Va de llistes!

Aquests dies de l’any és inevitable referir-se a les diverses llistes de llibres memorables que ens ha deixat l’any. Tot són opinions, naturalment, però no volem deixar de fer-nos ressó dels llibres del nostre segell que han aparegut entre els diversos mitjans, periodistes literaris i blogs culturals.

Obra completa, Blai Bonet

BlaiBonet400

Anna Carreras, La Vanguardia, Cultura/s
Jordi Nopca, Ara
Marina Espasa (blog)
Valèria Gallard, El Punt Avui
Ada Castells, La Vanguardia, Cultura/s
El Periódico
Llegir en cas d’incendi (blog)
Màrius Serra (Lecturàlia), Catalunya Ràdio)

 

Mars del Carib, Sergi Pons Codina

FM119MarsCarib

Julià Guillamon, La Vanguardia, Cultura/s
Jordi NopcaAra
Marina Espasa (blog)
Valèria Gaillard, El Punt Avui
Els de dalt (blog)

 

.
Fulles d’herba, Walt Whitman

1984PWhitmanJosep Massot, La Vanguardia, Cultura/s
Ada Castells, La Vanguardia, Cultura/s
Marina Espasa (blog)
Fe Fernàndez, Llibres de L’Espolsada, Lecturàlia de Catalunya Ràdio.

 

 

Retorn a Killybegs, Sorj Chalandon

FM118Killybegs Marina Espasa (blog)
Cesc Guimerà (El destilador cultural)
Fe Fernàndez, Llibres de L’Espolsada, Lecturàlia, Catalunya Ràdio
.

 

Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, Sherman Alexie

PP1DiariIndi Núria Joanico, Ara. (Lectura recomanada per a lectors de 14 anys)

 

 

 

.

Pastoràlia, George Saunders

FM124Pastoràlia Màrius Serra, Lecturàlia, Catalunya Ràdio

 

 

.

 

Segona persona del singular, Sayed Kashua

FM121SegonaPersonaSingular Fe Fernàndez, Lecturàlia, Catalunya Ràdio

Cristina Carbonell parla sobre PASTORÀLIA al Diario.es + Club de lectura (aquest divendres, a Memòria Llibres)

Abans de la ressenya, un anunci joiós: aquest divendres a les 19.30, club de lectura sobre Pastoràlia a La Memòria Llibres (Plaça de la Vila de Gràcia, 19), de la mà de Cuerpo 6. Els lectors podran conversar amb en Yannick Garcia, traductor de Saunders al català. Més info aquí.

***

Font: Cristina Carbonell / Diario.es

Pastoràlia, de George Saunders

FM124PastoràliaLa lectura de George Saunders es converteix en l’apropiació emocional d’un món que per més aliè que sigui cau dins el lector amb una força humana ineludible. L’estil de Saunders, absolutament Saunders, és a dir, únic i singular, es modula per una imaginació que juga amb els límits de la realitat més suburbial d’una Amèrica del Nord fosca. Uns límits transgredits per una creativitat sublim que no perd mai de vista la vida que discorre per les venes dels personatges.

Així, a Deu de desembre, i potser buscant la distància objectiva que permet enfocar sense distorsions la vida més tangible, es barregen elements distòpics, d’una fantasia animada, amb la màxima brutor d’aquesta part baixa de la societat capitalista nord-americana. D’altra banda, el relat que dóna títol a Pastoràlia, i un dels més brillants del recull, és una al·legoria de l’engranatge social que domina aquest món capitalista. Les mesquineses produïdes pel sistema hi són escarnides. Es despulla la vida en societat i es transforma en una ficció adreçada a uns espectadors incapaços d’identificar-s’hi, malgrat que és el reflex de les seves pròpies misèries.

Sense intenció directa de denúncia, Saunders documenta subtilment en tots els seus relats els fils que mouen la perifèria obrera nord-americana, que malgrat les penúries viscudes, és mostrada plena d’un optimisme vital que frega la ingenuïtat. Aquests contrastos, que podrien provocar un sentiment de pena i llàstima al lector, són conduïts per Saunders cap a una ironia respectuosa que vesteix de dignitat tots els esforços dels personatges per viure, encara que sigui amb les poques eines de què disposen. Experiències que des de la distància objectiva podrien ser vistes com a miserables i repudiables configuren, en canvi, un retrat tan clarivident que reben un mig somriure d’empatia del lector.

