«De la psicoteràpia existencial a la literatura didàctica». Adrià Mancebo sobre «Criatures d’un dia», de Yalom [El Temps

Font: Adrià Mancebo / El Temps

Criatures d’un dia és un recull d’històries reals a la consulta del psicòleg Irvin D. Yalom. Un diàleg intens sobre les grans dificultats dels éssers humans en clau literària.

400CriaturesNo és gaire fàcil combinar una professió que requereix grans dosis de temps amb la tasca de l’escriptura per plaer. Si aquesta professió és, a més, la de psicoterapeuta, no serà difícil perfilar les línies generals que marcaran l’escriptura. Però allò que ningú s’espera és el resultat final que es trobarà al davant quan llig a Irvin D. Yalom (Wahington, 1931). D’origen jueu i humil, va obtenir la Càtedra de Psiquiatria a la Universitat de Stanford. Es tracta, a més, d’un reconegut expert en psicoteràpia existencial, que dista de la visió terapèutica clàssica tan sols en la forma, no en el fons. L’objectiu és pràctic: tractar el pacient, extraure’n els problemes i arribar a l’origen emocional. L’enfocament terapèutic és més filosòfic que no pas mèdic i consisteix, per tant, en l’enteniment de l’ésser humà com una evolució constant i amb una relació causa-efecte directa amb el medi ambient.

Criatures d’un dia (Edicions de 1984, trad. Albert Nolla) és un conjunt d’històries íntimes a la consulta del professor Yalom, dissimulades amb noms falsos i detalls erronis per encobrir les identitats dels pacients. Al llibre, l’autor porta la vareta de l’orquestra per guiar el lector amb la mateixa cura que si es trobés assegut al sofà davant seu, mig tombat, amb certa confiança i la mirada clavada al sostre. Agrupa els casos amb coherència sota dos temes transversals, dos reptes que tothom sovint es qüestiona: un és la necessitat esgotadora de donar significat a les nostres vides; i l’altre, com assimilar-ne l’inevitable final.

I per posar en marxa aquesta agosarada tasca, agafa inspiració d’un dels seus autors més estimats, Friedrich Nietzsche, que és alhora un dels teòrics principals de la psicoteràpia existencial. A qui, a més, ha dedicat algun llibre, com El dia que Nietzsche lloró, que el catapultà a la fama als Estats Units. I amb el diàleg i la figura del filòsof omnipresent als relats, construeix les històries sense necessitat de descripcions artificioses ni grans escenaris i amb la legitimitat pressuposada d’escriure sobre casos personals, amb una clara finalitat didàctica.

Crida l’atenció l’edat avançada de l’autor. Yalom compta 81 anys, un fum de vivències associades a tan llarga existència que, malgrat la proximitat de la mort, en cap moment són una càrrega per a l’autor. Així ho confessa ell mateix. Aquella longevitat, que el manté encara a diari a la seva consulta, l’alleugereix de tot sentiment negatiu. Amb una vida agraïda i dedicada a ajudar els altresés capaç de focalitzar i detectar, com pocs, els problemes que emboiren la ment humana. Un espectacle de coneixements al servei de qualsevol interessat, que haja o no haja acudit mai a una sessió de psicoteràpia. Existencial, o d’altres.

David Castillo a El Punt Avui i el traductor de l’obra Albert Nolla a Núvol parlen de «Criatures d’un dia», d’Irvin D. Yalom

Font: David Castillo / El Punt Avui

Tercera obra d’Irvin D. Yalom que Edicions 1984 presenta després d’En el cor de la nit i El problema de Spinoza, totes dues per obrir els ulls. Yalom és un psiquiatre de 85 anys, que a partir dels 60 va decidir combinar la seva experiència en teràpies amb la ficció. El resultat va ser embriagador perquè la profunditat dels casos relatats es combinen amb la perspicàcia en la manera de narrar i de descriure en una simbiosi perfecta. A Criatures d’un dia [traducció d’Albert Nolla], cada conte parteix d’una d’aquestes teràpies, on podrem trobar des d’escriptors amb bloqueig literari a gent que vol canviar la seva vida tenallada pel seu mateix jo.

