«Els contes trobats de Lydia Davis». Vicenç Pagès Jordà sobre «Ni puc ni vull», de Lydia Davis [El PUnt Avui]

Font: Vicenç Pagès Jordà / El Punt Avui

400NipucnivullFeia temps que el nom de Lydia Davis corria de boca en boca, però ningú no s’havia decidit a traduir-ne cap llibre al català. Al final qui s’ha avançat ha estat Edicions de 1984, que acaba de publicar Ni puc ni vull, una selecció d’un centenar de contes d’aquesta autora nascuda a Massachusetts el 1947, traduïts d’una manera molt convincent per Yannick Garcia.

Lydia Davis és el Marcel Duchamp de la literatura, ja que converteix en contes el que no se’ns havia acudit que podria ser-ho: troba contes a les llistes, a la premsa, al somnis dels amics, a tot arreu on va, fins i tot als llocs més literaris. Una d’aquestes peces, amb títol autoexplicatiu, és De com vaig llegir tan de pressa com vaig poder els meus exemplars endarrerits del suplement literari de The Times.

Cartes o contes?

Altres contes de Ni puc ni vull adopten la forma de carta: a una empresa de caramels de menta que no compta bé el nombre d’unitats que inclou a la bossa, a la fundació que ha concedit una beca d’escriptura a l’autora, al president d’una estafa postal anomenada Institut Biogràfic dels Estats Units, a un fabricant de pèsols congelats que incorpora una fotografia en el paquet on el color dels pèsols no s’assembla al color dels que es troben a l’interior. Ignorem si primer escriu les cartes i després les converteix en contes, o si ja són concebudes com a contes, com també ignorem si les envia o si tan sols les publica.

Altres contes del recull s’assemblen a un documental, com el brevíssim La manera de parlar de la companyia telefònica o Les vaques, que descriu en quinze pàgines el comportament d’un grup de bòvids que pastura en un camp. També n’hi ha de més convencionals, i d’altres que semblen capítols d’una novel·la, i fragments aparentment autobiogràfics, i l’apunt notarial del que li passa pel cap quan espera el menjar en un restaurant. En els contes de Lydia Davis hi conflueixen un humor gèlid i una autoconsciència elevada. No sabem del cert si l’autora és irònica o cínica, crítica o bromista, si abusa de l’atzar biogràfic o de l’acudit metaliterari, si ens recorda la indolència del senyor Keuner de Bertolt Brecht o més aviat el periodisme egocèntric que practicava Salvador Dalí a finals dels anys vint. Els textos de Lydia Davis de vegades ens fascinen i d’altres ens avorreixen, però aconsegueixen que ens preguntem a cada moment què diantre és un conte.

Anuncis

Eduardo Lago entrevista Lydia Davis, autora de «Ni puc ni vull» [Babelia, El País]

Font: Eduardo Lago / Babelia / El País.cat

Fa deu anys Lydia Davis (Northampton, Massachusetts, 1947) va abandonar les vicissituds de la vida a Manhattan i es va traslladar amb el seu marit, el pintor Alan Cote, a un petit enclavament prop d’East Nassau, tres hores al nord de Nova York. L’habitatge on viu actualment la parella, un edifici de maó vermell de tres plantes amb sostres que fan cinc metres d’altura, va ser construït als anys 30, i durant dècades va ser la seu de l’escola local. Les antigues aules han estat adaptades a les necessitats domèstiques i a les exigències creatives dels seus inquilins. El gimnàs és avui un taller de pintura, i altres cambres fan d’estudi o de biblioteca. Els immensos quadres abstractes de Cote omplen les parets de diverses sales, compartint l’espai amb les delicades fotos fetes pel fill del matrimoni, en Theo.

