«El problema de Rosenberg», llarg i nutritiu article de Vicenç Pagès Jordà sobre «El problema de Spinoza», a L’Avenç

Font: L’Avenç / Vicenç Pagès Jordà

Yalom explora els paral·lelismes entre els dos homes, tot i que la qualitat de les obres respectives no admet comparació: Spinoza és un capítol fonamental de la història de la filosofia, mentre que Rosenberg és un fanàtic mediocre, una nota al peu d’una de les pàgines més sinistres del segle vint

spinozaEn aquest començament de millenni abunden les novel·les que incorporen en el títol noms d’escriptors tan respectats com Dante, Kafka, Poe o Balzac. A vegades són biografies novel·lades, útils com a recurs divulgatiu, però també es pot tractar de ficcions sobre els crims que algun psicòpata ha comès després d’inspirar-se en l’obra d’un autor determinat. Aquestes novel·les amb escriptor incorporat rarament aporten novetats o exploren totes les possibilitats que brinda la ficció. No es pot dir el mateix d’El problema de Spinoza, d’Irvin D. Yalom.

Baruch Spinoza no va ser un novel·lista famós, sinó un filòsof auster. Nascut en una família jueva a l’Amsterdam del segle XVII, el seu racionalisme crític li va comportar el cherem, és a dir, l’expulsió pública de la comunitat, als vint-i-tres anys. Des de llavors va tenir prohibit acostar-se o comunicar-se de qualsevol manera amb qualsevol jueu, inclosos els de la seva família. Spinoza va canviar el Baruch per Bento i va continuar meditant i escrivint mentre treballava com a polidor de lents per a instruments òptics. La seva influència sobre la ciència natural, la secularització i la Il·lustració és enorme i indiscutible.

FM107ElproblemaSpinozaL’autor d’El problema de Spinoza, Irvin D. Yalom (Washington, 1931), és un psiquiatre que a partir dels seixanta anys va començar a escriure novel·les protagonitzades per personatges com Nietzsche o Schopenhauer.

Tal com explica en el pròleg, feia temps que volia dedicar una novel·la a Spinoza, però el que en sabia era ben poc novel·lesc, tret de l’episodi del cherem: li faltava material fins i tot per escriure una novel·la d’idees. Llavors va visitar el Museu Spinoza de Rijnsburg i es va assabentar que després que Alemanya envaís Holanda, Alfred Rosenberg –l’ideòleg del Tercer Reich– es va endur tota la biblioteca del filòsof. A l’informe oficial de l’operació es pot llegir: «Conté valuoses primeres obre de gran importància per a l’exploració del problema de Spinoza».

Els anys de formació.

La tasca que es proposa Irvin D. Yalom és esbrinar què buscava l’ideòleg de l’antisemitisme en la biblioteca d’un pensador jueu. A la novel·la El problema de Spinoza, doncs, s’alternen les vides d’aquests dos homes. D’una banda, Baruch Spinoza, un filòsof dotat i precursor que va influir en Kant, Hegel i Einstein, entre molts altres. De l’altra, Alfred Rosenberg, als anys vint responsable del diari del Partit Nacionalsocialista i un dels participants en el putsch de Munic, durant la guerra ministre dels Territoris Ocupats de l’Est, i finalment condemnat a la forca en els judicis de Nuremberg. El llibre s’ocupa sobretot dels anys de formació, quan les idees dels dos homes cristal·litzen. En el cas de Spinoza, no ens movem d’Holanda entre 1656 i 1666. En el cas de Rosenberg, passem d’Estònia a Alemanya, des de l’adolescència fins a la maduresa.

Yalom explora els paral·lelismes entre els dos homes, tot i que la qualitat de les obres respectives no admet comparació. Spinoza va ser un precursor brillant en més d’un àmbit: va considerar la Bíblia com una obra humana i, doncs, sense valor sagrat; va negar els miracles, l’altra vida i tots els fets que vulneressin les regles de la naturalesa, a la qual va equiparar la divinitat: «Com més gran és la nostra ignorància, més coses atribuïm a Déu». Alfred Rosenberg, en canvi, es va limitar a copiar les idees de pangermanistes com Houston Stewart Chamberlain, a les quals va afegir una mística delirant i una sintaxi desconjuntada. Hitler no es va cansar de recomanar la seva obra El mite del segle vint, que va ser el llibre més venut a Alemanya després del Mein Kampf.