Sense trencar la confidencialitat dels casos exposats, Yalom aconsegueix un híbrid que no té res a veure amb els llibres d’autoajuda, però sí amb la millor narrativa jueva dels Bellow, Roth, Malamud i companyia. Exemplar!

400Criatures

Albert Nolla / Núvol

Irvin D. Yalom (Washington, 1931) és un eminent psiquiatre nord-americà, autor de diversos llibres acadèmics sobre psicoteràpia existencial. Ja amb seixanta anys, va emprendre la carrera d’escriptor de ficció, en la qual ha obtingut un important èxit de públic i de crítica, amb novel·les com El dia que Nietzsche va plorar, La cura Schopenhauer, En el cor de la nito El problema de Spinoza (les dues darreres, disponibles en català gràcies a Edicions de 1984). Ara, quan ja ha superat la vuitantena, publica Criatures d’un dia, un recull de deu relats en què combina magistralment el seu profund coneixement de la psiquiatria amb una remarcable sensibilitat literària.

Els relats de Criatures d’un dia estan basats en casos reals i exploren de manera minuciosa dos dels problemes eterns a què s’enfronta qualsevol ésser humà: trobar el sentit de la vida i assumir la pròpia mort. Al llarg d’aquests relats, la mirada analítica però també profundament humanista de Yalom ens permet veure de molt a prop no tan sols les pors, les contradiccions i les inseguretats dels pacients que acudeixen a la seva consulta, sinó també les seves alegries i les seves esperances.

Personalment, traduir Criatures d’un dia ha estat una lliçó de vida, i m’ha fet submergir en un món d’emocions profundes i de vegades trasbalsadores. També m’ha permès conèixer de ben a prop el camp de la psicoanàlisi, del qual ho ignorava pràcticament tot. Arran de traduir aquests relats, també he descobert una sèrie ben recomanable com és “En terapia”/”In Treatment”, així com un llibre cabdal de la filosofia estoica, les Meditacions, de Marc Aureli, que m’han meravellat.

Crec que Criatures d’un dia és, doncs, una lectura molt recomanable per a aquells lectors que busquin bones històries amb un alt contingut filosòfic i existencial.

«Criatures d’un dia», d’Irvin D. Yalom, segons el periodista i psicòleg Alberto Díaz Rueda [Serret Blog]

Via el blog de la llibreria Serret, ens arriba aquest comentari del periodista, escriptor i psicòleg Alberto Díaz Rueda, en relació a Criatures d’un dia, d’Irvin D. Yalom.

400Criatures

Alberto Díaz Rueda comenta: un libro muy recomendable no solo desde el punto de vista literario, filosófico o psicológico. También una inspiración para terapeutas profesionales. Es admirable la sagacidad, el respeto y el ingenio del que hace gala Yalom al escribir sobre su práctica clínica.

Si se ha emocionado con El día en que Nietzche lloró, ha paladeado la inteligencia de La cura Schopenhauer o se ha entusiasmado con El problema de Spinoza, va a coger con gran interés los relatos variados de Irvin D. Yalom , reunidos en Criaturas de un día.

Yalom es un psiquiatra norteamericano nacido en Washington en 1931 de familia judía, profesor de Universidad y autor de varios libros sobre terapia. Por cierto, comenzó a escribir novelas a la edad de sesenta años. Ejemplar. En este libro de relatos nos cuenta muchas de sus experiencias clínicas con pacientes interesantísimos, que recuerda un poco los casos descritos por otro gran médico, neurólogo, escritor con muchísimo éxito en nuestro país: Oliver Sacks, autor entre otras maravillas de El hombre que confundió a su esposa con un sombrero, Despertares (que nos cuenta la biografía de este genial individuo), La isla de los ciegos al color, Migrañas, etc. Pues bien, sin llegar a la extensísima producción de Sacks, Yalom lo supera por el lado literario y está un paso por debajo del interés científico de sus libros.