400NipucnivullEl 2009, després de gairebé quatre dècades de feina en relativa foscor, van aparèixer els Cuentos completos (Seix Barral), de Lydia Davis, un volum de 700 pàgines que recollia els dos centenars de relats breus inclosos en les quatre col·leccions publicades per l’escriptora al llarg de la seva vida. Al llibre es va poder constatar el seu domini del conte, gènere que sempre ha tingut el màxim reconeixement i estima en la tradició nord-americana, i en el qual Davis ha inscrit el seu nom per sempre amb autoritat i contundència, encara que no estigui gaire clar què són exactament els brevíssims textos que escriu. Els seus segments en prosa tenen un nivell d’intensitat i concisió que els situa molt a prop de la poesia o la il·luminació filosòfica. Un dels seus principals admiradors, Jonathan Franzen, va intentar resoldre l’assumpte, referint-s’hi com “una mena de Proust del relat breu”. Després d’una sèrie de reconeixements que van culminar amb la concessió del Premi Internacional Man Booker l’any passat, s’ha publicat fa poc a Catalunya Ni puc ni vull (Edicions 1984, [traducció de Yannick Garcia]), volum que reuneix els relats escrits per l’autora després de l’aparició dels Cuentos completos. Així mateix veu la llum per primera vegada en castellà El final de la historia (Alpha Decay), única incursió de Lydia Davis en la novel·la, text d’un interès extraordinari sense el qual no és possible entendre totalment el conjunt de la seva obra. L’escriptora se serveix una tassa de cafè i deixa que passin uns segons abans de respondre a la pregunta de què aporta Ni puc ni vull respecte al seu treball anterior com a autora de microficcions.

“La meva obra ha anat evolucionant amb el temps, encara que em resulta difícil explicar exactament com. Les primeres col·leccions incloïen històries més tradicionals que tenien una certa extensió. Hi havia relats curts però no minúsculs, com ara. Crec que en aquest últim llibre m’he aventurat més amb la forma. Sempre assajo noves formes d’escriptura, i en l’últim llibre porto aquesta tendència encara més lluny. Hi ha més llistes. Per primera vegada apareixen seqüències o sèries, com les anomenades històries somni o la seqüència de 13 històries Flaubert. Es tracta d’excepcions. Es podria dir que en aquest nou llibre hi ha textos que s’apropen més al que és un poema, encara que la raó per la qual trenco les línies no és que els vegi com a versos sinó una manera d’indicar com han de llegir-se, efectuant una pausa després de certa frase. Caldria considerar que són una mena de poemes primitius, però sense caràcter líric. Es tracta més aviat de breus esclats en prosa que vull que estiguin nítidament separats en la ment del lector. La meva intenció, per descomptat, no era crear poemes”.

Més interessant encara que la publicació d’una nova col·lecció de relats ultracurts de Lydia Davis és la recuperació d’El final de la historia, la seva única novel·la. Què va motivar la irrupció d’un format tan aliè al que sempre ha fet una mestra tan depurada de la forma breu?

“Mai m’he considerat una novel·lista. Des que vaig començar a escriure em vaig sentir escriptora de contes… Però si em remunto als orígens, el primer que vaig escriure va ser poesia, tot i que allò era més aviat una mena de conjur verbal. La novel·la va sorgir quan ja feia més de vint anys que escrivia contes. Tinc un ampli espectre de registres, des d’una o dues línies fins a un paràgraf, una pàgina, dues pàgines, i en alguns casos textos una mica més extensos. A mesura que són més llargs es tornen més narratius, i com més curts són, més s’assemblen a una cançó. Pot ser que no siguin poemes, però el llenguatge, el ritme i la forma són més musicals, un aspecte que es converteix en l’element prioritari. Però fins i tot entre els textos més breus n’hi ha de molt diferents. Alguns són com un crit; altres, s’assemblen a una meditació. Realment la novel·la era una espècie de conte llarg. No era qüestió que jo considerés que havia arribat l’hora d’escriure una cosa orgànicament diferent des del punt de vista narratiu, sinó que, de sobte, em vaig topar amb un material que necessitava molt més espai del que jo li podia atorgar dins dels límits d’un relat”.

Més vegades de les que li ve de gust recordar, Lydia Davis ha hagut d’afrontar la insistent pregunta de quin llibre s’enduria a una illa deserta. De fet, la resposta no pot ser més reveladora: “El Diccionari Oxford de la Llengua Anglesa”, diu rient, “perquè em permet fer trampa: són 20 volums”. L’ocurrència posa en relleu una predilecció molt profunda. A Davis la fascinen els aspectes més immediatament materials del llenguatge. Res la fa més feliç que parlar de sintaxi, gramàtica i lexicografia. I res la diverteix més que traslladar els codis d’unes llengües a unes altres, la qual cosa il·lumina un dels aspectes més interessants de la seva personalitat: la seva passió per la traducció literària, una tasca que va començar a exercir durant els seus anys d’estudiant universitària. “Una de les raons per les quals van passar set anys entre la publicació de Cuentos completos i Ni puc ni vull és que em van sortir les dues traduccions més importants de la meva vida: el primer volum d’A la recerca del temps perdut, de Proust, i Madame Bovary, de Flaubert. El repte era immens, però quan em van proposar traduir Proust no ho vaig dubtar. Fa tota una vida que tradueixo. Havia escalat cims molt alts i ara em proposaven escalar el més alt de tots. Vaig acceptar el repte. Vaig trigar tres anys i, quan vaig acabar, em van proposar que traduís Madame Bovary. Al principi vaig dir que no, però al cap d’un temps em vaig adonar que trobava a faltar traduir. Després de Proust m’enfrontava a una altra tasca titànica, però el més curiós és que quan vaig acabar no vaig voler parar, i vaig seguir traduint, aquesta vegada de l’holandès. És el que em té ocupada en aquests moments. Estic traduint A. L. Snijders”. Una altra elecció molt simptomàtica. Snijders, de 77 anys, es dedica a una modalitat de relat ultrabreu a la qual l’autor es refereix com a zkv. Quan el 2010 se li va concedir el Premi Constantijn Huygens pel seu treball en aquest gènere insòlit, Snijders, que manté una distesa comunicació per correu electrònic amb la seva traductora a l’anglès, havia publicat un total de 1.500 zkvs.

