Heu preguntat mai a algú assegut al carrer si es troba bé? [Ignasi Aragay sobre “Instantànies” de Claudio Magris]

Font: Ignasi Aragay / Diari ARA

© FRANCESC MELCION

 

Claudio Magris és un home que pensa. Penseu que no és tan habitual, això. No tothom se sent amb la necessitat de pensar sobre el món que l’envolta. De fer-se preguntes i respondre-les, preguntes que vagin més enllà d’un mateix, de les pròpies necessitats i desitjos. Magris té aquesta curiositat universal, aquest neguit de mirar a l’entorn i buscar explicacions, per això s’ha convertit en un escriptor totterreny, que fa novel·la i assaig, que fa crítica i tradueix, que escriu a la premsa. Algú que pensa tot i saber que “un llibre, com deia Paul Valéry, ajuda a no pensar, i això és el que, al fons del cor, cadascun de nosaltres desitja més intensament”.

Edicions de 1984, que s’ha preocupat d’anar-nos acostant la seva obra, treu ara Instantànies, un recull d’articles publicats al Corriere della Sera entre el 1999 i el 2016, en traducció de Josep Alemany. No són articles polítics o d’actualitat, per això no han perdut vigència. Com indica el títol, són instantànies, reflexions a peu de la realitat quotidiana d’un veí de Trieste, ciutat de frontera, que és també un viatger despert, mundà i tafaner.

“Davant un còctel, homes i dones són tots iguals, com davant l’amor i la mort, reclutes del destí posats en fila i vestits amb uniforme”. No som res. Però sobretot no som res sense els altres: “El sentit de l’existència consisteix sobretot a dialogar, a sortir de nosaltres mateixos i trobar-nos amb l’altre”. Si pot ser sense jutjar-lo, perquè “com deia Don Quixot, que cadascú s’ocupi dels seus pecats”. Magris ho practica, troba persones interessants i hi conversa, com per exemple aquell dia que surt d’un restaurant per fumar i s’asseu a la voravia. Una colla de nois i noies passa a prop seu i un d’ells, d’origen africà, li pregunta “amb accent gairebé vènet”: “Tot bé?” La fan petar, el noi és del Senegal… Quan marxen, Magris pensa: “Em ve al cap que no he preguntat mai «Tot bé?» a ningú assegut a terra”. Jo tampoc. I vosaltres?

O la història de l’Ida, mestressa d’un hostal de muntanya on Magris passa temporades. Quan l’espòs mor, ell s’adona que només parlava amb el marit, que de l’Ida no en sabia gairebé res: “Havia viscut contenta amb el seu home, però a la seva ombra”. I, tot i la tristor, la mort d’ell “li havia donat una independència, una dignitat que abans li era desconeguda”. I d’aquí Magris va a parar a “la tirania exercida [per algunes dones] sobre l’home en detalls quotidians”, una tirania que no és “sinó el poder envilidor que els criats tenen a vegades sobre els amos, sense per això deixar de ser criats”.

Magris és lliure i pensa. Compartir les seves cabòries us farà lliures i us farà pensar.

«Combat sense treva a l’oblit». Francesc Calafat sobre «No és procedent», de Claudio Magris, a El Temps

Font: Francesc Calafat / El Temps

Un llibre valent en un moment en què predomina el caramel literari. Cerca el gaudi estètic, però defuig la vaselina. És una novel·la de construcció complexa, feta de colps directes a l’estómac, a l’emoció i al cervell. No és procedent és la història d’una obsessió d’un home que recull fusells, canons, avions, submarins, tancs, pistoles, carmanyoles… per omplir de vida -i mort- un “Museu total de la Guerra per a l’Adveniment de la Pau i de la Desactivació de la Història”. És un arxivista de la guerra, no perquè el morbo dels horrors li apuge l’adrenalina; ans al contrari: és la seua lluita contra l’oblit, l’afany delirant de pretendre el somni de la pau mundial. No és cap casualitat que el lloc siga Trieste. Els avatars de la ciutat reflecteixen la història movedissa d’Europa, una cruïlla de cruïlles, d’interessos canviants i d’identitats.

