«La funció performativa».«La setena funció del llenguatge» de Laurent Binet [La Vanguardia]

Font: Màrius Serra / La Vanguardia / Hotel Dilluns

En l’àmbit creatiu, es donen grans amors i grans odis. Aquests dies de sobredosi lalalandística als cinemes detecto una certa sofisticació en la valoració dels musicals: gent que sempre els ha odiat i, en canvi, reconeix que li ha agradat La La Land. La setmana passada Joaquín Luna va obrir foc explorant aquesta línia amb dues columnes i ha marcat tendència. He de reconèixer que trontolla la meva sòlida reticència a veure musicals filmats i potser acabaré anant al cinema a lalalanditzar-me. Una cosa semblant m’ha passat amb la segona novel·la de Laurent Binet. Detesto els novel·listes que salpebren les seves obres de ficció amb noms de personatges cèlebres, i en canvi m’he divertit com un honoris causa en època de correcció d’exàmens llegint La setena funció del llenguatge (Edicions de 1984). Omplir novel·les de noms il·lustres em sembla un recurs de farsant que posa lluentons a la misèria. Els anglesos anomenen name-dropping aquesta execrable activitat de lluïment: deixar caure noms famosos com si fos una crònica de societat. La manera de combinar realitat i ficció de Binet ja m’havia agradat a la primera novel·la que li vaig llegir sobre l’assassinat del líder nazi Reinhard Heydrich: HHhH (Edicions de 1984).

Ara, hi torna amb una delirant investigació semiòtica sobre la mort de Roland Barthes en un atropellament quan tornava a la universitat, a París. La mort de Barthes dona peu a una desfilada dels seus coetanis, començant per un sòrdid Michael Foucault i passant per Derrida, Kristeva, Todorov, Althusser, Sartre o Eco. La investigació, a voltes delirant, recau en dos personatges de ficció: el policia Jacques Bayard, que no entén ni un borrall de l’univers referencial dels seus investigats, i el jove professor de semiòtica Simon Herzog, una barreja de Watson i Holmes que pren el paper de traductor del policia. Per la novel•la treuen el nas la majoria de cognoms que figuren a la bibliografia de qualsevol tesi doctoral de l’àmbit semiòtic i Binet es permet un munt de private jokes que, sovint, inciten a creure que n’hi ha més dels que detectes. És una novel•la plena de perles. La principal, motor de tota la trama, és especular que Barthes mor atropellat després de descobrir la setena funció del llenguatge, una mena de funció màgica (o performativa) que s’afegeix a les sis funcions descrites per Jakobson. Aquesta funció performativa es dona quan dir les coses implica fer-les, com per exemple un alcalde que diu “us declaro marit i muller” o el senyor feudal quan deia “et faig cavaller” o quan un jutge diu “us condemno”. L’atropellament de Barthes transforma aquesta troballa en una fita que justifica un retrat hilarant, sovint cruel, de la classe intel•lectual que dominà el pensament europeu durant la segona meitat del segle XX mentre, a Silicon Valley, passaven del dit al fet. En realitat, aquesta setena funció performativa tan màgica es podria resumir en la dita “dit i fet”, que els valencians abarroquen, tot desposseint-la de grandesa, amb el seu precipitat “pensat i fet”.

Màrius Serra. La Vanguardia. 21/1/17

«Una mascarada de pedants, egomaníacs i sicaris». Pere Antoni Pons sobre «La setena funció del llenguatge» de Laurent Binet [Ara]

Font: Pere Antoni Pons / Ara

El dia 25 de febrer de l’any 1980, Roland Barthes va ser atropellat en un carrer de París. Va morir després de passar tot un mes ingressat a l’hospital. Tenia 64 anys i era valorat com un dels grans referents de la cultura francesa. (Recordem que ser un referent cultural a la França dels 60, 70 i 80 significava ser tractat amb la reverència que avui només obtindria un híbrid de bruixot oracular, influencer omnipresent a Twitter i Instagram, i estrella del pop).

