E. L. Doctorow (1931-2015)

Edicions de 1984 lamenta profundament la mort d’E. L. Doctorow, un mestre de la narrativa nord-americana.

Al llarg d’aquests anys hem tingut l’honor de publicar les següents obres de Doctorow, i no se’ns acut millor homenatge que convidar-vos a gaudir, un cop més, de la seva literatura.

«El cervell de l’Andrew»
«Tot el temps del món»
«Billy Bathgate»
«Homer i Langley»
«Ragtime»
«Històries de la dolça terra»
«La gran marxa»

La traducció de La gran marxa i Històries de la dolça terra va ser de Julià de Jòdar. Les següents, de Maria Iniesta i Agulló

«El cervell de l’Andrew» d’E.L. Doctorow, segon el blog Sóc el que llegeixo

Font: Sóc el que llegeixo

I quan sembla que el comences a tenir calat, et sorprèn. I gràcies a la literatura per aquestes sorpreses tan agradables. E.L. Doctorow és un dels grans i el que ha fet amb aquest llibre és deixar per escrit, si és que calia, que escriu per necessitat.

“El cervell de l’Andrew” sembla un llibre experimental. Començar a llegir-lo és entrar en la perplexitat, lliurar-te a no tenir el control del que està succeint. El fil narratiu es desplega davant dels teus ulls sense que puguis demanar una pausa, perquè el cervell és així, perquè el pensament és així. I és que pàgina a pàgina, el llibre és un recorregut pels circuits mentals de l’Andrew, únic i flamant protagonista de la història.

La genialitat arriba quan en aquest trajecte és el mateix Andrew qui reflexiona sobre la seva existència, la seva realitat. L’etern debat filosòfic de l’existència i la consciència. La ment i el cos. I en això Doctorow és un mestre. Posar veu i obrir camí en la ment dels seus personatges és la seva principal aportació a l’art. I jo li agraeixo.

“Fer-se passar pel que no és, aquesta és la feina del cervell. Es dedica a això. El cervell fins i tot pot fer veure que no és el cervell. ¿A si? ¿I què pot fer veure que és, només a tall d’exemple? Doncs la major part del temps, i fins fa ben poc, l’ànima.”

 

“Si pogués tornar-me boig segurament seria millor que no pas la sensatesa d’aquesta solitud meditativa. Jo i la meva ombra… ballem a les fosques. Tinc un bon ganivet per tallar pa i de tant en tant me’l miro. Ell em torna la mirada.”

«Els jocs entre ment i cervell». Pere Guixà parla d’EL CERVELL DE L’ANDREW, d’E. L. Doctorow. Demà, a la llibreria Documenta, en parlarem amb la Gisela Ruiz!

Els jocs entre ment i cervel

Doctorow fa pensar aquí en el ‘Pnin’ de Nabokov o en el John Irving tragicòmic

Font: Pere Guixà / El País

El cervell de l’Andrew, el nou llibre del veterà autor nord-americà E. L. Doctorow (Nova York, 1931), és l’exploració a fons del cervell d’un personatge, però sense la pesadesa de molta literatura psicològica. És un monòleg vehement i entretingut, en què Andrew ens mostrarà què n’ha sigut de la seva vida i com ha perdut tota esperança.

Qui és Andrew? Un home estirat en un divan, que no amaga l’aversió cap al seu psicòleg, el qual l’escolta amb curiositat. Andrew és depressiu, lúcid, arbitrari, sarcàstic, extravagant, melancòlic. És un home ja madur, un científic cognitiu, que ha treballat en moltes universitats i instituts dels EUA. La seva ment ha perdut el nord. Ha dedicat tota la vida a l’estudi del cervell, i segurament per això sap que, després de jugar-hi a fet i amagar, és molt fàcil extraviar-se.

El que li ha passat a Andrew és molt dramàtic, però ho entomem amb humor, i l’autor no s’està de salpebrar la història tràgica amb gestos excèntrics (fet habitual en l’obra de Doctorow): els pares nans de Briony; l’absurd de la vida gimnàstica i les grans maratons; la nova parella de Martha: un risible cantant d’òpera obsedit per Borís Godunov…

Tot comença quan Andrew va a veure la seva exdona Martha i li lliura Willa, la filla que Andrew ha tingut amb Briony. Així, a Andrew li sembla que tanca genialment un cercle, ja que el fill que va tenir amb Martha va morir de petit, i ara fa poc la jove i atlètica Briony ha mort també, i això ha ensorrat Andrew. Una part important de la novel·la serà la manera com Andrew ens explica l’enamorament amb l’estudiant Briony. La noia feia equilibris en les barres paral·leles i el professor, mentre passejava pel campus, se’n va fascinar.

