Xavier Graset conversa amb l’historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta, autor del llibre La tercera Catalunya (1936-1940), a L’oracle de Catalunya Ràdio
Màrius Serra atroga 4L (de cinc), a Mà a les fosques, de Jaume Serra, a l’espai Lecturàlia dels matins de Catalunya Ràdio
La peça central de Mà a les fosques de Jaume Serra Fontelles (Manresa, 1946) és un retrat de Salvador Espriu de l’any 1967. El narrador és un cineasta amateur que ha produït un curt a partir de la versió de Raimon d”‘Inici de càntic en el temple” i que després d’una complicada diplomàcia aconsegueix que Espriu l’hi presenti a Manresa. Raimon no se’n sap avenir: ‘Però si no surt mai de sa puta casa!”. El relat de la nit manresana és formidable. Després de Ronda de mort a Sinera de l’Eadag dirigida per Ricard Salvat i de Les cançons de la roda del temps de Raimon, Espriu havia esdevingut una patum. La gent l’envoltava i l’afalagava, sovint sense tacte. L’acte va ser brevíssim, però la vetllada es va complicar amb la visita a l’estudi d’un pintor local i d’un sopar multitudinari. Cap d’aquests complements no estava anunciat per endavant, i Espriu els va suportar estoicament. El narrador ho relata ple de mala consciència per haver contribuït, sense voler, a fer passar una mala estona al poeta, convertit en atracció de fira. Van tornar a Barcelona a dos quarts de quatre de la matinada, i de resultes d’aquella presentació Espriu va passar dos dies al llit.
Aquest relat lliga directament amb dos textos més, per formar el nucli dur de Mà a les fosques. El segon tracta de la mort de l’avi i de com els pares envien el noi a ajudar el fuster que ha de desballestar els mobles, per buidar la casa i poder-la tornar a llogar. El noi trobarà uns diners amagats en una calaixera, el pare es gastarà els diners en una filmadora, la filmadora la farà servir sobretot el fill, que gràcies al cinema amateur arribarà a treballar de realitzador de televisió. Aquesta idea de l’avi que salva el nét d’anar a la fàbrica, com la majoria de nois de la seva edat, era el tema d’una de les obres de teatre que Serra Fontelles va escriure als anys setanta, Deixeu-me ser mariner. Valdria la pena, diguem-ho de passada, revisar el teatre de Serra Fontelles, que al marge de les seves qualitats dramàtiques és un text per ser llegit. El tercer conte, “Economia submergida”, el veig com una reminiscència del món d’Espriu i d’aquell conte cruel, “L’escapçat”, d’Ariadna al laberint grotesc. Com en el relat d’Espriu, hi ha visió càustica de les relacions humanes que es projecta sobre el gran desgavell dels nostres dies.
El llibre, de fet, té aquests dos aspectes complementaris: el retrat de la infantesa i els inicis d’una vocació que va dur Serra Fontelles al món de la creació. I, alternativament, les visions que el mateix narrador, quaranta o quaran-ta-cinc anys més tard, té de la vida. Potser hauria estat bo destriar unes seccions per vertebrar el volum de manera més clara, jugant amb aquestes recurrències. Si a la primera part del llibre dominen els textos autobiogràfics (hi destaca també molt ‘Vies mortes”, una història magnífica d’adolescents que es juguen la vida), a la segona predominen els monòlegs i apòlegs kafkians, a partir d’observacions quotidianes, d’auscultacions del narrador que elabora estratègies narratives per consolar-se de la por i del sentiment de culpa que prenen la forma d’una ferida neta que no es cura mai o d’una protuberància darrere l’orella: un cas estacionari, sense remei. La mà busca, a les fosques, la joventut, la bellesa, la il•lusió, i troba el no-res. O. com al conte “Economia submergida”, un parany que f arrenca la mà i tot.
