«La via perduda de la societat del benestar». Cristina Carbonell sobre «Els germans Burgess» d’Elizabeth Strout [Diario.es]

Font: Diario.es / Cristina Carbonell

Burgess200La novel.lista nord-americana Elizabeth Strout és poc coneguda al nostre país. Com ho era també fins fa poc Alice Munro. Totes dues han estat premiades pel que han escrit. Strout amb el Pulitzer i Munro amb el Nobel. I totes dues les tenim traduïdes al català per Edicions de 1984 i Club Editor respectivament. De l’altra banda de l’Atlàntic, doncs, ens arriben veus literàries en llengua anglesa de la mà d’editorials que no treuen mai l’ull d’una literatura profundament rica que ens és més propera del que pot semblar a primera vista. Després que Edicions de 1984 recuperés dos títols d’un clàssic modern nord-americà, John Fante, ara l’editorial ens ofereix Els germans Burgess, el nou títol de la premi Pulitzer Elizabeth Strout, que va rebre el guardó per Olive Kitteridge (2008).

En Jim, en Bob i la Susan són els germans Burgess. I en Zach, el fill de la Susan, és el nano adolescent i solitari que comet un acte sense calibrar-ne les conseqüències: fa rodolar un cap de porc cap a les portes d’una mesquita. El que podria semblar una gamberrada de criatura sense seny és de cara a la societat un presumpte delicte que provoca una situació ben delicada. Per culpa d’això, emergeixen les desconfiances que ja eren latents entre cultures. Els musulmans d’origen senegalès se senten insultats per aquesta actuació desafortunada i als nord-americans se’ls desperten les pors incrustades arran dels atemptats de l’11-S. El xoc de cultures sembla insalvable mentre perduri la incomprensió cap als nouvinguts: “[…] ¿I saps què, Pam? No estan bojos. Estan esgotats. I en part, estan esgotats per culpa de la gent com tu que llegeix llibres sobre els aspectes més incendiaris de la seva cultura en un club de lectura, i llavors els odien per això, perquè, en el fons, és el que nosaltres, els americanets ignorants, volem fer des que van caure les torres. Volem tenir permís per odiar-los.”

La posició d’una banda i l’altra ens és transmesa amb el punt just de realitat, tal qual, sense dramatismes. Strout ens proporciona el retrat d’una nova immigració que passa de puntetes per una societat que l’acull sense abraçar-la. Una societat que busca no trencar l’equilibri d’aquest estat del benestar que semblava indestructible i que, en canvi, es va esquerdant.

La vida de cada un dels germans Burgess és el pretext per posar llum a les escletxes d’una classe mitjana-alta nord-americana que trontolla, en tant que trontollen els seus valors i les relacions que s’hi sustentaven. Consegüentment, tota la novel.la està esquitxada de por, d’inseguretat i de temor de perdre i que les coses canviïn: “Vet aquí el que passava quan no podies dormir ni desempallegar-te de la imatge d’un cap de porc congelat. La Helen va anar a buscar un somnífer, i va trobar el bany net i conegut. Altre cop al llit, es va acostar al seu marit i al cap de pocs minuts va sentir l’estrebada agradable de la son, i va estar molt contenta de no ser la Deborah-que-sí ni la Deborah-que-no. Va estar molt contenta de ser la Helen Farber Burgess, va estar molt contenta de tenir fills, va estar molt contenta d’estar contenta amb la seva vida.”

D’altra banda, a en Jim, en Bob i la Susan també els persegueixen unes vivències familiars que posen en joc la tristesa i els sentiments de culpa i de fracàs. Ara bé, això sí, davant les adversitats el sentiment de grup hi és molt i els tres germans fan equip per afrontar junts el que els sobrevé a cadascú en les seves circumstàncies, unes circumstàncies que esperaven un detonant per emergir de les interioritats on s’estaven coent. Les seves vides canvien així com ho fa la societat. I la complexitat del microcosmos Burgess potser només sigui una maqueta a petita escala de la complexitat d’un món que, vist en perspectiva, és difícil de comprendre i acceptar.

