La setmana comença avui!

AVUI, el poeta Lluís Solà presenta la seva Poesia completa a Vic. L’acompanyaran Francesc Codina i Pep Paré. A les 20.00 h al Temple Romà de Vic.

No us perdeu aquesta extensa entrevista que va mantenir Lluís Solà amb Jaume C. Pons Alorda a Núvol!

targetó vic

*

TAMBÉ AVUI, a la llibreria L’Altell de Banyoles, a les 20.00 h: Club de lectura d’El dia que vaig aprendre a volar, amb la seva autora Stefanie Kremser.

eldiaquevaigaprendre400

*

DEMÀ DIJOUS, a la Llibreria Laie (Barcelona), a les 19.30, Sam Abrams presenten la Poesia completa de Lluís Solà, amb la presència, naturalment, del mateix Solà.

lluis solà laie

*

DIJOUS, a Mataró, una presentació ben interessant que segur que derivarà en un bon debat. Joan Pere Le Bihan presenta Estat nou? Escola nova! A la seu d’Òmnium, a les 19.30

le bihanOK

*

També dijous, però aquest cop a  la sala d’actes del Museu Episcopal de Vic, a les 18.00 h, l’escriptor i traductor Ramon Monton, parlarà de l’obra que va guanyar el darrer Premi Ciutat de Barcelona de traducció: Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel.

 Bàrbara Virgil, llicenciada en filologia semítica i professora d’hebreu, impartirà després la conferència «Tresors d’Armènia»

400Musa

 

*

I finalment, dissabte a les 20.00 h a Girona, Stefanie Kremser, autora d’El dia que vaig aprendre a volar, conversarà amb Imma Monzó i Najat El Hachmi sobre «escriure mares», en el marc del Festival MOT. [Més informació aquí]

KREMSER GIRONA

Anuncis

«Una lletra femenina de color blau pàl·lid», de Franz Werfel, al blog La veu del roure

Font: Sílvia Tarragó / La veu del roure

una-lletra-femenina-de-color-palc2b7lidUn títol suggeridor el d’aquesta novel·la en què la insinuació serveix de fil conductor a la trama, per acabar desembocant en un desenllaç corprenedor i brillant.

Una lletra femenina de color blau pàl·lid arrenca amb l’arribada d’una simple carta. Barrejada entre un munt de missives, crida l’atenció del protagonista, Leònides, un alt funcionari vienès de l’Austria d’entreguerres que tot just acaba de fer els cinquanta. L’home viu una situació privilegiada deguda en gran part a un fet fortuït, nascut de la desgràcia d’un altre, que li va permetre temps enrere fer un bon casament. Però només veure la carta ell intueix que la seva vida acomodada pot córrer un gran perill. A partir d’aquest moment, Leònides reviu el seu passat que pren cos en aquella cal·ligrafia que reconeix com la d’un antic amor, sacrificat pel bé de la seva puixança econòmica.

En un exercici literari d’extremada precisió i bellesa, Franz Werfel, retrata les motivacions desesmades, profundament pragmàtiques, del benestant Leònides. En l’escenari del seu passat humil es recupera en un segon però potent pla la figura d’un company que es suïcida, un fet tràgic que es converteix en el detonant de la prosperitat del futur alt funcionari. Aquest serà el primer sacrifici, després vindrà el de l’amant, dues ofrenes que prenen un valor simbòlic tenint en compte que tant l’un com l’altre són jueus. Així, Werfel concreta en Leònides el futur d’una societat genocida, d’un país a punt de rebre el nacionalsocialisme amb els braços oberts.

És fascinant la manera que té Werfel d’endinsar-se en les foscúries d’aquest home fred, superficial i egoista, i fer-ho d’una manera estèticament impecable. Els personatges emergeixen de la trama perfectament configurats gràcies a uns diàlegs eficaços, que els concentren i els defineixen. Res es sobrer en aquesta exquisida novel·la farcida de detalls que ajuden a evidenciar tot allò que l’autor vol destacar. Molts d’ells són simbòlics, d’altres serveixen com a punt de reflexió, però tots refermen la precisa i delicada narració que conforma aquest magistral relat.

