«Salvatges vasos comunicants». Jaume C. Pons Alorda sobre Whitman i Bonet [Revista Poetari]

 

Aquest text és, com tot text, arbitrari. S’arma com a construcció amb una sèrie de mots que neixen de la passió que sento cap a dos escriptors que adoro: Walt Whitman i Blai Bonet (o sigui, WW i BB a partir d’ara). És molt difícil a la vida trobar elements que no siguin germans, tot està farcit de casualitats, de serendípies anòmales però evidents, connexions constants i desenfrenades. És inevitable. Com diu BB: “En el regne de la Presència Total, no hi haurà mascles ni femelles: tots seran energies davant del Rostre de la Vida.” Com diu WW: “Vosaltres, lleis invisibles que penetreu totes les coses! / Tu, en totes les coses i per damunt de totes les coses, i a través i a sota de totes les coses, incessant! / Tu! Tu! La força vital, universal, gegantina, irresistible, insomne, calmada (…)” O sigui, tot amb tot, unit per sempre a través de les passions i de les paraules.

1984PWhitmanLlegint WW i BB te n’adones que la Presència Total adquireix la seva exacta carta de naturalesa en els escrits, o sigui, en l’Escrit. Per això comparar WW i BB obeeix no a arguments científics però sí demostrables a partir d’un entusiasme ferotge en la lectura del que ens han deixat, i és que quan durant quatre anys vaig estar traduint WW (Fulles d’herba, Edicions de 1984, 2014) hi notava constantment la veu de BB en acompanyament, una germanor secreta i invisible, però latent. Aquestes semblances o punts de contacte que he anat trobant, i que aquí exposo de forma ràpida i fins i tot superficial tan sols per donar una primera ullada primigènia, es corresponen a la meva visió humil però real. O sigui, neixen d’una mirada que potser troba uns ulls bessons.

Ja des de bon principi trobem una sèrie de fets similars en les seves respectives vides. Ambdós foren criats en entorns rurals allunyats dels centres urbans que haurien de marcar les seves vides a posteriori (Manhattan per a WW, Barcelona per a BB). Gaudiren de fama i de reconeixement durant la joventut, cosa estranya en aquella època en què sols es reivindicaven genis de més edat, però al final diferents fets els allunyaren del centre i tornaren a la perifèria de la perifèria (WW a Camden, BB a Santanyí). Allà, en l’isolament, tingueren relacions molt intenses i properes amb les seves mares, a les que adoraven de forma incommensurable, i per això foren esmentades en algunes de les seves obres. I, després d’un temps de silenci, foren recuperats per les generacions més joves, que trobaren en ells dos mestres a qui seguir, abraçar i estimar. Els joves, o sigui, El Jove, figura adorada per ambdós autors per la seva força i vigor i pel seu coratge sense fissures, els visitaren i els llegiren com mai abans havien estat visitats i llegits, i foren recuperats al final de les seves existències.

I més detalls. Tots dos varen viure una guerra civil (la nord-americana en el cas de WW, l’espanyola en BB) i les seves conseqüències. D’alguna manera, l’escriptura en aquests dos autors es pot entendre com a síntesi de les possibles salvacions redemptores de l’home en temps de misèria i de dolor: un anhel de saviesa escrita en un acte ferm de generositat envers l’altre. Qui sap si els conflictes bèl·lics varen despertar en ells una humanitat desfermada. El cas és que els seus textos no només són treballs estètics, també estan amarats d’una moral pròpia per defensar els drets més bàsics de l’ésser humà. I la guerra apareix, sempre, com a negre teló de fons: llindar de superació.

I si això no fos poc, a més de les guerres, ambdós varen viure sotracs de salut: WW va patir dos ictus que el deixaren paralitzat de mig cos, BB va viure els atacs d’una tuberculosi (que l’acosta, en aquest cas, a una altra figura literària, la de Thomas Bernhard: de fet alguns crítics asseguren que el ritme de la prosa i dels poemes de Bernhard es correspon al ritme de la seva respiració de malalt, amb coves als pulmons; moltes vegades m’he demanat si el ritme estrany, inquietant i cavernari de la novel·la El mar de BB no és també la de l’alenar fosc del jove tuberculós il·luminat). Potser pel fet d’haver contemplat la mort tan a prop, WW i BB varen aferrar-se a una religiositat fonda i activa, un aprofundiment místic en l’ésser humà: “Llegeixen la Bíblia, la creuen perquè la senten pròpia, no necessiten teòlegs; la terra, que és la promesa i és la seva, és en ells la Necessitat mentre reconeixen i nosaltres reconeixem amb ells que la Necessitat és la Personalitat. Com més Necessitat, més Personalitat” (BB, Pere Pau, dins Diaris, pàgina 178) i en llegir això és com si parlés de WW i la seva pertinença als quàquers, un grup religiós que defensa una lectura profunda, individual i sense intermediaris de la Bíblia per tal que cadascú trobi el seu propi camí a Déu. De fet, WW considerava les seves Fulles d’herba un “volum diví” que ajudaria a la raça humana a entendre’s millor, una Nova Bíblia més semblant a una persona que no pas a un sol grapat de papers: “Amic meu, això no és un llibre, / Qui toca això toca un home” (WW, “Fins aviat!” dins Fulles d’herba, pàgina 506). Tots dos autors dediquen poemes a parlar dels seus coits amb Déu.

