DIJOUS 27 D’OCTUBRE
A la llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès
A la llibreria els Nou Rals de Viladecans:
A Sant Cugat:
DISSABTE 29 D’OCTUBRE
A Les Borges Blanques
Font: Jaume Claret / Diari Ara
L’exiliat líder d’Estat Català, Francesc Macià, en companyia del seu secretari, el lletraferit balaguerí Josep Carner Ribalta, abandonava París el 15 d’octubre del 1925 camí de Moscou, buscant finançament soviètic per alliberar Catalunya del jou primoriverista i declarar-ne eventualment la independència. Només l’arrencada justifica sobradament tant la picada d’ull tintinesca com l’esforç mancomunant d’Enric Ucelay i Joan Esculies, autors de Macià al país dels soviets, per rescatar aquesta oblidada aventura del nacionalisme insurreccional català.
Fascinat per l’aixecament de Pasqua irlandès, Macià no havia estalviat intents per trobar pagadors del seu projecte d’alliberament nacional: el fracassat Emprèstit Pau Claris, els reticents catalans d’Amèrica, els suspicaços anarquistes, els apocats republicans espanyols, les confuses altres nacionalitats (de bascos a rifenys), els incerts especuladors estrangers… Barrats tots el camins, la retòrica soviètica sobre la llibertat dels pobles legitimava el quixotesc viatge i les reunions amb Bukharin i Zinóviev; amb José Bullejos, del Partit Comunista Espanyol; amb Jules Humbert-Droz, de la Comintern, i Andreu Nin, de testimonis.
Abans dels Fets de Molló
Set setmanes, 18.700 francs (uns 15.000 euros) i milers de quilòmetres després, evidenciaran l’atzucat de la via comunista. Ni la proposta de Macià –un anacronisme romànticovuitcentista pels bolxevics–, ni la ferotge baralla per la successió de Lenin, afavorien un altre resultat. Amb tot, les esperances encara s’arrossegarien fins a principis del 1926. Al novembre, l’aposta ja seria Prats de Molló. Amb aquest curiós fil argumental, Ucelay i Esculies saben transcendir doblement les limitacions de l’anècdota.
D’una banda, basteixen un relat amè, sustentat en una àmplia bibliografia i arxius inèdits, farcit de pertinents flashbacks que els permeten interessants digressions sobre la Revolució Russa, la dictadura de Primo de Rivera, la política espanyola o el nacionalisme català. De l’altra, conscient o inconscientment, el llibre ens tempta a cercar continuïtats amb l’actualitat. ¿Com es pot no vincular el wishful thinking dels informes La tradició revolucionària de Catalunya i Per la revolució a Espanya adreçats pel líder d’Estat Català a la cúpula soviètica, amb les esperances sobiranistes que ho fien tot a la conjunció del voluntarisme propi i la magnificència externa? Posats a cercar paral·lelismes, potser és adient recordar una de les màximes del mateix Macià: “El meu criteri ha sigut sempre el de fer una cosa ben feta, sobretot el primer cop”.
Font: Ignasi Aragay / Diari Ara
Amb la dictadura de Primo de Rivera, Francesc Macià havia marxat a l’exili. El seu objectiu era promoure una invasió de Catalunya que produís un aixecament popular que, al seu torn, fes possible la independència de Catalunya. Necessitava suports polítics i diners. Primer va intentar un “front únic” dels partits nacionalistes catalans. Després una aliança amb forces de les altres nacionalitats de l’Estat. Finalment va intentar sumar el seu separatisme amb l’anarcosindicalisme i el comunisme revolucionaris. La CNT era forta a Catalunya, i el comunisme podia aportar cobertura i finançament des de Moscou. Era una jugada arriscada, que feia dubtar molts dels seus, començant pels catalans d’Amèrica, alhora gasius i exigents. Li havien fallat altres intents d’aconseguir recursos de capitalistes polonesos, francesos i txecs, i d’homes de negocis grecs.
Així doncs, la tardor del 1925 va posar rumb a Rússia, igual com mesos abans havien fet Josep Pla i Eugeni Xammar. En aquests anys pre-Stalin i pretotalitaris, Europa mirava cap a l’experiment soviètic amb tant interès com recel. Aquell viatge, i tot el que va envoltar-lo -tant el context català i espanyol com el rus- és el que expliquen Enric Ucelay-Da Cal i Joan Esculies al llibre Macià al país dels soviets (Ed. 1984). És fruit d’una extensa recerca en què destaquen els papers inèdits trobats a l’Arxiu de la Internacional Comunista a Moscou.