«Novel·la contra cent anys d’oblit». Anna Pazos sobre «Els quaranta dies del Musa Dagh», a El País

Font: Anna Pazos / El País

400MusaA principis dels anys 30, mentre el partit nacionalsocialista d’Adolf Hitler s’enfortia al cor d’Europa, l’escriptor vienès i jueu Franz Werfel (1980-1945) recorria el Pròxim Orient seguint el rastre d’una massacre encara fresca. Werfel es va passar anys entrevistant armenis que havien fugit de les “marxes de la mort” que el Govern otomà va dur a terme entre el 1915 i el 1923; aleshores no existia la paraula genocidi, però els supervivents tenien clar que havien estat objecte d’un elaborat i efectiu pla d’extermini. Les històries que recollia Werfel —l’aïllament, la desposessió, la impotència de ser víctimes del seu propi Estat— eren plenes d’auguris del que es coïa al Vell Continent amb l’auge de l’antisemitisme organitzat. Sent-ne molt conscient, l’autor va bolcar la seva investigació en una novel·la sobre el principal cas de resistència armènia: Els quaranta dies del Musa Dagh (Edicions de 1984, 2015), que es publica ara en català amb la traducció de Ramon Monton.

Un segle després, els descendents del genocidi encara esperen justícia, tant els de la diàspora com els tres milions que viuen a l’actual Armènia —país que el periodista Xavier Moret explora a La memoria del Ararat (Editorial Península, 2015). Fins ara, Turquia ha evadit tota responsabilitat negant que les massacres fossin sistemàtiques; països com Espanya, Alemanya o Israel tampoc no reconeixen el genocidi. La novel·la, que documenta amb precisió les crueltats exercides pel Govern dels Joves Turcs, ressorgeix oportunament la vigília del centenari, que se celebra justament avui, el 24 d’abril.

Els quaranta dies del Musa Dagh és com la nostra bíblia”, resumeix George Hintlian , historiador i fill de supervivents del genocidi. Hintlian va néixer a Jerusalem el 1945, el mateix any que moria Franz Werfel a Los Angeles, i com la majoria d’armenis, va créixer envoltat d’històries sobre les massacres. “Tot s’explicava en veu baixa, com si els fes por pronunciar la tragèdia que havien viscut”. Els oficials turcs van matar la seva besàvia a cops de destral en un graner; la seva àvia, en plena deportació pels deserts d’Antòlia, va morir d’una infecció després de beure aigua enfangada. Només va sobreviure el seu pare, que aleshores tenia disset anys. Bona part de la diàspora armènia, avui escampada arreu del món, conserva memòries similars: “Per això ens agrada la novel·la de Werfel, que ens recorda la part heroica de tot plegat”.

Assegut a la penombra d’una biblioteca polsegosa, Hintlian desplega un mapa de l’imperi otomà. Un esquema de fletxes i cercles hi representa totes les massacres, deportacions i focus de resistència armenis del 1915 al 1923. “Aquí van anar mar endins i van llançar milers de persones a l’aigua”, apunta, assenyalant la zona de Pontos, al nord-est del país. Amb el dit ressegueix el territori fins a aturar-se a la cantonada inferior esquerra, on hi ha una icona en forma d’explosió de còmic: “Això representa la resistència del Musa Dagh”.

El Musa Dagh (“muntanya de Moisès”) és un cim al nord-est del mar Mediterrani, situat davant de l’illa de Xipre. Al seu pendent hi havia set pobles armenis on vivien uns 5.000 habitants. Hintlian explica que, un any abans de les deportacions, les autoritats otomanes van desarmar els principals nuclis de població armenis i van cridar a files els homes; amb la majoria d’homes al front i relegats a unitats de treball, la població armènia es trobava minvada i indefensa. Els governants, però, van indulgir els pobles del Musa Dagh, allunyats de les zones problemàtiques. Els seus habitants van tenir temps d’organitzar-se i, armats precàriament, van assentar-se a la muntanya i van oposar resistència als exèrcits turcs.