El viatge per les volutes cerebrals (“fingir és la feina del cervell”, diu Andrew) és com baixar per un tobogan divertit, delirant. Però també pot ser un laberint ansiós, i al final d’aquesta novel·la veurem la tragèdia de l’11-S, els fils que mouen les altes instàncies de poder, l’atzar sacsejant la inestabilitat de les relacions de parella, l’atzucac de la senectut i, al capdavall, no reconèixer-se davant del mirall.

Andrew, bufó genial, desgavell ambulant, que parla d’ell en tercera persona, professa el cinisme en les relacions humanes, però al final el seu nihilisme és un crit de terror per no haver pogut ser acceptat en el clos de la vida normal. La crítica a aquesta vida normal, d’altra banda, es teixeix cap al final de la novel·la amb tons de paròdia sociopolítica, quan Andrew, com una mena de Peter Sellers, accedeix privilegiadament al Despatx Oval.

Doctorow és un autor de tanta jerarquia com Saul Bellow i Philip Roth, i alguna cosa en aquesta novel·la fa pensar també en el Pnin de Nabokov o en les inflexions tragicòmiques de John Irving. Edicions de 1984 ha publicat en els darrers anys força llibres seus. Ragtime (original de 1975), Billy Bathgate (1989) o La gran marxa (2005) són novel·les capitals, panoràmiques, de cert to èpic. El cervell de l’Andrew, amb traducció de Maria Iniesta i Agulló, no és aparentment un novel·la tan ambiciosa, però acaba emmarcant, com en una faula, el jo en crisi dels individus benestants i lúcids dels Estats Units. El llibre es llegeix d’un plegat, gràcies a l’habilitat de Doctorow per no avorrir mai, però és ben segur que estranyarà una mica els lectors de les novel·les que acabem d’esmentar. Al final de l’empirisme de la neurociència, sembla dir-nos Andrew, amb els ulls esbatanats, que tan sols queda el misteri d’allò inaprehensible.

Le Bihan, Doctorow i Walt Whitman. Presentacions d’aquesta setmana arreu del territori!

Avui dimarts, a les 19.30 h., a l’Ateneu Terrassenc, Joan Pere Le Bihan presenta Estat nou? Escola nova! amb Enric Larreula.

Dijous a les 19.00 h., a la llibreria Documenta (Pau Claris, 144), la Gisela Ruiz, bibliotecària, llicenciada en medicina i especialista en ciència cognitiva, recorrerà els plecs del cervell de l’Andrew.

També dijous, però a les 19.30 i a la llibreria A peu de Pàgina (C/ Major de Sarrià, 50):

Jaume C. Pons Alorda recita Fulles d’herba, de Walt Whitman

 

 

 

 

 

I finalment, divendres 21 de febrer, Walt Whitman convertit en Jaume C. Pons Alorda visita la biblioteca Estrem i Fa de Falset. El recital comença a les 19.30.

«E.L. Doctorow i els miratges del cervell». Xavier Serrahima sobre EL CERVELL DE L’ANDREW, a Núvol

Font: Xavier Serrahima / Núvol

Qualsevol novel·la, per principi és —o, més aviat, hauria d’ésser— una terra incògnita on el lector s’hi submergeix amb l’ànim del viatger que explora nous continents, que vol descobrir, a mesura que va avançant pels nous camins que se li van obrint al davant, nous mons, nous territoris ignots. És per això que, en general, com menys en sabem, com més verges o adàmics hi entrem, més possibilitats tenim de gaudir amb major pregonesa de l’experiència literària.

Si, al damunt, pel mitjà o la forma que l’autor consideri més adient a la història que pretén transmetre, l’obra ens permet submergir-nos intensament a l’interior dels personatges —que és tant com dir, de nosaltres mateixos—, la satisfacció i l’enriquiment estan encara més garantits.