BlaiBonet400Qui sap si per aquest fervor de viure, aquest misticisme quasi exasperant i desesperat a voltes, ambdós autors expressen el món amb imatges noves, amb paisatges vius on la natura cobra una vigència, una existència i una brutalitat extraordinàries. No són territoris, són criatures vives dins dels seus poemes. Respiren i, fins i tot, parlen a vegades. A aquest furor s’hi afegeix un sexe vibrant, estremit en constància, amb múltiples referències a un desig cap al masculí que es desencadena a través d’imatges de gran força però també quasi de violació del cos, un esventrament espiritual: “No puc parlar, que tinc la meva boca / -urna de sol ponent, flors de safrà- / inflada de tant glopejar la deixa / de l’Amat: blanca lluna del seu cel…” (BB, “Parasceve” dins Quatre poemes de setmana santa, dins Poesia completa, pàgina 74) i “Com inclinares el teu cap sobre les meves cuixes i et vares girar dolçament cap a mi, / Com esbudellares la tela que cobria el meu tòrax i endinsares la llengua fins a tocar el meu cor nu (…)” (WW, “Cant de mi mateix” dins Fulles d’herba, pàgina 41). Però la còpula dels amants WW i BB no sols recauen en cossos concrets dels éssers que adoren, sinó que van més enllà i arriben a dissoldre’s, fins i tot, amb el mar i la terra, o sigui, assoleixen una constant fornicació amb el món a través d’una sensualitat quasi blasfema, radiant. No es tracta només d’homoerotisme o d’heteroerotisme, sinó d’un pansexualisme frenesíac que en ambdós amadors arriba a límits quasi incommensurables.

També és curiós comprovar com tots dos al·lucinen amb la mateixa imatge, una imatge que també podem llegir a Antes que anochezca, l’autobiografia de Reinaldo Arenas, com és l’espectacle dels homes nus banyant-se: “La novetat: els homes es desvestien, els homes llançaven la camisa, els pantalons, damunt la penya, els homes van quedar en pèl, i anaven nus a l’altra banda del caló, cinc metres enfront d’on jo seia, i la penya de l’altra vorera era més alta, i s’hi podien llançar de cap a l’aigua” (BB, Els ulls dins Els ulls/La mirada, pàgina 62) i “Vint-i-vuit joves neden a la platja, / Vint-i-vuit joves i tots tan amics; / Vint-i-vuit anys de vida efeminada i tots tan solitaris (…) // Les barbes dels joves resplendeixen humides, s’escorren regalims pels seus llargs cabells, / Rierols microscòpics travessen tots els seus cossos (…) // Una mà invisible també ha travessat els seus cossos, / Ha baixat estremida des de les temples i les costelles (…)” (WW, “Cant de mi mateix” dins Fulles d’herba, pàgina 47).

Tots dos porten la llengua a unes latituds extraordinàries. Amb ells hi ha un daltabaix, un abans i un després inevitables, que deixen marca. Mai, en les seves respectives literatures, ningú no havia arribat tan lluny amb l’elasticitat dels seus llenguatges, explosius i reveladors i malabarístics. D’una sinceritat quasi cruel, i d’un afecte quasi impossible vers els desheretats de la Terra, en paraules de Frantz Fanon. Varen obrir camins nous per destruir-los després: camins intransitables després d’ells, com si més que poetes fossin els peus d’Àtila. Qui segueix les seves carreteres verbals i visionàries només és una còpia barata, un mal plagi. Varen inaugurar nous territoris i arribaren fins als límits d’aquests territoris. Impossible seguir-los.

La lliçó que ens ensenyen WW i BB, doncs, és que hem de desafiar-nos, hem de trobar camins de llibertat, no tenir por a innovar. I no tenir por de la incoherència, perquè l’ésser humà és polifacètic. “Em contradic? / Doncs molt bé, em contradic / (Jo sóc immens, continc multituds).” (WW, “Cant de mi mateix” dins Fulles d’herba, pàgina 98) i “Hi ha, tanmateix, una altra mena de lectura: la de qui es disposa a deixar-se copejar pel text, la de qui aguanta les seves estrebades, la de qui ha de córrer per seguir les fues d’un pensament escàpol, la de qui reconeix la deriva no com una pèrdua sinó com una forma de generació. Potser aquesta lectura és menys enlluernadora. Potser, també, més real. Blai Bonet va dir en una ocasió que el seu pensament era una continuïtat des del principi fins al final. La seva aspiració manifesta és construir una mirada completa, capaç de percebre la totalitat del jo que la genera, però també d’assumir la seva radical incoherència.” (Margalida Pons, “El misteri és el visible: una poètica del fragment” dins Els ulls/La mirada, pàgina 14). Tots dos entenen, com es pot comprovar, el caràcter polièdric, múltiple, de les persones i de les obres, habitants de l’art de la mutació i del canvi.