La mort de Barthes és, justament, el punt de partida que ha escollit Laurent Binet (París, 1972) per a la seva nova novel·la, La setena funció del llenguatge, traduïda amb eficàcia al català per Josep Alemany. Igual que a HHhH, també publicada per Edicions de 1984 i Seix Barral, que tractava sobre el complot de la resistència txeca per assassinar el nazi Reinhard Heydrich, aquí Binet també basa la seva ficció en una història verídica i pobla la novel·la amb nombrosos personatges reals. La galeria inclou l’aristocràcia intel·lectual i la plana major de la classe política de la França de l’època: Foucault, Sollers, Kristeva, Althusser, Derrida, Giscard d’Estaing, Mitterrand, Lang… També hi surten l’italià Umberto Eco i alguns americans com Chomsky, Searle i Paglia.

Hi ha, però, una diferència substancial en l’aproximació de les dues novel·les a la veritat històrica en què se sustenten. Mentre que a HHhH el rigor pels fets i una seriositat greu amaraven tot el text, aquí ens trobem davant d’un thriller culturalista contat amb el to d’una sofisticada i bufonesca comèdia intel·lectual. El còctel té riscos, però Binet se’n surt prou bé gràcies a uns sòlids coneixements dels materials literaris i filosòfics que fa servir, i gràcies, sobretot, a un atreviment ple d’irreverència i de mala llet.

Un còctel digerible

Això vol dir, bàsicament, que es permet totes les llicències que li ve de gust o que creu convenients. Per començar, munta la trama a partir de la investigació policial que segueix a l’accident de Barthes, el qual se sospita que ha estat víctima d’un embrollat complot en què pot haver-hi implicats els serveis secrets búlgars i soviètics amb l’objectiu de robar-li un document del lingüista Roman Jakobson que conté una nova i perillosa tesi sobre el llenguatge, i que és sanguinàriament cobejat per tothom. Si aquesta mascarada amb espies, escriptors egomaníacs i sicaris passada per la coctelera de l’estructuralisme, el postestructuralisme i la metaficció, doncs resulta que sí: és (més o menys) això. Però no cal que els neòfits pateixin. En el seu paper d’autor omnipotent i juganer, Binet ens guia tot al llarg de l’obra, i posa a la nostra disposició una parella de protagonistes la mar de simpàtica: Simon Herzog, el jove professor enlluernat pels seus ídols, i el comissari Bayard, pragmàtic i conservador, a qui les teories, les ideologies i els discursos dels Foucault i companyia li resulten una pedant i insofrible marcianada.

Més enllà del virtuosisme tècnic –l’estructura folgada però sota control, l’estil dens i net, l’argument rocambolesc però ben portat–, no cal dir que el principal reclam de La setena funció del llenguatge és la imatge que dóna del món intel·lectual. Més maquiavèl·lic que la política, més competitiu que l’esport d’elit i més grotesc que un circ de freaks presumptuosos, el delirant carnaval d’egos narcisistes, mafiosos, virolats i mancats d’afecte que desfila pel llibre resultarà familiar a tots els lectors que coneguin una mica de prop el tema.

Ramona Pérez sobre «La setena funció del llenguatge» de Laurent Binet [Ara Balears]

Font: Ramona Pérez / Ara Balears

Laurent Binet fa un peculiar ús de l’hemeroteca i de les biografies dels semiòlegs i filòsofs que tan bé coneix. Aquest és un text irreverent, erudit, divertit i molt documentat. Quan obrim el llibre, ens espantem perquè no sabem si n’estem a l’altura intel·lectual, però aviat ens relaxem i ho desmitifiquem.

Tenim tots els elements de la novel·la policíaca. Protagonitza el relat un comissari per a qui immediatament sentim una gran simpatia, tot i que ens separen grans diferències. Aquest comissari ha de tenir un ajudant que l’introduexi al món dels Mestres, un jove professor que també ens sedueix tot just el coneixem.

L’assumpte que els ocupa pren dimensions internacionals. Han de viatjar als EUA, han de moure’s per Itàlia, sempre envoltats pels grups més selectes de la intel·lectualitat francesa dels anys 70 i 80, grans semiòlegs i filòsofs als quals no gosaríem acostar- nos si no ens hi portés Binet.

