Dimarts 18, presentació d’«Una nit amb Enric Casasses», amb Enric Casasses i Jordi Lara. I la nit de Sant Jordi, al C33!

Lara 1

Una nit d’estiu, el poeta Enric Casasses i l’escriptor Jordi Lara assalten la Biblioteca de Catalunya. Porten la idea de passar-hi la nit fins que arribi l’alba. Amb quin propòsit? Fugir del món? Revindicar el paradís dels llibres? Cremar la biblioteca? La nit és llarga i els acompanya el silenci de tantes tones de lletra que clamen des de les lleixes. Lara entrevista Casasses i documenta l’escapada; Casasses fuig d’estudi mentre dibuixa, dorm i somnia, es cruspeix un humus o recita un poema acompanyat a l’espineta per Lara.

Són més de quatre hores de conversa de les quals us n’oferim un tast de 40 minuts, fins al moment que els fugitius pugen al terrat de la Biblioteca de Catalunya per esperar el sol. És l’hora d’escollir si tornen a un món que ha esdevingut una marea d’interessos comercials i petites revoltes individuals, o bé es fan forts dins la biblioteca colgats de literatura. Sigui com sigui, sempre ens restarà el testimoni d’una nit màgica: la nit del 26 de juliol del 2537 després d’Epicur.

“Una nit amb Enric Casasses” no és exactament una entrevista ni un documental: és una “meditació televisiva” que indaga en la incerta necessitat de la literatura en el món d’avui, i constitueix una aproximació excepcional al pensament d’Enric Casasses, segurament el poeta català contemporani més influent. Només Lara i les seves propostes performàtiques entre la vida i la literatura podien convèncer Casasses de protagonitzar un programa per a la televisió.

El programa s’emetrà al 33 el dia 23 d’abril a les cap a les 22:00.

lara 2lara 4

Anuncis

L’Anna Ballbona entrevista l’Enric Casasses [Revista El Temps]

Font: El Temps / Anna Ballbona

FP8ThiséEl darrer poemari d’Enric Casasses (Barcelona, 1951), T’hi sé (Edicions de 1984) recorre un any i escaig d’escriptura. A més, comença amb el poema “Febrer” i acaba amb un altre titulat “Gener” i un apèndix de tres peces més “que es lliguen”. L’últim poema és escrit el 27 de maig del 2011, el dia que van desallotjar els indignats de la plaça de Catalunya de Barcelona.

Poeta i recitador iconoclasta que ha escampat la poesia en múltiples recitals, al T’hi sé Casasses fa ballar referències (poetes trobadors, Vinyoli, Pessoa, Eliot, Kenneth Patchen, Blake…), el gust pel joc, els girs de llengua, el dring i la ironia dels versos i també temes com l’amor, el viatge, el temps, el paisatge i les paradoxes de tot plegat.

—Com comenceu a treballar el T’hi sé?

—Ve d’una cosa que he tingut moltes vegades, que és la ràbia de no tenir inspiració i del no-res anar fent.

—Respecte al Bes nagana, l’anterior poemari, hi reconeixeu diferències?

—Potser sí. Són, diguem, graduals. No hi ha un tall. Però sí un afinament cap a un intent, encara al T’hi sé no hi és però hi vaig, de coses més elementals i senzilles.

—Per què li estireu les orelles a Eliot?

—Perquè, a part de l’obra que pugui tenir, és una icona, una mena de nom consagrat d’aquests que hi ha i està bé fotre-li alguna coça. I a part, el vers aquest primer de La terra erma, “L’abril és el mes més cruel”, també s’ha convertit en una mena de frase de samarreta. L’escrit que hi ha sobre això és una paròdia de la crítica literària, acadèmica. Eren ganes de jugar, també.

—Les ganes de jugar tenen molta força en aquest llibre…

—Sí, les ganes de jugar en l’art hi són sempre presents. És un joc. Que en el joc s’hi fiquin coses que fan mal o etcètera, bé, ja passa amb alguns jocs.

