«Vides erràtiques i aïllades». Maria Nunes sobre «Vida de casa», de Marilynne Robinson [Llegir en cas d’incendi]

Font: Maria Nunes / Llegir en cas d’incendi

400vidadecasaAmb un quart de segle de retard ens arriba Vida de casa, publicada per Edicions de 1984 en català (traducció d’Esther Tallada) i Galaxia Gutenberg en castellà (traducció de Vicente Campos González). Sembla increïble que Vida de casa sigui una primera novel·la, però així és. Marilynne Robinson (Sandpoint, Iowa, 1943), novel·lista, assagista i professora universitària, és autora de quatre úniques novel·les publicades lentament però reconegudes amb els més prestigiosos premis literaris dels EEUU. La seva novel·lística s’inicià el 1980 amb Housekeeping, però no fou fins el 2004 en què publica la segona novel·la, Gilead, guardonada amb els premis Pulitzer i National Book Critics Circle Award, a la qual seguiren Home (2008), i finalment Lila (2014).

“Ànimes a qui ningú podia fer companyia”

Si com deia Tòlstoi, totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera, les Foster, ho són d’una forma ben peculiar. Vida de casa és més que l’intent de sondejar la memòria d’una saga familiar de dones perdudes en un llogaret imaginari i remot d’Idaho, Fingerborne, voltat d’una naturalesa inquietant i imponent; és el retrat líric i profund d’algunes “ànimes a qui ningú podia fer companyia” i un cant narratiu on ressona el transcendentalisme de Ralph Waldo Emerson i de Henry David Thoreau.

La novel·la s’inicia en passat i amb una afirmació en primera persona: “Em dic Ruth. Em vaig criar amb la meva germana petita, la Lucille, a càrrec de la meva àvia, la senyora Sylvia Foster, i quan ella es va morir, de les seves cunyades, les senyoretes Lily i Nona Foster, i quan elles van fugir, de la seva filla, la senyora Sylvia Foster.” La mare de les nenes, Helen, que de jove havia fugit del poble amb un tal Stone, un bon dia, després de demanar un cotxe vell a una veïna i de viatjar des de Seattle, les va deixar assegudes al porxo de casa de l’àvia, un matí de diumenge a una hora en què sabia que a casa no hi hauria ningú. Seguidament, va pujar al cotxe i va anar a estimbar-se “daltabaix d’un espadat anomenat Whiskey Rock fins a les profunditats més negres del llac”. Mai no la van trobar, com tampoc havien trobat el cos de l’avi ni els dels passatgers de l’accident d’un tren negre que ningú, en una nit sense lluna, va veure descarrilar i precipitar-se en la negror gelada del llac. Després de bussejar durant hores, “no en van trobar més restes que una maleta, el coixí d’un seient i un enciam”. “El màxim que van poder fer els familiars dels morts va ser llençar des del pont corones de flors sobre el gel”.

La Ruth i la Lucille van passant de les mans de l’àvia vídua -aferrada a rutines impertorbables- a les de dues ties àvies solteres, velles arruïnades que no es veuen amb cor de seguir tenint cura de les menudes, a les de la tieta Sylvie, germana de la mare, una dona excèntrica i de vida erràtica, “una rodamón irreductible”. Sempre, però, a la casa que l’avi, Edmund Foster, treballador dels ferrocarrils, havia construït a Fingerborne. I sempre a càrrec de dones que viuen en una solitud densa i punyent: “era la mena de soledat que semblava que alentís els rellotges i en fes més fort el tic-tac, i que feia ressonar les veus com si fossin sota l’aigua.” Les nenes no coneixen el seu pare, ni n’han sabut mai res; únicament que un bon dia, abans del viatge a Fingerborne, la mare va rebre una carta ben gruixuda d’en Reginald Stone, que va destruir. Res més.