El relat de la perplexitat de la guerra, que ens duu amunt i avall, és falcat i conduït per dues històries centrals. L’abnegat professor que ho recull tot, i que morí a causa d’un incendi que s’engolí part del patrimoni. I Luisa, una dona de família jueva que s’encarregarà de dur a terme el museu.

La història esta formada per capítols que projecten una ruta de les sales del museu, on es mostren les característiques del material seleccionat. La guia és interrompuda per diverses parades, algunes de lligades a la vida de Luisa i a la seua família, sobretot a l’àvia, Deborah -engolida pel crematori de la Risiera de San Sabba, als afores de Trieste, l’únic camp d’extermini d’Itàlia-, i a Sara, la seua mare, trasbalsada per l’horror viscut i enderiada per ocultar-li’l a la filla.

La implicació del col·leccionista ens arriba a través de Luisa, que compila i mira de traure una mica llum al caos de les notes conservades, i on descobrim que ha desaparegut material que feia referència al personal que participà en la marxa del camp i en la repressió de la població.

En la visita virtual al museu s’escolen altres històries. La de l’indi Chamacoco, dut a Praga per un antropòleg per curar-lo d’una malaltia, el qual ens relata la presència nazi a la ciutat. La peripècia del soldat Schimek, executat per negar-se a disparar contra la població polonesa i, finalment, de Luisa de Navarrete, esclava raptada per indis, tornada al cap d’un temps, i processada per la Inquisició i que escapa de la mort per haver-se convertit en una mena de Xahrazad.

Amb aquest relat imponent, Claudio Magris basteix un clam demolidor contra la guerra, que no es limita a Europa, sinó que té una voluntat globalitzadora: enfoca les vies de domini de destrucció dels pobles, ara indis americans, adés esclaus africans. Contemplem l’odi, l’abjecció dels botxins i la seua dèria per esborrar el que han fet. També és un homenatge als resistents que sovint s’emboliquen en aventures quixotesques per combatre l’oblit.

És una obra que funciona per sediments, acumulació de dades i històries de tota mena, referències bíbliques i hebraiques, reflexions i digressions, sòlides però a vegades excessives. L’estil golafre integra la dispersió en un discurs subjugador, abrasiu. Estremidor. Els protagonistes saben que la memòria és fum i, per això, volen fer un “museu com un hipertext mòbil en el qual tot circula o desapareix i s’anul·la”, però hi és. Aquest és el combat: no contra l’oblit, sinó contra l’oblit de l’oblit.

[Llibre traduït per l’Anna Casasses]

«Claudio Magris, entre el plom i la ferralla». Damià Alou sobre «No és procedent», de Claudio Magris [Diari ARA]

Font: Damià Alou / Diari Ara

Des de la perspectiva occidental, el nou segle està resultant un segle de pau; no perquè no hi hagi guerres, sinó perquè una de les grans troballes de la nostra civilització ha consistit a externalitzar-les cap a llocs que els grans estrategs probablement consideren “enderrarits” o fins i tots “bàrbars”. No hi ha dubte que el món musulmà és, ara per ara, un dels camps de batalla preferits, mentre que la guerra de Iugoslàvia, que va rematar el segle XX, es veu com un epígon innecessari de conflictes interns. Els països civilitzats ja no combaten entre ells amb canons ni matxets, sinó, com ens diu Claudio Magris al seu últim llibre, amb “les armes més poderoses del món”: els diners. Escriptor, crític, traductor i professor amb una obra sempre amb un peu a la ficció i l’altre a l’assaig -recordem el llibre que vam ressenyar no fa gaire en aquestes pàgines, el magnífic Il·lacions al voltant d’un sabre (Edicions de 1984)-, ens ofereix a No és procedent un recorregut per la crueltat i el disbarat de l’Europa del segle passat de la mà d’un misteriós personatge sense nom que s’ha dedicat tota la vida a col·leccionar armes amb la intenció de crear el que ell anomena el “Museu total de la Guerra per a l’Adveniment de la Pau i la Desactivació de la Història”, un museu que suposaria un recordatori dels instruments que l’enginy humà ha ideat per fer-nos mal els uns als altres. A la mort d’aquest home, la Luisa, una dona també amb una història vinculada als esdeveniments bèl·lics del segle passat, rep l’encàrrec de fer realitat aquest somni perquè serveixi, suposem, d’exemple a la humanitat.

