«Què inspira els poetes emergents?». Article a l’Ara sobre joves poetes, entre els que no podia faltar Jaume Coll Mariné

Font: Berta Vilanova / Ara

Sis joves autors reflexionen sobre el sentit de dedicar-se a un art “absolutament inútil i bell”

[…]

Jaume Coll Mariné

1984PQuanta“Escric sobre les coses que conec,que tinc a prop” Escriu amb llapis i a l’habitació de casa seva a Muntanyola, des d’on veu els Pirineus. Aquest paisatge és el que inspira Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989), baixista del grup Obeses, a l’hora d’escriure poesia. “És on he viscut des de petit i on encara visc. Em va bé tenir un lloc més o menys estable, un lloc fix. Escric sobre les coses que conec, que tinc a prop”, diu el poeta, a qui també l’inspira la mateixa literatura. “Quan escrius un poema, és bo veure com l’altra gent ha fet coses semblants, per veure quins camins s’han fet i quins es podrien fer”, diu Coll, que escriu poesia gràcies a un professor que va tenir al batxillerat i que el va endinsar en el món de la lectura. “Jo ja escrivia alguna cosa, per als jocs florals de l’escola, però fins que no vaig començar a llegir llibres de manera més o menys seriosa no vaig escriure res amb la consciència d’estar fent alguna cosa”, diu Coll.

Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984, 2014) és un recull de poemes diversos que l’autor havia escrit i que trobava que potser ja es podien ensenyar. Si alguna cosa tenen en comú és un petit sentit de l’humor: “No busquen cap cosa transcendental, sinó que volen la complicitat del lector, que estigui a gust amb allò que llegeix”. La imatge d’un ocell acostant-se a la finestra de l’habitació i després marxant li va quedar gravada, i més endavant la va reflectir en el poema L’ocell. “Sovint són escenes així, que tampoc tenen res d’especial però et criden l’atenció, i el que fas amb la poesia és recobrir-les de pensament –diu Coll–. Per a mi aquesta imatge de l’ocell que ve, t’agafa alguna cosa teva i se’n va és com tot, que ve i que marxa, el que passa que d’aquell ocell en va sortir un poema”.

Setmana farcida de presentacions! Blai Bonet, Alfred Döblin, Joan Pere Le Bihan, Jaume Coll Mariné i Josefa Contijoch

DIMARTS 16

Logo 1984L’editor Josep Cots parlarà dels 30 anys d’Edicions de 1984, l’editorial protagonista del mes a la llibreria La Impossible.

A la llibreria La Impossible (C/ Provença, 232), a les 19.30.

 

 

DIMECRES 17

A l’Horiginal (C/ Ferlandina, 29, davant del MACBA, a les 20.30), gran BlaiBonetada!

bb horiginal

i

A la llibreria La Memòria (Plaça de la Vila de Gràcia, 19) a les 19.00:

FM125BerlinAlexXerrada: «Literatura i la Gran Depressió».

Sebastià Bennassar parla de Berlin Alexanderplatz d’Alfred Döblin.

 

 

 

 

 

DIJOUS 18, a Figueres

LeBihanFigueres

i

el mateix dia, a Vic

1984PQuantaTertúlia literària amb Biel Barnils i Jaume Coll Mariné entorn Quanta aigua clara als ulls de la veïna.

A les 20.00 h, al Casino de Vic.

 

 

 

 

 

DIVENDRES 19, a Palma

BonetCanAlcover

 

DIUMENGE 21, a Manlleu

1984PContijochPresentació de Baix continu.

“Diàleg amb Josefa Contijoch”, amb Noemi Mercader i Stefano Puddu.

Recitarà l’actriu Teresa Matas.

A Can Puget (Plaça Dalt Vila, 3) a les 6 de la tarda.