Els relats que comprenen tant Pastoràlia com Deu de desembre —publicat també per Edicions de 1984 a finals de l’any passat— calen perquè rellisquen per una superfície plana fins a caure en les profunditats de la societat que ens circumval·la. I això passa sovint, tant des dels diàlegs com per mitjà de monòlegs, perquè ens veiem abocats directament dins el cervell dels personatges amb una naturalitat extrema. Malgrat que les versions poden divergir dels nostres referents més propers, i encara que se’ns presentin tan llunyanes per mitjà de la distopia o la distorsió dels elements referencials, les històries ens ressonen tant que és impossible no abraçar-les.

L’estil, fidel a la intenció, dibuixa una vida bategant, amb un dinamisme i una originalitat que alimenten les ànsies de llegir més Saunders i més literatura de la bona. I, segurament, queda confirmada l’afirmació feta pel New York Times que Deu de desembre va ser un dels millors llibres publicats el 2013.

Cal afegir-hi, a més, que la feina del traductor, Yannick Garcia, fa justícia a l’excel·lència de l’autor.

Benvingut, doncs, Mr. Saunders!

«Saunders frente a sus traductores». Anna Maria Iglesias parla sobre Saunders, DEU DE DESEMBRE, PASTORÀLIA i els traductors Ben Clark i Yannic Garcia [Revista de Letras]

Avui us enllacem només l’inici d’un article tan extens com interessant sobre l’obra de George Saunders i que inclou pensaments i vicissituds del seu traductor al castellà Ben Clark i el nostre traductor Yannick Garcia. L’article ha aparegut a la Revista de Letras, i el signa Anna Maria Iglesia.

“Sus cuentos son excesivos, raros, violentos, divertidos y alucinados. Por eso mismo resultan iluminadores de este delirio colectivo al que llamamos normalidad”.

2cobertesSaunders

Con estas palabras César Rendueles comenzaba su artículo dedicado a George Saunders en ocasión de la publicación, por parte de Alfabia, de Diez de Diciembre, en una magnífica traducción de Ben Clark. Hace ya un año que Alfabia volvió a poner sobre los estantes de las librerías un autor todavía desconocido para el gran público; en esta aventura, la editorial de Diana Zaforteza no estaba sola: Edicions de 1984 propuso de la misma obra una traducción al catalán –magnífica, dicho sea de paso- de Yannick García. Saunders abandonaba la reclusión –metafórica, se entiende, se dice que vive en una comunidad budista de estricto régimen de visitas- para convertirse en un fenómeno literario que, sin embargo, contradiciendo a los inestables y fugaces fenómenos literarios que acaparan portadas, estaba llamado a perdurar: la narrativa de Saunders había llegado para quedarse. Junto a David Foster Wallace, Thomas Pynchon – de quienes ha recibido efusivos elogios- o Kurt Vonnegut, Saunders se ha convertido ya, para lectores y autores, en un referente imprescindible de la nueva narrativa norteamericana. La reciente publicación de Pastoralia –en castellano por Alfabia y en catalán por Ediciones 1984-, nos permite descubrir al Saunders anterior a Diez de Diciembre, nos permite ahondar en la narrativa de un autor que en más de una ocasión ha sido víctima de las etiquetas que lo enmarcan en la mera experimentación:

[SEGUIU LLEGINT AQUÍ]

Una recomanació, dos agraïments ben sincers i una darrera proposta per acabar la setmana

La recomanació ens la fa Lluís Antón Baulenes, al diari Ara: Retorn a Killybegs, de Sorj Chalandon.

chalandonbaulenesI els agraïments, molt especials i sentits, a L’Espolsada Llibres, la seva llibretera Fe i el conjunt dels lectors i lectores que van assistir al Club de Lectura de Segona persona del singular, de Sayed Kashua. Ja lluny d’Israel, us dóna les gràcies.

