«El melic dels sentiments», Jordi Capdevila sobre «Seixanta mil paraules», de Manel Subirats [El Punt Avui]

Font: El Punt Avui / Jordi Cadevila

FM106Seixantamil“Una de les coses bones que ha de tenir una parella, penso, i ell i jo ho tenim, és compartir la velocitat d’emborratxar-se: ha de ser la mateixa.” És una de les reflexions que es fa la japonesa Kumiko a l’hora de valorar l’estat de les relacions amb el seu marit, Basili, una parella ben enamorada que comença a trontollar quan l’home llegeix un matí al diari l’esquela de la dona que havia estat la seva amant quan ell era molt jove.

El record d’aquella relació amorosa d’un dia a la setmana amb una dona vint anys més gran, quan ell gairebé era adolescent, comença a pesar sobre la seva consciència i la imaginació fins al punt d’alterar la vida plàcida que portava fins ara. Va ser una relació que va durar anys i ara el capfica fins al punt que trastoca el seu quefer diari i enceta una etapa de distanciament físic i sentimental de la seva dona. Basili, però, també sent la necessitat imperiosa de narrar el perquè del seu trastorn i inicia unes reflexions diàries explicant fil per randa les motivacions d’aquell primer gran amor. Petits relats que va deixant en llocs estratègics de la casa perquè els pugui trobar i llegir Kumiko.

Així comença una curiosa etapa de relació epistolar entre els dos amants, malgrat que Basili té un despatx en una caseta pròxima on reflexiona i escriu amb nostàlgia de la felicitat amb què va viure aquella etapa sentimental i la relaciona amb el dia a dia que viu amb Kumiko. Ella comença a respondre i valorar per escrit les sorpreses, disgustos i també gratificacions que li produeix conèixer una part important de la vida del seu amant alhora que ho reflexiona amb la seva vida passada.

Tot el que no s’han atrevit a dir-se a la cara en uns anys de convivència, Basili i Kumiko s’ho diuen ara de manera clara i profunda per escrit. El relat, intercalat amb la veu dels dos amants, es transforma aleshores en una novel·la de sentiments on les trifulgues, topades, desgreuges i provocacions que es van produint en la seva relació quotidiana són radiografiades des d’un punt de vista molt reflexionat, amb més moderació que no pas l’exabrupte oral.

La mentida, la xacra que tan sovinteja en els matrimonis ben avinguts ara gairebé desapareix. Els encontres i distanciaments que van sorgint entre Basili i Kumiko la majoria de vegades comencen per petites accions o frases mal interpretades que són respostes amb justificacions relacionades amb el passat de cadascú, el punt de vista diferent que poden tenir en certs aspectes de la vida, o acceptant una part de la responsabilitat. L’amor, els desamors, les amistats, la passió sexual, la gelosia, els maltractaments, les il·lusions i desil·lusions, la comprensió i altres petits fets quotidians, aniran desfent i refent el grau de relació dels amants amb els seus efectes i causes.

Si bé tothom sap que els sentiments no tenen lligam amb la racionalitat, el llibre intenta trobar-hi alguna aproximació que ajudi a entendre i acceptar les bogeries i deliris de la passió amorosa.

Una novel·la ben narrada, amb un llenguatge precís i amb una dosi d’humor, que aporta una visió diferent dels embolics que nien en els cors de qualsevol relació sentimental.

Anuncis

Aquesta setmana, presentacions de Joseph Brodsky, Manel Subirats i Carles Terès. Agendes!!

DIMECRES 15 DE MAIG: Els Poemes escollits de Joseph Brodsky, a Vilanova i la Geltrú (Llorens llibres)

BrodskyLlorens (2)DIJOUS 16 DE MAIG: Les Seixanta mil paraules de Manel Subirats a Vifranca del Penedès (Llibreria l’Odissea)

Seixanta_mil_Odissea TOTAlDIVENDRES 17 DE MAIG: Licantropia de carles Terès a Roquetes

licantorpiaroquetes

Les «Seixanta mil paraules» de Manel Subirats, a Imagina Ràdio, de Tortosa

FM106SeixantamilManel Subirats parla del seu Seixanta mil paraules, al programa El club de la paraula, d’Imagina Ràdio de Tortosa.

Aquí teniu l’enllaç (a partir del minut 50:15)

Recordeu que Subirats signarà els seus llibres a la llibreria La 2 de Viladrich, de 16.00 a 18.00, demà, diada de Sant Jordi!

