«La (in)comunicació». Griselda Oliver sobre LA TORRE MESTRA, de Jennifer Egan

Font: Catalunya Cristiana / Griselda Oliver

Una torre mestra és la torre més gran i forta del castell i constituïa la part central d’aquestes construccions medievals. Era el lloc de residència del senyor i albergava les estances més importants del recinte. Aquest és l’entorn on Jennifer Egan basteix La torre mestra, una novel·la intrigant que fa una descripció fi del d’una societat contemporània marcada per l’angoixa i el desassossec. Aquest és el tret característic de la prosa d’Egan (1965), una escriptora nord-americana reconeguda pel seu estil polifacètic, malgrat que és poc coneguda entre nosaltres. Tot just ara, i gràcies a editorials com Edicions 1984, podem començar a llegir les seves obres.

La torre mestra, traduïda excel·lentment per Carles Miró al català, és una novel·la àcida, amb un punt irònic i sarcàstic, que combina alhora la ciència-ficció amb el relat social. Tres històries simultànies s’entrellacen per donar forma a una obra on la ficció es barreja amb la realitat: l’argument principal és el que dóna vida a en Danny i en Howard, dos cosins que veuen estroncada la seva vida a causa d’un esdeveniment tràgic que els marca profundament.

Transcorreguts vint anys del d’una torre mestra, en Danny, des d’un castell, es troba incomunicat de la resta del món, mentre que en Ray s’hi troba des de la seva cel·la. A l’obra, la sensació desafortunat succés, en Howard, que s’ha convertit en un nou-ric feliçment casat i amb un fi ll (encara que tothom li havia pronosticat un futur ben magre), es compra un castell situat en un lloc indeterminat d’Europa per convertirlo en un hotel. En Danny, un hipster novaiorquès, que veu els dies passar sense pena ni glòria, decideix, fart de la seva desídia i empès per l’inconscient, reunir-se amb el seu cosí i ajudar-lo en la seva nova empresa.

La història és escrita per en Ray, cosí d’en Danny i d’en Howard, un pres que s’apunta a un taller d’escriptura que imparteix a la presó la Holly, la nostra tercera protagonista. L’obra mostra la incomunicació, sota la imatge d’un castell medieval, que infl igeix una societat paradoxalment hipercomunicada i globalitzada. L’argument central que caracteritza l’obra és la manca de llibertat a què estan sotmesos els personatges: talment com l’hermetisme de solitud i d’aïllament contrasta contradictòriament amb la necessitat que tenen els personatges principals de comunicar-se. En Danny anhela incessantment sentir-se connectat: «En Danny va pensar que tant de bo hagués pujat l’antena parabòlica. Es moria de ganes de trucar per telèfon: era una necessitat primordial, igual que l’impuls de riure, d’esternudar o de menjar» (pàg. 15).

De la mateixa manera que la torre mestra, que dins seu alberga amagatalls i passadissos secrets, la trama segueix un camí sinuós i escorredís que acabarà convergint en un únic final. Tres històries diferents amb tres punts de vista diferents se succeeixen en tres espais i temps diferents. Lligades, però, per un atzar fortuït, formen un conjunt complex que mostra el fracàs i l’absurditat d’unes vides torbades per l’anhel d’una llibertat. Una llibertat que, en el fons, es troba ancorada per la necessitat de poder ser per poder existir.

A partir de dijous, Edicions de 1984 tuitejarà un relat de Jennifer Egan. Carregueu les bateries!

En Danny, un dels personatges protagonistes de La torre mestra, és addicte a les ratlletes. ¿De coca? No tant com a les ratlletes de la cobertura del seu mòbil. La falta de cobertura, per a en Danny, és sinònim d’infelicitat. És per això que no ens ha d’estranyar que emprengui el seu viatge al castell plantat al cul del món amb una antena parabòlica a la motxilla.

No en va, Ricard Ruíz Garzón va qualificar La torre mestra com «una obra que juga al realisme amb fantasmes, a la feudalització d’internet, al silenci de la hipercomunicació.»

.