sayed3I també donar les gràcies a la Llibreria Calders per haver reunit totes les faccions del #saunderisme en una sola taula. Fonts confirmades ens indiquen que es va parlar abastament de Deu de desembre i Pastoràlia i que les diferents faccions van saber confraternitzar. Aquí un brevíssim resum de la xerrada.

calderisme

 

And last but not least, a la mateixa Llibreria Calders, aquest dissabte a les 19.30, taula de luxe per parlar dels Sots feréstecs, de Raimon Caselles, en ocasió de la seva traducció en llengua anglesa, amb Mita Casacuberta, Josep M. Muñoz i Maria Campillo.

 

Demà al vespre, dos actes literaris de gran intensitat: Sayed Kashua a L’Espolsada, George Saunders a La Calders

Benvolguts, el vespre de demà promet ser d’una intensitat impròpia dels temps estivals, en els que tot sembla llanguir inexorablement. Però no demà al vespre!

DIJOUS A LA LLIBRERIA L’ESPOLSADA DE LES FRANQUESES DEL VALLÈS (Plaça de l’Espolsada, 8), A LES 20.00h

FM121SegonaPersonaSingularUn club de lectura ben especial sobre Segona persona del singular, de Sayed Kashua. Un llibre que explora el significat últim de la identitat en dues persones, el dolor que comporta canviar de pell, la possibilitat o la impossibilitat d’aconseguir-ho, l’instint animal de supervivència que ens lliga a una manera d’entendre el món i ens fa renegar d’unes altres. No hi trobareu míssils ni coets sobrevolant els cels de Palestina o d’Israel, però sí unes reflexions i crítiques descarnades i desacomplexades sobre dues maneres de ser perquè estan fetes des d’una posició difícil i molt singular: la visió d’un àrab ciutadà d’Israel, amb totes les conseqüències que aquest fet comporta.

Assistirà al club la traductora i professora de llengües semítiques Ana Maria Bejarano.

DIJOUS A LA LLIBRERIA LA CALDERS del barri de SANT ANTONI, BARCELONA, a LES 20.30.

2cobertesSaundersUn debat d’aquells que prometen fer història sobre l’obra publicada de George Saunders en el nostre país. Es preveuen ganivets esmolats, batalles dialèctiques, rialles, posicions enfrontades, #saunderisme tebi, #saunderisme crític, #saunderisme implacable i #saunderisme desfermat entre les persones que participen en el debat. Persones, totes elles, que en algun moment o altre han deixat escrites les seves opinions sobre Deu de desembre i/o Pastoràlia: Jordi Nopca, Marina Espasa, Jordi Puntí, Ramon Erra i Júlia Barcadit.

Francesc Serés recomana AURORA BOREAL, de Drago Jančar. Albert Forns recomana PASTORÀLIA, de George Saunders

Font: Ara / Francesc Serés

FM126AuroraAurora boreal és un llibre que ens dóna una visió molt particular dels canvis que van afectar Europa a mitjans del segle passat –diu Francesc Serés, que a l’octubre publica nou llibre a Quaderns Crema, La pell de la frontera–. Jančar ens dóna una mirada personal, íntima i col·lectiva sobre la guerra, però també sobre la comprensió de l’altre, la incertesa del futur i la por a l’inconegut”.

Font: Literatura barata / Albert Forns

FM124PastoràliaCanviar el sistema, guanyar Barcelona, acabar amb la casta, fer una nova política: vivim temps interessants, que diria l’energumen de la portada de Pastoràlia, i George Saunders podria ser un dels gurus que estem buscant. Us haig de parlar de Pastoràlia, i no només perquè la magnífica foto de portada sigui meva, sinó perquè després de Deu de desembre, Saunders ha tornat amb una altra dosi de literatura antisistema. Cadascun dels seus relats és una bomba al Liceu, un barrabum de dinamita contra les nostres mentalitats ben pensants, és a dir, ben adoctrinades a creure acríticament en les bondats del turbocapitalisme actual. Divertidíssim relats desmuntant el mite del coaching i acarnissades distopies per fer-nos veure com d’absurd i hamsterià és el nostre sistema laboral.

