El mes de març és el mes Hans Fallada a la llibreria No Llegiu!

Novetat editorial: «El malson», de Hans Fallada. Traducció de Ramon Monton.

«Hans Fallada ofereix en el seu excel·lent llibre El malson un retrat del desànim i l’apatia dels alemanys. Descriu magistralment l’experiència dels últims anys de l’experiència de la guerra, la derrota, l’entrada de les tropes russes, l’intent d’adaptació del món burgès al nou context i la ruïna moral de la població».
Zwiebelfisch

EL MALSON
Hans Fallada
Traducció de Ramon Monton
Mirmanda, 152
272 pàgines
19,90 euros

Finals d’abril de 1945. Malgrat que la guerra ja s’ha acabat a Europa, el doctor Doll, un pessimista moderat, encara viu tenallat per la por. De nit l’assetgen malsons en els quals ell —i la resta d’Alemanya— malviu al fons d’un immens cràter provocat per una bomba. Per sobre de tot, vol vèncer el dimoni de la culpa col·lectiva, però es veu incapaç d’esmenar cap error des de la seva posició d’alcalde d’una petita ciutat ocupada per l’Exèrcit Roig.

Tractant de fugir de la seva addicció a la morfina —cada dosi representa una petita mort—, es trasllada a Berlín, on intenta refer la seva vida en el caos d’una ciutat agonitzant. Acompanyat de la seva dona, addicta com ell, lluitaran per salvar la vida perseguint la possibilitat de construir un futur millor.

Escrita amb l’energia i la vivor distintives de l’art de Hans Fallada, El malson és un retrat demolidor de l’atmosfera desesperada en què es va sumir l’Alemanya de la postguerra, on la vergonya i la culpa convivien amb la més severa de les misèries.

Rudolf Ditzen, àlies Hans Fallada (1893-1947), va ser tresorer, administrador i comptable en diverses finques rurals entre 1915 i 1925; entre 1928 i 1931, va ser escrivent d’adreces, publicista i empleat en una editorial. Els seus contemporanis el veien com un dels líders del nou moviment literari alemany que cercava el realisme i l’objectivitat. El 1920 va publicar la seva primera novel·la, Der junge Goedeschal. La seva novel·la I ara què, homenet? (1932), traduïda a moltes llengües, el va convertir en un autor reconegut internacionalment. Altres obres de l’autor són: Llop entre llops (1937), Sol a Berlín (1947), Aquest cor que et pertany (1939) i L’home que volia arribar lluny (1941).

«Individu ‘versus’ comunitat». Xavier Serrahima parla d’«Aquest cor que et pertany» de Hans Fallada a El Punt Avui

Font: Xavier Serrahima / El Punt Avui

Que la biodiversitat literària és del tot imprescindible al nostre país ens ho demostren casos com el d’Edicions de 1984, que ens va permetre conèixer un autor tan important com Hans Fallada, que fins llavors només havien pogut degustar a casa nostra els que dominaven la llengua alemanya. Mercès a la traducció de Ramon Monton, vam poder gaudir, entre d’altres, de Llop entre llops i de L’home que volia arribar lluny. Al setembre va afegir-hi Aquest cor que et pertany, obra que, tal com ens explica l’epíleg d’Almut Gieseke, prové d’un encàrrec cinematogràfic, que l’escriptor nascut a Greifswald d’entrada no veié gaire clar, però que, una vegada els productors acceptaren les seves condicions (“treballar sol i […] escriure l’argument per a una pel·lícula en forma de narració o de novel·la”), anà fent a poc a poc seu, fins a palesar que “el seu talent narratiu li permetia explicar històries sobre persones reals fins i tot amb la cotilla d’unes ‘pautes’ imposades”.

D’aquesta manera, portà el guió cap al seu terreny i convertí el que en principi havia d’ésser el retrat de les beneficioses virtuts del règim nacionalsocialista, en contraposició a la inhumanitat del capitalisme nord-americà, o el que és el mateix, sobre la superioritat del poble alemany, en una nova història sobre l’individu. Sobre la persona que, per una o altra raó, és llançada al món sense cap ajuda i ha d’anar fent el seu camí i, al mateix temps, fer-se a ella mateixa: “Me’n vaig anar per por de la meva família. Per por de tornarme algun dia com ells. Per por de no poder arribar mai a ser qui sóc.” El triomf o, almenys, la prevalença de l’individu per damunt de la comunitat; fins i tot, malgrat o en contra de la comunitat. Perquè si Johannes Wiebe, el “molt juvenil i bonhomiós” protagonista del llibre, va avançant, a força d’ensopegades i de caigudes, no és tant perquè el seu país li ofereixi moltes oportunitats, sinó perquè trobarà, en el moment adient, una altra persona, la inoblidable Hanne, que creurà en ell i li farà costat, que li allargarà la mà quan tots la hi retiren: “Ha estat la cosa més meravellosa que m’ha passat mai: que una persona m’hagi defensat com vostè ho ha fet…”

