Univers Jordi Lara [Anna Ballbona a El Temps]

Font: Anna Ballbona / El Temps

L’escriptor ha donat cos a un dels imaginaris creatius més singulars i profunds de la narrativa catalana actual, amb un peu al món audiovisual i un altre al de la música.

Foto: Santi Trullenque

 

El poeta Verdaguer agafa una càmera i roda el seu paisatge de quan era petit. Folch i Torres surt a passejar i es troba una nimfa del bosc ballant al mig del camp. Un bon dia una noia decideix esdevenir una Mare de Déu Trobada. La Mercè Rodoreda nena va a comprar unes ales d’àngel i li venen una bata d’escola. Són quatre idees fulgurants amb una forta estela de simbolisme que situa la infantesa —i l’expulsió de la infantesa— en una posició preeminent. Són quatre llampecs que engeguen algunes peces de videoart que l’escriptor Jordi Lara va mostrar al juny en una exposició a Sant Cugat del Vallès (“Literatura expandida”), dins el Festival Loop. Són imatges brillants que ens fan d’entrada a un dels universos creatius més singulars, sòlids i profunds existents ara mateix en la literatura catalana.

Lara (Vic, 1968) ha anat confegint un imaginari molt complet, destacat per una poètica vibrant i una cura del llenguatge que s’ha expressat tant en els seus llibres com també a través de l’audiovisual i de la música. Lluny d’aquesta dèria a compartimentar-ho tot, les seves peces es relacionen, s’alimenten i juguen entre si amb una enorme llibertat i capacitat de suggerir. Això es respira a la seva recent exposició de videoart, on imagina situacions fictícies d’autors de culte (“aclucades d’ull” a Rodoreda, Verdaguer, Màrius TorresThomas Mann…), enregistra un conte que no ha publicat a Mística conilla o experimenta amb la seva inspiració o amb una nit passada dins un orgue. Al contrari de la temptació a vegades associada al videoart, aquí cada detall, cada imatge o cada objecte —com un gran llit que hi ha al mig de la sala— té un sentit, una reflexió i una mirada que va més enllà: “El llit és un llibre, els llençols les pàgines d’un somni”.

La coincidència d’aquesta exposició amb la bona acollida que ha tingut el seu darrer llibre, el conjunt de sis relats llargs Mística conilla (Edicions de 1984), fa avinent el propòsit d’aquest article: de bracet de Lara, recórrer plegats el seu univers de “literatura expandida”. Mística conilla és el seu tercer llibre de narrativa i li ha valgut, de nou, el reconeixement de la crítica, explicitat, per exemple, amb el Premi de la Crítica Serra d’Or d’enguany. Els relats són ben diversos entre sí i concentren una càrrega poètica encara més gran que el seu anterior llibre, Una màquina d’espavilar ocells de nit. Hi ha un cert astorament dels personatges, amb una necessitat per a l’evasió del sistema que es formula per vies diverses: “una mística sense dogma”, en diu Lara. En un dels relats, un home casat de fa quaranta anys se separa de la dona perquè s’ha enamorat d’una dona d’aigua. En un altre, una cineasta russa acaba suïcidant-se per a culminar la seva obra d’art. “L’acte creatiu és una cosa que m’ha preocupat moltíssim, m’ha encuriosit com és el procés, la consecució d’aquesta imperfecció impossible”.

Foto: Santi Trullenque

 

La prosa de Lara és precisa i cisellada, rica en matisos, de manera que fa evident la seva afirmació-premissa: “la literatura és llengua en tensió, el combat que lliures amb allò que vols explicar”. En parlar tria les paraules, es pren les pauses per mesurar-les i també busca l’exactitud, amb una veu vellutada que s’imposa a la seva condició de fumador empedreït. “Amb aquella típica fascinació per la llengua i per la tècnica que tenen els joves, jo tenia la fascinació pel virtuosisme lingüístic. Em vaig fer un diccionari només de L’Odissea amb la segona traducció de Riba”. La construcció del primer relat de Mística conilla, “Lo matí de ma infantesa”, és un compendi del seu funcionament creatiu: “Jo primer el vaig concebre com una pel·lícula sobre la infantesa de Verdaguer. Són aquestes llacunes en la biografia d’un escriptor, però et pots fer una idea bastant aproximada del que devia ser només passejant per Folgueroles”. Els maldecaps logístics d’una pel·lícula el van portar, en aquest cas, a preferir fer-ne un relat (una peça d’orfebreria amb Perejaume de convidat especial) i un vídeo per a l’exposició. Per a Lara, el videoart tant pot actuar com a “bloc de notes”, una manera de fornir-se d’“històries i atmosferes” que després traslladarà a la literatura, com de fórmula per “explorar des d’un altre llenguatge universos” que ja ha tocat amb la literatura. Les anades i vingudes són constants. El viatge no s’atura mai.

