«Giono i els cicles de la natura». Pere Calonge parla de Giono al Trapezi.

Font: Pere Calonge / Trapezi 

La relació de l’home amb la natura, el treball constructiu que aquell pot fer en aquesta, la manera com arriben a confondre’s els cicles que marquen la vida tant de l’un com de l’altra. La solitud i la lentitud. El despoblament de les zones de muntanya i la fe en les possibilitats de revertir aquesta tendència amb vida nova. I sobretot l’optimisme, la confiança en l’espècie humana. Són alguns dels temes de fons de Rebrot, la novel·la breu de l’autor francés traduïda recentment; però estaven també en essència en l’altre relat que podíem llegir-li fa uns anys: L’home que plantava arbres.

Rebrot s’ubica en el camp de la Provença; en concret, en el petit poble d’Aubignane, que s’enfronta a l’envelliment, al despoblament i a la consegüent desaparició. De fet, el relat s’inicia amb el viatge que fa l’oncle Joseph per anar a viure a casa del nebot, que deixa el poble amb tres habitants. Posteriorment, serà el vell Gaubert, qui marxa a casa del fill; i un poc més endavant serà el torn de la Mamèche, en unes circumstàncies que no revelarem. Així doncs, el protagonista n’és l’últim habitant: Panturle, el caçador corpulent i elemental que ha vist marxar els últims veïns. En solitari, primer; i després acompanyat d’Arsule, que serà la seua dona. La descripció d’Aubignane, a més d’un bon exemple del lirisme contingut de la prosa de Giono i de l’ús que fa de les imatges, esdevé tot un símbol de l’equilibri inestable en què viuen aquests pobles de muntanya: “Són cases doncs, que s’han construït allà, just a la punta, com en equilibri, i després, al bell mig del poble, hi han plantat l’estaca del campanar i ha quedat tot ben agafat”. La novel·la explica una gran metamorfosi, el trencament d’una tendència mortal. I el canvi va associat simbòlicament al fet que Panturle, el caçador, esdevinga llaurador. Quan treballa la terra aparentment morta i la fa renàixer, quan n’obté el blat amb què es farà el pa. La simbologia del blat, del pa, és evident: el principi de tot, la base, la farina. El renaixement de la terra és també el principi del renaixement d’Aubignane. Com en L’home que plantava arbres, el treball de l’home sobre la natura —però amb la natura— n’és la clau.

La novel·la està molt atenta a l’element cíclic de la vida, visible especialment en el pas de les estacions i en els canvis que això provoca. Però que també es pot percebre en l’oposició entre naixement i mort, entre joventut i vellesa. El cicle marca el tempo de la narració, n’esdevé element central. L’autor presenta l’ésser humà inserit en la natura, com un arbre més, com un animal més. La descripció de l’home i la de la natura es confonen constantment: Panturle, per exemple, era tan desert, tan erm com el lloc que habitava, i tots dos rebroten al mateix temps. En aquest sentit, també el sexe és animal; l’autor el descriu així, animalitzat: el desig, l’olor, el tacte. Però aquesta animalització no és mai negativa. A Giono li interessa sobretot la part que té d’instint, d’instrument que garanteix la perpetuació i la renovació: “és una ànsia, el que té, la terra!”. El sexe forma part del cicle, l’ànsia assegura la continuïtat d’aquest cicle: “el seu desig s’ha anat inflant en ell fins a omplir-lo. Ha esmicolat tot el que tenia d’home. Allà, a l’herba, només hi ha el gran mascle”. De fet, una de les escenes clau del relat ens mostra com la natura conspira perquè Arsule —que està de pas— es quede a Aubignane. El vent “fa l’home”, l’encalça sexualment, l’excita, l’empeny cap al poble i cap a Panturle.

Hi ha una voluntat moralitzadora evident. I un punt de vista conservador, quasi diríem que obligadament conservador: les coses funcionen bé quan els homes fan el paper que tenen assignats en tant que homes, les dones el de les dones, i quan a la terra se la tracta com cal. Així, si el blat, la terra que dóna fruit, és el principi del renaixement d’Aubignane, l’altre element, el definitiu, es produeix quan és el ventre de la dona, que dóna fruit. I, entremig, el de Caroline, la cabra, que també ha tingut un cabrit. El títol de la novel·la, doncs, no pot ser més explícit ni més temàtic: un rebrot que encara amplifica més la confusió intencionada entre home i natura.