Strout, però, ens regala una novel.la que escolta i reprodueix els batecs de l’ésser humà des de la lucidesa racional amb què observa la vida. I ens fa reflexionar sobre quines són les dificultats que poden separar de la felicitat anhelada. Després de llegir Els germans Burgess, potser cal concloure que la via de la societat del benestar està perduda, però també queda la fe –atea– que, buscant, segur que trobarem la direcció que ens hi porti. Només cal tenir els sentits alerta i llegir els petits i grans canvis sense aquella por que tot ho enfosqueix.

Sílvia Soler recomana «Els germans Burgess», d’Elizabeth Strout [Diari Ara]

Font. Diari Ara / Sílvia Soler

Amb L’estiu que comença (Planeta), Sílvia Soler va guanyar el premi Ramon Llull 2013. La novel·la va tenir una gran acollida per Sant Jordi, i es va convertir en una de les més regalades pels lectors catalans.

Burgess200Els germans Burgess, d’Elizabeth Strout, m’ha agradat per la minuciosa i lúcida descripció dels seus personatges desmanegats, terriblement desorientats, tan mancats de confiança i d’afecte –diu l’escriptora–. Aquests perdedors, gent normal amb problemes de gent normal, que t’agafen pel ganyet i ja no et deixen apartar els ulls del llibre. Els tres germans Burgess volen estimar-se però no en saben. Si us va agradar Olive Kitteridge, Els germans Burgess no us decebrà”. L’última novel·la de la nord-americana ha estat publicada per Edicions de 1984 i El Aleph.

«Elisabeth Strout: L’univers desencaixat dels Burgess». Mar Fontana sobre «Els germans Burgess», d’Elizabeth Strout

Font: Núvol / Mar Fontana Petiví

“No hi ha cap manera perfecta de viure” és una afirmació un pèl desencoratjadora però inequívocament realista que guiarà, després d‘haver fet net, el present de la Susan, del Bob i del Jim, els tres germans Burgess. L’escriptora americana Elizabeth Strout, que va guanyar el premi Llibreter amb Olive Kitteridge, torna a les llibreries amb la novel·la Els germans Burgess.

Burgess200En aquest nostre món contemporani, sovint involuntàriament, ens movem endinsats en unes dinàmiques que ens fan viure un present buit de qualsevol altre temps verbal. Tanmateix, el que ara pensem, diem i fem és producte del que hem pensat, dit i fet anteriorment cada un de nosaltres. El nostre passat, doncs, acostuma a tenir conseqüències en el nostre present, o, el que és el mateix, el nostre passat explica el nostre present: els records formen part de la nostra vida i la memòria constantment ens ho ratifica. Els tres germans Burgess, grans protagonistes de la darrera novel·la d’Elizabeth Strout, i de personalitats completament diferents, es veuen obligats a veure’s les cares, amb totes les connotacions de l’expressió, i a abandonar les seves quotidianitats respectives fonamentades en el desconeixement.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL

«Els germans Burgess», segons Sílvia Soler [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Sílvia Soler

untitledOlive Kitteridge és una d’aquelles novel·les que et fan saber, just en el moment que l’acabes, que qualsevol cosa que escrigui la mateixa persona t’interessarà d’entrada. És clar que aquesta condició –la que voldríem tots els escriptors– pot ser perillosa. Quan una obra d’un autor t’ha agradat molt, les expectatives de cara a la propera són molt altes, i és fàcil que acabis amb una decepció. Com us deia –i ja vaig deixar escrit en aquest diari– Olive Kitteridge, d’Elizabeth Strout, em va semblar una novel·la excepcional.

Excepcionalment ben escrita, i amb un tractament profund i tendre de l’ànima humana i, sobretot, amb una estructura narrativa que partia d’una idea brillant. La protagonista de la novel·la, l’Olive, que li dóna títol, ens era presentada a través dels retrats de les persones del seu entorn, pròxim i no tan pròxim. Així, la novel·la era feta a partir de breus relats on ella apareixia com a personatge secundari fins a formar un retaule completíssim.