Un dels contes més lluïts de Mística conilla és “Zapatos de boscal”, on parla de “l’angúnia de la identitat” (la catalana i la castellana) a través de la relació d’un pare i un fill i el viatge que fan plegats a l’Andalusia natal del pare. La figura del pare —i la mescla de mons que carreteja— apareix ja en Una màquina d’espavilar (2008) on Lara descriu la nostàlgia per un món extingit, que ell ha conegut: els músics de cobla als anys 80. Hibridació de gèneres —a estones agafa l’aire d’assaig, a la recerca del compositor Garreta—, és una mirada sense cap cotilla sobre un món farcit de personatges entranyables, ocults, al marge (una altra dèria de Lara), que resulta que es dediquen a les sardanes com podrien ser músics de jazz del Nova Orleans dels anys 20. “Havia fet molt proselitisme des de la TV [amb programes i reportatges per al Canal 33; va començar a treballar a TV3 el 1995], i vaig voler tancar el meu capítol amb la sardana, però no des del proselitisme televisiu sinó des de la literatura, des de la meva experiència personal d’aquest món”.

Lara va estudiar filologia catalana i música. “La música em va permetre viatjar a universos que no hagués conegut, em va procurar una colla de vivències que després jo n’he fet literatura. Tot aquest món d’esglésies rònegues el vaig conèixer perquè feia d’organista o anant amb la cobla a tocar pel món”. Això sí, “quan anava a fer d’organista o a tocar la tenora hi anava sempre amb la llibreta”. Sempre prenia notes. I d’aquí en va confegir un diccionari d’argot dels músics de cobla. Quan tocava amb aquella colla de músics més grans ja tenia la sensació d’estar trepitjant d’arqueologia. “La literatura és com un Déu, a tot arreu i en tot moment. Es materialitza si et poses unes ulleres de veure aquell moment present com si allò ja hagués superat el present, com si ja fos mític, com si ja s’hagués acabat.”. Aquesta atracció per personatges al marge, diferents però “alhora lliures”, també es plasmarà a la seva pel·lícula Ventre blanc: “Hi ha persones que han sabut sostreure’s als convencionalismes i s’han autoemplaçat a una situació més marginal mantenint intactes, dins seu, alguns valors”.

Lara ha compost força música. “Però amb la música no he tingut mai una ambició creativa, ha sigut més funcional”. Musicalment ha estat “una mica omnívor”: ha compost sardanes, ha fet arranjaments de tango (va aprendre a tocar el bandoneó, instrument i motiu que apareix en un conte de Mística conilla), i li agrada la música d’orgue i sacra… “De tant en tant, amb algun amic quedem i anem a tocar l’orgue a l’església. Però més per un tema d’inspiració literària, per estar allà a la tarda tocant…”.

Foto: Santi Trullenque

 

La música i la seva feina televisiva el porta al primer llibre, Papallones i roelles, dedicat al coreògraf i ballarí Salvador Mel·lo. Va fer un documental sobre Mel·lo, que havia estat director de l’Esbart Verdaguer, un esbart punter en la resistència antifranquista. “Mel·lo va tenir una història personal bastant dura i va acabar els 13 últims anys de la seva vida en una cadira de rodes. Després de fer el documental, em va quedar aquesta imatge del ballarí obès, alcoholitzat, sense sortir de casa. D’aquesta imatge en va sortir aquest llibre”.

Sempre les imatges. De Ventre blanc, Lara va decidir fer-ne un film perquè va quedar fascinat per dues imatges: “Una del Furri [Xevi Furriols, un dels actors protagonistes no professionals] jugant amb el seu germà. I una altra era la imatge del Blancafort ballant el Ball del Vetlatori davant del cadàver de la seva mare”. Ventre blanc s’estrena el 2012 i té un ressò inusitat en diversos certàmens internacionals. És una faula que homenatja el món de la cultura popular, encarnada pels capgrossos, i també la ciutat vella de Vic, i mostra una abnegació per la mirada contemplativa, allò oníric i allò que s’intueix, una bellesa insinuada. I és també un fris particular de la recerca de la felicitat, de la fugida del món estereotipat. “A vegades és com si anessis fent les paus amb parts de tu. A Una màquina d’espavilar havia parlat una mica de la meva joventut. I a Ventre blanc parlo de la meva infantesa. Hi ha una nena a la pel·lícula que sóc jo”.