«Res és tal com és en literatura». Júlia Bacardit entrevista Yannick Garcia, autor i traductor, entre d’altres, de George Saunders [La Directa]

Font: La Directa / Júlia Bacardit

Yannick Garcia, traductor de Saunders i autor,

entre altres, de ‘La nostra vida vertical’.

2cobertesSaunders

La col·lecció El Balancí d’edicions 62 va traduir la novel·la Pastoràlia fa tretze anys i ara ho ha fet Edicions de 1984. Per què creus que les actualitzacions són necessàries?
Hi ha traduccions més necessàries d’actualitzar que d’altres. Determinats textos continuen interpel·lant el lector d’avui en l’original, quan la versió traduïda que se’n va fer envelleix malament, perquè la llengua de traducció encara no estava prou madura o perquè avui l’associem en excés a una època i l’original és més atemporal. No és el cas, evidentment, de Pastoràlia, que va traduir Pep Julià el 2001. Julià va ser professor meu a la facultat i és un traductor esplèndid. En aquest cas, 1984 ha volgut donar uniformitat de veu a tota la col·lecció Saunders perquè els títols surten força seguits en el temps i és una manera de garantir la constància en l’experiència lectora.

La nostra vida vertical (L’altra editorial) et va fer guanyar el Premi Documenta 2013. Et sents una mica Saunders després de traduir dos llibres seus? Fins a quin punt creus que això influencia la teva pròpia obra? Què et quedes, d’en Saunders?
No em sento Saunders, no, però és evident que en queda un pòsit. Quan tradueixes, fins i tot aprens dels autors dolents; dels bons, encara més. Però, amb el temps, destries –de manera conscient o inconscient– què conserves i què descartes. L’estil saunderià és inconfusible: no li fa por escriure lleig, escarit, brut, tesar la corda en tots els sentits. En aquest sentit és inspirador. M’anima a arriscar-me escrivint, això és totalment cert. Però vull creure que, en la meua obra personal, exploro aquests riscos des de llocs diferents.

George Saunders utilitza un registre de llengua molt oral que no té res a veure amb l’anglès que aprenem a l’escola. Creus que hi ha uns autors que perden molt més que d’altres en la traducció?
El do que té Saunders és saber barrejar sense costures la llengua del carrer, amb la tècnica, industrial, proletària, administrativa. Per tant, encara és més complicat traduir-lo. Has de tocar diverses tecles alhora. El debat sobre què es perd en la traducció és molt vell i m’oposo a la majoria de les premisses d’intraduïbilitat. Crec que, si no sempre, gairebé sempre hi ha maneres de recrear l’efecte que té un text sobre el lector en una altra llengua, si més no en una de rica i diversa com la nostra, però de vegades li cal una empenta cap aquí o cap allà, obrir-li alguna de les reixes que encara té tancades. Si no ho cregués, no m’hi dedicaria.

Veig que estàs a favor de saltar-te les normes del diccionari per donar veu als personatges menys cultes –així ho has fet amb Janet, la falsa neandertal del conte “Pastoràlia”. Creus que la llengua catalana peca una mica d’això, de no saber trobar un slang literari propi?
No és qüestió de plasmar la llengua vulgar tal com és. Res és tal com és en literatura. Hi ha treball posterior, hi ha filtre. I traduir t’obliga a plantejar-te constantment quin model de llengua pots fer servir per representar millor l’experiència original de llegir un text. Si això, de vegades, implica fregar límits i l’editor t’ho deixa fer, a mi m’interessa. El gran problema és trobar la fórmula perquè aquestes infraccions no passin sempre pel castellanisme. Aquí rau la dificultat més gran, em sembla a mi. Has de perdre hores pensant-hi, abans, durant i després de la traducció.