Quan vaig agafar l’última novel·la d’Elizabeth Strout, Els germans Burgess, reconec queBurgess200 ho feia amb il·lusió però un pèl escèptica que la novel·la aconseguís enlluernar-me tant com l’anterior. La sensació es va mantenir al llarg de les primeres cinquanta pàgines. No hi havia un punt de vista tan original com a Olive Kitteridge. Però, en canvi, hi vaig retrobar aquesta minuciosa i lúcida descripció d’aquests personatges desmanegats, terriblement desorientats i mancats de confiança i d’afecte. Aquests perdedors, gent normal amb problemes de gent normal, que t’agafen pel ganyot i ja no et deixen apartar els ulls del llibre. Persones que volen estimar-se però no en saben. Un dels protagonistes es lamenta, cap al final de la novel·la: “¿I ara què faré, Bob? No tinc família.” El seu germà li ofereix la gran resposta : “Sí que en tens. Tens una dona que t’odia. Fills que estan furiosos amb tu. Un germà i una germana que et fan tornar boig. Un nebot que era un sòmines, però que es veu que ara jo no ho és tant. D’això se’n diu família.” Així que sí, us recomano també amb entusiasme la nova novel·la d’Elizabeth Strout, Els germans Burgess, publicada per Edicions de 1984.

«L’ombra familiar del passat». Xavier Serrahima sobre «Els germans Burgess», d’Elizabeth Strout [El Punt Avui i El racó de la paraula]

Us desitgem un bon cap de setmana de sofà i manta amb aquesta ressenya d’Els germans Burgess, d’Elizabeth Strout. Aquí va la versió una mica més llarga, apareguda al blog Racó de la Paraula, de Xavier Serrahima. Si desitgeu posar-vos a llegir els Burgess sense més dil·lacions, a El Punt Avui hi ha una versió una mica més curta.

***

El poeta escocès Alexander Anderson culmina el seu poema The Shadow Of The Past, amb un vers magnífic: “And a dead man walking with me.” (“I un home mort passeja amb mi”). La metàfora no pot ésser més explícita: el nostre jo present el constitueix l’acumulació de jos que s’han anat succeint en nosaltres. Jos que, si han mort, han deixat les seves arrels ben fondes en el que som; ens han anat formant i conformant.

Burgess200Una evidència, sovint negligida, que Elizabeth Strout explora en profunditat en la seva nova —i ben recomanable— novel·la: Els germans Burgess, (The Burgess Boys), Edicions de 1984, 2013, traducció de Marta Pera Cucurell. D’entrada estableix amb claredat meridiana el dos motors principals de l’obra: per un costat, l’acte racista d’un dels seus nebots, que durà els tres germans, Jim, Bob i Susan, a reunir-se després de molts anys i tractar-se de nou amb assiduïtat: “El nostre nebot ha llençat un cap de porc congelat per la porta d’una mesquita”, (pàg. 29); per un altre, el risc que comporta remoure les aigües aparentment calmes del passat, sobretot quan està assenyalat per “una cosa espantosa” de la qual “no se’n parlava mai”, (pàg. 21).

A mesura que la situació es complica, que aquella bretolada va prenent major presència i amenaça de fer esclatar el polvorí d’una immigració mal integrada, i pitjor acceptada, al bell mig d’una població endarrerida i impermeable, la fràgil estabilitat de la família n’anirà sofrint les conseqüències. Entre d’altres raons, perquè, per més que a voltes ens ho pensem, “ningú no coneix ningú”, (pàg. 15) —i, encara menys, a ell mateix—, allò que creiem cert o immutable està permanentment sotmès a les erosions del canvi —“No havia sabut veure-hi les ganes, la capacitat d’adaptació, el desig —perpetu— de canvi”, (pàg. 236)—i, per més que ho intentem amb totes les nostres forces, mai no podem fugir del que som.

Per més enllà que provem d’allunyar-nos —“Per un moment va caure en la inesperada absurditat de pensar que deixant la porta oberta serien lliures”, (pàg. 249)—, mai no ho farem prou com per impedir que el passat no ens encalci. Duem dins nostre, com una segona pell, condicionant-nos i determinant-nos, l’ombra del passat: “no es podia viure una vida tant de temps i esperar que desapareixeria en un obrir i tancar d’ulls”, (pàg. 240). Amb major raó, quan ens ha deixat un senyal de veritat: “estaven condemnats des del dia que havia mort el seu pare”, (pàg. 216).