La torre mestra (The Keep), va ser publicada als Estats Units l’any 2006. Ignorem si als Estats Units la xarxa social Twitter ja havia esdevingut una necessitat de primer ordre per a tanta gent, però l’any 2012, tant allà com aquí, Twitter ha esdevingut per a molts un instrument ineludible. L’any 2012, Jennifer Egan —que sempre ha confessat poca tolerància als estris tecnològics— va publicar un relat exclusivament pensat per ser retransmès via Twitter. Durant el mes de maig de 2012, The Black Box va ser tuitejat pel Twitter de The New Yorker.

A partir d’aquest dijous, Edicions de 1984 el tuitejarà en català en traducció de Laura Baena. Cada matí, i fins que s’acabi el relat, tuitejarem una part de La caixa negra, tuit a tuit, procurant no ocupar una franja de temps massa llarga. Després, a la tarda o al vespre, els recopilarem mitjançant Storify, de manera que podreu llegir el relat una mica més compilat.

Us recordem que el nostre Twitter és @Edicions1984, i aquest el nostre Facebook, on també penjarem el relat.

Esperem que aquest experiment us agradi! I recordeu, a les llibreries trobareu La torre mestra, i si busqueu bé, El temps és un cabró. Els dos de Jennifer Egan!

Som-hi!

Cinc estrelles (5!) per a «La torre mestra» de Jennifer Egan! [Gemma Casamajó, Time Out]

Font: Time Out / Gemma Casamajó

Forta, ferma i llarga. Així és La torre mestra, una novel·la que, com les torres altes, no es rendeix i on tothom es pot refugiar: el lector lletraferit i l’esporàdic. Tots dos la beuran amb desfici, es convertiran en ulls que en volen més, passaran un gran gust i acabaran embriagats: alcohòlics de Jennifer Egan. «La novel·la va ser inventada per ser flexible», diu l’autora. I les seves ho són. És una obra mal·leable que barreja novel·la gòtica amb novel·la postmoderna; els esperits amb les metamfetamines; les classes d’escriptura creativa en una presó amb una baronessa del XIX. I amb aquesta combinació el llibre brama brillant i s’enfila. A baix, la història de dos cosins que 20 anys després d’un fet traumàtic, es retroben a Europa en un castell medieval ple de fantasmes. Aixecant una mica el cap, la història d’un jove que mentre compleix condemna en una presó americana narra l’aventura a la seva professora d’escritpura. I més enllà encara, la història d’aquesta professora.

Els tres paisatges es distingeixen molt bé però, també com les torres mestres estan plenes de camins secrets que els connecten i que us deixaran bocabadats. I aquest lligam d’universos allunyats és la gran marca de la casa, el plat fort d’Egan, tal i com ho comprovàrem a El temps és un cabró (Premi Pulitzer 2011), la seva darrera novel·la aque aquí va arribar abans i que convertí els lectors en addictes. Tots els que l’han llegit adoren l’escriptora nord-americana i sostenen les seves novel·les com si fossin éssers vius i les posen a la prestatgeria dels bons llibres on, com en les torres altes, tothom s’hauria de poder refugiar.

«Escriu-te, fuig, viu!» Carlos Zanón sobre «La torre mestra» de Jennifer Egan [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Carlos Zanón

Aquesta novel·la és una barbaritat encara que no ho sembli. Li posis la roba que vulguis, aquesta història plena de forats i portes falses, secrets i visions és un novel·lot si te’l menges com a exercici de classicisme. Però ho continua sent si ho fas com a exhibició de modernitat ben entesa. D’algú que ha paït bé tant en Foster Wallace o Vollman com els autors del cànon. Els ha paït bé i ha aprofitat allò que li servia, el seu món i com vol fer-lo lletra i mantenir-lo viu. I la resta, a la trituradora de papers.

Tant entusiasme es referma si comprovem que La torre mestra és la novel·la anterior a El temps és un cabró (també a Edicions del 1984), que és amb la qual Jennifer Egan (Chicago, 1962) va guanyar el Pulitzer del 2011 [traduïdes les dues per Carles Miró].

Estic temptat de no indicar els trets de l’argument. En el fons perquè és indiferent. La història és un pretext –sempre ho és però aquí encara més– a La torre mestra. No és altra cosa que l’opció que l’autora tria per demostrar en fons i en forma de què estem fets els humans: d’històries, de maneres d’explicar-les i explicar-nos, que ens vivim com una narració que s’explica amb altres narracions. De punts de vista, de passadissos cecs, d’errors i de llums.