Dir que WW i BB són cosins siamesos separats per un cordó umbilical de temps vol dir que entre ells hi ha associacions i connexions, tradició viva, com el seu llenguatge, com els seus llibres, com la seva mística carnal. La conclusió que en podem treure és que, ja sigui per circumstàncies vitals, per lectures i encaraments amb la Vida, WW i BB foren dos éssers que tingueren dues sensibilitats exacerbades que troben punts comuns i fins i tot arriben a conclusions semblants, igual d’enlluernadores. En el fons això no és res més que una excusa tan bona com qualsevol altra per seguir-los llegint amb pupil·les fresques que segueixin trobant nous sentits i noves possibilitats dins dos autors enllà de l’ordinari que segueixen vius, entre nosaltres, emocionant i escrivint a través de les nostres revivificacions.

Bibliografia essencial:

BONET, Blai. Els ulls/La mirada. El Gall Editor. Pollença: 2013.

BONET, Blai. Diaris (La motivació i el film, Pere Pau, La vida i els meus instants). El Gall Editor. Pollença: 2014.

BONET, Blai. Poesia completa. Edicions de 1984. Barcelona: 2014.

WHITMAN, Walt. Habla Walt Whitman. Pre-Textos. València. 2008.

WHITMAN, Walt. Fulles d’herba. Edicions de 1984. Barcelona: 2014

Avui i demà, Edicions de 1984 al Festival de Poesia de Barcelona: Whitman, Mandelstam, Contijoch, Blai Bonet.

AVUI A LA SETMANA DE POESIA DE BARCELONA: WHITMANÍACS!

(més informació aquí)

1984PWhitman

 

 

 

 

 

 

 

 

DEMÀ A LA SETMANA DE POESIA DE BARCELONA: Finestres: poesia i edició. Cicle de poesia als centres cívics

tenors

 

 

 

 

Divendres, 15/05/2015 20.30 h
Centre Cultural La Casa Elizalde
C. de València, 302

Participants: Àngels Marzo, Eduard Sanahuja, Jaume Creus (POESIA COMPLETA d’Óssip Mandelstam), Josefa Contijoch (BAIX CONTINU), Lucia Pietrelli, Pau Vadell (POESIA COMPLETA de Blai Bonet)

Tercera i última sessió de «Finestres: poesia i edició», un aparador que mostra l’efervescència i la qualitat de l’edició de poesia en català. Tanquen el cicle Edicions de 1984 i Pagès Editors, dues editorials ja veteranes que han apostat sempre per l’autoria i la traducció catalanes. La seva tasca, juntament amb la dels quatre segells (LaBreu Edicions, Edicions Terrícola, Cafè Central Poesia i Editorial Meteora) que han participat anteriorment en el cicle, ajuda a dibuixar un panorama editorial plural, vigorós i contemporani. I aquesta realitat ens ha d’omplir d’orgull.

«Els colors de l’arc». Carles Cabrera sobre la «Poesia completa» de Blai Bonet [Serra d’Or]

Font: Carles Cabrera / Serra d’Or

Amb la publicació de l’edició crítica de la Poesia completa de Blai Bonet (Santanyí, 1926 – Cala Figuera, 1997) es tanca a la fi el llarg serial que s’encetà a can 62 i al qual, sortosament, les Edicions de 1984 han posat punt. Un patracol de 1.374 planes que s’han distribuït els professors de la Universitat de les Illes Balears, Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol, que n’han curat l’edició, i Margalida Pons, que en signa el preàmbul. S’hi reediten els dotze poemaris estampats en vida de l’autor —la majoria estaven exhaurits a hores d’ara—, els pròlegs de l’escriptor, dos aplecs pòstums (Sonets i Albons de Virgili, albons de Biel March), les versions inèdites i esparses d’una trentena de poesies impreses i devers noranta de no publicades. A part, s’inclou un aparat crític de variants, que els compiladors consignen al final per tal de lliurar la pàgina «neta» d’entrebancs al lector corrent i remetre a les darreres l’especialitzat.

