L’exitosa novel·la d’Irvin D. Yalom, ara en català

El dia que Nietzsche va plorar arriba a les llibreries dimecres 21 de febrer 

Venècia, 1882. L’atractiva i apassionada Lou Salomé concerta una misteriosa cita amb el doctor Josef Breuer, un dels pares de la psicoanàlisi, per demanar-li que visiti Friedrich Nietzsche, un filòsof alemany encara desconegut pel gran públic però amb un futur brillant. Nietzsche es troba immers en una greu crisi personal i, aïllat i profundament turmentat, manifesta tendències suïcides.

Influït per les noves teories del seu jove protegit Sigmund Freud, Breuer accepta la perillosa estratègia que Salomé li proposa: psicoanalitzar Nietzsche sense que ell se n’adoni. I, tot i que tem que el seu pacient no pugui trobar el consol en les seves sessions de teràpia, a poc a poc aconsegueix que el filòsof s’enfronti als seus fantasmes. Les trobades esdevenen poderoses partides d’escacs dialèctiques. Però ¿qui és el mestre? ¿Qui cura a qui?

Barrejant magistralment realitat i ficció, Irvin D. Yalom basteix una història que, per boca d’alguns dels grans intel·lectuals del segle xix, ens parla sobre el poder redemptor de l’amistat.

Friedrich Nietzsche i Josef Breuer no es van conèixer. I per descomptat, la psicoteràpia no es va inventar com a resultat d’una trobada inexistent. No obstant això, les circumstàncies de la vida dels personatges principals d’aquesta novel·la estan basades en fets reals i els seus components essencials —l’angoixa de Breuer, la desesperació de Nietzsche, Anna O., Lou Salomé, la relació de Freud amb Breuer, el palpitant embrió de la psicoteràpia corresponen al moment històric de 1882. (…) És molt probable que Nietzsche (de qui he descrit el quadre clínic seguint el vívid esbós biogràfic de Stefan Zweig de 1939) patís migranya severa. Per tal de trobar-hi solució, va visitar-se amb molts metges de tot Europa, de manera que seria fàcil que algú l’hagués convençut de visitar-se amb l’eminent Josef Breuer.

Fragment extert de la Nota de l’autor

---

Irvin D. Yalom (Washington, 1931), nascut en el si d’una família humil d’origen jueu, és escriptor i professor emèrit de Psiquiatria a la Universitat de Stanford. Als seixanta anys es va convertir en autor de novel·les de ficció i va assolir un gran èxit mundial. D’entre les seves obres, que han estat traduïdes a diversos idiomes, destaquen Lying on the couch (1996) i The Schopenhauer cure (2005). Edicions de 1984 n’ha publicat En el cor de la nit (2008), El problema de Spinoza (2012) i Criatures d’un dia (2015).

---

Un tast de la novel·la

—¿L’esperança? L’esperança és el pitjor de tots els mals! —va exclamar Nietzsche. En el meu llibre Humà, massa humà, vaig suggerir que, quan es va obrir la caixa de Pandora i se’n van escapar els mals que hi havia tancat Zeus, hi va quedar, sense que ningú ho sabés, un últim mal: l’esperança.
Des de llavors, l’home ha considerat la caixa i els seus continguts esperançadors com un cofre de la bona sort. Però hem oblidat el desig de Zeus que l’home continuï permetent que el turmentin. L’esperança és el pitjor dels mals perquè perllonga el turment.
—El que vol dir, doncs, és que hauria d’avançar-se el
moment de la mort, si es vol.
—Aquesta és una elecció possible, però només tenint un
coneixement ple.
Breuer se sentia triomfant. Havia estat pacient, havia permès que les coses seguissin el seu curs i ara veuria els resultats de la seva estratègia! La discussió es movia precisament en la direcció que desitjava.

---

«De la psicoteràpia existencial a la literatura didàctica». Adrià Mancebo sobre «Criatures d’un dia», de Yalom [El Temps

Font: Adrià Mancebo / El Temps

Criatures d’un dia és un recull d’històries reals a la consulta del psicòleg Irvin D. Yalom. Un diàleg intens sobre les grans dificultats dels éssers humans en clau literària.

No és gaire fàcil combinar una professió que requereix grans dosis de temps amb la tasca de l’escriptura per plaer. Si aquesta professió és, a més, la de psicoterapeuta, no serà difícil perfilar les línies generals que marcaran l’escriptura. Però allò que ningú s’espera és el resultat final que es trobarà al davant quan llig a Irvin D. Yalom (Wahington, 1931). D’origen jueu i humil, va obtenir la Càtedra de Psiquiatria a la Universitat de Stanford. Es tracta, a més, d’un reconegut expert en psicoteràpia existencial, que dista de la visió terapèutica clàssica tan sols en la forma, no en el fons. L’objectiu és pràctic: tractar el pacient, extraure’n els problemes i arribar a l’origen emocional. L’enfocament terapèutic és més filosòfic que no pas mèdic i consisteix, per tant, en l’enteniment de l’ésser humà com una evolució constant i amb una relació causa-efecte directa amb el medi ambient.