“Ha arribat a Moscou, fa cinc dies [tres, en realitat], el cap del moviment nacionalista-separatista català, Macià, el partit del qual posseeix una gran influència sobre la massa de petits pagesos i dels petitburgesos de Catalunya. Es tracta d’un antic oficial superior de l’exèrcit espanyol, antic diputat i un element certament seriós com a nacionalista revolucionari”. La descripció, força precisa, la fa el suís Humbert-Droz, secretari de la Comintern (Internacional Comunista) per als països llatins. Va adreçada a Zinóviev, president de la institució.
Macià, que tenia 66 anys, va estar-se a la capital russa del 24 d’octubre al 28 de novembre, acompanyat del seu secretari-poeta, l’ingenu i jove Josep Carner Ribalta. Va ser víctima d’un moment intern rus poc propici: feia poc que havia mort Lenin i s’havia desfermat la lluita pel poder de Zinóviev i Kàmenev contra Bukharin i Stalin. Es va arribar a reunir amb Zinóviev i Bukharin (un de cada bàndol). No va poder fer-ho amb Trotski, que ja havia començat a caure en desgràcia. Finalment va marxar fastiguejat, amb bones paraules però sense cap compromís per la causa catalana. Un any després, el novembre del 1926, amb forces precàries, tirava endavant el fracassat complot de Prats de Molló, que, tanmateix, el convertiria en una figura internacional d’aura quixotesca, un retrat que els autors s’encarreguen de desmentir: “El líder d’Estat Català no era, ni aleshores ni després, el Quixot català, boig i messiànic, com sovint se l’ha presentat -una imatge que, fins a cert punt, ell mateix cultivà-, sinó un polític hàbil que, en aquest període de conspiracions, i amb escassos recursos, estava decidit a explorar aliances i oportunitats dins la política espanyola contra el règim de Primo de Rivera”.
Font: Xavier Graset / Nació Digital
Al control duaner a Moscou un policia li pregunta a Francesc Macià, aleshores dirigent d’Estat Català, mentre regira la documentació -desconfiat i veient papers amb la simbologia separatista, amb una estelada-: «Us guia una estrella blanca? Per què no roja? Qui sou? Sou comunistes? Què us porta a les terres de la Unió Soviètica?» D’això fa 90 anys. Macià acompanyat del seu secretari Josep Carner-Ribalta que anota. «Amb el nom de Catalunya entrem sense passaport».
Els historiadors Joan Esculies i Enric Ucelay-Da Cal han publicat Macià al país dels soviets (Edicions de 1984) i expliquen el seu periple buscant finançament a l’URSS pel seu projecte d’insurrecció.
Va fer ruta des de París, passant per Bèlgica, Holanda, Alemanya,Lituània i Letònia, i es va estar 5 setmanes a Moscou. Es va poder entrevistar amb Bukharin, secretari general del Comintern, acompanyat pel suís Jules Humbert-Droz, el responsable del Comintern pels països llatins i José Bullejos Sànchez, secretari general del PCE, que no és que jugués un paper massa net. La idea d’exportar la revolució a Espanya i amb l’objectiu que els catalans fessin camí cap a la independència no va acabar de convèncer els mandataris soviètics, que estaven en pugnes intestines: Bukharin i Zinoviev, que també va rebre Macià, es barallaven pel poder.
Macià va optar per buscar finançament a la Unió Soviètica, vist que el viatge als EUA on hauria buscat el suport de les comunitats catalanes, a l’estil del que havia fet anys abans Eamon de Valera amb Irlanda, era massa llarg. També havia fracassat l’intent de finançar-se amb bons patriòtics, els Pau Claris. De manera que va optar per l’URSS. I va buscar el suport de la CNT que era el sindicat majoritari, i d’una part del PNB. El resultat de l’expedició, detallada fins a l’última despesa, des d’àpats a bufandes, va costar 18.700 francs, uns 15 mil euros d’avui.
Trotski, que sis anys més tard li demanaria un visat per sortir de la petja d’Stalin, tampoc el va rebre. Al final va tornar amb un document que no es comprometia a res, i sense els diners. Amb tot, Macià va acabar tirant endavant i el complot de Prats de Molló, un nou fracàs, l’acabaria llençant a la presidència de la Generalitat, després de la fama agafada al judici de París.
