Quan el món va canviar [Manuel Lillo i Usechi sobre “Deu dies que trasbalsaren el món”]

FONT: L’avenç / Manuel Lillo i Usechi 

Els grans moments de la història són pronosticats per poca gent que esdevinga erudita. Hi ha també les prediccions fallides que resulten lesives per als seus predicadors. En la Revolució d’Octubre de 1917 hi va haver de tot: dels qui pensaven que els promotors plegaven i frustraven l’intent i els que hi veien certa embranzida. Segurament, els vaticinis estaven anaven acompanyats del desig. Els que vivien del règim ho negaven tot. No volien que el seu món tinguera una alternativa competent. Els que ho veien des de prop, però, observaven l’inevitable. “Les classes propietàries s’anaven tornant més conservadores i les masses del poble més radicals”.

FullSizeRender (7)

Aquesta és una de les múltiples observacions d’un llibre recopilatori dels fets viscuts durant aquella revolució. De la mà de John Reed, escriptor nord-americà ideològicament vinculat a la Revolució russa —fou enterrat a Rússia amb honors—, aquells dies d’octubre són relatats amb l’actualitat periodística del moment. Amb un minut a minut de gran valor de crònica i historiogràfic. Un tant aclaparador, això sí, per a qui espera una reflexió de balanç. Les batalles entre bolxevics i menxevics per captar la confiança del poble, les preocupacions d’aquell moment d’incertesa, les assemblees obertes amb la integritat dels discursos inclosa i les reaccions populars efervescents són exposades amb una aspiració digna de veracitat.

Cent anys després d’aquells fets, tot s’ha estudiat amb exhaustivitat. Els esdeveniments són de lliçó obligatòria en instituts i facultats. També ho són les reflexions, si bé depenen del moment en què es practiquen. Les conclusions són les que més poden atraure el lector. En aquest escrit extens no n’hi ha gaires. Els capítols tenen més contingut cronístic que de pensament. Si bé observar aquells fets des dels ulls nord-americans en aquells temps convulsos de Primera Guerra Mundial i d’ideologització mundial són aportacions que paga la pena tindre presents.

Reed constatava que el més important d’aquell triomf bolxevic fou el fet que “van parar l’orella per tal de conèixer els desigs més elementals dels treballadors, soldats i camperols i en feren un programa immediat. Així, mentre els menxevics oborontsi i els socialrevolucionaris s’embolicaven en compromisos amb la burgesia, els bolxevics es guanyaven ràpidament les masses russes”. I és que les revolucions no triomfen sense un reaccionariat despistat, que inhibeix el perill que l’assetja, confiant en una sort eterna del seu sistema i en les dinàmiques que l’han mantingut. Allò dinamità les esperances d’aquell antic règim encara present en la Rússia d’inicis del segle XX i potser també les possibilitats dels moderats que es consideraven naturals successors d’aquell sistema en cendres, tal com havia passat en uns altres països. I mentrestant, els bolxevics eren “els únics russos amb un programa d’acció definit, mentre que els altres no havien fet res més que anar parlant durant llargs mesos”.

És per això que “el Rockefeller rus”, Stepan Geórgevitx Lianózov, assegurava a Reed que “la revolució és com una malaltia. Tard o d’hora hauran d’intervenir les potències estrangeres… Pot ser més o menys impropi, però les nacions han d’adonar-se del perill que el bolxevisme representa per als respectius països… Estic parlant d’idees tan encomanadisses com la ‘dictadura del proletariat’ i la ‘revolució social-mundial’… Potser, però, aquestaintervenció no serà necessària. Els transports estan desorganitzats, tanquen les fàbriques i els alemanys estan avançant. És possible que la fam i la desfeta tornin el seny al poble rus”. Alhora, els revolucionaris consolidaven un relat ben convincent que transmet l’autor amb entusiasme. “De sobte vaig entendre que el devot poble rus ja no necessitava capellans que amb els seus precs l’ajudessin a entrar al cel, perquè havia bastit a la terra un regne més esponerós que el que pogués oferir-li qualsevol cel, i morir per aquest regne era una glòria…”.

