3 raons per llegir «Pregunta-ho a la pols» de John Fante. Andreu Gomila al Time Out

Font: Andreu Gomila / Time Out

fm148polsfante

1. Arturo Bandini, el protagonista
Arturo Bandini és un marrec que s’ha traslladat de Colorado a Los Angeles amb la intenció de guanyar-se el pa com a escriptor. Viu en una pensió de mala mort i s’enamora de Camilla López, una cambrera mexicana que li fa perdre el cul. L’escena en què ella se li ofereix a la platja i no és capaç de passar a l’acció és tan bona com la d’Alexander Portnoy paralitzat quan se li obre de cames una soldat israeliana a la novel•la de Philip Roth. Quin gran protagonista!

2. Com es fa un escriptor
Fante ens explica els dies durs de l’escriptor que no té un ral i es passeja fatxenda per la ciutat amb un exemplar d’una revista on li han publicat el primer relat. Ningú no li fa cas, pobre. Mentrestant, vagabundeja i s’asseu davant la màquina d’escriure. La vida li dóna prou material per seguir inventant. És així com es fa, oi?

3. Una traducció esplèndida
Charles Bulowski diu al pròleg que, quan va descobrir Pregunta-ho a la pols, va ser un mirall on encaminar la seva prosa. Per fi havia trobat algú que escrivia com parla la gent. I Martí Sales ha creat una estructura verbal que llisca de mil meravelles amb el català d’ara. Tot sona viu, tan bé com quan llegeixes Fante en anglès. Per emmarcar.

El pròleg de Charles Bukowski que va fer saltar a la fama «Pregunta-ho a la pols» de John Fante.

Traducció de Martí Sales, Pregunta-ho a la pols, (Edicions de 1984, 2016)

 

400PreguntaPolsJo era jove, em moria de gana, bevia i volia ser escriptor. Gairebé tot el que llegia ho treia de la biblioteca pública del centre de Los Angeles, i res del que llegia tenia a veure amb mi o amb els carrers o amb la gent com jo. Semblava que tothom jugués a fer malabarismes verbals, i aquells que quasi no deien res de res eren considerats uns autors excel·lents. La seva literatura era una commixtura de subtilesa, ofici i forma, i així era llegida, ensenyada, ingerida i transmesa. Era un estratagema amable, un conreu de la paraula molt elegant i curós. Havies de recórrer als escriptors russos d’abans de la Revolució per trobar una mica d’aventura, una mica de passió. Hi havia excepcions, però eren tan poques que s’esgotaven ràpidament i et quedaves palplantat davant de files i files de llibres, terriblement avorrit. Malgrat tot el que podien haver après dels segles anteriors, els autors moderns simplement no eren gaire bons.

No parava d’agafar llibres de les estanteries. ¿Per què no hi havia ningú que digués alguna cosa? ¿Per què ningú no cridava?

Vaig provar-ho en altres sales de la biblioteca. La secció de religió em semblava un pantà massa vast. Vaig anar a la de filosofia. Vaig trobar un parell d’alemanys amargats que em van divertir una estona, però això va ser tot. Vaig intentar-ho amb la de matemàtiques, però les matemàtiques superiors eren com la religió: em relliscaven. El que jo necessitava semblava que no hi fos per enlloc.

Vaig provar-ho amb la de geologia, i em va semblar curiosa però, finalment, insubstancial.

Vaig trobar alguns llibres sobre cirurgia i em van agradar: les paraules eren noves, i les il·lustracions, meravelloses. L’operació del mesocòlon em va agradar especialment i la vaig memoritzar.

Vaig deixar estar la cirurgia i vaig tornar a la gran sala dels novel·listes i els escriptors de contes. (Quan tenia prou vinarro mai no anava a la biblioteca. Una biblioteca és un bon lloc quan no tens res per beure o per menjar i la mestressa et busca perquè li paguis el lloguer. Almenys a la biblioteca podies anar al lavabo.) Vaig trobar una bona colla de rodamons, allà, la majoria dormint sobre els llibres.

Vaig seguir recorrent la gran sala, agafant libres de les estanteries, llegint-ne quatre ratlles, quatre pàgines i tornant-los al seu lloc.