I la història, la tossuda història de la persistència de buscar els camins més singulars per aconseguir la independència. La independència i el finançament. D’aquella lliçó, que no té res a veure amb el moment present, Esculies creu que l’intent de sumar esforços amb la CNT (junts en una primera fase i amb objectius finals diferents) és el que hauria de servir ara per sumar esforços amb altres partits a banda de Junts pel Sí i la CUP, per reivindicar un referèndum, i que després cadascú defensi el que vulgui.
Macià tenia pressa, i ara també se’n té, malgrat que la revolució social que propugna la CUP esperarà a decidir la investidura el dia 27, just després de l’aniversari de la mort de Macià que cada any recordem per Nadal.
*
DIMARTS 15 A LA LLIBRERIA LAIE
DIMARTS 15 A LA LLIBRERIA 22 DE GIRONA
DIMECRES 16 A LA LLIBRERIA LA CALDERS
DIJOUS 17 A LA LLIBRERIA CALDERS
Jordi Nopca (Puja a casa), Víctor Garcia Tur (Twistanschauung) i Miquel Adam (Torero d’hivern) parlen dels seus llibres de relats i dels mestres del gènere. A les 19.30 a la llibreria La Calders
Font: Toni Mata / Regió 7
La incansable producció assagística de Joan Esculies té un nou títol a les llibreries, «Macià al país dels soviets». No és un capítol de la biografia del president de la Generalitat que es desconegués, però només se’n tenien les referències anotades pel seu secretari, Josep Carner-Ribalta. Una recerca exhaustiva en arxius moscovites ha permès ampliar el coneixement d’una aventura de l’Avi que va fracassar
El sobiranisme català, a desgrat d’allò que passi a partir d’ara, ha viscut de resignar-se a l’evidència. Naïf, excitat o derrotat, no ha deixat mai d’esperar el seu moment. Francesc Macià (1859-1933) se’n va anar la tardor del 1925 a Moscou per cercar en el règim soviètic complicitats i recursos per derrocar Primo de Rivera, que aleshores ja feia dos anys que exercia com a dictador a Espanya. Les vicissituds d’aquell trajecte que el polític separatista va dur a terme acompanyat de Josep Carner-Ribalta, un dels seus secretaris personals, i que no cal confondre amb el cèlebre poeta, és objecte d’estudi en un assaig dels historiadors Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948) i Joan Esculies (Manresa, 1976).
El president nord-americà Woodrow Wilson va proclamar el 1918 el dret d’autodeterminació dels pobles. Enduts per l’eufòria, els independentistes catalans van veure en la resolució de la Primera Guerra Mundial una escletxa per assolir les seves aspiracions. Però a final del 1925, a Macià ja no li quedava gairebé cap carta per jugar. Dos dies després del cop d’estat de Primo de Rivera del 13 de setembre del 1923, se’n va anar a l’exili francès i, «a partir d’aquest moment, la seva preocupació principal fou mirar d’acumular els fons econòmics, els homes i les aliances suficients per equipar una força armada a fi d’alliberar Catalunya i Espanya», tal com expliquen els autors en el llibre.
Però, què va fer pensar a Macià que la solució als seus anhels era rere les parets del Kremlin? «Va ser un viatge a la desesperada», explica Esculies. «La CNT era la gran força sindical a la Catalunya del moment i va ser perseguida per la dictadura» i, tot i els recels mutus, «van negociar una aliança amb Macià amb l’objectiu comú de fer fora Primo de Rivera», apunta l’historiador manresà: «es tractava de fer un tros del camí junts per tal que, un cop assolida la missió que els unia, cadascú lluités pel seu model social». Per la seva part, «els bolxevics russos veien en Macià un interlocutor per apropar-se a la CNT i difondre la seva ideologia». El viatge del futur president Francesc Macià a Moscou era fins ara conegut gràcies al relat del lletraferit Josep Carner-Ribalta. Esculies, però, va investigar en l’Arxiu de la Internacional Comunista i en va extreure una documentació que és la gran aportació de Macià al país dels soviets (Edicions de 1984). «Altres historiadors ja havien remenat el fons, però buscant papers de la guerra civil».
Macià i Carner-Ribalta van sortir de París el dia 15 d’octubre del 1925 en direcció a Bèlgica, i van arribar a Moscou nou dies després havent passat per Holanda, Alemanya, Lituània i Letònia. «L’opció soviètica era la via més ràpida, perquè l’altra opció que tenia l’Avi era anar a cercar suports a les comunitats catalanes dels Estats Units, com havia fet per a Irlanda Éamon de Valera. Però el viatge al’altra banda de l’Atlàntic en vaixell durava unes quantes setmanes i Macià tenia pressa perquè considerava que aquell era el moment ideal, amb Primo debilitat per la guerra del Marroc», indica Esculies, i afegeix que «Macià, però, va tornar sense els diners». El polític d’Estat Català era un visionari o un ingenu? Esculies reconeix que hi ha dues respostes: «efectivament, era un ingenu; o bé ja sabia que era impossible, però si feia tot aquest teatre, tindria un impacte propagandístic». L’autor bagenc és del parer que «Macià tenia un pla molt detallat i organitzat per fer la invasió de Catalunya, tot i que potser un punt naïf».