Font: Diario.es / Cristina Carbonell
‘Mà a les fosques’, de Jaume Serra. / Edicions de 1984
Mà a les fosques és un llibre de relats i microrelats. Així doncs, tot i que n’hi ha que són històries més extenses i detallistes, amb un fil argumental més definit, d’altres ens regalen petites històries ben encaixades en una estructura micro, però rodona, perfecta. És indiscutible que la dificultat de construir un relat no és proporcional al nombre de pàgines escrites. Contràriament, la brevetat demana perfecció constructiva; no hi pot faltar ni sobrar res. I el nivell amb què ho manega Jaume Serra fa pensar en l’habilitat del gran Alfred Polgar a La vida en minúscula o en un dels nostres, Jesús Moncada. A aquest últim també hi recorda la riquesa i el domini del llenguatge.
A tota persona que escriu, qui més qui menys, li agrada jugar amb el llenguatge. Una actitud lúdica amb les paraules és fruit de l’amor que se’ls hi té, i l’amor genera comoditat i destresa. La destresa de Jaume Serra per portar les històries al propi terreny és innegable. I atractiva, rítmica. Música per al cervell i l’ànima. I si els títols juganers dels relats piquen l’ullet al lector –“Demana un demà de mà”, “Mai més cap més cap”, “Ni somni som”, o el mateix “Mà a les fosques” –, les històries, en canvi, piquen l’ànima, mouen endins, arriben a tocar les vores de l’ésser humà, les seves pors i desconfiances, “Malament rai si un dia et trobes enfrontat amb les pors de sempre –i qui diu sempre vol dir més enllà de la memòria, que ja és dir”. La por, aquell fre de mà que la mà no domina, perquè es mou a les fosques, palpa allò que no veu però que intueix com a important, per això es mou, i no deixa de fer-ho, per viure i després de viure viure més.
És la curiositat interessada que vol seguir endavant i confiar en la mà que toca encara que no veu. Una confiança que necessita la consciència d’on venim i cap a on anem: “A mesura que ens fem adults i que la vida ens treballa les durícies a uns quants, les escates a uns altres i a segons qui l’escorça, el nostre guia –el de cadascú– ens va deixant de la mà de Déu, no per desídia ni matusseria, sinó perquè suposa que ja hem adquirit prou defenses per saber caminar sense custòdia. I en això, el nostre àngel particular s’erra tot sovint. Tard o d’hora, tots esdevenim orfes. Sense ningú que ens rescati amb un clic d’interruptor dels viatges imprudents, per molt que la nostra hiperfantasia infantil s’hagi vessat de l’adolescència ençà, no hem d’oblidar el risc que suposa dormir en l’orfenesa, malgrat les durícies, escates o escorces dels llargs anys d’aprenentatge.” Reflexions que teixeixen els contes i també qui els llegeix, que malgrat que olori de prop el desassossec existencial, la manera en què es planteja la certesa, tal com és, sense extres, l’omple de la lucidesa de saber-se, i ho acull tal com li arriba.
Així, la profunditat de les anècdotes argumentals, per bé que sembli una contradicció, deixa suspesa l’analogia al fil de la precisió del que ens vol dir l’autor. Potser justament perquè sap molt bé per on ens movem els humans en domina l’escenari, com ho corrobora el conte “Oh, Pere”: “Cal acceptar el codi de la ficció permanent i dels anacronismes. La vida no és cantada, cap melodia acompanya els teus actes més transcendents –ni els altres–, no pagues per veure i escoltar les efusions del veí, arrepapat en una cadira ran de balcó. No. Tot és ficció, per molt que de bon principi el decorat t’hagi enganyat.” La vida com una construcció imaginària, que demana actes de creació constants perquè no deixi de ser vida. La pròpia. La música la posa cadascú.
