«La moral innata». Melcior Comes sobre «De la decència ordinària», de Bruce Bégout [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Melcior Comes

FDB22_De_la_decènciaOrwell s’ha acabat perfilant com un dels literats més significatius del segle XX. A la qualitat indiscutible de les seves novel·les l’acompanya una lucidesa política i moral que continua sent un revulsiu i també un avís davant de les temptacions de baixar la guàrdia que puguin tenir les nostres democràcies. Bruce Bégout ens ofereix un repàs de les seves idees polítiques, les quals fonamentalment van passar per impedir que els dos grans relats totalitaris (feixisme i comunisme) anessin guanyant terreny, sobretot quan després de la Segona Guerra Mundial bona part de l’esquerra va continuar simpatitzant amb la Rússia comunista. Orwell es va adonar, abans que gairebé ningú, de la misèria moral i material que implicava aquell règim, que oblidava la decència comuna tan necessària en una societat honrada que vol fer de la democràcia i les llibertats el sistema innegociable de vida en comú.

Orwell, que havia viscut voluntàriament el colonialisme, la misèria dels cambrers parisencs i la lluita al costat dels republicans a Catalunya, sabia que també en el fons de l’home hi ha un costat bo, una solidaritat i una honestedat indefugibles, més presents en aquells més humils que s’han de guanyar el pa amb el seu esforç físic que no en els que ansiegen el poder i el reconeixement –com ara els polítics, els empresaris i els intel·lectuals, tan criticats en aquestes pàgines–. Les petjades de Rousseau són aquí ben presents: però hi ha ingenuïtat en aquesta mirada? És possible creure encara que en algun lloc existeix la bona gent, oposada a una classe governant per definició corrompuda? Cristianisme primitiu, socialisme utòpic, conservadorisme d’esquerres.

La literatura feta per supervivents dels camps de concentració també ens assabenta d’aquesta dimensió de l’home: enmig de la barbàrie i l’horror emergeixen la virtut, la generositat i el sacrifici.

L’assaig de Bégout és estimulant i clarificador, i ens retorna un Orwell més pur que el que va mostrar-nos C. Hitchens, tan ambivalent en el tracte amb les dones i els homosexuals –perquè l’autor de 1984 tampoc no era cap sant anacoreta…–. Molt bon llibre.

Anuncis

Un altre luxe: Màrius Serra i la Common Decency.

Divendres passat, abans que Xavier Antich publiqués el seu fantàstic article parlant De la decència ordinària, de Bruce Bégout de recent publicació a Edicions de 1984, Màrius Serra escrivia el seu corresponent article sobre el llibre. El pengem aquí amb l’orgull de comprovar que dues de les persones més decents que coneixem s’han fet ressó del llibre, en uns moments com els actuals, on la gent corrent hem de treure el do de pit, atesa la dimissió ètica i moral generalitzada que ens arriba “dels de dalt”.

COMMON DECENCY. Màrius Serra.
Font: La Vanguardia / Hotel Dilluns

FDB22_De_la_decència

Poques vegades un estudi literari ultrapassa els límits acadèmics i pot ser llegit en clau d’actualitat. De la decènce ordinaire de Bruce Bégout ho fa perquè l’actualitat política general ens empeny a sortir cada matí a trenc d’alba a buscar valors entre la fullaraca. Edicions del 1984 acaba de publicar De la decència ordinària en català. Marbot Ediciones ja l’havia publicat en castellà l’any 2010 amb el títol Sobre la decencia común. El professor francès fa un assaig contundent al voltant d’una idea clau en el pensament polític de George Orwell: la common decency, entesa com honestedat, el resultat d’una suma dels valors morals que té interioritzats l’home dels mil noms: anònim, del carrer, ordinari, comú… L’autor de novel·les tan excepcionals com 1984 o La rebel·lió dels animals va decidir desclassar-se i va observar sempre amb admiració la manera d’actuar dels menys afavorits. Potser perquè volia redimir-se d’haver estat alumne d’Eton i membre de la policia imperial a Birmània, dos dels màxims exponents de l’Imperi Britànic. Orwell sempre va estar fora de lloc, però aquesta posició excèntrica va permetre que es passés la vida buscant terceres vies entre els totalitarismes feixista o comunista, tot combatent el discurs dels intel·lectuals orgànics que adoren el poder sense caure en l’antiintel·lectualisme. Avui seria flagell de contertulians i assessors. Escriu Orwell: “La intel·liguèntsia anglesa ha estat contaminada per formes de pensament que en una darrera anàlisi troben el seu origen en Maquiavel. Totes les ideologies de moda els dotze últims anys, el comunisme, el feixisme i el pacifisme són en definitiva formes d’adoració al poder”.