A la novel·la és Gabriel Bagradian, un intel·lectual armeni exiliat a París, qui organitza la defensa dels set pobles de la vall. A Bagradian no li resulta fàcil convèncer els humils vilatans que val més morir amb el fusell a la mà que no pas en una cuneta a causa de la fam, l’esgotament o el tifus. Al llarg del llibre, Werfel oscil·la entre les descripcions etnogràfiques de la vida a la vall i les èpiques narracions de batalles; també hi apareixen els conflictes identitaris de Bagradian, casat amb una francesa que desaprova el seu origen armeni i possiblement inspirat en el mateix Werfel, marit de la prominent antisemita Alma Mahler.

Werfel es basa en testimonis de primera mà quan transmet l’ànim exaltat dels insurrectes o el paper que juguen personatges com el pastor Harutin Nokhudian, que va convèncer part de la seva congregació a no oposar resistència als turcs. Ho confirma Haroutune Boyadjan, un supervivent del Musa Dagh que tenia set anys en el moment dels fets i que Hintlian va entrevistar diverses vegades. “Werfel va descriure amb precisió els detalls de l’organització de la resistència”, explica l’historiador.

Amb tot, Els quaranta dies del Musa Dagh no és un tractat històric. Werfel va adaptar els fets per donar-los la justa mesura bíblica: els cinquanta dies i escaig de la defensa real van passar a ser-ne quaranta, xifra que evoca els anys de l’èxode israelita pels deserts. La simbologia jueva esquitxa tota la novel·la i, efectivament, els jueus europeus dels anys 30 van acollir-la amb èmfasi. La història de la resistència armènia, que Werfel va amanir amb grans dosis d’èpica i dramatisme, va inspirar aquells qui veien com el seu futur s’ennegria als guetos d’Europa.

La novel·la, però, va tenir una vida efímera al circuit editorial alemany; l’heroisme de la insurrecció armènia i els seus paral·lelismes amb la situació jueva no interessaven les autoritats del Tercer Reich. Poc després de la seva publicació, el ministre de propaganda Joseph Goebbels en prohibia la venda arreu del país. Amb el temps, l’expansió del nazisme i l’anihilació sistemàtica del judaisme europeu acabarien d’atorgar a Els quaranta dies del Musa Dagh l’aura profètica que l’autor havia intuït.

“Si no es jutgen els culpables, la història tendeix a repetir-se”, diu Hintlian. “L’única manera d’impedir que els fets es repeteixin és reconeixe’ls i conndemnar-los”. Com indica l’historiador, alguns dels funcionaris alemanys que van servir a l’imperi otomà i van ser testimonis dels seus mètodes —inoculacions de tifus, deportació a camps infectats pel còlera o asfíxia per fum en coves— més tard es van convertir en assessors d’Adolf Hitler. El mateix Werfel n’acabaria sent víctima: va morir a l’exili, rebutjat per les autoritats del seu país i convençut que la seva principal obra no veuria mai la llum.

«El combat dels febles». Majestuosa ressenya de Glòria Farrés sobre «Els quaranta dies del Musa Dagh» [El Punt Avui]

Font: Glòria Farrés / El Punt Avui

400MusaLa història del poble armeni es compta per mil·lennis. Armènia era coetània de les més antigues civilitzacions del món, tenia per veïnes Babilònia i Assíria, i entre les seves fronteres naixien el Tigris i l’Eufrates. El lloc estratègic que ocupa al sud-oest d’Àsia, enmig de grans imperis expansius i fanàtics, expliquen el seu destí desventurat. Acumula a l’esquena un llarg seguit de persecucions. Aquest any es commemora el centenari del genocidi que l’estat turc va perpetrar sobre aquest poble indefens aprofitant els combats de la Gran Guerra. Per bé que es tracta del primer genocidi del segle XX, amb un milió i mig de víctimes i més de vuit-cents mil deportats, no ha tingut el ressò que seria desitjable, ni és reconegut per tots els estats. L’escriptor txec Franz Werfel, amic de Kafka i de Rilke, casat amb la vídua de Gustav Mahler, va ser el primer a donar-ne un testimoni literari. Va crear una obra monumental, Els quaranta dies del Musa Dagh (1933), en veure a finals dels anys vint uns nens armenis mutilats i afamats treballant en uns telers de catifes a Damasc. Edicions de 1984 té el mèrit d’editar, en una excel·lent traducció de Ramon Monton, aquesta obra immensa, de caràcter èpic i místic, que desenterra de l’oblit la tragèdia armènia i lloa la seva resistència en un dels llocs on es va produir: el Musa Dagh.

