“L’elegia converteix el passat en un paradís perdut” [El Punt Avui conversa amb Quim Español sobre “Elegies”]

FONT: XAVIER CASTILLÓN / EL PUNT AVUI 

“A una determinada edat el pas del temps és un dels temes que et preocupen més, però amb un cert engany: l’elegia et fa convertir el passat en un paradís perdut, i això és fals. Però som criatures nostàlgiques. Veure el temps com un enemic és potser més un pretext que una realitat”, explica l’arquitecte i poeta gironí Quim Español sobre el seu cinquè poemari, Elegies (Edicions de 1984), que avui presentarà a la Casa de Cultura de Girona (20 h), en un acte coorganitzat per la llibreria 22. En aquestes Elegies, Quim Español evoca algunes coses irremeiablement perdudes però ho fa “amb un to estoic i la mirada tranquil·la de la nostàlgia”.

780_0008_5316794_da29af174057d2bb4aec32131ac08776

Foto: Manel Lladó

Cinc anys després de la seva última incursió en la poesia, Nadir i altres nits, Español presenta ara una obra ben diferent: “En aquell llibre hi havia quatre poemes en prosa poètica, amb fragments de poesia dissimulats al seu interior, el més llarg dels quals, Nadir, va ser representat teatralment per Marta Angelat: una grata experiència que no esperava. A Elegies, per contra, hi ha poemes lleugerament narratius, que expliquen alguna cosa: una brevíssima narració que funciona com a pretext del poema, perquè realment el sentit és un altre.” En alguns d’aquests poemes, hi trobem intervencions d’alguns personatges com ara Ariel –un referent literari ja present en clàssics de Shakespeare o Carner– que, en realitat, funciona per a Español com “un àlter ego que em permet dir coses que potser són pròpies, però evitant un personalisme excessiu”.

Aquí apareix la temptació de preguntar-li, a l’autor, fins a quin punt aquests poemes indaguen en el seu fur intern: “En tot poema sempre hi ha coses importants del que escriu. Però jo renego de la creença que la poesia són els sentiments de l’autor. Crec més aviat que reflecteix experiències pròpies o que ha vist en el seu entorn. Com deia Rilke, la poesia és experiència.”

Elegies inclou una setantena de poemes repartits en tres parts més o menys temàtiques: “La primera part està dedicada al temps, els somnis i els malsons; la segona, a l’art, la forma de produir els mateixos versos, i altres formes de creació com ara la pintura i la música, i en la tercera combino coses que també venen del camp de l’art, amb la ciència i la tècnica, per tornar de nou al pas del temps”, diu també l’autor d’Entre tècnica i enigma (Mirades transversals sobre les arts), editat el 2015: un lloat assaig sobre els mecanismes creatius en què ja apareixien alguns dels temes destacats d’Elegies, en una forma completament diferent.

Anuncis

«La necessitat de pensar i reflexionar sobre l’art». «Entre tècnica i enigma» de Joaquim Español, a Serra d’Or

Font: Serra d’Or

400TècnicaEnigmaEn un dels dinou assaigs curts que formen aquest llibre, l’autor recorre a una coneguda citació de l’Alcorà, quan l’arcàngel Gabriel aconsella Mahoma dient-li: «No et fiïs mai dels poetes. No veus com es perden per les valls? No veus que diuen el que no diuen?», per a formular una pregunta en què condensa en ben poques paraules tot allò que el lector anirà descobrint mentre llegeix i rumia les reflexions de l’autor: «¿Com podem fer compatible la pretensió de dir veritats en el poema amb la consciència que la poesia és una mentida?» Aquesta necessitat de plantejar-se qüestions per al debat al voltant de les arts, des de l’arquitectura fins a la poesia, passant per la música, la literatura, l’escultura i la pintura, permet anar construint un discurs alhora crític i reflexiu de tot allò que «l’ha torbat en algunes manifestacions artístiques», no des de la perspectiva (hi afegeix el qualificatiu «severa») d’un filòsof, sinó des de la d’algú que es deixa interpel·lar i, responent a aquests estímuls, vol anar més enllà de la superfície per endinsar-se cap a l’interior a partir d’unes reflexions assossegades i ben rumiades.