El que intrigava Rosenberg de Spinoza era que el seu admirat Goethe el tingués com a escriptor de capçalera. ¿Com era possible que un geni alemany admirés un jueu? El fet que Spinoza hagués estat expulsat de la seva comunitat no era rellevant ja que Rosenberg considerava que un jueu ho és per raó de sang, i per tant no pot deixar de ser-ho. El problema de Spinoza es converteix així en el problema de Rosenberg.

Més enllà de les obres respectives, Yalom traça simetries i oposicions vitals i psicològiques: Spinoza és un home segur d’ell mateix, disposat a afrontar la soledat per coherència amb les seves idees, i que acaba sent venerat per una elit d’estudiosos. Rosenberg, en canvi, patia un notable complex d’inferioritat, una dependència de l’opinió dels altres –en particular, de Hitler–, i va ser menyspreat pels seus propis coreligionaris. Spinoza era un individualista acèrrim, capaç de separar-se del seu col·lectiu, mentre que Rosenberg va creure sempre en el determinisme col·lectiu: per ell, ser ari o jueu era definitiu i irrevocable. Spinoza va ser expulsat de la seva comunitat per negar que els jueus fossin el poble elegit; Rosenberg va ser respectat en el Tercer Reich perquè sostenia que la raça ària era superior a les altres. Spinoza era un argumentador prodigiós, Rosenberg és un fanàtic mediocre, una nota al peu d’una de la pàgines més sinistres del segle vint.

Dues vides dispars.

L’encert d’Irvin D. Yalom és resseguir dues vides que són tan dispars que una es pot entendre com el negatiu de l’altra. A més de documentar-se i de distribuir la informació, organitza el llibre com una novel·la d’intriga, deixant sempre cada final de capítol amb un misteri que estimula la lectura. Però no ens enganyem: El problema de Spinoza és una novel·la d’idees. Qui hi busqui escenes espectaculars s’equivoca de llibre. En canvi resulta adequat per a qui es vulgui iniciar en aquests dos homes, tan influents per diferents motius i en direccions oposades.

El llibre també planteja altres qüestions que van més enllà de les personalitats dels protagonistes i que es poden aplicar a debats oberts en els nostres dies. La primera qüestió es refereix a la dialèctica entre saber i callar: ¿fins a quin punt el coneixement es pot desvincular d’un públic? ¿és prou satisfactori acumular un saber si no tenim possibilitats de comunicar-lo? La segona qüestió té a veure amb la relació entre racionalisme i sensibilitat: situant la raó en primer terme, ¿no ens arrisquem a debilitar les nostres possibilitats de gaudi estètic? La mateixa pregunta es podria formular en relació amb el sentit de l’humor i en el camp de les relacions sentimentals. La tercera qüestió té a veure amb les possibilitats de canviar el paradigma (en aquest cas, la religió jueva) des de dins o des de fora. Totes tres qüestions sorgeixen de la vida de Spinoza, ja que la funció de Rosenberg a la novel·la es limita en gran part a posar de relleu la figura del filòsof holandès.

Perquè els lectors s’endinsin en les idees dels dos protagonistes, Yalom crea dos personatges que hi dialoguen, els interroguen i els estimulen. Un és l’amic estudiós de Spinoza, amb qui discrepa cordialment i davant el qual sintetitza el seu pensament de manera comprensible. L’altre és el psiquiatre de Rosenberg, que mira d’entendre les motivacions últimes de les seves obsessions. Algun d’aquests diàlegs pot resultar massa esquemàtic, alguna afirmació massa forçada. Potser és el preu que hem de pagar, ja que el motiu del llibre són les idees, i no sembla possible divulgar-les d’una manera més directa mantenint les convencions d’una novel·la. Yalom ha sabut posar en contacte dues personalitats tan diferents, i inventar-se tot el que no sabia de manera versemblant. Al final del llibre, com fan els restauradors més honestos, explica quines parts de la novel·la reprodueixen la història, i quines són obra seva.