Strout empra un llenguatge net i directe, en el qual el diàleg —treballadíssim, polit fins a aconseguir una agraïda, complicadíssima i més que meritòria sensació d’espontaneïtat— té una preponderància fonamental: “una de les seves activitats preferides: asseure’s […] a parlar del passat”, (pàg. 9); “Nova York també li havia ensenyat coses; una de les més importants, com li agradava parlar a la gent”, (pàg. 277). La conversa convertida en font de coneixement, de descobriment i d’autodescobriment; en la més poderosa font de comunicació que disposa la humanitat. Convertida, sota determinades circumstancies, en la més devastadora arma de destrucció massiva (de l’estabilitat i la personalitat).

Amb una contundència impecable i sense eufemismes —“Això de la família és una màfia, coi!”, (pàg. 168)— combinada amb tocs amarats de lirisme, l’autora empra la seva ploma com si fos un bisturí i no dubta en obrir en canal el cos d’una societat malalta per assajar d’extirpar-li els càncers que l’assetgen. Ja siguin producte d’una immobilista visió conservadora i retrògrada —“No estan bojos. Estan esgotats […] per culpa de la gent com tu que llegeix llibres sobre els aspectes més incendiaris de la seva cultura”, (pàg. 296)— com des d’una ingènua i ambigua posició progressista —“Si vaig anar a Shirley Falls va ser només per impedir que s’arribés a aquest feixisme liberal d’imbècils”, (pàg. 215) —, ambdues tan perilloses com potencialment explosives.

En definitiva, una esplèndida operació de cirúrgica literària, una pregoníssima exploració sobre la família —les famílies, en realitat— i la societat del segle XXI. Dues realitats que avancen plegades de la mà, que es relacionen mútuament com vasos comunicants: el que afecta a l’una, afecta a l’altra, i viceversa. Que són, doncs, no tan sols germanes, sinó —com Bob i Susan— (inextricablement) bessones.

«Caminar ferm sobre un terreny relliscós». Marina Espasa sobre «Els germans Burgess», d’Elizabeth Strout, al diari Ara

Font: Diaria Ara / Marina Espasa

Burgess200Arriba la nova novel·la de l’autora d’Olive Kitteridge, aquell llibre sobre una mestra rural que va guanyar el Premi Llibreter 2010 (i un Pulitzer!) i que molts lectors deuen recordar com un dels bons llibres d’aquell any.

Els germans Burgess ho té gairebé tot per ser, també, una de les novel·les de l’any. Gairebé? Anem per parts. Com ja sabíem, Elizabeth Strout és magistral a l’hora de dibuixar personatges, tant masculins com femenins, tot i que aquests brillen encara més: és el cas de la Helen, per exemple, l’esposa d’un dels germans protagonistes, que omple algunes de les pàgines més trasbalsadores del llibre. I no perquè hi passi res especialment dramàtic, sinó tot el contrari: l’autora sap transmetre el desassossec i la desorientació vitals d’una dona que enyora els fills emancipats i se sent poc útil a través de detalls com un objecte fora de lloc o una encaixada de mans massa intensa amb un amic del marit.

La pèrdua de l’equilibri és un dels temes del llibre, i no només l’equilibri personal, sinó el de tot un país: el paisatge de fons és Nova York i l’estat de Maine, però també la situació política i social als Estats Units de després de l’11-S, un país desorientat i que no sap ben bé on trepitja, perquè tan aviat envia drones al Pakistan com s’erigeixen capdavanter de la capacitat d’acollida dels immigrants, que moltes vegades són musulmans i vénen de països com el Pakistan, justament. O de Somàlia. Perquè, al costat d’una història familiar típicament nord-americana, la dels germans Burgess, hi transcorre la descripció interessantíssima de la comunitat de somalis que s’ha instal·lat a Shirley Falls,un poblet petit i provincià de Maine en fonsat en la crisi econòmica i que ha vist com, en els últims anys, la població de nouvinguts ha augmentat de manera espectacular, i que uns africans vestits amb roba llampant obren botigues de telefonia mòbil i supermercats.

