“Tot és possible”, d’Elizabeth Strout: una lliçó d’empatia [Sergi Sánchez a El Periódico]

Font: Sergi Sánchez / El Periódico

La prosa de Strout pot semblar simple, humil, assequible, però amaga un sentit de la depuració a l’abast de pocs escriptors

© RICARD CUGAT

 

A Em dic Lucy Barton, l’escriptora Sarah Payne, que il·lumina el camí literari de la protagonista, sentencia: «Només tindreu una història. Escriureu aquesta història de moltes maneres. No us preocupeu per la història. Només en tindreu una». Sembla una encertada definició de l’obra d’Elizabeth Strout (Portland, 1956), organitzada al voltant d’aquells que han sobreviscut als petits però feridors desastres de la vida per poder explicar-ho. És una sola història i les seves variacions, com demostra Tot és possible. D’una afirmació com aquesta se’n podria deduir que és l’estil el que sublima i transforma aquell únic argument. Absteniu-vos-en els al·lèrgics al realisme: la prosa de Strout pot semblar simple, humil, assequible, però amaga un sentit de la depuració a l’abast de pocs escriptors.

Si Em dic Lucy Barton era una novel·la breu, centrípeta, retreta sobre si mateixa, com una ostra amb perla a dins a punt de tancar la closca, Tot és possible és el seu contraplà, una col·lecció de contes (com ja passava a Olive Kitteridge) que pot llegir-se com una novel·la, una seqüela en la qual Barton –que en aquella, convalescent en un hospital, portava la veu cantant, era el motor d’un relat confessional amb la seva mare com a interlocutora– apareix com un fantasma que és una projecció de l’èxit i l’ascensió social per a tota una comunitat, que indirectament canvia la vida de molts dels personatges del llibre, i que, a Hermana, fa acte de presència per demostrar que les seves conquistes com a escriptora no han pogut exorcitzar un passat d’abusos i penúries en el més profund d’un poble d’Illinois.

SENTIMENT DE PERTINENÇA

Per Strout, com per tants escriptors nord-americans (començant pel Sherwood Anderson del fundacional Winesburg, Ohio, model obvi), el sentiment de pertinença és la base que constitueix la comunitat, i la comunitat és un estat dels afectes, capaç del pitjor (condemnar a l’ostracisme) i el millor (allargar una mà quan més se la necessita). El mateix acte literari té a veure amb aquest impuls de crear vincles en un univers que s’explica a si mateix des d’una arquitectura narrativa tan hermètica com expansiva, la complexitat de la qual és, precisament, que sembla senzilla d’una manera orgànica, instintiu.

Personatges que a Em dic Lucy Barton mereixien només una menció, es converteixen en protagonistes. Es parlava d’ells des de l’anècdota o l’opinió i aquí se’ls proveeix d’una subjectivitat, d’una vida interior que es desplega per matisar o confirmar tota visió externa. Personatges que, en un conte, treuen el morro, dos contes més enllà devoren primer pla. La grandesa de Strout és que aquest vaivé d’enfocaments i desenfocaments mai perd de vista la humanitat dels personatges: lluny de sotmetre’s als dictàmens de l’estructura de les històries de vides creuades, el que és prioritari és una mirada empàtica, que ens alerta de la necessitat d’escoltar l’altre sense que la fragilitat d’aquest, a vegades revestida de crueltat, impregni de rancor el relat.

Escriure és un pacte de solidaritat amb el món, ens diu Strout. No és casual que aquest extraordinari llibre acabi amb una epifania, que esclata enmig d’un atac al cor: encara que sigui en el pitjor moment, encara que sigui massa tard, ens adonem que la vida val la pena.