L’embrió de la pel·lícula és una peça de videodansa i l’enamorament de Lara pels seus personatges. “Són especials, entranyables”. I ho comprovem. El dia que visitem l’exposició fan un passi del Ventre blanc amb en Furri i en Blancafort. “En l’escena de la mare morta jo pensava que la gent es faria un fart de riure”, comenta, al final del passi, en Blancafort, un ballador d’esbart de tota la vida. Per alguns, l’escena final del Blancafort ballant davant el cadàver de la mare és el millor final del cinema català. I el cert és que no saps com explicar-ho ni dir-ne el perquè però tu, que mai havies sentit el Ball del Vetlatori, al final de tot, t’emociones.

 

Anuncis

“M’agrada l’univers d’abans del plàstic” [Ada Castells conversa amb Jordi Lara]

Font: Ada Castells / El Punt Avui

Jordi Lara conversa amb Ada Castells en una terrassa de Sant Cugat. Foto: Oriol Duran

 

Jordi Lara (Vic, 1968) entafora un personatge dins d’un capgròs per parlar de les aparences, fa jugar un nen amb Verdaguer per visitar paradisos retrobats, relaciona un vell amb una fada d’aigua i enterra en grup un instrument de cobla per fer memòria. És un escriptor que passa de les modes i sap que la modernitat no és tenir l’últim model de mòbil sinó alguna cosa que té a veure amb superar prejudicis. El darrer lliurament del seu discurs radical és Mística conilla.

Ja sé que l’expressió és horrible, però, ho has de reconèixer, existeix una marca Jordi Lara. Ja ens la vam trobar a la novel·la ‘Una màquina d’espavilar ocells de nit’ i la retrobem en els contes de ‘Mística conilla’.
Sempre parlo de la bellesa patètica de la condició humana, de les contradiccions. Escriure és triar. Al llarg de la vida rebem milers d’estímuls i anem escollint amb quins ens quedem. Hi ha algunes coses que ens calen fons, en podríem dir una mena de destí.

I tu, què tries?
La poesia fortuïta: hi ha molts actes del nostre viure que estan carregats de poesia sense adonar-nos en. Trio la significació que supera la nostra condició més miserable. El sublim que hi ha en els actes execrables. Ho poso en un marc, com fem tots els escriptors, i aquest és allò que hem mamat profundament i que hem volgut que ens quedés. M’agrada l’univers contemplatiu, el d’abans del plàstic. M’agrada la pedra, el ferro, les coses que no estan de moda, que són despulles d’un passat esplendorós. M’agraden les persones que són volgudament marginals perquè no entren en la cadena i això les fa lliures. M’agraden els amors difícils, les carreteres abandonades, els confessionaris perquè s’hi han xiuxiuejat pecats.
D’on surts?

Tots som més polivalents del que ens volen fer creure. Ens volen posar una etiqueta per convertir-nos en un segment de mercat. Jo vinc de diversos llocs. Són el món de la cultura d’arrel, allò mal anomenat cultura popular perquè cultura popular també pot ser Star Wars. També vaig fer de músic d’esglésies i m’agraden com a espai. Tanta moda del mindfulness, doncs jo vaig a llegir als claustres. Vinc de Vic, una ciutat marginal i persistent. També vinc del món de la tele i del cinema, i hi he disfrutat molt. La veritable modernitat és saber viure el millor de les èpoques i estils sense prejudicis.

Et mous per diferents llocs i també per diferents llenguatges.

M’ha preocupat molt la transversalitat. La contaminació és bona. Mira la música popular: ha sabut contaminar-se de moltes coses i per això ha evolucionat tant. Ara he fet una exposició a Sant Cugat, Literatura expandida, on indago la relació entre cinema i literatura més enllà de l’adaptació d’una novel·la. Entre altres coses, hi ha filmats els paisatges de Verdaguer de quan era nen.

Això em recorda un dels contes de ‘Mística conilla’ en què apareix un Verdaguer petit.

Al final de la seva vida, Verdaguer s’enyora del paradís i per a ell el paradís són els camps de la seva infantesa. Vaig deduir que, si en morir, les ànimes assumeixen allò que volen, Verdaguer és ara pel voltant de Folgueroles. Ja no és un capellà xacrat que s’ha barallat amb tot déu, sinó que el tenim jugant pels arbres.

En la teva obra hi ha capgrossos, sardanes, flabiols… se t’ha entès o ets víctima dels prejudicis?