Un cap de porc a la mesquita
L’incident que fa arrencar el llibre és la detenció del fill adolescent i desubicat (ell també) de la Susan Burgess perquè ha fet rodolar un cap de porc fins a l’entrada de la mesquita del poble. Això obre un debat sobre la tolerància que se superposa a la història més íntima de la convivència forçosa entre la Susan i els seus dos germans, el Bob i el Jim, amb qui feia anys que no tenia tractes. Només amb la història d’aquests dos germans ja n’hi hauria prou per fer una novel·la: són dos pols oposats, un de triomfador i un de fracassat, que acabaran molt lluny d’on havien començat,com si fossin les dues línies d’una gràfica que dibuixen les típiques tisores. Strout aconsegueix que cap dels personatges acabi com ha començat: tots canvien radicalment la visió que tenien de la vida perquè aprenen alguna cosa fonamental, gairebé sempre relacionada amb el fet de ser pare o fill d’algú. Perquè, tot i que el llibre giri, en principi, al voltant dels llaços entre germans, i com pot ser de bo o de nefast que s’estrenyin, el que aprenen de debò els personatges és a afluixar els llaços que els lliguen amb els fills. A deixar anar llast per poder estrènyer amb més humanitat.

I les reserves inicials? Tenen a veure amb un gir argumental a mitja lectura que no es pot revelar, però que ens va fer saltar de la cadira amb irritació. Esperem que hi hagi una reserva de llamps apunt de caure sobre els autors que recorren a aquesta mena d’argúcies. La novel·la, però, se’n recupera, i s’envola molt per sobre d’aquest detall: és sucosa, lleugerament malenconiosa i, sobretot, esperançada, cosa que és d’agrair.

Dues llibreteres parlen d’«Els germans Burgess», d’Elizabeth Strout

Si fa uns dies era la Irene, llibretera de la llibreria L’Altell, qui en recomanava la lectura, ara és la Fe de la llibreria L’Espolsada qui recomana Els germans Burgess en el seu blog. Ens permetem penjar els seus comentaris aquí. Ens honoren molt!

Fe Fernàndez, Llibreria L’Espolsada, Les Franqueses del Vallès

Burgess200Una de les meves lectures d’aquest estiu ha estat Els germans Burgess, publicat amb encert pels amics d’Edicions de 1984. En el seu moment ja van creure en la prosa d’Elizabeth Strout i van publicar l’Olive Kitteridge, Premi Llibreter 2010 i ara ens serveixen un dels plats forts de la tardor.

Els germans Burgess és d’aquells llibres que només acabar-lo saps que trobaràs a faltar els protagonistes i les seves vides. Strout, esplèndida de nou després de l’Olive, torna amb molta força per explicar-nos la història de tres germans, en Bob, en Jim i la Susan que de ben petits perden el pare en un accident desafortunat amb el cotxe la “culpa” del qual recau durant anys en en Bob. Els germans creixen i la vida empeny els dos homes a la ciutat de Nova York mentre la germana es queda a l’estat de Maine, on es casa i té un fill, en Zach, anys més tard el marit la deixa i ha de pujar tota sola el fill amb moltes dificultats.

En Zach esdevé el protagonista de la novel·la i de les vides dels tres germans que es veuen obligats a retrobar-se després dels anys arran de l’incident que l’adolescent provoca, fa rodolar un cap de porc a dins la mesquita del poble on viuen. La comunitat somali que té cura de la mesquita se sent fortament agredida per aquest fet i el que en principi és només una broma d’un adolescent, que no sap ni tant sols per què ho ha fet, esdevé un conflicte racial. Els defensors dels drets humans s’activen en suport a la comunitat somali, porten a judici a en Zach i la Susan es veu obligada a recórrer als seus germans advocats perquè l’ajudin.