Quan els llibres ens entenen [Eva Piquer sobre Elizabeth Strout]

Font: Eva Piquer / Ara Llegim

LES ESQUERDES I ELS CLAROBSCURS DE LA CONDICIÓ HUMANA

Per fugir de la realitat (i, a la vegada, intentar trobar-li cert sentit) no se m’acut un refugi millor que els llibres. Ho he pogut comprovar de nou aquests dies, en què m’han abduït les pàgines de Tot és possible, d’Elizabeth Strout. De debò que no exagero quan parlo d’abducció. Aquest aplec de contes que es pot llegir com una novel·la (una estructura que l’autora ja va provar amb encert a la premiada Olive Kitteridge) m’ha tingut feliçment segrestada, i m’ha obligat a repescar de la prestatgeria un altre títol de la mateixa escriptora: la novel·la breu Em dic Lucy Barton. Tots dos llibres han estat traduïts per Esther Tallada i publicats per Edicions de 1984. Creieu-me: llegir-los l’un darrere l’altre és una experiència deliciosa.

Elizabeth Strout (Portland, 1956) s’estima els seus personatges. Els escolta i fa que els escoltem. Amb una senzillesa aparent que et desarma, amb aquella depuració estilística que només aconsegueixen els més bons, la narradora nord-americana ens torna a acostar a una colla de vides humanes per mostrar-nos-en les misèries, les contradiccions, les esquerdes. Les històries de Strout ens permeten conèixer millor els qui ens envolten i ens donen pistes per saber qui som nosaltres mateixos. Perquè les tragèdies alienes no estan tan lluny de les pròpies. Totes les famílies desgraciades ho són a la seva manera, diu la famosa frase de Tolstoi, però desenganyem-nos: no n’hi ha tantes, de maneres. Tant tu com jo acabem estimant malament i complicant-nos l’existència més del que caldria.

L’AMOR IMPERFECTE I LA LITERATURA QUE COMBAT LA SOLITUD

Elizabeth Strout admet que els seus llibres tracten sempre d’un mateix tema, l’amor imperfecte. Que potser -goso afegir- és l’únic amor possible. Per dir-ho en les paraules que el personatge de la Patty voldria adreçar a una amiga seva però no troba el moment de pronunciar, “tots plegats estem fets un garbuix, Angelina, i tots ho fem tan bé com sabem, i estimem de manera imperfecta, Angelina, però està bé així”.

En un relat de Tot és possible, la Patty es compra un llibre escrit per Lucy Barton. Com ja sabíem els lectors d’Em dic Lucy Barton, la Lucy és una dona que ve d’una infantesa pobra en un poble d’Illinois però se sobreposa al passat i ascendeix en l’escala social, i ara fa d’escriptora a Nova York. La Patty llegeix el llibre i hi connecta: “Ara, així que la Patty va entrar el cotxe al jardí de casa i va veure els llums que havia deixat encesos, es va adonar que el llibre de la Lucy Barton havia entès el que li passava a ella. Era exactament això: el llibre l’havia entès. I encara li quedava la dolçor d’aquell caramel de color groc a la boca”. Vet aquí el que fan amb nosaltres segons quins llibres: ens entenen, ens fan sentir menys sols. Que ja és molt.

«El país dels desemparats». Marta Monedero sobre «Em dic Lucy Barton» [El Punt Avui]

Font: Marta Monedero / El Punt Avui

El perfil de l’edifici Chrysler de Nova York es veu des de la finestra de l’hospital on Lucy Barton es recupera d’una malaltia en companyia de la seva mare, que ha anat a veure-la des d’un poblet d’Illinois. Totes dues parlen durant cinc dies a mitjans dels anys 80. Bé, parlen, s’expliquen xafarderies i callen. Perquè els silencis també articulen la relació i tenen una veu essencial dins Em dic Lucy Barton, una novel·la breu i intensa, escrita en primera persona i amb una capacitat per a la versemblança exquisida que porta la protagonista a recordar uns orígens modestos; com es casa amb un jove d’origen alemany, se’n va a Nova York, se’n divorcia, es torna a casar i coneix una escriptora que l’empeny a escriure la història que llegim. És una dona sensible, emotiva i solitària, plena de pors, que creu que no té dret a la felicitat completa.