Un cop instal·lat a Moscou, Macià va dictar a Carner-Ribalta un informe sobre «les condicions de la revolució a Catalunya» i un altre –Per la revolució a Espanya–a instàncies de Nikolai Ivànovitx Bukharin, secretari general del Comintern, amb qui no es va poder entrevistar fins al dia 13 de novembre, acompanyats per Jules Humbert-Droz, secretari de la Comintern per als països llatins, i José Bullejos Sánchez, secretari general del Partit Comunista d’Espanya. «Macià, però, es va trobar que hi havia un canvi de lideratge a la Internacional Comunista» entre el president Grigori Ievséievitx Zinóviev i Bukharin. «Ambdós estaven ocupats en una guerra subterrània per guanyar suports de cara al catorzè congrés del Partit Comunista Rus» i tampoc Trotski es va deixar veure per Moscou durant aquells dies. Cap a les deu de la nit del dia 28 de novembre, «una mescla d’intuïció i d’avorriment va suggerir a Macià que de Moscou no en trauria gaire res més» i va dir a Carner-Ribalta que fes les maletes per emprendre el camí de retorn. «Zinoviev era qui manava, però va caure en desgràcia, i Bukharin va agafar més relleu. Era difícil per a Macià saber amb qui parlava», conclou Esculies. Un any després, Macià va preparar la invasió de Catalunya amb un grup de militants d’Estat Català, una aventura coneguda com els Fets de Prats de Molló que va avortar una delació a la policia francesa. No obstant això, durant aquells anys, Macià «va parlar amb molta gent i va ser reconeguda la seva lluita contra la dictadura», un actiu polític que el va dur a la presidència de la Generalitat. Francesc Macià va morir el 25 de desembre del 1933.
Font: Jordi Amat / La Vanguardia, Cultura/s
Història. El 1925 Francesc Macià va viatjar a la capital de la Rússia Soviètica.
Ara dos historiadors, Ucelay i Esculies, reconstrueixen el periple del líder
d’Estat Català i desgranen les claus i les estratègies del projecte insurreccional
“Un misterioso instinto me asegura que en ese episodio ha habido materia para escribir un librito admirable” (El complot de Perpiñán, 12/XI/1926). Gaziel, senatorial, més aviat se’n fotia. Havia passat una setmana des de la desarticulació del complot de Prats de Molló per part de la policia francesa. El 4 de novembre l’excoronel de l’exèrcit espanyol Francesc Macià –líder d’Estat Català– i els seus havien estat detinguts quan eren apunt d’iniciar un intent d’invasió militar de Catalunya que hauria de possibilitar la independència i desencadenar un procés revolucionari que acabaria amb la dictadura de Primo de Rivera. Dos dies després de publicar-se l’article de Gaziel, Ferran Soldevila, també des de Barcelona, signava amb pseudònim la seva valoració per a un diari suís. “Una vegada fracassat el cop, les seves conseqüències seran probablement nul·les en la política espanyola”.
Cap d’aquells dos burgesos liberals –Gaziel i Soldevila– podien suposar que el fracàs separatista, paradoxalment, seria clau en la construcció d’un mite: Macià com l’encarnació pura de l’esperança republicana que arrasaria a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 forçant el canvi de règim. No ho podien suposar perquè tot plegat, descodificat des de Barcelona, tirava més aviat a pintoresc. Però a més ni l’un ni l’altre podien fer-se a la idea que per comprendre-ho, com va escriure Giovanni Cattini, calia inscriure els Fets en la geoestratègia internacional dels anys vint. Cattini ho va mostrar documentant-ne l’envitricollada connexió italiana.