D’una banda, això serveix per acostar els germans si més no perquè tímidament es parlin i recuperin una relació malmesa pel pas del temps. Serveix per descobrir que la vida d’en Jim, el gran triomfador, és buida i amb alguna cosa a dins que el turmenta. Serveix perquè en Bob descobreixi que no és l’idiota de la família i perquè la Susan es redescobreixi com a dona, tot amb el procés i el judici d’en Zach com a teló de fons.

El procés evidencia la fractura d’una societat entre, d’una banda, els que pensen que el país fa massa per acollir els nouvinguts i de l’altra, els que creuen que tota ajuda és poca. Tenim la comunitat somali que arriba a Maine fugint del sud dels Estats Units, fugint de l’èxode, dels camps de refugiats i de l’horror que els ha tocat viure i arriben a un país que espera que l’endemà es posin la mà al cor quan soni l’himne nacional.

Un llibre que retrata la solitud de les persones, la buidor que poden sentir i sobretot evidencia que la tristesa no té color de pell, no és blanca ni negra, sort que el poder d’una mirada entre en Zach i el cap de la comunitat somali ens recorda que encara hi ha esperança.

Strout ha tornat a fer un exercici literari excel·lent, molt i molt recomanable. Àgil, fresc i irònic alhora que molt punyent i incisiu.

Publicat per Edicions de 1984/El Aleph
Traduït per Marta Pera Cucurell

Irene Tortós-Sala. Llibreria L’Altell, Banyoles

Burgess200La Premi Pulitzer i Premi Llibreter, Elizabeth Strout, amb la seva aclamadíssima Olive Kitteridge, torna amb una novel·la extraordinària, Els germans Burgess.

És una història de fracassos, pèrdues, sentiments, mentides amb conseqüències imprevistes que s’enfronten al present i al passat, i que cal posar a lloc.

Strout guia als lectors a través de l’acció amb delicadesa, però amb escriptura contundent. Té un do per explicar històries amb la visió del cor humà i la psicologia, és una gran creadora d’històries aparentment simples.

Els germans Burgess se situa en un poblet de l’estat de Maine. Arrenca quan un cap de porc congelat és llançat a les portes d’una mesquita. Semblaria un acte de racisme, però Strout va molt més enllà.

Els dos germans Burgess, Jim i Bob, que ja fa temps que van voler deixar aquest poblet, ara ple d’immigrants somalis, es veuran obligats a retrobar-se a la casa de la seva germana, Susan. Aquest retrobament els provocarà una mirada commovedora a les relacions familiars, els secrets de culpa, la rivalitat entre germans, el matrimoni, la política, el pes de la immigració imposades als immigrants i vilatans.

Coneixereu Jim Burgess, advocat triomfador i ple de càrrecs de consciència, culpes, ambicions, poder. El seu germà, Bob Burgess, també és advocat. Viu turmentat degut a un trauma infantil. Sempre s’ha mantingut a l’ombra del gran Jim. I la Susan Burgess és l’única que es va quedar al poble, divorciada, viu pobre i miserablement mantenint en Zach, el seu fill.

És la vida d’aquests germans. La vida com els ha tractat, com la viuen i com decidiran viure-la.

Boníssima!

«Un cap de porc congelat». Josep Lambies sobre «Els germans Burgess» d’Elizabeth Strout [Time Out]

Font: Time Out / Josep Lambies

En Josep Lambies parla amb Elizabeth Strout del pare mort, els tribunals de Maine i altres secrets de la família Burgess.

timeoutburgessFrances McDormand, la poli prenyada de Fargo, va comprar fa poc els drets d’antena del seu anterior llibre, Olive Kitteridge, per fer-ne una minisèrie. Diuen que l’HBO també hi ha posat botifarra i, encara que tot plegat es troba en una fase bastant embrionària, els auguris semblen entusiastes. Elizabeth Strout, com a mínim, se’n sent orgullosa. «Estic impacient perquè arribi el dia en què algú vingui i m’informi que el pilot s’està a punt d’emetre.», diu. És amb Olive Kitteridge que va guanyar el Pulitzer, i el Llibreter, i que va aconseguir que la crítica americana comencés a menjar de la seva mà. També li va donar empenta per escriure la seva última novel·la: Els germans Burgess.