Des dels ulls de l’estranger, en canvi, era “increïble que la lluita de classes hagi d’arribar a aquests extrems”. Una perspectiva que en el cas de Reed és clarament favorable, com s’ha dit. Segons interpretava, “una part d’aquells criats que un dia foren tractats com a bèsties i pagats amb gairebé res, avui s’independitzaven. A la nova Rússia tothom podia votar, fos home o dona; hi havia diaris per als treballadors que deien coses noves i sorprenents, hi havia soviets, hi havia sindicats”. Era la sensació d’aire fresc que el món experimentava quan els llavors nous sistemes capitalistes es deterioraven entre guerres colonials i un autoritarisme intern. Amb aquella Rússia, les oposicions polítiques trobaven un nou país d’aspiració inèdita.

El fet de prendre partit no lleva originalitat ni veracitat als fets. No s’ha de considerar aquest escrit, ni de bon tros, com un manifest ideològic, sinó com el relat d’un moment des dels ulls contagiats de qui ho va poder explicar tot amb il·lusió. Els esdeveniments són reforçats amb desenes de retalls de premsa —que mostren, entre altres coses, la propaganda antibolxevic menys fonamentada— i de declaracions oficials textualment transcrites que descriuen la tensió, la confusió i les batalles d’aquell temps. En molts moments, l’escriptura de Reed desprèn un atabalament condicionat per la rapidesa del dia a dia. Present en totes les assemblees i discursos, l’autor nord-americà feia retrats personals de protagonistes. “Res no hi havia en ell que justifiqués el fet de ser un ídol de masses, estimat i reverenciat com pocs líders de la història. Un líder estranyament popular, un líder que ho era en virtut del seu intel·lecte, un home sense cap brillantor, sense cap gràcia especial, que sabia mantenir-se ferm i independent, desposseït de tota mena de peculiaritats pintoresques, però dotat de la força d’explicar idees profundes amb termes senzills, de saber analitzar una situació correcta. I, combinada amb la seva sagacitat, l’audàcia intel·lectual més gran que es pugui imaginar”. Així contemplava a Lenin.

I entre tot també hi havia espai per als pronòstics encertats. Com el que demanava a Europa que abolirà les fronteres. Perquè “si Europa ha de continuar dividida en grups nacionals, l’imperialisme tornarà a començar la seva tasca. Només una República Federada d’Europa pot portar la pau al món”. L’Europa dels Estats aïllats manté tancada aquesta alternativa en què somien els pobles del continent. El destí històric d’aquella revolució potser no tingué els resultats polítics desitjats. Molts dels seus diagnòstics, però, foren tot un encert. I aquests són presents en l’escrit de John Reed, que troba validesa tot just un segle després.

 

Anuncis

“El poble s’ho ha jugat tot a la carta d’uns desigs senzills però immensos” [Sílvia Marimon sobre la reedició de «Deu dies que trasbalsaren el món» de John Reed]

Font: Sílvia Marimon / Ara

CENT ANYS DE LA REVOLUCIÓ RUSSA

Es reedita el llibre de John Reed, la crònica més apassionada de la lluita que va capgirar el món

La població manifestant-se a Petrograd / GETTY IMAGES
La població manifestant-se a Petrograd / GETTY IMAGES

 

“Només vam poder passar una setmana junts abans que caigués malalt. Estàvem terriblement contents d’haver-nos retrobat. El vaig trobar envellit i més trist i estranyament més dolç. La seva roba eren parracs. L’havia impactat tant el patiment i la misèria que l’envoltava que no volia res per a ell”, va escriure el setembre de 1920 Louise Bryant, que havia passat un autèntic calvari fins que es va poder retrobar a Moscou amb el seu marit, el periodista nord-americà John Reed. Però la felicitat de la parella no va durar gaire. Reed va morir el 17 d’octubre, amb 33 anys, i va ser enterrat a les muralles del Kremlin. Un any abans havia publicat una de les narracions més apassionades de la Revolució d’Octubre: Deu dies que trasbalsaren el món. Edicions de 1984 n’acaba de reeditar la traducció catalana per 15 euros. Reed descriu com els bolxevics, al capdavant de treballadors, soldats, mariners i camperols, van conquerir el poder de l’estat rus. El llibre comença amb la introducció de Lenin: “Heus aquí un llibre que voldria veure publicat en milions d’exemplars i traduït a totes les llengües”. El desig del dirigent soviètic es va veure complert.