Altres relats, com per exemple “Ni somni som” i “El meu món no és d’aquest regne”, trenquen la lògica dels esdeveniments i s’enfilen a una realitat propera a l’imaginari de Calders en què la narració dels fets es basteix amb una subtilitat onírica tan precisa que fa confondre els dos mons. I a l’altra banda, divertimentos com “L’estufa rebufa (Befa)”, en què, tot i així, es traspassa l’anècdota de l’avi, de l’home que ja ho ha viscut tot, i que té l’única preocupació de respirar bé i no tenir fred. Tots els relats, però, comparteixen un ritme i una riquesa lèxica impecables.
Home de teatre i poesia, Jaume Serra pren el millor de cada cosa i ho casa aquí. El resultat, una gran agilitat de les històries narrades amb els matisos que proporciona l’adjectiu precís i alhora poc gastat. Petites joies que fan sentir el pes de l’existència, però també l’exclusivitat i la riquesa de ser-hi.
Font: Regió 7 (20/4/2013) i Lletra de batalla
NOTA: Jaume Serra signarà el seu llibre a Manresa. Vegeu-ne els horaris aquí.
Després de dues novel·les i d’una bona colla d’obres de teatre, el manresà Jaume Serra Fontelles acaba de publicar Mà a les fosques (Edicions de 1984), un recull de relats valuós i molt personal. Personal en més d’un sentit: perquè mostra un estil ple de característiques pròpies (eloqüència en el discurs, grans dosis d’ironia, pessimisme existencial, perplexitat davant la vida, etc.), però també perquè les històries de Mà a les fosques, com anuncia la cita inicial de Pavese (“Haver escrit una cosa que et deixa com un fusell disparat, encara sacsejat i socarrimat, buit de tu mateix, on no hi has descarregat solament tot el que saps de tu mateix sinó el que sospites i suposes…”), presenten un autor amb ganes de parlar dels fantasmes que l’obsessionen (la por, la injustícia, el sentit de culpabilitat, l’atzar, la mort), potser per exorcitzar-ne més d’un, i amb voluntat artística de descarregar la pròpia essència com a ésser humà.
Tot i la transcendència de molts relats en el tractament de temes com la mort, la injustícia o la llibertat, només cal veure el títol d’alguns (“Sa i net”, “Oh, Pere!”, “Mai més cap més cap”, “Ni somni som”, “Jo ric, Iorick”, etc.) per adonar-se del gust que troba Serra Fontelles en jugar amb les paraules i amb els seus significats. Uns relats que tant poden parlar d’indigents que furguen als contenidors, com de malalts enamorats de la lluna, d’alopècics que amb els cabells perden records, de cambrers malastrucs, de nens porucs, de mares histèriques, de personatges solitaris, de ferides obertes, de calaveres hamletianes o de persones que fan la vida impossible als seus veïns. Un dels contes, per exemple, és una llarga frase (de catorze pàgines!) que creua, amb una bona dosi d’humor corrosiu, les vides dels veïns d’una escala en una època que recorda la grisor de la postguerra. En el fons, però, hi ha una sèrie de temes recurrents que donen sentit al conjunt: l’absurditat del món, en el sentit kafkià; l’innocent perseguit i maltractat per un entorn injust; el desengany davant la descoberta del món.
En algun dels contes més clarament autobiogràfics, Manresa hi juga un paper destacat, com ara a “Vies mortes”, on es narra l’experiència de fer-se gran en un adolescent que tira pedres a la lluna des del Pont Vell i juga a quedar-se l’últim a la via quan arriba el tren; o a “De bolos per províncies”, en què explica una peculiar visita de Salvador Espriu a la capital del Bages (amb motiu de la presentació d’una mena de videoclip que Serra Fontelles va fer a partir de la versió que Raimon havia musicat del famós poema Inici de càntic en el temple) i, amb un bon punt de caricatura, presenta la patum envoltada d’una colla d’intel·lectuals provincians. És curiosa la definició que, en aquest conte, fa d’un grup que ben bé podria correspondre’s als integrants d’Art viu, del qual ell mateix havia format part i a qui dedica el relat: “un cercle artístic de pintors ampliat de mica en mica pels elements més inquiets culturalment parlant. I algun metge, un parell de sacerdots –l’un poeta inèdit, l’altre, pintor subversiu—, algun psiquiatre, i els devots del metge, dels dos sacerdots i del psiquiatre”. Au, som-hi: qui s’atreveix a posar-hi noms?