I un bon dia vaig agafar un llibre i el vaig obrir i ve-t’ho aquí. Em vaig quedar una estona llegint. I llavors, com algú que troba or a la deixalleria, vaig dur el llibre a una taula. Les línies se succeïen fàcilment per la pàgina, lliscaven. Cada frase tenia la seva pròpia força, i les següents, també. L’essència de cada frase donava forma a la pàgina, la sensació que havia estat esculpida. Allà, per fi, hi havia un home que no tenia por de les emocions. L’humor i el dolor estaven barrejats amb una simplicitat superba. El començament d’aquell llibre va ser, per a mi, un miracle gegantí i explosiu.

Tenia el carnet de la biblioteca. Vaig agafar el llibre en préstec i me’l vaig endur a la meva habitació, em vaig enfilar al llit i me’l vaig llegir, i molt abans d’acabar-lo vaig veure que existia un home que havia desenvolupat una manera d’escriure diferent. El llibre era Pregunta-ho a la pols, i l’autor, John Fante. Seria una influència en la meva escriptura que duraria tota la vida. Vaig acabar Pregunta-ho a la pols i vaig buscar altres llibres d’en Fante a la biblioteca. En vaig trobar dos: Dago Red i Espera la primavera, Bandini. Eren igual de bons, escrits des de les entranyes i amb el cor.

Sí, en Fante va tenir un efecte poderós sobre mi. No gaire després de llegir aquests llibres vaig començar a viure amb una dona. Era més borratxa que jo i vam tenir algunes discussions violentes. Sovint jo li cridava: «No em diguis fill de puta! Sóc en Bandini, l’Arturo Bandini!».

En Fante era el meu déu, i jo sabia que als déus se’ls ha de deixar en pau, no se’ls truca a la porta. Malgrat això, vaig voler veure on havia viscut a Angel’s Flight i vaig pensar que potser encara hi devia viure. Gairebé cada dia hi passava i pensava: «¿És aquesta la finestra per on la Camilla s’enfilava? ¿És aquesta la porta de l’hotel? ¿És aquest el vestíbul?». Mai no ho vaig saber.

Trenta-nou anys després he rellegit Pregunta-ho a la pols. Vull dir que enguany l’he rellegit i que encara aguanta, com altres llibres d’en Fante, però aquest és el meu preferit perquè va ser la meva primera trobada amb la màgia. Hi ha altres llibres a banda de Dago Red i Espera la primavera, Bandini. Hi ha Plens de vida i La germandat del raïm. I ara està escrivint una novel·la que es diu Somnis de Bunker Hill.

Al final, per diverses circumstàncies, aquest any he conegut l’autor. La vida d’en John Fante dóna per a molt. És una vida d’una sort extraordinària, un destí terrible i un coratge estrany i genuí. Algun dia serà explicada, però em sembla que ell no voldria que jo l’expliqués aquí. Amb tot, deixeu-me dir que la seva forma d’escriure i de viure és la mateixa: forta, bona i càlida.

Això és tot. Ara el llibre és vostre.

Charles Bukowski

5-6-1979

«La poètica de la tendresa de John Fante». Damià Alou sobre «Pregunta-ho a la pols» (Llibre de la setmana al Diari ARA)

Font: Damià Alou / Ara

400PreguntaPolsQuan Pregunta-ho a la pols, la tercera novel·la de John Fante, es va reeditar el 1979, els editors americans van decidir que un pròleg de Charles Bukowski contribuiria a la comercialitat de la novel·la. El llibre s’havia publicat originàriament el 1939 i no havia assolit un gran èxit. La paradoxa era que Bukowski reconeixia al seu pròleg l’immens deute adquirit amb Fante, l’únic autor amb el qual s’havia identificat plenament en la seva joventut, passada entre la pobresa, l’alcohol i les drogues (quan podia). “Jo era jove –ens diu al pròleg– bevia i volia ser escriptor”, i descriu la literatura nord-americana que s’escrivia als 40 com una “commixtura de subtilesa, ofici i forma, i així era llegida, ensenyada, ingerida i transmesa. Era un estratagema amable, un conreu de la paraula molt elegant i curós”. La poètica de la tendresa de John Fante

Però això, evidentment, no era el que cercava Bukowski, creador d’una poètica de la brutícia, la marginalitat i els líquids corporals. De fet, només cal llegir el principi de Pregunta-ho a la pols per entendre què va trobar en Fante només amb una primera llegida: “Una nit seia al llit de la meva habitació d’hotel a Bunker Hill, al rovell de l’ou de Los Angeles. Era una nit important a la meva vida perquè havia de prendre una decisió sobre l’hotel. O pagava o me n’anava”. El protagonista del llibre, Arturo Bandini, alter ego de Fante al voltant del qual acabaria escrivint una tetralogia, és, com Bukowski, un aspirant a escriptor que viu un dia a dia igual de precari que el seu. Fante escrivia sobre no res, sobre el transcórrer de l’existència, sobre algú que es buscava la vida i que de sobte la trobava i després la tornava a perdre, i aleshores s’enamorava i després es desenamorava, o això volia creure.