Una noia que combina “un aspecte senzill” amb “un aire de poble”, que treballa en un mercat, en un ambient de pobresa i de contínues limitacions, on regna la llei del més fort, de la selva humana més salvatge, del preocupar-se només d’un mateix, on ella lluu com una estranya joia de bondat i de puresa; com un àngel redemptor caigut directament del cel, que no dubtarà a deixar-ho tot per ell: “La fa feliç que ell n’esperi tant, perquè li agrada molt donar, no faria més que donar.”

Un àngel, això sí, de carn i ossos, abillat a la manera humana, que pateix en pell pròpia el dolor i la injustícia del món terrenal; perquè si el planeta Terra no és ja normalment un lloc gaire adient per a ésser celestials, encara ho fou menys en el període d’entreguerres, arreu, però sobretot a Alemanya, on qualsevol mostra d’humanitat o d’amor pels altres és vista (i criticada) com un, inacceptable i inconvenient, senyal de feblesa.

Però, com sempre ha tingut més que present l’autor alemany, i com posa de manifest en aquesta narració que (tot i que no va poder revisar o refer com segurament hauria convingut, per equiparar-la a les seves obres majors) manté l’aroma i l’essència falladiana, la feblesa no sempre prové de l’interior sinó, com diagnosticà Freud, de l’exterior, de la petja dels altres: “No ets gens feble, això és el que t’han fet creure. Qui insisteix d’aquesta manera a ser ell mateix no pot ser feble.”

Josep Maria Llagostera parla d’«Aquest cor que et pertany», de Hans Fallada, a la web Què Llegeixes

Font: Josep Maria Llagostera / Què Llegeixes 

Una història d’amor elegant, tendra i inusual entre dues persones del tot diferents: el nen consentit de casa bona que vol saber qui és en realitat i la venedora de mercat que, amb la força indestructible de la seva valentia, aconsegueix fer-lo creure en ell mateix. Seguint l’estructura d’un conte de fades, amb el seu estil inconfusible Fallada posa l’èmfasi narratiu en l’equilibri de forces entre els dos amants, que, acompanyats per uns personatges secundaris magnífics —els bergants Thomas Wiebe i Emil Schaken, la verinosa Gustchen i la dolça Marie Jäckel—, aconsegueixen superar plegats els reptes del seu amor.

Concebuda originalment com un guió cinematogràfic, Fallada aconsegueix obtenir versemblança i realisme gràcies al seu profund coneixement de l’aspecte i la parla de la gent que protagonitza la seva història, tant si es tracta d’un policia de Berlín com si és un metge o un fruiter

Opinió sobre el llibre i/o comentaris:
Em va agradar molt Sol a Berlín, que vaig comentar en aquest mateix espai. Per això quan vaig veure a la llibreria aquest novetat no vaig dubtar gens que seria una bona adquisició. El relat traspua tendresa i generositat i optimisme, amb uns personatges molt ben explicats, tant els principals com els anomenats secundaris. És un cant a la superació personal en front dels condicionants que la vida ens imposa.

Escrita a l’Alemanya durant el predomini del nacionalsocialisme està influïda pel sentiment popular de progrés que se li transmetia a les classes populars. Fallada hi passa de puntetes, fent tant sols un retrat social i contravenint les directrius polítiques de l’època, tal com s’explica a l’epíleg.

L’autor ens ho posa fàcil als lectors, amb un estil aparentment planer i senzill, que de ben segur no ho és tant., destacant les virtuts i els defectes que defineixen els personatges

Novetat editorial: «Aquest cor que et pertany», un nou Hans Fallada!

