’estudi o qui sap si de vida”. Balzac dibuixa amb ràpides pinzellades els membres de la petita ciutat de províncies a través d’una piràmide declinant: nobles, famílies adinerades, un bisbe, “astres secundaris”, fadrines velles, botiguers que han fet fortuna i que ara imiten maneres aristocràtiques.

[Segueix llegint l’article a Privilegis de l’intrús]

«Retrat d’uns privilegis inexistents». «El gabinet dels antics» de Balzac segons Griselda Oliver

Font: Catalunya Cristiana / Griselda Oliver

El gabinet dels antics és un roman escrit per Honoré de Balzac, nascut a Tours l’any 1799, un dels novel·listes francesos més celebrats de la literatura. En concret, és un dels mestres incontestables de la novel·la, gènere que especialment conreà. Entre les seves temàtiques preferides, destaca la novel·la realista de tipus psicològic: l’obra que avui ens ocupa n’és un bon exemple. El seu estil va influir en autors posteriors, com Gustave Flaubert, Émile Zola o Marcel Proust.

El roman, inclòs dins de la seva monumental obra La Comèdia humana —el títol de la qual no és res més que una al·lusió a la Divina Comèdia del renaixentista italià Dante Alighieri—, va ser publicada per primera vegada al diari Le Quotidien l’any 1838, i, un any més tard, en format llibre. La trama argumental de la novel·la ocorre durant l’època de la segona Restauració, moment en què es va instaurar de nou una sobirania monàrquica de la mà de Lluís XVIII i Carles X, germans del rei Lluís XVI, de la Casa dels Borbons.

La novel·la situa la seva acció a la província, i, alhora, pren com a eix temàtic les rancúnies provincianes personificades sota la família noble dels D’Esgrignon i sota la dels liberals dels Du Croisier. El protagonista principal serà el comte D’Esgrignon, Victurnien, fill del marquès D’Esgrignon, un nen astut i intel·ligent, però profundament mimat pel seu pare i la seva tieta —en trobar-se orfe de mare, aquesta va decidir criar-lo com si es tractés el seu fill—, conductor principal de totes les desgràcies que s’acumularan sobre el seu casal. Al costat de la fi gura principal, Chesnel, el vell notari fi del a la família que tota la seva vida ha servit, apareixerà encarnant els ideals de prudència i estalvi, que es contraposen a l’esperit malgastador i luxuriós del jove comte.

Balzac ens presenta, doncs, un retrat realista, però alhora psicològic, de «l’autèntica noblesa provincial», que en aquells moments es trobava profundament perjudicada pels fets de 1789: la Revolució Francesa. D’Esgrignon, malgrat ser una família de la noblesa arruïnada per l’aboliment de la noblesa i oblidada per la Segona Restauració, viu amb tot tipus de pretensions en l’intent d’assolir una posició social que mai més no podrà aconseguir. Balzac, per tant, com ja ve dit, dibuixa amb certa ironia una noblesa que es resisteix a veure’s vençuda pel pas del temps i per uns canvis socials irreversibles. El resultat no pot ser cap altre que unes accions pròpies dels nobles, però ara ridícules i fora de lloc. La descripció de la pàgina vint-i-quatre sobre El gabinet dels antics, el saló del marquès D’Esgrignon on es reuneix la noblesa no deixa lloc a dubtes: «Sota aquells empostissats, oripells d’un temps que ja no existia, es movien en primera línia vuit o deu vídues acabalades, les unes de cap trontollant, les altres resseques i negres com mòmies; aquestes encarcarades, les altres vinclades, totes enfarfegades amb vestits més o menys estrafolaris oposats a la moda […]. Ni les pintures més còmiques ni les més serioses no han aconseguit mai la poesia errant d’aquelles dones […].»

L’obra, publicada enguany per Edicions de 1984, ha estat traduïda per Anna Casassas i, per tant, és d’una gran qualitat. En la traducció catalana es conserva l’essència de l’original francès: l’estil de Balzac respira en cada línia, i l’ús dels termes s’adapta als de l’època. En definitiva, una novel·la interessant per comprendre el moment històric que va donar lloc a la Segona Restauració.

«Càstig a la tossuderia». Ada Castells sobre «El gabinet dels antics», de Balzac, al Cultura/s de La Vanguardia

Font: La Vanguardia / Ada Castells

Hi ha períodes de la història en què anem ben despistats. Se’ns desmunten els sistemes i ja no sabem cap a on hem de tirar. O potser és que els humans som així d’inadaptats i tenim tendència a creure que sempre ens toca una etapa confusa. Després, amb l’edulcadora perspectiva històrica, podem convenir que durant la caiguda de l’Imperi Romà, la de l’Antic Règim o la del comunisme no hi havia qui s’aclarís. D’aquesta sensació és del que ens està parlant Balzac a El gabinet dels antics, novel•la publicada com a fulletó d’un diari el 1838.