BlaiBonet400

Margalida Pons desgrana una introducció de notable interès, valor literari contrastat i amb una dosi lírica remarcable, que blaiboneteja, en una paraula. Una escriptura fresca i original, de tu a tu. Però la prologuista es mostra refractària a analitzar la poètica de Blai Bonet a través d’una òptica cronològica, que resultaria inútil i fallida per excessivament reduccionista. En tot cas, proposa aprofitar-la i unir-la en un bucle, igualment condemnat d’antuvi per insuficient, amb una lectura en espiral —El Jove (1987), per exemple, que no al·ludeix a cap edat concreta, condensaria aquest esguard espiralat— i una mirada retrospectiva a partir de la recepció de l’escriptor que permetria englobar des dels pròlegs que li tributaren a la dècada dels cinquanta Bernat Vidal i Tomàs o Salvador Espriu fins al marcatge exercit encara en joves poetes d’avui dia com Jaume C. Pons Alorda o Pau Vadell. Pons considera que la «prepoesia» del nostre autor, encara dins els paisatges de l’Escola Mallorquina, denota un cert canvi respecte als cappares del moviment. Aquesta etapa ara la podem capir millor gràcies a les composicions esparses, moltes procedents del parèntesi de 1944-1945, anteriors al seu debut amb Quatre poemes de Setmana Santa (1950). En efecte, en les seves primeres composicions, també hi observem l’obsessió religiosa, endèmica del que s’ha anomenat l’Escola de Santanyí i agreujada en ell pel seu pas pel seminari. Amb els colors, un altre leitmotiv, tots dos es faran palesos als títols de les diverses obres.

Entre el coral i l’espiga (1952) inclou repetides imatges referides a l’aigua i a la costa, essent l’escriptor oriünd d’una vila del litoral mallorquí per on circula amb freqüència: Santanyí, Cala Llombards, Cala Figuera, el Caló d’en Boira… Malalt de tuberculosi, la mar constituïa l’única via d’escapament en una terra on raïa el dolor i la pretensió de fondre’s amb l’aigua per poder fugir-ne esdevé una constant. Bonet resultarà un poeta complex tant pel context literari que li escau (el postsimbolisme, el textualisme…) com pels models bigarrats de què s’amara (des dels trobadors i els barrocs castellans fins a Claude Péloquin, Jorge Guillén o Paul Valéry). Cant espiritual (1953) ens remet indefectiblement a una altra influència, la de Joan Maragall. Però el Cant espiritual blaibonetià, amb un erotisme proper al Càntic dels càntics bíblic, no té res a veure amb el de cap escriptor previ a ell, i àdhuc sobta que un text semblant fos permès en ple ofec de l’Espanya nacionalcatòlica. Comèdia (1960) arriba havent-se assimilat els congressos de poesia de principi dels cinquanta, que reprengueren el contacte entre les cultures catalana i espanyola. S’hi incideix en la mateixa idea del diàleg de La pell de brau (1960) d’Espriu. El to hi esdevé ara més prosaic, en sintonia amb el futur L’Evangeli segons un de tants (1967).

Aquests quatre primers llibres foren aplegats sota el títol conjunt El color (1986), que recopila tota una primera etapa mallorquina de la lírica blaibonetiana. La crítica coincideix a assentar L’Evangeli com a creu de terme del segon període. L’autor ha deixat enrere Mallorca i viu a Barcelona. El títol és manllevat del film L’Evangeli segons Mateu (1964) de Pier Paolo Pasolini, en una cruïlla de ruptura de gèneres que certifiquen el mateix Pasolini, Marlon Brando, Pablo Picasso o Raimon. Poemes apòcrifs barregen l’evangeli «a ritme de twist» amb els temps moderns —per dir-ho amb Chaplin—, per exemple en «Els sants innocents», en què la matança d’Herodes s’incardina amb el gueto jueu de Varsòvia com una resposta més engatjada a l’època que li tocà de viure. D’aquí s’escola una tendència més (lirico)narrativa en què el vers es dilata per expressar-se més contundent i els encavalcaments es multipliquen a l’encalç d’aquesta mateixa funció.

Al pròleg d’Els fets (1974) torna a plantar cara el poeta compromès. Hi continuem topant versos força entenedors com els d’«Escola graduada» o els ja més descompostos d’«I love you núm. 2» amb d’altres que ja no segueixen aquest paradigma. Segons els especialistes, Els fets enfila l’etapa més clusa de la producció blaibonetiana i és considerat un llibre frontissa entre L’Evangeli i Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca N’Amat a l’ombra? (1976). La figura del mascle jove s’hi torna recurrent i esclata una lírica homosexual que continua a Has vist i que perdura en poemaris posteriors com El Jove, paral·lela als al·lotells que pul·lulen per la seva narrativa i el seu teatre. Hi trobem, a més, un avantguardisme passat de rosca i incursions de la literatura popular en un vers màximament atomitzat. El paroxisme de l’abstrusitat s’assolirà a Cant de l’arc (1979) i sobretot a El poder i la verdor (1981) i Teatre del gran verd (1983), primera i segona meitat d’un sol poemari.

El poder i la verdor és un collage amb elements de la rondallística, assajos de català medieval, receptaris de cuina, diàlegs i entrevistes que doten alguns moments de poderosa teatralitat —de vegades comicitat i tot— a càrrec d’un Blai Bonet juganer que sembla de tornada de tot i que treu els dos llibres al Campos de devora, al segell de l’amic i també poeta Damià Huguet. Això potser explica el desplegament d’un vocabulari subdialectalment desfermat —baldament no estrictament mallorquí—, que enriqueix l’estil alhora que en dificulta encara més la comprensió, sobretot, per bé que no exclusivament, per al lector de fora de l’illa. Citàvem més amunt els poemes eròtics de caire homosexual d’El Jove, alteritat que podem concretar en un adolescent de cap a setze anys. El to recorda el de L’encant dels pentenills (1981) del suara esmentat Damià Huguet.

