«La gran desafecció». Xavier Serrahima sobre «El cas Wagner», de Friedrich Nietzsche (El Punt Avui)

Font: El Punt Avui / El racó de la paraula

wagnernietzschePodríem considerar l’obra de Friedrich Nietzsche una monumental simfonia, on res no és ni casual ni prescindible, composta per tot un seguit de motius musicals que es van ampliant en una indeturable i eterna repetició de coneixements: en cada nova volta de l’espiral el seu pensament arriba més i més lluny, més i més amunt, fins a situar-se més enllà.

La seva voluntat de superar tot allò que al llarg dels segles havia impedit a l’home d’elevar-se a les altures que a dreta llei li pertocarien –el camí més sacrificat i exigent: “El que és bell té les seves espines, ja ho sabem”–, el determinà a deixar enrere fins i tot aquell que (com reconeixia ja en el seu primer llibre, El naixement de la tragèdia) li havia mostrat que “l’art és la tasca més alta i la propietat pròpiament metafísica de la vida”: Richard Wagner.

Com assenyala J. Creus al pròleg, se n’havia allunyat progressivament, però no fou fins a les seves dues darreres obres (El cas Wagner i Nietzsche contra Wagner) que es produí la pública declaració “d’una desafecció, un deseiximent, d’una ruptura” definitiva: “Girar l’esquena a Wagner va ser per a mi un destí. […] Potser ningú no ha crescut tan perillosament lligat al wagnerisme, […] i ningú no s’ha alegrat tant d’haver-se’n deslliurat.”

el cas wagner blogD’ell, de tot el que té a veure amb el seu país –“Que a Alemanya la gent s’enganyi respecte a Wagner no m’estranya. El contrari sí que m’estranyaria”; “Tinc la desgràcia d’escriure en alemany […]: amb tots els meus instints, he declarat la guerra a Alemanya”, escriu a l’esbós d’una lletra a Hippolyte Taine, el 1888– o està contaminat per la décadence: “La vida empobrida, la voluntat de final, la gran fatiga”, que impedeix al filòsof “ser la mala consciència del seu temps”, per a la qual cosa li cal “una profunda alienació, fredor, desencant envers tot el que és temporal”. Per més que hauria preferit que no fos així, que no tan sols es mantingués íntegre, sinó que procurés enlairar-se més i més cada dia –“És el Parsifal de Wagner la seva secreta rialla de superioritat sobre si mateix, el triomf de la seva suprema llibertat d’artista, transcendència d’artista?… Un Wagner que sap riure’s de si mateix? Prou que ho desitjaríem”–, segons el seu parer el músic caigué en el parany temptador del camí menys agrest: “La corrupció, l’enfonsament dels homes és, en efecte, la regla.”

El que l’enlluernà quan era jove no complí les seves elevades expectatives i es veié forçat a donar-li l’esquena, per seguir el seu sever i ardu camí de superació, que havia de dur l’home una passa més enllà d’ell mateix: “Els que exigim, tant en els llibres com en la música, sobretot substància, i […] no ens acontentem amb taules merament figurades ho tenim pitjor [que la gent pueril]: Wagner no ens dóna gaire on queixalar.”

És possible que no es tracti de les dues obres fonamentals del filòsof, però no només assoleixen un nivell ben poc discutible, sinó que serveixen com a fidel imatge dels darrers i sublims temps de racionalitat d’un dels més grans pensadors de totes les èpoques.

Si, decisions polítiques a banda, volem ser un poble normal, és necessari i forçós que disposem de les obres completes de Nietzsche en el nostre idioma. Com ho férem amb Adesiara, cal felicitar Edicions de 1984 per contribuir-hi amb aquest tan cabdal gra d’arena. Tant de bo que d’altres editorials s’animin a seguir el seu lloable exemple.

Anuncis

I d’«El cas Wagner»? Què en sabem, d’«El cas Wagner»? Jordi Coromines en parla a Revista de Letras!

Doncs en sabem alguna cosa gràcies a en Jordi Coromines, que va escriure aquest article que reproduïm aquí sota per a Revista de Letras.

Richard nunca se fue: “El cas Wagner”, de Friedich Nietzsche y “Aspectos de Wagner” de Bryan Magee

En este año de conmemoraciones, no está de más recordar una anécdota de 1913. Por aquel entonces se celebraba en todo el mundo el centenario del nacimiento de Richard Wagner. El Liceu aprovechó la efeméride para estrenar en Barcelona Parsifal. La noche fue sonada, y cuentan los periódicos de la época que la anécdota que simbolizó el fenómeno fue la carga extra de trabajo a la que se vieron sometidos los camareros del restaurante Can Marten. Estaba enfrente de las Ramblas y se vio desbordado tras la conclusión del primer acto. Era 31 de diciembre y los asistentes a la Ópera necesitaban cenar. El restaurante no daba abasto, pero enriqueció sus arcas por culpa del genio alemán, muerto en Venecia, otra inspiración, más acicates.