Reed, fill d’una família de l’alta burgesia nord-americana, era un periodista bregat -havia obtingut un gran reconeixement amb Mèxic insurgent (Edicions de 1984, 2001)- quan va anar a Rússia, per segona vegada, el setembre de 1917. Hi va ser fins al febrer de 1918 i va trigar dos mesos a escriure Deu dies que trasbalsaren el món. “Així com els historiadors escorcollen fins i tot els detalls més anodins de la història de la Comuna de París, també un dia voldran saber què va passar a Petrograd el novembre del 1917, quin esperit animava aquell poble, com eren, com parlaven, com actuaven els seus cabdills. Pensant en tot això he escrit aquest llibre”, diu el poeta aventurer al prefaci del llibre.

Trotski i Stalin manifestant-se a Petrograd
Trotski i Stalin manifestant-se a Petrograd

 

Èxit de vendes

Deu dies que trasbalsaren el món va ser un èxit: al cap de tres mesos de ser publicat als Estats Units se n’havien venut cinc mil exemplars. “Va tenir un èxit espectacular des del moment que es va publicar, interessava als sectors populars, socialistes i revolucionaris, perquè volien saber com els bolxevics van aconseguir la revolució, però també el van voler els sectors dominants per preveure com podien evitar la revolució”, detalla el professor d’història de la UB Pelai Pagès.

Reed va empatitzar amb la revolució. “El poble s’ho ha jugat tot a la carta d’uns desigs senzills però immensos”, escrivia. Era un romàntic que s’havia implicat en la lluita obrera als Estats Units. Anys abans de la Revolució d’Octubre havia escrit: “M’he convertit en un IWW [Treballadors Industrials del Món] i estic a favor de la dinamita”. Reed tenia una ploma arrauxada però, segons Pagès, era honest: “El llibre està escrit amb molta passió però el relat no se l’inventa sinó que està molt ben documentat amb fonts primàries”, diu l’historiador. “Les cròniques de Reed són notablement objectives amb un treball de camp sòlid”, afegeix el professor d’història de la UAB Josep Puigsech. El periodista havia viscut molts conflictes abans però és a Rússia on el seu compromís va anar més lluny: “La Revolució d’Octubre lliga amb el seu esperit aventurer com a periodista; amb el seu esperit a favor dels canvis socials en benefici dels sectors humils de la societat; amb la seva militància política en l’esfera marxista; amb la consciència que el model de trencament que s’està produint a Rússia implica un model de trencament revolucionari d’una profunditat social que no s’havia vist fins aleshores i amb una projecció internacional mai vista”, assegura Puigsech.

Una visió des del carrer

Una de les grans aportacions de Reed és que dona el protagonisme al poble: “Aquesta és una perspectiva que li va donar molt poca gent. Altres obres destaquen molt més el paper dels bolxevics com si fossin ells els qui havien fet la revolució i és veritat que la van encapçalar i dirigir però sense les classes populars la revolució no hauria triomfat”, diu Pagès. Aquest apropament als obrers, camperols, mariners i soldats també permetia la lectura que la revolució es podia esdevenir a qualsevol lloc. De fet, quan Reed va emmalaltir de tifus a Rússia tenia la intenció de tornar al seu país per emprendre la revolució. No era del tot forassenyat: als Estats Units hi havia una gran conflictivitat social, el sindicalisme era important i hi havia sindicats molt bel·ligerants i combatius. Però tornar hauria significat la presó, perquè Reed s’havia involucrat massa en la revolució.