«Quan pesa, una paraula?» Entrevista a Manel Subirats, autor de «Seixanta mil paraules»

Font: Diari Maresme , El setmanari i Fòrum AD

‘Una novel·la ha de servir per passar-s’ho bé’

L’escriptor Manel Subirats i Costa (Mataró, 1963) ha publicat ‘Seixanta mil paraules’ (Edicions de 1984), una novel·la que presentarà el dimecres 20 de març, a les 19.30 h., a la llibreria mataronina Dòria. L’obra, que parteix de la relació de parella entre el Basili i la Kumiko és, segons l’autor, una reflexió sobre la comunicació entre les persones.

‘Seixanta mil paraules’ és una reflexió sobre el món de la parella?
A mi m’agrada més pensar que és una novel·la sobre la comunicació entre les persones. Les paraules són molt importants; de vegades n’hi ha que són sobreres, de paraules, altres vegades no parlem prou…, o bé hi ha paraules fugaces que diem sense adonar-nos-en, i altres cops diem coses gruixudes que ens pesen tota la vida; “Quant pesa, una paraula?”, es pregunta el protagonista, en Basili, mentre escriu aquesta història… “Cada paraula pesa un gram?, o pesa deu grams?, o pesa cent grams? Quant pesen, cent grams de paraules?”, es pregunta.
En Basili, un dia, rep la notícia que una antiga amant que havia tingut quan ell era molt jove, és morta; en Basili ara ja té una certa edat, i està casat amb una dona, la Kumiko, japonesa que, apart de ser molt més jove que ell, ha tingut uns formació bastant diferent. Potser perquè en aquell moment li van quedar moltes coses per dir, durant la relació amb la seva antiga amant, ara sent la necessitat imperiosa d’explicar-ho a la seva dona actual, i es proposa escriure cada dia diferents passatges de la vida amb l’amant, i deixar-los en un lloc on la seva dona els pugui llegir. D’aquesta manera comença un joc de complicitats, de gelosia, de provocació fins i tot, que encara no saben fins on els portarà

Quines causes distancien en Basili i la Kumiko?
El distanciament es va produint en la mateixa mesura que el record de l’altra dona es va imposant en el pensament d’ell. Arriba un moment que passa tantes hores tancat al seu estudi escrivint, que la seva parella es posa gelosa no perquè parli de l’altra —perquè, al cap i a la fi, és una història passada—, sinó perquè ja no té temps per ella. És possible que la veritable comunicació no sigui dir-ho tot, explicar-ho tot…, sinó saber què dir en cada moment, saber callar quan toca, explicar cada cosa en la seva justa mesura i en el moment adequat…, això sobretot passa en el món de la parella, en les “distàncies curtes”, diguem. Ja ho diu en Basili en un moment determinat: “De vegades, més que no pas dir totes les coses, cal saber què no diràs”, i això, que podria entendre’s com un engany a la parella, en l’entorn en què està escrit, només vol dir que cal mesurar les paraules perquè siguin enteses adequadament i, sobretot, per no ferir. Una altra vegada és el tema de les paraules, del que es diu i del que no es diu, del que suposem, del que imaginem i del que donem per entès. És clar…, la Kumiko protesta. Però, per sort, entre ells hi ha una bona sintonia, i s’ho prenen tot amb bon humor. No m’agraden, les tragèdies.

Creus que els lectors s’hi poden sentir identificats?
És una història senzilla, sense doblecs, diria que fins i tot simpàtica; en el fons són persones com qualsevol altres, i la veritat és que tampoc no hi passa res d’extraordinari, en la seva vida…, vull dir que, el que hi passa, ocorre cada dia a moltes cases. És com una ventolada d’estiu que, quan s’acaba, tot torna al seu lloc. Qui no ha viscut experiències semblants? A mi em sembla que els llibres han d’incorporar preguntes, d’acord, però que són els lectors qui les responen: no hi ha una formula vàlida per a tothom. No sóc del parer que una senzilla novel·la com aquesta hagi de servir per fer aprendre res a ningú…, més aviat em sembla que les dues-centes i escaig pàgines d’una novel·la —les seixanta mil paraules d’aquesta— han de servir, si és que en veritat tenen alguna utilitat, sobretot i per damunt de tot, per distreure’s i passar-s’ho bé una estona posant-se a la pell dels altres. Així de senzill. Per tant si, en aquest cas com en d’altres, la historia enganxa i els personatges són interessants, si la trama arrossega d’un capítol a l’altre, és clar que s’hi poden sentir identificats, les lectores i els lectors, i tant