Que Em dic Lucy Barton [trad. Esther Tallada] ens arribi amb l’aura de best-seller pot fer una mica de mandra però la nord-americana Elisabeth Strout, autora també d’Olive Kitteridge (premis Pulitzer i Llibreter) destil·la ofici i talent, que no sempre van junts. Captiva la modernitat clàssica de Strout (“Hi va haver una vegada, ara ja fa molts anys, que vaig haver d’estar ingressada a l’hospital”, és l’inici d’Em dic Lucy Barton) i una saviesa narrativa de la qual destaquen la capacitat extraordinària per transformar en significatius els detalls mínims i la creació d’uns personatges empeltats de realisme a qui dota d’una veu tan creïble que els converteix en l’essència de tot un país, el dels desemparats.

«Em dic Lucy Barton» segons la Fe Fernández [Llibreria L’Espolsada]

Font: Fe Fernández / Llibreria L’Espolsada

Es fa difícil començar qualsevol llibre d’Elizabeth Strout si has llegit Olive Kitteridge perquè és una novel·la immensa amb una protagonista d’aquelles que deixen pòsit, un personatge que roman amb tu per sempre i que forma part del teu mapa lector. Quan vaig rebre les galerades de Em dic Lucy Barton, al mes de maig, les vaig llegir a consciència i no us enganyo si us dic que quan vaig acabar vaig pensar està bé però… i sense ser-ne conscient vaig tornar a començar el llibre automàticament, sense pensar-hi, i aleshores sí que em vaig retrobar amb l’escriptura de Strout, precisa, quirúrgica i efectiva.

Em dic Lucy Barton és una novel·la escrita amb primera persona que relata la vida de la Lucy Barton, una dona casada amb dues filles a qui han intervingut de l’apèndix, el que ha de ser un ingrés ràpid esdevé una estada de nou setmanes en un hospital de Nova York, en una habitació amb vistes a l’edifici de la Chrysler. Barton amb el temps esdevindrà l’escriptora que tant desitja i és des del record que descriu les setmanes a l’hospital i tot allò que va succeir a la seva vida. La Lucy fa anys que no es veu amb la seva família, una gent del camp que ha passat molta misèria i penúria i que ja no se la sent seva perquè aconsegueix anar a la universitat i sortir-se’n. Al cap d’uns dies d’ingrés, la mare apareix als peus del llit i, sense saber massa què dir-se ni com, comencen a parlar del passat, a recordar gent del poble, a explicar-se la vida dels veïns i en mica en mica, la Lucy, comença a saber qui és i a descobrir coses del seu passat que li donen les eines per entendre els seus pares. Les converses amb la mare i l’estada de l’hospital li capgiren la vida. Recordar el fred i la fam i ser l’objecte de burla a l’escola per la roba foradada la retornen en sec a la vida.

«Em ve a la memòria en Jeremy quan em va dir que per ser escriptora havia de ser implacable. I penso que no vaig anar mai a veure el meu germà i la meva germana i els meus pares perquè sempre estava treballant en algun relat o altre i no tenia mai temps. (Però és que tampoc hi volia anar). Sempre em faltava temps, i més endavant em vaig adonar que si aguantava el meu matrimoni no tornaria a escriure cap llibre, no la mena de llibre que jo volia escriure, i això també hi va influir. De fet, aquesta implacabilitat, dic jo, arriba quan m’aferro a mi mateixa i declaro: “Aquesta sóc jo, i no aniré allà on no puc suportar anar —a Amagash, Illinois—, i no aguantaré un matrimoni si no vull, i m’aferraré a mi mateixa i tiraré endavant en la vida, cega com un ratpenat, però jo endavant!” Això és la implacabilitat, dic jo.»

Una de les coses que més m’agrada d’Strout és aquesta manera de construir les novel·les, és com si la novel·la fos el recipient per contenir-hi moltes històries que conflueixen quan cal i se separen i prenen camins diferents quan convé. Potser perquè Strout també és una escriptora de contes i per això juga a construir la novel·la a base de molts relats. Dijous vaig tenir la immensa sort de conèixer l’autora, de poder-hi parlar breument, vaig preguntar-li què la feia escriure així i em va explicar que és la seva manera de concebre les històries i de com li vénen al cap. Strout fa dir moltes coses a Barton però també n’hi fa callar d’altres que són tant o més importants per construir la vida d’una dona que aspira a ser ella mateixa i a reconciliar-se amb el passat i amb una infantesa que ve marcada pel llegat vital dels seus pares. Si bé és cert que l’escriptura pot semblar ascèptica i freda a mi em remou i em recorda que Strout ofereix el que jo espero de la literatura. Com diu Rodrigo Fresán si us agraden els personatges d’Alice Munro, Lucia Berlin i Anne Tyler, Lucy Barton no us decebrà.