Aquest cor que et pertany
Hans Fallada
Traducció de Ramon Monton
Mirmanda, 138
288 pàgines
17,90 euros

Una història d’amor elegant, tendra i inusual entre dues persones del tot diferents: el nen consentit de casa bona que vol saber qui és en realitat i la venedora de mercat que, amb la força indestructible de la seva valentia, aconsegueix fer-lo creure en ell mateix. Seguint l’estructura d’un conte de fades, amb el seu estil inconfusible Fallada posa l’èmfasi narratiu en l’equilibri de forces entre els dos amants, que, acompanyats per uns personatges secundaris magnífics —els bergants Thomas Wiebe i Emil Schaken, la verinosa Gustchen i la dolça Marie Jäckel—, aconsegueixen superar plegats els reptes del seu amor.

Concebuda originalment com un guió cinematogràfic, Fallada aconsegueix obtenir versemblança i realisme gràcies al seu profund coneixement de l’aspecte i la parla de la gent que protagonitza la seva història, tant si es tracta d’un policia de Berlín com si és un metge o un fruiter.

Rudolf Ditzen, àlies Hans Fallada (1893-1947), va ser tresorer, administrador i comptable en diverses finques rurals entre 1915 i 1925; entre 1928 i 1931, va ser escrivent d’adreces, publicista i empleat en una editorial. Els seus contemporanis el veien com un dels líders del nou moviment literari alemany que cercava el realisme i l’objectivitat. El 1920 va publicar la seva primera novel·la, Der junge Goedeschal. La seva novel·la I ara què, homenet? (1932), traduïda a moltes llengües, el va convertir en un autor reconegut internacionalment. Altres obres de l’autor són: Llop entre llops (1937), Sol a Berlín (1947) i L’home que volia arribar lluny, escrita l’any 1941 en un moment difícil i problemàtic per a Fallada i publicada pòstumament l’any 1953.

«L’home que va arribar lluny», de Hans Fallada, segons Xavier Serrahima [Racó de la paraula ]

Fonts: Racó de la paraula (Xavier Serrahima)

Que la literatura creix, es reprodueix i es va enllaçant consecutivament com les baules d’una cadena que comunica el passat, el present i el futur ho demostra l’estimació que sentia Jörg Fauser per un dels seus antecessors, Hans Fallada. Al seu Matèria primera, no tan sols comenta que li agrada d’allò més l’obra del seu predecessor sinó que una frase d’un dels seus diàlegs —“Sembla que faré carrera a la facturació d’equipatges, i el sector cultural no el necessitaré per a res”— fa la impressió d’ésser un subtil homenatge a L’home que volia arribar lluny (Ein Mann will nach oben), publicat per Edicions de 1984, amb més que acurada traducció de Ramon Monton.

Una nova i més que interessant novel·la d’aquest fins fa no pas gaire desconegut escriptor, un raó més en la seva croada per deixar un fidel testimoni de l’alemanya del seu temps, amb un punt d’arrencada que recorda força la que és possiblement la millor obra d’Honoré de Balzac, Les illusions perdues, on Lucien de Rubempré, un “gran home de províncies”, jove poeta idealista àvid de glòria, es proposa esdevenir l’astre més lluent de la ciutat de les llums.

Protagonitzada per Karl Siebrecht, un jovenet que, en morir el seu pare, es queda “sol al món”, (pàg. 11), en una petita ciutat de províncies, en un “racó de món en què tot es torna estret i petit”, (pàg. 13), sent la necessitat imperiosa de “perdre de vista tot el que ha arruïnat la vida de meu pare”, (pàg. 15), i, sobretot, de no “continuar sent un més durant gaire temps”, (pàg. 110), de convertir-se “en algú, en un home de veritat”, (pàg. 16). O el que és el mateix, d’iniciar una tasca tan arriscada com improbable, “conquerir Berlín!”, (pàg. 79).

No cometrem, per descomptat, la inconvenient errada d’avançar si Karl acaba aconseguint o no el seu objectiu, si és o no capaç de superar les colossals i contínues adversitats —no tan sols econòmiques, sinó també històriques: provar d’enriquir-se en l’època més convulsa i inestable de l’Alemanya del segle XX esdevé una fita ja no complicada, ans hercúlia, pràcticament impossible— que se li oposen per assolir el seu somni. Si Fallada no ho explica de bon inici, senyal que vol que sigui el lector o lectora qui ho descobreixi, al llarg de la seva navegació literària.