Criatures d’un dia (Edicions de 1984, trad. Albert Nolla) és un conjunt d’històries íntimes a la consulta del professor Yalom, dissimulades amb noms falsos i detalls erronis per encobrir les identitats dels pacients. Al llibre, l’autor porta la vareta de l’orquestra per guiar el lector amb la mateixa cura que si es trobés assegut al sofà davant seu, mig tombat, amb certa confiança i la mirada clavada al sostre. Agrupa els casos amb coherència sota dos temes transversals, dos reptes que tothom sovint es qüestiona: un és la necessitat esgotadora de donar significat a les nostres vides; i l’altre, com assimilar-ne l’inevitable final.

I per posar en marxa aquesta agosarada tasca, agafa inspiració d’un dels seus autors més estimats, Friedrich Nietzsche, que és alhora un dels teòrics principals de la psicoteràpia existencial. A qui, a més, ha dedicat algun llibre, com El dia que Nietzsche lloró, que el catapultà a la fama als Estats Units. I amb el diàleg i la figura del filòsof omnipresent als relats, construeix les històries sense necessitat de descripcions artificioses ni grans escenaris i amb la legitimitat pressuposada d’escriure sobre casos personals, amb una clara finalitat didàctica.

Crida l’atenció l’edat avançada de l’autor. Yalom compta 81 anys, un fum de vivències associades a tan llarga existència que, malgrat la proximitat de la mort, en cap moment són una càrrega per a l’autor. Així ho confessa ell mateix. Aquella longevitat, que el manté encara a diari a la seva consulta, l’alleugereix de tot sentiment negatiu. Amb una vida agraïda i dedicada a ajudar els altresés capaç de focalitzar i detectar, com pocs, els problemes que emboiren la ment humana. Un espectacle de coneixements al servei de qualsevol interessat, que haja o no haja acudit mai a una sessió de psicoteràpia. Existencial, o d’altres.

David Castillo a El Punt Avui i el traductor de l’obra Albert Nolla a Núvol parlen de «Criatures d’un dia», d’Irvin D. Yalom

Font: David Castillo / El Punt Avui

Tercera obra d’Irvin D. Yalom que Edicions 1984 presenta després d’En el cor de la nit i El problema de Spinoza, totes dues per obrir els ulls. Yalom és un psiquiatre de 85 anys, que a partir dels 60 va decidir combinar la seva experiència en teràpies amb la ficció. El resultat va ser embriagador perquè la profunditat dels casos relatats es combinen amb la perspicàcia en la manera de narrar i de descriure en una simbiosi perfecta. A Criatures d’un dia [traducció d’Albert Nolla], cada conte parteix d’una d’aquestes teràpies, on podrem trobar des d’escriptors amb bloqueig literari a gent que vol canviar la seva vida tenallada pel seu mateix jo.

Sense trencar la confidencialitat dels casos exposats, Yalom aconsegueix un híbrid que no té res a veure amb els llibres d’autoajuda, però sí amb la millor narrativa jueva dels Bellow, Roth, Malamud i companyia. Exemplar!

Albert Nolla / Núvol

Irvin D. Yalom (Washington, 1931) és un eminent psiquiatre nord-americà, autor de diversos llibres acadèmics sobre psicoteràpia existencial. Ja amb seixanta anys, va emprendre la carrera d’escriptor de ficció, en la qual ha obtingut un important èxit de públic i de crítica, amb novel·les com El dia que Nietzsche va plorar, La cura Schopenhauer, En el cor de la nito El problema de Spinoza (les dues darreres, disponibles en català gràcies a Edicions de 1984). Ara, quan ja ha superat la vuitantena, publica Criatures d’un dia, un recull de deu relats en què combina magistralment el seu profund coneixement de la psiquiatria amb una remarcable sensibilitat literària.

Els relats de Criatures d’un dia estan basats en casos reals i exploren de manera minuciosa dos dels problemes eterns a què s’enfronta qualsevol ésser humà: trobar el sentit de la vida i assumir la pròpia mort. Al llarg d’aquests relats, la mirada analítica però també profundament humanista de Yalom ens permet veure de molt a prop no tan sols les pors, les contradiccions i les inseguretats dels pacients que acudeixen a la seva consulta, sinó també les seves alegries i les seves esperances.

