DIMECRES, 18 de gener, a l’Odissea de Vilafranca:
DIJOUS, 19 de gener, a l’Espai Cal Gorina de Castellar del Vallès
DIJOUS, 19 de gener, a Cal Llibreter de Sant Just Desvern
Avui dijous, a Torelló:
Avui dijous, a Sant Feliu de Codines:
Divendres 13 de maig, a Luxemburg:
Divendres 13 de maig, a les 19.30 al local (88 rue de la Semois; Luxembourg ville), Serge Basso de March presentarà a Luxemburg el seu llibre El revers de l’arena, publicat recentment en català per Edicions de 1984 en traducció de Nathalie Bittoun-Debruyne i Josep Maria Sala-Valldaura.
Dissabte 14 de maig a Torelló:
Divendres, dissabte i diumenge, a Barcelona:
A més d’un gran ventall d’interessants xerrades, a Literal hi trobareu una selecció dels nostres títols. [Tota la informació, aquí]
A la Llibreria 22 de Girona, a les 20.00 h, Jaume Sobrequés i Jaume Rodri conversaran sobre «Jesús busca a Jesús»:
A l’Ateneu Barcelonès, a les 19.00, Sílvia Alcàntara i Andreu Ayats presentaran «Els dies sense glòria»:
I a la llibreria L’Espolsada de Les Franqueses del Vallès, a les 20.00h., (segur que espectacular) club de lectura sobre «El dia que vaig aprendre a volar», amb la companyia de Stefanie Kremser:
A LA LLIBRERIA CASELLES DE LLEIDA
A LA CASA DEL LLIBRE DE TERRASSA
A LA BIBLIOTECA MUNICIPAL DE MANLLEU
DIMARTS 17 AL CCCB (19.30): Marilynne Robinson a Barcelona!
Marilynne Robinson impartirà la conferència La imaginació i la democràcia, en el marc de la seva gira europea de presentació de Lila (Edicions de 1984, 2015, trad. Ester Tallada). Entrada gratuïta. Més informació, aquí.
DIMARTS 17, A LA LLIBRERIA ALTAÏR (19.00): presentació de Djan, d’Andrei Platónov. Amb Eduard Balsebre i Miquel Cabal Guarro
DIMARTS 17, A LA CASA DE CULTURA DE GIRONA (20.00 h): presentació d’Històries de soldats, d’Ambrose Bierce. Amb Miquel Berga, Quim Español i Francesc Francisco-Busquets
DIJOUS 19, A CALDES DE MONTBUI (20.00 h.): presentació de Jesús busca Jesús, amb Pepe Beunza i Jaume Rodri
DIJOUS 19, A LA GARRIGA (20.00): presentació de Torero d’hivern, amb Anna Ballbona i Miquel Adam
Font: Anna Ballbona / El Temps
Escultor, escriptor i cineasta, de personalitat heterodoxa (va ser mossèn, fundador de l’Assemblea de Catalunya i diputat per ERC), Jaume Rodri (Vic, 1940) ha publicat ara Jesús busca Jesús. Crònica d’una recerca perillosa. És una mixtura de gèneres (biografia, història, assaig, aventura…) on va a la recerca del Jesús històric
Entremig, circula una farcida galeria de personatges que ha conegut, per la via de l’activisme polític antifranquista, del món de l’art o del religiós (Fidel Castro, Salvador Allende, Tàpies, Dalí, García Márquez, Le Corbusier, Enrique Líster…). Amb tots es planteja l’interrogant sobre Jesús, que l’enderia des que va arribar a París, l’octubre de 1963, el mateix dia que enterraven la cantant Edith Piaf. Fem aquesta entrevista l’endemà que torni de París, on ha deixat un exemplar del llibre a la tomba de Piaf, al cementiri de Père-Lachaise.
—A què vol remetre el títol?
Volia anar traient capes d’aquest Jesús enfarfegat, aquesta tradició de 2.000 anys, de carregar tanta cosa sobre un personatge de qui ningú no sap res. I a veure què en sortia. Hi ha un esforç constant de separar-lo del fet de la fe. He volgut deixar de banda el nen Jesús, la verge Maria, els àngels i el sursum corda.
—Tracta Jesús com un revolucionari dedicat a la lluita armada…
És que no podia ser d’una altra manera. La lluita no armada és un invent a partir de Gandhi. El codi de justícia romà de l’època només condemnava a la creu a qui havia estat trobat amb armes, en actitud sediciosa contra algú que representés el poder. Si Jesús va existir i va ser crucificat va ser perquè se li va aplicar aquesta llei. A Galilea hi va haver diverses revoltes perquè els romans els tractaven de manera espantosa.
—En algun moment el llibre sembla una novel·la d’aventures…
Potser la vida m’hi ha portat pel fet de treure el morro a tot arreu, de no dir que no a res. Aquesta predisposició fa que et trobis una pila de gent. He mirat d’obviar tots aquells personatges que des del Japó no es podia entendre qui eren.