Traduïda per Esther Tallada en català  (Edicions de 1984)

Traduïda per Flora Casas (Duomo)

«Una consciència infeliç». Robert Saladrigas sobre «Em dic Lucy Barton», d’Elizabeth Strout [La Vanguardia, Cultura/s]

Font: Robert Saladrigas / La Vanguardia

A través del mateix títol, Em dic Lucy Barton (2016), se sap per endavant que la protagonista de la novel·la és una dona, la mateixa que escriu en primera persona. El lector continua rebent informació des de la frase d’inici: “Hi va haver una vegada, ara ja fa molts anys, que vaig haver d’estar ingressada a l’hospital gairebé nou setmanes. Això va ser a Nova York, i de nit, del llit estant, veia l’edifici Chrysler per la finestra…”. De manera que la tal Barton reconstrueix des d’avui aquella època llunyana en què va haver de passar força temps internada en un hospital novaiorquès, exactament focalitzat en el mapa urbà. Aquest estil d’arrencar la narració diu molt a favor de la intel∙ligència de l’autora i desvetlla, als ulls del lector, un plec d’al∙licients que no el decebran. Quant a l’autora, Elisabeth Strout (Portland, Maine, 1956), m’era familiar per la seva novel∙la Olive Kitteridge, que li va fer guanyar el Pulitzer el 2009 i el premi Llibreter 2010, i origen de la formidable sèrie del mateix títol i quatre capítols interpretada per l’actriu Frances McDormand, Richard Jenkins i Bill Murray, magnífica expressió del gòtic americà emesa per l’HBO. La vulnerable Olive, engrandida pel geni interpretatiu de McDormand, és de la mena de personatges que no s’esborren de la memòria. Això fa que un s’interessi per les circumstàncies de Lucy Barton, nascuda a Amgash, un poblet minúscul d’Illinois, casada i amb dues filles petites, en la llarga estada que va fer a l’hospital de Nova York.

Resulta que tot d’un plegat, al cap de tres setmanes va aparèixer –literalment– la seva mare asseguda als peus del llit, la mare que feia anys que no veia. En els cinc dies següents amb les seves nits, les dues dones xerren, es conten xafarderies, diguem que es posen al dia, i així ens assabentem que la infantesa de la Lucy va ser una calamitat, el seu pare és com si no existís i amb el seu germà i la seva germana, una modesta família de rars, a penes es tracten. Entre mare i filla brollen els silencis però es tenen l’una a l’altra, sembla clar que es necessiten.

Passats els cinc dies, la Lucy pateix una brusca recaiguda malgrat les atencions del seu metge, un jueu encantador, i just llavors, en plena crisi, la mare decideix emprendre el retorn a Amgash. No tornaran a veure’s fins nou anys després i una sola vegada. Mentrestant, Lucy Barton ens explica que es va casar amb un jove d’origen alemany –causa del repudi dels seus pares– i van fixar la residència a Nova York; més tard es divorciaran i ella contraurà de nou matrimoni, coneixerà una escriptora, Sarah Payne, la influència de la qual la durà a provar d’escriure la història que ara llegim, o sigui bocins (episodis) de la seva història. D’aquesta manera veurem que la vida de Lucy Barton, a través de l’impecable relat que articula de si mateixa, constitueix la imatge d’una criatura atribolada per la solitud i les pors, pràcticament incomunicada amb l’exterior (pares, germans, marits, filles, amics, algun d’ells com és el cas del Jeremy, el seu veí gai del West Village, recuperat després de mort), víctima dels aldarulls d’una consciència irrevocablement infeliç. En aquest moment vull ressaltar el que em sembla més brillant d’Em dic Lucy Barton. El talent d’Elisabeth Strout refulgeix no en la història de la Lucy determinada pel paisatge vital i humà que l’envolta ni en l’estructura del relat, sinó en el pes i la densitat de les “coses” que la protagonista narradora no explica. La mateixa Lucy comenta de Sarah Payne: “A mi m’agraden els llibres que va escriure. Però no puc deixar de tenir la sensació que defuig alguna cosa”. El cert és que allò que no s’ha dit desborda els límits de la novel∙la i diria que l’arrodoneix. Convida a fer-ne una altra lectura. |