Nova York (1991) és un homenatge a un reguitzell de poetes que han conreat el cant a les urbs des del París de Baudelaire fins al Nova York de García Lorca, a qui sembla dedicar el títol. De fet, l’homosexual en torna a ser partícip des del jove tothora adolescent fins a l’home madur que hi manté tracte pagant. El radi d’acció comença essent la ciutat americana: les illes, els rius, els ponts, els gratacels, les avingudes… Però també retruny la denúncia de la violència i els clams a favor de la pacificació a propòsit de la Guerra del Vietnam. I, no obstant això, no tots els versos s’inspiren en la metròpoli nord-americana, sinó també en illes mediterrànies, de Grècia i Mallorca, perquè Nova York és en part una ciutat illenca i el conjunt adquireix un cert sentit arxipelàgic.

A partir d’aquí, amb els inèdits, comença la segona part del llibre, com un bis que reprèn alguns dels millors moments del volum. Les poesies van ordenades cronològicament des de les més antigues del 1942 fins a les darreres, sense datació. A partir d’un cert punt, la irrupció dels poemes es va espaiant més i més. Rellegint els inèdits que ja havia publicat prèviament, sobta al lector una certa sensació de déjà-vu, i això que els compiladors només recullen versions prou diferents del mateix poema, que per a ells donen lloc a una composició distinta; contràriament, els canvis específics d’un mot, un vers o una estrofa sencera (o la supressió d’alguna) es consignen al final a l’aparat crític de variants. Els antòlegs, que han considerat llur feina conservadora i respectuosa amb els originals, també han reconegut que, fins al darrer moment, vacil·laren sobre la inclusió d’aquests esparsos al tom, si bé al final —crec que encertadament— decidiren d’adjuntar-los-hi per tal que això reforcés la totalitat d’aquesta edició, ara sí definitiva, de la poesia completa de Blai Bonet.

«Una nova dimensió per a Blai Bonet». Extraordinari reportatge d’Anna Ballbona a El Temps

Font: Anna Ballbona / El Temps

Es veu que va anar d’un mil·límetre i escaig que la Poesia completa de Blai Bonet no s’hagués de relligar a mà. Efectivament, la monumentalitat i el gruix d’aquesta obra indispensable és tant metafòrica com física. Les seves 1.376 pàgines compilen 55 anys d’obra poètica de Blai Bonet (1926-1997), els dotze reculls publicats en vida, dos reculls pòstums (‘Sonets’ i el cicle d”Albons’) més una setantena de poemes inèdits i moltes més versions desconegudes.

BlaiBonet400

Tot plegat permet afirmar, sense que hagi de sonar a tòpic rebregat, que l’esperada publicació de la Poesia completa de l’autor de Santanyí, que ha materialitzat Edicions de 1984, és un dels grans esdeveniments editorials recents. Ho és per dos motius que ara no fan més que eixamplar i aplanar els camins d’arribada a un poeta referenciat i vindicat per les generacions joves  —algunes ara ja no ho són tant—, el gran poeta balear de la segona meitat del segle XX. D’una banda, per una d’aquelles paradoxes malauradament massa habituals en la literatura catalana: la majoria dels seus títols de poesia estaven, a dia d’avui, “descatalogats o eren molt difícils de trobar”, assenyala Nicolau Dols, el responsable de l’edició crítica, juntament amb Gabriel S.T. Sampol. Tots dos, professors a la Universitat de les Illes Balears, en el seu moment ja havien explorat l’univers de Bonet traduint-lo al castellà. D’altra banda, la possibilitat de llegir-lo en el seu conjunt, amb material inèdit inclòs, com els poemes d’inici de la seva trajectòria, d’imitació de l’Escola Mallorquina, obre noves vies de comprensió: ofereix més claredat sobre “les alternances entre transparència i opacitat que il·luminen i enfosqueixen l’escriptura de Blai Bonet”, com subratlla Margalida Pons, en un pròleg que, alhora, busca bastir el marc profund i necessari per aquesta nova dimensió.

Un dels aspectes que emfatitza Pons és “l’empatia” com a motor de la poètica de Bonet. En la seva vasta obra es poden trobar multitud de relacions, afinitats i referències “amb altres poetes, amb objectes trobats, amb personatges històrics o anònims”. Es tracta, en realitat i segons fa notar la prologuista, d’una “maniobra de resistència contra els mecanismes institucionalitzats de control del cos, el desig, la creativitat i l’emoció.”