Escriptor centreeuropeu

Franz Werfel és un novel·lista, dramaturg i poeta txec de parla alemanya. En aquesta novel·la gegant, feta amb una prosa elegant i acurada, ressegueix el conflicte històric en tot detall, descriu el desemparament armeni en tota la seva cruesa, però no es limita a escriure una crònica dels fets. Amb tota la força de la literatura, recrea la humanitat latent que roman sota aquest conflicte: parla dels sanguinaris militars, però també dels pobres camperols turcs que lamentaven el tracte que el govern d’Istanbul donava als seus germans armenis, parla del desarrelament que sentien els metges, farmacèutics i professors que havien estudiat a Europa, dins la racionalitat europea, i patien la indolència oriental, de com els religiosos armenis –cristians enmig de musulmans– patien pel seu poble, descriu l’angoixa íntima de les dones, silenciosa, conscients del drama que vivien i la tragèdia que els esperava –ser violades abans de ser assassinades–, parla de com els nens i els adolescents vivien el conflicte com un joc i una tragèdia alhora, i tot això en una narració continguda, que descriu la bellesa, l’amor i l’horror amb una força que arriba al moll de l’os del lector, com quan descriu la llarga fila humana de la deportació que avança pels camins polsegosos “vacil·lant com un cuc moribund, una eruga fosca de potes tremoloses” cap al desert de Mesopotàmia, on els deportats moriran d’inanició.
Novel·la atemporal

La novel·la és d’una riquesa i bellesa coral extraordinàries, amb una gran profunditat psicològica, amb un control dels temps admirable, amb constants canvis d’escena, amb imatges del Musa Dagh i del paisatge plenes de poesia, i sempre amb un ritme i un alè intens, que fan que el lector no vulgui abandonar la lectura al llarg de les nou-centes cinquanta-sis pàgines de la novel·la. Per la seva condició de jueu, Werfel era molt sensible a la persecució d’un poble com l’armeni, que també basa la seva identitat en la cultura. Potser per això, Els quaranta dies del Musa Dagh aconsegueix ser un text atemporal, shakespearià, que tothom hauria de llegir.

El va redactar entre el juliol del 1932 i el març del 1933, en aquells temps foscos en què les costures de la civilització europea es desfilaven per tot arreu. Parla dels armenis però, alhora, parla també d’ell mateix i d’Europa, confessa la seva desesperació en un llenguatge codificat: reflecteix la condició d’un intel·lectual jueu austríac recreant l’ànima d’un poble perseguit. Quan descriu les primeres impressions dels armenis en saber que comencen les deportacions, diu: “La seva misèria real no era ni la meitat d’intensa que la sensació de profund anorreament nascuda d’una experiència d’horror hereditari i que es remuntava als temps remots en què el seu poble havia hagut de lluitar per tenir dret a una existència sedentària i segura.”

Camí de puresa

El protagonista, Gabriel Bagradian, inspirat en l’històric Moses Der Kalousdian, és un armeni de bona família format a Europa. A causa de la Gran Guerra, torna a la seva terra natal, amb la seva dona francesa i el seu fill. Davant la tragèdia que es va covant, pateix una transformació espiritual que el despulla de les capes d’intel·lectualitat i de cultura apreses, de caràcter més abstracte, per arribar a una purificació d’ell mateix, del seu lligam íntim i carnal amb el destí del seu poble. El coratge heretat dels seus pares i avis el faran artífex i líder de la resistència al Musa Dagh.

