Dies de ràdio! «La tercera Catalunya» a L’oracle / «Mà a les fosques» al Lecturàlia [Catalunya Ràdio]

FDB24LaterceraCatalunyaXavier Graset conversa amb l’historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta, autor del llibre La tercera Catalunya (1936-1940), a L’oracle de Catalunya Ràdio

 

 

FM105MàalesfosquesMàrius Serra atroga 4L (de cinc), a Mà a les fosques, de Jaume Serra, a l’espai Lecturàlia dels matins de Catalunya Ràdio

«Ferides sense remei». Julià Guillamon sobre «Mà a les fosques», de Jaume Serra Fontelles

guillmaonserraLa peça central de Mà a les fosques de Jaume Serra Fontelles (Manresa, 1946) és un retrat de Salvador Espriu de l’any 1967. El narrador és un cineasta amateur que ha produït un curt a partir de la versió de Raimon d”‘Inici de càntic en el temple” i que després d’una complicada diplomàcia aconsegueix que Espriu l’hi presenti a Manresa. Raimon no se’n sap avenir: ‘Però si no surt mai de sa puta casa!”. El relat de la nit manresana és formidable. Després de Ronda de mort a Sinera de l’Eadag dirigida per Ricard Salvat i de Les cançons de la roda del temps de Raimon, Espriu havia esdevingut una patum. La gent l’envoltava i l’afalagava, sovint sense tacte. L’acte va ser brevíssim, però la vetllada es va complicar amb la visita a l’estudi d’un pintor local i d’un sopar multitudinari. Cap d’aquests complements no estava anunciat per endavant, i Espriu els va suportar estoicament. El narrador ho relata ple de mala consciència per haver contribuït, sense voler, a fer passar una mala estona al poeta, convertit en atracció de fira. Van tornar a Barcelona a dos quarts de quatre de la matinada, i de resultes d’aquella presentació Espriu va passar dos dies al llit.

FM105MàalesfosquesAquest relat lliga directament amb dos textos més, per formar el nucli dur de Mà a les fosques. El segon tracta de la mort de l’avi i de com els pares envien el noi a ajudar el fuster que ha de desballestar els mobles, per buidar la casa i poder-la tornar a llogar. El noi trobarà uns diners amagats en una calaixera, el pare es gastarà els diners en una filmadora, la filmadora la farà servir sobretot el fill, que gràcies al cinema amateur arribarà a treballar de realitzador de televisió. Aquesta idea de l’avi que salva el nét d’anar a la fàbrica, com la majoria de nois de la seva edat, era el tema d’una de les obres de teatre que Serra Fontelles va escriure als anys setanta, Deixeu-me ser mariner. Valdria la pena, diguem-ho de passada, revisar el teatre de Serra Fontelles, que al marge de les seves qualitats dramàtiques és un text per ser llegit. El tercer conte, “Economia submergida”, el veig com una reminiscència del món d’Espriu i d’aquell conte cruel, “L’escapçat”, d’Ariadna al laberint grotesc. Com en el relat d’Espriu, hi ha visió càustica de les relacions humanes que es projecta sobre el gran desgavell dels nostres dies.

El llibre, de fet, té aquests dos aspectes complementaris: el retrat de la infantesa i els inicis d’una vocació que va dur Serra Fontelles al món de la creació. I, alternativament, les visions que el mateix narrador, quaranta o quaran-ta-cinc anys més tard, té de la vida. Potser hauria estat bo destriar unes seccions per vertebrar el volum de manera més clara, jugant amb aquestes recurrències. Si a la primera part del llibre dominen els textos autobiogràfics (hi destaca també molt ‘Vies mortes”, una història magnífica d’adolescents que es juguen la vida), a la segona predominen els monòlegs i apòlegs kafkians, a partir d’observacions quotidianes, d’auscultacions del narrador que elabora estratègies narratives per consolar-se de la por i del sentiment de culpa que prenen la forma d’una ferida neta que no es cura mai o d’una protuberància darrere l’orella: un cas estacionari, sense remei. La mà busca, a les fosques, la joventut, la bellesa, la il•lusió, i troba el no-res. O. com al conte “Economia submergida”, un parany que f arrenca la mà i tot.