“El que té de bo veure tota l’obra junta és comprovar que hi ha unes tendències, uns tipus que hi són des del principi fins al final”, remarca Dols. Tot això, passant per èpoques estètiques i opcions formals molt diferents, que fan de Bonet un poeta veritablement “inclassificable”. Si aquest adjectiu se’l guanya amb força és perquè la pell amb què es vesteix canvia de dalt a baix segons els títols i segons el moment. Ara bé, hi titil·la sempre una constant que Dols resumeix així: “Bonet té un problema d’encaix en la societat i en el món, conrea una mena d’antropologia transcendent”. “Contínuament reflexiona sobre el paper de l’home a l’univers, s’interroga sobre el gènere humà”, i, al mateix temps, aboca un “treball sobre l’adolescència”.

Les relacions, la soledat, el desig, l’erotisme, la religió, l’ésser en societat o la política són aspectes que puntegen els poemes, badats, tot sovint, a la contundència, l’humor i l’arravatament. Aquest “estar mancat d’alguna cosa”, no acabar d’estar mai sencer, el porta sempre a parlar, d’una manera o altra, “de la seva pròpia adolescència i de l’adolescència inacabada”, assenyala Dols.

Una espigolada d’alguns dels seus títols permet veure aquests grans salts, que el poden portar d’una estètica “més convencional, amb imatges neorealistes”, cap a una altra de pop o amb tocs cinematogràfics. Són uns salts que descol·loquen, fins i tot, aquells primers poetes que li havien donat recer, com Bernat Vidal i Tomàs (que li prologa Entre el coral i l’espiga) o Salvador Espriu (que fa el mateix amb Cant espiritual). Aquests volums, juntament amb Quatre poemes de Setmana Santa i Comèdia (aplegats en El color) pertanyen a una primera etapa neobarroca. Al costat d’aquests poemaris lligats al paisatge i la religiositat, i publicats en bona part als anys 50, L’Evangeli segons un de tants (1967) significa un trencament sonor: hi abandona “la atemporalitat dels primers reculls per agitar amb energia la bandera del present”, comenta Margalida Pons, en el pròleg. Aquest és un “conjunt urbà, catòlic, existencialista i pop”, que fins i tot “gosa obrir la porta a l’humor, una veta minoritària en la poesia catalana del seu temps”, puntualitza. I a més, s’hi produeix un salt també pel que a fa a la “infracció de les convencions” dels gèneres, la irrupció de traces d’oralitats i jocs de paraules.

L’Evangeli segons un de tants (Premi Carles Riba) és un bon exemple d’aquests cops de timó —”juga al joc de la provocació”, avisa Dols— que es convertiran en la marxa habitual de l’obra poètica de Blai Bonet. De fet, Dols situa en aquest volum “un punt d’inflexió molt important”: “en aquest llibre agafa fragments de l’Evangeli i els interpreta des de la pròpia realitat social”. El poeta i cineasta Passolini, un dels pares lírics de Bonet, va en aquests anys en la mateixa direcció. L’Evangeli… es correspon amb la seva etapa a Barcelona i el seu significat dins el conjunt de l’obra reflecteix, de retruc, com les seves relacions amb els llocs tampoc seran fàcils.

Als anys seixanta, Bonet és “posat sota vigilància per la crítica i pels líders d’una reconstrucció cultural atemorida davant la idea de qualsevol extravagància”, explica Margalida Pons. Així, no tindrà lloc a les files de la gauche divine i fugirà “amb un somriure dels Lènins de saló, dels marxistes de saló, dels combatents de saló, dels revolucionaris de saló” (una descripció deliciosa). Passada la frontissa que suposa L’Evangeli…, continuarà amb Els fets (1974), referent de la seva poesia social i que porta a una tercera etapa de poesia ètica, política, social i formalment trencadora. Dins d’aquesta tercera etapa s’inscriu Has vist, algun cop, Jordi Bonet, ca n’Amat a l’ombra (1976, una amalgama entre metafísica i popular feta de diversos nivells de llenguatge) i Cant de l’arc (1979), “un llibre extraordinari que sempre passa desapercebut”, reivindica Dols. Simptomàticament, els primers versos —el poema “Plaça de Sant Jaume”— que engeguen Cant de l’arc, un volum farcit de dedicatòries personals, fan així: “El Senyor, tan digne de pietat com nosaltres, / els catalans, perquè ‘Catalunya serà cristiana o no serà’, / i tot de companys catalanets responen ‘doncs no serà’, / és el Senyor del meu Senyor: escollí aquest home, / que se trià talment la llet a l’agost, / i va perdre el cap del cor…”. I un xic més enllà, dos llibres importants, dels més críptics: El poder i la verdor (1981) i Teatre del gran verd (1983).

“Si un agafa un dels llibres més difícils, El poder i la verdor, queda fora de joc, però si veus què ha escrit abans i després, l’entens”, remarca Dols. És en aquesta línia que defensa que “el conjunt permet descobrir coses, els llibres tenen un sentit nou”. I una de les descobertes és l’espontaneïtat “treballada” de la poesia de Bonet, que en cap cas és “improvisada” o poc curosa. En la seva feina de prospecció, durant una mica més d’un any, els responsables de l’edició crítica han trobat, en alguns casos, tres i quatre versions d’alguns poemes. “Sembla que Bonet és poc curat en les formes, però no és cert, fa una feina d’orfebre, deixa el poema tal com el vol deixar”, subratlla Dols.