Amb El cervell de l’Andrew (Edicions de 1984, 2014), traduïda per Maria Iniesta, E.L. Doctorow es proposa el repte d’immergir-nos no només en la vida del seu protagonista —un home d’edat avançada maleït pel “do de deixar el desastre al [s]eu pas”— sinó en el cervell que, amb la seva incomprensible i incontrolable autonomia —“és capaç de prendre una decisió uns moments abans que nosaltres en siguem conscients”; “quedarà ben establert que la lliure voluntat és una il·lusió”— ha tingut una innegable responsabilitat en el continu esdevenir del periple encara inconclús de la seva vida.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL

«Doctorow viatja a l’interior de la ment humana». Eduardo Lago visita a Doctorow i parlen d’EL CERVELL DE L’ANDREW. [El País]

Font: Eduardo Lago / El País

Considerat un dels escriptors nord-americans més importants de l’últim mig segle, la trajectòria d’E. L. Doctorow (Bronx, Nova York, 1931) és exemplar. En la seva vasta producció hi ha zones enlluernadores, però poc transitades, com els contes o els assajos. Com a novel·lista és autor d’una dotzena de títols que sorprenen pel manteniment de la seva qualitat, amb novel·les com El libro de Daniel (1971), Ragtime (1975), Billy Bathgate (1989), El arca de agua (1994), La ciudad de Dios (2000) i La gran marxa (2005). En la seva obra narrativa Doctorow desarticula amb infinita gràcia, eficàcia i lucidesa episodis clau de la història del seu país, i els reconfigura mitjançant el poder nu de la imaginació. Entabanadors, somiadors, joves esclaves, quincallaires, científics bojos, emigrants, captaires i milionaris, delinqüents i espies, poetes i músics de jazz, nens que descobreixen el terror i, alhora, el costat miraculós de la vida a la Nova York de la Gran Depressió, tots ells éssers de ficció, conviuen còmodament en les seves novel·les amb figures històriques com el general i escriptor William T. Sherman, el banquer J. P. Morgan, el gàngster Arthur Dutch Schultz, l’il·lusionista Harry Houdini, l’anarquista Emma Goldman, el matrimoni constituït per Julius i Ethel Rosenberg –jueus comunistes condemnats per espionatge–, o els germans Homer i Langley Collyer –van morir a la mansió que tenien a Harlem, aixafats pel pes de milers de tones de diaris que havien anat acumulant durant dècades–. El miracle consisteix que els uns i els altres tenen el mateix grau de realitat per al lector.

A El cervell de l’Andrew, Doctorow ha donat forma a una narració elegant i intimista, una miniatura en què es planteja l’enigma de la consciència, el coneixement, la percepció, i s’aborda l’estructura profunda del desig i els sentiments, una cosa una miqueta allunyada dels grans frisos històrics als quals té acostumats els lectors. “No hi veig tanta distància”, afirma l’escriptor a la biblioteca de casa seva a Manhattan, inundada per la llum d’un capvespre esplèndid. “Les metàfores són petites, però l’abast del llibre és molt gran. El cervell del protagonista ens trasllada a una infinitat de llocs i moments. S’evoca una gran quantitat de successos i a més s’explica una història d’amor”. En la que alguns es demanen si serà l’última novel·la de Doctorow, hi ha moments de gran intensitat, evocats amb un llenguatge límpid i de gran bellesa, però també hi ha elements desconcertants, que l’escriptor no té inconvenient a intentar elucidar.

“Penso en termes d’imatges, que es manifesten al llibre en forma de llocs i episodis que no se sap si són reals o només existeixen a la ment de l’Andrew. Procuro no fer distincions en aquest sentit, de manera que sempre hi ha un element de dubte. L’escena que ha estat objecte de més crítiques és la que tanca el llibre. Té lloc a la Casa Blanca i alguns pensen que és una mena d’acudit, però no ho és en absolut. Té un sentit polític molt clar. La coincidència amb les dades que recull l’informe oficial sobre el que va passar a Washington l’11 de setembre de 2001 és absoluta. Des del punt de vista estètic, l’escena és totalment coherent. D’aquí uns anys ningú dirà que és un acudit. La veritat és que, de tots els llibres que he escrit, aquest és el que jutja més severament el lector”.