Magnífica, magnífica de veritat, aquesta ressenya de «Mà a les fosques» de Jaume Serra, que signa Cristina Carbonell al diari Diario.es

Font: Diario.es / Cristina Carbonell

FM105Màalesfosques‘Mà a les fosques’, de Jaume Serra. / Edicions de 1984

Mà a les fosques és un llibre de relats i microrelats. Així doncs, tot i que n’hi ha que són històries més extenses i detallistes, amb un fil argumental més definit, d’altres ens regalen petites històries ben encaixades en una estructura micro, però rodona, perfecta. És indiscutible que la dificultat de construir un relat no és proporcional al nombre de pàgines escrites. Contràriament, la brevetat demana perfecció constructiva; no hi pot faltar ni sobrar res. I el nivell amb què ho manega Jaume Serra fa pensar en l’habilitat del gran Alfred Polgar a La vida en minúscula o en un dels nostres, Jesús Moncada. A aquest últim també hi recorda la riquesa i el domini del llenguatge.

A tota persona que escriu, qui més qui menys, li agrada jugar amb el llenguatge. Una actitud lúdica amb les paraules és fruit de l’amor que se’ls hi té, i l’amor genera comoditat i destresa. La destresa de Jaume Serra per portar les històries al propi terreny és innegable. I atractiva, rítmica. Música per al cervell i l’ànima. I si els títols juganers dels relats piquen l’ullet al lector –“Demana un demà de mà”, “Mai més cap més cap”, “Ni somni som”, o el mateix “Mà a les fosques” –, les històries, en canvi, piquen l’ànima, mouen endins, arriben a tocar les vores de l’ésser humà, les seves pors i desconfiances, “Malament rai si un dia et trobes enfrontat amb les pors de sempre –i qui diu sempre vol dir més enllà de la memòria, que ja és dir”. La por, aquell fre de mà que la mà no domina, perquè es mou a les fosques, palpa allò que no veu però que intueix com a important, per això es mou, i no deixa de fer-ho, per viure i després de viure viure més.

És la curiositat interessada que vol seguir endavant i confiar en la mà que toca encara que no veu. Una confiança que necessita la consciència d’on venim i cap a on anem: “A mesura que ens fem adults i que la vida ens treballa les durícies a uns quants, les escates a uns altres i a segons qui l’escorça, el nostre guia –el de cadascú– ens va deixant de la mà de Déu, no per desídia ni matusseria, sinó perquè suposa que ja hem adquirit prou defenses per saber caminar sense custòdia. I en això, el nostre àngel particular s’erra tot sovint. Tard o d’hora, tots esdevenim orfes. Sense ningú que ens rescati amb un clic d’interruptor dels viatges imprudents, per molt que la nostra hiperfantasia infantil s’hagi vessat de l’adolescència ençà, no hem d’oblidar el risc que suposa dormir en l’orfenesa, malgrat les durícies, escates o escorces dels llargs anys d’aprenentatge.” Reflexions que teixeixen els contes i també qui els llegeix, que malgrat que olori de prop el desassossec existencial, la manera en què es planteja la certesa, tal com és, sense extres, l’omple de la lucidesa de saber-se, i ho acull tal com li arriba.

Així, la profunditat de les anècdotes argumentals, per bé que sembli una contradicció, deixa suspesa l’analogia al fil de la precisió del que ens vol dir l’autor. Potser justament perquè sap molt bé per on ens movem els humans en domina l’escenari, com ho corrobora el conte “Oh, Pere”: “Cal acceptar el codi de la ficció permanent i dels anacronismes. La vida no és cantada, cap melodia acompanya els teus actes més transcendents –ni els altres–, no pagues per veure i escoltar les efusions del veí, arrepapat en una cadira ran de balcó. No. Tot és ficció, per molt que de bon principi el decorat t’hagi enganyat.” La vida com una construcció imaginària, que demana actes de creació constants perquè no deixi de ser vida. La pròpia. La música la posa cadascú.