Es además un libro muy recomendable no sólo desde el punto de vista literario, filosófico o psicológico. También es una inspiración para terapeutas profesionales. Es admirable la sagacidad, el respeto y el ingenio del que hace gala Yalom al escribir sobre su práctica clínica. Especialmente significativo es el Epílogo y la «Nota al lector» que el autor coloca al final del libro. La honestidad profesional de Yalom es algo admirable y digna de ser tenida en cuenta como inspiración y modelo a seguir por los muchos psicólogos o psicoanalistas que escriben libros sobre sus pacientes y su práctica en consulta. La reflexión que presenta en las últimas páginas es algo que todos los psicólogos deberíamos admitir como una especie de juramento hipocrático: «Lo más importante que yo, o cualquier otro terapeuta, puede hacer es ofrecer una auténtica relación sanadora de la cual los pacientes puedan extraer lo que necesiten. Nos engañamos a nosotros mismos si pensamos que alguna acción específica, ya sea una interpretación, una sugerencia, un etiquetaje o un consuelo es el factor sanador». Y añade: «Muchas veces los pacientes que aparecen en estos relatos han encontrado el beneficio de la terapia de una manera que yo no hubiera podido prever jamás…ni encontrar en cualquier manual de terapia». Realmente recomendable.

FICHA “CRIATURES D’UN DIA”.- Irvin D. Yalom. Traducción de Albert Nolla.- Ed. de 1984. 269 págs., 17,58 euros.

Novetat editorial: «Criatures d’un dia», d’Irvin D. Yalom

400CriaturesCriatures d’un dia
Irvin D. Yalom
Traducció d’Albert Nolla
Mirmanda, 133
272 pàgines
18,50 euros

En aquest nou recull de relats, Irvin D. Yalom descriu la lluita interna dels éssers humans per assumir els dos grans reptes de l’existència: el de donar significat a la vida i el d’afrontar el seu inevitable final. L’interès de les sessions terapèutiques que Yalom descriu en el llibre, els temes profunds i eterns que hi tracta i l’enginy amb què basteix els seus relats converteixen el recull que el lector té a les mans en una obra literària amb entitat pròpia difícil d’oblidar.

El caràcter, la perspicàcia, l’agilitat i la bellesa de Criatures d’un dia són una declaració radicalment honesta sobre les dificultats de la vida humana, i també una celebració d’alguns dels millors fruits —l’amor, la família i l’amistat— que aquesta vida ens pot donar. Tots som criatures d’un dia, però llegir l’obra de Yalom ens pot ajudar a viure aquest dia que és el nostre en plena felicitat.

Irvin D. Yalom (Washington, 1931), nascut en el si d’una família humil d’origen jueu, és professor emèrit de Psiquiatria a la Universitat de Stanford i autor de diversos llibres de psicoteràpia existencial. Tot i que va començar a escriure per explicar els casos clínics dels seus pacients, als seixanta anys es va convertir en autor de novel·les de ficció i va assolir un gran èxit tant de crítica com de públic. D’entre les seves obres, que han estat traduïdes a diversos idiomes, destaquen When Nietzsche Wept (1992), The Schopenhauer Cure (2005), En el cor de la nit (2008) i El problema de Spinoza (2012), aquestes dues darreres publicades també a Edicions de 1984.

«El problema de Spinoza», d’Irvin D Yalom, segons Glòria Farrés [El Punt Avui]

El divendres 25 d’octubre va sortir publicat a El Punt Avui un especial sobre les darreres novetats sobre la figura de Spinoza, signat per la Glòria Farrés. Un dels llibres que menciona és El problema de Spinoza, d’Irvin D. Yalom.

‘El problema de Spinoza’, de Yalom

FM107ElproblemaSpinozaA més de la traducció de l’Ètica de Spinoza, trobem actualment a les llibreries una altra obra, aquesta de caràcter literari i divulgatiu, que ens parla del filòsof jueu. Edicions de 1984 ha publicat la novel·la d’Irvin D. Yalom El problema de Spinoza, traduïda per Carles Miró. Aquesta obra, estructurada en dos temps, un que narra la vida de Spinoza i l’altre la vida de Rosenberg, un nazi jutjat i condemnat a mort a Nuremberg, ens permet una aproximació al filòsof des de la ficció. Yalom, psiquiatre i catedràtic de la Universitat de Stanford, ja havia novel·lat la vida de Niezsche i la de Schopenhauer. La novel·la se centra en el fort cop emocional que devia ser l’excomunió per a Spinoza. A partir de la psicologia moderna mira de reconstruir el món interior del filòsof. L’autor reconeix al pròleg la dificultat d’aquesta empresa. Potser amb la intenció de veure millor, a contrallum, ben delineades, les qualitats filosòfiques i personals de Spinoza, Yalom el contraposa a un jove antisemita: Alfred Rosenberg.