Ha tornat la plena primavera. El sud s’ha obert com una boca. Ha bufat amb un alè llarg, humit i tebi, i les flors s’han estremit entre la sement, i la terra tota rodona s’ha posat a madurar com un fruit.»

Jean Giono. L’home que plantava arbres. Traducció d’Isabel-Clara Simó. Viena Edicions, Barcelona, 2008

Giono mostra com els èxits que realment mereixen la pena no arriben mai a curt termini, sinó que són el producte de molts anys. Es necessita temps, doncs, per valorar adequadament els fruits de la vida d’un ésser humà. Ens ho explica el narrador de L’home que plantava arbres en l’inici d’aquest relat breu, però és evident que és un tema de fons comú també a Rebrot. Com també ho són l’elogi cap a aquell que no actua mogut per l’egoisme ni espera recompensa immediata del seu treball. I el d’una acció humana que no només no destrueix la natura, sinó que s’inscriu en els seus cicles i hi deixa una petjada positiva. Elzéard Bouffier, el protagonista de L’home que plantava arbres, és un pastor solitari d’una zona erma —també de la Provença— que cada dia de la seua vida, durant anys i més anys, hi planta arbres. Ho fa perquè sí, sense esperar res a canvi —els terrenys en què planta no són seus ni sap de qui són— i sense que ningú ni tan sols se n’assabente. Excepte el narrador, un passejant casual. Al cap de molts anys i molts quilòmetres quadrats plantats, Bouffier ha aconseguit el rebrot, també per una reacció natural en cadena que converteix aquell erm en un paisatge frondós, on ha tornat a córrer l’aigua i a instal·lar-se la vida humana.

El personatge tria la solitud i frueix de la lentitud del temps, aliè als esdeveniments del món. Tant, que passen dues guerres mundials i la seua vida segueix, indiferent, plantant arbres. Mentre els altres destrueixen i maten sense sentit, ell construeix i dóna vida també sense cap objectiu concret, perquè sí: “els homes poden ser tan eficaços com Déu en altres àmbits que els de la destrucció”. Bouffier és un heroi, tot i que un heroi anònim, que ningú no coneixerà mai, que mai no eixirà en cap llibre d’història. És un savi, a la manera com ho són també Panturle, Arsule o Mamèche en Rebrot; que en saben més que ningú encara que probablement ningú mai no els ho reconeixerà. És una altra constant que recorre tots dos relats, la idea que els entesos no hi entenen de veritat: “no s’aprèn pas als llibres, això”. Que apareix ja en essència en L’home que plantava arbres en el paper que hi juguen les autoritats i els tècnics forestals, però que es fa més explícita en Rebrot, en la història d’un professor a sou del govern que només aconsegueix fer-ho malbé tot. Ens estem referint, òbviament, a una saviesa més intuïtiva, més tel·lúrica: on no arriba la ciència, sovint són el mite, la superstició o la màgia les formes que pren aquest altre tipus de saviesa.

En totes dues obres, doncs, trobem una idealització del fet de treballar amb la terra i per a la terra, sense ambició: en l’activitat impertorbable de plantar arbres, en un cas; en el conreu del blat per poder fer-se pa, en l’altre. Se’ns diu explícitament que estar arrelat és ja una victòria. Però, no tot és fàcil, no tot és idealització. La natura de Giono és bella i amable, però també esquerpa i amenaçadora. L’autor no deixa de fer evident les dificultats que comporta. O el fet que els pobles menuts, els llogarets aïllats, també poden fomentar els sentiments més negatius dels humans: egoismes, rancúnies, competència, suïcidis, bogeria. Tanmateix, més enllà del missatge evident, d’aquesta indissimulada voluntat moralitzadora, és l’estil, que converteix ambdues narracions en petites joies literàries, en dues perles delicioses. En L’home que plantava arbres, la pròpia concentració del tema quasi exigeix un tractament poètic. És una faula breu, optimista i esperançadora. Rebrot, en canvi, té un llenguatge més narratiu. I és lògic, també, si atenem a l’extensió: la història, l’anècdota, hi té més pes. Amb tot, encara que en graus diferents, és indubtable que en totes dues hi ha el to poètic: el lirisme, les imatges, el simbolisme, la personificació de la natura, etc., però sense abandonar mai la contenció, sense perdre’n mai de vista el nucli narratiu.