A banda que entenc que no era pas aquest l’interès principal de l’autor, sinó, precisament, plantejar si són justificades o raonables les elevadíssimes renúncies que ha d’acceptar qualsevol persona a canvi de pretendre triomfar en la vida; si és admissible considerar que hom ha triomfat quan li ha calgut sacrificar-ho tot, o pràcticament tot, en el seu camí envers l’èxit: “Sabia que havia de tirar endavant i allunyar-se potser per sempre de l’única persona que estimava…, […] que aquesta feina potser li costaria haver de perdre el seu amic i la que considerava com una germana…”, (pàg. 249).

Qüestió que si ja és prou discutible quan al final s’acaba assolint el que hom pretenia, esdevé encara més greu i flagrant per a tots aquells que es queden pel camí; per a tots aquells que —com succeeix en el món de l’esport infantil i juvenil— es sacrifiquen sense acabar obtenint res a canvi.

O, potser, més exactament, la raó de fons de la novel·la és maldar per determinar què significa triomfar. Hipòtesi que podria confirmar el seu subtítol, “Les dones i el somniador”: mentre Karl, el somniador, es capfica en la seva ambició de fer-se un lloc a Berlín, va arraconant no tan sols tot allò que no tingui una relació directa amb el diner i el poder, sinó sobretot les successives dones que el van acompanyant. Començant per Ria, el seu primer amor, que pateix els efectes de la seva decisió de tallar amb les seves arrels, continuant per la magnífica i inoblidable Rieke, seguint per la sempre sorprenent Herta i acabant per l’encisadora Ilse. Sense ésser-ne conscient, ell fa seva una premonitòria declaració de Rieke: “El que no vull és que ningú no em vingui amb històries d’amor, perquè l’amor només porta problemes”, (pàg. 44).

Amb tot, no cal dir-ho, el més rellevant no és pas l’argument o la idea matriu de l’obra, sinó la seva materialització literària: Hans Fallada —aquest Goethe, Dickens, Balzac o Tolstoi trasplantat al segle XX alemany— ens brinda una creació artística de gran mèrit que, per més que no assoleix el cimal de qualitat de Llop entre llops, ens immergeix en un món tan emotiu com versemblant, tan viu com immediatament recognoscible; poblat per uns personatges amb una personalitat i una vida pròpies tan profundament humanes, tan identificables, tan pròximes i tan familiars, que no ens podria doldre més, haver-los de deixar, en cloure aquest imponent llibre —que es llegeix amb una lleugeresa i una velocitat astoradora, tenint en compte el seu volum: 750 pàgines. Obligats a fer-ho, enyorats abans d’hora, no podem evitar de demanar-nos: «Què serà d’ells, sense nosaltres?», però, encara més, «Què serà de nosaltres, sense ells?».

Viatja pel món de llibre en llibre amb Marina Espasa (i Edicions de 1984)!

Font: Diari Ara

Na Marina Espasa ens va oferir ahir diumenge un impressionant viatge pel món a través de les seves diverses literatures, i va ser un goig veure que 1984 representava alguna parada important en el seu recorregut. Us recomanem una lectura atenta de tot el reportatge, però si el temps és el vostre enemic i no us el podeu llegir sencer, us hem preparat un mini-tour-especial-1984. Som-hi doncs!

ESTATS UNITS

[…] Molts lectors descobriran el John Fante escriptor i personatge hipocondríac i neuròtic amb Plens de vida (Ed. de 1984), una crònica divertidíssima del marit d’una dona embarassada i, per tant, disposada a disparar sagetes hormonals a qui gosi portar-li la contrària. ¿Convidar el teu pare a arreglar els desperfectes de la casa les últimes setmanes de l’embaràs de la teva dona és una idea amb futur? Burbank, San Juan, Los Angeles: benvinguts al sol de Califòrnia.

EUROPA / ALEMANYA

[…] Passem a la veïna Alemanya, i als anys de la República de Weimar. Torna Hans Fallada (1893-1947), l’autor de les monumentals Sol a Berlín i Llop entre llops, ara amb L’home que volia arribar lluny (Ed. de 1984 [en castellà el publica Maeva]). La Berlín del període d’entreguerres, els cafès plens de morts de gana ambiciosos que faran el que sigui per sobreviure: una altra manera de conèixer la ciutat de moda.

EUROPA / SUÏSSA

Cap verd (Ed. de 1984 / Pico Verde, Minuscula) ens porta a la Suïssa dels anys setanta. Tota ella és un punt de vista: el d’una nena que desborda imaginació i que és adoptada per una família d’immigrants que no és gens normal. Aprenem paraules amb ella i descobrim els secrets de l’avi Jon o, el que és el mateix, les ferides mal netejades de la guerra. És el primer llibre de la periodista helvèticoalemanya Monica Cantieni (1965).