“Traduint m’ho passo molt bé”, assenyala Davis amb eufòria, evocant com va descobrir Snijders. “Era a Amsterdam, ara fa uns tres anys, i vaig decidir que amb qualsevol país, i amb qualsevol idioma al qual s’hagués traduït la meva obra, jo intentaria al meu torn traduir una mica d’aquest idioma a l’anglès… Ja sé que són molts idiomes, i cada vegada més, però ho intentaré. He traduït una història del castellà [un conte de l’escriptora mexicana Ana Rosa González Matute, aclareix], del portuguès, de l’alemany i ara estic amb l’holandès. He estat exposada a molts idiomes. El primer va ser l’alemany, quan vaig anar a l’escola a Graz, Àustria, amb vuit anys. Al castellà vaig estar exposada a l’Argentina, també quan era molt jove. Potser ara estic intentant reproduir aquelles experiències de quan era una nena”.

L’art del silenci

Acabada l’entrevista, l’escriptora es dirigeix a un aparador on hi ha una revista que té un interès particular per mostrar. En aquest exemplar apareix publicat un assaig seu sobre el treball pictòric del seu marit, Alan Cote. A la portada apareixen juxtaposats els noms de Siri Hustvedt i Lydia Davis. La coincidència resulta tan insòlita com violenta. Un perfil sobre Lydia Davis publicat fa uns mesos a The New Yorker amb motiu de l’aparició de Ni puc ni vull en anglès al·ludeix a un episodi, força conegut, que va afectar profundament totes dues escriptores.

El 1974, Lydia Davis es va casar amb Paul Auster. S’havien conegut quan els dos estudiaven a la universitat, ella a Barnard i ell a Columbia, i després d’això van passar junts uns anys a França. La parella va tenir un fill, en Daniel, que tenia dos anys quan els seus pares es van divorciar. Poc temps després Hustvedt i Auster es van casar. Quan Daniel Auster tenia 18 anys es trobava a l’apartament on dos coneguts personatges del món de la nit novaiorquesa van assassinar un traficant de drogues, comprant el seu silenci a canvi de 3.000 dòlars propietat de la víctima.

El cas es va saldar judicialment amb una admissió de culpabilitat per part d’Auster, que va ser sentenciat a cinc anys de llibertat condicional. L’última pregunta registrada a la gravadora, formulada amb el màxim respecte i prudència, té a veure amb Daniel Auster. Com era previsible, l’autora va declinar amb educació respondre. Malgrat tot, i per això una publicació tan aliena al sensacionalisme com The New Yorker no l’eludeix, la qüestió és pertinent i, de fet, tant Hustvedt com Davis l’aborden en dues obres que, tot i que són radicalment diferents des del punt de vista literari, coincideixen en l’honestedat amb què duen a terme la seva indagació. Hustdvedt va escriure sobre l’episodi amb una sorprenent transparència en la novel·la titulada Allò que vaig estimar. Davis al·ludeix a l’assumpte amb l’obliqua nuesa que caracteritza la seva escriptura al relat titulat “Selfish”. La història aprofundeix de manera summament abstracta en la verinosa combinació de culpa i egoisme que presideix de vegades les relacions entre pares i fills. És el més lluny que aquesta dona és capaç d’arribar: potser només Samuel Beckett la supera a l’hora d’exercir l’art del silenci.