Subjectivisme romàntic

La seva literatura era d’un subjectivisme absolutament romàntic: no volia inventar un llenguatge com Hemingway, ni crear una poètica sudista com Faulkner, ni escriure la gran novel·la americana com Scott Fitzgerald, i tampoc era un moralista com Flannery O’Connor. Només volia parlar d’ell i del que li passava a algú com ell, contar episodis de la seva adolescència (a Espera la primavera, Bandini) i la posterior evolució del personatge (a Carretera a Los Angeles i Somnis de Bunker Hill). No amb la cruesa que ho faria després Bukowski, sinó amb tendresa, amb un lirisme quotidià que s’escampava en les seves descripcions, en el relat de com la vida passa i de vegades fa mal, de vegades ennuega d’amor i de vegades fa plorar. El nus del relat és la relació de Bandini amb una noia mexicana, la Camilla, una relació que en cap moment és fàcil i que fins i tot el porta a una irònica reflexió sobre l’orgull d’haver nascut als Estats Units.

No cal llegir gaire per comprendre per què Bukowski diu que Fante era el seu “déu”: sonava autèntic, ni més ni menys. Era algú que volia arribar al moll de l’os de l’existència per la via poètica de la veritat: hi ha més sociologia al capítol 6 d’aquesta novel·la, quan parla dels insults que els americans de soca-rel havien dedicat als italians com ella, que en qualsevol voluminós tractat. Una altra vegada és Bukowski que descriu perfectament l’estil de Fante: “Cada frase tenia la seva pròpia força i les següents també. L’essència de cada frase donava forma a la pàgina, la sensació que havia estat esculpida. Allà, per fi, hi havia un home que no tenia por de les emocions. L’humor i el dolor estaven barrejats amb una simplicitat superba”. I sí, la veritat és que continua sent una lliçó, no sé si de com s’ha d’escriure, però sí que cal començar a escriure.

Sorprenentment aquesta traducció de Pregunta-ho a la pols de Martí Sales és la segona que es publica en català. La primera va aparèixer el 1988, acompanyada d’Espera la primavera, Bandini, totes dues a Empúries amb traducció de Joan Ayala. Comparant les dues potser la de Martí Sales és una mica més llegívola, més idiomàtica, i potser llisca una mica millor (sense menysprear en absolut la d’Ayala). Fa 28 anys vaig ressenyar aquesta mateixa novel·la amb el mateix entusiasme i la mateixa emoció. Espero que ara tingui més sort

«Pregunta-ho a la pols» de John Fante, a la revista Butxaca de la mà d’Irene Pujadas

Font: Irene Pujadas / Butxaca

400PreguntaPolsHeus aquí un vailet de vint anys amb ínfules d’escriptor que es trasllada de Colorado a la polsegosa Los Angeles, terra de cotxes i de palmeres. Publicada l’any 1939, Pregunta-ho a la pols és la segona entrega del quartet de novel·les protagonitzades per Arturo Bandini, que podria ser l’alter ego de John Fante: un italoamericà d’origen humil, més americà que Amèrica, entranyable en la seva hipocondria, marcat per la culpa del llegat catòlic, egocèntric, malbaratador i covard, ésser inexpert i tanmateix entusiasta. L’obra va passar desapercebuda en el seu moment, però va recuperar-se als anys setanta gràcies a l’embranzida de Charles Bukowski, que en firma el pròleg.

La novel·la se centra en els intents de Bandini de triomfar com a escriptor i en les seves peripècies amb Camilla López, una cambrera mexicana. L’argument és bastant vulgar, però a vegades les trames no importen gaire. Pregunta-ho a la pols és sobretot un retrat magnífic del Los Angeles de la Gran Depressió: “flor trista a la sorra”, llar de promeses i palmeres ennegrides, de gent pelada i edificis vells. I és, també, una aproximació psicològica reeixida al vaivé d’eufòria i misèria que corre per les venes del jove Bandini. L’obra desprèn una tristesa xafogosa que Fante gestiona amb molta classe; escriu com si ballés. La traducció de Martí Sales en segueix la coreografia, i aquest estil orgullós i desmanegat és motiu suficient per reclamar la grandesa del llibre.