Shriley Falls, Mayne. L’acció comença quan Zach, un adolescent en plena edat de la inconsciència, llança un cap de porc ensangonat i a mig descongelar per la porta d’una mesquita. Un cap que rodola i rodola com si fos una bola de bitlles, cap al cercle cerimoniós de la pregària. «Està basat en un incident real —explica Strout—. Tot i que l’home que el va perpretar era bastant més gran. El van detenir i processar. I abans que s’emetés un veredicte es va suïcidar». Però en Zach no es treu la vida. Simplement espera que el cridin a comparèixer davant d’un tribunal per donar comptes de la malifeta, resguardat sota les gèlides mirades de la seva mare i els seus oncles. Aquests són els tres germans Burgess del títol.

Les famílies receloses dels seus draps bruts són el punt fort d’Elizabeth Strout. I ho sap. «M’interessa tot el que tingui a veure amb les relacions entre la intimitat de l’individu i la pressió d’una societat petita i plena de prejudicis, com són aquests poblets de Maine on vaig passar tota la meva infància», explica. Amb els Burgess el caldo ha sortit espès. No només pel gamberro falt de llums que, sense pretendre-ho, es declara en guerra amb la comunitat islàmica. Tenim dos bessons enemistats, un pare mort per accident quan el seu fill de cinc anys jugava amb el fre de mà del cotxe i la superioritat moral d’un primogènit parvenu que és advocat a Nova York.

Tot plegat, un part laboriós: set anys ha costat escriure aquest llibre. «No és que sigui tan diferent d’Olive Kitteridge, però ha portat molta més feina —esgrimeix—. D’entrada, perquè fa prop de 30 anys que vaig marxar de Maine. El paisatge ha canviat força i hi ha molta immigraciço, sobretot somali. He hagut d’investigar bastant per recompondre el quadre». És en aquest nou Maine que els Burgess, ja en la cinquantena, es retroben als passadissos dels jutjats buscant una complicitat que van perdre fa temps mentre, a les seves esquenes, tothom parla del cap de porc que va entrar rodolant per la porta de la mesquita, a l’hora de l’oració, igual que una bola de bitlles a punt de fer strike.

«Els germans Burgess», la nova novel·la d’Elizabeth Strout.

Després de l’aclamada Olive Kitteridge (que va merèixer els premi Pulitzer 2009 i Lllibreter 2010), Elizabeth Strout torna a les llibreries catalanes amb Els germans Burgess, la consagració d’una gran escriptora

Burgess200Hi ha en Jim, un advocat triomfador. Hi ha en Bob, a qui l’empaita un perdurable sentiment de pèrdua i de fracàs. I la Susan, germana bessona d’en Bob, esquerpa i agra, l’única dels tres que encara viu a Shirley Falls, a l’estat de Maine. Aquests són els germans Burgess, que veuran aviat com un fet escandalós tensa els fràgils vincles que els uneixen: en Zach, el fill adolescent i solitari de la Susan, és acusat d’haver fet rodolar un cap de porc congelat cap a les portes d’una mesquita, i es desferma una tempesta judicial en una societat que es mou entre la condescendència i la por als nouvinguts.

Els significats dels petits gestos i accions entre els germans Burgess els portaran a remoure els fonaments del seu passat en comú i el lector a explorar els replecs de l’ànima de cada un d’ells, de la mateixa manera que ens guiaran per la quotidianitat enrarida d’una societat complexa i canviant.

Trenar motius, relacions, mitjans i problemes amb la solvència i el mestratge d’Elizabeth Strout està a l’abast de pocs escriptors. Els germans Burgess arriba per confirmar el que ja sabíem des d’Olive Kitterigde: estem davant d’una de les grans narradores del nostre temps.

Elizabeth Strout va néixer a Portland, Maine, l’any 1956. És autora de diverses novel·les, entre les quals destaquen Abide with Me, Amy and Isabelle, que va ser finalista dels premis PEN/Faulkner i Orange 2000, i Olive Kitteridge, guardonada amb el premis Pulitzer 2009 i Llibreter 2010. Els seus relats curts han estat publicats en nombroses revistes de prestigi, com ara The New Yorker i The New York Times.