Bégout fa un compendi àgil d’aquesta idea moral que resulta enormement pertinent llegida en l’actual situació de desconcert. Orwell és radical perquè explora els extrems, però mai no s’oblida de contrastar-los. En l’articulisme polític o en obres de no ficció com Homenatge a Catalunya impressiona la combinació inèdita entre una lucidesa pessimista sobre l’estat de les coses i la joia constant de viure. Bégout ho remarca amb citacions precises, sense floritures. Va al gra. Analitza els perills de simplificació moral que comporta confiar-ho tot a la decència ordinària i afina molt quan n’exposa les causes: “A diferència dels bons sentiments, nascuts de la culpabilitat o del penediment, la decència ordinària expressa una vida afectiva ancorada realment en una pràctica social quotidiana, i no desvetlla tants sentiments variables i canviants, sinó un caràcter vital únic i propi”. Aquest caràcter és el veritable antídot a la llei de la selva. Una pràctica quotidiana que l’ascensor social perverteix. Com més es sofistiquen les formes més ferotge és la bèstia selvàtica que s’oculta rere la seda. La idea política central d’Orwell és una crida a la revolució dels homes ordinaris. Què farem? Com deia l’àvia, mala cara quan morirem.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 1/3/13

És un luxe, aquest article! Xavier Antich sobre «De la decència ordinària», de Bruce Bégout (La Vanguardia)

Font: La Vanguardia

Ningú no hi comptava, amb això. Quan l’any 1990 Victoria Camps va escriure el seu tan justament celebrat llibre Virtudes públicas, assumint que l’ètica sempre serà un mal menor, va escriure: “potser no sabem amb certesa cap a on cal anar, però sí que sabem què és el que no ens agrada i el que no s’hauria de tolerar ni permetre. La funció d’aquesta ètica incompleta és sobretot combatre les faltes d’aquest món”. Des d’aquesta convicció, va dibuixar el que anomenava “virtuts públiques”, que afectaven, deia, “a les accions i decisions que tenen una repercusió en la col.lectivitat o que són d’interés comú” i que, per tant, vindrien a configurar una mena de “requisits sense els quals la convivència no mereix el qualificatiu d’humana”. En va esmentar tres de fonamentals: la solidaritat, la responsabilitat i la tolerància. I en va afegir algunes altres no tan rellevants però considerades també com a necessàries: la professionalitat i la bona educació. En el mateix llibre apuntava una encara actual vinculació entre ètica i política: “com a mínim des de Stuart Mill s’ha repetit que el fi de la política és l’educació dels participants en ella, que la democràcia ha de crear hàbits de comportament, actituds i mentalitats comprensives, responsables, solidàries”. I encara: “diguem-ho ja d’un cop, els membres d’una societat que busca i pretén la justícia han de ser solidaris, responsables i tolerants”.

Si em remeto a aquest llibre tan important en aquells moments, és perquè aleshores érem al cap d’una dècada de democràcia i en ple període d’articulació institucional del sistema parlamentari. I el llibre de Victoria Camps venia a cridar l’atenció sobre les actituds, més que sobre els organismes; sobre l’ètica, més que sobre la política. I aleshores, i això és rellevant, sobretot vist en perspectiva, no semblava necessari cridar l’atenció sobre la decència. Gairebé podríem dir que es donava per suposat. Com si la participació en la vida en comú, a l’hora de pensar en les virtuts públiques d’un sistema democràtic que aleshores s’estava esbossant, no requerís advertir sobre la necessitat de la decència, ja que aquesta, potser, es considerava connatural a un sistema que, precisament, venia a tancar l’episodi de la dictadura i, amb ella, un règim polític basat en l’absència de llibertats i en la repressió sistemàtica, però també en l’enriquiment personal dels “addictes” al règim i dels seus coneguts i saludats.