Si t’agrada Saunders, suposo que t’agrada el realisme brut de Raymond Carver. Alguna intenció de traduir-lo o això ja ho ha fet Monzó i no cal?
Ha, ha. M’entusiasma Carver com a qualsevol amant de la narrativa curta, vull creure. Intenció personal? Tota. Però això depèn dels editors agosarats i valents. Per sort, en tenim a cabassos. Tant de bo, qui sap. Les traduccions de Monzó són fantàstiques i, alhora, dignes d’estudi: sent l’escriptor que és, ha pogut traspassar molts més límits que cap altre traductor pel que fa al model de llengua. Gairebé m’agafa un cobriment quan vaig llegir per primera vegada el títol de Música per camaleons. I això només li ho van deixar fer a ell. (Tampoc no ho hauria proposat mai jo, (que sóc de parlar occidental i aquest per ens fa mal als ulls!).

«Pastoràlia o els fracassats que ens acompanyen». Gran ressenya de Júlia Bacardit [La Directa]

Font: La Directa / Júlia Bacardit

Se n’ha parlat molt, del George Saunders autor de Deu de desembre (Edicions de 1984). Sovint, cal que un llibre tingui fama per descobrir que hi ha tot un autor darrere: Saunders és Saunders i el Pastoràlia que acaba de publicar Edicions de 1984 porta la seva marca i la del traductor i autor ampostí Yannick Garcia.

FM124PastoràliaEls protagonistes de Pastoralia són americans desencantats o absurdament optimistes a qui els passen coses més o menys estranyes. Han mamat molta cultura hippie edulcorada, busquen ascendir en l’escala social i tenen por dels seus veïns, però volen que els envegin. Alguns personatges són tendres com l’Arturo Bandini de John Fante, d’altres s’apropen més als hideous men –homes repulsius– de David Foster Wallace. Us en poso un parell d’exemples. “La fi de Firpo” és el relat d’un nen poc popular que trama l’assassinat dels seus petits enemics mentre es passeja amb bicicleta. Aquest conte té molt a veure amb “La infelicitat del barber” i tots dos configuren la cirereta del pastís literari que és Pastoràlia. El petit Firpo odia els qui l’envolten i transforma el seu rancor en una bomba de rellotgeria; el barber de mitjana edat desitja dones, s’imagina que les posseeix, es munta unes pel·lícules increïbles i acaba desencisat i amb el lector en contra.

“Winky” és el segon relat de Pastoràlia i el nom d’una germana paparra que s’obstina a impedir l’èxit del seu germà Yanniki. O, el que és el mateix, Winky és el nom d’una dona bondadosa que ha trobat el Senyor i que està francament en pau amb si mateixa. Convertir-se en un gran triomfador i esquivar la gent verinosa esdevé una tasca titànica i crucial per a Yanniki, un imperatiu d’aquell New Age ingenu que, a hores d’ara, és un llast més de l’individualisme acèrrim. L’autor té debilitat pels homes que viuen amb la seva mare o la seva germana soltera fins a edats avançades; els personatges de Saunders no acaben de fer res –però s’ho pensen molt abans de no fer-ho. En la mateixa línia de la Winky, la tieta Bernie de “Roure Marí” és una lluitadora fracassada que s’alça de la tomba per refer la seva vida perduda i redimir la de les seves nebodes i el seu germà, un pobre desgraciat que fa striptease, però que es nega a ensenyar la titola. Si no fos perquè Saunders sap fer-nos riure sense aturador, la novel·la en conjunt seria una vall de llàgrimes.

AMERICANS QUE PASTUREN

George Saunders votava Reagan fi ns que el negoci del seu pare es va esfondrar i el van traslladar a una petrolieria de Sumatra. La seva feina a l’altra punta del món va despertar-li la consciència social. Saunders té pietat de les persones ordinàries, però és dur amb les institucions, ens ensenya la cara fosca del somni americà –i hi ha un parell d’efectes secundaris del somni americà que la globalització ha dut més enllà de l’Atlàntic. Un d’ells és el desig de ser algú com cal i l’altre és la dificultat de viure amb calma sense deixar-
se ofegar per l’ego ni les targetes de crèdit. Els ambients que recrea Pastoràlia recorden els del còmic underground liderat per Robert Crumb als seixanta, estan impregnats d’exabruptes políticament incorrectes i d’una al·lucinació ordenada. Saunders és un bon constructor de realitats oníriques, recrea una vida americana entre surrealista i distòpica
–en un sentit global, la de Pastoràlia és menys distòpica que la de Deu de desembre, comenceu per Pastoràlia.