Font: El Punt Avui
Tradicionalment es recomanava que un autor fes l’aprenentatge escrivint relats i després es passés a la novel·la. Així el gran Hemingway va publicar Tres contes i deu poemes abans de la seva primera novel·la. Jaume Serra Fontelles ha plantejat la seva carrera a l’inrevés: la novel·la, seguida pels contes. D’aquesta manera, a més, Serra demostra el seu respecte pel gènere del relat. Mà a les fosques, doncs, és el primer recull de contes del nostre autor. Sembla impossible però és així, perquè en aquest aplec de 27 contes Serra demostra un domini del gènere, des de tots els punts de vista, que no associem gens amb un principiant. De fet, el llibre es pot llegir com una defensa artística del conte i un mostrari de les seves possibilitats literàries. Sigui com sigui, es nota que és una obra feta a consciència, meditada, escrita lentament al llarg dels anys.
Cal situar el Jaume Serra Fontelles contista dins un cert sector de la tradició de la primera i segona lleva generacional de l’alta modernitat, el sector de l’humor, un sector que reuneix figures com Stein, Kafka, Borges, Nabokov. Un humor intel·ligent, una mica fatalista, ben conduït, que serveix d’esquer retòric, element distanciador i mecanisme de defensa. Ara bé, l’humor, amb la seva barreja de seducció i denúncia, no ens ha de cegar davant de la profunditat extraordinària del conjunt, que està fonamentat en una pugna entre contraris, dolor i plaer, dubte i certesa, individu i col·lectivitat, ficció i realitat, veritat i mentida, llibertat i captivitat, relatiu i absolut, memòria i oblit, poder i feblesa, riquesa i misèria, culpa i innocència, raó i misteri, consciència i inconsciència… Mà a les fosques és un llibre d’una gran riquesa.
La riquesa de la forma, la llengua, els continguts. En aquest sentit, per exemple, fa servir la llengua en totes les seves franges expressives, des dels usos més populars fins a l’alta retòrica. O la gran varietat en l’extensió dels textos, el punt de vista, els personatges, els escenaris, els tons…
Serra ha fet un llibre ambiciós, profund, corrosiu, humà, divertit i amè. Això sí, per tal de copsar el valor real del llibre hauran de seguir un consell únic: llegeixin lentament, a poc a poc. Quan comencin a llegir ja ho voldran, alentir el ritme de lectura, perquè és d’aquells llibres que no vols que s’acabin mai i els dosifiques. Irresistible.
Font: El Punt Avui
Jaume Serra Fontelles (Manresa, 1946) viu de fa anys a Barcelona i té una singular trajectòria literària: realitzador a TVE durant 33 anys, el 1974 fa la primera novel·la, ‘Desitja’m sort, Madeleine’, que publicarà més tard per la censura franquista. Durant anys s’aboca al teatre fins que darrerament, amb Edicions de 1984, treu la seva obra narrativa: primer la novel·la Nit de vetlla i ara el recull de relats Mà a les fosques
“Em va impressionar més l’Espriu home que l’obra”
Mà a les fosques bascula entre la realitat i la ficció?
No tanta ficció. Un 90% és realitat. La forma de dir-ho o de presentar-ho pot semblar mentida.
Tot és veritat en la narració on repassa les vides de tota una escala?
Sí, un bon tros són de la meva escala i del meu barri, de Manresa.
Manresa és la seva gran font literària, o també Barcelona?