Novetat editorial: «Pregunta-ho a la pols», de John Fante. Traducció de Martí Sales

400PreguntaPolsPregunta-ho a la pols
John Fante
Traducció de Martí Sales
isbn 978-84-15835-82-0
Mirmanda, 148
224 pàgines
16,90 euros

L’Arturo Bandini té vint anys i ha publicat un conte. Ha deixat casa seva pels hotels més sòrdids de Los Angeles, determinat a convertir-se en un home i en un gran escriptor. Com si tot plegat fos tan fàcil.

Sense calés i amb la mà foradada, orgullós i canalla, fràgil i vanitós, desesperat i ple d’esperances, tant es baralla amb la seva màquina d’escriure portàtil com prega al Déu dels seus pares per aconseguir una bona història i publicar-la a la revista de l’editor Hackmuth per fer-se passar la gana.

Quan té quatre rals, corre a gastar-se’ls al bar on treballa la Camilla, una noia mexicana amb qui comença una relació tempestuosa que els portarà als límits de l’odi i de l’amor, allà on s’acaba la ciutat i comença el desert, on la pols ho cobreix tot.

Després de Plens de vida, La germandat del raïm i A l’oest de Roma, Edicions de 1984 recupera la que sens dubte és la novel·la més coneguda de John Fante, precedida pel famós pròleg que Charles Bukowski va escriure i que va servir per rescatar-lo de l’oblit.

John Fante (Denver, 1909 – Los Angeles, 1983), nascut en el si d’una família nord-americana humil d’origen italià, és un dels grans escriptors maleïts del segle xx. Va treballar com a guionista a Hollywood i va dedicar la seva vida a la literatura, tot i que només va aconseguir el ple reconeixement mundial de la crítica i del públic després de la seva mort.

«Val més morir de beure que morir de set». Sebastià Portell sobre «La germandat del raïm», de John Fante [Llegir en cas d’incendi]

Font: Sebastià Portell / Llegir en cas d’incendi

germandatraimLes obres sobre el concepte de la família són potser ja un clàssic de la literatura universal. Coneixem casos de mares coratge, que estiren el carro de tota la prole per tal de mantenir amb prou feines els fills, i hem llegit mites com el Faust o el més nostrat Comte Arnau que, lluny de qualsevol compromís, decideixen fugir i vendre la seva ànima al diable per assolir l’eterna individualitat. Nombroses novel·les parlen, amb un èxit discutible en cada cas, de les relacions mai senzilles entre pares i fills, i els laberints que es despleguen en les relacions de parella a partir de les vivències i els anys. Ara bé: poques obres retraten tan bé les relacions familiars entre homes com la novel·la La germandat del raïm (Edicions de 1984 en català i Anagrama en castellà. [Traduït al català per Martí Sales]), que podríem considerar un dels clàssics de John Fante (Colorado, 1909 – Califòrnia, 1983).

L’obra s’inicia amb una citació de l’obra Els Abruços, d’Eduardo Verga: “La germandat del raïm! Es veuen per tots els pobles, aquests vells bandarres, fent el ronsa a la porta dels bars, bevent vi i sospirant rere cada faldilla que passa”. Aquest és el retrat perfecte del pare del narrador d’aquesta novel·la, que pateix una autèntica evolució que va des de la mort emocional fins a la resurrecció i la redempció. L’argument és aparentment senzill i ens l’explica cap a l’inici de l’obra Henry, el fill d’un matrimoni d’immigrants italians que es dedica a escriure llibres i guions per a pel·lícules: “En Nicholas i la Maria Molise feia cinquanta-un anys que eren casats i és cert que havia estat una relació tortuosa des del començament. Només havien sobreviscut gràcies a l’implacable catolicisme de la mare, que castigava l’egoisme i el menyspreu del seu marit amb una tolerància exasperant, però era una bogeria que aquells vells se separessin just en aquell moment de les seves vides: la mare tenia setanta-quatre anys i el pare dos més.”

No n’hi ha cap dubte: ens trobam davant una peça plena de cruesa i realisme americà, plena d’autenticitat. Lentament, a mesura que el lector avança entre uns capítols que llisquen, que es fan breus, aquest entra en contacte i s’enamora automàticament de tots i cadascun dels personatges, de les seves debilitats, les seves misèries. La manera amb què Henry ajuda el seu pare a bastir una nova construcció és també la construcció d’una autèntica catedral emocional paterno-filial.