Què és això de la “decència”? El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la qualitat de decent dient “que obra dignament”. I “digne”, “allò que mereix respecte i estima per les seves qualitats i el seu comportament”. Amb això, dèiem, ningú no hi comptava: apart d’altres virtuts públiques, també ens calia decència. I això, aquestes darrers mesos, és el que trobem a faltar en gent a la qual li haviem suposat aquesta qualitat. Fins ara, la decència era potser quelcom que no calia exigir explícitament perquè es donava per suposat que era un requisit necessari, tot i que no suficient. Ara, sens dubte, haurà de ser el mínim exigible perquè l’experiència ha demostrat, i a bastament, que alguns han considerat que no anava amb el càrrec. Aquest és un canvi essencial: allò davant del qual alguns podien fer com si no hi fos o, pitjor, com si no passés res, ara és literalment intolerable. Si no hi ha decència, en els comportaments de la vida pública, no hi podrà haver res de bo.

FDB22_De_la_decènciaBruce Bégout, el més recent filòsof de la nissaga de moralistes francesos, va publicar l’any 2008 un llibret, més necessari que mai, que ara arriba molt oportunament traduït al català: De la decència ordinària (Edicions de 1984). Què planteja? El tema de la common decency, l’honestedat natural i la presència de qualitats morals en la vida ordinària de la gent normal i corrent, especialment la més humil i senzilla. Una mena de facultat, alhora instintiva i social, de copsar el bé i el mal, i d’adequar les seves accions a la rectitud que, sense massa raonaments, pensen que ha de regir la vida en comú. I potser això és molt saludable de recordar-ho en aquests temps convulsos i depriments: que hi ha multitud de persones decents, incapaces d’aprofitar-se de les circumstàncies en benefici propi, que fan allò que creuen que és el sentit del deure. Que no roben. Que no s’aprofiten del treball dels altres. Que no enganyen sobre el que fan. Que són literalment incapaces de fer allò que creuen que no s’ha de fer. Mai no ocuparan una portada d’un diari. Ni un minut a un telenotícies. Però la dignitat de la vida pública depén de cadascuna d’aquestes persones. I no hi ha possibilitat de bastir una societat justa si no és partint d’aquesta decència que molts practiquen perquè no saben actuar d’una altra manera.

Ara descobrim lladres indecents per tot arreu. Però això no hauria de fer-nos oblidar que el comú dels mortals, escandalitzat pel que aquests dies, i des de fa ja uns anys, sabem, mai no seria capaç de fer coses com les que ara ens deixen estupefactes.

Tot el llibre de Bégout és una reflexió al voltant de George Orwell. I, de forma molt especial, d’una constatació que, en aquests dies, esclara com un llampec de lucidesa: “Hem arribat a un punt en què seria possible aconseguir una millora en la vida humana, però no ho abastarem sense reconèixer la necessitat dels valors morals de l’home ordinari”. Estem envoltats de gent honrada, decent. I el seu exemple ens ha d’exigir ser inclements, fins i tot intransigents, amb els indecents. Abans que ens ensorrin.

Novetat editorial: «DE LA DECÈNCIA ORDINÀRIA. Breu assaig sobre una idea fonamental del pensament polític de George Orwell», de Bruce Bégout.

FDB22_De_la_decènciaDe la decència ordinària
Breu assaig sobre una idea fonamental
del pensament polític de George Orwell
Bruce Bégout
Traducció de Manuel Quinto
isbn 978-84-92440-99-3
De bat a bat, 22
120 pàgines
10 euros

«Hem arribat a un punt en què ens seria possible aconseguir una millora real de la vida humana, però no l’abastarem sense reconèixer la necessitat dels valors morals (common decency) de l’home ordinari. El meu principal motiu d’esperança pel futur neix del fet que la gent ordinària ha restat sempre fidel al seu codi moral.»

Aquestes paraules de George Orwell són la tesi principal d’aquest breu però contundent assaig.

Enfront del desànim per la injustícia, la immoralitat creixent i la devastació dels principis, Orwell ens dóna la perspectiva de vegades amagada pel soroll dels esdeveniments. La tenim ben a prop: l’home senzill del carrer, i per tant la majoria de la població, té un sentit moral innat, no com a resultat d’un raonament, sinó com una facultat instintiva. Aquests milers i milers de persones, doncs, constitueixen una vertadera resistència a la destrucció dels valors acumulats per l’experiència humana.

Bruce Bégout (Talence, 1967) és filòsof, professor universitari i escriptor. Autor de diversos assaigs i obres de ficció, és un dels pensadors francesos més importants de l’actualitat. És especialista en Edmund Husserl i els seus textos se centren en la tradició, la fenomenologia i l’exploració de la vida quotidiana. D’entre les seves obres, destaquen La généalogie de la logique (2000), Zéropolis (2002), L’éblouissement des bords de route (2004) i De la decència ordinària (2008).