Aquest divendres, dues presentacions! El Torero a la Setmana, i «Rebrot» a Girona!

El mateix dia, gairebé a la mateixa hora, dues presentacions:

Si sou a Barcelona, divendres, dia 4 de setembre a les 20.15 h, en el marc de La Setmana del Llibre en Català, Kiko Amat i Miquel Adam presenten Torero d’hivern:

 

Si sou a Girona, el divendres, a les 20.00 h a la Llibreria Context (c/ Pou Rodó, 21), la traductora Mia Tarradas presentarà Rebrot, de Jean Giono

De Jean Giono, autor de L’home que plantava arbres, presentem Rebrot. En poques novel·les trobareu descripcions més vives i sensuals de la solitud aclaparadora de la muntanya, dels prats que semblen oceans, de la lenta desaparició d’un poble, i de com la natura i l’home s’alien per forçar l’arribada d’allò que el farà renèixer.

L’obra de Jean Giono (Manosque, 1895 – 1970) és d’una riquesa de matisos que va molt més enllà de la novel·la rural. Sota el seu compromís antibel•licista (difícil d’acceptar a la França d’entreguerres) que el va dur a la presó i a ser un autor prohibit; sota la seva tria estilística, que més que llegir ens sembla escoltar les seves novel·les; sota tot això, hi ha, sobretot, la reflexió sobre el que ha de redimir l’home contemporani dels seus crims i del caos: una natura gens bucòlica i les seves lleis.

«‘Rebrot’ de Jean Giono: La tensió entre l’home i la terra». Una magnífica crítica de Maria Nunes per a Llegir en cas d’incendi

Font: Maria Nunes / Llegir en cas d’incendi

És una bona notícia que Edicions de 1984 publiqui la novel·la de Jean Giono Rebrot, amb traducció al català de Mia Tarradas. Giono és un escriptor molt apreciat a França però no gaire conegut a casa nostra, probablement a causa de la manca de traduccions. D’orígens piamontesos, Jean Giono (1895-1970) fou fill de modestos emigrants italians instal·lats a l’Alta Provença, a la vila de Manosque, on va néixer, viure, escriure i morir. Amant de la lectura dels clàssics i de l’obra de Balzac i Stendhal, la seva és una obra original, amb un toc de classicisme i modernitat narrativa ensems, que fa les delícies dels amants de la novel·la com a gènere. Destaquen entre els títols de la seva bibliografia el Cicle de l’Hússar –Mort d’un personnage (1949), L’hussard sur le toit (1951), Le bonheur fou (1957) i Angelo (1958)-, conegut a casa nostra gràcies al magnífic film L’hússar sobre la teulada (1995) dirigit per Jean-Paul Rappeneau.

Rebrot, publicada originalment el 1930, és una de les primeres obres de Jean Giono. Forma part de l’anomenada “Trilogia de Pan”, juntament amb Colline (1929) i Un de Baumugnes (1929), en què desenrotlla la seva visió panteista de la natura i reflexiona sobre el lloc que l’home ocupa en el món. Són nouvelles, novel·les breus ambientades sempre a la Provença. Giono mai es decanta pel pintoresquisme, i la natura sempre és en les seves obres acollidora i hostil alhora. En l’evocació de la vida rural hi llueix el sol o ens amara la pluja, el vent ens fueteja el rostre, i el ritme de la vida lligada al pas de les estacions tenen alguna cosa especial que fa la seva prosa capaç d’arribar a qualsevol lector. Com ho aconsegueix? A base del seu estil profundament líric, d’una viva simfonia de metàfores, d’imatges, de comparacions i sobretot de les personificacions que són els seus recursos característics. Absolutament tots els elements de la natura estan personificats i per això ens resulten tan vius i propers. Des de la font solitària que raja més tristor que aigua gelada fins al petit esqueix de lilà que és a punt de florir entre les pedres abandonades, la seva és una poètica construïda amb els quatre elements -l’aigua, el foc, la terra i l’aire- que l’alquímia de la paraula de Giono sublima i destil·la en forma de novel·la amb una prosa sensual que evoca tots cinc sentits. Més que sons, tot en la natura són veus que ens parlen amb un llenguatge ancestral. Tot el que és aliment material i espiritual dels homes és elemental i tot emana de la terra i s’hi confon: “li semblava que amb la mossegada que acabava de fer estava pastant un tros del propi turó amb totes les seves flors”.