El llibre se sustenta sobre teories procedents de disciplines com la psicologia cognitiva i la neurociència. Què es proposava exactament aconseguir l’autor amb una narració així? “En realitat el meu llibre no fa més que recollir la vella disputa entre els cartesians, que postulen l’existència de l’ànima, i els qui neguen categòricament que hi hagi res fora del que és materialment tangible, per als quals l’ànima no és més que una ficció. Si la consciència humana, els sentiments, els pensaments, els desitjos, són funcions del cervell, una cosa física, corpòria, es pregunta Andrew, llavors com s’arriba a la consciència humana i a la vida subjectiva? L’Andrew reviu un debat etern, la diferència és que ho fa des dels postulats de la neurociència. Els termes són molt relliscosos, però per entendre’ns podem dir que fins i tot entre els neurocientífics hi ha els qui postulen l’existència d’una cosa que funciona fora dels paràmetres de la seva disciplina. Al llibre, aquest problema s’aborda des de la ficció”.

En el seu acostament a la ciència cognitiva, Doctorow assenyala que són els experts els qui obren la porta a la possibilitat del dubte. “L’Andrew recorda que a Suïssa hi ha gent que està construint un ordinador que emula el funcionament del cervell. A propòsit d’una possibilitat així m’interessa el que han dit gent com John Searle, filòsof, o Gerald Edelman, neuròleg que va guanyar el premi Nobel, conegut per les seves teories sobre la consciència. Edelman va parlar de la possibilitat de crear una computadora que emuli el cervell i tingui consciència. La hipòtesi és aterridora. En aquest cas, les creences per les quals ens guiem s’esfumarien per art d’encantament. L’ésser humà deixaria de ser una excepció. Que els ordinadors arribessin a tenir consciència seria el més revolucionari que es pot pensar respecte al que passa a la vida humana”.

Doctorow no és científic, ni pretén ser-ho. És novel·lista, i les seves úniques armes són les de la ficció, que sempre tindrà una relació complicada amb la veritat. “Recorro a la ficció quan alguna cosa m’interessa tant que es converteix en una obsessió, llavors escric sobre això i no hi ha lloc per res més al meu cap. El tema de la meva última novel·la és el més important que hi ha avui per a mi. Pel que fa al paper de la ficció: quina és la missió de l’artista en qualsevol època i lloc? Davant del repte del desconegut, respondre. Respondre. I a El cervell de l’Andrew crec que això és precisament el que he fet”.

«Enmig les tragèdies quotidianes». David Castillo sobre EL CERVELL DE L’ANDREW, d’E. L. Doctorow [El Punt Avui]

Font: David Castillo / El Punt Avui

Al llarg de la seva fructífera obra narrativa E.L. Doctorow (Nova York, 1931) ha involucrat en les seves trames personatges històrics com ara el general Sherman (La gran marxa), Emma Golman, J.P. Morgan i Henry Ford (Ragtime), Lincoln, London, Dreiser, Reagan i Hemingway (Poetes i presidents), el temible gàngster Dutch Schultz (Billy Bathgate), el matrimoni Rosenberg (El llibre de Daniel) i els bessons Collyer (Homer i Langley). Amb la vista enfocada especialment en els anys de la Gran Depressió, Doctorow ens ha ofert un fresc de l’Amèrica contemporània amb el suport d’històries on el component humà té un rol predominant. Durant els últims anys, Edicions de 1984 ha aplicat una estricta política d’autor i ha incorporat set d’aquestes novel·les esmentades al seu catàleg. La nova traducció és d’El cervell de l’Andrew, que fa pocs mesos es va presentar en la versió nord-americana. La celeritat ve també perquè es tracta d’una nouvelle de molt bon llegir, farcida d’el·lipsis i transcrita gairebé com la conversa entre el protagonista i un metge, presumiblement el seu psiquiatre, tot i que no queda clar qui és l’interlocutor.

L’argument, de manera magistral, es resumeix en el primer paràgraf, en cinc línies. Andrew, un científic cognitiu, es presenta amb un nadó als braços a la porta de la seva exdona, amb qui havien perdut un altre fill a causa d’un accident domèstic. Amb una segona dona en té un altre. La mort de la noia precipita el científic a lliurar la criatura a l’ex, no se sap si per incompetència o per compensar el desastre familiar anterior. Les converses aniran esclarint algunes de les vicissituds de la trama dels personatges, definits gairebé des de l’aprofundiment que pot generar una teràpia psicoanalítica.