Seré disciplinat. L’argument –més o menys– és aquest: dos cosins han seguit camins diferents i estan units no només per una infantesa comuna sinó també per un episodi de traïció greu. Un d’ells, Howie, l’inadaptat que acaba nedant en el dòlar, té ara un moment Steve Jobs versió secta, i es proposa restaurar un castell medieval abandonat en algun punt d’Europa oriental. L’altre, Danny, és el destinat a triomfar, però segueix perdut i confús en el món extern i intern.

Però l’argument canvia de narrador i de gènere, de punt de vista, de necessitat. I la novel·la continua com un relluent transatlàntic. És una aposta arriscadíssima, un triple salt amb què Jennifer Egan cau gairebé sempre dreta. Un Holy Motors literari que no estètic, autohomenatjant el mitjà –la literatura– com la pel·lícula de Leos Carax feia amb el cinema.

Qui explica la història?

Quina és la història? Des d’on? Per què? Amb sentit argumental o com a fugida? Simbòlica recerca d’un mateix? Sense resposta. És clar que no. A més, a l’argument convencional també ens surt la Holly, una professora d’escriptura d’una presó i el convicte Ray i una noble alemanya pirada, alguns morts i també una màquina d’atrapamorts. L’Egan traspassa gèneres i maneres literàries amb talent, ofici i una absoluta falta de prejudicis i escrúpols. Desmunta el procés literari de lectura i els arguments, hipnotitzant-nos i canviant de cavall a mitja carrera. Ens porta de la mà d’una novel·la gòtica a una fantasia futurista ballardiana, d’una història amb fantasmes, a una d’aventures, de terror amb piscina i nens morts a un versemblant relat a una presó. Tot, amb una més que correcta profunditat psicològica. Personatges fets de persones aïllades, connectades per secrets i renúncies, aquesta novel·la no deixa de ser una demostració i un homenatge a la creació literària. I també a nosaltres com a lectors que ens creiem la mentida, ens la destapen i ens la tornem a creure, encara que sigui la mateixa. Una novel·la i una autora excel·lents. Una obra mestra, això sí, si li arranques les últimes trenta pàgines.

«La torre mestra», de Jennifer Egan, vista per David Fajardo [La Finestra digital]

Font: La Finestra Digital / David Fajardo

Jennifer Egan va arribar una mica per sorpresa al nostre país i, lamentablement, sense fer el soroll que es mereixia. El temps és un cabró, premi Pulitzer 2011, era un llibre excepcional a mig camí entre el recull de relats i la novel·la i ens mostrava a una escriptora amb força, capacitat de meravellar i sense por a l’hora de llançar-se a tot tipus d’experiment.

Però Jennifer Egan havia escrit uns quants llibres abans de la publicació del Pulitzer, un dels quals ens arriba ara, de nou gràcies a Edicions de 1984. Es tracta de La torre mestra (“The keep” en la versió original [trad. Carles Miró]), una obra amb àmplies reminiscències de la novel·la gòtica però passada del sedàs de l’escriptora i convertida, de nou, en joc calidoscòpic i en reflexió de la realitat moderna.

La torre mestra, en les seves dues primeres parts, va alternant entre les vivències de dos cosins en un castell medieval i la realitat d’en Ray, un delinqüent tancat en una presó. Danny i Howard tenen una relació marcada per una traumàtica experiència infantil, però ja d’adults Howard demana ajuda al seu cosí per restaurar un castell medieval abandonat i perdut al mig de l’Europa oriental. Les seves situacions presents són molt diferents, Howard fa vida de jubilat ric als trenta-quatre anys mentre que en Danny té una vida mediocre, però l’experiència al castell posarà a prova la manera que tenen de veure la vida. Qui ens explica tot això és en Ray, que vol impressionar la professora d’escriptura amb les vivències dels dos cosins.