Falsa senzillesa literària

Encara que penso que Elisabeth Strout, antiga professora d’escriptura creativa a la Universitat de Colgate (Madison, Nova York), és una eficaç constructora de peces que sostenen bastides narratives més complexes del que semblen –en tenim la prova en la falsa senzillesa d’Em dic Lucy Barton– , la seva escriptura produeix una estranya sensació de matèria molt conscienciosament elaborada. Dit d’una altra manera, les reflexions de Lucy sobre la seva condició de dona feta a si mateixa semblen més implacables quan s’hi distingeix el rerefons intel∙lectual. I és que potser convé tenir present que Elisabeth Strout, filla d’un professor de ciències i una mestra de primària, va estudiar un any a Oxford (Gran Bretanya) i després es va llicenciar en lleis per la Universitat de Syracuse. Stroud va arribar a la narrativa amb el propòsit d’indagar(al principi amb un estil pròxim al realisme però de seguida obrint-se a formes d’expressió que incorporen elements d’altres gèneres) en la difícil relació d’un personatge dramàtic, posem que una dona ofegada per la tendresa, amb el seu medi natural i familiar. El resultat van ser els diferents estrats que conformen el caràcter angular d’Olive Kitteridge. I ara és el torn de Lucy Barton. Totes dues depassen la temporalitat gràcies a la saviesa de Strout. Vet aquí el seu mèrit.

Novetat editorial: «Em dic Lucy Barton», Elizabeth Strout. Traducció d’Esther Tallada.

«Un relat escruixidor i tendre, un autèntic regal pels seguidors fervents d’Elizabeth Strout. La seva mirada fa literatura de les coses més senzilles. I de les més esgarrifoses, com el patiment dels infants. Mai no havia llegit res de tan escruixidor sobre les relacions entre mare i filla.»
Sílvia Soler.

«Si no hagués guanyat el Pulitzer amb Olive Kitteridge, aquesta nova novel·la en seria una bona contendent.»
Hanna Beckermann, The Guardian

EM DIC LUCY BARTON
Elizabeth Strout
Mirmanda 150
ISBN: 978-84-15835-84-4
Pàgines: 224
PVP: 16.80 €

La Lucy Barton no acaba de recuperar-se de la que hauria d’haver estat una senzilla operació d’apèndix. La seva mare, amb qui no parla des de fa una pila d’anys, apareix als peus del seu llit d’hospital. La calma i l’assossec que regnen durant les nits de convalescència les empenyen a parlar, temptejant no només la possibilitat del retrobament sinó també l’eventualitat de la cura. Les innocents xafarderies sobre els personatges que van configurar la infantesa de la Lucy en el petit poble d’Illinois on va créixer plena de mancances serveixen per establir un fràgil nexe entre les dues dones, però per sota de la superfície persisteixen les tensions i els anhels que han forjat la vida de la Lucy: la seva infantesa pobra i solitària, els problemes amb la família, la desconcertant presència del pare, l’ambició de fer-se escriptora, el seu matrimoni a la deriva, l’amor per les seves dues filles.

Em dic Lucy Barton relata amb sensibilitat i compassió el retrobament de dues dones que descobreixen en la conversa la manera de recuperar el temps perdut, però també és un cas exemplar, la demostració fefaent, que la senzillesa és el camí que porta de manera més directa a la comprensió de les coses autèntiques, les que gairebé no necessiten les paraules per ser enteses.