Personalment, traduir Criatures d’un dia ha estat una lliçó de vida, i m’ha fet submergir en un món d’emocions profundes i de vegades trasbalsadores. També m’ha permès conèixer de ben a prop el camp de la psicoanàlisi, del qual ho ignorava pràcticament tot. Arran de traduir aquests relats, també he descobert una sèrie ben recomanable com és “En terapia”/”In Treatment”, així com un llibre cabdal de la filosofia estoica, les Meditacions, de Marc Aureli, que m’han meravellat.

Crec que Criatures d’un dia és, doncs, una lectura molt recomanable per a aquells lectors que busquin bones històries amb un alt contingut filosòfic i existencial.

«Criatures d’un dia», d’Irvin D. Yalom, segons el periodista i psicòleg Alberto Díaz Rueda [Serret Blog]

Via el blog de la llibreria Serret, ens arriba aquest comentari del periodista, escriptor i psicòleg Alberto Díaz Rueda, en relació a Criatures d’un dia, d’Irvin D. Yalom.

Alberto Díaz Rueda comenta: un libro muy recomendable no solo desde el punto de vista literario, filosófico o psicológico. También una inspiración para terapeutas profesionales. Es admirable la sagacidad, el respeto y el ingenio del que hace gala Yalom al escribir sobre su práctica clínica.

Si se ha emocionado con El día en que Nietzche lloró, ha paladeado la inteligencia de La cura Schopenhauer o se ha entusiasmado con El problema de Spinoza, va a coger con gran interés los relatos variados de Irvin D. Yalom , reunidos en Criaturas de un día.

Yalom es un psiquiatra norteamericano nacido en Washington en 1931 de familia judía, profesor de Universidad y autor de varios libros sobre terapia. Por cierto, comenzó a escribir novelas a la edad de sesenta años. Ejemplar. En este libro de relatos nos cuenta muchas de sus experiencias clínicas con pacientes interesantísimos, que recuerda un poco los casos descritos por otro gran médico, neurólogo, escritor con muchísimo éxito en nuestro país: Oliver Sacks, autor entre otras maravillas de El hombre que confundió a su esposa con un sombrero, Despertares (que nos cuenta la biografía de este genial individuo), La isla de los ciegos al color, Migrañas, etc. Pues bien, sin llegar a la extensísima producción de Sacks, Yalom lo supera por el lado literario y está un paso por debajo del interés científico de sus libros.

Es además un libro muy recomendable no sólo desde el punto de vista literario, filosófico o psicológico. También es una inspiración para terapeutas profesionales. Es admirable la sagacidad, el respeto y el ingenio del que hace gala Yalom al escribir sobre su práctica clínica. Especialmente significativo es el Epílogo y la «Nota al lector» que el autor coloca al final del libro. La honestidad profesional de Yalom es algo admirable y digna de ser tenida en cuenta como inspiración y modelo a seguir por los muchos psicólogos o psicoanalistas que escriben libros sobre sus pacientes y su práctica en consulta. La reflexión que presenta en las últimas páginas es algo que todos los psicólogos deberíamos admitir como una especie de juramento hipocrático: «Lo más importante que yo, o cualquier otro terapeuta, puede hacer es ofrecer una auténtica relación sanadora de la cual los pacientes puedan extraer lo que necesiten. Nos engañamos a nosotros mismos si pensamos que alguna acción específica, ya sea una interpretación, una sugerencia, un etiquetaje o un consuelo es el factor sanador». Y añade: «Muchas veces los pacientes que aparecen en estos relatos han encontrado el beneficio de la terapia de una manera que yo no hubiera podido prever jamás…ni encontrar en cualquier manual de terapia». Realmente recomendable.

FICHA “CRIATURES D’UN DIA”.- Irvin D. Yalom. Traducción de Albert Nolla.- Ed. de 1984. 269 págs., 17,58 euros.

Novetat editorial: «Criatures d’un dia», d’Irvin D. Yalom

Criatures d’un dia
Irvin D. Yalom
Traducció d’Albert Nolla
Mirmanda, 133
272 pàgines
18,50 euros

En aquest nou recull de relats, Irvin D. Yalom descriu la lluita interna dels éssers humans per assumir els dos grans reptes de l’existència: el de donar significat a la vida i el d’afrontar el seu inevitable final. L’interès de les sessions terapèutiques que Yalom descriu en el llibre, els temes profunds i eterns que hi tracta i l’enginy amb què basteix els seus relats converteixen el recull que el lector té a les mans en una obra literària amb entitat pròpia difícil d’oblidar.