La novel·la s’inicia amb el trajecte d’una diligència local que ens transporta lentament pels camins de l’Alta Provença, amb el paisatge de turons de Manosque a Vachères vestit de tardor. No tot és amable, però, ni s’hi estalvien les escenes dures en què la cruesa de la vida descarrega el seu pes en els humans. Els petits pobles isolats i abandonats són una imatge privilegiada de la confrontació entre l’home i la natura. Giono estableix sempre un paral·lelisme en tots els detalls, tot parteix d’una certa concepció cíclica, com seria el cas de la mare que perd el seu petit a la vora del riu i que té la seva analogia antitètica en el fill que amortalla la mare també a la vora del riu, símbol del devenir de la vida. La seva escriptura profundament lírica i simbòlica és l’espai de reflexió sobre la relació entre l’home i el món natural des d’una doble vessant: d’una banda la de tots els estímuls i sensacions inesgotables que en rep, i, de l’altra, la seva pròpia situació en el cosmos.

La temporalitat marca el ritme essencial de la narració: de la tardor i el cor de l’hivern fins a l’esclat de vida de la primavera. Rebrot segueix el cicle natural de les estacions, mirall simbòlic de la vida humana sotmesa al ritme natural del temps. Per tant, podem parlar d’una temporalitat que emana de la naturalesa i que n’és mesura: “Un dia, era l’època de les olives, vam sentir al fons de la vall com una veu del temps dels llops”.

L’arbre com a símbol de l’home

En Rebrot se’ns narra el ressorgir de la vida en un poble abandonat de l’Alta Provença. Els personatges són homes i dones marcats per una vida dura de supervivència i de necessitats i sentiments elementalíssims. El pas de les estacions, com el de la vida humana, en marca el devenir dels personatges a través dels quals, inexorable, la vida s’aferma i s’obre pas. Són com el bon blat o la mala llavor, com l’arbre esponerós o l’heura que l’ofega, perquè tot en la novel·la és una metàfora de la vida i del lloc de la persona ocupa en la natura. Giono fa ús del símbol dual de la figura humana, composta de matèria i esperit, com un arbre que enfonsa les arrels en la terra, però alça els braços com branques vers el cel. La citació no pot ser més explícita: “En Panturle és un home enorme. Diríeu que és un tros de fusta que camina. Al pic de l’estiu, quan es protegeix la nuca amb fulles de figuera, quan té les mans plenes d’herba i es redreça amb els braços estesos per mirar la terra, és un arbre”.

L’essencialitat és portada a tots els extrems com un recurs bàsic que articula la novel·la en la seva perfecta unió indestriable de forma i contingut. En aquest sentit, els personatges adquireixen una dimensió arquetípica. La vellesa claudica per deixar pas a la força de la joventut. La sang i la saba són indistintament fluids vitals. El pagès s’identifica plenament amb la terra fins a unir-s’hi en perfecta simbiosi: “S’està davant dels seus camps. Porta els grans pantalons de vellut marró amb llistes; sembla vestit amb un tros de la seva terra llaurada”. Les dones endrecen el món tot omplint-lo d’harmonia i són com primitius ídols de la fertilitat. El sexe és una pulsió natural, una ànsia que tenen l’home i la terra, un instint animal. Jean Giono sap narrar amb exquisida bellesa com d’un orgasme en participa tota la naturalesa, després del qual els protagonistes “tenen uns grans cossos calmats, uns cors senzills com roselles”.