«La veu profunda i clara del bosc». Jordi Nopca sobre QUANTA AIGUA CLARA ALS ULLS DE LA VEÏNA, de Jaume Coll Mariné [Diari ARA]

Font: Jordi Nopca / Diari Ara

1984PQuantaEn un dels 38 poemes de l’excel·lent Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984), la nit intenta entrar a l’habitació on dorm el jo líric. “I algú que és com jo i no sóc jo, / però se m’assembla i m’imita, em mira / i empeny el vidre des de fora, amb la nit / a les espatlles i un exèrcit d’insectes voladors / i llums de pobles i d’estrelles al damunt / que em volen prendre el quarto”, s’hi pot llegir. En un altre poema hi trobem: “És més neta la nit sota els llençols d’agost. / La nit de pruna amarga desfent-se amb so de pluja”. La veu de Jaume Coll Mariné arriba al lector tranquil·la i cristal·lina, localitzada al voltant del mas de Muntanyola on ha crescut i on encara viu. “Faig tot el possible perquè el poema s’entengui, que sigui amable, però no en el sentit de facilitar les coses, donar-ho tot fet al lector, sinó perquè arribi fins allà on m’interessa”, diu. El seu debut arriba l’any del seu 25è aniversari, encara que fora del circuit poètic la seva cara sigui prou coneguda com a baixista dels Obeses, amb qui prepara el tercer disc.

“Una de les poetes que m’ha marcat més és Maria-Mercè Marçal. Hi vaig arribar gràcies a Llengua abolida (l’hi vaig prendre a la meva germana), i, més enllà dels poemes que s’han convertit en referents, valoro molt la seva voluntat de jugar amb la llengua, de donar als versos una falsa popularitat”. Influït també per “la total materialitat” de la poesia de Pere Gimferrer (recorda aquella “mà blanca tocant l’arpa d’ El vendaval ) i pels dos germans Ferrater (“del Joan m’agrada que faci servir ulleres per veure el que li passa d’una forma literària”), però també per Ted Hughes, Wallace Stevens i la nocturnitat de Vinyoli i Rilke, Coll Mariné dedica un grapat de versos a observar el comportament d’animals que li són pròxims, com el gos, el gall, les cabres i el senglar. “Un animal no té malícia, és en aquest sentit, que m’interessa -exposa-. Al llibre, la natura és l’extensió possible del que pots o vols expressar”. És per això que el bosc, enigmàtic, terrible i alliberador, és el teló de fons que emmarca molts dels poemes.

Avui a les 20.30, recital de Jaume Coll Mariné a l'(H)original!

quantaoriginal

«A l’acte d’avui s’hi ha d’anar obligatòriament. O almenys hi haurà d’anar tot aquell que s’interessi per obres impactants que generen un abans i un després. Aquest poemari és una de les propostes més interessants de l’any. Sens dubte. Un volum lúcid, viu, però també profundament arrelat a una tradició, la catalana, amb la que dialoga de tu a tu com un clàssic jove i alhora desafiant. O batallador com sols ho pot ser un jove, que ara mateix ha fet un cop de puny sobre la taula i declara la seva vàlua. I cal que se’n parli més. Francament, atureu el que esteu fent i endinseu-vos dins d’aquest bosc obscur de sensacions austeres, hipnòtiques, que és Quanta aigua clara als ulls de la veïna de Jaume Coll Mariné. Sé cert que m’ho agraireu.»

Jaume C. Pons Alorda, avui mateix a Núvol [Llegiu la ressenya completa aquí]

 

Edicions de 1984 i La Setmana del Llibre en Català [ACTIVITATS]

Trobareu la totalitat del nostre catàleg a la paradeta número 12 [PLÀNOL]  just al davant de la catedral!

ACTIVITATS D’Edicions de 1984:

DISSABTE 6 DE SETEMBRE, A LES 20.15h.

Recital musicat de poemes de Quanta aigua clara als ulls de la veïna, de Jaume Coll Mariné. (Música d’Adrià Plana)

QuantaSetmana

DILLUNS 8 DE SETEMBRE, A LES 19.15.

Conversa presentació amb l’escritpor egipci Alaa Al Aswani, autor de L’Automòbil Club d’Egipte. Amb Al Aswani i Mònica Rius (Prof. Estudis Àrabs i Història del món àrab), UB.

AswaniSetmana1

DIVENDRES 12 DE SETEMBRE, a les 20.15h.

Jaume C. Pons Alorda recita Fulles d’herba, de Walt Whitman.

WhitmanSetmanaUs hi esperem!!