La función terminó a las cinco de la mañana. Una centuria después Richard Wagner levanta pasión y odio, como si fuera imposible ser unánimes con su talento. Parte del debate nace porque la Historia deja cadáveres y el Novecientos fue pródigo en arrastrarlos bajo doctrinas ideológicas con el terror en su impronta. El antisemitismo pasa factura y en el caso del compositor teutón la culpa es compartida entre el tópico y la manipulación hitleriana.

el cas wagner blogLo mismo acaece con Nietzsche, cuyo legado fue trastocado y alterado entre los fanatismos de su hermana y el Tercer Reich. Es bien sabido que ambos hombres alimentaron sus creaciones, más Nietzsche que Wagner, fijándose en el otro, pero la tensión era enorme. El joven catedrático sufría, desde mi humilde punto de vista, un deslumbramiento que le empequeñecía ante el gigante de la obra de arte total. Era una relación de iguales condicionada por complejos, lo que puede apreciarse en El Cas Wagner, libro que escribió el autor de Humano, demasiado humano poco antes de sucumbir a la locura en Turín y que ahora edita en catalán la fantástica Edicions de 1984. Y aquí el adjetivo no rellena, simplemente elogia la labor de una serie de pequeños sellos que arriesgan y perpetúan en esta época escasa de recursos el anhelo de ofrecer en la lengua de Salvat-Papasseït obras de dimensión internacional y europea, algo que sin duda es necesario y comporta una ambición de hacer del catalán un vehículo de alta cultura. ¿Lo es? Sin duda, si bien en ocasiones los porcentajes de publicaciones de los dos idiomas oficiales del país ocultan el hecho, que debería cobrar aún más vigor para no sucumbir al futuro global que vendrá marcado por una serie de koinés hegemónicas.

Si volvemos al Cas Wagner, en él hallaremos un berrinche lírico, la conclusión de una disputa, el compendio de textos de un amor correspondido hasta que la envergadura del maestro precipitó la liberación del alumno, inteligente en grado sumo y por ello dotado para emprender un vuelo libre con un poso de amargura, que es la que denotan sus palabras, donde se recoge la idolatría por Wagner, incomparable en su revolucionaria versatilidad, mezclada con el odio del que se siente desposeído y tiene ganas de proclamar su verdad.

[podeu continuar llegint l’article aquí]

«Punyals contra un ex», Ada Castells parla d’«El cas Wagner. Nietzsche contra Wagner», al Cultura/s de La Vanguardia

Font: La Vanguardia, Cultura/s

el cas wagner blogAvui tenim un exemple clar d’història de desamor, però en aquesta ocasió no estem parlant d’un culebrot del XIX sinó d’un conjunt d’estirabots majúsculs escrits per Nietzsche en contra de Wagner. Ja se sap que perquè hi hagi una història de desaor, primer és imprescindible que n’hi hagi una d’amor. La primera trobada entre el músic i el filòsof es va produir a instància de l’esposa d’un professor que coneixien tots dos. Nietzsche, més jove que el consagrat mestre, va ensabonar Wagner tal com, en els salons de la cultura, s’ensabona algú a qui es vol seduir. Li havia entusiasmat tant l’òpera dels cantaires de Nuremberg que la interpretava al piano sovint. N’estava admirat perquè considerava Wagner el renovador de la tragèdia grega amb un toc dionisíac. El músic es va sentir tan afalagat per les paraules d’aquell filòleg especialista en grec que va voler tornar a quedar amb ell setmana rere setmana, i va sorgir una relació desigual.

Tal com explica Jaume Creus, Nietzsche escrivia cartes elogioses a Wagner i li tirava floretes fins i tot comparant-lo amb una divinitat, mentre que Wagner responia cavil·lant què podia fer aquell jove a favir del seu geni. Ja veiem que, amb tanta desmesura, la cosa no podia acabar bé. Nietzsche, emmalaltit de desencís, va abandonar Bayreuth abans que s’acabés el festival on Wagner enlluernava els seus acòlits, i es va refugiar a Itàlia per esbravar-se.