Anuncis

«Les febrades de Baruch Spinoza». Xavier Ayén entrevista Irvin D. Yalom i escriu aquest article sobre «El problema de Spinoza» [La Vanguardia]

Font: La Vanguardia / Xavier Ayén

spinoza vangQuan, voraces, les tropes de Hitler van entrar als Països Baixos, es van dedicar a l’espoli de béns culturals, com és costum en els invasors. I van confiscar, entre altres coses, la biblioteca del filòsof Baruch Spinoza (1632-1677). Què hi devien fer? Potser els nazis van donar una ullada als escrits del pensador jueu racionalista que es va anticipar a la secularització i a l’Estat democràtic liberal? Els inquietava el llegat de l’home que va preparar el camí per a la Il•lustració?

Entorn d’aquesta pregunta vertebra Irvin D. Yalom (Washington, 1931) la seva novel•la El problema de Spinoza, que ens arriba en versió catalana de Carles Miró (Edicions del 1984) i castellana de José Manuel Àlvarez-Flórez (Destino). Yalom fa, a la ficció, que el jerarca nazi Alfred Rosenberg s’obsessioni pel tema i corri cap a Amsterdam per estudiar in situ els papers del pensador. Visitant el Museu Spinoza de Rijnsburg, l’autor es va assabentar que “existeix un document nazi, escrit de pròpia mà per l’oficial que va confiscar la biblioteca, que assenyala que tot aquest material podrà ajudar els nazis a investigar ‘el problema de Spinoza’, sense més dades. Quin seria aquest problema? Vaig sortir d’aquell museu convençut que ja sabia com escriure la novel•la, centrada en l’enigma que conté aquesta pregunta i en la vida interior del filòsof’. Vida interior? Com sabem quina vida interior va tenir aquest pensador esquerp? “No en tenim cap dada -admet Yalom-. Però sí coneixements caracteriològics que ens aporta la psicologia moderna. Segurament va tenir una forta reacció emotiva en ser excomunicat: un edicte obligava a tot jueu a apartar-se d’ell per sempre, no podien parlar-li, tenir-hi relacions, llegir els seus escrits o acostar-se a menys de quatre metres i mig”. Però la vida interior són més coses: “Cert, fantasies, somnis, passions i anhel d’amor. Una quarta part de la seva obra més important, l’Ètica, es dedica a com superar la servitud de les passions. Això no va poder escriure-ho sense haver entaulat una lluita conscient contra les seves”.

D’alguna manera, Yalom -psiquiatre i catedràtic a la Universitat de Stanford- ha connectat dos gèneres: el best seller d’intriga, amb els seus ressorts de suspens i colorista ambientació històrica, amb la novel•la d’idees, que introdueix elements propis de l’assaig divulgatiu. Després d’haver novel•lat les peripècies d’altres dos filòsofs (El dia que Nietzsche lloró, del 1992, i Un año con Schopenhauer, del 2005), ara li ha arribat el torn a Baruch Spinoza, un pensador que “sempre em va intrigar -explica, per correu electrònic des de Califòrnia- perquè, malgrat ser un home solitari, sense família ni comunitat, consagrat a l’escriptura de llibres, va aconseguir canviar el món a través de les seves obres”. L’atreia, a més, el fet que “va ser excomunicat pels jueus i censurat pels cristians”.
A més, els personatges de dues de les seves novel•les anteriors, Nietsche i Shopenhauer, “van estar molt impressionats i influïts per les obres de Spinoza. li mostraré una carta escrita per Nietzsche sobre el seu descobriment de Spinoza. Diu així: ‘Estic totalment al·lucinat, totalment encantat. Tinc un precursor, i quin precursor! El que m’ha conduït inexorablement a ell ha estat inspirat per l’instint. No es tracta només de la seva tendència a incloure-ho tot, com faig jo, —fent del coneixement la força més poderosa— sinó que en cinc punts fonamentals de la seva doctrina em reconec a mi mateix (…): la seva negació de la llibertat de la voluntat, la teleologia, l’ordre moral mundial, l’altruisme i el mal. En suma: la meva solitud (Einsamkeit), que, com succeeix en ascendir muntanyes molt altes, sovint em dificulta respirar i fa que la circulació de la meva sang s’acceleri, es converteix almenys en una solitud dual (Zweisam-keit)”‘. En canvi, la fascinació del nazi Rosenberg cap a Spinoza és ficcional, tot i que, per a Yalom, “podria haver passat, ja que Rosenberg es creia filòsof. Preguntat per si sent que ha reinventat la novel•la filosòfica, replica: “El gènere que crec que he inventat seria més aviat la novel•la didàctica, aplicada a diversos temes. Per exemple, dono instruccions per a la formació dels joves psicoterapeutes a la novel•la Lying on the couch, (1996), no tot el que faig és de filòsofs”. Les idees de Spinoza sobre les contradiccions contingudes a la Bíblia són encara apreciades en l’actualitat, diu, “per molts acadèmics, que el veuen com un pioner que va actuar en la línia correcta”. Tanmateix, Yalom no creu que les seves idees sobre la conciliació de raó i fe tinguin una especial vigència avui, ja que, diu, “el món es torna cada vegada més secular, com ell volia, i, encara que jo personalment crec que podríem obtenir molta més saviesa de les tradicions religioses, en qualsevol lloc en què es produeix un acte de violència de masses trobem elements de fe i religió, només cal pensar en l’11-S o en l’Orient Mitjà”.»