Amb aquest punt de partida, ja ens adonem de la complexitat que hi ha en el text d’Egan, complexitat estructural però també temàtica. Les històries concèntriques comparteixen un parell de nexes comuns: el poder de la imaginació i els sentiments que apareixen quan s’està atrapat. Ray fa servir la imaginació (¿o no?) per escriure la història i no pot sortir de la presó; Howard segueix atrapat en un passat que vol deixar enrere imaginant-se un futur ideal; Danny, per la seva banda, viu atrapat per l’obsessió i la culpabilitat i és qui imagina encontres fins i tot amb el sobrenatural. Totes les històries es realimenten conformant un sofisticat mecanisme ple de simbologia i de metallenguatge.

Però darrere de tota aquesta perfecció argumental i d’aquest engranatge tan ben construït hi ha també suspens i emoció. Suspens perquè la història es presenta d’inici com una novel·la gòtica, amb un escenari que és gairebé un personatge i un conjunt d’esdeveniments molt estranys. I emoció perquè és fàcil connectar amb els pensaments i sentiments dels personatges, amb les seves pors i els seus desitjos. Això és possible perquè Egan parla d’algunes de les obsessions actuals, de l’excés de comunicació que ens allunya en lloc d’apropar-nos i de la irrealitat de tot el que ens envolta.

Jennifer Egan segueix escrivint amb la mateixa qualitat, amb les paraules justes i l’extensió adient. Les descripcions dels escenaris són gairebé màgiques situant-nos en un entorn oníric, mentre que els personatges estan poc descrits per tal d’accentuar les reflexions sobre el nostre món ple de màscares i fantasmes. Si es pot posar un però a la novel·la podria ser la tercera part, molt breu, que gira al voltant de Holly, la professora d’escriptura, i que trenca una mica la dinàmica i el fons de la història.

La torre mestra és una novel·la intel·ligent, un text apassionant i complex ple d’històries amb les quals jugar. Les seves reflexions i els trencaclosques que proposa demostren que la carrera de Jennifer Egan és una de les més interessants que podem trobar en l’actualitat.

«La torre mestra», de Jennifer Egan, vista per Marta Planes [Llegir en cas d’incendi]

Font: Llegir en cas d’incendi / Marta Planes

L’escriptora americana Jennifer Egan (Chicago, 1962) és encara una desconeguda al nostre país, tot i que amb l’anterior novel·la, El temps és un cabró (Edicions 1984 / Minúscula), va guanyar el Premi Pulitzer el 2011. És autora de diversos llibres encara no traduïts al castellà ni al català, algun d’ells adaptat a la gran pantalla de forma discreta. Les mateixes editorials que van publicar El temps és un cabró (del qual hi havia un projecte per fer una sèrie), segueixen apostant per Egan i ara publiquen La torre mestra (La torre del homenaje en castellà), un joc de nines russes que no es fa visible en tota la seva complexitat fins al final de la novel·la.

Comença amb la història de dos cosins, en Danny i en Howard. En Danny ha estat convidat a un castell que podria ser a Àustria, Alemanya o la República Txeca i que el seu cosí Howard vol convertir en un hotel. La invitació arriba en bon moment per a en Danny, que no té feina ni diners. Quan eren petits, Howard i Danny tenien un joc de fantasia secret anomenat Termina Zeus, a través del qual compartien un món propi. Però a l’adolescència, quan tothom comença a considerar Howard un freaky, Danny vol quedar bé davant de la colla i li gasta una cruel broma que li causa una experiència traumàtica que el condueix a un món de drogues, delinqüència i reformatoris, mentre que en Danny, malgrat que se sent culpable, segueix fent vida normal.

Uns 20 anys més tard, les tornes han canviat. Howard s’ha retirat amb una fortuna mentre que Danny ha fracassat en totes les seves empreses. El castell on s’han reunit els dos cosins és un món a part on res funciona com a l’exterior. Hi ha una piscina amb dos fantasmes bessons ofegats, una torre mestra habitada per l’última descendent de la família propietària del castell… I no hi ha ni telèfons, ni antenes parabòliques ni connexió wi-fi.

De seguida l’autora ens descobreix que qui narra la història és en Ray, un pres que s’ha apuntat a un curs d’escriptura a la presó i comença a sentir alguna cosa per la professora, la Holly. L’autora alterna la història de Danny i Howie al castell amb fragments de la vida d’en Ray a la presó. Hi ha una sèrie d’evidents paral·lelismes, com Ray està tancat a la presó, Danny ho està al castell, ja que tots els intents de sortir-ne l’acaben conduint de nou al punt de partida i així s’estableix una relació constant entre la imaginació i la captivitat (ja sigui psicològica, metafísica o física).