—Però creieu que la mirada sobre la poesia, encara avui, és massa sagrada?

—La meva, no. Crec que és una visió equivocada. Al conjunt de l’art, de la literatura, del que sigui, si mires tot el que hi ha, n’hi ha de tots colors, des dels més frívols fins als d’aquella profunditat frívola. N’hi ha que es riuen del mort i del qui el vetlla i n’hi ha que són seriosos com una mala cosa. I no hi desentonen els pallassos.

—En aquests perfils que heu dibuixat, en quin us posaríeu?

—Jo vull tocar els dos extrems. Jo sóc pallasso però jugant amb la veritat i la mentida, tota la juguesca de la vida.

—Us fa ràbia que us classifiquin com “el poeta-que-recita” i prou?

—Em fa ràbia en el sentit que ells s’ho perden. Com si jo banalitzés la cosa seriosa… Però és igual. Jo faig aquesta forma d’art que és amb la paraula, i la paraula té un so, una entonació i un gest i jo hi fico tot. No em limito a la representació gràfica de la paraula. Jo escric com els antics d’abans de la invenció de l’escriptura. Hi ha hagut milers i milers d’anys que s’ha escrit sense paper.

—També us poseu amb Pessoa –o amb qui el tradueix– per allò del “poeta és un fingidor”. El poeta no n’és, de fingidor?

—No, jo crec que fingidors són els empleats que han de fer bona cara davant de l’amo, els polítics que han de mirar la concurrència… Amb la poesia pots dir la veritat tranquil·lament. No és qüestió de fingir o no fingir, és qüestió de dir què hi ha i a veure què.

—Al llibre hi ha tot de cites de poetes trobadors. És una tradició amb la qual us identifiqueu?

—Com a època, la que he llegit més a fons és la dels trobadors. És la literatura que m’hi ha acabat de ficar del tot, a escriure.

—Per què?

—Per un conjunt de coses, és complex. Primer vaig entendre què eren els versos, que haguera pogut entendre amb els romàntics o amb els moderns, però bé, vaig veure que la cosa medieval era una cosa més senzilla. Em pensava que era una cosa esotèrica escriure en vers. I amb aquests vaig veure que no era tan complicat i, a més, era l’època de les cançons dels Clash, que també són versos, i el Brassens… Però els trobadors, la civilització que representaven, el paper que té la cançó i la poesia en aquella societat, tot això em va fascinar. I la manera com fan servir les figures i la manera com construeixen… se’n pot aprendre molt, d’allò.

«Casasses, compositor i intèrpret de la llum», Manell Ollé analitza el «T’hi sé» d’Enric Casasses [L’Avenç]

Aprofitant que aquesta tarda (19.30) Enric Casasses recita a Dòria Llibres de Mataró, pengem aquesta extensa crítica al T’hi sé, signada per Manel Ollé, per la L’Avenç.

FP8ThiséLa música: és a dir el joc de daus de la rima i el batec del vers (i la prosa). La música en la poesia d’Enric Casasses no juga només a la bellesa, a l’atzar de la sorpresa i l’acrobàcia mental. No es posa al servei de l’espectacle. En el vers hi som del tot i les veus es carreguen de força i de raons: s’activa la suspensió de la credulitat dins de mons possibles o impossibles, de ritme i de lògica pròpia, i amb topants inapel·lables. No és tant la constricció treballosa que tensa el fraseig com l’activació d’un discurs atent i despert, fet d’espurnes i paraules vives, que puja graons de sentit quan cau avall i sembla fluir de vers en vers amb tota la naturalitat quotidiana de la parla, sense sobreeixir dels marges del riu mètric que l’empeny enllà, divagant i traçant circumval·lacions verbals que fan dianes de sentit diàfan. Com diu l’aforisme final de T’hi sé: «La música és com la literatura prô sense el soroll».