Els fets reals són els següents: al febrer de 1980, Roland Barthes pateix un accident de trànsit al qual no sobreviu. Barthes ve de dinar amb François Mitterrand. A partir d’aquest moment comencem a entrar en una “intimitat” de la gran elit presentada amb dosis d’humor, erudició i sobretot irreverència. El professor que “tradueix” els termes cultes i que ens fa viure la semiologia gairebé com una actitud és del tot necessari per posar en situació el comissari i també el lector no especialista que es podria sentir aclaparat.

En els desplaçaments ens presenten Noam Chomsky i Umberto Eco. Vivim atemptats terroristes i quedem del tot impressionats quan ens donen a conèixer una societat secreta, Logos Club, en què els membres fan combats orals de gran nivell i en què han participat els més importants intel·lectuals. El repte porta implícit el càstig físic; aquesta societat ha deixat mutilats grans il·lustres. L’autor barreja realitat històrica i narració brillant.

En el gènere negre tot hi està permès i moltes vegades serveix per denunciar allò que no es pot documentar com a fet històric o social. Es pot dir allò políticament incorrecte i Laurent Binet aprofita per donar a conèixer amb humor i erudició els grans personatges de la intel·lectualitat del seu país, homes i dones a qui els no iniciats mai no hauríem gosat aproximar-nos. Per tant, aquesta recomanació, sens dubte, ens porta a un bon moment. Tindrem a prop el comissari que ja hem fet nostre i el seu ajudant, a qui devem lliçons que agraïm.

«Laurent Binet: “La lluita pel control del llenguatge és més ferotge que mai”». Jordi Nopca, al diari Ara

Font: Jordi Nopca / Ara

Després de l’èxit amb què va ser rebuda ‘HHhH’, el novel·lista ha trencat les expectatives dels lectors amb ‘La setena funció del llenguatge’, en què canvia la reflexió històrica per una recreació divertida i alhora hermètica de la França més intel·lectual de 1980

 

Quan, ara fa un any, es va publicar a França La setena funció del llenguatge -avançant-se un parell de mesos a l’inici del centenari de Roland Barthes, el semiòleg i assagista que la inspirava-, el diari Libération va descriure la segona novel·la de Laurent Binet com “si l’hagués escrit Michel Houellebecq, però de bon humor”, i Le Figaro valorava elogiosament que era la novetat “més erudita de la rentrée ”. Tot i que es poden considerar enginyoses boutades, les dues afirmacions també són un indici que França continua sent un país on la intel·lectualitat és encara ara un valor afegit, un element que cal tenir en compte, una estructura d’estat que es resisteix a ser substituïda per la lleugeresa cultural, que guanya la batalla en tants altres països.

Gràcies a l’enrenou sobre la novel·la -premi de novel·la FNAC, premi Interallié- i a l’èxit rotund de la seva predecessora – HHhH va vendre, només a França, 220.000 exemplars-, de La setena funció del llenguatge se n’han venut els drets de traducció a 25 llengües. S’ha publicat, de moment, als Països Baixos, Finlàndia i Espanya: en català, a Edicions de 1984, i en castellà a Seix Barral. “A França va haver-hi una recepció polaritzada dels intel·lectuals parisencs -recorda Binet, un escriptor d’aspecte jovial i quasi adolescent tot i tenir 44 anys-. Va haver-hi reaccions agitades de l’entorn de Philippe Sollers”. L’escriptor i assagista és un dels personatges que surt més mal parat a la novel·la: té opinions sobre qualsevol cosa, però en la majoria de casos freguen el ridícul. L’assagista i professora Julia Kristeva -inventora del concepte d’ intertextualitat l’any 1966- també rep alguna bufetada verbal.

Intriga i metaliteratura

“A quin tipus de lector pot interessar un llibre com La setena funció del llenguatge? És una pregunta que m’he fet sovint -admet Laurent Binet-. Espero haver sigut prou pedagògic perquè es pugui entendre al marge de la universitat”. La premissa argumental del llibre parteix de la deformació d’un fet real: el 25 de febrer del 1980, el semiòleg i assagista francès Roland Barthes va ser atropellat per una camioneta poc després de dinar amb François Mitterrand, que en aquells moments aspirava a ser president de la República Francesa, càrrec que ocuparia entre el 1981 i el 1995. “Se’m va acudir transformar aquella mort accidental en assassinat -reconeix-. Tot assassinat implica una investigació, i per això em vaig inventar el comissari Bayard i el seu company d’aventures, el jove Simon Herzog. Aquest estrany tàndem comença a buscar sospitosos i, com passa habitualment, els sospitosos s’han de buscar a l’entorn immediat de Barthes”. El lector és convidat a descobrir -o amb sort, redescobrir- alguns dels intel·lectuals més coneguts de la segona meitat del segle XX: hi ha, entre d’altres, Gilles Deleuze, Louis Althusser, Jacques Derrida, Umberto Eco i Michel Foucault. També el matrimoni format per Kristeva i Sollers.