Gràcies als seus dots de narrador de raça, Doctorow ens introdueix en diferents plans, a través del que ha succeït, el que es pot imaginar el lector i el que s’intueix per mitjà de la narració i, sobretot, del diàleg. La utilització del punt de vista i les descripcions esdevenen fonamentals mentre el narrador s’esplaia i es troba còmode narrant, tot i que el lector en alguns moments pot tenir la percepció que aquesta vegada la sensació de ser davant un conte allargassat limita el text i no el situa com una de les seves obres mestres.

Sense l’èpica de la història, Doctorow penetra en aquells territoris que tan bé van dibuixar els Malamud, Bellow, Roth i Updike, però li falta aprofundir, potser per un desequilibri entre la seva habilitat estilística i la capacitat d’influenciar-nos personalment.

No obstant això, la novel·la és més que un notable exercici perquè som davant d’un dels grans mestres de la ficció americana actual, algú que ha sabut dur el detall i el reflex d’una societat fins a una intimitat quotidiana, que només els més grans han assolit. El cervell de l’Andrew és una narració per fer-se preguntes, segurament amb respostes incertes.

«L’ànima de la ment?» Robert Saladrigas sobre EL CERVELL DE L’ANDREW, d’E. L. Doctorow (Cultura/s, La Vanguardia)

Font:Robert Saladrigas, Cultura/s, La Vanguardia

L’octogenari mestre proposa una faula descarnada a partir de la història d’un investigador que topa amb la crispada realitat social i política.

D’una manera o altra, sempre que m’arriba una nova i temptadora novel·la d’E(dgar) L(awrence) Doctorow (Nova York, 1921), tot just començo a llegir-la noto que em torna la il·lusió del descobriment i cada vegada em dic que Doctorow és un gran narrador nord-americà absurdament relegat a un segon front —com si en altres èpoques s’haguessin considerat de segon rang fabuladors de la talla de Sinclair Lewis, Ford Madox Ford o Sherwood Anderson— i en alguna mesura, no sé bé per què, me’n faig retret com si des de la meva modèstia pogués esmenar aquesta situació irregular. A banda, esclar, de llegir els seus llibres, cosa que acostumo a fer, i haver apuntat les meves impressions sobre alguns d’ells. Estic parlant d’un narrador de gran dimensió que mai no ha abaixat els braços —ni tan sols ara, als 83 anys ja fets— davant dels reptes que sempre s’ha plantejat mentre el pas del temps va deixant la seva naturalesa en grau inevitable de saviesa. Obres seves totes diferents, cada una resultat de la seva pròpia ambició, són Ragtime, La gran marxa, La fira del món, Històries de la dolça terra, Homer i Langley, Billy Bathgate… Tots aquests llibres expliquen per ells mateixos per què Doctorow ocupa—o hauria d’ocupar— un lloc de privilegi a la novel·la nord-americana d’avui, potser un setial a la vora del difunt Saul Bellow i de Philip Roth, que s’acaba d’”autojubilar”, tots dos jueus i exploradors de les seves vivències personals. Doctorow és eclèctic i potser compulsiu: salta de la crònica dels despreocupats i violents anys vint al vessant líric de la guerra civil nord-americana o s’endinsa en els canvis socials que es van produir al país durant la Gran Depressió fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

No trobo les paraules per expressar com d’admirable em sembla la seva novel·la més recent, El cervell de l’Andrew (Andrew’s Brain, 2013), que l’últim Doctorow, potser en lluita íntima amb la destrucció física i moral de la vellesa, ofereix en la crispada realitat social i intel·lectual de l’Amèrica del Nord d’avui una obra que, es vulgui admetre o no, desconcerta perquè un cop més l’autor novaiorquès ofereix una cosa que no crec que ningú s’esperés d’ell. A través del personatge anomenat Andrew, un científic cognitiu, Doctorow es fica al seu cervell i burxa en la naturalesa i mecanismes de la ment humana, de les cèl·lules humanes dotades de memòria, impulsores de la sensibilitat, la personalitat, el destí de cada persona. Al tal Andrew «el desespera la probabilitat que el món sigui una il·lusió, que ell no sigui sinó una ment errant en una deriva inútil per l’eternitat.» Vet aquí la diana, la clau d’interpretació de l’obra. No som davant un text atapeït de documentació neurocientífica —n’hi ha la indispensable— ni, molt menys, davant un relat de ciència-ficció. Tampoc no és el llibre més ombrós o potser eixut d’E. L. Doctorow. En definitiva, en el transcurs de les diferents fases de la novel·la el tal Andrew va desgranant la història de la seva existència, no precisament tranquil·la ni fulgurant, davant un interlocutor anònim que de tant en tant fa preguntes, exigeix precisions o l’anima a prosseguir la seva confessió; en algun moment esbrinarem que es tracta d’un analista, d’un psiquiatre.