125 anys més tard sí que podem afirmar que la història va acabar bé. Si més no, gràcies a aquest desamor creatiu ara tenim entre nosaltres la traducció d’El cas Wagner i del recull d’escrits Nietzsche contra Wagner. Els dos embats es poden llegir com una tafaneria entre genis, però també com un document històric. Aquests escrits són un cant a favor de la llibertat creativa, en pro de l’autenticitat i en contra de l’èxit de massaes massa fàcil. Entre punyals en contra del seu ex, Nietzsche observa que «en cultures en decadència, arreu on la decisió recau en mans de les masses, l’autenticitat esdevé sobrera, desavantatjosa, postergada» i critica «els tres grans estimulants dels exhaustos: la brutalitat, l’artifici i la innocència (idiotesa)».

Ara que al sud patim atacs de baixa autoestima, acabo amb un elogi a Bizet on Nietzschesubratlla allò que troba a faltar en el nord d’Europa: «Aquesta sensibilitat meridional, morena, torrada… (…) Per fi l’amor, l’amor retraduït en la natura! No pas l’amor d’una altíssima donzella! Sinó l’amor com a fat, com a fatalitat, cínic innocent, cruel». I nosaltresnomés ens podem limitar a donar les gràcies a Nietzsche, malgrat Wagner, gràcies, en el fons, per patir tant.

Dimarts «Licantropia» a la Laie, i dijous, «El cas Wagner» a l’Alibri. Agenda d’alta volada!

Benvolguts, avui és divendres i us destigem bon cap de setmana. Reposeu, llegiu, observeu com cau la pluja… que la setmana que ve promet ser intensa.

Dimarts, Licantropia de Carles Terès a la Laie.

I dijous, mirarem de respondre algunes preguntes referents a l’afer Nietzsche contra Wagner…

Aportem ara i aquí tres proves que hem escollit a l’atzar:

Prova número 1: «Wagner no és cap dramaturg, que no ens facin beure a galet.»

Prova número 2: «Gosem, amics meus, ser lletjos! Wagner s’hi va atrevir!»

Prova número 3: «Girar l’esquena a Wagner va ser per a mi un destí; apreciar després altre cop alguna cosa, una victòria.»

Totes aquestes sentències, i encara moltres altres, les va escriure Nietzsche contra Wagner.

I la pregunta és: D’on surt tanta animadversió de Nietzsche contra Wagner? Quines raons profundes tenia el filòsof contra el seu antic amic? Quin fou l’origen del sonat trencament entre aquests dos creadors? Dijous mirarem de descobrir-ho.

Wagner_Alibri

 

«Contra Wagner», Jordi Llovet parla d’«El cas Wagner» al Quadern d’El País

Imatge

Encetarem l’any en què se celebrarà el dos-cents aniversari del naixement de Wagner (1813-1883) parlant dels textos que Nietzsche li va dedicar, El cas Wagner i Nietzsche contra Wagner, ara molt ben traduïts i prologats per Jaume Creus (Edicions de 1984, Barcelona, 2012). Així ja haurem enllestit aquesta murga dels aniversaris —encara queda pendent el de Salvador Espriu, que no em traurà el son ni em robarà cap temps—, i podrem dedicar la resta de les columnes d’aquesta secció a coses més intemporals, clàssiques, gens demagògiques i de bona envergadura.

Al llarg de la seva vida turmentada, Nietzsche va experimentar per Wagner sentiments molt oposats i de difícil avinença. Quan el va conèixer, al temps que el músic vivia a Triebschen, no gaire lluny de la Basilea en què el filòsof ensenyava filologia clàssica, Nietzsche preparava el seu text sobre L’origen de la tragèdia. Llavors li va semblar que el projecte dramaticomusical de Wagner s’avenia de meravella amb el seu ideal regenerador de la tragèdia antiga com a forma d’educació i d’elevació de la ciutadania alemanya, que considerava arruïnada cap a aquell temps —i que, en realitat, va acabar arruïnada del tot, culturalment parlant, per la pèrfida aliança entre Wagner mateix i el propagandista Goebbels. (Nietzsche mateix també rebria en aquesta operació de propaganda insensata.) Tant la idea del filòsof com la de Wagner arrencaven d’una idea del Kunstperiode alemany (Goethe, Schiller), segons la qual un país necessita un teatre nacional —idea que també va tenir Jordi Pujol, germanòfil, i va fundar-ne un a la vora de les Glòries— per assolir una cultura de patent i un sentiment comú, de germania.