Alfred Rosenberg era el cap de l’ERR, l’equip que s’encarregava de saquejar a favor del Tercer Reich els béns dels jueus. En l’informe que va fer després d’apoderar-se de la biblioteca de Spinoza fa constar: “Conté valuoses primeres obres de gran importància per a l’exploració del problema de Spinoza.” Aquest problema consistia a entendre com l’obra d’un jueu podia haver inspirat autors aris com Goethe, Hegel o Nietzsche. Aprofitant aquest misteri, la novel·la confronta el filòsof de la tolerància i la racionalitat al teòric del nazisme i ideòleg de l’Holocaust. La narració va desgranant les dues vides i contraposa dues actituds vitals antagòniques. La trama aconsegueix un cert suspens, una bona ambientació històrica, interessants explicacions sobre els estudis talmúdics i cabalístics que va rebre Baruch Spinoza, i reflexions sobre la psiquiatria i la psicoanàlisi. De tot això, en surt una novel·la d’idees que atrapa.

Al 2011, John Berger imaginava a El quadern de Bento el contingut d’un quadern d’apunts perdut de Spinoza. Yalom també fantasieja, per bé que hi ha més pretensió històrica. Bona part del que fa dir a Spinoza o a Rosenberg ho extreu de l’obra i la correspondència de Spinoza i de les memòries de Rosenberg, que les va escriure mentre era a la presó durant els judicis de Nuremberg. Cal dir, però, que en algun cas les converses imaginades tenen un caràcter tan deliberadament d’anàlisi psicològica, que no deixen gaire espai al misteri que havia d’envoltar l’esperit de Spinoza. Tot és entenedor, massa clar, tot s’esdevé en un sol pla, sense la fondària que caldria esperar.

El deure de ser feliç

El millor de la novel·la de Yalom probablement és que mostra un Spinoza que entaula una lluita conscient contra les seves passions. De fet, potser una de les coses més valuoses de la filosofia de Spinoza és que ens convida a controlar les passions i a fer l’esforç d’estar alegres. Ens ensenya a valorar el conatus, les ganes de viure, que comporten els afectes actius, positius, ens fa celebrar el valor de l’alegria i el poder de la raó. Jorge Luis Borges, que estimava l’obra de Baruch Spinoza, diu: “Ese pobre hombre, quizá desdichado pero que no quería ser desdichado, que tenía el culto de la felicidad, que creía que debemos ser felices.”

Irvin D. Yalom sobre el descobriment dels diaris de Rosemberg i «El problema de Spinoza».

Diu Irvin D. Yalom, autor, entre d’altres, de El problema de Spinoza:

FM107ElproblemaSpinoza

Un fascinant pas endavant per a la meva novel•la sobre Spinoza. Molts diaris d’arreu del món han publicat un descobriment sorprenent: l’aparició dels diaris personals d’Alfred Rosenberg. Molts de vosaltres m’heu enviat peticions per sol•licitar-me informació.

La meva novel•la, El problema de Spinoza, repassa la vida de dos personatges: Bento Spinoza, al segle XVII, i l’ideòleg nazi Alfred Rosenberg, al segle XX.

En aquesta novel•la, vaig provar de submergir-me en el món de cadascun d’aquests personatges. Vaig introduir un psiquiatra de ficció en la vida d’Alfred Rosenberg i vaig imaginar-me com seria la seva vida interior: era arrogant, estava convençut que tenia una ment excepcional i una gran perspicàcia, sentia constantment el dolor de saber-se no prou estimat per Hitler, que no l’introduïa en el seu cercle íntim malgrat les proves del seu èxit; va vendre un milió de còpies d’un llibre que havia d’oferir les bases psicològiques de les activitats nazis; era l’editor en cap del principal diari nazi; va ser l’encarregat de saquejar totes les propietats dels jueus d’Europa…

I ara han aparegut 400 pàgines manuscrites del seu diari personal, que se suposava que havien estat robades, i és la meva esperança que aviat es publiquin. Naturalment, les espero en un suspens molt gran. Penso que és molt estrany per a un novel•lista, que ha escrit sobre el món íntim d’un personatge, tenir la oportunitat de descobrir si ha estat encertat o no amb les seves especulacions.