La torre mestra és moltes coses: una novel·la gòtica escrita per un home tancat en una presó de màxima seguretat, una història de com el passat ens marca. Intriga i frustra el lector a parts iguals, que arriba a l’última pàgina sense obtenir les respostes que buscava, com sol passar a la vida real.

Marta Planes

«El cuc i la fortalesa», Ricard Ruíz Garzón sobre «La torre mestra», de Jennifer Egan [El Periódico]

Font: El Periódico de Catalunya / Ricard Ruíz Garzón

El cuc i la fortalesa
Apareix el fondo laberint narratiu que va precedir el Pulitzer de Jennifer Egan
RICARD RUIZ GARZÓN

A la nord-americana Jennifer Egan la vam conèixer per la seva novel·la El temps és un cabró, mereixedora de premis com el Pulitzer i publicada el 2011 per Edicions de 1984 i Minúscula. Juntament amb el seu debatut capítol a Power Point, símptoma d’una ambiciosa aposta formal, aquella novel·la sobre la música, la soledat i l’era digital va sorprendre perquè havia desbancat Jonathan Franzen i el seu Llibertat en la carrera pel premi, però també per la frescor d’una veu que alternava modernitat i classicisme per retratar una de les claus del nou segle: la nostra forma de cremar el temps sense saber si el vivim, el matem o simplement, ehem, tenim altres urgències

Més orientada al que és espacial que al que és temporal, a la psicologia que a la sociologia, la novel·la prèvia de Jennifer Egan, aquesta La torre mestra que oportunament acaben de recuperar les dues editorials, demostra que la narradora de Chicago va sorprendre només per ignorància. Publicada el 2006 com The Keep, la història comença amb l’arribada de Danny, un addicte a la connectivitat, a un vell castell centreeuropeu en què el seu cosí Howie, a qui va traumatitzar de petit, pretén construir un aïllat hotel de luxe.

Després d’aquesta arrencada gòtica, amb ressons de Bram Stoker, un narrador interromp no obstant el relat. Es tracta de Ray, un convicte que està escrivint la història de Danny per atraure la seva professora, Holly, al taller literari de la presó. Com a la torrassa que dóna títol al llibre, per tant, l’arquitectura de la novel·la no només està plena de capes, sinó que oculta un laberint de túnels i significats subterranis, suficients per intuir que Egan no barreja Danny i Ray per casualitat. El que és essencial a The Keep, en tot cas, no serà la resolució d’aquesta relació metanarrativa, ni tampoc la revisitació del trauma dels dos cosins, ni el doble gir final d’una breu tercera part que, aquesta sí, poca cosa aporta al conjunt més enllà de la pirotècnia. Tot plegat, és cert, subratlla la versatilitat d’una autora preparada per al salt postmodern d’El temps és un cabró, però obvia la verdadera fortalesa d’Egan, la torrassa que realment l’acosta a Franzen i a David Foster Wallace: la seva solidesa simbòlica, lliure com correspon de prejudicis de gènere.

MURS, SORTIDES, LABERINTS / Perquè La torre mestra, en efecte, és una obra que juga al realisme amb fantasmes, a la feudalització d’internet, al silenci de la hipercomunicació. És un títol d’alt calat semiòtic, sobretot en les seves portes, murs, sortides i labe-rints. Tothom està tancat en aquesta obra, tothom mira d’escapar-se’n, encara que sigui com a les Presons de Piranesi, com en les escales impossibles d’Escher, com en Kafka. Com en aquell cuc -insòlitament convertit en «anaconda» en la traducció castellana- que desitja devorar el protagonista, com en la porteta mental que Holly obre a Ray, com en el secret que va salvar Howie.

Si Jennifer Egan arriba on arriba en aquest llibre, si s’equipara en fi de tantes formes a El Mago de John Fowles, és justament per això mateix: perquè en el més fondo del seu ingent castell literari, creu que només cal una miqueta de carn per foradar la pedra.

