Xavier Serrahima, sobre «La presa», de Kenzaburô Ôe, a El Punt Avui

Font: Xavier Serrahima / El Punt Avui

Sovint he remarcat la malaurada prevenció que tenen una majoria dels lectors per acostar-se als grans autors. Se’ls ha repetit tant que alguns són inaccessibles, que cal entendre-hi per llegir-los, que opten per deixar-los de banda. Una situació de sacralització molt greu, en més ocasions que no sembla injustificada, que provoca uns efectes desastrosos per a una cultura com la nostra: només mirant cap al cel podem veure les estrelles. La idea d’Edicions de 1984 de crear una col·lecció –anomenada Incís però que ben bé podria denominar-se Inicis– que inclogui petits tastos d’escriptors de primera línia per fer-los més propers als lectors, obrir-los la ment, alliberar-los de prejudicis i deixar-los amb ganes d’àpats literaris més complets, no podria ésser més escaient.

400PresaCom ho és començar-la amb obres de Claudio Magris (Il·lacions al voltant d’un sabre) i de Kenzaburô Ôe: La presa (Shiku), traduïda amb la seva precisió habitual per Albert Nolla. Obra, aquesta darrera, que serveix no només per introduir-se en el món d’un escriptor tan fonamental com el Nobel de literatura del 1994, sinó, al mateix temps, de la magna, aclaparadora, literatura japonesa. Literatura que per fortuna va més enllà, molt més enllà, del magnífic Haruki Murakami.

Ôe ens presenta una novel·la breu, brevíssima, que tot i començar amb un ritme tranquil i situar-nos en un indret gairebé idíl·lic, una vila on els veïns viuen “aïllats de la ciutat”, on “que un avió sobrevolés el poble era un fet molt excepcional”, on la Segona Guerra Mundial només es feia notar per “l’absència dels nois del poble”, ben aviat agafa un ritme molt més alt i una acusada pregonesa.

Serà precisament un accident d’avió el que durà al llogaret “la presa”, un pilot nord-americà –“¿Un enemic? ¿Com pots dir que és un enemic? […] És un negre! No un enemic!”– que acabarà per posar-ho tot cap per avall. I, sobretot, que acararà els infants, acostumats a veure el món com una mena de paradís perdut on el mal ni existeix ni ha existit mai, amb la vida real, amb la vida en tota la seva veritat i la seva cruesa.

En síntesi, una metàfora no només sobre el dolor –i, per tant, la pèrdua irreemplaçable– que suposa fer-se adult sinó, també, sobre la fi de la innocència –de les criatures però, també, i més important, dels adults que encara segueixen veient el món amb ulls de nen. Perquè no hi ha guany sense pèrdua i els paradisos només els podem mantenir si mirem sense veure-hi.

Anuncis

Permeteu-nos fer un INCÍS. Kenzaburô Ôe i Claudio Magris inauguren una nova col·lecció d’Edicions de 1984!

Permeteu-nos fer un incís. Ens agraden les novel·les torrencials, els volums de poesia completa, ens agrada sentir sobre les mans el pes de la literatura. Però permeteu-nos fer un incís: Som amants també del llibre curt.

Incís és una nova col·lecció de narrativa breu d’Edicions de 1984. Llibres curts de recorregut llarg, petites obres mestres dels millors autors, grans petits obsequis, petites portes per accedir a la gran literatura.

Perquè permeteu-nos un incís: ¿on està escrit que un llibre llarg sigui millor que un llibre curt?

Després de 30 anys, recuperem l’essència del disseny de la primera col·lecció de la nostra editorial —Temps maleïts—, com aquell que fa un incís, o una pausa en el camí.

400Presa

La presa
Claudio
Traducció d’Albert Nolla
isbn 978-84-15835-47-9
Incís, 1
96 pàgines
11 euros

En un poblet aïllat del món, la guerra només s’ensuma quan algun avió enemic sobrevola les muntanyes que l’envolten. Un matí d’estiu, però, quan un d’aquells avions se’ls estavella a prop, la vida pausada d’aquell indret i d’aquella gent de cop es veu trasbalsada per l’arribada d’un presoner, que, convertit en una presa, els pren tota la innocència.

Kenzaburô Ôe (Ôse, illa de Shikoku, 1935), guanyador del premi Nobel de literatura l’any 1994, és reconegut internacionalment com un dels escriptors més importants i influents de la postguerra. D’entre les seves obres, destaca Una qüestió personal, publicada també per Edicions de 1984. La presa, novel·la fundacional del món literari de l’autor, va ser guardonada amb el premi Akutagawa l’any 1958.

Il

Il·lacions al voltant d’un sabre
Claudio Magris
Traducció d’Anna Casassas
isbn 978-84-15835-48-6
Incís, 2
96 pàgines
11 euros

Magris barreja mite i realitat per recuperar la figura de Krasnov i la història dels cosacs a la recerca del somni impossible d’una nova pàtria, quan, al costat dels alemanys, van envair la Càrnia, una regió històrica del Friül, a la tardor del 1944.

