«L’aventura intel·lectual de Bruno». Jordi Marrugat recomana «El sopar de cendra» a L’Avenç

Font: Jordi Marrugat / L’Avenç

LC6SoparCendraL’AVENTURA INTEL·LECTUAL DE BRUNO. L’apassionant lectura d’El sopar de cendra permet copsar la profunda significació històrica, cultural i simbòlica de la desgraciada fi de Giordano Bruno, cremat per la Inquisició l’any 1600. El coneixement hi és presentat com una autèntica i arriscada aventura. És una lluita per la llibertat contra «follies, bestialitats i vicis», contra «les tenebres denses dels sofistes i els ases», contra la ceguesa de la majoria, que, evidentment, van contraatacar. Bruno encarna de manera tràgica i visionària el lema il·lustrat per excel·lència, la interpretació kantiana del Sapere aude! horacià. I és que, situat als fonaments dels discursos culturals moderns, aquest llibre en conté el germen d’algunes de les estructures bàsiques. Desafia l’autoritat establerta i propugna el judici propi com a única font fiable de coneixement, tal com establiria de manera sistemàtica el famós mètode cartesià. Això el porta a deixar de banda la disputa entre els antics i els moderns en favor de la confiança en els progressos del saber. L’únic horitzó que es fixa és la «veritat» autònoma que destrueix «somnis», dóna «ulls» i il·lumina «tenebres».

Les qüestions principals que enfoca El sopar de cendra són principalment les que avui cauen en l’àmbit de l’astronomia. Defensa les teories de Copèrnic referents al moviment de la terra. Afirma la infinitud d’un univers sense centre ni confins i en el qual innombrables cossos es mouen uns en relació als altres. I conclou que tota la substància d’aquesta matèria és eterna. Desmenteix així la lectura literal d’alguns passatges de la Bíblia que, tanmateix, admet en el seu conjunt perquè no es tracta d’una autoritat científica, sinó moral i legislativa que, quan parla de la natura, ho fa en els termes generalment acceptats. Des d’una percepció limitada a la condició d’home del segle XVI, Bruno aprofita la seva experiència al màxim, passant-la per una extraordinària capacitat de raonament.

Aquest és, doncs, un llibre ple de marques d’època que, tanmateix, resulta actualíssim. Avui l’astrofísica, tan popular per la seva influència en la cultura de masses, omnipresent en la literatura, el còmic, el cinema i la televisió, no procedeix altrament. Representa l’univers a partir de l’experiència, la raó i la imaginació, que en el segle XXI disposen de més mitjans i coneixements. És la disciplina més poètica i imaginativa. Fins al punt que se n’han considerat pseudocientífiques moltes teories. El sopar de cendra n’és baula cabdal que ja es presenta explícitament com una combinació d’art i ciència, com el quadre d’un pintor que recrea la natura amb una explicació tècnica. A més, igual que les grans obres literàries del nostre temps, Bruno hi combina tota mena de formes: argumentació filosòfica i científica, joc metaliterari, narració al·legòrica, poesia, religió o lliçó moral —amb un estil complex i abstracte que flueix brillantment lògic, racional i diàfan en el català de la traductora, Anna Casassas. I si és un llibre que inclou tanta varietat, el mateix autor afirma que cal considerar-lo «històric». Perquè història és veritat. I en la perspectiva que dóna poden arribar a comprendre’s totes les coses humanes —amb el benentès que l’univers retratat per l’astrofísica és tan humà i tan històric com l’amor, la bellesa, una novel·la, la Inquisició o els diàlegs de Plató i de Bruno.

Anuncis

«El sopar de cendra» de Giordano Bruno, segons el blog Els orfes del Senyor Boix

Font: Els orfes del Senyor Boix

LC6SoparCendraGiordano Bruno
El sopar de cendra
Traducció d’Anna Casassas
Edicions de 1984

 

 

 

 

 

…us dic: inspireu-me, parleu-me, escalfeu-me, enceneu-me, espremeu-me i reduïu-me a licor, convertir-me en suc, i feu-me comparèixer no pas amb un petit, delicat, raquític, curt i succint epigrama, sinó amb copiosa i àmplia vena de prosa llarga, corrent, gran i forta, amb la qual no com d’un estret càlam, sinó com d’un ample canal faci rajar els meus rius. […] (pàg. 28)

Un nom de ressonància màgica. El fa servir un amic com a pseudònim (vaig conèixer primer els seus textos, després el pseudònim, vaig investigar la ressonància i el personatge va ser proper, vaig conèixer qui fa servir el nom i després part de la seva obra i la seva prole, la seva família de casa i la seva gent de país…).