Aquest vital i sinuós monòleg dialogat està resolt amb autèntic geni narratiu. Andrew parla al seu oïdor professional —de vegades proper, unes altres l’intuïm llunyà— alhora que pensa, i així es va barrejant en els seu discurs el llenguatge oral amb el flux verbal que emergeix de la consciència d’un home contemporani que s’alimenta com un paràsit del dolor de viure. Després del divorci de la primera esposa i la mort d’un nadó, s’enamora i es casa amb una deixebla que és atleta, Briony, abandona l’ensenyament, tenen una nena i el dia infaust de l’atemptat de les torres bessones Briony desapareix; ell portarà la filla a casa de la seva exdona i després, trencat per l’aflicció i el sentiment de culpa, recordarà que el president va ser el seu company d’habitació a Yale i durant tres setmanes, tan sols aparentment surrealistes, intentarà fundar a la Casa Blanca un centre d’experimentació cognitiva alhora que es proposa redimir els seus molts pecats.

La història d’Andrew és dramàtica i òbviament el domini de les capes i sediments del seu cervell no l’ajuda a suportar-la amb raonable presència d’esperit. Doctorow opta per una via intel·ligent i senzilla d’empènyer el personatge cap al desenllaç de l’aventura: recorre a l’humor paròdic d’una acidesa corrosiva.

Pàgines vibrants, commovedores, les que descriuen un Andrew lúcidament agosarat fent acrobàcies verbals i físiques (com ara la vertical), al despatx oval i davant del president —el president de l’11-S, no s’oblidi— i els seus dos principals assessors, tots tres immersos en el culte a la trinitat social: la guerra, Déu, els diners. A aquestes altures de la trama, la novel•la deriva cap a una faula moral; la visió que Andrew té del tràgic i idiotitzat món humà que l’exclou és descarnada, sarcàstica, es diria que exemplaritzant en la seva lògica nihilista. Es llegeixi com es llegeixi, aquest és l’últim E. L. Doctorow: savi i consumat escriptor de raça.

«Els misteris del cervell i el pitjor trauma». Pere Antoni Pons sobre EL CERVELL DE L’ANDREW, d’E. L. Doctorow (Diari ARA)

Font: Pere Antoni Pons / Diari Ara

E.L. Doctorow (Nova York, 1931) és un dels millors novel·listes de la literatura nord-americana moderna. La seva manera de relatar els desvaris de la història tot recreant-la amb les armes de la ficció ha donat com a resultat una sèrie d’obres mestres originals i inapel·lables. Destaquen, sobretot, Ragtime, Billy Bathgate, La gran marxa (publicades per Edicions de 1984 en esplèndides traduccions de Maria Iniesta i Agulló) i The Book of Daniel.

Escrites amb una prosa robusta, àgil i elegant, les quatre novel·les esmentades tenen en comú el fet d’oferir una visió populosa i panoràmica de l’ésser humà. Vull dir que Doctorow ens presenta els seus nombrosos protagonistes sempre inserits dins un context social, polític i econòmic que els posa a prova, els transforma o els destrueix. En canvi a la seva nova novel·la, El cervell de l’Andrew -delicada i excèntrica-, sembla que Doctorow descarti el seu tema predilecte, la relació entre l’individu i la gran història, i ofereixi un relat més introspectiu, cenyit i poètic. No és ben bé així. Ens trobem davant d’un Doctorow diferent, sens dubte, però no tan diferent com sembla.