El caràcter, la perspicàcia, l’agilitat i la bellesa de Criatures d’un dia són una declaració radicalment honesta sobre les dificultats de la vida humana, i també una celebració d’alguns dels millors fruits —l’amor, la família i l’amistat— que aquesta vida ens pot donar. Tots som criatures d’un dia, però llegir l’obra de Yalom ens pot ajudar a viure aquest dia que és el nostre en plena felicitat.

Irvin D. Yalom (Washington, 1931), nascut en el si d’una família humil d’origen jueu, és professor emèrit de Psiquiatria a la Universitat de Stanford i autor de diversos llibres de psicoteràpia existencial. Tot i que va començar a escriure per explicar els casos clínics dels seus pacients, als seixanta anys es va convertir en autor de novel·les de ficció i va assolir un gran èxit tant de crítica com de públic. D’entre les seves obres, que han estat traduïdes a diversos idiomes, destaquen When Nietzsche Wept (1992), The Schopenhauer Cure (2005), En el cor de la nit (2008) i El problema de Spinoza (2012), aquestes dues darreres publicades també a Edicions de 1984.

«El problema de Spinoza», d’Irvin D Yalom, segons Glòria Farrés [El Punt Avui]

El divendres 25 d’octubre va sortir publicat a El Punt Avui un especial sobre les darreres novetats sobre la figura de Spinoza, signat per la Glòria Farrés. Un dels llibres que menciona és El problema de Spinoza, d’Irvin D. Yalom.

‘El problema de Spinoza’, de Yalom

A més de la traducció de l’Ètica de Spinoza, trobem actualment a les llibreries una altra obra, aquesta de caràcter literari i divulgatiu, que ens parla del filòsof jueu. Edicions de 1984 ha publicat la novel·la d’Irvin D. Yalom El problema de Spinoza, traduïda per Carles Miró. Aquesta obra, estructurada en dos temps, un que narra la vida de Spinoza i l’altre la vida de Rosenberg, un nazi jutjat i condemnat a mort a Nuremberg, ens permet una aproximació al filòsof des de la ficció. Yalom, psiquiatre i catedràtic de la Universitat de Stanford, ja havia novel·lat la vida de Niezsche i la de Schopenhauer. La novel·la se centra en el fort cop emocional que devia ser l’excomunió per a Spinoza. A partir de la psicologia moderna mira de reconstruir el món interior del filòsof. L’autor reconeix al pròleg la dificultat d’aquesta empresa. Potser amb la intenció de veure millor, a contrallum, ben delineades, les qualitats filosòfiques i personals de Spinoza, Yalom el contraposa a un jove antisemita: Alfred Rosenberg.

Alfred Rosenberg era el cap de l’ERR, l’equip que s’encarregava de saquejar a favor del Tercer Reich els béns dels jueus. En l’informe que va fer després d’apoderar-se de la biblioteca de Spinoza fa constar: “Conté valuoses primeres obres de gran importància per a l’exploració del problema de Spinoza.” Aquest problema consistia a entendre com l’obra d’un jueu podia haver inspirat autors aris com Goethe, Hegel o Nietzsche. Aprofitant aquest misteri, la novel·la confronta el filòsof de la tolerància i la racionalitat al teòric del nazisme i ideòleg de l’Holocaust. La narració va desgranant les dues vides i contraposa dues actituds vitals antagòniques. La trama aconsegueix un cert suspens, una bona ambientació històrica, interessants explicacions sobre els estudis talmúdics i cabalístics que va rebre Baruch Spinoza, i reflexions sobre la psiquiatria i la psicoanàlisi. De tot això, en surt una novel·la d’idees que atrapa.

Al 2011, John Berger imaginava a El quadern de Bento el contingut d’un quadern d’apunts perdut de Spinoza. Yalom també fantasieja, per bé que hi ha més pretensió històrica. Bona part del que fa dir a Spinoza o a Rosenberg ho extreu de l’obra i la correspondència de Spinoza i de les memòries de Rosenberg, que les va escriure mentre era a la presó durant els judicis de Nuremberg. Cal dir, però, que en algun cas les converses imaginades tenen un caràcter tan deliberadament d’anàlisi psicològica, que no deixen gaire espai al misteri que havia d’envoltar l’esperit de Spinoza. Tot és entenedor, massa clar, tot s’esdevé en un sol pla, sense la fondària que caldria esperar.