Va aparèixer aquest llibre amb el seu títol, també màgic. Després sabria que es refereix al sopar del dimecres de cendra, el qual inicia els quaranta dies que preparen la passió, la mort de l’enviat (el blat que s’enterra i donarà fruit, poc a la vora del camí, molt en terra bona, sofrent entre els cards …). I calladet va caminar, el llibre, per prestatges fins a, precisament, l’inici d’aquesta quaresma, la del 2015. Casualitat o senyal. Poc importa, però.

La traducció d’Anna Casassas, que va resultar dura per a l’autobús, s’ha mostrat joiosa i solta al costat de les brases de llenya de taronger que no fa molt de foc ni escalfa massa, però manté una temperatura que facilita la vigília i la lectura desperta.

És filosofia, que ningú no ho dubti. Es tracta d’intentar entendre el món, i les voltes que dóna, durant la segona part del segle XVI, acabada de descobrir Amèrica i la Inquisició.

Aquest intent d’explicació, en concret, ve de la mà d’un mestre que podria ser també molt bo com a novel·lista, fins i tot com a dramaturg. Parlant de Giordano com del “Nolano” (Bruno va nàixer a Nola en 1548) sempre en tercera persona, es reuneixen un senyor llest i amb ganes d’aprendre, un altre molt perepunyetes però amb molta gràcia i molt llatí, un tal Frulla que sembla que parla poc i un tal “Teòfil filòsof”. Els quatre estableixen un “tetràleg” a estones molt docte, de vegades molt divertit i, gairebé tot el temps, molt instructiu pel que fa a qüestions del respecte i de la convivència.

El tema és prometedor, ja que es tracta de la presentació del pensament que portarà a la foguera al cervell que l’embasta: la defensa d’allò oposat a que la Terra sigui el centre, plana i avorrida.

Amb la “defensa” de Copèrnic, i portant més lluny encara les teories “d’aquest roig”, Giordano es fa, en el transcurs del llibre i els anys, primerament mereixedor d’una trampa perversa i una pallissa; després s’involucra en un simulacre de debat com els de la nació d’aquest segle XXI, i al final, com sabem, conquistarà la glòria de la foguera, broma macabra d’alguns “adoradors de la llum”, segons s’autoproclamen.

Comença el llibre amb un sucós proemi, que demana atenció a cinc diàlegs entre quatre, donant raó dels noms emprats, glossant els temes i anunciant-los, explicant que no pretén donar lliçons sinó resumir-les, ordenar-les i presentar-les a qui ja se les sap.

I sembla un joc però allò que s’arrisca és la vida, i la perd. Sembla un divertiment però tanca la sustentació al cel dels astres, les perxes de les quals pengen les estrelles i el sentit dels dies i les nits, entre les distàncies i correries de la terra i les seves criatures. De què sigui el centre i què el sustenti, de per què girem i els ases bramen, depèn el nostre present. Molts senyals per a navegants sense nord, moltes paraules per assumir el silenci celestial, una agradable conversa explicada a un amic (d’aquells que creuen que parlar és possible, i de negociar és el mètode, i que l’objecte és viure i no guanyar, entre tots…).

El sopar de cendra és una aventura tranquil·la, una parada i fonda davant les “batalles” electorals que sens dubte patirem enguany, una aposta per compartir el que se sap i confiar que en apagar-se el sol cada nit, demà tornarem a trobar-lo en el nostre girar i el seu.

El sopar de cendra és reconèixer-nos en el diàleg i esperar que a poc a poc els corrons i el pensament únic cedeixin el pas al diàleg, entre molts més que dos, entre tots. Tant de bo.