«El problema de Rosenberg», llarg i nutritiu article de Vicenç Pagès Jordà sobre «El problema de Spinoza», a L’Avenç

Font: L’Avenç / Vicenç Pagès Jordà

Yalom explora els paral·lelismes entre els dos homes, tot i que la qualitat de les obres respectives no admet comparació: Spinoza és un capítol fonamental de la història de la filosofia, mentre que Rosenberg és un fanàtic mediocre, una nota al peu d’una de les pàgines més sinistres del segle vint

spinozaEn aquest començament de millenni abunden les novel·les que incorporen en el títol noms d’escriptors tan respectats com Dante, Kafka, Poe o Balzac. A vegades són biografies novel·lades, útils com a recurs divulgatiu, però també es pot tractar de ficcions sobre els crims que algun psicòpata ha comès després d’inspirar-se en l’obra d’un autor determinat. Aquestes novel·les amb escriptor incorporat rarament aporten novetats o exploren totes les possibilitats que brinda la ficció. No es pot dir el mateix d’El problema de Spinoza, d’Irvin D. Yalom.

Baruch Spinoza no va ser un novel·lista famós, sinó un filòsof auster. Nascut en una família jueva a l’Amsterdam del segle XVII, el seu racionalisme crític li va comportar el cherem, és a dir, l’expulsió pública de la comunitat, als vint-i-tres anys. Des de llavors va tenir prohibit acostar-se o comunicar-se de qualsevol manera amb qualsevol jueu, inclosos els de la seva família. Spinoza va canviar el Baruch per Bento i va continuar meditant i escrivint mentre treballava com a polidor de lents per a instruments òptics. La seva influència sobre la ciència natural, la secularització i la Il·lustració és enorme i indiscutible.

FM107ElproblemaSpinozaL’autor d’El problema de Spinoza, Irvin D. Yalom (Washington, 1931), és un psiquiatre que a partir dels seixanta anys va començar a escriure novel·les protagonitzades per personatges com Nietzsche o Schopenhauer.

Tal com explica en el pròleg, feia temps que volia dedicar una novel·la a Spinoza, però el que en sabia era ben poc novel·lesc, tret de l’episodi del cherem: li faltava material fins i tot per escriure una novel·la d’idees. Llavors va visitar el Museu Spinoza de Rijnsburg i es va assabentar que després que Alemanya envaís Holanda, Alfred Rosenberg –l’ideòleg del Tercer Reich– es va endur tota la biblioteca del filòsof. A l’informe oficial de l’operació es pot llegir: «Conté valuoses primeres obre de gran importància per a l’exploració del problema de Spinoza».

Els anys de formació.

La tasca que es proposa Irvin D. Yalom és esbrinar què buscava l’ideòleg de l’antisemitisme en la biblioteca d’un pensador jueu. A la novel·la El problema de Spinoza, doncs, s’alternen les vides d’aquests dos homes. D’una banda, Baruch Spinoza, un filòsof dotat i precursor que va influir en Kant, Hegel i Einstein, entre molts altres. De l’altra, Alfred Rosenberg, als anys vint responsable del diari del Partit Nacionalsocialista i un dels participants en el putsch de Munic, durant la guerra ministre dels Territoris Ocupats de l’Est, i finalment condemnat a la forca en els judicis de Nuremberg. El llibre s’ocupa sobretot dels anys de formació, quan les idees dels dos homes cristal·litzen. En el cas de Spinoza, no ens movem d’Holanda entre 1656 i 1666. En el cas de Rosenberg, passem d’Estònia a Alemanya, des de l’adolescència fins a la maduresa.

Yalom explora els paral·lelismes entre els dos homes, tot i que la qualitat de les obres respectives no admet comparació. Spinoza va ser un precursor brillant en més d’un àmbit: va considerar la Bíblia com una obra humana i, doncs, sense valor sagrat; va negar els miracles, l’altra vida i tots els fets que vulneressin les regles de la naturalesa, a la qual va equiparar la divinitat: «Com més gran és la nostra ignorància, més coses atribuïm a Déu». Alfred Rosenberg, en canvi, es va limitar a copiar les idees de pangermanistes com Houston Stewart Chamberlain, a les quals va afegir una mística delirant i una sintaxi desconjuntada. Hitler no es va cansar de recomanar la seva obra El mite del segle vint, que va ser el llibre més venut a Alemanya després del Mein Kampf.