Estructurada en forma de “teràpia conversacional” entre l’Andrew -un científic cognitiu asocial a qui se li ha mort la dona- i el seu psiquiatre, El cervell de l’Andrew és una novel·la de ressons beckettians. Des de l’el·lipsi i l’assumpció del misteri, explora la personalitat escindida d’un home estranyament deshumanitzat. “En les profunditats del meu ésser, passi el que passi, tot em deixa fred, sóc impenetrable al remordiment, a la pena, a la felicitat”, explica l’Andrew en una de les seves diverses autoqualificacions punitives. Durant tota la primera part de la novel·la, el lector té la impressió de trobar-se davant d’un clàssic personatge intel·lectualment brillant però vitalment calamitós, que se sent incòmode amb el món i que constantment utilitza els sabers de la neurociència per confirmar la naturalesa gairebé genètica de la seva extravagància i el seu desencaix existencial. “És com una presó, la ment en el cervell. Tenim aquest misteriós quilo i mig de cervell i ens empresona”, argumenta. I ho remata referint-se al repte fonamental de la neurociència: “Determinar com el cervell es converteix en ment; com aquella bola de teixits d’un quilo i mig escàs de pes et fa sentir com un ésser humà”.

A mesura que anem avançant en la lectura i ens deixem engolir per la voràgine de giragonses mentals de l’Andrew, que tant pot criticar el final de Huckleberry Finn perquè edulcora “la crueltat de la vida” com evocar amb tendresa l’amor per la seva jove esposa difunta, se’ns va plantejant cada cop més el dubte de si l’Andrew és només el boig pintoresc que sembla ser. És cert que sent veus -també la del psiquiatre és una veu interior- i que intenta apaivagar l’angoixa que el rosega adoptant, en ocasions, un to desenfadat, esperpèntic. Però intuïm que hi ha d’haver alguna cosa més. Aleshores és quan Doctorow reprèn el seu tema de sempre -la relació de l’individu amb la història- i, a la part final, ubica l’Andrew en l’Amèrica traumatitzada i delirant (George W. Bush hi treu el cap) posterior als atemptats de l’11-S. De sobte, el que ens semblava la història estranya d’un savi trasbalsat esdevé el drama d’un home que, quan estava a punt de ser feliç contra tot pronòstic, va veure com una tragèdia de dimensió global li destruïa la vida. Devastador.

Irene Tortós, de la Llibreria l’Altell de Banyoles, sobre EL CERVELL DE L’ANDREW, d’E. L. Doctorow

Font: Irene Tortós / Llibreria l’Altell

És realment meritori que algú de 83 anys, amb un extensíssim currículum de treballs, llibres, premis de tota mena, en fi, una celebritat literària consolidada, encara tingui la gosadia d’escriure una novel·la com aquesta.

Al dir “com aquesta” vull dir una novel·la intencionadament sorprenent, intrigant, que fa pensar i qüestionar, innovadora (sí, es pot ser innovador als 83, magnífic, no?). Doctorow és un escriptor internacionalment reconegut com un mestre de la novel·la històrica (o novel·les amb elements històrics molt acurats). Aquesta novel·la és completament diferent, aquí no hi ha una trama convencional, ni una narrativa convencional. Es tracta d’una conversa, però no hi ha guionets; l’Andrew parla d’ell mateix, però tant utilitza la tercera persona com la primera.

L’Andrew del títol manté una conversa amb un home, en un lloc desconegut i en circumstàncies poc clares. Aquest home podria ser un psicòleg o potser no, potser és un interlocutor en la imaginació de l’Andrew, un neuro-científic i professor que, mentre ens explica els episodis —feliços i traumàtics— de la seva vida, ens il·lustra sobre ciència cognoscitiva i filosofia de la ment. “La gran pregunta de la neurociència és com el cervell es converteix en ment”, diu l’Andrew, “com aquesta bola de llana et fa sentir un ser humà”.

En aquesta novel·la hi ha un esforç intel·lectual que el lector ha de fer per anar teixint la trama —o, millor dit, la no-trama— a través de les pistes que l’Andrew va deixant. Tot i així, quedaran preguntes a l’aire i cada lector es farà les seves pròpies respostes. Aquesta és, segons la meva opinió, la gran qualitat i el gran mèrit d’aquesta novel·la. Als que us agraden els trencaclosques, us agradarà llegir-la.