Ara els historiadors Enric Ucelay –l’estudiós més sistemàtic del nacionalisme radical català– i Joan Esculies, en un llibre ple d’informació inèdita exposada de manera summament atractiva (l’arrencada, reconstruint el viatge de Macià i el seu col·laborador Josep Carner-Ribalta a Moscou, és de pel·lícula), detallen la connexió soviètica del complot. L’anècdota, com passa amb la majoria de records (començant per la versió de Carner, la de les memòries reeditades per l’editorial Viena el 2009), ha devorat l’encreuament de problemàtiques que es van posar en joc durant una estada a la Unió Soviètica que va començar el 24 d’octubre de 1925 i va acabar el 28 de novembre. La vàlua de Macià al país dels Soviets és que, sense oblidar la quotidianitat d’una excursió que va costar 18.700 francs (àpats, bufandes, anades al cinema…), connecta l’evolució del projecte insurreccional de Macià amb les pugnes pel control del poder a la URSS després de la mort de Lenin, els intents fallits d’impulsar revolucions a altres països (començant per Alemanya) i tot plegat en el marc de la interpretació amb el que es clou el llibre: l’exposició de les reflexions, sovint contradictòries, sobre la relació entre marxisme i qüestió nacional, de Marx a Stalin passant per Rosa Luxemburg. Després de temptejar diverses alternatives per dur a terme la invasió, Macià es va decidir a connectar amb el Partit Comunista d’Espanya a París. Abans l’intent de crear un front únic catalanista no havia quallat. L’intent d’obtenir recursos a través d’un emprèstit també va fracassar.
Havia pactat, això sí, una aliança per posar fi a la dictadura –amb una part dels nacionalistes bascos i sobretot amb l’anarquista CNT–, però la revolta s’havia de substanciar. Potser la solució era la Internacional Comunista –el Comintern–, que el va convidar a Moscou per plantejar-ho. En arribar els va rebre Nikolai Bukharin, peça clau del poder: era el director de Pravda i secretari general del Comintern. Bukharin va demanar un informe i Macià, tancat dos dies a l’hotel Lux,en va redactar dos. A tots dos, redactats en francès i conservats a l’Arxiu de l’Estat Rus d’Història Política i Social de Moscou, hi han accedit Ucelay i Esculies (així sabem amb precisió les armes que necessitava). A banda d’aquest filó també han exhumat papers enterrats a l’Arxiu Nacional: fascina la carta ansiosa a Andreu Nin, dirigent de la internacional sindical i un dels interlocutors dels dies moscovites.
Temps de revolució
L’obsessió del cabdill independentista era aquesta: “El moment present és el més favorable per a la revolució que ens hem plantejat”. Hi havia pressa perquè si l’acció es posava en marxa seria imparable. Hi hauria sollevaments, lluites, vagues, atemptats… Però ni li feia costat José Bullejos –delegat del PCE a les reunions– ni ho va veure clar Bukharin. Durant una trobada va passar una nota definitiva al responsable de la Comintern pels països llatins que també hi era: “El separatista és massa vell, i el comunista, massa jove!”. Es va signar un acord, sí, però no comprometia els soviètics gairebé a res. El 25 de novembre hi va haver comitè executiu de la Comintern. Es va llegir l’acord d’Estat Català i el PCE. I la resolució va ser clara: s’havia de treballar per abolir la dictadura espanyola, certament, però abans d’entrar en acció, calia fer feina d’agitació i mobilització. De poc va servir que, per cortesia, els catalans fossin rebuts per Zinóviev, president de la Comintern però amb una influència minvant. L’alternativa soviètica de Macià, plantejada poc abans d’un congrés clau del Partit Comunista Rus, va quedar desactivada. Tornava a París. Les possibilitats per dur a terme l’atac, creia, encara eren perfectes.
Macià al país dels soviets
Enric Ucelay-Da Cal / Joan Esculies
De Bat a Bat, 35
978-84-15835-68-4
304 pàgines
18 €
Després de la Revolució Russa, els bolxevics van prometre ajut econòmic i material als moviments nacionals que volien resoldre els seus plets per «alliberar-se de l’imperialisme». Atent a aquests cants de sirena, i d’acord amb l’afany del catalanisme de cercar suports externs per a la seva causa, a l’octubre de 1925 Francesc Macià va viatjar a la llunyana i desconeguda Rússia soviètica.
A partir de documentació inèdita de Macià trobada a l’Arxiu de la Internacional Comunista a Moscou i amb un profund coneixement del personatge i del seu temps, els autors situen l’aventura del cabdill separatista en el context hispànic i internacional i desgranen les claus del periple revolucionari de l’Avi per mitja Europa.
Hi va haver un moment en què el futur president de la Generalitat de Catalunya va creure que els hereus de Lenin l’ajudarien a bastir un exèrcit per endegar l’acció de Prats de Molló que planejava. Però, ¿i Zinóviev, Bukharin i Trotski? ¿Van creure ells en les possibilitats reals del separatisme català?
Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona i doctor per la Columbia University de Nova York. Ha dedicat prop de cinquanta anys a l’estudi dels nacionalismes. És autor de llibres com ara La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1982) o El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (2003), entre altres. El seu llibre més recent, dirigit en col·laboració amb Manel López Esteve i Arnau Gonzàlez Vilalta, és 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (2014). Una part important de la seva obra, principalment els seus gairebé tres-cents articles, és accessible en PDF a enricucelaydacal.weebly.com.
Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) és doctor en Història per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), màster en Nacionalisme i Conflicte Ètnic pel Birkbeck College de la Universitat de Londres i llicenciat en Periodisme i en Biologia. És autor, entre altres, de Josep Andreu Abelló. Els clarobscurs del catalanisme (2015), Via fora, lladres! El separatisme català i el teatre patriòtic (2014), Evitar l’error de Companys! Tarradellas i la lliçó dels Fets d’Octubre (2014), Josep Tarradellas (1899-1936). Dels orígens a la República (2012) i Joan Solé i Pla, un separatista entre Macià i Companys (2011). Amb David Martínez Fiol ha publicat 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial (2014). Més informació a joanesculies.com.
Font: Toni Mata / Regió7
L’historiador manresà Joan Esculies publica la biografia de Josep Andreu Abelló, fundador d’ERC, home de Companys, exiliat enriquit i figura clau en la transició democràtica. El seu retrat i el de Joan Solé i Pla creuen el segle XX catalanista
Joan Esculies (Manresa, 1976) és un corredor de fons que reconstrueix metre a metre la trajectòria vital i política de Josep Tarradellas des del convenciment que la seva figura, clau per a la història del catalanisme, no ha estat encara del tot ben compresa. Lector infatigable i autor prolífic, l’historiador bagenc ha conclòs amb la biografia de Josep Andreu Abelló un díptic sobre la trajectòria d’Esquerra Republicana i el moviment catalanista que va iniciar amb el retrat de Joan Solé i Pla. El conjunt ofereix una panoràmica del segle XX que l’estudiós considera un element necessari per a l’objectiu primordial. «Per entendre Tarradellas ens cal conèixer també les trajectòries de la gent que hi havia al voltant», apunta.
Esculies constata en l’epíleg de Josep Andreu Abelló. Els clarobscurs del catalanisme (Edicions de 1984) que quan interpel·lava algú sobre l’objecte del seu treball, sovint es va trobar amb la següent resposta: «Perdona… qui?». Però Josep Andreu Abelló (Montblanc, 1906-Madrid, 1993) no és un personatge menor en el trànsit del país per la República, la dictadura i la transició democràtica. «Andreu ocupa tot el segle del catalanisme i te’l trobes arreu», apunta.
L’afirmació no és exagerada. La seva petjada és visible en la formació d’ERC a principi dels anys 30 i, quatre dècades més tard, en la rebotiga de la liquidació controlada de la dictadura i el pas amb peus de plom cap al règim democràtic. Entremig, «va ser president de l’Audiència de Barcelona durant la guerra, jugant-se la vida amb els pistolers anarquistes voltant per allà, va marxar a l’exili, va repartir diners de la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols i, finalment, va anar a Tànger, on va dirigir un banc». Tot d’episodis salpebrats d’algunes llegendes que la documentació no permet aclarir. «Estudiar la trajectòria d’Andreu et serveix per veure que el catalanisme també té les seves ombres, i avui en dia no el reivindica pràcticament ningú, ni ERC. La seva figura et pot agradar més o menys, però sense la gent com ell ara no ni tan sols hi hauria el procés sobiranista».
Josep Andreu Abelló va dictar fa trenta anys unes memòries al periodista Siscu Baiges que mai van arribar a veure la llum. Aquell text del 1985 requeria un notable treball d’edició per fer-lo digerible per al públic, però el redactat va dormir el son dels justos fins que el seu fill, Narcís Andreu, va accedir l’any 2010 a deixar-les llegir a Joan Esculies. «Som davant d’un personatge que va fer molt contactes, i a casa seva s’hi reunien persones de totes les tendències», explica l’autor, assenyalant que aquesta és una de les claus que expliquen que algú amb el seu perfil pogués ser, amb el pas dels anys, com a mínim tolerat pel règim franquista.