Per crear el seu protagonista anònim, ens conta Magris que es va basar en “un triestí genial i irreductible”, el professor Diego de Henriquez (1909-1974), que va dedicar tota la vida a recollir armes i material de guerra de tota mena per exhibir-lo i aconseguir així la pau. Com el protagonista del llibre de Magris, també va morir en un incendi a la nau on dormia, entre els objectes del seu museu, un incendi que va ser investigat però que mai es va aclarir. I tot i que Magris ens diu que a partir d’aquí tot és ficció, ens explica un detall de Diego de Henriquez que val la pena esmentar: convidava el desconegut que passava per davant de la seva tomba a lliurar-li l’espasa, perquè aquella espasa no pogués ferir mai més ningú.

Combinar invenció i erudició

Magris combina invenció i erudició per crear un calidoscopi en què trobem multitud de perles que s’acumulen de vegades fins a l’excés. La terrible frase de Mao Zedong: “Tota mort és una festa de la dialèctica”; la història del soldat Otto Schimek, ajusticiat per la Wehrmacht per haver-se negar a disparar contra la població civil polonesa; les bandes de delinqüents que aprofitaven els bombardejos de Londres per matar per un xíling o només per gust. I les armes: des del macuahuitl, una maça de fusta de l’època dels zapoteques posteriorment utilitzada pels asteques i tots els pobles de Mesoamèrica, fins a la gran troballa: en un gran tauler sota vidre, al mig, la reproducció del bitllet de banc més gran del món, un bitllet hongarès del 1946, amb altres bitllets al voltant. Escriu el nostre col·leccionista anònim: “De les ciutats destruïdes, dels camps devastats, dels mars sotragats i rugents, s’alça un immens bolet de paper; el paper fluctua, s’escampa, oneja lleuger en el vent intoxicat”. I l’escriptura de Magris -i de la seva excel·lent traductora, Anna Casasses– furga rere l’horror i l’absurd per trobar gestos nobles i singulars, una mica d’or entre el plom i la ferralla.

«Crims sense càstigs». Maria Nunes sobre «No és procedent» de Claudio Magris [Llegir en cas d’incendi]

Font: Maria Nunes / Llegir en cas d’incendi

Claudio Magris, professor de literatura, assagista, periodista, novel·lista i traductor, és una de les figures més rellevants en l’actual panorama de la filosofia cultural europea. Magris és també un vell conegut de Barcelona, perquè, a més dels seus lectors fidels, el seu univers literari, sempre tan lligat a la ciutat de Trieste, va ser objecte el 2011 d’una gran exposició, La Trieste de Magris, comissariada per Giorgio Pressburger, al CCCB dins la sèrie «Les ciutats i els seus escriptors». L’autor, que presenta el seu darrer llibre No és procedent (publicat en català a Edicions 1984 [traducció d’Anna Casassas] i en castellà a Anagrama amb el títol No ha lugar a proceder), afirma que a Barcelona no s’hi sent estranger perquè cap altra ciutat l’ha acollit amb tanta generositat i afinitat, qualitats que ha trobat en molts altres indrets, però no amb tanta intensitat com aquí.

Magris ha manifestat sentir-se captivat per una festa única i tan bella com la de Sant Jordi, dedicada al llibre. Li encanta també perquè porta el nom d’un sant inventat, ja que no consta cap sant que hagi matat un drac. Aquest aspecte de ficció li sembla que l’arrodoneix més encara. Com Borges, es manifesta orgullós no del que ha escrit, sinó del que ha llegit, i creu en la lectura literària per l’enorme potencial humà i el sentit i la força democràtica que aquesta representa. Segons ell, el gran error del pensament reaccionari és la incapacitat de pensar creativament. En aquest sentit, la  literatura ensenya a posar-se en la pell de l’altre i en això resideix l’enorme capacitat de la lectura i la seva enorme transcendència. La literatura permet transcendir les pròpies limitacions i és profundament educadora.