Convidada a evocar un episodi de la seva vida particularment important per a ella, Davis em va explicar que un dia, passejant per París, va veure Beckett palplantat en una cantonada. La seva admiració per ell llavors arribava fins al punt que es dedicava a copiar frases de l’irlandès en un quadern, intentant desxifrar l’enigma de la seva escriptura. “Vaig decidir seguir-lo. Després de recórrer unes quantes carrers es va endinsar als jardins de Luxemburg, i es va detenir davant d’una pista de tennis, a veure un partit”. Al cap d’una estona es va allunyar, sense haver-hi intercanviat ni una sola paraula.

Gran crítica de «Ni puc ni vull», de Lydia Davis, al blog de Joan Flores, llibreter.

Font: Joan Flores / Je dis ce que j’en sens

Ni puc ni vull. Lydia Davis. 
Traducció de Yannick García

Ai, de vegades, els escriptors creiem que inventem en excés,
quan la realitat és sempre pitjor!”

400Nipucnivull

 

Les més elementals normes de la lògica dictarien que individus normals enfrontats a situacions quotidianes haurien de prendre decisions acostumades; i que, en conseqüència, aquesta realitat gris, avorrida i previsible seria, per dir-ho d’alguna manera, poc explotable des del punt de vista literari: efectivament, el conflicte a partir del qual es desenvolupa l’obra literària convencional prové de la modificació d’algun dels elements d’aquesta cadena. Tot i així, aquesta regla pot ser subvertida si especulem entorn del concepte de “normalitat”, que és el terreny que explota la literatura de Lydia Davis: o les situacions són només aparentment habituals -com en el relat “Les vaques”- o, amb més freqüència, els seus personatges acostumen a tenir certes peculiaritats, petites inadaptacions, lleus disfuncions, que l’autora explota mostrant la ridiculesa que s’amaga darrera de l’intent d’anàlisi racional dels costums més establerts. Són precisament aquestes pecularitats dels personatges de Davis un dels aspectes que suporten l’entramat narratiu, dens i profund, tant de Ni puc ni vull com d’altres textos de l’autora -fins i tot del seu text més extens, El final de la historia-, personatges que no acostumen a tenir, com és habitual en gran part de la narrativa curta, conflictes amb la parella, amb els veïns o amb els companys de feina, sino amb si mateixos; i que són retratats amb una impietosa cruesa, mostrant les seves carències emocionals i conflictes psíquics sense definir-los ni citar-los obertament.

A Ni puc ni vull hi conviuen els relats més obsessius -alguns personatges exhibeixen amb tota normalitat unes neurosi canòniques- i els fragments més elementals, flaixos que enceguen al lector desprevingut que té tendència a sentir-se agombolat per aquesta prosa aparentment senzilla i digerible. Tampoc l’extensió dels relats és homogènia, ja que s’hi inclouen des de textos d’una sola línia fins alguns de vàries pàgines, i també de diferent intensitat: des de la confessió íntima -“Les foques”- a la descripció més assèptica -“Les vaques”-; alguns que semblen, tant per format com pel contingut, avisos; d’altres, generalment el més curts, semblarien fregar el territori de les confessions; alguns, finalment, els més aconseguits, prenen el format de “Carta a…”.

Els reculls de contes estan subjectes, per naturalesa, a la prova de l’homogenitat, tant si es tracta de reculls temporals, és a dir, conjunts de contes escrits en un lapse temporal determinat, com si han estat escrits, intencionadament, sota un mateix propòsit, sigui temàtic, de to o de qualsevol altra característica; fins i tot, combinant ambdues opcions, la mateixa diversitat nominal de narradors, afegida a la varietat formal i temàtica, pot esdevenir, degut a les característiques que tenen en comú, el nexe d’unió entre els diferents relats. Aquest és el cas de Ni puc ni vull, un recull en el que la varietat, en contra del que semblaria, és el que li confereix homogenitat; per exemple, és extremadament pertinent tant la divisió en cinc parts com l’ordre en que estan publicats, fins al punt, em sembla, que si es canviés aquest ordre -que forma, de manera absoluta, part de la trama- o se suprimissin alguns dels relats clau ens trobariem davant d’un llibre molt diferent. Seria erroni jutjar un llibre de relats com Ni puc ni vull —al contrari que en el cas d’una antologia— considerant cadascun com una unitat aïllada; el terme “irregular” és un lloc comú per a la crítica. Seria com jutjar una novel·la separant els capítols -o els paràgrafs, en una exageració minimalista-: “el capítol XV de l’Ulisses és superflu”; o el actes d’una obra de teatre: “l’episodi, entre els actes II i III, dels comediants, no aporta res al drama principal”. I seria erroni perquè el llibre s’articula com un tot composat per elements inseparables, la supressió de qualsevol dels quals donaria lloc a una altra obra.