Español té la capacitat de treballar un discurs que no es limita a la teoria, atesa la seva pròpia experiència personal com a arquitecte, poeta i compositor, per tal de presentar, tal com indica el subtítol, una mirada transversal sobre l’actualitat del món de les arts i les seves enormes contradiccions en la complexitat d’un món amb una hiperproducció artística que de vegades comporta el desplaçament de la creativitat a un segon (o tercer, o quart…) nivell. Les conclusions a les quals arriba potser no coincidiran amb els plantejaments que pugui tenir cada lector, però la riquesa de l’argumentació, l’abundància en citacions de tota mena d’autors i fonts que fa servir per a fonamentar l’originalitat de la seva percepció artística, de ben segur que aconseguiran el major elogi que es pot fer d’un llibre d’assaig: fer que el lector pensi i es qüestioni les seves pròpies concepcions, sense possibilitat de restar indiferent.–
X.C.

«Misteris i enigmes de la forma artística». Àngel Quintana sobre «Entre tècnica i enigma» de Joaquim Español [El Punt Avui]

Font: Àngel Quintana / El Punt Avui

400TècnicaEnigmaFa poc més d’un any, un petit llibre de l’italià Nuccio Ordine, La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema), va promoure un debat sobre la necessitat d’establir un pensament fort davant el pragmatisme que impera en el món de la cultura. Ordine reclamava la utilitat de les humanitats, la necessitat d’una acurada reflexió que qüestionés la idea predominant de la universitat com a empresa amb els seus alumnes-clients i posés en dubte la pràctica artística com a engranatge de les indústries culturals.

Si observem els assaigs que es publiquen al nostre país podem constatar una clara absència d’un pensament fort capaç de transmetre un coneixement desinteressat que des de la inutilitat mercantilista recuperi la utilitat del plaer pel saber. Joaquim Español, arquitecte, poeta i musicòleg, transforma la situació de l’assaig amb un llibre esplèndid titulat Entre la tècnica i l’enigma (Edicions de 1984) que proclama el desig de pensar sobre “allò que m’ha torbat en algunes manifestacions artístiques”. Español vol reflexionar sobre els enigmes que genera la creació artística però no ho fa com si fos un tractat d’estètica escrit “amb l’actitud severa del filòsof”, ni des del “llenguatge de la crítica d’art habitual”, sinó des de l’actitud de qui gaudeix de l’art i que decideix fer-se preguntes sobre alguns dels seus enigmes. El resultat és un llibre intens que des del rebuig directe de tot soroll mediàtic, dóna una alta volada a la teoria de les arts. Español reflexiona de manera pertinent sobre la importància de la forma artística com a vector de l’art però ho fa des del rebuig a la crítica textual dels anys del postestructuralisme. Al llarg de les pàgines camina des del modernisme artístic cap al llegat postmodernista per establir una crítica profunda en un moment en què l’oblit generalitzat de l’art actual davant del fenomen de la mortalitat probablement ens aboca cap a la mort de l’art.

La invocació de la mort com a gran misteri que ha travessat una part fonamental de l’art porta cap la creença que probablement no hi ha art sense l’existència de l’enigma. La gran paradoxa és que per arribar a trobar l’enigma que ens genera emoció cal passar pel camí dels processos creatius i establir una clara relació amb la tècnica que ens porta a la recerca de la forma. En el món de l’arquitectura, Español pensa que els grans arquitectes són aquells que entenen “que la seva obra no és només una estructura formal, ni tan sols una síntesi de forma, funció i tècnica constructiva, sinó una construcció significativa”. En poesia considera que bastir un poema és una acurada construcció d’arquitectura de la forma. Quan parla de la pintura intenta treure de la prescripció el debat sobre l’abstracció que va marcar els anys del modernisme per reivindicar el valor que la recerca de la forma pura té en els processos de percepció.

Els problemes exposats per Joaquim Español en les seves mirades transversals sobre les arts ens plantegen nombrosos dubtes sobre els camins que ha pres l’art en un moment en què la crítica ha deixat de ser aquella “glossa feta amb art que vol acostar-nos a l’emoció enigmàtica que vol infondre”. L’assaig de Joaquim Español és el contraexemple que contradiu aquesta reflexió. A partir d’una escriptura acurada, l’assaig provoca aquella emoció de què parlava Oscar Wilde en un vell text sobre el crític com a artista. Wilde deia que l’estudi teòric a vegades pot ser tan o més complex que la creació, ja que requereix un coneixement profund de l’art i dels seus misteris. Joaquim Espanyol sap endinsar-nos en aquest misteri.