—Un passatge curiós és quan Fidel Castro li pregunta sobre Catalunya…
Vaig quedar parat. Davant meu hi anava el Líster. Li va fer un cop a la panxa i li va dir: “Amb aquesta tripa, poques guerres guanyaríem”. I a mi em diu: “I així vostè és de Catalunya?” Sí, Ramon Masnou i Boixeda. “Està ficat a l’Assemblea de Catalunya?” Com pot saber això de l’Assemblea! I allà m’assabento que l’acord de l’Assemblea no és una cosa del Guti i de tres d’aquí, no, això es va acordar en una Internacional. Jo estava ficat en tot el que era l’oposició al règim, anava amb passaports falsos. Jo portava un passaport amb el nom del bisbe de Vic i em divertia una mica.
—Per què el nom del bisbe de Vic?
Jo havia sigut capellà, havia estat a les ordres d’aquest senyor. Vaig anar a París de capellà, vaig estar a la banlieue parisenca, en totes les mogudes. Torno aquí, el bisbe em nega el pa i la sal, discutim i em destinen a Centelles. La primera cosa que faig és dir que els pagesos es poden quedar les terres perquè jo no n’havia treballat mai cap. Un merder de collons. A partir d’aquí comença la gran trifulga fins que acabem als tribunals de Roma. Quan arriba l’hora jo no hi vaig i els dic que ja m’han vist prou.
—De totes les opinions que ha recollit què és el que el sobta més?
El que em sobta més és que ningú sap res. Em pensava que em trobaria un paio que es deixaria anar i m’ho explicaria tot. És curiós com una cosa que no s’aguanta amb dades normals pot comprometre tant l’existència de la gent.
—A en Xirinacs, que apareix al final i de qui va ser molt amic, creu que se l’acabarà posant al lloc merescut?
Penso que d’aquí a 300 anys serà el gran personatge del nostre temps. És molt savi, ha fet teories evolucionadíssimes del pensament humà. També ha fet una cosa inusual, que és unificar el que creu amb la vivència. Ara hi ha diverses coses que fan que la nostra societat no el pugui acceptar. Una, que va dir que era amic d’ETA. I l’altra, el suïcidi. Quan tot això hagi passat, perquè passarà, en Xirinacs podrà treure tots els seus llibres, tot el que va fer, les seves vagues de fam.
Font: Víctor Alexandre / Racó Català
Jaume Rodri és un home polifacètic. La vida l’ha dut pels camins de l’escultura, de l’escriptura, de la pintura, de la música, del cinema, de la teologia, de la sociologia… Una vida així, per força ha de ser rica en vivències, ja que requereix inquietud, curiositat, reflexió i, sobretot, afany de coneixement. Rodri és també un home que vol veure la seva terra lliure del jou espanyol i que per aquest motiu, en companyia de Pep Solé, va dissenyar l’any 2010 el Monument a la Independència de Catalunya, situat al parc de Can Jalpí d’Arenys de Munt, en record de la primera consulta per la llibertat nacional que es va fer en aquella vila el 13 de setembre de 2009. Ara, Jaume Rodri, ha publicat un llibre que es diu Jesús busca Jesús. Crònica d’una recerca perillosa (Edicions de 1984, 2015) en què explica un viatge existencial entre els anys 1963 i 2007 a través de llocs com París, Egipte, Palestina, L’Havana, Lisboa, Lausana, Utrecht, Cadaqués o Barcelona.
El tema de fons, com el títol ja insinua, és la recerca del Jesús històric, però pel camí van apareixent qüestions diverses plenes d’interès i que provoquen en el lector la sensació ambivalent d’estar llegint una novel·la d’espies i, alhora, un treball d’investigació periodística sobre material sensible i amb morts misterioses i assassinats inclosos. I és que quan hi ha el Vaticà pel mig tot és possible. El Vaticà és el paradís de la intriga, sobretot si hom remou terres que podrien desvetllar mentides que han estat considerades veritat sagrada durant segles. En aquest sentit, són ben eloqüents les paraules que Rodri posa en boca de Fidel Castro: “L’Església i el Vaticà són una força política amb una influència molt superior a totes les altres que conec per la subtilitat que tenen per entrar en el pensament més íntim de la gent. Sobretot de la gent senzilla. Del poble pobre, del pobre poble. En aquell estadi on es pot atrapar la llibertat, modelar-la i desfer-la a voluntat”.
El llibre explica que els romans només crucificaven els enemics de l’imperi que eren enxampats amb armes a la mà, totes les altres qüestions inquietaven ben poc Roma. És a dir, que en realitat Jesús hauria estat, alhora, un guerrer armat i un líder espiritual que lluitava contra els romans, ocupants del seu poble. La tesi, per tant, és que Jesús hauria nascut a Europa en el si d’una família jueva de la casa de David i exiliada a la Gàl·lia, on els romans confraternitzaven amb els jueus rics i es respirava una atmosfera més permissiva, cosa que permetia ordir una trama per foragitar l’invasor de Palestina. Si la hipòtesi del monestir enterrat al desert fos certa i es pogués accedir a allò que amaga, és gairebé segur que desemmascararíem una de les més grans mentides de tots els temps.