CATALUNYA / ILLES BALEARS / MATARRANYA

D’ogre a ogre, perquè el protagonista absolut d’El banquer (Ed. de 1984) de Núria Cadenes és un altre monstre. Ambientat a la Mallorca de la primera meitat del s. XX, el llibre és una concatenació de frescos sobre la vida d’un banquer que s’assembla perillosament a Joan March, i que estan escrits amb una qualitat inusual i una llengua que remet directament a Rodoreda, Vilallonga i Biel Mesquida. Una joia estranya.

[…] De tot un altre tipus de família parla Licantropia (Ed. de 1984), el debut prometedor de Carles Terès. La Pobla de Llobosa és un nom inventat, però el paisatge és el del Matarranya, on un fotògraf i dissenyador nota unes pulsions que l’obliguen a sortir de nit i córrer per la muntanya: no sap que per la seva sang hi corre l’antic deliri de la licantropia, que converteix els homes en llops, i que, lluny de fer por, li ensenyarà a concebre la vida d’una manera més completa.

Novetat editorial: «L’home que volia arribar lluny», de Hans Fallada [LA SETMANA QUE VE A LA TEVA LLIBRERIA DE CONFIANÇA!]

«Karl Siebrecht és un dels personatges més atractius que ha creat Fallada.»
Die Zeit

L’home que volia arribar lluny
Hans Fallada
Traducció de Ramon Monton
isbn 978-84-15835-08-0
Mirmanda, 110
758 pàgines
22,90 euros

Karl Siebrecht, un noi orfe de setze anys, arriba a Berlín acaronant un gran somni: conquerir la ciutat. Càndid i orgullós, honest però també cruel, no li serà fàcil seduir una societat en plena transformació. El seu irreductible afany de prosperar el portarà a fer de manobre, a traginar maletes entre les diferents estacions de trànsit que hi havia a Berlín en aquell moment lluitant contra una ferotge competència i, fins i tot, a transportar armes clandestinament, però, sobretot, el convertirà en un viu testimoni i en un observador atent de la societat berlinesa durant els diferents episodis històrics que tenen lloc a la ciutat i que n’afecten de ple la vida quotidiana. Hans Fallada torna a exhibir el seu talent narratiu per parlar-nos de la feina que no existeix, de l’amor que a penes dura i d’una ciutat bulliciosa, fascinant i embrutida que es nega a correspondre a l’atracció obstinada que Karl sent per ella.

L’home que volia arribar lluny s’incorpora al gran cicle narratiu que Hans Fallada va crear i que recorre la convulsa història de l’Alemanya del segle XX.

Rudolf Ditzen, àlies Hans Fallada (1893-1947), va ser tresorer, administrador i comptable en diverses finques rurals entre 1915 i 1925; entre 1928 i 1931, va ser escrivent d’adreces, publicista i empleat en una editorial. Els seus contemporanis el veien com un dels líders del nou moviment literari alemany que cercava el realisme i l’objectivitat. El 1920 va publicar la seva primera novel•la, Der junge Goedeschal. La seva novel•la I ara què, homenet? (1932), traduïda a moltes llengües, el va convertir en un autor reconegut internacionalment. Altres obres de l’autor són: Bauern, Bonzen und Bomben (1931), Wer einmal aus dem Blechnapf frisst (1934), Llop entre llops (1937) i Sol a Berlín (1947).

Josep Cots i Hans Fallada, al Telenotícies Vespre del dissabte.

Dissabte passat l’editor i director d’aquesta casa, Josep Cots, va aparèixer al TN vespre per parlar de Hans Fallada i el seu Llop entre llops. Si pitjeu aquest enllaç i busqueu el minut 34’08”, podreu anar directament al reportatge.

Doble pàgina de «Llop entre llops», de Hans Fallada, a El Punt Avui. Reportatge signat per Xavier Serrahima

Ens permetem transcriure aquí el fantàstic reportatge de Xavier Serrahima, centrat en Llop entre llops, de Hans Fallada, traduït per Ramon Monton. L’article ha estat publicat a El Punt Avui i a la pàgina de Xavier Serrahima, la sempre recomanable El racó de la paraula.