Barcelona pràcticament gens. Tu deus saber com sap tothom que els vint primers anys de la vida d’algú són bàsics. A més, la meva sortida de Manresa va ser voluntària però traumàtica. Vaig marxar per qüestions professionals, sense tenir feina. Això fa que la distància física, lentament, vagi treballant sobre els records que tenies. La distància m’ha permès veure virtuts i defectes, més que si m’hagués quedat allà. La meva Manresa és la de la meva infància, adolescència i joventut. És l’època de les estrenes, en tots els sentits.
En un relat, va a buscar Espriu a Barcelona perquè assisteixi a la presentació d’un curt que vostè va fer sobre un poema seu. Com era l’Espriu que va conèixer?
Als meus 21 anys, l’Espriu que vaig conèixer em semblava un senyor molt gran. En devia tenir 55 o 56. L’aurèola que tenia de prestigi com a poeta, en aquells moments, m’imposava moltíssim. Però d’Espriu em va impressionar més l’home que no pas la seva obra literària. L’Espriu va exercir com una mena de segon pare, a nivell de consells literaris, però sobretot per qüestions ètiques i morals, inclús de pura amistat. Per exemple, estant a la mili, ens escrivíem. Hi ha una carta on em diu si necessito alguna cosa, jo era a Lleida, que només cal que ho digui, tant si són diners com conserves. I hi va afegir: “Llibres no, perquè en aquests llocs acostumen a florir-s’hi.”
Era menys sorrut del que l’han pintat?
Si tu t’imagines una persona seriosa, no vol dir que t’hagis d’imaginar que no riu. Quan reia, reia molt i tenia molt de sentit de l’humor.
Com és que després de la primera novel·la fa molta obra teatral?
La novel·la me la va prohibir el franquisme. La vaig guardar en un calaix i a partir d’aleshores vaig començar teatre. Havia passat per l’Adrià Gual [Escola d’Art Dramàtic], havia estudiat direcció i feia anys que em preparava per a l’escriptura teatral. Ara estic de ple ficat en el món dels relats. Són èpoques.
Ha lamentat que la seva vida professional (ara ja és jubilat) li hagi fet publicar les narracions tard?
Poc o molt des dels quinze anys que escric. Com que mai he tingut cap fe que això em donés per viure, he anat fent sense pressa i quan em venia de gust. Dels quinze als vint anys o més vaig escriure poesia, i, de fet, va ser el meu aprenentatge literari. Vaig fer unes quantes narracions, poques, i ja va venir la primera novel·la, i de la novel·la al teatre. Ininterrompudament he anat escrivint sempre.
En un altre relat, el protagonista s’endú una pedra de la cartoixa d’Escaladei. Li ha trucat algú per reclamar aquella pedra?
No, ni ho faran, perquè tothom es pensa que és mentida.
Aquest sí que semblava veritat…
I ho és. Aquelles petites llambordes estaven a l’abast de tothom. Era obert al públic, a l’aire lliure, no era cap capella. Ara em sembla que ja està tancat.
La línia dels relats que ara fa va pel camí de Mà a les fosques?
La majoria dels temes ja els tinc. L’estat d’ànim meu no sé si seguirà per aquí. L’origen d’aquests relats és a l’entorn de la crisi de la quarantena, que a mi em va afectar. Va coincidir que dos anys abans va morir el meu pare. Això va crear una atmosfera d’una mena de tristesa profunda, que em va inspirar molts dels temes d’aquests relats. Després ja en van sortir alguns de més o menys còmics. Jo no tinc imaginació, m’agafo a coses viscudes, que n’he viscut de molt estranyes, i jo les busco.
Anem a pams, anem a pams!
De primer, les presentacions.
El mateix dia —DIMECRES—, a la mateixa hora —19.30— PERÒ en diferents poblacions…
MATARÓ, DIMECRES A LA LLIBRERIA DÒRIA DE MATARÓ: Seixanta mil paraules, de Manel Subirats.