«Arquitecte i humanista». Xavier Antich sobre «Tècnica i enigma», de Joaquim Español

Font: Xavier Antich / La Vanguardia

400TècnicaEnigmaNo apareix a les llistes de llibres més venuts per Sant Jordi, ni es compta entre aquells llibres que, per raons diverses, acostumen a rebre més difusió i suport mediàtic del que, en realitat, necessiten o mereixen. I tanmateix, és un llibre deliciós, una joia brillant i vibrant, plena d’intel·ligència i sensibilitat. Està escrit per un arquitecte, professor i poeta. Parla d’art i de música, de literatura i, esclar, d’arquitectura, amb una profunditat i un rigor poc habitual. No pas en termes tècnics, com qui s’adreça només als especialistes, sinó amb autèntica voluntat reflexiva, comunicativa i assagística.

Un arquitecte? Sí, i això no hauria d’estranyar: entre els científics i tècnics, els arquitectes són, i ho han estat durant els darrers segles, els més humanistes, segurament perquè la seva preparació, que exigeix una extraordinària competència estrictament tècnica, i el seu ofici, de naturalesa eminentment productiva, han estat tradicionalment associats als processos creatius de les arts, la música i la literatura, respecte de les quals, en general, sempre s’han sentit a prop.

En aquest llibre, amb tota naturalitat i amb gran frescor, s’hi troben consideracions, molt estimulants i profundes, i sovint brillants, sobre Valéry, Joyce i Proust, però també, per exemple, sobre Coetzee. Sobre Goya i Maurizio Cattelan o Miquel Barceló. Sobre Bach i Beethoven, però també sobre Scelsi o Cage, no debades l’autor ha fet estudis de composició i ha freqüentat els laboratoris experimentals de so. Sobre els processos ¬creatius i alhora sobre l’admiració contemplativa i especulativa que provoquen certes obres.

Sóc dels qui pensen que l’única experiència comparable, per la seva intensitat, al plaer que obtenim de la relació íntima i freqüent amb les arts, la literatura o la música és el fet de parlar-ne amb els altres. I aquest llibre és això: una conversa oberta sobre l’arrel de la fascinació estètica que provoca una variació musical, l’organització dels volums d’un edifici o els recursos retòrics d’un relat narratiu. La qüestió, plantejada en el text de manera recurrent, i no és pas una qüestió menor, és per què algunes obres ens atrapen i admiren de forma que no podem deixar-les, fent que hi tornem, un cop i altre, a contemplar-les, llegir-les o escoltar-les.

Ja ho podem dir: és el llibre de Joaquim Español titulat Entre tècnica i enigma. Mirades transversals sobre les arts, acabat de publicar per Edicions de 1984. No el busquin, ja els ho deia, entre els més venuts la diada del llibre, ni els estranyi no haver-ne sentit a parlar en la pluja fina, o espessa, de les tan sovint artificials campanyes de promoció de novetats. Però el trobaran, sens dubte, a les llibreries dignes d’aquest nom i, si es decideixen a llegir-lo, cosa que recomano amb entusiasme, tenen garantides moltes hores de plaer i de coneixement. Què més se li pot demanar a un llibre? Què menys?

«Una flor entre les bardisses». Eva Vàzquez, sobre «Entre tècnica i enigma», de Joaquim Español

Font: Eva Vàzquez / El Punt Avui 

400TècnicaEnigmaA propòsit de la poesia –el “pensament cantat” de Rimbaud, la “parla memorable” d’Auden–, Joaquim Español (Girona, 1945) es pregunta per quina determinada disposició i sonoritat de les paraules s’engendra un sentit, i arriba a la conclusió que no hi ha art sense forma, sense un sistema ben travat de correspondències que fa emergir un llenguatge diferent de la mera enunciació, “com una flor que esclata entre bardisses”. L’intent de definir aquesta xarxa de relacions formals que permeten acostar-se a “l’entranya inescrutable” del procés creador és a l’origen de l’assaig Entre tècnica i enigma. Mirades transversals sobre les arts (Edicions de 1984), en què l’arquitecte i poeta gironí interroga la seva pròpia experiència amb les arts, sigui la mateixa arquitectura, sigui la pintura, la poesia o la música, buscant la font comuna d’un coneixement regit pel plaer. Aquest principi és important per desterrar qualsevol temptació de generar un discurs hermètic que l’interessava ben poc: “M’ha obsessionat la claredat, encara que abordés un tema compromès, i un llibre sobre art és més efectiu en la mesura que adopta també una forma artística, sense que això soni pretensiós.”