Claudio Magris (Trieste, 1939), catedràtic de Literatura Germànica a la Universitat de Trieste, assagista, germanista i traductor. De la seva extensa obra, a Edicions de 1984 hem publicat El Danubi, A cegues, Vostè ja ho entendrà, El viatjar infinit, La història no s’ha acabat. Ètica, política i laïcitat i Alfabets.

Bellíssim comentari d’Anna Carreras sobre l’obra «Una qüestió personal», de Kenzaburô Ôe [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Anna Carreras

Mirmanda94frontal.OE“A quina mena de món van els nadons que es moren?” Sense xarxa, valent, l’escriptor japonès Kenzaburô Ôe (1935), premiat amb el Nobel de Literatura l’any 1994, es fa preguntes com aquesta i les respon per escrit. La seva obra s’apuntala en la frase poderosa, la metàfora lírica i la faula moral. Des d’un empelt occidental, Ôe s’interroga sobre la contradicció i la metafísica de l’home. Fins al límit. L’existencialisme de Sartre, el romanticisme de Blake, la filosofia de l’absurd en Kafka o la mixtura angoixa-primitivisme de Dostoievski s’incrusten en el pensament d’Ôe, entaforat dins la “literatura del desastre”. La seva dissort no és només històrica sinó íntima: a la novel·la Una qüestió personal (1964) –com a El crit silenciós (1967) o a Digues-nos com sobreviure a la nostra bogeria (1969)– hi narra la hidrocefàlia del seu fill Hikari (llum). La novel·la és dura, cínica i fonda: balla èbria entre l’esperança, la resignació, el tedi, el vòmit i la persistència. El naixement d’un fill disminuït (“monstre indefinible”, “nadó vegetal”, “Apollinaire amb el cap embenat”) genera dubtes i por, com la represa de les proves nuclears soviètiques. La imperfecció del cos humà és alhora la fragilitat del planeta: mutacions. El debat entre vida i mort, la mesquinesa atàvica i la tènia d’egoisme són signes de la neurosi de l’individu, dominat per una moral obsessiva cimentada en la vergonya i el fàstic. Una confessió plena de malsons injectats dins el gran malson, el gran teatre de la vida fet del record del món infantil (Peter Pan, Song Goku, Popeye), la crítica al gremi mèdic, els paranys del llenguatge i les trampes psicològiques. Connecto amb Kenzaburo Ôe en la necessitat de superar una experiència personal a través de l’art, lluny de la morbositat i la compassió, en la idea del món com a escenari mediocre i en la figura del neuròtic que lluita amb les seves pors. El talent d’Ôe radica asaber fer la tombarella: dotar d’ales el llenguatge i crear mons nous a partir d’una realitat lamentable farcida de gent nerviosa.

Dos escrits entorn «Una qüestió personal», de Kenzaburô Ôe

Mirmanda94frontal.OEÉs encoratjador veure que Una qüestió personal batega amb força en la gent que se l’ha llegit. No podria ser d’altra manera. Us enllacem un parell d’escrits que aborden el llibre de dues maneres molt diferents. Per dir-ho d’alguna manera, el primer l’aborda per la forma (Joan Sellent parla de la magnífica traducció d’Albert Nolla), i el segon parla del contingut (Tina Vallès reflexiona sobre la literatura de la maternitat —o paternitat— en funció a Una qüestió personal, al seu blog). Llegim-los tots dos!

UNA QÜESTIÓ PROFESSIONAL. Joan Sellent sobre Albert Nolla. Font: Núvol.

Fins fa quatre dies, llegir una traducció al català d’un autor japonès volia dir (tant si l’editorial tenia el detall d’explicitar-ho com si no) accedir a un text que ens arribava a través d’una llengua interposada, que acostumava a ser el francès o l’anglès.

Ara, per sort, ja ens podem submergir en la lectura d’una novel·la de la magnitud i el magnetisme d’Una qüestió personal, del premi Nobel Kenzaburô Ôe, sabent que el trasllat s’ha fet per via directa i en mans d’un professional tan expert en la llengua i la cultura de l’original com Albert Nolla.

És prou sabut que amb aquesta qualitat no n’hi ha prou per garantir una traducció competent, i que la condició d’expert en una llengua i una cultura determinades no garanteix pas automàticament la condició de traductor fiable. Nolla, però, pertany a la selecta minoria de catalans que coneixen a fons el japonès i tot el seu embolcall històric i cultural, i al mateix temps —cosa encara més minoritària i selecta— també pertany a un subgrup dins aquest col·lectiu d’experts: el dels que posseeixen la capacitat inequívoca d’escriure en català amb pols segur, control idiomàtic i sensibilitat estilística.