No és procedent, una novel·la total

No és procedent és una novel·la de novel·les. El propòsit de l’autor ha estat el d’escriure una novel·la total, un museu d’històries que ell mateix compara a una mena de Decameró desordenat. En No és procedent hi ha una profunda reflexió sobre la guerra, sobre el mal, però sobretot li ha interessat reflexionar sobre la impunitat. El tema central de la novel·la és, doncs, la impunitat, no només la dels delictes i dels crims sinó també la impunitat en la vida, en els nostres gests quotidians, en la infàmia, en les covardies. El títol precisament fa referència al terme legal amb què la justícia enterra aquells processos que no es tiren endavant per manca de proves fefaents i condemna a l’oblit certs crims i delictes.

La novel·la té una trama complexa que gira a l’entorn d’un excèntric professor obsessionat en recollir i col·leccionar tota mena de màquines de guerra, instruments i armes que s’han utilitzat per causar la mort, amb la intenció de crear un museu – “Museu total de la Guerra per a l’Adveniment de la pau i la Desactivació de la Història”-  per mostrar els horrors de la guerra i propiciar una reflexió en favor de la pau. Aquest personatge, a més a més, ha recollit i transcrit en uns quaderns les inscripcions que en les parets de La Risiera di San Sabba (una antic magatzem de Trieste construït per guardar la collita de l’arròs, i convertit en camp de concentració i d’extermini nazi, l’únic d’Itàlia) havien escrit els presos i els condemnats a mort que eren incinerats en el forn crematori. Hi ha indicis per suposar que no només hi havien escrit els seus darrers pensaments, sinó també molts noms de les persones que els havien delatat a la Gestapo. El personatge però, ha mort en un incendi probablement intencionat on s’han cremat també aquests quaderns.

Magris diu que sovint es basa en personatges o fets reals a partir dels quals inventa la ficció. Considera que les persones són molt més originals que els personatges que un escriptor pot inventar, i que la vida és molt més inversemblant que la literatura. En aquest cas, el personatge va existir i ell el va conèixer. Era una persona obsessionada en crear un museu universal, immens i grotesc de la guerra, i, com en la novel·la, va trobar la mort en un estrany incendi de la nau on guardava el material. A partir d’aquí, la resta és fruit de la imaginació creativa de l’escriptor. Magris afirma que quan escriu un llibre procedeix com si fes un mosaic on cada peça té alguna cosa de realitat i amb les quals organitza el disseny de l’obra.

No és procedent no és només la història del professor col·leccionista. L’autèntica protagonista és una dona, Luisa, un personatge plenament de ficció. Claudio Magris considera que és el personatge clau del llibre perquè és l’encarregada d’organitzar el museu. En la catalogació que va fent Luisa, cada peça dóna peu a narrar una història, la del personatge que l’havia usada en un acte de violència. El conjunt de totes aquestes històries crea aquest gran mosaic de personatges ben diversos; fins i tot hi ha qui l’ha anomenada “Les mil i una nits del mal”.

La novel·la és sobretot la història de Luisa, la de la seva vida, la del seu amor i la de l’amor que resta quan acaba l’amor. Cosa en la que l’autor diu creure-hi molt. Luisa és una jueva de Trieste, i en els seus orígens es conjuga la història tràgica de la Shoah i la sospita d’una mare que havia estat delatora d’altres jeus a la Gestapo. El pare és un afroamericà. Així, descendent d’antics esclaus africans per part del pare i de jueus per part de la mare, es converteix simbòlicament en filla dos pobles que han travessat el desert de exili, de la esclavitud i de l’holocaust. Tota aquesta herència l’ha portada a un univers que és també una part essencial de la novel·la. Sense oblidar, a més a més que No és procedent és també, en el fons, una història d’amor, la de l’amor dels seus pares, cosa que en ocasions és un bé en altres un llast. En la recerca que el personatge fa dels quaderns desapareguts del professor, on potser hi figura el nom de la seva mare com a delatora i col·laboracionista, la recerca passa a ser una cosa que ja no és inútil sinó que intenta de passar comptes amb la impunitat i amb l’oblit de la memòria del mal.  En la història, la venjança es cobra amb interessos, ens diu Magris.