El deure de ser feliç

El millor de la novel·la de Yalom probablement és que mostra un Spinoza que entaula una lluita conscient contra les seves passions. De fet, potser una de les coses més valuoses de la filosofia de Spinoza és que ens convida a controlar les passions i a fer l’esforç d’estar alegres. Ens ensenya a valorar el conatus, les ganes de viure, que comporten els afectes actius, positius, ens fa celebrar el valor de l’alegria i el poder de la raó. Jorge Luis Borges, que estimava l’obra de Baruch Spinoza, diu: “Ese pobre hombre, quizá desdichado pero que no quería ser desdichado, que tenía el culto de la felicidad, que creía que debemos ser felices.”

Irvin D. Yalom sobre el descobriment dels diaris de Rosemberg i «El problema de Spinoza».

Diu Irvin D. Yalom, autor, entre d’altres, de El problema de Spinoza:

Un fascinant pas endavant per a la meva novel•la sobre Spinoza. Molts diaris d’arreu del món han publicat un descobriment sorprenent: l’aparició dels diaris personals d’Alfred Rosenberg. Molts de vosaltres m’heu enviat peticions per sol•licitar-me informació.

La meva novel•la, El problema de Spinoza, repassa la vida de dos personatges: Bento Spinoza, al segle XVII, i l’ideòleg nazi Alfred Rosenberg, al segle XX.

En aquesta novel•la, vaig provar de submergir-me en el món de cadascun d’aquests personatges. Vaig introduir un psiquiatra de ficció en la vida d’Alfred Rosenberg i vaig imaginar-me com seria la seva vida interior: era arrogant, estava convençut que tenia una ment excepcional i una gran perspicàcia, sentia constantment el dolor de saber-se no prou estimat per Hitler, que no l’introduïa en el seu cercle íntim malgrat les proves del seu èxit; va vendre un milió de còpies d’un llibre que havia d’oferir les bases psicològiques de les activitats nazis; era l’editor en cap del principal diari nazi; va ser l’encarregat de saquejar totes les propietats dels jueus d’Europa…

I ara han aparegut 400 pàgines manuscrites del seu diari personal, que se suposava que havien estat robades, i és la meva esperança que aviat es publiquin. Naturalment, les espero en un suspens molt gran. Penso que és molt estrany per a un novel•lista, que ha escrit sobre el món íntim d’un personatge, tenir la oportunitat de descobrir si ha estat encertat o no amb les seves especulacions.

«El problema de Rosenberg», llarg i nutritiu article de Vicenç Pagès Jordà sobre «El problema de Spinoza», a L’Avenç

Font: L’Avenç / Vicenç Pagès Jordà

Yalom explora els paral·lelismes entre els dos homes, tot i que la qualitat de les obres respectives no admet comparació: Spinoza és un capítol fonamental de la història de la filosofia, mentre que Rosenberg és un fanàtic mediocre, una nota al peu d’una de les pàgines més sinistres del segle vint

En aquest començament de millenni abunden les novel·les que incorporen en el títol noms d’escriptors tan respectats com Dante, Kafka, Poe o Balzac. A vegades són biografies novel·lades, útils com a recurs divulgatiu, però també es pot tractar de ficcions sobre els crims que algun psicòpata ha comès després d’inspirar-se en l’obra d’un autor determinat. Aquestes novel·les amb escriptor incorporat rarament aporten novetats o exploren totes les possibilitats que brinda la ficció. No es pot dir el mateix d’El problema de Spinoza, d’Irvin D. Yalom.

Baruch Spinoza no va ser un novel·lista famós, sinó un filòsof auster. Nascut en una família jueva a l’Amsterdam del segle XVII, el seu racionalisme crític li va comportar el cherem, és a dir, l’expulsió pública de la comunitat, als vint-i-tres anys. Des de llavors va tenir prohibit acostar-se o comunicar-se de qualsevol manera amb qualsevol jueu, inclosos els de la seva família. Spinoza va canviar el Baruch per Bento i va continuar meditant i escrivint mentre treballava com a polidor de lents per a instruments òptics. La seva influència sobre la ciència natural, la secularització i la Il·lustració és enorme i indiscutible.

L’autor d’El problema de Spinoza, Irvin D. Yalom (Washington, 1931), és un psiquiatre que a partir dels seixanta anys va començar a escriure novel·les protagonitzades per personatges com Nietzsche o Schopenhauer.

Tal com explica en el pròleg, feia temps que volia dedicar una novel·la a Spinoza, però el que en sabia era ben poc novel·lesc, tret de l’episodi del cherem: li faltava material fins i tot per escriure una novel·la d’idees. Llavors va visitar el Museu Spinoza de Rijnsburg i es va assabentar que després que Alemanya envaís Holanda, Alfred Rosenberg –l’ideòleg del Tercer Reich– es va endur tota la biblioteca del filòsof. A l’informe oficial de l’operació es pot llegir: «Conté valuoses primeres obre de gran importància per a l’exploració del problema de Spinoza».