En l’etapa final, que és també la de la consagració, quan Bonet ja és referent de veus que el segueixen com Miquel Àngel Riera, Damià Huguet, Bernat Nadal o Antoni Vidal Ferrando, publica El Jove (1989) i Nova York (1991). Hi circulen un gavadal de Blais, llocs i personatges, a més de referències de la modernitat. I el mateix Bonet abrandat, d’aquell vers-manifest que identifica Pons en el pròleg. “No digueu, no, que jo vaig massa lluny. / En l’amor ningú es fa massa enfora. / L’amor va sempre prop, és com l’encuny, / que just signa on el temps ha arribat d’hora.” Els sonets pòstums, com un “retorn al principi”, tanquen el cercle.

Influència i recepció.

Blai Bonet manté impol·luta la seva capacitat de seducció cap als joves, que són els qui en els últims anys l’han reivindicat, adoptat i recitat. Poetes com Carles Rebassa, Sebastià Perelló, Jaume Pons Alorda o Pau Vadell han demostrat “un gran enamorament per la seva figura i obra”, destaca Dols. Com s’explica aquest magnetisme? “És en si mateix un poeta trencador i sempre jove”, proclama. En primer lloc, “els personatges adolescents són personatges amb qui empatitza”, perquè, de fet, ell s’identifica com una figura —també— mancada d’encaix. I, en segon lloc, intervé la naturalesa mateixa de la seva poesia: tot i tenir el fil conductor de la consciència del desencaix, té una gran flexibilitat per “anar canviant de model estètic”. Això fa que “et pugui captar a través de timbres molt diversos”. “És fàcil trobar-hi missatges de compromís ètic amb el país, amb els desfavorits, amb temes tranversals”, conclou.

I més enllà dels joves, quina ha estat la recepció de Blai Bonet? El primer dictamen d’un dels curadors d’aquesta edició crítica de la Poesia completa és aclaridor: “no ha estat ni conegut ni prou consolidat; a Mallorca l’han conegut poc fins ara i a Barcelona era molt desconegut”. Dols també considera que hi ha tingut alguna cosa a veure la imatge distorsionada que se n’ha tingut, com d’un “poeta foll i allunyat de la realitat”. “La imatge desbastada sempre guanyava a l’obra”.

Tot plegat pot fer desdibuixar en el temps algunes certeses al voltant de Blai Bonet, com ara que “va tastar un cert reconeixement”: “no va ser un poeta maleït, sinó celebrat”. I a tomb d’això, una altra certesa: “va ser un referent per a molts poetes que van venir després”. Era d’allò més habitual que l’anessin a visitar a Santanyí. I amb molts (Àlex Susanna, Bernat Nadal, Carles Rebassa…), va mantenir correspondència. Segons Dols, la publicació del seu epistolari, encara no catalogat, és el proper esglaó que hauria d’arribar en l’operació de completar Blai Bonet.

Quant a la poesia i els 14 llibres que va deixar, la feina és feta. En aquest sentit, després d’aquest “volumàs”, com s’hi refereix el curador, i de la tasca d’aplegar poemes esparsos i inèdits, ara, com a màxim, podria arribar a trobar-se encara algun poema solt, però difícilment més material amb prou gruix per fer un llibre. “Ara la seva recepció pot guanyar en integritat, és un poeta d’una escriptura molt llarga i molt coherent”. Hi ha qui s’enamora de Bonet per L’Evangeli… o pels llibres morals i socials… Les passions que desperta són, també, molt diverses, però en qualsevol cas, “des del principi fins al final, és un poeta coherent”: “la poesia de Blai Bonet és molt bona; veure-la tota junta la fa millor”. El poeta incatalogable i fins fa quatre dies descatalogat, el creador que abraça tots els corrents estètics que travessa la seva vida, és avui i, per fi, més a l’abast per continuar resistint al temps i a les etiquetes.

Jaume Rodri, Joan Pere Le Bihan, Blai Bonet, Walt Whitman i Josefa Contijoch. Presentacions d’aquesta setmana

Dilluns 9 de març

400Jesús

Casa del Llibre (Rambla de Catalunya, 37, Barcelona) / 19.00 h 

Arcadi Oliveres (pacifista i economista), i Arnau Puig (filòsof i artista) presenten Jesús busca Jesús, de Jaume Rodri.

 

 

DB30EscolaNovaAuditori de la Biblioteca de Rubí / 19.00 h.

Joan Pere Le Bihan parla sobre l’escola que volem en el marc del seu llibre Estat nou? Escola nova!