«Visites a Spinoza», un article de Lluís Verges que recorre les noves publicacions sobre Spinoza i pren com a eix «El problema de Spinoza» [Diari de Menorca]

Font: Diari de Menorca / Lluís Verges

FM107ElproblemaSpinozaBaruch Spinoza (Amsterdam, 1632 – La Haya, 1677) va ser un dels filòsofs més conseqüents amb el seu pensament. Les seves idees en favor de la alegria, de la raó i de que tot el món natural formava part de Déu foren molt controvertides en el seu temps però ell sempre les va defendre malgrat que li van suposar ser repudiat per la comunitat jueva a la que pertanyia. Un interessant llibre del escriptor i psiquiatra Irvin D. Yalom (Washington, 1931), El problema de Spinoza, ens acosta de forma novel·lada a la vida i el pensament d’un personatge que després de la seva mort seria admirat per famosos eminents com l’escriptora George Elliot o el físic Albert Einstein. Molt possiblement la lectura d’aquesta novel·la obrirà l’interès per l’obra del filòsof holandès i per a això es pot recórrer a la seva obra cabdal, Ètica, recentment traduïda al català per Josep Olesti, o a Spinoza, del filòsof francès Alain, un excel·lent llibre de divulgació sobre el spinozisme.

El problema de Spinoza contrasta en episodis alterns la vida del filòsof a l’Holanda del segle XVII i la d’un jove antisemita del segle XX, Alfred Rosenberg, que arribà a ocupar alts càrrec amb el regim nazi i va acabar condemnat a mort a Nuremberg. D’aquesta manera l’autor enfronta amb aquest dos personatges separats pel temps dos maneres oposades de pensar: la de la raó i la del fanatisme, tot i que a vegades només estan separades per una finia línia.

Tres-cents anys després de que Spinoza fos foragitat per sempre de la comunitat jueva d’Amsterdam, el maig de 1940, les tropes nazis envaeixen en els Països Baixos i Rosenberg s’ocupa personalment de que no es destrueixi el llegat de Spinoza. La novel·la explica, deforma entretinguda, el misteri que un antisemita furibund vulgui conservar la bibliotecad’un jueu. Al mateix temps els capítols dedicats al filòsof humanitzen la seva figura.

Algunes de les idees cabdals de Spinoza les podem trobar a la novel·la però es clar qui tingui ganes de més pot llegir una excel·lent traducció de la seva Ètica. Es tracta d’un llibre sens dubte complicat però que va ser l’obra de capçalera de Goethe durant molt temps. Un assaig important. Qui vulgui conèixer el contingut d‘aquesta Ètica d’una forma més entenedora farà bé en llegir Spinoza d’Alain, una molt recomanable obra de divulgació pels interessats en la seva filosofia.

Margarita Espuña parla d’«El problema de Spinoza», al blog Propera parada: cultura.

Font: Propera parada: cultura

FM107ElproblemaSpinoza“Al oscurecer, en el Sabbat, la Jodenbreestraat se llenaba de judíos. Llevaban todos su libro de oración y una bolsita de terciopelo con el chal de la oración. Todos los sefardíes de Ámsterdam se ponían en marcha en dirección a la sinagoga, salvo uno. Después de cerrar la tienda, Bento se quedó parado en el escalón de la puerta, echó un largo vistazo a la corriente de sus compatriotas, inspiró profundamente, se zambulló en ella, pero caminando en dirección opuesta”.