Sense menysprear altres qualitats ni intentar ser exhaustiu, Ni puc ni vull recolza el seu poder narratiu en dos punts principals. La forma, el tractament episòdic que amaga la gravetat del conflicte subjacent, que ni s’explica ni s’insinua, les característiques del qual queden en mans del lector; o bé, en els relats més extensos, i particularment a les “Cartes a…”, la visió del conflicte únicament des del punt de vista del narrador, un punt de vista sesgat, partidari i contaminat, que deixa també en mans del lector la reinterpretació, passada pel filtre de l’objectivitat, sense la qual el relat no assoleix la totalitat de sentit. El llenguatge, la precissió flaubertiana on la paraula, aquesta paraula -le mot juste-, és fonamental; jutgi el lector per si mateix el prodigi de concreció d'”Un amic de l’escola”:

“Who is this old man walking alone looking a little grim with a wool cap on his head?/ But when I call out to him and he turns around, he doesn’t know me at first-this old woman smiling foolish at him in her winter coat”

una extranya delectació, en aquells relats més extensos, a fi de justificar opinions, conductes o queixes -i insisteixo en les “Cartes a…”, un exemple espectacular en aquest sentit-, que vacilen en la corda fluixa del nonsense i que no serien capaces de mantenir l’equilibri si cada frase i cada paraula no haguessin estat escrupulosament mesurades; i, finalment, el magistral ús del silenci, tant quan és el narrador qui calla com quan és l’escriptor qui amaga, emprat hàbilment com a rèplica, i sovint amb caràcter musical, en el sentit de formar part inseparable de l’estructura del relat.

Ni puc ni vull és un llibre desassossegant, intens, un pendent dels que no et deixen ni recuperar l’alè. Inquiet i disgustat, el lector panteixa i té la sensació de que l’autora en sap molt més que ell, que haurà de llegir el llibre una altra vegada, i potser una altra, si vol acostar-se de veritat al que Davis li volia dir. O renunciar, donar-se per vençut, assumir que no està a l’alçada del repte, tancar el llibre i començar una lectura més… assequible?

“Per sota de tota aquesta brutícia el terra és molt i molt net.”

NOVETAT EDITORIAL: «Ni puc ni vull», de Lydia Davis. Traducció de Yannick Garcia.

Inèdita fins ara en català, aquí tenim la Lydia Davis!

«Una combinació d’intel·ligència, brevetat aforística, originalitat estètica,
comèdia lleugera, influx filosòfic i saviesa humana»
Enrique Vila-Matas sobre Lydia Davis

FM132Nipucnivull

Ni puc ni vull
Lydia Davis
Traducció de Yannick Garcia
Mirmanda, 132
320 pàgines
20,00 euros

Els relats de Ni puc ni vull se situen a la frontera de l’aforisme esmolat i les entrades d’un dietari personal. Que ningú no s’enganyi: la seva simplicitat ho és només en aparença. En la brevetat, Lydia Davis explota el seu univers quotidià, empeltat d’ironia, ritme i intel·ligència. De fet, sembla que, aïllant els elements més ínfims del dia a dia i mirant-se’ls del dret i del revés, Davis extregui tot allò que té d’extravagant la nostra vida.

A Ni puc ni vull, el lector hi trobarà relats literals d’una sola línia, relats biogràfics i també altres d’inspirats en la correspondència entre Flaubert i Louise Colet, la seva amiga i amant, o en els somnis de l’autora i dels seus amics, però el que no varia en aquesta col·lecció de contes i microcontes és l’atmosfera poderosa de la seva prosa, fresca i perspicaç.

Lydia Davis (Northampton, Massachusetts, 1947) és autora d’una novel·la i de sis reculls de relats breus previs, el darrer dels quals, Varieties of Disturbance, va ser finalista del 2007 National Book Award. L’any 2013, va ser guardonada amb el prestigiós Man Booker International Prize. A més d’escriure, és traductora del francès especialitzada en literatura i filosofia i ha traduït, entre d’altres, autors com ara Flaubert, Proust i Blanchot. Enrique Vila-Matas descriu el món literari de l’autora com una combinació d’intel·ligència, brevetat aforística, originalitat estètica, comèdia lleugera, influx filosòfic i saviesa humana.