Les lletres nord-americanes i Edicions de 1984 (1/3) [Diari Ara]

Font: Diari Ara / Jordi Nopca

Una escriptora molt atenta a l’arquitectura textual

Fa dos anys Jennifer Egan va guanyar el Pulitzer de ficció amb El temps és un cabró, experiment narratiu a mig camí de la novel·la i el recull de contes. Al llibre connectava les vides d’una sèrie de personatges en diferents moments de la seva vida: hi havia, entre d’altres, un mànager de rock, una cleptòmana, una vella glòria musical i un jove que se’n va de safari a l’Àfrica. “El problema de la ficció actual és que d’una manera artificial s’ha acabat estrenyent massa -reconeixia Egan quan va aparèixer l’edició catalana del llibre-. El Quixot de Cervantes és experimental i postmodern, i passa el mateix amb el Tristram Shandy , de Laurence Sterne. La novel·la va ser inventada per ser flexible: l’escriptor ha de poder jugar i experimentar amb arguments i formes”.

Publicada en anglès el 2010, El temps és un cabró va ser precedida el 2006 per La torre mestra, que Edicions de 1984 i Minúscula presenten ara. La història que explica la novel·la és el retrobament entre dos cosins vint anys després d’una experiència traumàtica. Després de l’incident, el Howard, que té 35 anys, fa vida de jubilat gràcies a haver comerciat amb accions (“la feina més merdosa i sense cap ni peus que et puguis imaginar”), i el Danny s’ha convertit en addicte a les noves tecnologies. Junts es dediquen a restaurar un castell medieval en algun punt de l’Europa oriental per convertir-lo en un negoci de turisme rural. Un dia el Danny veu que alguna cosa es mou a la torre mestra, el lloc on abans hi havia les masmorres. La troballa és només la primera d’una sèrie de percepcions estranyes que el porten a pensar que, probablement, el seu cosí intenta parar-li una trampa com a revenja de la mala passada que li va jugar.

Egan pren com a punt de partida els paràmetres de la novel·la gòtica i els unta de modernitat. Entre les estratègies narratives utilitzades hi ha les enumeracions sorprenents, l’opció de presentar els diàlegs com si es tractés d’una obra de teatre i l’enigmàtic narrador, el Ray, que explica la història a la seva professora d’història, la Holly, complint condemna tancat en una presó. “Escric sense guió previ, i procuro fer-ho en un estat gairebé inconscient”, admet l’escriptora, que dedica de tres a cinc anys a cada projecte. Des del 1995 només ha publicat quatre novel·les.

Novetat editorial: «La torre mestra», de Jennifer Egan. Traducció de Carles Miró.

La torre mestra
Jennifer Egan
Traducció de Carles Miró
isbn 978-84-15835-17-2
Mirmanda, 116
320 pàgines
20,00 euros

Dos cosins, marcats a foc per una experiència traumàtica d’infantesa, es reuneixen vint anys després per restaurar un castell medieval mig abandonat perdut en algun punt de l’Europa oriental. Les coses entre ells dos han canviat substancialment des d’aleshores. En Danny, destinat a triomfar, ara no és més que un addicte a les noves tecnologies propietari d’una vida mediocre. En Howard, que després del seu trauma tenia tots els números de convertir-se en una víctima de reformatori i de centre de desintoxicació, ara fa vida de jubilat esponerós amb poc més de trenta-quatre anys. Un autèntic nou-ric triomfador i llunàtic entestat a reproduir el joc d’infantesa truncat rere els murs d’un castell sense connexió wifi ni res de res.

Qui ens parla de les aventures d’aquest parell de cosins és en Ray, que compleix condemna tancat en una presó i que, per matar el temps i impressionar la Holly, la seva professora d’escriptura, relata tota aquesta història. A partir d’aquí, endinsats ja en l’arquitectura inversemblant però al mateix temps del tot convincent d’aquesta novel•la plena de trampes i passadissos, Jennifer Egan ens deixa impagables reflexions sobre la modernitat, la paranoia, l’abisme, el poder, la imaginació i la manca de llibertat.

Jennifer Egan, originària de Chicago (1962), ha estat reconeguda per la seva narrativa poc convencional sobre l’angoixa moderna i la identitat. Entre les seves novel•les, destaquen The Invisible Circus, Look at Me i El temps és un cabró, guanyadora del premi Pulitzer 2011 i publicada en aquesta mateixa col•lecció.