BARCELONA, DIMECRES, A LA CENTRAL DEL RAVAL: Mà a les fosques, de Jaume Serra
De segon, tenim, a VALÈNCIA…
DIJOUS, lectura dramatitzada de Carrer de pas, d’Octavi Monsonís, a càrrec de l’actor Pep Marí. A CaRevolta. Santa Teresa 10, València
I ARREU DELS PAÏSOS DE PARLA CATALANA…
mica en mica, paulatinament, amb la paciència que comporta el llibre i la lectura, aniran arribant a les vostres llibreries de confiança…
«Poemes escollits», l’obra poètica essencial de Joseph Brodsky, traducció de Judit Díaz
«El banquer», de Núria Cadenes
Escriptor. Els escenaris dels seus primers vint anys de vida són els carrers de Manresa i la casa on va viure al carrer Talamanca, amb vistes a la torre de
Santa Caterina, la Seu i Montserrat. Posteriorment es va instal·lar a Barcelona, però en la seva narrativa encara batega la Catalunya Central. Jaume Serra conta
en un llibre de relats que parteixen de la realitat històries com ara l’amistat que va entaular amb l’escriptor Salvador Espriu arran d’un projecte cinematogràfic
Salvador Espriu va pujar a Manresa una tarda de juny del 1967 per donar suport a Jaume Serra, fill de la capital bagenca nascut el 1946, en l’acte de presentació d’un curtmetratge que posava imatges al poema Inici de càntic en el temple. En el projecte d’aquell jove amb empenta que es volia obrir pas en el cinema també hi va participar el cantautor Raimon, qui en assabentar-se que l’escriptor assistiria a la trobada va exclamar, sorprès i molt expressiu: «però si no surt mai de sa puta casa!». Històries reals explicades al peu de la lletra com aquesta i altres en què l’anècdota és el trampolí d’enfilalls literaris i reflexius amarats de quotidianitat conformen el conjunt de vint-i-set relats de Mà a les fosques (Edicions de 1984), volum d’una narrativa molt personal que l’autor manresà Jaume Serra presenta avui (19.30 h, entrada lliure) al Centre Cultural el Casino de la seva ciutat natal en companyia del poeta Enric Casasses.
De què coneixia Espriu?
De res! La gosadia juvenil… M’agradava molt el poema i vaig fer com un videoclip, que en diríem avui en dia. Quan hi penso… segur que ara no m’hi atreviria. Però d’ençà d’aquella proposta vam entaular una certa amistat, potser vam tenir unes quinze o vint trobades. Feia poc que jo havia anat a viure a Barcelona, m’estava per la zona del passeig Maragall, a dos minuts d’on vivia Raimon. Quan era a la mili, Espriu m’escrivia i em deia que m’enviaria el que volgués, diners, conserves… però que no li demanés llibres perquè a la mili s’hi floreixen.
El relat de l’estada d’Espriu a Manresa s’explica en la narració «De ‘bolos’ per províncies», que dedica «A la colla d’Art Viu». Com recorda el poeta?
Jo admirava la seva poesia, però en conèixer-lo encara he admirat més la seva persona. Era un home d’un humor finíssim. La gent que té un sentiment tràgic de la vida necessita riure com necessita el pa de cada dia. És llàstima que no hagués gravat les converses que vam tenir, tot i que si ho hagués fet potser no haurien estat prou íntimes. Però conservo algunes cartes.
Què hi ha de cert i de ficció en els relats de «Mà a les fosques»?
Hi ha històries que les conto tal com van passar, i en altres la situació que vaig viure em serveix per desenvolupar-la a nivells de desmesura. No escric amb afany autobiogràfic sinó per reflexionar sobre la perplexitat que ens causa la vida, el dia a dia. Parlant de mi, parlo dels altres. Molts relats els vaig escriure fa vint-i-cinc anys, quan vaig passar la típica crisi dels quaranta.