Per això Alchazele*, filòsof, summe pontífex i teòleg mahometà, va dir que la finalitat de les lleis no és tant cercar la veritat de les coses i les especulacions com la bondat dels costums, el benefici de la societat i la convivència dels pobles, així com la norma per a la comoditat del tracte humà, el manteniment de la pau i el creixement de les comunitats. (pàg. 110)

* Al-Gahazalí

Demà dimecres la traductora Anna Casassas i la professora d’Història de la Filosofia del Renaixement Rosa Rius parlaran de Giordano Bruno a l’Ateneu Barcelonès

Demà dimercres a les 19.00 h., una xerrada del tot interessant: La traductora Anna Casassas i la professora d’Història de la Filosofia del Renaixement parlen de Girodano Bruno i el seu El sopar de cendra. A la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, a les 19.00.

bruno

LC6SoparCendra «[El sopar de cendra és] un convit tan gran, tan remenut; tan magistral, tan discipular; tan sacríleg, tan religiós; tan alegre, tan colèric; tan aspre, tan joiós; tan secament florentí, tan grassament bolonyès; tan cínic, tan sardanapalesc; tan lleuger, tan seriós; tan greu, tan burlesc; tan tràgic, tan còmic, que considero que no hi trobareu poques ocasions d’esdevenir heroic i desemparat; mestre i deixeble; creient i descregut; alegre i trist; saturnià i jovial; lleuger i feixuc; ronyós i liberal; simiesc i consular; sofista amb Aristòtil i filòsof amb Pitàgores; rialler amb Demòcrit i plorós amb Heràclit. Vull dir que quan l’hagueu ensumat amb els peripatètics, l’hagueu menjat amb els pitagòrics i l’hagueu begut amb els estoics, potser encara l’haureu de llepar amb aquell que reia ensenyant les dents d’una manera tan amable que amb la boca es tocava totes dues orelles.»

Giordano Bruno, El sopar de cendra, trad. Anna Casassas

«Giordano Bruno i el sopar dels pedants». Rosa Planas sobre EL SOPAR DE CENDRA, a Última hora

Font: Rosa Planas / Última hora

LC6SoparCendraGiordano Bruno hauria de ser estimat per tots els qui confessem debilitat per Ramon Llull, ja que va ser el més gran comentador que ha tengut mai el nostre filòsof. Encara així, Bruno va ser mal interpretat i encara pitjor tractat en el seu temps. Prova d’això és un sopar que s’esdevingué a Oxford, on el savi s’entaulà amb pedants doctors, que feren mans i mànegues per a desacreditar-lo. Observador dels ases, als quals considerava criatures divines, Bruno no dubtà en comparar els doctors oxfordians amb aquests animals imprevisibles, incapaços de discernir l’or de la palla. La asinità, a parer de Bruno, és la pura incompetència, també la incapacitat de comprendre la pròpia estupidesa.

L’abril de 1538, Bruno desembarcà a Dover. Era un catòlica heterodox, amb molt d’enemics, en la cort d’una reina cismàtica, Elisabet I. El seu amic John Florio va ser un dels assistents al sopar que Bruno immortalitzà en una obra de gran potència, El sopar de cendra, que avui disposem en català, gràcies a la traducció magistral d’Anna Casassas, per a Edicions de 1984. Abans d’arribar al sopar, Bruno travessà un Londres brut i fangós, ple d’individus hostils que es mostraren ben desagradables. Pel camí, topà amb baralles i males paraules en uns carrers pudents i enfangats. Acabà a la riba del Tàmesis, en mans d’un barquer infernal, que es va encarregar de portar-lo al sopar on l’esperaven els doctors.

Bruno era baix d’estatura però vital com a bon italià del sud. S’enfurismà tan aviat com va ser conscient que disputar amb aquell grup de pedants era com intentar convèncer les oques. Als doctors d’Oxford, els agradava viure del prestigi de la toga. Eren imprudents, hostils i poc permeables a la novetat, sols n’entenien una cosa, del poder, i no respectaven la intel·ligència. Per aquest motiu, combatien amb les armes més antigues: l’arrogància i el menyspreu. Bruno, el petit nolà, es va trobar sol davant d’aquella guarda, a la qual envestí amb els seus arguments: Copèrnic té raó, la terra es mou, l’univers sencer es troba en canvi continu, no té límits i potser existeixen mons igual al nostre en molt de llocs d’aquesta infinitud. Les Escriptures són sagrades però no exactes, no tenen perquè descriure els processos físics de la matèria ni parlar com si s’adrecessin als geògrafs. Déu no és un científic. Bruno escomet amb aquestes raons que s’han demostrat certes. Ho fa sense embuts, amb la certesa d’haver-ho clavat, però els ulls de la intriga I la revenja ja l’havien condemnat.