El que intrigava Rosenberg de Spinoza era que el seu admirat Goethe el tingués com a escriptor de capçalera. ¿Com era possible que un geni alemany admirés un jueu? El fet que Spinoza hagués estat expulsat de la seva comunitat no era rellevant ja que Rosenberg considerava que un jueu ho és per raó de sang, i per tant no pot deixar de ser-ho. El problema de Spinoza es converteix així en el problema de Rosenberg.

Més enllà de les obres respectives, Yalom traça simetries i oposicions vitals i psicològiques: Spinoza és un home segur d’ell mateix, disposat a afrontar la soledat per coherència amb les seves idees, i que acaba sent venerat per una elit d’estudiosos. Rosenberg, en canvi, patia un notable complex d’inferioritat, una dependència de l’opinió dels altres –en particular, de Hitler–, i va ser menyspreat pels seus propis coreligionaris. Spinoza era un individualista acèrrim, capaç de separar-se del seu col·lectiu, mentre que Rosenberg va creure sempre en el determinisme col·lectiu: per ell, ser ari o jueu era definitiu i irrevocable. Spinoza va ser expulsat de la seva comunitat per negar que els jueus fossin el poble elegit; Rosenberg va ser respectat en el Tercer Reich perquè sostenia que la raça ària era superior a les altres. Spinoza era un argumentador prodigiós, Rosenberg és un fanàtic mediocre, una nota al peu d’una de la pàgines més sinistres del segle vint.

Dues vides dispars.

L’encert d’Irvin D. Yalom és resseguir dues vides que són tan dispars que una es pot entendre com el negatiu de l’altra. A més de documentar-se i de distribuir la informació, organitza el llibre com una novel·la d’intriga, deixant sempre cada final de capítol amb un misteri que estimula la lectura. Però no ens enganyem: El problema de Spinoza és una novel·la d’idees. Qui hi busqui escenes espectaculars s’equivoca de llibre. En canvi resulta adequat per a qui es vulgui iniciar en aquests dos homes, tan influents per diferents motius i en direccions oposades.

El llibre també planteja altres qüestions que van més enllà de les personalitats dels protagonistes i que es poden aplicar a debats oberts en els nostres dies. La primera qüestió es refereix a la dialèctica entre saber i callar: ¿fins a quin punt el coneixement es pot desvincular d’un públic? ¿és prou satisfactori acumular un saber si no tenim possibilitats de comunicar-lo? La segona qüestió té a veure amb la relació entre racionalisme i sensibilitat: situant la raó en primer terme, ¿no ens arrisquem a debilitar les nostres possibilitats de gaudi estètic? La mateixa pregunta es podria formular en relació amb el sentit de l’humor i en el camp de les relacions sentimentals. La tercera qüestió té a veure amb les possibilitats de canviar el paradigma (en aquest cas, la religió jueva) des de dins o des de fora. Totes tres qüestions sorgeixen de la vida de Spinoza, ja que la funció de Rosenberg a la novel·la es limita en gran part a posar de relleu la figura del filòsof holandès.

Perquè els lectors s’endinsin en les idees dels dos protagonistes, Yalom crea dos personatges que hi dialoguen, els interroguen i els estimulen. Un és l’amic estudiós de Spinoza, amb qui discrepa cordialment i davant el qual sintetitza el seu pensament de manera comprensible. L’altre és el psiquiatre de Rosenberg, que mira d’entendre les motivacions últimes de les seves obsessions. Algun d’aquests diàlegs pot resultar massa esquemàtic, alguna afirmació massa forçada. Potser és el preu que hem de pagar, ja que el motiu del llibre són les idees, i no sembla possible divulgar-les d’una manera més directa mantenint les convencions d’una novel·la. Yalom ha sabut posar en contacte dues personalitats tan diferents, i inventar-se tot el que no sabia de manera versemblant. Al final del llibre, com fan els restauradors més honestos, explica quines parts de la novel·la reprodueixen la història, i quines són obra seva.