Per què un títol tan enigmàtic?
M’agrada l’ambivalència i el joc. Per a mi, l’enjogassament és una crossa per anar per la vida, que és dramàtica. Sempre dono la imatge d’un paio panxacontent, banal, frívol, però no és una cuirassa per amagar-me sinó un bastó per caminar pels viaranys abruptes d’una societat sobre les virtuts de la qual, com la solidaritat, la caritat i la generositat, sóc escèptic.
Decebut?
No sóc practicant, però de petit em vaig creure el missatge evangèlic, i descobrir que el món és un campi qui pugui, la llei de la selva, em va sobtar.
El títol, dèiem…
En un dels relats explico que un home segueix una desconeguda, i s’endinsa en un portal fosc. Un dia, jo pujava les escales, totalment a les fosques, d’un edifici del carrer de les Piques de Manresa…
… perseguint una noia?
No, no, jo anava amb un talonari de loteria. No es veia res de res i pujava temptejant la barana… De cop vaig notar una mà a sobre la meva! Quin ensurt!
Renoi!
Era un pobre vell que baixava i no se’l sentia.
Hi ha narracions sense referents de temps ni d’espai, però també d’altres amb dades precises, com el robatori d’un crani al castell de Cardona i l’anada a la cartoixa d’Escaladei amb visita de la Guàrdia Civil inclosa?
Paleso l’estupefacció que em causen les situacions absurdes i paradoxals que em succeeixen. I les afronto amb humor, amb la lògica dels nens. Hi ha un acudit en què un nen diu al seu pare que no vol anar més a escola, i aquest li pregunta el motiu. El menut li contesta que el professor sap menys que ell perquè, diu, «tot m’ho pregunta a mi». És de lògica pura. Certament, la vida és plena de moments que ens superen. Jo anava als Hermanos, a La Salle, quan l’escola era als Esquilets. Un dia hi havia el germà Ambròs escrivint a la pissarra. Algú va fer un crit i el professor es va girar, recorrent l’aula amb una mirada panoràmica. Jo estava copiant i vaig aixecar la vista i l’Ambròs em va veure cara de culpable tot i que era plenament innocent. De la plantofada, em va fer caure a terra. Això és la perplexitat.
Els seus relats també palesen la reflexió que no cal buscar més del que hi ha.
Hi ha una cita de Rusiñol que podria il·lustrar això: «Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la».
La seva primera novel·la, «Nit de vetlla» (Edicions de 1984, 2009), tenia Manresa, sota el nom imaginari de Remansa, com a personatge destacat. Es va vendre bé a la ciutat?
Ni idea, crec que la resposta va ser la indiferència. Altra cosa m’hauria estranyat.
Per què?
Manresa és una ciutat paradigmàtica dels catalans: derrotista. És aquella actituds dels culers quan es perden tres partits, el fet de posar en dubte que algú valgui la pena. Aquest negativisme blau-grana és molt català i també és molt manresà.
Què prepara ara?
Estic enllestint més relats com aquests, tinc moltes idees. Espero tenir-ho escrit aquest mateix any.
El proper dijous 14 de març, a les 19.30, a la Sala d’Actes del Casino de Manresa, Enric Casasses i Jaume Serra presentaran Mà a les fosques, de Jaume Serra.
«A mesura que ens fem adults i que la vida ens treballa les durícies a uns quants, les escates a uns altres i a segons qui l’escorça, el nostre guia —el de cadascú— ens va deixant de la mà de Déu, no per desídia ni matusseria, sinó perquè suposa que ja hem adquirit prou defenses per saber caminar sense custòdia. I en això, el nostre àngel particular s’erra tot sovint. Tard o d’hora, tots esdevenim orfes».
Jaume Serra, Mà a les fosques, Edicions de 1984
El blog d'Edicions de 1984 