A través de l’actitud europea de Bagradian confrontada a la dels seus compatriotes, Werfel ens fa veure les coses essencials tant de la cultura europea com de l’oriental, i ens ensenya el caràcter del poble armeni: apassionat, amb una cultura popular mil·lenària, de belles tonades, púdica, conreada per homes de grans ulls ametllats. La relació entre els tres membres de la família Bagradian anirà canviant, intensificant-se, fins i tot en la llengua, pare i fill abandonaran el francès de la mare per parlar-se en armeni, i el lligam cada cop serà més estret: “Juliette sabia que entre Gabriel i el seu fill hi havia un tipus de relació tan profunda com tímida, cosa que li resultava sorprenent. Stephan, que en general era sorollós i apassionat, davant de Gabriel es quedava silenciós, mentre que Gabriel mantenia davant de Stephan una actitud estranyament reservada, seriosa i taciturna. Tots els anys que havien passat a Europa devien haver atenuat l’ànima asiàtica dels dos Bagradian, però no l’havien sufocat del tot.” La tragèdia que aniran vivint els lligarà al destí armeni molt més del que mai haurien desitjat.

La majestuositat de la muntanya

El poble on viuen és al peu de la muntanya de Moisès. Quan comencen les primeres deportacions, Bagradian es mira la muntanya salvatge i virginal de la infantesa com la fortalesa inexpugnable que és. Aquella terra natal, apamada, coneguda alzina a alzina, roca a roca, gorja a gorja, és un refugi ideal: “El Musa Dagh continuava tan tranquil com sempre. Cap indici dels tràgics esdeveniments que es produïen no penetrava en aquella vall. La pàtria, que de vegades encara considerava una llegenda infantil mig oblidada, retenia Gabriel amb una força irresistible.” La muntanya, plena de fonts i llocs amagats, els protegirà. Certament, el cel, el mar, les roques, el foc, totes les forces de la naturalesa prendran partit pels armenis, com si fos la Troia homèrica. Els cinc mil armenis van resistir en el Musa Dagh cinquanta-tres dies. Werfel els arrodoneix a quaranta, com diu el títol de la novel·la, emulant així els quaranta dies que va durar el diluvi universal, com si el Musa Dagh hagués estat l’arca de Noè.

Un punt àlgid de la novel·la és la trobada entre l’alemany Johannes Lepsius, un missioner protestant que vol intercedir a favor del poble armeni, i el ministre turc de la guerra Enver Pasha. La impotència i desolació de l’alemany és esfereïdora, i fa veure la lluita entre l’humanisme i la barbàrie. El govern turc anomenarà el genocidi “la qüestió armènia”, com més tard el Tercer Reich anomenarà el seu “la qüestió jueva”. Es tracta en tots els casos d’enemics a l’interior d’un estat, minories que queden desprotegides, devorades pel poder absolut del Leivatan, que lluiten en nom de la dignitat, sabent que el combat està perdut. És la gran dificultat de pertànyer a un poble perseguit. A la novel·la, el metge diu: “Abans m’esbatussava sovint amb Déu perquè es pot ser rus, turc o hotentot, però no és possible ser armeni. Ser armeni és impossible…”

No acaba de sorprendre del tot que l’obra més coneguda sobre el genocidi armeni sigui escrita per un jueu centreeuropeu el 1933, el mateix any que Hitler ascendia al poder, i que fos llegida pels jueus del gueto de Varsòvia durant el seu captiveri. Ossip Mandelstam i Vasili Grossman també en parlaran, i a casa nostra Maria Àngels Anglada narra l’exili d’una mare i un fill armenis a El quadern d’Aram. Malgrat aquests i alguns altres textos, no és un tema gaire tractat literàriament. Per això, encara és més de celebrar l’edició catalana d’aquesta novel·la, perquè una cultura també es mesura per empreses ambicioses com la traducció d’aquesta obra. És una manera de lluitar contra el que Charles Aznavour, el cantant francès d’origen armeni, en la cançó que dedica als seus avantpassats denuncia: “Ils sont tombés pudiquement sans bruit, par milliers, par millions, sans que le monde bouge.”