Es un placer encontrar novelas que van más allá del simple entretenimiento, que pretenden aportar, enriquecer, enseñar y abrir interrogantes. Estamos ante un libro que obliga a meditar introduciéndote en la mente del trasgresor filósofo judío Spinoza excomulgado por su comunidad religiosa y expulsado de su propia familia. No se trata de una enrevesada prosa que teorice sobre filosofía sino de un relato sin entuertos enriquecido además por los propios conocimientos del autor, el psiquiatra Irvin Yalom.
Yalom nos lleva a la Alemania de los años 40 y a la invasión alemana de los Países Bajos cuando los nazis se apresuran a apoderarse de la biblioteca personal de Spinoza, emblema del racionalismo del siglo XVII, junto con Descartes y Leibniz. ¿Por qué motivo?

El autor crea una magnifica trama alrededor de la filosofía de Spinoza: el miedo del ser humano, la única fe y, por supuesto, Dios. Trama intrigante y cautivadora, tan seductora que no deja que te apartes de ella hasta que descubres el desenlace.

En realidad, Yalom, poco ha podido investigar sobre el personaje de Spinoza ya que apenas existen referencias sobre su vida. Adelantado a su época, como el de otros tantos grandes pensadores, abrió nuevas sendas y la recreación de lo que pudo ser su trayectoria vital, respetando lo poco que se sabe de ella y novelando con elegancia los huecos que deja su escasa biografía, el autor ha construido un notable trabajo.

Irvin Yalom es catedrático estadounidense de la Universidad de Standford que cuenta con numerosas tramas de ficción como: “El día que Nietzsche lloró” y “Un año con Schopenhauer”, novelas de ideas como la que nos ocupa.

Margarita Espuña

«Baruch Spinoza i Alfred Rosenberg, cara a cara». Pere Antoni Pons, sobre «El problema de Spinoza», al diari Ara

Font: Diari Ara

FM107ElproblemaSpinozaEl problema de Spinoza és la novel•la més recent del psiquiatre i psicoterapeuta Irvin D. Yalom (Washington, 1931). Usant tot el seu bagatge professional, Yalom ha confegit una ficció empeltada d’assaig filosòfic, d’especulació històrica i d’estudi mèdic. Partint d’una estructura senzilla però eficaç, clarament especular, proposa dos plans narratius protagonitzats per dos homes d’idees i caràcter completament oposats: el pensador jueu Baruch Spinoza, un dels pares del racionalisme humanista, que va viure a l’Holanda del segle XVII i que va propugnar la tolerància, la justícia i la llibertat, i el nazi Alfred Rosenberg, impulsor i propagador de teories racials malèfiques, mentor intel•lectual de Hitler i un dels ideòlegs de l’Holocaust.
Naturalment, Yalom explora els contrastos –els paral•lelismes antagònics– que hi ha entre els seus dos protagonistes. Com Spinoza desafia les autoritats rabíniques tot llegint críticament la Bíblia i com Rosenberg s’empassa amb fervor ofuscat els deliris racistes de Houston Stewart Chamberlain. Com Spinoza, respectat i estimat, surt d’una comunitat (la dels jueus holandesos d’origen portuguès) “perquè el que compta és la bona consciència i no la mala reputació” i com Rosenberg, un marginat amb una baixa autoestima patològica, només és acceptat per una comunitat (la dels nazis) quan dirigeix les seves atrocitats més demencials. Com tots dos rebutgen per igual “l’estafa religiosa” però, en el cas del filòsof, el refús dóna com a resultat un pensament que anticipa la democràcia laica mentre que, en el cas del nazi, dóna com a resultat un neopaganisme immoral, totalitari i exterminador…
Tanmateix, la novel•la no es limita a resseguir dues peripècies enfrontades, una positivament exemplar i l’altra miserablement repugnant. Aprofitant amb destresa les correspondències i els estranys jocs de miralls de què sol estar feta la història, Yalom mostra l’anvers i el revers de la condició humana, però també els mescla o els matisa tot establint comparacions provocadores i plantejant qüestions molt incòmodes. Sobre el fanatisme, per exemple. ¿Quina diferència hi ha, en el fons del fons, entre el sectarisme de la comunitat jueva que va excomunicar Spinoza perquè contaminava els cors i les ments dels altres fidels i el sectarisme nazi que va perseguir i matar els jueus perquè contaminaven la puresa de sang de la nació germànica? I també: ¿què separa el rabí que predica que els jueus són el poble elegit i el nazi convençut de la superioritat de la raça ària? Són preguntes delicadíssimes. I inconcebibles, no cal dir-ho, en l’obra d’un autor gentil.
El nucli narratiu de la novel•la és l’interès de Rosenberg per l’obra i la figura de Spinoza, i la seva obsessió per resoldre “el problema” referit al títol. Aquest problema: ¿com pot ser que un jueu sigui “savi i valent” i que tants genis alemanys universals (entre ells, Goethe) hagin admirat tant “les idees d’un membre d’una raça inferior”? No tenim cap prova de la passió de Rosenberg per Spinoza. Però igual que tantes altres qüestions, escenes i personatges inventats que apareixen al llibre, Yalom té el mèrit de presentar una versió de la història que, si bé no és verídica, sí que és veraç o almenys plausible.
El problema de Spinoza és una novel•la d’idees molt notable. La majoria de les escenes consisteixen en llargs i densos diàlegs de naturalesa moral i filosòfica, però no és gens abstrusa. Al contrari: tot és àgil i sona natural. Es nota que Yalom no vol que el lector es perdi mentre ell psicoanalitza meticulosament els dos protagonistes. Aquest caràcter de sessió psicoterapèutica és un dels atractius de l’obra. També és, però, el que impedeix que sigui excel•lent. Fidel a la concepció spinoziana de la naturalesa com una immensa xarxa de causes i d’efectes, la novel•la funciona com un trencaclosques molt lògic i precís. Pel meu gust, massa. Hi ha passatges en què la intel•ligència penetrant es confon amb l’astúcia merament mecànica. Li falta aquella base de misteri, aquella llum que paradoxalment només aporten les zones d’ombra dels fets no del tot comprensibles. És, en tot cas, una lectura molt profitosa, molt estimulant. La traducció de Carles Miró s’intueix d’allò més solvent.