Elizabeth Strout va néixer a Portland, Maine, l’any 1956. És autora de diverses novel·les, entre les quals destaquen Els germans Burgess i Olive Kitteridge, aquesta última guardonada amb el premi Pulitzer 2009 i el premi Llibreter 2010, i totes dues publicades per Edicions de 1984. Els seus relats curts han estat publicats a nombroses revistes de prestigi, com ara The New Yorker i The New York Times.

En castellà el publica Duomo Ediciones.

*

Atenció, aquest dissabte, a les 12.00, a La Setmana del Llibre en Català

Edicions de 1984 a La Setmana del Llibre en Català

Com cada any, ens trobareu amb tot el nostre catàleg a la Setmana del Llibre en Català, que comença avui. Ens agradarà molt si ens veniu a visitar!

La nostra paradeta és la 34-35.

 

Les activitats que us proposem són:

DIUMENGE DIA 4 DE SETEMBRE:

–>A partir de les 11.00, Sílvia Alcàntara signarà els seus llibres a la nostra parada (34-35)

 

–> A les 18.30:

 

DISSABTE DIA 10 DE SETEMBRE

–> a les 12.00

«Els germans Burgess» d’Elizabeth Strout llegit per la Júlia Costa [Llegir en cas d’incendi]

Font: Júlia Costa / Llegir en cas d’incendi

Elizabeth Strout (Portland, Maine, 1956) es va donar a conèixer entre nosaltres amb el llibre de narracions Olive Kitteridge, que va arribar avalat pel premi Pulitzer i que a casa nostra, el 2010, va obtenir el premi Llibreter. Tot i que havia publicat narracions breus en diferents revistes de prestigi tenia tan sols publicats un parell de llibres més de narracions fins aleshores. Olive Kitteridge no em va acabar de convèncer tot i els flamants premis i reconeixements aconseguits però evidenciava una virtut de l’autora, el fet d’haver trobat una veu pròpia, un estil personal inconfusible, detallista i singular, que explicava l’entusiasta rebuda del llibre.

Més profunda i interessant m’ha semblat aquesta nova història, també familiar i ambientada en el mateix context que Olive Kitteridge, un ambient provincià una mica ranci que si bé alguns han definit com a típicament americà podem reconèixer en molts aspectes en comunitats veïnals a tocar de casa. I aquí rau la gran virtut d’aquesta narració minuciosa i que en ocasions pot semblar fins i tot una mica feixuga i reiterativa, en què ens podem veure reflectits en aquests personatges i en els seus problemes domèstics. Hi podem percebre elements comuns a les societats occidentals en general com ara els prejudicis vers els emigrants, i, en concret, vers els immigrants de religió musulmana. Així mateix hi trobem moltes de les dèries i característiques de les societats provincianes en general, pobles grans i ciutats petites on tot sembla haver canviat molt de pressa en pocs anys però en les quals es mantenen unes constants socials amb llums i ombres, uns paisatges humans molt interessants per a la literatura que pretén mostrar de forma acurada el nostre temps.

Les darreres crisis relacionades amb refugiats donen un valor afegit al context de la novel·la. En aquest cas els nouvinguts al poble són refugiats que provenen de Somàlia i com totes les víctimes de les guerres n’han passat de tots colors. Arriben des d’una societat molt diferent i no saben ben bé en quin món han aterrat. Un món amb un aparent bonisme ambiental però també amb grups que clarament els rebutgen de forma directa o que els demanen una integració ràpida i impossible. L’anècdota que centra la història té el seu origen en la bretolada inconscient d’un noi complicat i solitari vers la comunitat musulmana. Tot sembla ser d’una manera però és ben bé d’una altra, molt més complexa i subtil.

La novel·la juga, tot i que amb molta grapa, amb el tòpic i el misteri d’una tragèdia familiar antiga la qual ha condicionat el futur i el tarannà d’aquests Burgess, dos nois i una noia, i les seves relacions laborals i amoroses. Strout és pietosa amb els seus personatges i malgrat els esdeveniments hi sura una compassió literària que els fa entranyables. La família convencional compta amb uns lligams sòlids, malgrat tot, els quals quan van mal dades funcionen de forma fins i tot eficaç. La novel·la, més enllà dels protagonistes, ens mostra tot un mosaic humà divers i proper, en alguns personatges s’hi entra més a fons que no pas en uns altres. Explicar la natura humana no és senzill, requereix temps i esforç, fins i tot una certa dosi de paciència lectora si es volen aplegar tots els matisos que l’autora ens fa percebre a través d’una escriptura plena d’incisos i derivacions que en ocasions ens poden desconcertar però que no ens deixarà indiferents ni oblidarem amb facilitat.