Hi ha una qüestió de fons que surt a la novel·la. Per què ens volen massacrar? No és només ser cristians enmig de musulmans o que vulguin aliar-se amb els russos. Els turcs acusen els armenis de ser arrogants. Els fills d’Armènia estimen la cultura i el progrés. Al Musa Dagh s’enduen el material didàctic perquè els nens continuïn aprenent. Bagradian mateix dirà: “Nosaltres els armenis sempre presumim de superioritat intel·lectual; per això hem exasperat tant els nostres enemics.” És un poble de copistes i de grans biblioteques. Kapucinski explica molt bé la supervivència que representa la cultura per ells: “La consciència armènia sempre ha estat acompanyada per l’amenaça de l’aniquilació. I per això la necessitat imperiosa de sobreviure, la necessitat de salvar el món propi. Com que no el poden salvar amb l’espasa, si més no que sobrevisqui en la memòria. S’enfonsarà el vaixell, però que quedi el diari del capità.” I aquesta novel·la magnífica de Werfel potser és un fragment més d’aquest diari, l’autor txec ens regala una pàgina més de la història d’un poble digne i amb voluntat de sobreviure. Com el nostre.

Dijous i divendres, dos esdeveniments d’alçada!

Benvolguts, demà dijous a les 19.30, a la llibreria Carrer Major de Santa Coloma de Gramanet (c/ Major, 13), presentem Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel, amb uns convidats de luxe: la important comunitat armènia que viu a Santa Coloma.

Presentaran el llibre el periodista Antoni Trobat, el traductor al català de l’obra de Werfel Ramon Monton i, en representació de la comunitat armènia, Sarkis Hakobyan, de l’associació Ararat.

targetó bo musa dagh santa coloma

L’endemà divendres, a Girona, en el marc del Festival MOT, Sorj Chalandon conversarà amb Tomàs Alcoverro sobre una ciutat ferida que els dos coneixen molt bé, Beirut, escenari de la novel·la de Chalandon La quarta paret. Carme Arenes conduirà l’acte.

chalandon girona

L’acte tindrà lloc a les 22.00 h a la Biblioteca Carles Rahola (Carrer Emili Grahit, 4, Girona). Entrada gratuïta. Més informació, aquí.

Avui a La Garriga, «Jesús busca Jesús» de Jaume Rodri. Demà, a La Memòria, «Els quaranta dies del Musa Dagh» de Werfel.

Aquest vespre (20.00 h.) a la biblioteca Núria Arbé de La Garriga, Stefano Puddu i Jaume Rodri presenten Jesús busca Jesús.

targetó la garrigaDemà divendres a les 19.30 h., l’escriptor Borja Bagunyà i l’editor Josep Cots s’endinsaràn en la història, l’èpica i la literatura que conté Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel. A la llibreria La Memòria (Plaça de la Vila de Gràcia, 19)

memoria musa dagh

 

«Hitler, 1939: hi ha algú que encara se’n recordi, de l’extermini armeni?» Antoni Lluís Trobat parla d’ELS QUARANTA DIES DEL MUSA DAGH a La Directa

Font: Antoni Lluís Trobat / La Directa

“Els quaranta dies de Musa Dagh” (Edicions de 1984) de Franz Werfel es presentà a Poblenou amb una conferència de Manuel Forcano sobre el genocidi armeni, que enguany compleix un segle.

400Musa

“La realitat és que a Turquia hi ha debat sobre el genocidi armeni. I tot allò que es parla, existeix”. Amb aquestes paraules, categòriques, s’ anava cloent, dimecres vespre, la intervenció del poeta i hebraista Manuel Forcano a la presentació de la novel·la “Els quaranta dies de Musa Dagh”de Franz Werfel (1890-1945) que va acollir la llibreria “Nollegiu” de Poblenou. Edicions de 1984 acaba de publicar per primer cop en català la que la crítica considera l’obra magna de Werfel, un dels grans autors de la Viena d’entreguerres, amic de Kafka i Rilke i parella de la compositora Alma Mahler. La novel•la, un relat èpic col•lossal de mil planes sobre la resistència front a l’exèrcit turc de cinc mil civils armenis a la vall de Musa Dagh, el 1915, en ple periode de deportacions, serví Forcano, acompanyat per l’editor Josep Cots i pel traductor del llibre, Ramon Monton, per contextualitzar el primer extermini sistemàtic del segle XX.