“Se sent respirar les herbes a quilòmetres lluny”

La gran protagonista de Rebrot, però, és la terra, la natura. Giono recrea la vida i el paisatge de la Provença, fent així una obra d’observació del paisatge natural i humà reals, i de la projecció d’un imaginari, a parts iguals, de tal manera que crea un autèntic mite de la vida i el paisatge provençals. No pensem pas, com he dit, que la natura en Giono sigui una natura bucòlica, res més lluny, és una natura regida per unes lleis implacables, una natura dual, alhora esquerpa i acollidora. Després del llarg i dur hivern, el poble deshabitat reneix i s’omple de la llavor de la vida que l’home sembra en la terra i en la muller. Panturle i Arsule són com una mena d’Adam i Eva en un paradís que cal conrear amb suor i sang perquè doni fruits. La visió panteista de la natura, la tensió entre l’home i la terra, i la reflexió sobre el lloc que aquest hi ocupa són, per tant, els seus temes essencials en aquest cicle narratiu. La novel·la acaba amb aquesta imatge final de l’esforç titànic del protagonista, el de fer reviure un poble abandonat, recompensat: “Ha guanyat: s’ha acabat. És sòlidament enfonsat dins la terra com una columna”.

Rebrot és un text ple de bellesa i d’espiritualitat, de bona prosa. Per als qui coneixen Giono serà una magnífica oportunitat de llegir-lo en català, i per als qui no, l’oportunitat de descobrir una de les veus més singulars de la literatura francesa del segle XX.

«‘Rebrot’: realisme poètic en estat pur». Francesc Ginabreda, a Núvol

Font: Francesc Ginabreda / Núvol

A Rebrot, un clàssic de la literatura francesa, Jean Giono recrea el món mític de Manosque, a l’Alta Provença, amb la descripció, gens bucòlica, de la tensió de la relació entre l’home i la natura. Edicions del 1984 recupera la novel·la d’un autor ple de matisos que explica la història d’un home que reneix, conjuntament amb la seva terra, en un entorn preciós i salvatge.

A Rebrot [trad. Mia Tarradas], els adjectius són gràfics i precisos i les figures retòriques recreen comparacions i sinestèsies d’una tal força expressiva que, a voltes, el lector té la sensació d’escoltar la novel·la. Les descripcions són nítides, depurades, i transmeten un concepte de magnetisme estàtic, de solidesa icònica, que podrien evocar un pla cinematogràfic de Pasolini. Jean Giono captura les coses: el paisatge, el clima, els objectes i les persones, i enfoca la seva obra en la relació de l’home amb l’espai; un home que es manifesta en i amb la veu de la naturalesa. En aquest aspecte (i també en d’altres), Giono és un escriptor virgilià.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL

«Amb l’ajuda de la vida: “Rebrot”, de Jean Giono». Pere Antoni Pons, al diari Ara

Font: Pere Antoni Pons / Diari Ara

En l’època de les histriòniques xarxes socials, del bombardeig audiovisual non-stop, del barroquisme sentimental i de la modernitis en totes les variants, expressions i esferes, una novel·la com Rebrot, de Jean Giono (Manosque, 1895-1970), pot semblar gairebé extraterrestre. Per l’atemporalitat premoderna dels escenaris i les accions; per la ruda conformitat amb què els personatges tiren endavant amb les seves vides, i per un estil de prosa net i clar que fa pensar en un pintor impressionista que s’hagués proposat de retornar a la puresa essencial dels seus predecedessors rupestres. Quin extraterrestre més fascinant.

Publicada originàriament el 1930, Rebrot és la història d’un triple renaixement: el d’un home, el d’una terra i el d’un poble, Aubignane, a l’Alta Provença, abandonat per tots els seus antics habitants excepte dos, el Panturle, un caçador vigorós i amargat per la solitud, i la vella Mamèche, que va quedar mig trastornada després de perdre el seu marit i el seu fill petit. Ambientada en una època indeterminada, que tant podria ser el mateix 1930 com un segle abans, la novel·la converteix en literatura els cicles immutables de la vida i la simbiosi sovint esquerpa en què convivien, en el passat i als entorns rurals, els humans i la naturalesa. Tot i que la visió de la naturalesa i de la vida al camp que presenta Rebrot no és exactament idealitzada, sí que és d’un realisme que vibra amb ressonàncies mítiques, als antípodes del tremendisme brutalitzat d’un Zola. En aquest sentit pot llegir-se com una proclama literària l’anècdota que un personatge conta sobre un professor que, pagat pel govern, va voler cultivar un camp amb tècniques apreses als llibres i, a la fi, el va deixar fet un desert. El món rural de Giono es percep íntimament vivencialitzat, si bé és cert que mentre escrivia Rebrot llegia amb passió Homer i Virgili, i això també es nota.