Hi fa acte de presència el pare masclista, alcohòlic i poc comprensiu que ja hem conegut, però també la mare que, malgrat el geni i el caràcter que ostenta, cedeix al xantatge i passa a formar part de l’engranatge social: “Aquesta és manera de comportar-se, per un home casat? […] Qui li fa la bugada, qui li neteja la casa, qui li fa el menjar? Aquest és l’agraïment que rebo, pintallavis de la boca d’una puta qualsevol?”. Una mare que és conscient que el seu marit no havia volgut fills sinó “aprenents de paleta i picapedrers. I va tenir un escriptor, un caixer de banc, una filla casada i un guardafrens”, situació a la que respon amb un expressiu i simptomàtic “Ni catòlics, ni paletes, Déu meu, què ha passat?”.

Però la novel·la de Fante no és només un fantàstic calidoscopi de personatges, sinó que retrata, amb l’èxit amb què ho pogué fer Williams a peces consagrades com La rosa tatuada (1951) o Un tramvia anomenat desig (1947), els conflictes més rampants de la seva època: la immigració, l’alcoholisme, la manca de feina o la misèria en què es trobaven les classes més humils de l’Amèrica dels somnis grans.

SEGUIU LLEGINT A LLEGIR EN CAS D’INCENDI

«La ironia de John Fante». Griselda Oliver sobre «A l’oest de Roma»

Font: Griselda Oliver / Catalunya Cristiana

OestRoma400A l’oest de Roma és una novel·la escrita per l’escriptor nord-americà John Fante, considerat un escriptor maleït. En vida no es va poder guanyar la vida com a escriptor, però en mort la seva obra ha estat molt valorada. Nascut als Estats Units en el si d’una família italiana, va estudiar a la Universitat de Colorado i va treballar com a guionista a Hollywood i va dedicar-se a escriure, si bé no va rebre un ple reconeixement després de la seva mort.

Les obres de Fante les hem d’emmarcar dins del corrent literari estatunidenc conegut amb el nom de realisme brut, caracteritzat per la tendència a la sobrietat, la precisió i una parquedat extrema en l’ús de les paraules pel que fa a la descripció. I això és el que fa l’escriptor americà a A l’oest de Roma, retratar personatges vulgars i corrents que porten vides convencionals, incapaços de comunicar-se entre si: el protagonista d’aquesta novel·la és Henry Molise, un escriptor de novel·les que va tenir el seu moment de glòria, però que ara viu amargat, d’una banda, perquè la seva vida professional s’ha estancat i, de l’altra, perquè la seva vida personal és també desastrosa. Pidola guions de sèries comercials i la seva família no l’entén: ni la seva dona, ni la seva filla, que només li demana calés, ni el seu gendre, que se li fum el whisky bo, ni els seus tres altres fills, que no paren de torturar-lo a còpia de disgustos. A ell, que hauria preferit no tenir fills!

I quan les relacions familiars no podien anar a pitjor, apareix l’Idiota, un gos marica que Molise acull després de trobar-se’l abandonat al carrer. Si per al nostre protagonista, aquest gos es converteix en un amic inseparable, per a la seva dona, la Harriet, significa la fi d’una relació que ja porta estancada molt de temps, cosa que s’acaba evidenciant amb l’emancipació dels fills: «Vam encendre les espelmes i vam seure al funeral, amb el taüt de lasanya entre tots dos. No hi va haver plors desmesurats ni mostres de dolor. En aquell moment ens necessitàvem l’un a l’altra i restàvem, valents, en silenci» (pàg. 65). Per escapar, doncs, d’aquesta amargor, Molise refugia els seus pensaments en Roma, la salvació de tots els seus mals, la seva terra promesa: «Què collons hi feia, en aquest petit planeta? ¿Cinquanta-cinc anys per a això? Era absurd. ¿A quant estava Roma? ¿Dotze hores? Nàpols també era bonic. Positano. Ischia. ¿Era aquest, el final de la meva vida, en una casa en forma de i grega a Point Dume? No m’ho podia creure. Déu em prenia el pèl» (pàg. 75).

A A l’oest de Roma el lector hi trobarà, doncs, la ironia i sornegueria pròpies de l’autor nord-americà barrejades amb la cruesa d’una realitat que no és la que ni el mateix protagonista esperava. John Fante ens fa retrobar-nos amb el que ningú no vol plantar cara: aquella vida de la que tots volem escapar, i a la qual fins i tot el mateix Fante, segurament, es va haver d’afrontar.