No debades el genocidi armeni de 1915-1923, que Turquia es nega a reconèixer , és un dels crims massius d’arrel xenòfoba més oblidats de la contemporaneïtat. D’una crueltat esfereïdora. El relat, com bé explicà Forcano amb un to amè i didàctic, no pot ser més clar. Amb l’escenari de la Primera Guerra Mundial, el govern de l’Imperi Otomà, format pels coneguts com a “Joves Turcs”, alts càrrecs militars ultranacionalistes, inicià una operació destinada a fer realitat el projecte de la “Gran Turquia” – la vella idea túrquica que aviat calcarien amb terribles resultats els eslaus dels Balcans: un estat racialment homogeni que unifiqués a tots els turcs des de l’Egeu fins a l’Àsia Central-. El primer objectiu a batre, doncs, era la diversitat ètnicolingüística del món otomà exemplificada en el poble armeni, concentrat majoritàriament a Anatòlia, molt dinàmic i format per uns dos milions i mig de ciutadanes. L’excusa fou la tantes vegades invocada figura de l’“enemic interior”: la minoria armènia, cristiana, podia, i de fet com afirmà Forcano “motius no en mancaven” ,aliar-se amb Rússia, enemiga secular dels turcs. El 24 d’abril de 1915, el gran visir Taalat Paixà ordenà la detenció i execució d’entre 600 i 800 intel·lectuals i prohoms de l’elit cultural armènia. Aquella data es coneixerà com a “diumenge roig”. El que va venir després, Forcano ho desgranà a la seva intervenció amb un punt de tebior incòmoda. Sense recrear-s’hi excessivament. No és per manco. La tragedia ruboritzaria al més bregat. La “Llei provisional de deportació” del 29 de maig de 1915 regulà la detenció i deportació de la població armènia dels confins de l’Imperi. Començant per l’expropiació i expoli de totes les posessions de ciutadanes ètnicament no turques. Seguint, ràpidament, per la detenció massiva de tots els homes armenis de 20 a 45 anys, en edat militar, que foren assassinats o portats a camps de treball forçat; i continuant amb la resta de la comunitat, dones, infants i gent gran, forçats a recollir les seves pertenències i a emprendre llargues “marxes de la mort” en caravanes sense aigua ni menjar cap al desert de Síria. El llistat de calamitats, totes elles documentades per testimonis oculars de l’època molt diversos – bàsicament diplomàtics, metges i religiosos escandinaus, alemanys i nord-americans- seria llarguíssim però en destaca la violència de caràcter sexual contra les dones –es relaten milers de violacions-, les conversions forçades, inoculacions de tifus i sobredosis de morfina als infants, incineracions massives, etc. El final d’aquell infern de llargues caminades foren uns camps d’aplegament situats a Síria, però també al Líban, a Palestina i a l’actual Iraq, on només arribà amb vida un percentatge molt reduït de deportades . De les 2.500.000 de ciutadanes armènies que hi havia sota adminsitració otomana abans de la guerra , en moriren aproximadament un milió i mig. La resta fugí i s’escampà pel món en la diàspora.

La pel·lícula “Ararat” (2002) del director canadenc d’orígen armeni Atom Egoyan, mostra el patiment de les caravanes de la mort en tota la seva cruesa. De fet, Ramon Monton,traductor de “Els quaranta dies de Musa Dagh” confessà dimecres, durant el debat posterior a la intervenció de Forcano, que la visualització del film fa més d’una dècada fou un xoc que ha tingut molt present mentre traduïa les planes de Werfel el 2014. La història, un vodevil absurd quasi sempre, no deixa mai de sorprendre’ns. Tret de l’Estat Francès –amb una important colònia armènia a dins-, la majoria de potències internacionals, especialment aquelles amb un passat colonial a l’esquena, no han volgut reconèixer formalment el genocidi armeni i exerceixen una pressió molt tímida a Turquia. Si ho fan, com el Regne Unit o Alemanya, consideren que les massacres i deportacions no tenen el “nivell de duresa” suficient per ser etiquetades com a “genocidi”. Israel , amb excel·lents relacions des de sempre amb Ankara, no ha volgut pronunciar-s’hi i la Elie Wiesel Foundation for Humanity va fer públic el 2007 un manifest amb la signatura de 53 premis Nobel on tot i manifestar-se a favor del terme “genocidi” pel cas armeni consideraven que “no havia de comportar cap base legal per a idemnitzacions econòmiques ni reivindicacions territorials”. Una ditada de mel israeliana, i cómplice, en definitiva, a la criminalitat de l’estat turc. El reconeixement institucional va creixent, però, a pas de formigueta -de casa nostra els Parlaments de les Illes Balears i de Catalunya ja ho han fet-. I, tanmateix, a Turquia, allò que l’establishment anomena “els fets de 1915” per referir-se eufemísticament al genocidi no està gens resolt i, en els mots de Forcano “no s’escatimen esforços acadèmics, polítics i judicials, via l’article 303 del Codi Penal que impedeix insultar Turquia, per reprimir qualsevol mostra de reconeixement d’aquells fets”. Alguns intel·lectuals que s’han pronunciat a favor de restaurar el greuge han patit amenaces i atemptats essent els casos més coneguts, el periodista Hrant Dink, membre de l’escassa comunitat armènia supervivent que va voler restar a sòl turc, assasinat per l’extrema dreta nacionalista el 2007; i el del Nobel de Literatura Orhan Pamuk, que des del 2005 ha de residir fora del seu país.

