«Totes les putes tenen sort». Joan Garí sobre «La Xava» de Juli Vallmitjana [El Temps]

Font: Joan Garí / El Temps

400laxavaJa ens podíem pensar que a la Barcelona del Modernisme, en aquella urbs tan pròxima a París on les classes burgeses s’exhibien al Liceu mentre contemplaven de reüll l’amenaça anarquista, hi havia un tercer actor incapaç de reclamar el menor protagonisme, però tan imbricat en la realitat ciutadana com els altres dos. Aquesta tercera instància era la púrria dels barris pobres (al centre, a l’extraradi, a tot arreu), els lladregots, les bagasses, la delinqüència menys sofisticada. Aquests també parlaven i, potser a diferència d’ara mateix, ho feia en català (més o menys majoritàriament).

Juli Vallmitjana, un tipus llavors en la trentena que és orfebre de professió i fa pinta de sentir-se dins l’ambient majoritari del Modernisme com un polp en un garatge, va sentir, al llarg de la seua vida, un interès real pels desafavorits de la seua societat. Va retratar aquests sectors en diferents obres, però potser és en La xava allà on la seua escriptura excel·leix més singularment.

Aquesta novel·la insòlita, encertadament recuperada per Edicions de 1984, és un fresc al natural dels miserables que pul·lulen al marge de la societat, i un document excepcional sobre la seua manera de parlar. El lector entendrà de seguida el que vull dir amb aquest fragment del diàleg entre alguns dels seus personatges:

—“Xalem’s-en, que aquest pelma t’adinyaria molt de carrillo.
—Pelma, pelma –contestà el Noi, ofès-. Ja sabeu que vaig per tot, mentre no em faltin els greps.
—Qui, tu? Ni mai has temptat cap baldra –digué el Morata-. Alguna minyona pel descuit o algun panant que li hagi caigut el rot.
—Vaja, aneu, paveros –contestà el Noi de la Veu, amb sorna i despit-. Xamulleu molt, però cap quibi.
—Xala, xala a buscar el macarró, blet –digué el Morata.”

Per sort, l’edició s’acompanya d’un imprescindible glossari. No pensem, però, que el llibre és un simple recull lèxic. SEGUIU LLEGINT A EL TEMPS.

Anuncis

Novetat editorial: «La Xava», de Juli Vallmitjana. Edició d’Enric Casasses

«La Xava és una festa, fascinant i excessiva, que desprèn una fortor àcida i vigoritzant, la dels personatges que s’hi arrosseguen.»
Jordi Nopca, diari Ara

«Estem davant d’un escriptor de primeríssima, llampant, i és importantíssim, perquè és l’únic que s’ha ficat a fons en la parla de la púrria»
Enric Casasses

400laxavaLa Xava
Juli Vallmitjana
Edició d’Enric Casasses
isbn 978-84-15835-60-8
Mirmanda, 135
272 pàgines
18,00 euros

En les seves novel·les, Juli Vallmitjana ens presenta un retrat escruixidor i avui imprescindible dels ambients més pobres de la Barcelona de 1905. Més enllà del verisme i de la versemblança, té la valentia d’oferir ni més ni menys que la veritat: del terreny que trepitja (els barris de sota Montjuïc), de les persones que s’hi busquen la vida (lladres, putes, mangants…) i de la llengua que parlen. Avui com aleshores ens enlluerna l’ànima la llengua d’aquests personatges, rica, barrejada, tan especial i divertida, tan eficaç. La prosa de Vallmitjana, narrativament molt bona quan descriu un descampat o una cara o relata un robatori, es torna perfectament llisquent i viva quan els personatges parlen, i en tots dos casos convenç per una simple i difícil cosa: la veritat.

Juli Vallmitjana (1873-1937). Argenter de professió, la seva vocació inicial és la pintura, que abandona per la literatura. És una figura insòlita dins del panorama literari català del tombant del segle XIX i de la primera meitat del segle XX. Arrelat al segle XIX per la tradició de la qual parteix i també per tradició familiar, l’escriptor barceloní projecta, en contrapartida, algunes de les que seran les principals línies de la modernitat literària del segle XX, sobretot de la segona meitat.