Una de les llufes que porta penjada la biografia d’Andreu és la d’haver-se quedat diners de la Junta d’Auxili, «però no hi ha cap document que ho provi», apunta Esculies. «Va fugir a França i després cap a Mèxic, i era encarregat de repartir els fons de la JARE, com Indalecio Prieto. Però no hi ha inventaris, no se sap què portava el vaixell Vita quan va anar cap a l’exili a Amèrica», continua, i afegeix que «Andreu va fer diners a Tànger i hi ha qui l’acusava que no havia fet altra cosa que fer aflorar els que havia obtingut il·lícitament a Mèxic. De fet, crec que d’allí en va marxar deixant un forat econòmic i havent fet un mal negoci en unes mines amb Roc Boronat». Esculies té clar que «les enveges acaben reescrivint la història i, repeteixo, aquesta suposada mala pràctica d’Andreu no es pot demostrar».
«Si Tarradellas no hagués estat president de la Generalitat, tampoc formaria part del santoral d’ERC», afirma Esculies, taxatiu. Andreu va acabar la seva vida política a les files del PSC, i sempre va mantenir amb Tarradellas «una relació d’estira-i-arronsa». El personatge estudiat per Esculies va fer de «morter» entre ideologies oposades en el procés de transició cap a la democràcia, i va entendre que «la Catalunya del 77 no era la del 39. Ells van viure la guerra, els més joves no. I els veterans van mantenir una actitud pragmàtica: als anys 70, hi havia el que hi havia. El càlcul era: millor una monarquia parlamentària com la de la Gran Bretanya que no pas una dictadura».
Esculies confiava que les memòries d’Andreu revelarien la veritat de la mort d’Andreu Rebertés, nomenat per Lluís Companys com a cap de la Comissaria d’Ordre Públic. Detingut després de ser acusat d’utilitzar el càrrec per intentar eliminar la seva exsogra, i havent denunciat que hi havia un complot d’Estat Català per assassinar Companys, va ser empresonat i va aparèixer mort a la carretera de Calaf el dia que era traslladat a Andorra. «Entre el nacionalisme radical corria el rumor que Rebertés sabia que un amic íntim de Companys estava molt implicat en l’assassinat dels germans Badia»
Font: Víctor Alexandre
Durant molts anys, Catalunya ha estat un poble que s’ha definit evitant definir-se. És a dir, ha estat un poble tímid que havia fet de l’ambigüitat un dels seus trets nacionals. Ara, per sort, les coses han fet un tomb i la societat catalana es mostra molt més assertiva. Una prova fefaent la tenim en l’acte d’insubmissió que ha suposat la celebració del 9-N, malgrat les amenaces espanyoles. Amb tot, és ben cert que encara hi ha moltíssima gent en la política, en el periodisme i en el món artístic que practica la indefinició com a estratègia personal per posar el plat a taula. Només cal escoltar com fugen d’estudi els portaveus d’algunes noves sigles d’esquerres cada cop que hom els pregunta si estan a favor o en contra de la independència de Catalunya. La resposta que donen és la mateixa que la d’una coneguda i octogenària formació de dretes –”a la nostra formació hi ha gent de moltes sensibilitats”–, cosa que demostra fins a quin punt alguns dels qui es pretenen nous estan amarats de comportaments vells. S’entén, per tant, que molts escriptors s’hagin emparat en la institucionalització d’aquesta ambigüitat per no haver de definir-se sobre la llibertat del país.
Com a atenuant, tanmateix, cal fer una consideració, i és que les captivitats dilatades en el temps –tres segles en el cas de Catalunya– configuren tarannàs col·lectius porucs i insegurs que difícilment abordaran temes compromesos com la independència nacional o la situació de la llengua. Això ha fet que hi hagi tan poca literatura de ficció i tan poques obres de teatre que descriguin la nostra realitat política o que parlin de l’opressió espanyola que patim i de les diferents intensitats de la lluita catalana per la llibertat al llarg dels anys.
Hom dirà que les quatre dècades de repressió franquista no ho afavorien gens, i és cert, però també ho és que l’anomenat bonrotllisme progre d’avui –sempre en irreflexiva complicitat amb l’Estat espanyol– ha defugit la reivindicació nacional i ha optat per un tractament hispanocèntric de la vida catalana. Per això és tan interessant el llibre Via fora, lladres! El separatisme català i el teatre patriòtic (Edicions de 1984, 2014), de Joan Esculies, que ens explica quins eren els nostres moviments patriòtics a començament del segle passat, més enllà de l’àmbit folklòric, i en quina mesura es van fer sentir en el camp dramatúrgic. De fet, n’hi ha prou d’aprofundir-hi una mica per veure que avui dia, cent anys després, Espanya continua dient les mateixes coses que deia aleshores. Esculies ho resumeix molt bé amb aquestes paraules: “Des de Madrid se sent, i d’aquesta ciutat emana, la por a la mutilació d’una Espanya que ha anat perdent dominis, que ha vist disminuir el seu imperi i que no pot, ni sap, diferenciar entre la seva forma de ser imperial fins aleshores i la seva personalitat nacional, encara en construcció. Gairebé com si d’un component atàvic es tractés, així com els gals del llogarret d’Astèrix temen que el cel els caigui damunt del cap, el nacionalisme espanyol es conforma sentint pànic davant qualsevol debat sobre la forma de l’Estat, perquè aquest remet d’immediat a la imatge de la divisió i l’esquarterament territorial.”