 

 

Dimarts 10 de març

PONSALORDAcartell

 

Dijous, 12 de març

1984PContijoch

A les 19.30 h. a la llibreria Laie (C/ Pau Claris, 85, Barcelona)

Anna Aguilar-Amat, Manuel Carbonell, Lluïsa Julià, Núria Martínez i Ricard Mirabete llegiran i glossaran poemes triats de Baix continu, de Josefa Contijoch.

 

 

Dissabte, 14 de març

BlaiBonet400

A les 12.30 h a Dòria Llibres (C/ Pujol, 9, Mataró)

Vermut poètic i recital de Blai Bonet a càrrec de Jaume C. Pons Alorda

«Blai Bonet de cos sencer, finalment». Joan Todó a L’Avenç. I demà dissabte, presentació a Santanyí!

Aquest dissabte, al Teatre de Santanyí a les 20:30 h, Nicolau DolsGabriel de la S.T. Sampol i na Margalida Pons presenten la  Poesia Completa de Blai Bonet.

BlaiBonet400

BLAI BONET DE COS SENCER, FINALMENT

Font: Joan Todó / L’Avenç

Durant anys, cada vegada que entrava en una llibreria de vell o de segona mà, o en alguna biblioteca, me n’anava directe a veure si trobava algun llibre de Blai Bonet. Va arribar a ser un instint, de vegades recompensat. Coneixia bé les seves darreres obres, que vaig arribar a temps de comprar per les vies habituals; i tenia per casa reedicions puntuals de llibres com El mar o Míster Evasió. Però no havia pogut ni olorar volums més remots com Haceldama, o Cant Espiritual, ni sobretot obres com ¿Has vist, Jordi Bonet, Ca n’Amat a l’ombra? o El poder i la verdor: llibres que ocupen un parèntesi entre els últims reculls publicats per Proa i la recuperació que va tenir lloc a l’editorial Empúries a finals dels vuitanta, quan algú ja havia donat l’autor per perdut. Una època en què els joves poetes van reivindicar-lo, fins a aconseguir que ocupés el seu lloc actual; no sabria dir si com el més excèntric dels clàssics catalans, o com el més clàssic dels excèntrics nostrats. De vegades sembla que cada generació l’hagi hagut de reivindicar. Perquè passa que, mentre jo rastrejava estanteries polsoses, plenes d’àcars, altra gent de la meva edat feia el mateix.

Però és per això, per un vessament gairebé automàtic d’aquest fervor, que ara sembla tancar-se un cercle: finalment, a Edicions de 1984, s’ha publicat la Poesia completa de Blai Bonet, tantes vegades anunciada. Vet aquí un llibre que vam arribar a creure que no existiria, tan increïble que, tot i el seu pes, encara em sembla estar somniant quan el tinc entre mans. Un llibre sobre el procés d’elaboració (i dilació) del qual n’hi ha més versions que persones explicant-ho. Jo no tindria manies a dir que el seu autor és el millor escriptor balear de la segona meitat del segle XX, amb tot el que això significa. Però això, naturalment, no explica la fascinació dels joves: perquè Blai Bonet és un d’aquells escriptors, escassos en català, capaços d’exercir el seu magnetisme sobretot entre lectors adolescents; un dels membres d’aquell club selecte al qual pertanyen Rimbaud, García Lorca o Whitman. Un d’aquells autors entre les pàgines dels quals neixen les vocacions literàries

Per altra banda, veure-la completa (finalment!) permet descobrir la gran unitat d’aquesta obra: la manera com cada llibre corregeix, contesta, l’anterior. El Jove, de 1987, esdevé un llibre no més comprensible, però sí de manera més profunda, llegit després de Teatre del Gran Verd (1983) que no llegit després de L’Evangeli segons un de tants (1967). A Bonet cal llegir-lo sencer, fins i tot allà on (diuen, i ara podrem comprovar si és veritat) flaqueja: per poder veure la manera com va perfilant els seus conceptes, com va creant-se un llenguatge propi, estrictament individual, immediatament recognoscible, des dels primers poemes, escrits a finals dels anys quaranta, fins als sonets i els poemes inèdits que tanquen el volum, en un ventall de formes i figures lingüístiques tan variat que sembla que no pugui ser. Perquè, tenint en compte que, per qüestions evidents, han quedat fora d’aquest volum les novel·les, i els diaris, i els pròlegs, i els llibres d’art, Blai Bonet va ser tota una literatura.

Dijous, presentació de «Baix continu» de Josefa Contijoch a la Llibreria Pròleg, i divendres, gran festa Blai Bonet a La Calders!

Aquesta setmana us recomanem dues presentacions a Barcelona.

DIJOUS 29 DE GENER A LES 19.00, a la LLIBRERIA PRÒLEG (Sant Pere més Alt, 46)

1984PContijochRosina Ballester presentarà el Baix continu de Josefa Contijoch, i Montserrat Rodés, Tònia Passola, Àngels Gregori, Teresa Colom i Roser Domènech en recitaran alguns poemes.

DIVENDRES 30 DE GENER, A LES 19.30 a la llibreria Calders (Passatge Pere calders, 9)

blai bonet la calders