«Les cendres de Bruno». Ada Castells sobre EL SOPAR DE CENDRA, de Giordano Bruno

Font: Ada Castells / Cultua/s, La Vanguardia

LC6SoparCendraLa lectura dels cinc diàlegs que mantenen els comensals d’El sopar de cendra demana una actitud en desús: la concentració. El que se serveix en aquesta taula del Renaixement és el primer diàleg filosòfic de Giordano Bruno, als antípodes del fast food. Aquí les converses es descabdellen de manera que un pot perdre el fil i trobar-se enmig d’una disquisició sobre el moviment de la Terra, una pugna sobre el tarannà pedant d’un prohom o un comentari sobre la necessitat eterna de coneixement.

Hi ha un embat que sembla dedicat als defensors dels clàssics, quan Prudenzio diu que és a l’antiguitat on hi ha la saviesa. Teofilo li adverteix que pot ser tot al contrari, perquè els antics no sabien tant, per exemple, d’astronomia. I així comença una entretinguda discussió en defensa de l’antiguitat, per una banda, i de la novetat, per l’altra, amb l’únic objectiu de veure qui la diu més grossa, això sí, de la manera més sàvia, sense abaixar el nivell. La gràcia és imaginar en tot moment la cara entremaliada del nolà —que és com s’autoanomena Giordano Bruno— mostrant la pedanteria dels seus comensals, uns doctors d’Oxford que ell considera ases. Es tracta d’una cabriola de punt de vista digna d’un mestre.

Aquest punt només és un exemple de moltes altres batusses dialèctiques que trobem en el llibre, com quan Teofilo argumenta que tots els necis no equivalen a un sol savi i així, cinc segles després. Ens fa reflexionar sobre el valor de la democràcia real que no pot estar basada en una multitud d’ignorants que hagin de triomfar davant les idees d’una minoria assenyada. Tema delicat, que ens és llegat per un home que precisament va anar a contracorrent i va quedar ell mateix reduït a cendra, com el seu sopar. El seu pecat va ser dir que la terra es movia i no era el centre de l’univers i és que no para de dir-ho!

Malgrat que sempre es destaca la sornegueria en els diàlegs filosòfics de Bruno, hi ha moments confessionals que donen fe de la impotència que deuria sentir com a escriptor. En boca de Teofilo invoca a les muses perquè li permetin tenir el do de la paraula i ho fa d’una manera tan bella que no és d’estranyar que l’atenguin al llarg de la vetllada: “Inspireu-me, parleu-me, escalfeu-me, enceneu-me, espremeu-me i reduïu-me a licor, convertiu-me en suc, i feu-me comparèixer no pas en un petit, delicat, raquític, curt i succint epigrama, sinó amb una copiosa i àmplia vena de prosa llarga, corrent, gran i forta, amb la qual (…) faci rajar els meus rius”. No hauria de ser aquest, el prec de tot escriptor, abans de col•locar els dits al teclat? Heus aquí la saviesa dels antics! Bon profit.

«Cendra». Xavier Graset sobre EL SOPAR DE CENDRA, de Giordano Bruno

fONT: Xavier Graset / El Punt Avui

LC6SoparCendraA la plaça de Campo dei Firori, a Roma, enmig de les flors, les espècies i les parades del mercat matinal, una escultura negra com el sutge recorda que allí van cremar el filòsof i frare dominicà Giordano Bruno. La inquisició romana li havia obert un procés per heretgia que va durar vuit anys i el va dur a la foguera el 17 de febrer del 1600. El periple de Bruno fugint de la justícia, el va fer anar de Nàpols a diverses ciutats d’Itàlia, França, Suïssa, Anglaterra i d’Alemanya. I allí, el 1591 va rebre una invitació per anar a Venècia, on el seu mecenes el va lliurar a la inquisició. Se’l perseguia per les seves teories cosmogòniques i metafísiques, per assegurar que la Terra i els altres planetes es mouen al voltant del Sol, que tots els cossos són vius i que no hi ha cap jerarquia que valgui.