Jo el que faig és literatura. La pots fer en el marc més reconegut per la literatura –en el món urbà o pairal– o la pots fer, com jo, en un marc que no és tan habitual, però no canvia res. A la pel·lícula Ventre blanc hi explico la història de quatre persones que porten capgrossos, però no és sobre els capgrossos que parlo, sinó sobre el fet que tots observem el món rere una màscara. Si jo hagués anat a un productor dient-li que volia fer una pel·lícula sobre capgrossos m’hagués engegat perquè ho hauria trobat carrincló, de pobrets i alegrets, així que ja m’ho vaig fer jo mateix. La pel·lícula ha viatjat per tot el món.

Al Festival de Busan, a Corea, els va entusiasmar, oi?

La clau és que no tenien cap prejudici. El que està de moda no perviu per haver estat de moda sinó per la capacitat que té de reflectir l’ànima humana.

Vaja, que és més difícil convèncer al productor català que a l’espectador coreà.

Sí. Hi ha alguna cosa que hem de resoldre. Quan aquest país de debò ha estat present al món amb la seva expressió artística és quan ha estat fidel a les seves arrels. Gaudí, Miró, Dalí, Tàpies… Aquí tenim una consciència anímica que bascula entre un cert complex sobre els trets identitaris i una curiositat cosmopolita, que és molt bona, però sempre i quan no ens jugui a la contra.

Jordi Lara
Editorial: Edicions de 1984 Barcelona, 2017
Pàgines: 208 Preu: 17,50 euros

Dimarts 18, presentació d’«Una nit amb Enric Casasses», amb Enric Casasses i Jordi Lara. I la nit de Sant Jordi, al C33!

Lara 1

Una nit d’estiu, el poeta Enric Casasses i l’escriptor Jordi Lara assalten la Biblioteca de Catalunya. Porten la idea de passar-hi la nit fins que arribi l’alba. Amb quin propòsit? Fugir del món? Revindicar el paradís dels llibres? Cremar la biblioteca? La nit és llarga i els acompanya el silenci de tantes tones de lletra que clamen des de les lleixes. Lara entrevista Casasses i documenta l’escapada; Casasses fuig d’estudi mentre dibuixa, dorm i somnia, es cruspeix un humus o recita un poema acompanyat a l’espineta per Lara.

Són més de quatre hores de conversa de les quals us n’oferim un tast de 40 minuts, fins al moment que els fugitius pugen al terrat de la Biblioteca de Catalunya per esperar el sol. És l’hora d’escollir si tornen a un món que ha esdevingut una marea d’interessos comercials i petites revoltes individuals, o bé es fan forts dins la biblioteca colgats de literatura. Sigui com sigui, sempre ens restarà el testimoni d’una nit màgica: la nit del 26 de juliol del 2537 després d’Epicur.

“Una nit amb Enric Casasses” no és exactament una entrevista ni un documental: és una “meditació televisiva” que indaga en la incerta necessitat de la literatura en el món d’avui, i constitueix una aproximació excepcional al pensament d’Enric Casasses, segurament el poeta català contemporani més influent. Només Lara i les seves propostes performàtiques entre la vida i la literatura podien convèncer Casasses de protagonitzar un programa per a la televisió.

El programa s’emetrà al 33 el dia 23 d’abril a les cap a les 22:00.

lara 2lara 4

Actes i presentacions de la setmana: el catàleg de 1984, Lara a Vilassar i Garrigasait a La Calders i a Manresa.

Dimarts, a les 19 h., a la Biblioteca Jaume Fuster, presentació d’«Edicions de 1984. La ciutat dels llibres», catàleg editat per Julià Guillamon.

cataleg-1984

 

Dijous 9 de març, a les 19.30, a la llibreria La Calders (Barcelona), Raül Garrigasait i Roger Mas parlen i canten sobre Els estranys.

estranys-calders

 

Dijous 9 de març, a les 19.30, a la Llibreria Índex de Vilassar de Mar, Albert Calls i Jordi Lara conversen sobre Mística conilla

0001-32

 

Divendres 10 de març, a les 19.30, a l’Espài Òmnium de Manresa, Miquel Adam i Raül Garrigasait conversen sobre Els estranys

estranys-manresa

Presentacions de la setmana, o quan la literatura es troba amb la música: Guillem Gisbert (cantant de Manel) i Jordi Lara conversaran sobre «Mística conilla» a Barcelona, i Roger Mas i Raül Garrigasait sobre «Els estranys a Berga!

Dijous, 2 de març, a la llibreria La Calders:

lara-calders-ok

 

Dissabte 4 de març, a la llibreria Quatre Cantons de Berga:

estranys-berga