L’ordre dels capítols, en els quals ha treballat els últims tres anys, no és en efecte aleatori, sinó narratiu: avancen cap a un desenllaç que, com diu l’autor a propòsit de la poesia, “es gestava des del primer vers”. “Els capítols finals, sobre la mort de l’art i el poeta fracassat, són una mica dramàtics, però responen a una frase de l’Eclesiastès: ‘Hi ha un temps per parlar i un temps per callar’, i serveixen de paradigma del que està passant en l’art contemporani”, que exalta els processos i les idees per damunt de “la màgia del real” . Estem immersos en una “hipertròfia de l’espectacle”, en el culte a la repetició dels “codis forts” i en l’apropiacionisme, raona l’escriptor, que deplora aquesta mentalitat de “parvulari ecumènic” i no estalvia opinions incòmodes contra la “falta d’imaginació” o el desprestigi en què ha caigut “la materialitat de l’obra en favor dels conceptes”.

Entre tècnica i enigma, que Edicions de 1984 ha llançat simultàniament en castellà al nou segell Entre Ambos, es guarda prou tant del tedi com de l’excés d’abstracció, sobretot perquè Español sustenta les argumentacions en la seva pròpia vivència del fet artístic: “No he tingut la més petita intenció de fer filosofia de l’art, que observo amb molt de respecte. El meu punt de vista és el d’algú que ha passat molts anys davant una taula de dibuix, que ha escrit uns quants poemes i que ha compost alguna partitura. Crec que només es pot escriure sobre art a partir d’experiències, i no sobre teories, i així i tot amb molt de compte. La reflexió, quan s’aproxima a una certa descoberta, produeix un plaer intel·lectual. Però això sol no pot substituir la vivència de l’obra.” Aquest tracte directe li permet apreciar, per exemple, una pintura tan qüestionada com el retrat de la família reial d’Antonio López, que “de manera molt subtil i inquietant ha pintat gent morta”, i rebutjar, en canvi, la “desesperant inanició d’idees” que desprèn la “vocació taxidèrmica” de Damien Hirst o Maurizio Cattelan, però també la “incontinència expressiva i teatral” del Miquel Barceló de Paso doble. “La simplicitat és una conquesta àrdua”, assenyala.

«Enigma». Miquel Berga sobre «Entre tècnica i enigma», de Joaquim Español [El Punt Avui]

Font: Miquel Berga / El Punt Avui

400TècnicaEnigmaSuposem que a vostè no el fa patir regalar-se per Sant Jordi un dels llibre que no sortirà a les llistes dels més venuts. Suposem que vostè no frisa per tenir un exemplar signat per un dels mediàtics habituals. Suposem que vostè té un interès per la literatura, la música i les arts en general i que no sent cap animadversió pel gènere de l’assaig. Si es donen aquestes condicions li haig de recomanar un llibre important i extraordinari: Entre tècnica i enigma, de Joaquim Español. Tindrà a les mans un estudi tan rigorós com estimulant sobre els mecanismes creatius que afecten –o que comparteixen– l’arquitectura, la pintura, la música o la literatura. Español, prestigiós arquitecte i poeta, projecta la seva mirada transversal sobre les arts. Qui hi ha en el nostre panorama intel·lectual i cultural que estigui en condicions d’oferir-nos reflexions informades i penetrants sobre camps tan diversos? En Quim Español, tan poc mediàtic ell, fa anys que reflexiona i estudia sobre les recurrències que comparteixen els processos creatius que partint del domini tècnic són capaços de generar flaixos d’emoció i transcendència. Hi ha un moment en què el nostre arquitecte afirma que a vegades el millor projecte és el que no es fa: “L’art de no fer res no és anodí i pot tenir raons fondes.” Aquesta afirmació que pot resultar enigmàtica s’il·lumina en els darrers capítols del llibre que van agafant un aire testimonial i que culminen en una mena de declaració notarial: “Carta a un poeta fracassat”, una carta, sospitem, que l’autor s’adreça a ell mateix. L’Español poeta opta per anar-se’n a les regions del silenci, però no pas perquè s’hagi cansat del món, diu, sinó perquè constata “la inutilitat dels estris per parlar-ne”. El poeta callarà però no deixarà pas de respirar amb fruïció “l’aire de les plantes que creixen palpitants”. Som davant d’un llibre profund i excepcional que si l’amable lector no hi posa remei no serà, ja els ho deia, a les llistes dels més venuts aquest Sant Jordi. Enigmes de la cultura catalana.