Els anys de formació.

La tasca que es proposa Irvin D. Yalom és esbrinar què buscava l’ideòleg de l’antisemitisme en la biblioteca d’un pensador jueu. A la novel·la El problema de Spinoza, doncs, s’alternen les vides d’aquests dos homes. D’una banda, Baruch Spinoza, un filòsof dotat i precursor que va influir en Kant, Hegel i Einstein, entre molts altres. De l’altra, Alfred Rosenberg, als anys vint responsable del diari del Partit Nacionalsocialista i un dels participants en el putsch de Munic, durant la guerra ministre dels Territoris Ocupats de l’Est, i finalment condemnat a la forca en els judicis de Nuremberg. El llibre s’ocupa sobretot dels anys de formació, quan les idees dels dos homes cristal·litzen. En el cas de Spinoza, no ens movem d’Holanda entre 1656 i 1666. En el cas de Rosenberg, passem d’Estònia a Alemanya, des de l’adolescència fins a la maduresa.

Yalom explora els paral·lelismes entre els dos homes, tot i que la qualitat de les obres respectives no admet comparació. Spinoza va ser un precursor brillant en més d’un àmbit: va considerar la Bíblia com una obra humana i, doncs, sense valor sagrat; va negar els miracles, l’altra vida i tots els fets que vulneressin les regles de la naturalesa, a la qual va equiparar la divinitat: «Com més gran és la nostra ignorància, més coses atribuïm a Déu». Alfred Rosenberg, en canvi, es va limitar a copiar les idees de pangermanistes com Houston Stewart Chamberlain, a les quals va afegir una mística delirant i una sintaxi desconjuntada. Hitler no es va cansar de recomanar la seva obra El mite del segle vint, que va ser el llibre més venut a Alemanya després del Mein Kampf.

El que intrigava Rosenberg de Spinoza era que el seu admirat Goethe el tingués com a escriptor de capçalera. ¿Com era possible que un geni alemany admirés un jueu? El fet que Spinoza hagués estat expulsat de la seva comunitat no era rellevant ja que Rosenberg considerava que un jueu ho és per raó de sang, i per tant no pot deixar de ser-ho. El problema de Spinoza es converteix així en el problema de Rosenberg.

Més enllà de les obres respectives, Yalom traça simetries i oposicions vitals i psicològiques: Spinoza és un home segur d’ell mateix, disposat a afrontar la soledat per coherència amb les seves idees, i que acaba sent venerat per una elit d’estudiosos. Rosenberg, en canvi, patia un notable complex d’inferioritat, una dependència de l’opinió dels altres –en particular, de Hitler–, i va ser menyspreat pels seus propis coreligionaris. Spinoza era un individualista acèrrim, capaç de separar-se del seu col·lectiu, mentre que Rosenberg va creure sempre en el determinisme col·lectiu: per ell, ser ari o jueu era definitiu i irrevocable. Spinoza va ser expulsat de la seva comunitat per negar que els jueus fossin el poble elegit; Rosenberg va ser respectat en el Tercer Reich perquè sostenia que la raça ària era superior a les altres. Spinoza era un argumentador prodigiós, Rosenberg és un fanàtic mediocre, una nota al peu d’una de la pàgines més sinistres del segle vint.

Dues vides dispars.

L’encert d’Irvin D. Yalom és resseguir dues vides que són tan dispars que una es pot entendre com el negatiu de l’altra. A més de documentar-se i de distribuir la informació, organitza el llibre com una novel·la d’intriga, deixant sempre cada final de capítol amb un misteri que estimula la lectura. Però no ens enganyem: El problema de Spinoza és una novel·la d’idees. Qui hi busqui escenes espectaculars s’equivoca de llibre. En canvi resulta adequat per a qui es vulgui iniciar en aquests dos homes, tan influents per diferents motius i en direccions oposades.

El llibre també planteja altres qüestions que van més enllà de les personalitats dels protagonistes i que es poden aplicar a debats oberts en els nostres dies. La primera qüestió es refereix a la dialèctica entre saber i callar: ¿fins a quin punt el coneixement es pot desvincular d’un públic? ¿és prou satisfactori acumular un saber si no tenim possibilitats de comunicar-lo? La segona qüestió té a veure amb la relació entre racionalisme i sensibilitat: situant la raó en primer terme, ¿no ens arrisquem a debilitar les nostres possibilitats de gaudi estètic? La mateixa pregunta es podria formular en relació amb el sentit de l’humor i en el camp de les relacions sentimentals. La tercera qüestió té a veure amb les possibilitats de canviar el paradigma (en aquest cas, la religió jueva) des de dins o des de fora. Totes tres qüestions sorgeixen de la vida de Spinoza, ja que la funció de Rosenberg a la novel·la es limita en gran part a posar de relleu la figura del filòsof holandès.