I, com assoleixen el seu retrobament, la Kumiko i en Basili?
En aquest cas, com passa sovint a la vida real, és la dona qui sap trobar l’equilibri, en aquell punt just en què el cor té l’oportunitat d’assedegar-se però la ment no té la possibilitat d’acostumar-se. És a dir, aquell precís moment en què s’aconsegueix la pau de les emocions…, però sense gronxar-s’hi. “El cor parla molt, però no sempre sap el que diu”, està escrit en alguna pàgina del llibre que ara no recordo quina és…

Com estan reaccionant els primers lectors i lectores de la novel·la?

L’amo de la casa on visc, a qui tinc per un erudit, feia molt temps que no llegia cap llibre; es veu que, en un moment donat de la seva vida, va decidir que ja tenia prou informació al cap. Tota manera, ni que sigui perquè m’han dit que cal ser insistent, li vaig regalar un exemplar del llibre, pensant que el guardaria a la lleixa de ca seva i se n’oblidaria o que, de llegir-lo, probablement l’abandonaria per la meitat, o que me’n faria una lectura freudiana-lacaniana-nietzschiana-wittegensteniana, i no em venia de gust, sobretot perquè em considero contemporani d’aquesta falsa literatura morta. Per a sorpresa meva, però, l’altre dia se’m va presentar a la petita cambra-cuina-lavabo que ocupo a casa seva, en una cantonada del pati, i em va dir que no li havia semblat del tot malament, el que havia escrit…, ai!, pobre de mi!, i no tan sols això, sinó que —va dir—, fins i tot li havia agradat, que no havia pogut deixar de llegir-lo fins al final…! Això, per a mi, ja és tot un èxit…!, és a dir, m’estalvia la vergonya d’haver de sentir-me dir a la cara que el que he escrit no té ni volta ni solta.
M’han dit també que és una novel·la amb molts nivells de lectura…, que la protagonista femenina està molt aconseguida…, i que és una narració “íntima i exquisida”, que és intel·ligent, sensible i no sé quants adjectius més que agraeixo de tot cor…, però ara falta veure què en pensen la resta de lectors, aquells que no em coneixen personalment i que no estan obligats a quedar bé amb mi.., totes aquelles i aquells a qui no conec i que donaran un rostre veritable a aquesta senzilla història.
Ara, que em conformo amb què arribin al darrer rengle que he escrit amb un somriure dibuixat al rostre, un somriure de complicitat i de connivència.

Quin paper juguen els teus coneixements audiovisuals en la teva narrativa?
Penso que, a diferència de la primera novel·la, “Aquelles nits de maig”, publicada també a Edicions de 1984, que sí que era molt visual i descriptiva, aquí el món és molt més literari…, manen els pensaments i les paraules. No hi ha una veu de narrador que parli, sinó que el fil conductor passa d’un a l’altre personatge, sovint en temps present, i són els mateixos protagonistes els que, alternadament, es dirigeixen al lector, com si pensessin en veu alta o com si expliquessin una intimitat. Sí que m’ha influenciat la tècnica cinematogràfica, ho he de reconèixer, a l’hora de definir les relacions entre els personatges, i que m’ha marcat a l’hora d’establir pautes, ritmes i una estructura narrativa.

I què vindrà després de “Seixanta mil paraules”?
Em sento molt afortunat que Edicions de 1984 hagi confiat en mi per publicar aquesta segona novel·la, “Seixanta mil paraules”, i que m’hagi encarregat, fins i tot sense haver llegit l’esborrany, que els hi faci arribar la propera. En aquests moments, doncs, estic encaparrat en l’escriptura, amb tots els problemes que això suposa d’estil i de forma, en aquests moments de gestació, de la novel·la que, almenys de moment, s’anomena “Temporada de pluges”…, una història ambientada en l’Àfrica colonial del període d’entreguerres.

“El cor de vegades parla molt, però no sempre sap el que diu”. Lluís Bonada entrevista a Manel Subirats, autor de «Seixanta mil paraules» (El Temps) (I demà presentació a Barcelona!)