Altres relats, com per exemple “Ni somni som” i “El meu món no és d’aquest regne”, trenquen la lògica dels esdeveniments i s’enfilen a una realitat propera a l’imaginari de Calders en què la narració dels fets es basteix amb una subtilitat onírica tan precisa que fa confondre els dos mons. I a l’altra banda, divertimentos com “L’estufa rebufa (Befa)”, en què, tot i així, es traspassa l’anècdota de l’avi, de l’home que ja ho ha viscut tot, i que té l’única preocupació de respirar bé i no tenir fred. Tots els relats, però, comparteixen un ritme i una riquesa lèxica impecables.

Home de teatre i poesia, Jaume Serra pren el millor de cada cosa i ho casa aquí. El resultat, una gran agilitat de les històries narrades amb els matisos que proporciona l’adjectiu precís i alhora poc gastat. Petites joies que fan sentir el pes de l’existència, però també l’exclusivitat i la riquesa de ser-hi.

«Serra Fontelles, Kafka i Manresa». Llorenç Capdevila escriu una molt bona ressenya de «Mà les fosques» de Jaume Serra pel Regió 7!

Font: Regió 7 (20/4/2013) i Lletra de batalla

NOTA: Jaume Serra signarà el seu llibre a Manresa. Vegeu-ne els horaris aquí.

Serra Fontelles, Kafka i Manresa. Llorenç Capdevila

FM105MàalesfosquesDesprés de dues novel·les i d’una bona colla d’obres de teatre, el manresà Jaume Serra Fontelles acaba de publicar Mà a les fosques (Edicions de 1984), un recull de relats valuós i molt personal. Personal en més d’un sentit: perquè mostra un estil ple de característiques pròpies (eloqüència en el discurs, grans dosis d’ironia, pessimisme existencial, perplexitat davant la vida, etc.), però també perquè les històries de Mà a les fosques, com anuncia la cita inicial de Pavese (“Haver escrit una cosa que et deixa com un fusell disparat, encara sacsejat i socarrimat, buit de tu mateix, on no hi has descarregat solament tot el que saps de tu mateix sinó el que sospites i suposes…”), presenten un autor amb ganes de parlar dels fantasmes que l’obsessionen (la por, la injustícia, el sentit de culpabilitat, l’atzar, la mort), potser per exorcitzar-ne més d’un, i amb voluntat artística de descarregar la pròpia essència com a ésser humà.

Tot i la transcendència de molts relats en el tractament de temes com la mort, la injustícia o la llibertat, només cal veure el títol d’alguns (“Sa i net”, “Oh, Pere!”, “Mai més cap més cap”, “Ni somni som”, “Jo ric, Iorick”, etc.) per adonar-se del gust que troba Serra Fontelles en jugar amb les paraules i amb els seus significats. Uns relats que tant poden parlar d’indigents que furguen als contenidors, com de malalts enamorats de la lluna, d’alopècics que amb els cabells perden records, de cambrers malastrucs, de nens porucs, de mares histèriques, de personatges solitaris, de ferides obertes, de calaveres hamletianes o de persones que fan la vida impossible als seus veïns. Un dels contes, per exemple, és una llarga frase (de catorze pàgines!) que creua, amb una bona dosi d’humor corrosiu, les vides dels veïns d’una escala en una època que recorda la grisor de la postguerra. En el fons, però, hi ha una sèrie de temes recurrents que donen sentit al conjunt: l’absurditat del món, en el sentit kafkià; l’innocent perseguit i maltractat per un entorn injust; el desengany davant la descoberta del món.