Home i natura, inseparables

Per expressar l’harmonia, en ocasions fraternal i en ocasions agressiva, entre els humans i la naturalesa, Giono recorre contínuament al recurs de les comparacions: “un puny negre i molsut com un codony gelat”, un cor “tou com una figa”, un cos que “bull com si fos vi novell”… Podria posar-ne un centenar més, d’exemples, i no tots serien tan càlids i amables. Quan parla d’una “cara magra i rovellada com un vell ferro de destral”, per exemple, remet als quadres més terribles de Van Gogh, aquells en què surten uns pagesos tan pobres i explotats que ja tenen els rostres i les mans amb forma i color de tubercle. La descripció física amb què és presentat el protagonista, el Panturle -“és un arbre, la camisa li penja esquinçada com una escorça”-, demostra que no hi ha una separació entre l’home i la naturalesa, que l’un i l’altre són part indissociable d’una mateixa realitat difícil però ordenada i completa. Un altre tipus de comparació freqüent, igualment concebuda per reforçar aquesta idea central de simbiosi, és la que vincula el paisatge amb els elements més quotidians i domèstics: la nit és “espessa com una sopa de pèsols”, “una petita boirina dorm sobre els arbres com una capa de llet al fons d’un perol”… La idea és clara: tot el món és una llar.

Tot i la preeminència poetitzant de la natura, seria un error pensar que Rebrot és literatura paisatgística o que els personatges que hi surten estan deshumanitzats. Ben al contrari. Gràcies a un argument senzill però preciós -un home viu amargat per la solitud i pel desfici d’un desig sexual no satisfet fins que un dia té un accident i, quan està a punt de morir, una dona, providencial, el salva en tots els sentits-, Giono construeix un relat que batega amb tot de passions humanes, poderoses i genuïnes. Fins i tot en el cas de la vella Mamèche, víctima de dos episodis molt dramàtics, una noblesa primigènia guia el seu caràcter, de la mateixa manera que els grans cicles de la vida estan regits per “la bona voluntat”.

Escrita amb una prosa expressiva, suau i musical però plena de força, Rebrot és un cant a la reconciliació existencial, un elogi a la plenitud de les coses més pròximes, a la conformitat sàvia amb què cal valorar el que es té: els dies que passen, l’amor per a una dona contenta, el fill que aviat arribarà, la bellesa subtil de cada dia… La vida.

Novetat editorial: «Rebrot», de Jean Giono (traducció de Mia Tarradas)

De Jean Giono, autor de L’home que plantava arbres, presentem Rebrot. En poques novel·les trobareu descripcions més vives i sensuals de la solitud aclaparadora de la muntanya, dels prats que semblen oceans, de la lenta desaparició d’un poble, i de com la natura i l’home s’alien per forçar l’arribada d’allò que el farà renèixer.

Rebrot Jean Giono Traducció de Mia Tarradas isbn 978-84-15835-61-5 Mirmanda, 136 160 pàgines 16,00 euros

Aubignane és un poble enganxat a l’espadat de la calma, com un niu de vespes. Tothom n’ha marxat menys Panturle: no pot, hi té la mare enterrada. La farga i el martell ja no canten, el cor del poble no bat. Aubignane, abans fèrtil, és ara al llindar del seu hivern, a mercè del cicle immutable de la natura. Però «per tornar a néixer necessitem morir»: la vella Mamèche i les forces de la terra —el vent, la calma— es conjuren per forçar l’arribada d’allò que l’ha de fer renéixer, tot i el passatge obligat de la mort.

Tercera novel·la integrant de l’anomenada Trilogia de Pan, Rebrot és la història d’un home que reneix, conjuntament amb una terra que reneix. L’autor de L’home que plantava arbres recrea al món mític de Manosque, a l’Alta Provença francesa, la tensió de la relació entre l’home i la natura.

L’obra de Jean Giono (Manosque, 1895 – 1970) és d’una riquesa de matisos que va molt més enllà de la novel·la rural. Sota el seu compromís antibel·licista (difícil d’acceptar a la França d’entreguerres) que el va dur a la presó i a ser un autor prohibit; sota la seva tria estilística, que més que llegir ens sembla escoltar les seves novel·les; sota tot això, hi ha, sobretot, la reflexió sobre el que ha de redimir l’home contemporani dels seus crims i del caos: una natura gens bucòlica i les seves lleis.