CADASCÚ PER ELL I TOTS CONTRA TOTS

En la seva nota a The Notorious Jumping Frog Of Calaveras County, Mark Twain compartia amb els seus lectors una de les seves teories favorites: “that no occurrence is sole and solitary, but is merely a repetition of a thing which has happened before, and perhaps often”(“cap esdeveniment no és únic i solitari, sinó que és merament la repetició d’una cosa que ha succeït abans, i potser sovint”). Quan parlem de la crisi actual, no ho podem tenir més clar: el més greu no és pas que l’haguem viscuda abans, sinó que, reiterada com és, no haguem estat capaços d’aprendre’n cap lliçó.

L’encertada i valuosa publicació de Llop entre llops (Wolf unter Wölfen), de Hans Fallada, per Edicions del 1984, Barcelona, 2012, ens aboca a l’abisme de desesperació que comportà la profundíssima ensulsiada econòmica que sofrí Alemanya a la fi de la Primera Guerra Mundial. Un temps infernal definit de manera sublim per la primera frase, breu i magistral, del llibre: “En un llit estret de ferro dormien una noia i un home”, (pàg. 9). Només hi ha un sol llit, que han de compartir tots dos, i és “estret” i “de ferro”!

Metàfora perfecta d’una època horrible, en què la inflació i la depreciació del marc —“Aquest és l’invent més gran de la postguerra: et pispen la meitat dels diners que tens a la butxaca sense tocar ni els diners ni la butxaca”, (pàg. 106)— convertiren un país sencer en poc més que un manicomi cada dia més embogit; en un país de bèsties afamegades, recloses en una presó immensa sense barrots o parets, on tots els ciutadans han esdevingut presidiaris, trastornats per la imperiosa obligació diària de satisfer les seves necessitats més elementals, reduïdes, de fet, a una de sola, ineludible: alimentar-se: “Tinc gana, tinc fam! Tinc gana, tinc fam!”, (pàg. 13).

Sense poder fugir, profundament desenganyats de tots els que els han dut fins on són, fent-los participar en una guerra desastrosa que els féu perdre el poc que tenien —però que, si més no, encara semblava tenir algun sentit: “llavors lluitàvem per alguna causa […] I avui tothom lluita per ell mateix i contra tots els altres”, (pàg. 382)—, es veuen forçats a subsistir —“qui sigui més fort, viurà! Però qui sigui feble, morirà!”, (pàg. 205)— en la més miserables de les condicions, confrontats a un món hobbessià, cruelment salvatge, on l’única llei que subsisteix és la de la selva: “[els] llops […] ataquen els seus propis pares, els membres de la canilla famolenca es devoren els uns als altres, és una lluita per la supervivència”, (Íd); “cadascú per ell i tots contra tots!”, (pàg. 1.076).

En aquest volum —colossal no tan sols per la seva llargària—, l’autor alemany ens introdueix en un món obscur i asfixiant, on la crisi econòmica perverteix i dinamita la moral, situant les persones al llindar de l’egoisme més caïnita —“o prens o et prenen. O mossegues o et mosseguen”, (pàg. 523)—, en el qual la pròpia existència humana esdevé una caricatura infernal —“La vida no és un dia assolellat, sinó una aventura plena de trampes en què, si no enganyes, t’enganyen”, (pàg. 589)—, que ha perdut per complet la seva raó d’ésser: “La lluita quotidiana per aconseguir diners i pa per subsistir. ¿Però subsistir per a què i per a qui?”, (pàg. 151); “una sensació de buidor i de desànim que fa que et preguntis: ¿Però què fas? ¿Quin sentit té la teva vida?”, (pàg. 25).

Al bell mig d’aquest món enfollidor, d’aquest naufragi del món occidental provocat per una hiperinflació galopant —on un dòlar, esdevingut una mena de Déu Omnipotent, comença costant la barbaritat de 414.000 marcs el primer dia, (pàg. 11) i n’acaba costant quatre-cents vint mil milions, (pàg. 1.138), al cap de poc més d’un mes— els únics que se salven, i tan sols en part, són dues criatures càndides, ingènues, d’esperit més aviat infantil —“Encara hi ha infants de debò, amb una innocència ingènua, autèntica, intacta”, (pàg. 149)—, de diàfana ascendència dostoievskiana, que, malgrat la trastornadora situació que pateixen, reïxen a conservar la seva ànima incontaminada.