Per a l’autor, l’ambientació i l’escenari principal tenen una gran importància. Trieste, la ciutat natal de Magris, és una ciutat fronterera, barreja de llengües i cultures: italiana, germànica i eslava. La seva ubicació geopolítica única ha determinat el seu tarannà i el seu destí convuls al llarg de tota la història fins al present. Trieste ha estat històricament un territori on el joc de la identitat és extremadament complex perquè és una cruïlla de cultures, de llengües i d’identitats, un territori sotmès a la violència de conquestes periòdiques. Un territori fronterer amb l’ambigüitat que això comporta d’unió i desunió alhora. Per altra banda, cal no oblidar que Trieste és també sinònim de literatura en majúscules perquè hi van néixer o hi van viure alguns dels escriptors i intel·lectuals més importants del darrer segle com Italo Svevo, Rainer Maria Rilke o James Joyce.

“Sempre és difícil distingir una sang de l’altra, la que surt del monyó i la que amara la placenta”, ens diu Claudio Magris, i amb el seu estil tan característic, basteix aquest immensa epopeia de personatges i històries que constitueixen una profunda reflexió contra la guerra i la violència, i una duríssima crítica a la injustícia i a la impunitat.  “No és que els animals siguin millors, com se sol dir. Però almenys no tenen advocats, jutges, codicils; no s’inventen vicis de forma ni commovedores i nobles gasòfies sentimentals, i sobretot, quan devoren o depreden, no pretenen que sigui just.” Quan un llegeix coses com aquesta, sap que està davant d’una veu i d’un llibre imprescindibles.

Magris a Barcelona, Alcàntara a Sant Just Desvern, Kremser i Adam a Girona. Actes d’avui d’Edicions de 1984

Aquest vespre, a les set de la tarda, Claudio Magris llegirà el pregó de Sant Jordi de la ciutat de Barcelona, al Saló de Cent i conversarà amb Josep Ramoneda entorn al món del llibre. Per altra banda, durant la diada de Sant Jordi, signarà exemplars de la seva darrera novel·la No és procedent, a la llibreria Laie (11.30 a 12.30, Passeig de Gràcia / Casp) i a la llibreria La Central (13.00 a 14.00, Rambla Catalunya / Mallorca)

 

 

A les 20.00, a la flamant llibreria Cal Llibreter de Sant Just Desvern (C/ Bonavista, 81), Sílvia Alcàntara presenta Els dies sense glòria, acompanyada de Xavier Serrahima.

 

 

De 18.00 a 20.00 a Girona, Stefanie Kremser i Miquel Adam, i una bona colla d’autors més (aquí la llista sencera) signaran El dia que vaig aprendre a volar i Torero d’hivern inaugurant d’aquesta manera el nou espai de la Llibreria 22.

 

 

 

 

 

Novetat editorial: «No és procedent», de Claudio Magris. Traducció d’Anna Casassas

Claudio Magris, enguany pregoner de la Diada de Sant Jordi, conversarà al voltant del món del llibre i la lectura amb Josep Ramoneda el dijous 21 d’abril, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, a les 19.00 h.

No és procedent
Claudio Magris
Traducció d’Anna Casassas
isbn 978-84-15835-79-0
20,90 €
384 pàgines

No és procedent relata una obsessió maníaca per recopilar els instruments dels quals l’home s’ha servit per donar mort a altres homes: fusells, metralladores, tancs, llançamíssils, submarins, però també destrals, espases, simitarres, baionetes: tot amb la intenció de fer-ne un museu per exorcitzar els horrors de la guerra, una poderosa advertència en benefici de la pau. També és la història de la Luisa, hereva de l’exili jueu i de l’esclavitud dels negres, que, després d’un incendi que s’enduu la vida del col•leccionista d’armes, rep l’encàrrec de projectar per fi el museu on s’han d’exposar.