60milLaieDemà, a la llibreria Laie (Pau Claris, 85), a les 19.30, Jordina Ayats i Manel Subirats presentaran Seixanta mil paraules.

“El cor de vegades parla molt, però no sempre sap el que diu”

Font: El Temps

Manel Subirats (Mataró, 1963), autor de la novel·la Aquelles nits de maig (2012) publica una segona novel·la, Seixanta mil paraules. Com l’anterior, en Edicions de 1984.

—Tot i que, com tantes parelles, la de la novel·la és singular, la idea era reflexionar sobre els conflictes habituals de les parelles?
—Més que de la vida en parella, m’agrada pensar que la novel·la tracta de la comunicació entre persones. El concepte de parella, com el de família, pateix canvis profunds, i per tant prefereixo parlar de persones que es comuniquen. Per això el títol. De vegades parlem molt, de vegades massa poc, amb la nostra parella o amb qui sigui. De vegades diem paraules supèrflues i de vegades paraules molt pesades que arrosseguem tota la vida. I la comunicació seria trobar aquest equilibri, no? De fet al llarg de tota la novel·la es produeix aquest joc entre els protagonistes, el que es diu, el que no es diu, el que un s’imagina i endevina, el que se suposa que l’altre entén… Hi ha un moment que el protagonista es pregunta quin pes tenen les paraules, un gram, cent grams…
—Es pot deduir que una gran part de la comunicació és xerrameca, que es parla per parlar, sense prou control? Els dos protagonistes parlen i reflexionen molt.
—Sí. De fet un dels dos, el protagonista masculí, en Basili, està obsessionat pel control meticulós de la paraula, pensa en veu alta i fa reflexions adreçades al lector. Mentre que l’altre, la dona, que és molt més jove, té un llenguatge més directe, més espontani, més viu, amb frases més llargues, fins i tot.
—El primer personatge del qual parla el protagonista-narrador, Basili, és el de la dona que va ser la seva amant, que s’acaba de morir. El lector pot pensar que recordarà amb detall aquesta relació. Però no és així, l’amant no té gens de protagonisme a la novel·la.
—El personatge de l’antiga amant és només el detonant de tot el que passarà entre en Basili i la seva dona, la Kumiko. El record de l’amant va guanyant pes en la vida de Basili, fins al punt que li provoca un distanciament amb la Kumiko i, finalment, una separació, que serà provisional. Com que escriu les seves memòries, li dedica tant de temps que no té temps per a la dona. Això crea un silenci entre ells, en dedicar-se a l’escriptura, a les paraules. Ella se sent sola i abandonada.
—Sembla que els dos protagonistes no treballin. Amagueu les seves feines per no distreure el lector, perquè el lector els vegi sempre a casa i només presti atenció als sentiments?
—Sí. No és un fet que m’interessés gaire destacar. Ell ja és bastant gran, ella treballa a casa i no té horaris. Porten una vida relaxada. Volia que la casa fos realment un espai de convivència intensa, que no fos un lloc on es troben només una estona al dia.
—Una vida relaxada? És una vida plena de cabòries. El lector, si més no, no es relaxa pas.
—Bé, perquè és aquest món intern, un espai que metafòricament és una casa però que és l’espai intern compartit. Evidentment és un espai ric i ple on constantment passen coses: sentiments, pensaments insistents, sensacions. És allò que el cor de vegades parla molt però no sempre sap el que diu.
—No heu pensat en el perill que el lector trobi feixuc aquest espai tan ple de reflexions i pensaments?
—Jo penso que no és pas feixuc. Perquè en tot moment he volgut que les situacions fossin còmiques o que hi hagués un punt d’humor, amb aquell distanciament que et permet riure d’un mateix. Els lectors s’hi poden trobar fàcilment identificats, perquè la història és molt quotidiana, però en veure-la amb els ulls de l’altre podem riure una mica.
—De sobte, tot i ser grans, apareix la maternitat. Per què?
—Porten una vida sexual bastant activa i ella no pot esperar més temps per a ser mare. Hi ha un punt que no s’explica del tot. Tots dos vénen de situacions d’infidelitat: ella fa poc que ha tingut relacions amb el seu cosí i l’embaràs es produeix immediatament després. Com que no vull explicar quant fa que l’ha deixat, el lector es preguntarà si el fill és seu o d’en Basili. Està bé que en un llibre hi hagi preguntes obertes.