Novetat editorial: «El problema de Spinoza», d’Irvin D. Yalom (traducció de Carles Miró)

Aquesta és la novel•la més intrigant que he llegit en més d’un any.
Recomano amb entusiasme El problema de Spinoza.
Anthony Hopkins (actor)

FM107ElproblemaSpinozaEl problema de Spinoza
Irvin D. Yalom
Traducció de Carles Miró
isbn 978-84-15835-02-8
Mirmanda, 107
464 pàgines
19,50 euros

Un fina línia separa la raó del fanatisme i recorre la història; creuar-la pot donar pas a la tragèdia o bé pot il•luminar el món. Dos homes s’enfronten al seu destí i prenen partit. Es tracta del jove pensador jueu Spinoza i del jove antisemita Alfred Rosenberg.

Tres-cents anys després que Spinoza fos foragitat per sempre de la comunitat jueva d’Amsterdam, el maig de 1940, les tropes nazis ocupen els Països Baixos i el Reichsleiter Rosenberg s’ocupa personalment que no es destrueixi el llegat de Spinoza. ¿Per què? ¿Quin misteri amaga aquesta obsessió que l’ideòleg del Tercer Reich sent per Spinoza?

A cavall entre la història i la ficció, Irvin D. Yalom construeix un fascinant joc de miralls que reflecteix les contradiccions de l’home, la fe en Déu, la pertinença a una comunitat, la valentia i la por.

Irvin D. Yalom (Washington, 1931), nascut en el si d’una família humil d’origen jueu, és professor emèrit de Psiquiatria a la Universitat de Stanford i autor de diversos llibres de psicoteràpia existencial. Tot i que va començar a escriure per explicar els casos clínics dels seus pacients, als seixanta anys es va convertir en autor de novel•les de ficció i va assolir un gran èxit tant de crítica com de públic. D’entre les seves obres, que han estat traduïdes a diversos idiomes, destaquen When Nietzsche wept (1992), Lying on the couch (1996) i The Schopenhauer cure (2005). Edicions de 1984 n’ha publicat En el cor de la nit (2008).