Sobretot ella, Petra, una noia pobra de cor pur, soferta i sacrificada fins uns límits impensables; ell, Wolfgang, un jove de família rica que, tot i estar marcat per “l’embriaguesa […] del joc”, (pàg. 53), viu alliberat de la tirania dels diners. Ambdós són, d’alguna manera, la darrera esperança de la humanitat; els símbols de la bondat original rousseauniana. Una esperança contínuament posada en perill per la cada vegada més mesquina realitat que els envolta: “Quina època més horrible, que fa que la gent canviï fins al punt que ja no es reconeix”, (pàg. 502).

La decadència d’occident ha arribat tant i tant avall —“Ja havia passat el moment de les mentides amables que tant ens agraden i que sovint adopten la tendra aparença de l’amor. Home contra home, llop entre llops, ara et toca decidir si et vols afirmar davant de tu mateix!”, (pàg. 1013)—, el present és tan esgarrifós que no els resta altre remei que somniar una “felicitat futura”, (pàg. 56), en la qual l’horrible i inacabable malson que els ha tocat (mal)viure s’hagi esvaït.

A aquests dos personatges centrals, que cerquen, sense gaires possibilitats d’èxit, una raó que els empenyi a seguir endavant —“¿De què serveix fer alguna cosa, el que sigui? […] per què han de continuar treballant si només els donen uns quants paperots sense cap mena de valor”, (pàg. 370)—, els acompanyen altres d’igualment inoblidables (el guardabosc Kniebusch, la senyora Thumann, Sophie, la senyora Pagel, Minna, l’alferes, Amanda, Studmann, el senyor von Teschow…), però d’entre tots ells crec que en destaca un de sensacional: el capità de cavalleria von Prackwitz, que per mèrits propis es guanya el privilegi de formar part dels més extravagants i esbojarrats protagonistes de la literatura universal.

Com li succeeix al Quixot amb Sancho Panza —i al seu epígon, Pickwick, amb Sam Weller—, si no fos per la fortuna de tenir al seu costat Studmann, un fidel i enginyós company i escuder que vetlla per ell, no se’n podria sortir: “Prackwitz no tenia remei, era un cap calent […]. Era com un infant que mai no aprendria la lliçó, de manera que el seu mestre no tenia cap més remei que plegar”, (pàg. 685); “En un home tan impulsiu com el capità de cavalleria, la reflexió seguia l’acció en comptes de precedir-la. Per tant, després d’acomiadar el seu criat, ara el capità de cavalleria rumiava sobre els motius que havia tingut per prendre aquella decisió, i no li resultava fàcil treure’n l’aigua clara”, (pàg. 927).

En aquest sentit, la divertidíssima carta que li escriu al seu àngel de la guàrdia el director del sanatori on havia anat a col·laborar, (pàg. 838 i ss.), no pot ésser més magistralment encertada. Per ella sola, pels cinc memorables minuts de riallades incontenibles que provoca, Llop entre llops ja tindria garantida la seva presència en qualsevol antologia de la literatura humorística —juntament, entre d’altres, amb Mr. i Mrs. Bennet, els estrafolaris i gens recomanables pares de l’Elisabeth d’Orgull i prejudici— de tots els temps.

A banda del seu humor esmolat, un dels trets que sobta més de la novel·la és que, tot i la seva generosíssima extensió, un xic més de 1.200 pàgines, no només no es fa feixuga, com la majoria dels lectors o lectores (sense fe literària) podrien esperar en albirar per primera vegada el gruixut volum, sinó que tot flueix —“panta rhei”, (pàg. 59)— amb una naturalitat ben agradosa —i agraïda. Un goig que devem, sens dubte, a Hans Fallada, però també a la bona feina del seu traductor català, Ramon Monton, que ha assolit a transvasar amb encert la seva prosa.

En conclusió, és una novel·la de gran qualitat, a la qual, malgrat alguna mancança de detall —una certa aroma més del segle XIX que no pas del XX, una certa tendència a l’abús de les generalitzacions (pàg. 568, 619, 686, 877, 1.018…)—, cal donar-li la més calorosa benvinguda al nostre idioma. Que no hagués estat traduïda fins a finals de l’any passat posa de manifest allò que tots plegats sabem tan bé —tot i que sovint a més d’un li convingui fer veure que no ho sap— des de fa anys i panys: des del punt de vista cultural, el nostre no és (tampoc), un país normal. Quan ens decidirem a començar a ésser-ho?