4/5 estrelles per a «La intrusa» d’Éric Faye [Time Out, Gemma Casamajó]

intrusatimeUna novel•la prima però de gran alçada. Així és La intrusa d’Éric Faye: breu però llarga en propòsit i rabassuda i rodanxona en el que suggereix. Al seu país l’han guardonada amb el Gran Premi de Novel•la de l’Acadèmia Francesa. Al nostre, l’ha ben traduïda Edicions de 1984 de la mà d’Anna-Maria Corredor (reivindico pujar punts al cos de lletra del traductor en les cobertes dels llibres!). Ambientada al Japó, la nouvelle comença a navegar amb el vent de cara: una bona història inspirada en una notícia que Éric Faye va llegir en un diari. Shimura-San, meteoròleg, madur, metòdic, sospita d’una presència a la seva llar. Vigila, a través d’una webcam, i descobreix que una intrusa s’esmuny cada dia a casa seva en busca de cau, de llodriguera.

Ell, un escarràs anònim, i ella, una dona que ha fet de la discreció un art per sobreviure, estan més a prop del que es pensen: «Diuen que els bambús d’una mateixa soca floreixen el mateix dia, i moren el mateix dia, per molt allunyats que siguin els llocs on han estat plantats». Això els passa, sense saber-ho, als protagonistas que esdevenen narradors alterns i reflexos, l’un de l’altre, de persones que han perdut i de relacions que no han viscut mai. Es necessitaran sense conèixer-se. Se sentiran desemparats després que ella s’hagi plantat dins de casa seva, com una cérvola enmig d’una clariana sense saber que el llop l’ha vista. I així, amb un aplom majestàtic, La intrusa arriba a bon port de la mà d’un escriptor que des de les primeres línies fins a les últimes demostra ser un bon llop de mar.

Gemma Casamajó. Time Out. 4-10 de juliol de 2013

Anuncis

«Licantropia» (Carles Terès) i «La intrusa» (Éric Faye), al programa del Picó [La Xarxa] i mooooltes coses més

Ens agrada escoltar aquestes coses sobre Licantropia (Carles Terès) i sobre La intrusa (Éric Fayé). Va ser ahir, en el programa de ràdio d’Alfred Rodríguez Picó a La Xarxa. En parla Ricard Ruíz:

“Jo crec, i no és una exageració, que aquest segurament és un dels millor autors que ha sortit de la Franja; i fins i tot et diria que, des del temps d’en Jesús Moncada, segurament aquesta és una de les novel·les més potents que hi ha sorgit”. [Ricard Ruiz, a partir del minut 17.36]

D’altra banda, són tantes les informacions que hauríem de penjar de Licantropia, que gairebé no donem a l’abast. Mireu, primer, us penjarem una foto:

via llibresAixò va ser ahir. Vam acompanyar en Carles Terès al Bar Marsella, i allà ell va fer petar la xerrada amb Francesc Puigpelat. Aviat, algun dia o altre, s’emetrà al Via llibres, de Canal 33. Ningú no ens va oferir absenta…

I per acabar, us deixem aquesta entrevista que va aparèixer el 5 de febrer a l’Heraldo de Aragón. La signa Luis Rajadel, i la respón Carles Terès. Llarga vida a la Licantropia!

teresheraldo

¿Cómo se le ocurrió escribir una novela sobre hombres lobos en el Matarraña?
Siempre me ha gustado la literatura fantástica.El temade la licantropíamelo sugirió la leyenda que explica el origen de un topónimo del Monroyo, La Punta de la Samarreta –relata la desaparición de un pastorcillo del que solo se pudo localizar una camiseta oculta bajo una piedra mientras alrededor aparecieron sus ovejas destripadas–. Aquel relato me sugirió un caso de licantropía.Apartir de ahí, escribí un primer un cuento de terror y luego la novela.

¿Por qué el Matarraña inspira tanta literatura fantástica, desde Juan Perucho a usted pasando por Albert Sánchez Piñol, autor del guión de la película ‘El bosc’?
El territorio se presta. Hace 20 años que vivo en elMatarraña y lo conozco de toda la vida. Es un territorio agreste y muy auténtico, en estado puro.

Una vez agotada la edición testimonialdesunovelaquehapublicado la DGA como ganadora del premio Guillem Nicolau de 2012 para obras en catalán, ¿por qué ha optado por una editorial catalana para la edición comercial?
Me he decidido por la editorial barcelonesa Edicions 1984 porque Barcelona es la capital editorial española y, sobre todo en lengua catalana. Si quería darle difusión a la novela, tenía que recurrir a una editorial comercial. Editar coninstituciones puede ser testimonial por falta de distribución. Mandé mi novela a muchas editoriales y me he quedado con Edicions 1984 porque es con la que mejor me he entendido. Me dieron libertad total para escribir.