No és procedent és, també, la història d’uns cobejats diaris i anotacions que l’incendi va devorar. Uns papers «on es deia que havia apuntat les inscripcions gravades a les parets i als vàters de la presó pels detinguts que havien de morir, ells també en un foc, al forn crematori nazi de la Risiera, l’únic d’Itàlia, justament a Trieste». Unes inscripcions que delataven delators, que assenyalaven els col·laboracionistes que ara i per sempre més quedaran deslliurats del judici de la Història.

Claudio Magris forja una novel·la de novel·les, una epopeia, que es nodreix del dolor, el turment, l’aventura, la mort, la valentia i l’amor. Precís i visionari, Magris cava amb una ferocitat implacable l’infern dels nostres pecats i s’enfronta a l’obsessió de la guerra en cada època i cada país, una obsessió gairebé indistingible de la vida mateixa.

Crític, periodista, novel·lista i traductor, Claudio Magris (Trieste, 1939) és un dels filòsofs culturals més rellevants d’Europa. Ha estat professor d’Estudis Alemanys a la Universitat de Trieste i escriu pel Corriere della Sera i altres publicacions europees. Ha rebut diversos guardons, entre els quals destaquen el premi Erasmus 2001, el premi Príncep d’Astúries 2004, el premi Viareggio-Tobino 2007 a l’escriptor de l’any i el Friedenspreis 2009. Entre molts d’altres, els seus llibres inclouen El Danubi, traduït a més de vint llengües, Microcosmi, guardonat amb el premi Strega 1997, A cegues, Vostè ja ho entendrà i El viatjar infinit.

«Episodis de la vella Europa». Damià Alou escriu sobre «Il·lacions al voltant d’un sabre», de Claudio Magris [Diari ARA]

Font: Damià Alou / Diari Ara

El 1944 els cosacs, a les ordres del general Krasnov, es van establir al Kazakhstan ocupat pels alemanys amb l’esperança de poder-s’hi quedar per sempre, i després es van anar desplaçant cada cop més a l’oest i al sud, fins a l’últim viatge a la Càrnia, una meta que pensaven que era la pàtria definitiva, el Kosakeland promès pels nazis. Molts d’aquells cosacs havien lluitat amb Krasnov el 1918 contra els soviètics, i el 1919 havien fundat una mena d’estat autònom que pretenia ser soviètic sense comunistes. Però els cosacs van patir primer l’abandonament dels nazis, que els van enganyar amb promeses impossibles, i després la dels anglesos, a qui es van rendir a condició que no els lliuressin als soviètics, i quan ho van fer, molts cosacs es van llançar a un suïcidi col·lectiu al Drava. Aquest fascinant i desconegut episodi històric serveix a Claudio Magris [trad. Anna Casassas] conegut sobretot pel seu monumental llibre El Danubi, per trenar una reflexió sobre la traïció, la guerra, la dignitat perduda i la fina frontera entre l’heroisme i la bogeria o, directament, el mal. Aquest llibret, de poques pàgines i molta saviesa, està narrat per un capellà que anys després investiga els fets arran de la trobada del –suposat– sabre del general Krasnov, que Magris descriu físicament i moralment: “Una empunyadura fosca i corbada, finament decorada, que sembla suggerir la solitud: promesa de glòria i segell de vanitat, breu il·lusió de seguretat i suport per la mà que estreny i creu que se sent menys sola en la fluctuació de les coses”.