En algun dels contes més clarament autobiogràfics, Manresa hi juga un paper destacat, com ara a “Vies mortes”, on es narra l’experiència de fer-se gran en un adolescent que tira pedres a la lluna des del Pont Vell i juga a quedar-se l’últim a la via quan arriba el tren; o a “De bolos per províncies”, en què explica una peculiar visita de Salvador Espriu a la capital del Bages (amb motiu de la presentació d’una mena de videoclip que Serra Fontelles va fer a partir de la versió que Raimon havia musicat del famós poema Inici de càntic en el temple) i, amb un bon punt de caricatura, presenta la patum envoltada d’una colla d’intel·lectuals provincians. És curiosa la definició que, en aquest conte, fa d’un grup que ben bé podria correspondre’s als integrants d’Art viu, del qual ell mateix havia format part i a qui dedica el relat: “un cercle artístic de pintors ampliat de mica en mica pels elements més inquiets culturalment parlant. I algun metge, un parell de sacerdots –l’un poeta inèdit, l’altre, pintor subversiu—, algun psiquiatre, i els devots del metge, dels dos sacerdots i del psiquiatre”. Au, som-hi: qui s’atreveix a posar-hi noms?

«Recordant Franz», gran crítica de Sam Abrams al «Mà a les fosques» de Jaume Serra! [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui

FM105MàalesfosquesTradicionalment es recomanava que un autor fes l’aprenentatge escrivint relats i després es passés a la novel·la. Així el gran Hemingway va publicar Tres contes i deu poemes abans de la seva primera novel·la. Jaume Serra Fontelles ha plantejat la seva carrera a l’inrevés: la novel·la, seguida pels contes. D’aquesta manera, a més, Serra demostra el seu respecte pel gènere del relat. Mà a les fosques, doncs, és el primer recull de contes del nostre autor. Sembla impossible però és així, perquè en aquest aplec de 27 contes Serra demostra un domini del gènere, des de tots els punts de vista, que no associem gens amb un principiant. De fet, el llibre es pot llegir com una defensa artística del conte i un mostrari de les seves possibilitats literàries. Sigui com sigui, es nota que és una obra feta a consciència, meditada, escrita lentament al llarg dels anys.

Cal situar el Jaume Serra Fontelles contista dins un cert sector de la tradició de la primera i segona lleva generacional de l’alta modernitat, el sector de l’humor, un sector que reuneix figures com Stein, Kafka, Borges, Nabokov. Un humor intel·ligent, una mica fatalista, ben conduït, que serveix d’esquer retòric, element distanciador i mecanisme de defensa. Ara bé, l’humor, amb la seva barreja de seducció i denúncia, no ens ha de cegar davant de la profunditat extraordinària del conjunt, que està fonamentat en una pugna entre contraris, dolor i plaer, dubte i certesa, individu i col·lectivitat, ficció i realitat, veritat i mentida, llibertat i captivitat, relatiu i absolut, memòria i oblit, poder i feblesa, riquesa i misèria, culpa i innocència, raó i misteri, consciència i inconsciència… Mà a les fosques és un llibre d’una gran riquesa.

La riquesa de la forma, la llengua, els continguts. En aquest sentit, per exemple, fa servir la llengua en totes les seves franges expressives, des dels usos més populars fins a l’alta retòrica. O la gran varietat en l’extensió dels textos, el punt de vista, els personatges, els escenaris, els tons…
Serra ha fet un llibre ambiciós, profund, corrosiu, humà, divertit i amè. Això sí, per tal de copsar el valor real del llibre hauran de seguir un consell únic: llegeixin lentament, a poc a poc. Quan comencin a llegir ja ho voldran, alentir el ritme de lectura, perquè és d’aquells llibres que no vols que s’acabin mai i els dosifiques. Irresistible.

Anna Ballbona entrevista en Jaume Serra, autor de «Mà a les fosques» [El Punt-Avui]

Font: El Punt Avui

Jaume Serra Fontelles (Manresa, 1946) viu de fa anys a Barcelona i té una singular trajectòria literària: realitzador a TVE durant 33 anys, el 1974 fa la primera novel·la, ‘Desitja’m sort, Madeleine’, que publicarà més tard per la censura franquista. Durant anys s’aboca al teatre fins que darrerament, amb Edicions de 1984, treu la seva obra narrativa: primer la novel·la Nit de vetlla i ara el recull de relats Mà a les fosques

“Em va impressionar més l’Espriu home que l’obra”