¿Conllevó renuncias adaptar su obra a los criterios editoriales?
Me dieron unos consejos editoriales, que he seguido, y, además, he completado el manuscrito. Lo hice un poco más comercial, menos matarrañense, para centrarme más en la trama misteriosa. Pero no ha habido renuncias porque el manuscrito quemandé al Guillem Nicolau tenía mucho margen de mejora. Incluso reescribícapítulos que podían ser confusos o incurrir en contradicciones.

¿Qué autores le han influido para decantarse por la novela gótica?
Me influyó mucho Joan Perucho, que me abrió los ojos a la literatura fantástica. Leí un cuento suyo de terror en el que no salía ningún monstruo, que se basaba en la sugerencia. Fue una lectura que me convencióde las posibilidades del catalán como lengua literaria. Además mezclaba lo fantástico, lo científico y lo literario. También me impactaron Lovercraft y Albert Sánchez Piñol.

¿Para cuándo la versión en castellano de ‘Licantropia’?
Me lo han pedido algunos buenos amigos. La editorial está en ello. Pero ahora me centro en la promoción de la version catalana.

¿Cómo ha sido recibida su novela en el mercado catalán?
Muy bien. Hay lectores que me remiten sus comentarios por Facebook o Twiter, que son muy divertidos. También hay quien me hace sugerencias.

¿Por qué utiliza variantes dialectales en sus diálogos?
El libro tiene varios niveles. El narrador escribe en catalán estándar, pero los personajes utilizan variantes locales, aunque mi prioridad ha sido escribir una novela,no un estudio filológico. He tenido mucho cuidado para que los personajes utilicen, al hablar, el dialecto propio del lugar donde viven. Pero he evitado los castellanismos, que están entrando en la lengua del Matarraña a borbotones y que, en los últimos 15 años, han devaluado mucho el habla propia de la comarca.

¿Cómo valora que la DGA haya decidido suprimir en 2013 el premio Guillem Nicolau de literatura en catalán y lo haya fundido con el destinado al aragonés en una sola convocatoria?

Es muy negativo. Quiero creer que se ha hecho por desconocimiento de la realidad lingüística. Si lo han hecho conscientemente, sería muy grave y deprimente. Pienso que la decisión de fundir todas las convocatorias en una se ha tomado sin asesoramiento lingüístico.
LUIS RAJADEL

«Algú a casa». Carina Farreras parla de «La intrusa», d’Éric Faye, al Cultura/s de La Vanguardia

fm101laintrusa.jpgI si un dia trobem que un objecte que tenim a casa s’ha mogut de lloc? El canvi és tan imperceptible que dubtem de nosaltres mateixos. Potser havíem alterat, sense ser-ne conscients, la nostra metódica rutina, i hem jugat una mala pasada a la memòria. Un altre dia ens sorprèn un iogurt. No en quedaba un més, a la nevera? Tanquem finestres i portes, amb dues voltes de clau si podem, i marxem a treballar una mica escamnats. Quan tornem, és el suc el que ens fa sospitar. Aquesta paranoia ha de parar, ens diem. Mesurem el suc que queda i esperem l’endemà per comprovar… que, efectivament, en falta just l’equivalent a un got. Vet aquí la prova que no ens estem tornant bojos, però també que hi ha un lladre que d’amagat furta iogurts, suc i ens toca les coses quan no hi som.
Però com? El Shimura, el propietari de la casa d’un carrer solitari de Nagasaki, meteoròleg de professió, s’obsessiona i instal•la una càmera que li permet veure la cuina de casa seva des de l’ordinador de l’oficina: Res. Res. Res. Amb prou feines es pot concentrar per treballar, pobre. Res. Espera!, això era un moviment? Amplia la imatge. És una ràfega d’aire? Una ombra? Hi ha alguna cosa, ell ho sap. No deixa de mirar. Mai no li ha faltat gens de valor, això no té sentit. No treu els ulls de la pantalla. Fins que… ve-te-la aquí, una presència, sí, una figura que es va configurant, l’esquena d’una dona, a la seva cuina, preparant-se un te!

Així arrenca aquesta obra breu d’Éric Faye (Llemotges, 1963), guanyador del Gran Premi de l’Acadèmia Francesa. Revelar la identitat de la misteriosa dona no calmarà la inquietud al lector, ni de bon tros, al contrari, veurà que una història gairebé irreal —encara que està basada en una notícia— es torna en una realitat versemblant.

Tanmateix, això no és el més important. Amb la resolució de l’enigma, el Shimura també queda exposat a la intempèrie, l’emocional. Recrea com hauria estat viure amb ella sense saber-ho i com va ser viure amb d’altres dones, i els moments càlids recordats contrasten amb el fred de la solitud que s’ha colat pel marc d’aquestes finestres ben tancades, originant un hivern interior perpetu. La seva llar ja no és un refugi.

És fácil precipitar-se fins a les últimes pàgines després de llegir les primeres, portats per l’originalitat i fluïdesa del relat, narrat amb elegancia i senzillesa, i amb un gran coneixement de la psique humana.