Perquè els lectors s’endinsin en les idees dels dos protagonistes, Yalom crea dos personatges que hi dialoguen, els interroguen i els estimulen. Un és l’amic estudiós de Spinoza, amb qui discrepa cordialment i davant el qual sintetitza el seu pensament de manera comprensible. L’altre és el psiquiatre de Rosenberg, que mira d’entendre les motivacions últimes de les seves obsessions. Algun d’aquests diàlegs pot resultar massa esquemàtic, alguna afirmació massa forçada. Potser és el preu que hem de pagar, ja que el motiu del llibre són les idees, i no sembla possible divulgar-les d’una manera més directa mantenint les convencions d’una novel·la. Yalom ha sabut posar en contacte dues personalitats tan diferents, i inventar-se tot el que no sabia de manera versemblant. Al final del llibre, com fan els restauradors més honestos, explica quines parts de la novel·la reprodueixen la història, i quines són obra seva.

«Les febrades de Baruch Spinoza». Xavier Ayén entrevista Irvin D. Yalom i escriu aquest article sobre «El problema de Spinoza» [La Vanguardia]

Font: La Vanguardia / Xavier Ayén

Quan, voraces, les tropes de Hitler van entrar als Països Baixos, es van dedicar a l’espoli de béns culturals, com és costum en els invasors. I van confiscar, entre altres coses, la biblioteca del filòsof Baruch Spinoza (1632-1677). Què hi devien fer? Potser els nazis van donar una ullada als escrits del pensador jueu racionalista que es va anticipar a la secularització i a l’Estat democràtic liberal? Els inquietava el llegat de l’home que va preparar el camí per a la Il•lustració?

Entorn d’aquesta pregunta vertebra Irvin D. Yalom (Washington, 1931) la seva novel•la El problema de Spinoza, que ens arriba en versió catalana de Carles Miró (Edicions del 1984) i castellana de José Manuel Àlvarez-Flórez (Destino). Yalom fa, a la ficció, que el jerarca nazi Alfred Rosenberg s’obsessioni pel tema i corri cap a Amsterdam per estudiar in situ els papers del pensador. Visitant el Museu Spinoza de Rijnsburg, l’autor es va assabentar que “existeix un document nazi, escrit de pròpia mà per l’oficial que va confiscar la biblioteca, que assenyala que tot aquest material podrà ajudar els nazis a investigar ‘el problema de Spinoza’, sense més dades. Quin seria aquest problema? Vaig sortir d’aquell museu convençut que ja sabia com escriure la novel•la, centrada en l’enigma que conté aquesta pregunta i en la vida interior del filòsof’. Vida interior? Com sabem quina vida interior va tenir aquest pensador esquerp? “No en tenim cap dada -admet Yalom-. Però sí coneixements caracteriològics que ens aporta la psicologia moderna. Segurament va tenir una forta reacció emotiva en ser excomunicat: un edicte obligava a tot jueu a apartar-se d’ell per sempre, no podien parlar-li, tenir-hi relacions, llegir els seus escrits o acostar-se a menys de quatre metres i mig”. Però la vida interior són més coses: “Cert, fantasies, somnis, passions i anhel d’amor. Una quarta part de la seva obra més important, l’Ètica, es dedica a com superar la servitud de les passions. Això no va poder escriure-ho sense haver entaulat una lluita conscient contra les seves”.