Exercicis de respiració: Enric Casasses sembla escriure com qui respira, com qui escandeix els versos amb cadència desmenjada, com qui no vol la cosa. Als poemes, fins i tot els silencis hi parlen. El seu repertori toca molts pals (i en el seu darrer llibre hi són gairebé tots), però la música sovint arrenca d’una arrel molt antiga i popular. Es mou com a mínim entre la lírica medieval i la barroca, entre el romanço i la dècima, entre el rodolí i la tirada de versos d’art menor. O més enrere i tot: el ritme del mite, el primitivisme poètic del metrònom de la memòria primera i de la invenció intuïtiva i gairebé preverbal.

El ritme i el so hi són també per fer-nos sempre present la matèria humil i sensible del llenguatge, el soroll de les coses que arrossega el corrent, poema avall. Sempre es mou en el registre directe del joglar que troba coses, que es vol transparent i col·loquial. Això no vol dir que hi siguin absents els enginys verbals i conceptuals, els trops i els girs, els petits trucs de màgia fets amb mots que ressonen o contrapeten o s’estrafan, reticències i llicències: escenes i imatges que sovint se serveixen de la disfressa difàcil per treure’s importància i arribar a fer creure que el que troba són gairebé obvietats o veritats que ja hi eren des de sempre accessibles. Fins i tot en els poemes en prosa, el ritme i la manera de forjar un idiolecte singular a partir de les paraules de la tribu i de la polis, sempre properes i alhora desplaçades, té un punt suau i escumós de sornegueria, de partida de dòmino i de cafè amb gasosa.

Per la tangent: Enric Casasses sap com fer sortir del barret del vers coses vitals sense haver de recórrer ni a la sonsònia engolada de les paraules sàvies ni al ritual sofisticat, boirós i postsimbolista d’amagar l’ou i la castanya. La gràcia és que el seu joc verbal, fet de materials humils i de desguàs, de tradicions perifèriques i de formes a l’abast, escapa (per la tangent que sorgeix quan es troben feliçment les diccions premodernes i terrals amb les pulsions experimentals dadaistes o futuristes), escapa, dèiem, de l’atzucac espès i tèrbol de la poesia autofàgica, retoritzada i estranya, sense renunciar a esmolar i a donar forma i sortida memorable i singular a les coses importants i a les immediates, a les més fondes i a les que són a flor de pell, a les urgents i a les indefugibles: tant pel que fa al tu com al jo o al nosaltres. És a dir, l’amor, la identitat de l’apersonalitat i la revolta. Trobem un cas exemplar d’aquest gest de donar la volta al mitjó de la dita popular amb un gir mínim d’enginy que podria ser malentès com una simple broma fonètica, però que ben mirada té una força expressiva de llarg abast, en el poema «La Ema», del llibre T’hi sé, que diu: «Hostes vinguérem / i de casa ens traguérem». Només canviant la persona del verb o la ena per la ema (que dóna el títol al poema), la component mig xenòfoba de la dita tradicional es desactiva i esclata un curtcircuit de sentits que no és que sigui invers sinó molt més potent: com a mínim suggereix la idea de l’okupa de si mateix, de l’autoconvidat a la pròpia casa, del setge a la pròpia persona, potser del desapoltronament…tot de sentits germinals i inquietats que s’obren amb el gest retòric de provocar estats alterats de la paremiologia tradicional.

La partitura: m’arriba a través d’una xarxa social l’enregistrament videogràfic d’una lectura pública que ha fet Enric Casasses d’un dels poemes del seu últim llibre, T’hi sé. El poema sona impecable i la interpretació en potencia els sentits per totes bandes. Sentint-lo se’m confirma la saviesa escènica i de rapsode d’Enric Casasses, però alhora m’adono que, quan dies abans me l’havia estat llegint a casa, assegut tot sol al sofà davant de la veu callada del paper, me l’havia fet meu amb un ritme i un fraseig que no era ben bé el d’aquella interpretació enregistrada per l’autor. És aquesta una divergència normalíssima: el joc d’imatges i de melodies verbals tracen recorreguts amb sentit propi, gestos argumentals, pautes de ritme i ressons de rima que s’encasten de forma indestriable al relat i al discurs que proposen… i cadascú hi ha de posar el ressonador que li dóna el timbre, el volum i el tempo que faci al cas. Casasses és bon rapsode però és encara millor poeta: millor compositor de partitures que ja parlen per si mateixes en silenci. Per això no deixa de soprendre’m que encara hi hagi qui només hi veu un activador de l’escena de la poesia en directe i de viva veu i, per tant, que hi hagi encara qui s’estalvia de llegir-ne uns llibres cabdals en la poesia de tombant de segle.