«La soledat d’una intrusa i un meteoròleg». Ignasi Aragay parla sobre «La intrusa», d’Éric Faye, al diari Ara

Font: diari Ara

fm101laintrusa2.jpgLa crisi és una font inesgotable d’històries sorprenents. El francès Éric Faye (Llemotges, 1963) en va agafar una que va sortir publicada en diversos diaris japonesos el maig del 2008 i la va convertir en la novel·la La intrusa, que va acabar obtenint el premi de novel·la de l’Acadèmia Francesa del 2010. Ara en surt l’edició catalana a Edicions de 1984, amb la traducció d’Anna-Maria Corredor. La història de Faye té lloc a Nagasaki, en una caseta de barriada, propietat d’un meteoròleg solter, de cinquanta-sis anys, un home ensopit i honest que un dia comença a notar una presència estranya a l’habitatge: ara li falta un iogurt a la nevera, ara un altre… Com pot ser? No puc avançar més en els esdeveniments perquè frustraria la lectura.

Però al marge de la història, narrada amb extrema simplicitat -la mateixa angoixant simplicitat que guia la vida del protagonista-, la novel·la d’Éric Faye penetra en el cor de la crisi, posant al descobert no tant la misèria econòmica com una pobresa espiritual feta de buidor, de soledat, de no-res. Cap ambició, cap esperança. Els nens que jugaven en el sorral del capitalisme han extraviat les regles de joc. I el joc s’ha tornat impossible: ja ningú no presta diners, ja ningú no compra.

Si el que passa a la casa del meteoròleg és extraordinari, el que passa a la seva ment i al seu cor és el retrat del nostre temps: el desencant. La crisi no ha fet més que fer aflorar l’absurditat de moltes vides atrapades en un joc al capdavall frustrant. La partida s’ha acabat. I quan s’acaba l’oportunitat del consum il·limitat, al darrere molt sovint no hi ha res, no hi ha autèntica vida.

El meteoròleg, en un moment de lucidesa, fa referència a “la mena de tristesa” que ell “produïa en gran quantitat”. Fins i tot, segons diverses dones li havien dit en el moment de deixar-lo, l'”exportava a l’engròs”. Fins que no arriba “la intrusa”, no s’adona realment de qui és ni de com viu.

Al cap d’un temps, superada l’estranya presència, diu: “Amb la tele engegada ben fluixet, vaig escoltar la remor del món. No tenia ganes de res […]. Vaig apagar la tele, l’habitació quedà a les fosques, i vaig sotjar els sorolls -tramvies fent l’últim servei del dia, trànsit llunyà, cigales intermitents, harmòniques del vent en el bambú, i també gotes de pluja pesants com el temps”.

Novetat editorial: «La intrusa», d’Éric Faye (Gran Premi de Novel•la de l’Acadèmia Francesa 2010)

Com fer de la discreció una art de sobreviure

FM101Laintrusa

La intrusa
Éric Faye
Traducció d’Anna-Maria Corredor
isbn 978-84-92440-96-2
Mirmanda, 101
104 pàgines
12,00 euros

 

 

 

Tot va començar quan Shimura-san, un home madur, meteoròleg, solter, metòdic i anodí, troba a faltar menjar a la nevera. Un dia és un peix, un altre, que el nivell del suc de fruita ha baixat, alguna cosa canviada de lloc… Se sent envaït, i això el revolta. Per espiar, col•loca una càmera a la cuina i des de la feina, a través de la webcam, vigila. Un dia entreveu una ombra i avisa immediatament la policia.

Els esdeveniments que succeiran el trasbalsaran profundament i esvairan la boira que amaga les seves misèries: una vida insípida, la incapacitat de tenir amics, de casar-se, d’interessar ningú. Res ja no serà igual, i aquella casa on sempre ha viscut, ara, no se la sent seva.

Éric Faye, a partir d’una notícia que va aparèixer en un diari, construeix una narració literària que vol mostrar-nos com els records queden empresonats en els llocs i com aquesta memòria ha actuat en els dos protagonistes d’aquesta història.

Nascut l’any 1963 a Llemotges, l’any 1991 Éric Faye publica Le Général Solitude, la seva primera nouvelle, a la revista Le Serpent à Plumes. Aquest text —revisat i amplificat— es convertirà tres anys més tard en la seva primera novel•la epònima. L’obra de Faye es divideix entre nouvelles, sovint impregnades d’elements fantàstics, novel•les, assajos i relats inspirats en els seus viatges a través de l’Àsia i Europa. D’entre les seves obres, destaquen el conjunt de nouvelles fantàstiques Je suis le gardien du phare, que va obtenir el premi dels Deux Magots l’any 2008, i La intrusa, guardonada amb el Gran Premi de Novel•la de l’Acadèmia Francesa de l’any 2010.

eric faye