El Tractat de Sèvres i la posterior docilitat de les potències occidentals amb la “nova” República de Turquia- hereva ideològica dels Joves Turcs- presidida per Kemal Attaturk permeteren que el món oblidés amb rapidesa el calvari armeni. Però com si d’un raig de justicia poética es tractés el novembre de 1919 la Federació Revolucionària Armènia, el principal partit nacional armeni, elaborà a Ierevan, capital de l’Armènia histórica que es constituïria en república aquells anys sota el paraigües bolxevic, un llistat de 41 responsables directes del genocidi. Quaranta-un carnissers. Posà llavors en marxa l’autodenominada “Operació Nèmesi” –deesa grega de la venjança-, que inspirant-se en la tradició ajusticiadora del narodniki, els socialrevolucionaris del món pagès rus, es dedicaren a executar els botxins un a un, fossin on fossin. En trobaren molts, exilats, amagats, amb identitats falses, encoberts a les capitals europees gaudint de privilegis. Els tres primers noms de la llista com bé va recordar Manuel Forcano dimecres eren Talaat Paixà, exgran visir, Ismael Enver, exministre de la Guerra, i Ahmed Djemal Paixà, exministre de la Marina. Tots caigueren a trets: el primer a Berlin, el segon a Tblisi, a Geòrgia, i el tercer al Tadjikistan, on dirigia la insurgencia antibolxevic. La vella Europa, però, va esvaïr el record de la infamia i a primers de 1939 quan Hitler mirava de convencer els jerarques nazis per iniciar l’eliminació física dels disminuïts psíquics va fer anar “hi ha algú que encara se’n recordi, de l’extermini dels armenis?”

El genocidi de la nació armènia, com tots els fenòmens excepcionals i tràgics, ha proporcionat grans peces literàries. En català i de forma singular fóra assenyat recordar “El quadern d’Aram” (Ed.62, 1997) de la malaguanyada Maria Àngels Anglada. Ara, podrem gaudir de la fantàstica traducció d’ “Els quaranta dies del Musa Dagh” gràcies a la bona tasca d’Edicions de 1984 i de Ramon Monton, com abans, els darrers anys, haviem pogut llegir títols com “Els fills de l’Ararat” (Carena, 2008) del periodista barceloní Marc Morte, o la traducció castellana de “La casa de les alondres” (Lumen, 2006) de la italoarmènia Antonia Arslan. Enguany la vindicació armènia será molt present, també a les nostres lletres, perquè la lluita per la memòria del genocidi és també un combat democràtic per la llibertat d’expressió. Forcano, que professionalment dirigeix el Centre Internacional de Música Antiga Jordi Savall no pogué estar-se de tenir present, durant la presentació, que un magnífic i documentat text seu que acompanyà el cd “L’esperit d’Armènia” d’Hespèrion XXI i Jordi Savall, el 2012, ha provocat més d’un petit problema amb les autoritats de la Turquia d’Erdogan. Viure per creure.