Que Albert Nolla sap japonès i sap escriure en català no és pas una cosa que hàgim descobert ara, amb la lectura d’Una qüestió personal, perquè ja té un currículum prou dilatat de versions d’aquesta llengua. Només hem constatat, una vegada més, que aquest traductor té la virtut que només posseeixen els bons professionals, i que consisteix a transitar entre dos paranys —el de l’estranyesa idiomàtica que entrebanca el lector i el de la “domesticació” excessiva que li fa oblidar la distància cultural—i no perdre l’equilibri en cap moment.

Abans m’he referit al magnetisme d’aquesta novel·la de Kenzaburô Ôe, perquè és amb el poder d’un imant que m’ha enganxat la seva lectura. La barreja d’aversió i fascinació que provoca l’inefable Bird, el protagonista de la història; la violència latent, la truculència de la seva illa personal de caos i de frustracions, l’estrany atordiment que el connecta només de tant en tant amb una realitat fosca però que les seves reaccions encara enfosqueixen més… i tot això narrat en un estil tan precís com impersonal, sovint d’un laconisme descriptiu que sembla contradir —però que, precisament per això, realça encara més—la sordidesa d’allò que descriu.

Sense que sapiguem ben bé per què, aquesta novel·la té la capacitat d’incomodar-nos i fascinar-nos al mateix temps; una combinació paradoxal, i que difícilment copsaríem —o toleraríem— si no fos per l’eficàcia d’aquest vehicle lingüístic que ens l’ha fet arribar, conduït amb tanta professionalitat per Albert Nolla; un vehicle —si se’m permet una paradoxa de collita pròpia— utilitari i de luxe al mateix temps.

***

EL MAPA D’ÀFRICA. Tina Vallès sobre Una qüestió personal, a la seva pàgina personal

[…] No. No m’estic emprenyant. Escriviu el que us doni la gana. Però feu el favor de pensar un moment què podria interessar a tots els tipus de lectores (i lectors, sí) que he intentat classificar en el paràgraf anterior. Un llibre sincer sobre la maternitat. Jo només n’he llegit un i l’ha escrit un home. Es titula Una qüestió personal i el va escriure Kenzaburô Ôe fa anys. És una novel·la escrita després de ser pare d’un fill discapacitat. Però oblideu la discapacitat del fill, encara que tingueu un fill «normal», el que viu el protagonista de la novel·la d’Ôe, en Bird, us semblarà molt més proper, i real, que tot el que pugueu trobar en dues dotzenes dels llibres «pretesament sincers» que comentava abans. En Bird experimenta la por, la por del canvi, però encara més la por de la renúncia. Hi ha una escena, a l’inici, que s’explica sola: Bird té el somni d’anar a l’Àfrica, s’ha comprat un mapa del continent i està il·lusionat, i llavors sap que la seva dona ha trencat aigües, que va de part (encara no sap res de la discapacitat del fill), i aquell mapa que fins fa un moment representava per a ell un pla possible, un pla futur, ara es converteix en un impossible que li fa nosa, i no li fa nosa perquè ara que ja és pare ja no té la mateixa importància, sinó perquè veure el mapa és veure el que podria haver fet si no fos pare. Ho heu llegit mai en cap llibre sobre maternitat, això (si és que n’heu llegit mai cap)? Segur que no.

Amb això no vull dir que calgui recomanar el llibre d’Ôe als cursos de prepart. No. Òe és una lectura incòmoda quan tens algú dins de l’úter, crec jo. Però calen (aviseu-me si en coneixeu algun altre així) més llibres com el seu, que explorin TOTS els sentiments i pensaments i contradiccions i paranoies de la maternitat, que parlin de la por, del dubte (segur que jo volia ser mare?, et preguntes de camí cap a la sala de parts, no em diguis que no), de tot el que et queda arraconat en alguna banda de la ment, de com t’enfades quan t’adones que tot ha canviat però tu no, de com t’enfades quan t’adones que t’enfades perquè tot ha canviat i et renyes per no saber gaudir d’aquesta experiència que diuen que és tan única, tan maca, tan miraculosa, tan espectacular, i et culpes per no viure-la amb aquella plenitud i alegria que prediquen aquells llibres, tu que si et donessin una màquina del temps no vols pensar què faries, no ho vols pensar, i per això quan t’assalten aquests pensaments en comptes d’explorar-los, de rumiar-hi, de mirar de pair-los, corres cap al bressol, mires aquella cara i oblides una estona el mapa d’Àfrica, l’oblides fins al dia que tinguis valor de desplegar-lo al mig del menjador i ensenyar-lo al teu fill: mira, veus, aquí al nord hi ha la meva por, a l’est, la meva incomoditat, a l’oest, els meus dubtes, i al sud les meves renúncies, i al mig hi ets tu, tot Àfrica. […]