Com veiem, res no ha canviat a Espanya, en aquest sentit. L’absolutisme, com a actitud espanyola de vida, roman inalterable. Només cal revisar la producció teatral catalana de la segona meitat del segle XIX i de les primeries del XX per constatar que bona part dels retrets que fèiem a Espanya en aquell temps són idèntics als que li fem avui en l’àmbit de la política, de la cultura o de la llengua. L’estol d’obres patriòtiques recollides per Joan Esculies ens ho mostra diàfanament: Un quefe de la Coronela, d’Antoni Ferrer Codina; Claris, de Conrad Roure; Mestre Oleguer i Joan Dalla, d’Àngel Guimerà; Via fora, lladres!, de Manuel Rocamora; Lo forjador d’acer, de Pau Guiteras i Pau Rosés; i Jordi Erín, Els segadors de Polònia, Sota el cel de la pàtria i El drap sagrat, de Josep Burgas.
La més antiga d’aquestes obres, Un quefe de la Coronela, data del 1867 i és una història d’amor amb el rerefons del setge del 1714. Claris, del 1879, com el seu títol indica, gira entorn la figura de Pau Claris, president de la Generalitat de Catalunya, i presenta un conflicte amorós per raons ideològiques, dins el marc del Corpus de Sang i de la guerra dels Segadors, alhora que ens interroga sobre si hem de considerar catalans els qui actuen “contra el poble”. Per la seva banda, Mestre Oleguer i Joan Dalla, d’Àngel Guimerà, situen l’acció en ple combat contra Felip V. La primera, mostra un constructor de carros del barri de la Ribera que ha perdut la dona i els fills i que, mancat de municions amb què lluitar, acaba disparant les denes del rosari d’argent familiar fins que és ferit de mort tot cridant: “A fora, lladres! Visca la llibertat de Catalunya!”. I la segona, Joan Dalla, cal dir que es podria haver representat perfectament en els actes del Tricentenari, ja que té un gruix de qualitat esplèndid i mostra el nefast paper que van desenvolupar els col·laboracionistes catalans en la caiguda i posterior sotmetiment de Catalunya a les lleis de Castella. Aquí, Guimerà centra aquesta qüestió en un botifler anomenat Ferrer que fins i tot és rebutjat pel duc de Berwick, comandant de l’exèrcit borbònic, per a indicar-nos que els traïdors, al capdavall, acaben per no inspirar respecte a ningú.
Pel que fa a la resta d’obres, diguem que la més destacada és Jordi Erín, de Josep Burgas, estrenada el 1906 al Teatre Romea de Barcelona amb un èxit tan gran que l’autor, reclamat pels aplaudiments del públic, va haver de sortir tres cops a l’escenari a saludar. Es tracta d’una al·legoria sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya a través del conflicte entre Irlanda i Anglaterra a mitjans del segle XIX. D’aquesta manera, canviant el govern espanyol pel britànic, l’autor podia parlar amb llibertat i eludir la reprovació de les autoritats espanyoles. És el personatge de Jordi Erín, personificant Irlanda, qui diu aquestes paraules: “Per cada vegada que el govern del centre s’hagi pres la molèstia d’escoltar-nos (com qui ens fa un gran favor!) donant, a canvi d’impostos i tributs, vanes promeses, cent cops al rostre ens ha marcat les seves ires.” I més tard, abans de caure mort, en ser travessat per una bala, exclama: “Si amb un tret de fusell es mata un home, amb una idea un poble es reivindica.”
Diguem que aquest llibre de Joan Esculies és una petita joia no només com a tasca de recuperació del teatre patriòtic català dels segles XIX i XX, sinó per la interessantíssima documentació que aporta sobre els seus autors. Ara només cal que els autors d’avui no defugin el compromís i abordin sense complexos el procés d’alliberament de la Catalunya del segle XXI.
El blog d'Edicions de 1984 