“Pastoràlia” és un parc temàtic de falsos neandertals assalariats on la imposició del bonrotllisme americà s’alterna amb les penúries dels personatges, esclaus d’amos “simpàtics” en un món “ple d’oportunitats”. El protagonista diposita les seves necessitats en bosses de plàstic i cohabita amb una neandertal que fa mots encreuats i té un fi ll drogoaddicte. I per sobre d’ells, hi ha EL sistema, un sistema que mai no dóna la cara, però que, si es porten bé, els regala cabres per coure a la brasa.

Saunders va al gra, amb una pàgina i mitja de pensaments desorganitzats en tenim prou per conèixer un personatge; posa sobre la taula les nostres contradiccions més íntimes. L’empatia es produeix de manera instantània perquè l’autor sap com funciona la fantasia rutinària humana, aquest nervi de ser algú que ens empeny una mica cada dia. Un dels seus encerts és haver assimilat i actualitzat l’ús del monòleg interior que li van ensenyar monstres com Joyce, Woolf i Faulkner. Saunders domina la psique dels individus que crea i és en aquest sentit que la seva obra desemboca en la de Foster Wallace, en l’anàlisi lúcida d’uns tarannàs neuròtics. L’única diferència és que, després de llegir Saunders, la majoria de nosaltres encara conservem les ganes de viure. Si la categoria no sonés nefasta, batejaria Saunders com un d’aquells autors d’escriptura terapèutica, perquè els seus llibres et fan sentir acompanyat de debò.

Els narradors que inventa et parlen a la cara i es converteixen en amics, de vegades simpàtics i de vegades emprenyadors, però amics al capdavall. I sí, l’escenari sempre és Nord-Amèrica i els tics de la cultura ianqui apareixen cada dues ratlles, però –ben mirat– res d’això no ens cau tan lluny. Al contrari. Saunders és dels grans i, amb Yannick Garcia i Miquel Adam, està en bones mans.

Cinc estrelles i gran crítica per a PASTORÀLIA. Gemma Casamajó per Time Out

Font: Time Out / Gemma Casamajó

pastoraliallibresetHòstic, hostiqueta, os pedrer, redéu, me cagon los trons! Aquests són els renecs sentits, de gust i de sorpresa que us sortiran quan hàgiu llegit la primera i la darrera pàgina de cada conte de Pastoràlia, de George Saunders (Texas, 1958), que és una obra exceŀlent: tendra i cruel a la vegada, pietosa i despietada alhora, bèstia i delicada al mateix temps. Entre el renec inicial d’aŀlucinació i el final d’admiració, se us posaran els ulls com dos plats de llet i el somriure se us congelarà de cop perquè la de l’autor nordamericà és sàtira de la bona, de la que et fa reflexionar i incomodar després d’haver-te fet somriure. Al davant, una comicitat delirant. Al darrere, sis contes terribles, i el primer, Pastoràlia, que també dóna nom al volum, és gairebé una nouvelle protagonitzada per un neandertal assalariat i explotat que treballa en un parc temàtic de la prehistòria. I –zas, zas!– la crítica al capitalisme salvatge i als abusos de poder i a com els empresaris mortifiquen els treballadors de manera tan cruel com imperceptible, no es fa esperar. S’estén en altres relats i arriba també al descampat en què pot convertirse la família, pixada de relacions malaltisses: “No us amoïneu que aquí no faig servir merda de debò. Només merda imaginària. Molt bé, si ara vingués algú i se us cagués a dins d’aquest magnífic bol de farinetes, ¿què us semblaria?”.