Barcelona. Entrevist

Mà a les fosques bascula entre la realitat i la ficció?
No tanta ficció. Un 90% és realitat. La forma de dir-ho o de presentar-ho pot semblar mentida.
Tot és veritat en la narració on repassa les vides de tota una escala?
Sí, un bon tros són de la meva escala i del meu barri, de Manresa.
Manresa és la seva gran font literària, o també Barcelona?
Barcelona pràcticament gens. Tu deus saber com sap tothom que els vint primers anys de la vida d’algú són bàsics. A més, la meva sortida de Manresa va ser voluntària però traumàtica. Vaig marxar per qüestions professionals, sense tenir feina. Això fa que la distància física, lentament, vagi treballant sobre els records que tenies. La distància m’ha permès veure virtuts i defectes, més que si m’hagués quedat allà. La meva Manresa és la de la meva infància, adolescència i joventut. És l’època de les estrenes, en tots els sentits.
En un relat, va a buscar Espriu a Barcelona perquè assisteixi a la presentació d’un curt que vostè va fer sobre un poema seu. Com era l’Espriu que va conèixer?
Als meus 21 anys, l’Espriu que vaig conèixer em semblava un senyor molt gran. En devia tenir 55 o 56. L’aurèola que tenia de prestigi com a poeta, en aquells moments, m’imposava moltíssim. Però d’Espriu em va impressionar més l’home que no pas la seva obra literària. L’Espriu va exercir com una mena de segon pare, a nivell de consells literaris, però sobretot per qüestions ètiques i morals, inclús de pura amistat. Per exemple, estant a la mili, ens escrivíem. Hi ha una carta on em diu si necessito alguna cosa, jo era a Lleida, que només cal que ho digui, tant si són diners com conserves. I hi va afegir: “Llibres no, perquè en aquests llocs acostumen a florir-s’hi.”
Era menys sorrut del que l’han pintat?
Si tu t’imagines una persona seriosa, no vol dir que t’hagis d’imaginar que no riu. Quan reia, reia molt i tenia molt de sentit de l’humor.
Com és que després de la primera novel·la fa molta obra teatral?
La novel·la me la va prohibir el franquisme. La vaig guardar en un calaix i a partir d’aleshores vaig començar teatre. Havia passat per l’Adrià Gual [Escola d’Art Dramàtic], havia estudiat direcció i feia anys que em preparava per a l’escriptura teatral. Ara estic de ple ficat en el món dels relats. Són èpoques.
Ha lamentat que la seva vida professional (ara ja és jubilat) li hagi fet publicar les narracions tard?
Poc o molt des dels quinze anys que escric. Com que mai he tingut cap fe que això em donés per viure, he anat fent sense pressa i quan em venia de gust. Dels quinze als vint anys o més vaig escriure poesia, i, de fet, va ser el meu aprenentatge literari. Vaig fer unes quantes narracions, poques, i ja va venir la primera novel·la, i de la novel·la al teatre. Ininterrompudament he anat escrivint sempre.
En un altre relat, el protagonista s’endú una pedra de la cartoixa d’Escaladei. Li ha trucat algú per reclamar aquella pedra?
No, ni ho faran, perquè tothom es pensa que és mentida.
Aquest sí que semblava veritat…
I ho és. Aquelles petites llambordes estaven a l’abast de tothom. Era obert al públic, a l’aire lliure, no era cap capella. Ara em sembla que ja està tancat.
La línia dels relats que ara fa va pel camí de Mà a les fosques?
La majoria dels temes ja els tinc. L’estat d’ànim meu no sé si seguirà per aquí. L’origen d’aquests relats és a l’entorn de la crisi de la quarantena, que a mi em va afectar. Va coincidir que dos anys abans va morir el meu pare. Això va crear una atmosfera d’una mena de tristesa profunda, que em va inspirar molts dels temes d’aquests relats. Després ja en van sortir alguns de més o menys còmics. Jo no tinc imaginació, m’agafo a coses viscudes, que n’he viscut de molt estranyes, i jo les busco.