T’hi sé. El verb saber acompanyat d’un pronom de lloc: et sé aquí, t’intueixo, et percebo aquí… en un poema d’amor. El títol ens remet a la importància del coneixement com un dels temes centrals en el llibre i en l’obra de Casasses: un coneixement que no passa per l’embut, ni per l’acadèmia ni l’altar, que considera que la música és superior al llenguatge, que critica el maquinari i el progrés refistolat, que mena al desconeixement i al desaprendre, que busca el saber viure el present i l’apertura disponible al món i als altres, que propugna l’abandó de l’autocompassió ploricona. A T’hi sé hi trobem poemes llibertaris, d’amor i de revolució (són escrits l’any 2010, amb referències a la mobilització col·lectiva que ocupava la plaça Catalunya durant unes quantes setmanes), i poemes que, si no sonés pretensiós, qualificaríem de filosòfics, no perquè reprenguin Epicur (que també) sinó perquè es plantegen de cara la manera de posar-nos en el món, les maneres d’entendre’ns sols o acompanyats, les maneres de trobar i gaudir del que és a prop, més enllà del patiment. Com diu al final d’un poema que escriu després de sentir una conversa al bar de la Filmoteca: «cada instant qüidiotià del viure teu o meu dóna per dins / a la font dels estar bé, que són molts, a cada instant / s’hi engendra un doll il·limitat de flors i punxes / que et caben al palmell / de la mà o de l’univers, / ja ho saps.»

Contra Eliot: el tòpic malevolent d’un Enric Casasses tot just rapsode espectacular, sense suc ni bruc, versaire, primal, rodolinesc, malgirbat i vesànic no se sustenta per enlloc, i tampoc quan es mira de prop la tasca de traducció, d’edició i de conversa amb les tradicions antigues, gitanes o experimentals que ell mateix es tria. Els seus clàssics van de Verdaguer a Maragall, de Vinyoli a Max Jacob, de Vallmitjana a Dylan… Una de les més altes responsabilitats d’un escriptor és també la d’activar i reescriure la tradició amb mirada nova i criteri propi, ressonar en les veus dels predecessors no per vestir o desvestir sants a l’altar del cànon literari, sinó per fer-los contemporanis.

A T’hi sé el veiem barallar-se contra Eliot (i més aviat amb els seus seguidors) per la mandrosa mania de repetir, a partir de The Waste Land, que el mes d’abril és el més cruel, quan els canvis calendàrics i altres raonaments factuals i crítics que aporta deixen clar que, si de cas, és el més de maig que mereix aquest honor. Pot semblar un detall insignificant, però en fer-ho Casasses denuncia de pas la literatura literària que es desvincula de l’experiència sensible i que funciona amb els ulls en blanc a base d’auctoritas. A T’hi sé també conversa amb Estellés, amb Papasseit, amb Pessoa o amb Blake. I encara té temps de recomanar-nos, amb el gest funambulesc de dir coses importants amb un rodolí espatarrant, un poeta nordamericà fascinant i poc conegut, Keneth Patchen (1911-1972), un dels mestres de la generació beat. D’ell és aquesta definició que s’adiu a la manera d’entendre l’art d’Enric Casasses: «Art is not to throw light but to be light…»

Poemes que ni pintats! Versió pictòrica de dos poemes de «T’hi sé», d’Enric Casasses

[…] Casasses entrava a la bodega Montserrat del carrer Viladomat i, amb la pel·lícula Banana Joe de fons, parlava del procés creatiu del seu últim llibre. A les mans hi tenia el quadern, petit i gastat, que va omplir entre el febrer del 2010 i el maig del 2011. “A T’hi sé hi ha gairebé tota la poesia que vaig escriure en aquest temps -va dir-. Anava seguint la línia que intuïa que tenia la llibreta. […] Jordi Nopca, Ara.