Bayard es mira amb suspicàcia la possible reconversió francesa en un país d’esquerres -és fidel al seu president, el conservador Valéry Giscard d’Estaing- i es passeja, desconfiat, per institucions com el Collège de France, on el senyor Foucault dóna classes “d’història dels sistemes de pensament” i adreça paraules com aquestes als assistents a les seves classes: “Quina és la significació, a l’interior d’una concepció de la salvació (és a dir, a l’interior d’una concepció de la il·luminació, d’una concepció de la redempció obtinguda pels homes en ocasió del primer baptisme), quina pot ser la significació de la repetició de la penitència o de la repetició mateixa del pecat”. Aquest és el sentit de l’humor que Laurent Binet gasta al llarg de la novel·la. De vegades fins i tot es permet oferir un enrevessat calidoscopi lingüístic, intercalant frases en anglès i italià i citacions en llatí, al llarg de soirées i reunions secretes com les del misteriós Logos Club. “A l’hora d’escriure les escenes de festes, la meva gran influència ha sigut Bret Easton Ellis -diu-. La setena funció del llenguatge és una mixtura barroca. La barreja de gèneres és una condició necessària per a la literatura que faig”. Si HHhH (Edicions de 1984, 2011) combinava la reconstrucció del complot per assassinar el cap de la Gestapo Reinhard Heydrich l’any 1942 amb la recerca que havia fet l’autor, aquí el còctel inclou humor, intriga, aventures i metaliteratura. “No sé si podem parlar de novel·la postmoderna, perquè no sabria dir exactament en què consisteix -admet-, però sí que he pretès ser modern, si entenem per modern el fet que una novel·la s’ha d’interrogar sobre el seu propi funcionament”.

Una funció manipuladora

El motiu de l’assassinat de Roland Barthes té a veure amb el títol del llibre. “El lingüista rus Roman Jakobson va ser un dels pares del moviment estructuralista -recorda-. Va sintetitzar el procés de comunicació: parlava de l’emissor, el receptor, el missatge, el context, el canal i el codi. A partir d’aquests elements va deduir les funcions del llenguatge”. Jakobson va delimitar-ne sis, de funcions, però la persecució de Barthes a la novel·la té a veure amb la setena. “Després de Jakobson hi ha hagut més filòsofs del llenguatge com ara John L. Austin i John Searle que han parlat d’una setena funció performativa del llenguatge -recorda-. Aquesta funció té a veure amb la idea que dir implica actuar, en determinades situacions. Quan diem: «Jo us declaro marit i muller», la paraula implica un canvi. Passa el mateix quan, en una sala on hi ha la finestra oberta, algú diu: «Aquí dins se sent massa soroll», i aconsegueix que un dels presents s’aixequi i la tanqui. La setena funció del llenguatge és un primer estadi de manipulació”.

La trama de la novel·la alterna diversos plans narratius: hi ha la investigació del comissari Bayard, però també la descripció de l’esbojarrat milieu intel·lectual francès i els preparatius de la campanya electoral de François Miterrand. “La lluita pel control del llenguatge és més ferotge que mai -comenta Binet-. Fa poc llegia un text d’Umberto Eco, Guerrilla semiológica [inclòs a La estrategia de la ilusión, 1987], on ja tenia una intuïció de Twitter. En aquell article deia que hi havia un combat per la validesa de les fonts i que calia estudiar millor la recepció i la interpretació. Ara mateix vivim en un món molt confús, amb molt de soroll de fons, però internet i les xarxes socials han desplaçat les posicions dominants”. Fins que va publicar HHhH, Binet era professor de secundària a Seine-Saint-Denis. La seva primera novel·la, Forces et faiblesses de nos muqueuses (2000), estava inspirada pel surrealisme. La setena funció del llenguatge, que va “sorprendre els lectors”, potser no és tant un canvi radical en la seva trajectòria com un retorn als orígens.