Tots els contes tenen trets en comú i tots són rodons com les taronges. Protagonitzats per personatges esgarrats, patètics i tendres a qui el món s’ha cagat a sobre. Sempre narrats a través del monòleg interior o a través del narrador extern que dóna pista als diàlegs i que adopta el punt de vista dels personatges principals a través de l’estil indirecte lliure, que Saunders broda. Sempre contats, en definitiva, amb la llengua dels pringats, dels carallots, dels desgraciats. I la feina de Yannick Garcia que ja va traduir Deu de desembre, el darrer llibre de l’autor, us farà fotre renecs d’admiració, així com la portada d’Albert Forns, que també us farà renegar de gust si sabeu –busqueu, busqueu…– com ha estat feta, recodony! –Gemma Casamajó

PASTORÀLIA, de George Saunders. En David Fajardo en parla a La Finestra Digital

Font: La Finestra Digital / David Fajardo

L’èxit de Deu de desembre ha portat a Edicions de 1984 a publicar (de nou amb una excel·lent traducció de Yannick Garcia) Pastoràlia, llibre de George Saunders que ja va ser editat al nostre país fa uns anys. Com és habitual en l’autor ens trobem amb un recull de contes de més o menys extensió plens de sentit de l’humor, ironia i una punyent crítica a la nostra societat.

FM124PastoràliaA la història que dóna nom al llibre, l’autor ens situa en un parc temàtic molt particular on es recreen diferents moments històrics; en particular ens trobem a dos treballadors que representen homes de les cavernes i que actuen al dictat d’unes normes i d’un sistema de recompenses alienador i terriblement familiar. Acompanyen aquesta narració altres textos que llencen una mirada distorsionada sobre un seminari d’autoajuda organitzat com una cadena de muntatge i, per tant, deshumanitzat a l’extrem, o que ens mostren com una família ha d’enfrontar-se a la mort i posterior resurrecció d’un dels seus membres.

Totes les històries de Saunders funcionen com miralls deformadors del món on vivim. Totes tenen una funció i transcendeixen les fronteres de la narrativa però convertir-se en editorials en format de ficció. A “Pastoràlia” el sistema (empresarial i social) és retratat amb salvatge versemblança i els protagonistes, encara que qüestionen les condicions laborals que han de suportar, es veuen atrapats per les paraules convincents (i veladament amenaçadores) dels caps i un cúmul de procediments que ofeguen l’autonomia i el lliure pensament. Aquesta història ens apropa a uns protagonistes amb necessitats econòmiques que han d’acceptar un sistema de recompenses i càstigs que els obliguen a denunciar a companys que no es comporten de la manera adient. Es tracta d’una situació extrema però tant els discursos dels caps com l’ambient de treball resulten propers, d’una manera desagradablement fascinant.

De manera paral•lela, a la resta de relats Saunders agafa situacions quotidianes o estructures socials conegudes i les ridiculitza, traient tot el suc a unes situacions que podrien resultar normals però que acaben convertides en caricatures. Tots els personatges que apareixen a “Pastoràlia” són tràgicament còmics, humans plens de contradiccions que naveguen perduts per l’existència. Els retrats que l’escriptor construeix no són amables, ens obliguen a mirar de manera incòmoda el que tenim al costat i a qüestionar-nos la nostra manera de viure i d’entendre el món que ens envolta. Aquest és el principal valor de la literatura de Saunders, una obra que va més enllà de la seva extraordinària qualitat literària.

No hi ha paraula mal triada a “Pastoràlia”. Amb això no vull dir que Saunders sigui el millor escriptor viu però sí que és, sense cap mena de dubte, un dels més acurats a l’hora de construir el seu relat, sense caure en l’excés i sempre buscant la mesura justa. Els seus relats no s’allarguen, no avorreixen i arriben al final just en el moment necessari, mostrant com l’autor té perfectament clares les seves intencions i el nivell d’implicació que busca en els lectors. No es tracta d’un llibre llarg i en acabar-lo donen ganes de rellegir alguns dels contes, per seguir gaudint de l’exquisit treball de dissecció que ens trobem al seu interior.

És molt fàcil recomanar Pastoràlia a qualsevol persona que busqui alguna cosa més en els llibres que llegeix. George Saunders no es queda a la superfície, més aviat navega en les profunditats del nostre món, les analitza amb ull inquisitiu i acaba donant forma a petites històries boges, surrealistes però plenes de veritats. Així que només queda seguir gaudint del retorn d’aquest autor a les nostres llibreries i felicitar Edicions de 1984 per la seva publicació.