CREUS QUE (pàg.50, «T'hi sé», Enric Casasses)

CREUS QUE (pàg.50, «T’hi sé», Enric Casasses)

QUADRO ROSA EN FONDO ROSA (pàg.51, «T'hi sé», Enric Casasses)

QUADRO ROSA EN FONDO ROSA (pàg.51, «T’hi sé», Enric Casasses)

«T’hi sé en vers i en el dir». Ricard Mirabete sobre el «T’hi sé» d’Enric Casasses [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Ricard Mirabete

FP8ThiséLa vida no ha de ser res més que vida quotidiana, escrigué Joan Brossa, i la poesia, també. Allò que es diu, i creix més enllà del so en el tu que ho escolta, pren la forma del vers esmolat i sonor a les mans d’Enric Casasses. Amb T’hi sé Casasses mostra un ventall prou ampli dels camins per on passa el poeta i de les fonts primeres d’on beu el seu art d’escriure. Són poemes d’arrel popular i de ramificacions d’avantguarda. Una flor rara i germana de l’oralitat. Poesia viscuda i nascuda precisament en el mateix moment de fer-se obra literària.

Perquè la llengua poètica defuig els motlles estantissos i les estructures sintàctiques constrenyedores, perquè el poeta és l’artesà que mou els fils de la llengua que es parla i la recrea al seu lliure albir. L’element fònic, oral, generador de nous matisos lèxics, fa possible que la llengua catalana sigui un cos viu en el qual el significat prengui terreny respecte la significació. Els jocs lingüístics, les reformulacions líriques de locucions i frases fetes, són dos dels recursos expressius que més domina Casasses a l’hora de construir una tradició poètica popular que parteix dels referents cultes primigenis –els trobadors provençals– fins als autors d’avantguarda del segle XX. Si li sabem a Enric Casasses la seva afinitat artística amb Max Jacob i Tristan Zara, per exemple, també li reconeixem que les seves creacions poètiques expliquen una concepció de l’art, no només de la poesia.

Al llarg d’aquest volum hi detectem un seguit de continuïtats temàtiques i una plena intenció lírica original. Els poemes giren a l’entorn de la poesia amorosa i reivindicativa, des del carrer i des dels camins ofegats per la banalització postindustrial que ell combat en vers i en el dir amorós. El títol T’hi sé al·ludeix a un possible nom d’autor de poesia oriental, clàssic, imaginari, i a una apel·lació còmplice al tu amorós, receptor dels poemes. Hi ha homenatges explícits a Salvat-Papasseit i a Malevitx, com dues de les baules que conflueixen en la seva proposta poètica: l’un com a exponent de la poesia popular, reivindicativa i amorosa catalana, i l’altre com a exemple d’art pictòric d’avantguarda, que forada les convencions interpretatives burgeses. Ambdós són referents que ben sovint Casasses ha reivindicat explícitament als seus poemaris anteriors. També Vinyoli, és clar.

El poemari mostra una polimetria brillant amb una especial predilecció pels versos tetrasíl·labs, que li permeten un to sentenciós proper a l’aforisme líric, com al poema Epicur, sentència 33: “Crida la carn: / no tenir fred, / no tenir fam, / no tenir set. / El qui ho pot fer, / i que demà / veu que també / se’n sortirà, / d’aquestes tres, / no el guanya ni / el mateix Zeus / a ser feliç.” També cal destacar la composició de versos tetrasíl·labs rimats de Mon pare fou en la qual el poeta crea una imatgeria precisa i il·luminada, que desenvolupa una visió totalitzadora de la realitat i de la qüestió de si hi ha religió més enllà de l’espiritualitat humana.