Esdeveniments i presentacions de la setmana

El dimarts 18 d’octubre tenim el goig de convidar-vos a l’inauguració de l’exposició  Edicions de 1984. La ciutat dels llibres. A partir de les 19.00 h. a la Biblioteca Jaume Fuster, Plaça Lesseps, 20-22.

*

El mateix dimarts 18 d’octubre, però a Terrassa, Silvana Vogt conversa amb Xavier Serrahima sobre la seva novel·la La mecànica de l’aigua. A la llibreria La Temerària, a les 19.00h.

*

El dimecres 19 d’octubre, a l’Institut Francès de Barcelona (C/ Moià, 8), Laurent Binet entaularà conversa amb Marina Espasa per parlar-nos de la seva darrera novel·la, La setena funció del llenguatge. L’acte començarà a les 19.30 h.

*

També dimecres, però ara a la Biblioteca Ramon Fernàndez Jurado de Castelldefels, Sílvia Alcàntara participarà de la xerrada sobre la seva darrera novel·la Els dies sense glòria. A les 19 h. a la Sala Margarida Xirgu de la biblioteca (C/ del Bisbe Urquinaona, 19-21, Castelldefels)

.

*.

.
.
.
.
.

El dijous 20 d’octubre, a les 18.00, a la Biblioteca de Bellvitge, Plaça de la Cultura, 1, Bellvitge, Hospitalet, la Maria Nunes conversarà amb Miquel Adam sobre Torero d’hivern.

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.

Finalment, el dissabte 22 d’octubre, a les 20.00 h., Joaquim Español conversarà amb Jorge Wagesnberg sobre el seu assaig Entre tècnica i enigma, a la Fundació Olivar, Crta. GI-623 km 12, Ventalló (Girona)

Novetat editorial: «La setena funció del llenguatge», de Laurent Binet. Traducció de Josep Alemany

Un thriller irresistible, una sàtira descarada i divertida.
Télérama

.

El llibre hauria pogut escriure un Houellebecq de bon humor.
Natalie Levisalles, Libération

.

Entre l’erudició i una pel·li boja de Tarantino
Guy Duplat / Le Libre Belgique

.

El 25 de febrer de l’any 1980, el prestigiós semiòleg Roland Barthes és atropellat per una furgoneta. No trigarà a morir, fet que deixa tota la comunitat intel·lectual francesa en estat de xoc. El president de la República, Giscard d’Estaing, encarrega al comissari Bayard, un policia horroritzat amb la idea que els socialistes francesos ocupin el poder, d’iniciar la investigació de les estranyes circumstàncies de la seva mort, amb l’oculta esperança de descobrir algun escàndol que enterboleixi l’inici imminent de la campanya electoral. ¿Què hi feia Barthes, dinant amb Mitterrand, el dia del seu accident?

Bayard, ignorant de tot el que tingui a veure amb la semiòtica i la lingüística, pren com a assistent un jove professor que el guiarà pel laberint de la teoria i per la pràctica de les vides dissolutes, vanitoses, brillants i extremament competitives dels més grans intel•lectuals del moment.

¿On acaba la història i on comença la ficció? ¿On comença la realitat dels fets i on arranca la sàtira sagnant? I per sobre de tot, ¿quina pot ser aquesta setena funció del llenguatge que ha matat Roland Barthes i ha posat en peu de guerra els departaments de semiòtica i els serveis d’intel•ligència de mig món? Estem davant d’un thriller polític, filosòfic i —si se’ns permet l’expressió— semiòtic, que ha dividit França entre l’escàndol i la rialla.

Laurent Binet va néixer l’any 1972 a París. Va fer el servei militar a Eslovàquia i ha viscut a Praga. Catedràtic d’institut de l’àmbit de lletres, és professor de francès a Seine-Saint-Denis i professor d’universitat. La setena funció del llenguatge és la seva segona obra i ha estat guardonada amb el premi de novel·la FNAC 2015 i el premi Interallié 2015. La seva primera novel·la HHhH, guanyadora del premi Goncourt a la primera novel·la 2010, va ser publicada en aquesta mateixa col·lecció.