Confesso que vaig agafar Jesús busca Jesús sense saber ben bé què em trobaria, perquè tant el títol com la contracoberta no m’acabaven de motivar, però vaig canviar de parer només llegir-ne les primeres pàgines, ja que el tema és apassionant. I Jaume Rodri el fa més apassionant encara en acompanyar-lo de trobades amb figures com Fidel Castro, Antoni Tàpies, Salvador Dalí, Salvador Allende o Gabriel García Márquez. En arribar a l’última pàgina, el lector troba del tot pertinent el subtítol “Crònica d’una recerca perillosa”, atès que el perill augmenta com més a prop som de la veritat.
Font: Patrícia Gabancho / Diari Ara
Aquest és un llibre sorprenent, perquè formula aquell tipus d’indagacions que no acostumen a aparèixer en la nostra cultura, potser perquè tenim l’assaig massa circumscrit al temps present i l’experiència massa tancada a passar comptes amb el franquisme. Imaginem un home religiós, profund, dotat per a l’art, que se’n va a París a estudiar sociologia i hi arriba el dia de l’enterrament d’Édith Piaf. Li resulta una revelació primària: el món sense dictadura és una altra cosa. És l’any 1963 i, seguint la intuïció oberta aquell dia fundacional, Jaume Rodri decideix investigar la figura humana de Jesús, que és tant com dir el seu vessant polític, de líder revoltat d’un poble oprimit. En algun moment l’autor ens recordarà que els romans només crucificaven els que s’aixecaven amb armes a la mà. Si aquests són els punts cardinals del relat, subratllem que l’autor té un talent increïble per descabdellar la trama i per situar, amb pocs detalls, l’ambient, el soroll, l’aire de cada moment. És un llibre molt ben escrit, de lectura hipnòtica.
La construcció del Jesús real, del Jesús històric, que acompanyarà l’autor al llarg dels anys, esdevé perillosa, com diu el subtítol, a mesura que s’aprofundeix. Però això és secundari. És un viatge filosòfic que ens porta a revisar els referents de la cultura occidental, incloent-hi la religió cristiana, vista com un projecte deliberat destinat a vertebrar Europa, és a dir, vista com a instrument de poder i de control. De qui? ¿Dels pares fundadors, que aprofiten una figura rebel i carismàtica? Al mateix temps que repassem aquesta impostura (o no), repassem altres noms i moviments essencials de la generació que va viure, en plena joventut i des de la geografia catalana, el pas del franquisme a la democràcia. Hi desfilen el comunisme, el Maig del 68, ETA, Puig Antich…; hi veiem entusiasme i manipulació a parts iguals, no només des d’un punt de vista polític sinó també humà, i aleshores es fa més clar com en altres moments històrics, per reculats que siguin, les pulsions del poder i de la influència jugaven (o no) les mateixes cartes. Miralls, doncs.
Un corrent subterrani
A mesura que creix aquest “viatge”, els cercles d’aproximació a la tesi que l’autor proposa es fan més profunds i es concreten sobre el mapa: l’illa Elefantina o el desert de Tamanrasset, punt final de la recerca. Sempre amb l’ombra ominosa del Vaticà, que va eliminant (o no) peces del tauler de joc, i sempre establint connexions lluminoses amb la tradició catalana. Dalí, els càtars, Xirinacs, Esteve Albert, Tàpies, Gaudí. És com tornar a mirar el món conegut, ara posant en primer terme -però sense imposició, com a simple suggeriment- una veritat oculta, un corrent subterrani, que ens duu a una Catalunya espiritual, sàvia i profunda.
Dit això, sorprèn constatar com aquesta Catalunya s’està obrint pas en diferents llibres que coincideixen ara mateix a les llibreries. Van fent via silenciosament, i ens alerten que construir un país lliure no és només una tasca política, social o administrativa: necessita alhora una formulació diguem-ne espiritual. M’estic referint a la reivindicació d’una determinada tradició (Ferran Iniesta) o la recuperació del pòsit pagà de la nostra cultura popular (Bilbeny), per citar-ne dos. Aquest llibre hi afegeix un marc referencial apropiat. El final és desconcertant, però permet una doble interpretació que no desvelaré. Els que estan habituats a fer-se bones preguntes no se l’haurien de perdre
AVUI A MANRESA… 
I DEMÀ A GIRONA… 
Aquest vespre (20.00 h.) a la biblioteca Núria Arbé de La Garriga, Stefano Puddu i Jaume Rodri presenten Jesús busca Jesús.
Demà divendres a les 19.30 h., l’escriptor Borja Bagunyà i l’editor Josep Cots s’endinsaràn en la història, l’èpica i la literatura que conté Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel. A la llibreria La Memòria (Plaça de la Vila de Gràcia, 19)
El blog d'Edicions de 1984 