ELS GERMANS BURGESS, d’Elizabeth Strout, al blog Un món de llibres

Font: Un món de llibres / Marta Gil

Us explico una petita història sobre com Els germans Burgess va acabar a la meva llibreria. Vagi per davant que quan compro un llibre he de fer, per principis, un bon recorregut per la llibreria en qüestió, quan m’hi poso, m’hi poso. A més, el dia que vaig triar aquest llibre (cap al març) va ser la primera visita a la reoberta Llibreria Ona de Gràcia. Així que, després de la corresponent repassada als estants em van quedar dos llibres a les mans, aquest de l’Elizabeth Strout i El llogaret de William Faulkner, tots dos d’Edicions de 1984. I, davant del dubte vaig fer el que tots hauriem de fer en una llibreria, preguntar-li al llibreter (llibretera, en aquest cas).

I, direu, tot això, per què? Doncs per donar-li les gràcies. Perquè potser El llogaret és tant bo o millor que Els germans Burgess, però les bones estones de lectura que he passat amb aquesta narració ja no me les treu ningú.

I de què va aquesta novel·la? Doncs de tres germans. Obvi, però és així. Coneixerem en Jim i en Bob i la Susan, els nois Burgess que amb els anys han anat fent les seves vides. En Jim i en Bob són advocats i viuen a Nova York, mentre que la Susan, bessona de’n Bob, és una mare separada amb un fill adolescent, que es va quedar a viure a Shirley Falls (Maine), on van néixer i viure la seva infantesa. Un fet és el que fa esclatar la vida tranquil·la dels germans i els obliga a reunir-se per resoldre’l: en Zach, el fill de la Susan, es fa amb un cap de porc i el llença dins una mesquita en ple acte religiós que la comunitat somali de Shirley Falls estava cel·lebrant.

Un cop plantejat el problema l’Elizabeth Strout ens dibuixa amb naturalitat i una narrativa àgil els esdeveniments que segueixen. Els sentiments de’n Jim i en Bob havent de tornar a un poble on no es pensaven que hi tornarien mai més; els de la Susan, espantada per la reacció que s’ha viscut al poble, i els de la comunitat de somalis, més espantats que ella mateixa que, obligats per les necessitats a viure fora del seu país, entén la bretolada de’n Zach com un atac religiós i dels drets civils pel que exigeixen una resposta de la justícia d’acord amb la gravetat dels fets.

La grandesa de la novel·la està en el tractament de les emocions dels personatges, els tres germans, en Zach i per descomptat, els inmigrants somalis, representants per un líder carismàtic que tindrà un paper rellevant en la història. La forma en què aquests personatges van evolucionant i van descobrint-se mica en mica ens permet anar-los coneixent i ens ajuda a entendre’ls, comprenent el perquè són com són i veient clarament que no podrien ser de cap altra manera.

A Elizabeth Strout la coneixem per ser la guanyadora el 2009 del premi Pulitzer per Olive Kitteridge que, a casa nostra va guanyar també el Premi Llibreter de 2010.

Si us agrada la literatura de gènere costumista i familiar on es tracten conflictes socials, aquesta pot ser una bona lectura. A mi m’ha convençut, repetiré segur.

Aquest vespre a l’Espolsada hi falta gent, i demà, a Algemesí, nova presentació de «Carrer de pas»

AVUI DIJOUS, A LES 20.00 a la llibreria L’ESPOLSADA de les Franqueses del Vallès,

Tertúlia, xerrada, debat entorn Els germans Burgess, d’Elizabeth Strout

I DEMÀ DIVENDRES, A LES 19.30 a la Biblioteca Municipal d’Algemesí, Carmel Ferragud, Vicent Nàcher i Octavi Monsonís presenten Carrer de pas