Just aquests dies s’acaba de publicar El sopar de cendra, en traducció d’Anna Casassas (Premi Ciutat de Tarragona de traducció Vidal Alcover), el primer dels sis discursos filosòfics on Giordano Bruno explica com ho veu en un diàleg amb els doctors d’Oxford, que titlla d’ases ignorants. I en uns versos d’arrencada aconsella que “no vagis mai nu al rusc a buscar mel,” o “al bardissar, no sembris mai descalç”. Veritats com el puny, que ens serveixen en aquests moments tan delicats en què la política tiba de la història. Bruno, admirador de l’obra de Ramon Llull, en va difondre l’art de la memòria i les seves regles mnemotècniques, a les diferents universitats on va ensenyar. Idees per canviar la visió del món. Per canviar les coses. Diu Bruno en el seu text que “coses mínimes i sòrdides poden ser llavors de coses grans i excel·lents”. Les coses insignificants poden amagar un sentit profund. Vivim hores en què no hi ha cap paraula ociosa. Per bé aquells que tenen la responsabilitat d’estudiar-les i analitzar-les en fan pires per cremar els nous heretges. Aquells que han gosat a dir que la Terra és rodona, i que volen votar per certificar-ho, tenen l’amenaça que el seus sopars siguin de cendra.

Novetat editorial: EL SOPAR DE CENDRA, de Giordano Bruno. Trad. d’Anna Casassas

LC6SoparCendraEl sopar de cendra
Giordano Bruno
Traducció d’Anna Casassas
LA CLÀSSICA, 6
160 pàgines
16,00 euros

El sopar de cendra és el primer dels sis discursos filosòfics italians en què Giordano Bruno exposa les seves teories cosmogòniques i metafísiques. L’obra té forma de conversa per reflectir les discussions que el nolà (com ell mateix s’identificava) va mantenir amb els doctors d’Oxford, que titlla repetidament d’ases ignorants. Amb l’acompanyament dels imprescindibles tocs d’ironia i sarcasme que dedica a aquests pedants, exposa les seves teories sobre l’univers i, a través de l’astronomia —assegura que la terra i els altres planetes es mouen al voltant del sol—, afirma que tots els cossos són vius i que no hi ha cap jerarquia que valgui, cosa que va provocar les acusacions d’heretgia que li van costar la vida, però que d’altra banda n’han fet una figura admirada per l’anarquisme i per tots els defensors del pensament lliure.

Giordano Bruno, nascut a Nola el 1548, d’origen modest, va entrar a l’orde dels dominics, a Nàpols, on va poder aprofundir els estudis de teologia i mnemotècnia. Ràpidament se’l comença a acusar d’heretgia i ha de marxar de la ciutat. Així comença una peregrinació que el porta a diverses ciutats d’Itàlia, França, Suïssa, Anglaterra i Alemanya. Durant l’estada a Anglaterra, acollit per l’ambaixador francès, escriu els anomenats Diàlegs filosòfics, el primer dels quals és aquest Sopar de cendra. De gran cultura en tots els àmbits, va ser un gran estudiós i admirador de Ramon Llull i en va difondre l’art de la memòria per les diverses universitats en què va ensenyar. El 1591, mentre és a Alemanya, rep una invitació per anar a Venècia, on el seu «noble mecenes» l’acaba lliurant a la inquisició vèneta, que al seu torn l’acaba lliurant a la inquisició romana. L’empresonament i el procés per heretgia van durar vuit anys. Finalment, el 17 de febrer del 1600, va ser cremat a la foguera al Campo dei Fiori, a Roma, al lloc on avui s’alça l’estàtua que el recorda.

 ***

«[El sopar de cendra és] un convit tan gran, tan remenut; tan magistral, tan discipular; tan sacríleg, tan religiós; tan alegre, tan colèric; tan aspre, tan joiós; tan secament florentí, tan grassament bolonyès; tan cínic, tan sardanapalesc; tan lleuger, tan seriós; tan greu, tan burlesc; tan tràgic, tan còmic, que considero que no hi trobareu poques ocasions d’esdevenir heroic i desemparat; mestre i deixeble; creient i descregut; alegre i trist; saturnià i jovial; lleuger i feixuc; ronyós i liberal; simiesc i consular; sofista amb Aristòtil i filòsof amb Pitàgores; rialler amb Demòcrit i plorós amb Heràclit. Vull dir que quan l’hagueu ensumat amb els peripatètics, l’hagueu menjat amb els pitagòrics i l’hagueu begut amb els estoics, potser encara l’haureu de llepar amb aquell que reia ensenyant les dents d’una manera tan amable que amb la boca es tocava totes dues orelles.»

Giordano Bruno, El sopar de cendra, trad. Anna Casassas