«Filant i desfilant». Maria Planellas parla sobre QUANTA AIGUA CLARA ALS ULLS DE LA VEÏNA, de Jaume Coll Mariné [Revista Caràcters]

Font: Caràcters / Maria Planellas

Fa poc em vaig rellegir Lo somni de Bernat Metge, i m’hi acostava com a lectora no pas d’una peça unitària, sinó d’un conjunt de fragments heretats de l’antiguitat, cosits entre ells i dotats del geni i l’originalitat del canceller: els elements abandonaven els seus primitius orígens per esdevenir quelcom diferent… I sí, és just dubtar de la relació que pot tenir un autor que coqueteja amb l’humanisme des d’un calabós medieval amb el primer llibre d’un jove poeta del segle XXI, però tot arribarà.

1984PQuantaQuanta aigua clara als ulls de la veïna és un recull breu —trenta-vuit poemes—, lligats entre ells però a la vegada independents els uns dels altres, que partint de la simplicitat de la vida quotidiana i sobretot de pagès, semblen voler comunicar alguna cosa transcendent al lector, que seduït pel poema introductori va passant planes, potser per buscar un contingut, potser hipnotitzat pels ritmes i la musicalitat. La lectura no es fa pesada, tot i que a cada moment van apareixent auctoritates de la tradició literària. Així ens atansem a la darrera pàgina amb comoditat i una idea molt poc concreta del que hem llegit. Es pot repetir l’experiment i fins i tot anar marcant les influències com qui busca paraules en una sopa de lletres —l’autor és humil i no se n’amaga—, però la sensació seguirà essent la mateixa, indefinida, tal vegada marcada per una mica de buidor. És fàcil ara preguntar-se si la literatura postmoderna, paradoxalment, té sentit només per uns pocs —o no— privilegiats. Al cap i a la fi, què és la postmodernitat? Una crisi. I una crisi no es pot entendre fins que es troba la clau per desxifrar-la. Una clau que pot ser banal o desviada, però necessària per a la comprensió individual. En aquest cas concret, la clau utilitzada ha estat Bernat Metge. Quina opció li queda a un artista quan mira la tradició que el precedeix i s’adona que tot el que voldria escriure ja ha estat escrit? El medieval i el postmodern escullen el mateix —per raons diferents, però això tant se val—: el seu recurs és devorar la literatura anterior i, en la mesura que poden, reescriure-la. L’actitud de Metge davant Boeci, Ciceró i Sèneca, mutatis mutandis, no és molt diferent de la de Jaume Coll enfront de Baudelaire, Eliot o Foix; i igual que el prosista sembla avergonyir-se dels préstecs de Boccaccio, tampoc el poeta no sembla gaire disposat a reconèixer la paternitat de Maragall, per més que aquest bategui darrere de més d’un poema.

En tot cas, el paral·lelisme entre Metge i Coll s’acaba aquí, és a dir, en la relació que tots dos tenen vers la tradició.

Què més podem dir d’aquest llibret de poemes? Té com a protagonista la natura, una potència gairebé mítica que crida i sent per la veu poètica l’atracció d’allò que és desconegut i alhora reconduïble al mateix origen, com l’Unheimlich freudià. Tanmateix, a diferència de l’èpica verdagueriana, el món natural apareix despullat de poder, desarmat, i el simbolisme no té la violència romàntica: una finestra d’estiu és suficient per protegir-nos de tots els perills de la nit, i el lector, la lectora pot contemplar, sa i estalvi, com la boira ho engoleix tot des de Muntanyola. A més a més la liquiditat del llenguatge i l’harmonia de sons acosten la realitat a un possible sentit ocult darrere cada cosa; i així com el «cafè» conviu amb «el sol d’algun dia viscut», la llet de les cabres que es vessa esdevé metàfora ontològica, i un grup de senglars que furga el terreny prop de casa ens duu a albirar alguna veritat impronunciable. Encara que no es pugui jutjar un poeta pel seu primer llibre, cal dir que aquest no en sortiria malparat. És un recull coherent i d’una certa solidesa, la unitat no el fa repetitiu, i les constants referències literàries mostren un gran coneixement de la tradició: l’única pregunta que cal formular-se és si l’autor serà capaç d’assimilar-la, à la manière de Petrarca, o si se’n deixarà dominar.

Maria Planellas