Marxa de soldats a Petrograd
Marxa de soldats a Petrograd

 

Un revolucionari més

El periodista va tenir accés als líders russos. Parlava amb Lenin, Trotski o Kàmenev. “Rússia va tractar a Reed com un revolucionari més”, diu Puigsech. La premsa occidental no va descriure la revolució amb el mateix entusiasme. “Existeix primer una desqualificació general, i després un boicot generalitzat de la premsa occidental a la Revolució Russa”, assegura Puigsech. “A partir de la segona meitat de 1918, i especialment el 1919, les notícies procedents de la Rússia revolucionària seran sistemàticament boicotejades”, afegeix l’historiador.

Cent anys després de la Revolució d’Octubre, què en queda dels ideals d’un moviment que volia canviar el món? La Unió Soviètica ha desaparegut, el comunisme ja no fa por al capitalisme, però Reed és un dels millors guies per entendre què va passar al 1917. “Reed explica com la intensitat d’un procés històric fa que el ciutadà anònim, i aparentment neutral, s’acabi implicant en el procés que viu i evidencia el caràcter internacionalista d’aquella revolució”, opina Puigsech. Reed és l’únic nord-americà enterrat al Kremlin. A la seva tomba hi van col·locar la pancarta “Els líders moren, però la causa perdura”. “Les meves simpaties no eren pas neutrals durant la lluita. En contar la història d’aquells dies grans, però, he mirat de veure els fets amb els ulls d’un cronista conscient, interessat només a establir la veritat”, va escriure Reed.

Altres mirades a la presa de poder bolxevic

Trotski des de l’exili

Lev Trotski (Ucraïna, 1877 – Mèxic, 1940) és un altre testimoni excepcional perquè és una de les figures més destacades de la Revolució Russa del 1917: va ser comissari d’Afers Estrangers de la Rússia bolxevic (1917-1918) i comissari de Guerra (1918-1925). No obstant això, quan escriu Història de la Revolució Russa ja l’han desterrat a l’illa de Prínkipo (Turquia). És molt crític amb l’estalinisme, que considera com una deformació de la Revolució de 1917. Durant el seu llarg exili, que acabaria amb el seu assassinat el 1940, també va escriure, entre altres obres, La revolució traïda.

La passió d’un fill de revolucionaris

Victor Serge (Brussel·les, 1890 – Mèxic, 1947) era fill d’una parella de revolucionaris russos de les dècades de 1860 i 1870 i va néixer a l’exili belga. Als 15 anys ja es va afiliar a la Jove Guàrdia Socialista belga. Va viure a la Barcelona de 1915 i va ser detingut a França. Va viatjar a Petrograd el febrer de 1919 i va treballar al Komintern com a periodista, editor i traductor. A El Año I de la Revolución rusa: los primeros pasos de la dictadura del proletariado (1917-1918) descriu el procés revolucionari i explica com obrers ansiosos de notícies li preguntaven: “Què espera el proletariat francès per prendre el poder?”

El diplomàtic francès seduït

El capità Jacques Sadoul era assessor militar del ministre francès de la Guerra i va ser enviat a Rússia l’any 1917 amb la intenció de mantenir aquest país al costat dels aliats durant la I Guerra Mundial. Sadoul afirma a Cartas sobre la revolución bolchevique, entre altres coses, que el poble rus vol sobretot la pau i que el govern bolxevic és molt més sòlid del que es pensa Occident. En contacte amb Lenin i Trotski, explica a la seva correspondència el dia a dia de la revolució. Sadoul es va convertir en un dels màxims defensors de la Revolució Russa i va ser un dels fundadors del Partit Comunista Francès.

El desencant de Pasternak

El doctor Jivago no és una crònica periodística però la veu literària de Borís Pasternak trasllada el lector des de l’èpica de la revolució fins al desencant posterior. L’escriptor rus va viure un autèntic malson amb aquesta novel·la que ell defensava que era imprescindible per entendre el país que tan estimava. L’obra va ser utilitzada durant la Guerra Freda. La Unió Soviètica va prohibir-la i els Estats Units van pressionar perquè es concedís el premi Nobel a l’escriptor rus i van promocionar la novel·la perquè la consideraven crítica amb el comunisme.