El llibre ens situa en un d’aquells entorns que tant agradaven a l’escriptor francés, una ciutat de províncies amb unes estretors que en multipliquen els vicis humans i «ens acostumen a l’astúcia de la vida monacal». Ens hi explica la vida del resistent marquès d’Esgrignon que, tossut com una mula —encara que la comparació no s’adiu amb el seu estatus— es resisteix a creure que a França hi ha hagut una revolució —precisament per poc— i que la Restauració napoleónica tampoc no comptarà amb la noblesa de l’Ancient Régime. El seu pitjor pecat és malcriar un fill tardà després que la mare hagi mort de part. El noi és educat també per la germana conca del marquès, una reprimida que el consent fins a unes conseqüències funestes. El jove va creixent convençut que el seu noble llinatge li atorga tots els drets i és llençat a la vida adulta, a la cort de París, on topa amb uns ambients mundans que no li escauen. El noi vol complaure la seva capriciosa amant i, en conseqüència, arruïna la familia sense cap consideració.

Què li hauria passat al marquès d’Esgrignon si, en lloc d’aquest noi tan impulsiu i enze, hagués engendrat un jove locuaç com el Tancredi d’Il gattopardo? Doncs que hauria actuat amb la capacitat d’adaptació histórica d’un Don Fabrizio i no pas amb l’estupidesa tossuda del malaurat d’Esgrignon, però, és clar, aquesta seria tota una altra novel•la. Balzac no és Lampedusa. Ell vol retratar la comèdia humana sense ficar-hi gaire cullerada.

En aquesta novel•la combina dues veus que fan de narradors: una de neutra que ens va situant en els esdeveniments històrics tal com a Balzac li agradava de fer amb voluntat testimonial i l’altra una veu d’un burgès enamorat inútilment de la casta senyoreta d’Esgrignon, que li permet jugar amb una mirada més lírica i descriure’ns aquest nou món que creix entre les cendres dels valors aristocràtics. Aquesta doble mirada és la cirereta de la història de la ruïna, la dels maldestres d’Esgrignons d’aquest món que no saben fer veure que tot canvia sense que, en el fons, no canviï res de res.

Novetat editorial: «El gabinet dels antics», de Balzac. Traducció d’Anna Casassas

El gabinet dels antics
Honoré de Balzac
Traducció d’Anna Casassas
isbn 978-84-15835-11-0
la clàssica, 4
192 pàgines
16,00 euros

 

L’obra El gabinet dels antics tracta la història d’una família de la vella noblesa de províncies arruïnada per la revolució i oblidada per la Restauració borbònica que viu com si es tractés d’una relíquia del passat. Com explica Balzac: «S’havia conservat al fons de la seva regió tal com els puntals carbonitzats d’algun pont de Cèsar es conserven en el fons d’un riu».

Abolit el poder nobiliari per Napoleó, s’esdevé aquell període en què les èpoques històriques s’encavalquen i en què les restes d’un temps pretèrit voldrien fer girar enrere la roda del temps.

El gabinet dels antics és el malnom que els liberals de la ciutat donaven al saló de la casa del marquès d’Esgrignon, el noble arruïnat, on es reunia amb els pocs afins a la noblesa. A Balzac li agradava posar l’acció de les seves novel•les a províncies perquè és allà on els odis i les rivalitats desemboquen de seguida en un cos a cos que a la capital pren, en canvi, unes formes més generals.

Balzac aprofita per fer un retrat profund d’aquestes antigalles, però també dels liberals que, exclosos de la noblesa, es deleixen per fer-s’hi un lloc. I també de les institucions, en aquest cas dels jutges, reduint-los a allò que hi ha de més autèntic: els seus interessos materials.

El fill del marquès és el personatge conductor d’aquesta història. Educat en el dogma de la supremacia de l’estirp, era bell, intel•ligent i consentit, i feia de la distinció la seva carta de presentació. Enviat a París amb el propòsit de ser admès a la cort, els costums mundans acaben de dissipar aquell tendre esperit. En la dissipació del jove, el cap dels liberals del poble hi troba l’ocasió per anorrear definitivament la casa d’Esgrignon i passar comptes del rebuig sofert per la germana del marquès, que ell havia pretès en casament. El joc macabre es posa en marxa.

Honoré de Balzac (1799-1850) és considerat el novel•lista més important de les lletres franceses. La Comédie Humaine, el colossal projecte literari de tota una vida ―que inclou obres transcendentals i immarcescibles com El cosí Pons, El pare Goriot o Eugénie Grandet, entre moltes altres―, el convertí en l’historiador del present i en el mestre de les generacions posteriors. No hi ha dubte que Stefan Zweig tenia raó quan deia: «Mai abans de Balzac no s’havia emprès deliberadament una comesa tan vasta; mai l’audàcia d’una voluntat descomunal no havia rebut una recompensa tan gran».