Però Wagner no va trigar a abandonar el terreny del classicisme —si és que mai va entrar-hi de debò— i interessar-se per la reconstrucció de l’esperit alemany sobre la base de la cultura històrica medieval de les terres teutones: els Nibelungs es van convertir en la seva èpica de referència, i les acròpolis i els teatres d’Epidaure van perdre cada vegada més terreny en la concepció wagneriana del drama musical. Nietzsche, per contra, va continuar reblant la seva posició i va acabar distanciat de Wagner, enemistat i tot, en especial quan va assistir a les primeres representacions del cicle de l’“anell” wagnerià (1876), a l’acabat d’estrenar temple de Bayreuth —lloc en què, any rere any, s’apleguen melòmans conspicus, però sempre barrejats amb una munió de nostàlgics de l’Imperi guillermí, si no d’un règim pitjor, fet que produeix més angúnia que altra cosa.

Com llegim en un d’aquests textos esplèndids, va arribar un moment que Wagner i Nietzsche es van trobar als antípodes: el músic coronant el seu projecte amb una neomitificació i una mistificació del cristianisme (Parsifal) que va repugnar Nietzsche, i el filòleg enfilant el camí de la follia que va desfermar-se cap a 1888, any del segon dels opuscles recollits en el nostre llibre d’avui, del tot recomanable: “La prèdica de la castedat resta com una incitació a la contranatura: jo menyspreo qualsevol que no trobi que Parsifal és un atemptat a la moralitat”. Bonica ho és força, aquesta òpera, però Nietzsche mai no en va tenir prou amb les categories estètiques: li interessaven més les filològiques —encara que desbarrés adesiara— i, encara més, les morals. Afegim-hi una cosa de la més gran importància: Nietzsche també va sentir repugnància per l’antisemitisme de Wagner que, per cert, a Alemanya no va ser cap invent del segle XX, sinó una de les claus per entendre la trama i l’ordit de tot el “projecte patrioticomusical” wagnerià: llegiu a Internet el seu text sobre Meyerbeer, músic jueu, i us en convencereu.

Bona lliçó per a la Catalunya dels nostres dies. ¿Bastirem els pròxims anys una cultura arrelada en la universalitat clàssica, com ja van fer-ho els noucentistes, o caurem, com Wagner, en la veneració mistificada de les formes medievals i folklòriques de la cultura?

Novetat editorial: «El cas Wagner. Nietzsche contra Wagner», de Friedrich Nietzsche

el cas wagner blogEl cas Wagner

Nietzsche contra Wagner
Friedrich Nietzsche
Traducció de Jaume Creus i del Castillo
isbn 978-84-92440-92-4
De bat a bat, 21
126 pàgines

14 euros

Havent contemplat l’exaltació del geni wagnerià al gran edifici del poblet de Baviera, tot just inaugurat, gairebé el temple d’una nova religió, Nietzsche, que de feia algun temps congriava recels envers el seu músic «salvador», de primer admiradíssim i llavors ja sospitós de manipulació, passa a l’acció i comença l’operació de desemmascarar Wagner. Progressivament, va desmuntant amb escalpel privilegiat la figura del músic, ara titllat d’«actor» i de «nociu», i amb el pecat de la megalomania a sobre: la culminació serà El cas Wagner, llibre enllestit i publicat el 1888, l’any que a Torí, a la seva estimada Itàlia, a les acaballes de la seva vida lúcida acabà uns quants llibres més, molt polèmics. Entre ells, Nietzsche contra Wagner, on recull, abans d’abismar-se en els buits de la follia, els fragments de llibres anteriors que ja havien fet el camí contra l’esperit wagnerià. Aquest llibre és el rebut final d’una intensa relació decebuda tant pel que fa a l’amistat com pel que fa a la música i, per damunt de tot, pel que fa a l’Art amb majúscules.
Nascut el 1844, Nietzsche, molt jove, tenia la càtedra de filologia clàssica de la Universitat de Basilea. En aquesta època va conèixer Wagner, també instal·lat aleshores a Suïssa. Motivat en bona part per Wagner escriu El naixement de la tragèdia (1872), les Consideracions inactuals (en quatre volums, 1873-76) i Humà, massa humà (1878), que acaba causant el trencament amb la parella, que ja s’ha traslladat a Bayreuth. Des del 1879, per motius de salut, viatja contínuament dels Alps a la Riviera, i l’any 1889 una forma esquizofrènica i expansiva de paràlisi estacionària el porta a la demència. El 1888, el seu darrer any de lucidesa, escriu El cas Wagner, reeditat el 1900, juntament amb Nietzsche contra Wagner.