D’alguna manera, Yalom -psiquiatre i catedràtic a la Universitat de Stanford- ha connectat dos gèneres: el best seller d’intriga, amb els seus ressorts de suspens i colorista ambientació històrica, amb la novel•la d’idees, que introdueix elements propis de l’assaig divulgatiu. Després d’haver novel•lat les peripècies d’altres dos filòsofs (El dia que Nietzsche lloró, del 1992, i Un año con Schopenhauer, del 2005), ara li ha arribat el torn a Baruch Spinoza, un pensador que “sempre em va intrigar -explica, per correu electrònic des de Califòrnia- perquè, malgrat ser un home solitari, sense família ni comunitat, consagrat a l’escriptura de llibres, va aconseguir canviar el món a través de les seves obres”. L’atreia, a més, el fet que “va ser excomunicat pels jueus i censurat pels cristians”.
A més, els personatges de dues de les seves novel•les anteriors, Nietsche i Shopenhauer, “van estar molt impressionats i influïts per les obres de Spinoza. li mostraré una carta escrita per Nietzsche sobre el seu descobriment de Spinoza. Diu així: ‘Estic totalment al·lucinat, totalment encantat. Tinc un precursor, i quin precursor! El que m’ha conduït inexorablement a ell ha estat inspirat per l’instint. No es tracta només de la seva tendència a incloure-ho tot, com faig jo, —fent del coneixement la força més poderosa— sinó que en cinc punts fonamentals de la seva doctrina em reconec a mi mateix (…): la seva negació de la llibertat de la voluntat, la teleologia, l’ordre moral mundial, l’altruisme i el mal. En suma: la meva solitud (Einsamkeit), que, com succeeix en ascendir muntanyes molt altes, sovint em dificulta respirar i fa que la circulació de la meva sang s’acceleri, es converteix almenys en una solitud dual (Zweisam-keit)”‘. En canvi, la fascinació del nazi Rosenberg cap a Spinoza és ficcional, tot i que, per a Yalom, “podria haver passat, ja que Rosenberg es creia filòsof. Preguntat per si sent que ha reinventat la novel•la filosòfica, replica: “El gènere que crec que he inventat seria més aviat la novel•la didàctica, aplicada a diversos temes. Per exemple, dono instruccions per a la formació dels joves psicoterapeutes a la novel•la Lying on the couch, (1996), no tot el que faig és de filòsofs”. Les idees de Spinoza sobre les contradiccions contingudes a la Bíblia són encara apreciades en l’actualitat, diu, “per molts acadèmics, que el veuen com un pioner que va actuar en la línia correcta”. Tanmateix, Yalom no creu que les seves idees sobre la conciliació de raó i fe tinguin una especial vigència avui, ja que, diu, “el món es torna cada vegada més secular, com ell volia, i, encara que jo personalment crec que podríem obtenir molta més saviesa de les tradicions religioses, en qualsevol lloc en què es produeix un acte de violència de masses trobem elements de fe i religió, només cal pensar en l’11-S o en l’Orient Mitjà”.»

«Visites a Spinoza», un article de Lluís Verges que recorre les noves publicacions sobre Spinoza i pren com a eix «El problema de Spinoza» [Diari de Menorca]

Font: Diari de Menorca / Lluís Verges

Baruch Spinoza (Amsterdam, 1632 – La Haya, 1677) va ser un dels filòsofs més conseqüents amb el seu pensament. Les seves idees en favor de la alegria, de la raó i de que tot el món natural formava part de Déu foren molt controvertides en el seu temps però ell sempre les va defendre malgrat que li van suposar ser repudiat per la comunitat jueva a la que pertanyia. Un interessant llibre del escriptor i psiquiatra Irvin D. Yalom (Washington, 1931), El problema de Spinoza, ens acosta de forma novel·lada a la vida i el pensament d’un personatge que després de la seva mort seria admirat per famosos eminents com l’escriptora George Elliot o el físic Albert Einstein. Molt possiblement la lectura d’aquesta novel·la obrirà l’interès per l’obra del filòsof holandès i per a això es pot recórrer a la seva obra cabdal, Ètica, recentment traduïda al català per Josep Olesti, o a Spinoza, del filòsof francès Alain, un excel·lent llibre de divulgació sobre el spinozisme.

El problema de Spinoza contrasta en episodis alterns la vida del filòsof a l’Holanda del segle XVII i la d’un jove antisemita del segle XX, Alfred Rosenberg, que arribà a ocupar alts càrrec amb el regim nazi i va acabar condemnat a mort a Nuremberg. D’aquesta manera l’autor enfronta amb aquest dos personatges separats pel temps dos maneres oposades de pensar: la de la raó i la del fanatisme, tot i que a vegades només estan separades per una finia línia.

Tres-cents anys després de que Spinoza fos foragitat per sempre de la comunitat jueva d’Amsterdam, el maig de 1940, les tropes nazis envaeixen en els Països Baixos i Rosenberg s’ocupa personalment de que no es destrueixi el llegat de Spinoza. La novel·la explica, deforma entretinguda, el misteri que un antisemita furibund vulgui conservar la bibliotecad’un jueu. Al mateix temps els capítols dedicats al filòsof humanitzen la seva figura.

Algunes de les idees cabdals de Spinoza les podem trobar a la novel·la però es clar qui tingui ganes de més pot llegir una excel·lent traducció de la seva Ètica. Es tracta d’un llibre sens dubte complicat però que va ser l’obra de capçalera de Goethe durant molt temps. Un assaig important. Qui vulgui conèixer el contingut d‘aquesta Ètica d’una forma més entenedora farà bé en llegir Spinoza d’Alain, una molt recomanable obra de divulgació pels interessats en la seva filosofia.