Explicar l’antiheroi

Glòria, vanitat, il·lusió, tres paraules que descriuen perfectament Krasnov, l’antiheroi d’aquestes pàgines: l’aristocràtic Ataman dels cosacs del Don, enemic dels bolxevics, aficionat als perfums, escriptor de novel·les populars desmesurades, mort a Buenos Aires en circumstàncies misterioses i personatge fascinant i ambigu al voltant del qual Magris ens fa un retrat de la seva estimada Europa, una Europa de regions que canviaven de país de manera capritxosa, en un segle de mapes convulsos, d’invasions i guerres, de cerca d’identitats i de descreença en les identitats, meravellosament escrit i traduït, i en què trobem reflexions tan actuals com aquesta: “El feixisme és, sobretot, la incapacitat de trobar la poesia en la dura i bona prosa quotidiana, la recerca d’una poesia falsa, emfàtica i excitada”. No conec definició millor.

Avui a les 19.30, l’Anna Casassas ens parlarà d’«Il·lacions al voltant d’un sabre», de Claudio Magris, a la llibreria NO LLEGIU

La traductora Anna Casassas presentarà Il·lacions al voltant d’un sabre i parlarà del seu autor, Claudio Magris, aquesta tarda a les 19.30 a la llibreria No llegiu (carrer de l’Amistat, 20, Poblenou).

Potser, si s’escau, podrem preguntar-li coses sobre El sopar de cendra, de Giordano Bruno?

Lamentem anunciar que l’Albert Nolla, que tenia previst venir per parlar de la traducció de La presa de KenzaburÔ Ôe, no podrà assistir a l’acte per causes alienes a la seva voluntat, la de No Llegiu i la nostra. Segur que hi haurà noves oportunitats d’escoltar-lo.

Permeteu-nos fer un INCÍS. Kenzaburô Ôe i Claudio Magris inauguren una nova col·lecció d’Edicions de 1984!

Permeteu-nos fer un incís. Ens agraden les novel·les torrencials, els volums de poesia completa, ens agrada sentir sobre les mans el pes de la literatura. Però permeteu-nos fer un incís: Som amants també del llibre curt.

Incís és una nova col·lecció de narrativa breu d’Edicions de 1984. Llibres curts de recorregut llarg, petites obres mestres dels millors autors, grans petits obsequis, petites portes per accedir a la gran literatura.

Perquè permeteu-nos un incís: ¿on està escrit que un llibre llarg sigui millor que un llibre curt?

Després de 30 anys, recuperem l’essència del disseny de la primera col·lecció de la nostra editorial —Temps maleïts—, com aquell que fa un incís, o una pausa en el camí.

La presa
Claudio
Traducció d’Albert Nolla
isbn 978-84-15835-47-9
Incís, 1
96 pàgines
11 euros

En un poblet aïllat del món, la guerra només s’ensuma quan algun avió enemic sobrevola les muntanyes que l’envolten. Un matí d’estiu, però, quan un d’aquells avions se’ls estavella a prop, la vida pausada d’aquell indret i d’aquella gent de cop es veu trasbalsada per l’arribada d’un presoner, que, convertit en una presa, els pren tota la innocència.

Kenzaburô Ôe (Ôse, illa de Shikoku, 1935), guanyador del premi Nobel de literatura l’any 1994, és reconegut internacionalment com un dels escriptors més importants i influents de la postguerra. D’entre les seves obres, destaca Una qüestió personal, publicada també per Edicions de 1984. La presa, novel·la fundacional del món literari de l’autor, va ser guardonada amb el premi Akutagawa l’any 1958.

Il·lacions al voltant d’un sabre
Claudio Magris
Traducció d’Anna Casassas
isbn 978-84-15835-48-6
Incís, 2
96 pàgines
11 euros

Magris barreja mite i realitat per recuperar la figura de Krasnov i la història dels cosacs a la recerca del somni impossible d’una nova pàtria, quan, al costat dels alemanys, van envair la Càrnia, una regió històrica del Friül, a la tardor del 1944.

Claudio Magris (Trieste, 1939), catedràtic de Literatura Germànica a la Universitat de Trieste, assagista, germanista i traductor. De la seva extensa obra, a Edicions de 1984 hem publicat El Danubi, A cegues, Vostè ja ho entendrà, El viatjar infinit, La història no s’ha acabat. Ètica, política i laïcitat i Alfabets.