Marilynne Robinson crea una galeria de personatges fascinants i peculiars. Esquius i autosuficients, intel·ligents, tres adjectius que els descriuen, caracteritzats amb un estil impressionista i fragmentari, intencionadament arbitrari, com la naturalesa dels records: “es difícil descriure algú perquè per naturalesa els records són fragmentaris, aïllats i arbitraris, com un seguit d’ullades que es fan de nit al que hi ha rere els vidres de les finestres il·luminades.” Un dels aspectes remarcables de la novel·la és el punt de vista narratiu. Robinson crea un artifici narratiu on combina subtilment la proximitat íntima de la veu narrativa en primera persona, la de la protagonista, Ruthie, amb una bona dosi d’omnisciència i de detallisme psicològic. Un virtuosisme tècnic que crea una il·lusió extraordinària de profunditat on el lector hi percep una atmosfera densa, i una escriptura que constantment traspassa els límits entre sentits, sentiments, pensaments, vivències, records, vigília i somni.

La novel·la és escrita en l’estil característic de l’autora, una prosa original, intensament lírica i metafòrica, que no para de sorprendre’t per l’insòlit de les imatges, l’inusual de les associacions i les comparacions; plena de detalls mínims d’una intensitat suggestiva que els dóna una vida extraordinària. Una escriptura essencial, alhora elemental i elaboradíssima, gairebé destil·lada, que arriba a la màxima expressió quan ens parla dels espais i de la naturalesa que envolten la vida dels personatges.

Espais que esdevenen personatges: Fingerborne, el llac, la casa

“Fingerborne no havia estat mai un poble gaire destacable. Arrossegava el greuge d’un paisatge exorbitant i d’un clima grotesc, i el greuge de saber que la història de tota la humanitat s’havia teixit sempre fora d’aquí”. Fingerborne -probablement una síntesi imaginativa del Sandpoint natal de l’autora, una localitat muntanyosa pròxima al Lake Pend Oreille, el llac més gran de l’estat d’Iowa– és un llogaret perdut d’Idaho, “un indret tan peregrí”, voltat d’una serralada de muntanyes i cingles abruptes, i amb la presència ineludible i inquietant d’un llac que amaga en el fons una negror d”aigües fondes, buides de llum i d’aire”. El poble pateix inundacions per la pluja que accelera el desglaç, que fan que l’aigua penetri dins les cases per totes les portes, i que els objectes i els mobles surin en l’aigua que s’hi acumula. Fred, neu, gel, aigua i vent persistents; la duresa d’hiverns molt crus i d’una natura plena de misteris hostils. El llac és un organisme viu, que creix a la primavera i penetra “com l’alenada d’una bèstia” dins el cèrcol de muntanyes, que brama, gruny i gemega constantment. Per sortir del poblet només hi ha un únic camí, el d’un alt pont del ferrocarril, sense protecció. Els espais adquireixen una dimensió metafòrica i un deix de misteri insondable que inspira basarda. El poble aïllat és el marc que es confon amb les vides aïllades dels personatges i que les conforma. L’espai està regit per l’imperi de la natura, que apareix personificada d’una manera poèticament inquietant: “en l’alè de llacs i rierols que per més tristos i salvatges que semblin, són indiscutiblement humans […] hi ha remembrança, i hi ha comunió, tot plegat coses ben humanes i profanes.”

La casa que havia construït l’avi Foster és un espai simbòlic que va avançant en un procés de descomposició que va des de la vellesa i la mort de l’àvia al deteriorament i l’abandó més absolut en l’etapa de la tieta Sylvie: “l’hort dels fruiters carregat de males herbes que envoltava el pati per tres costats i on des que va enviudar havien caigut pomes i albercocs i prunes cada any més petits i més plens de cucs…, totes aquelles coses de sobte es tornarien líquides i susceptibles d’adquirir noves formes.” L’interior gravita a l’entorn de la cuina, l’únic que manté fins al darrer moment un remot caliu de llar i de centre de la vida domèstica. La resta és un saló abandonat, com la vida social de les protagonistes, unes habitacions que són més aviat caus, i, per completar l’abast simbòlic de la casa, una escala que acaba en una paret que no es van atrevir a foradar perquè sustentava la teulada.

Amb la Sylvie, una rodamón poc estable psíquica i emocionalment, les vides de les nenes queden ancorades per sempre més en la provisionalitat, en una vida domèstica extravagant i una solitud i un desarrelament profunds. L’abandó de la Sylvie va transformant la casa en una perllongació de la naturalesa exterior i deixa que aquesta vagi entrant dins la casa i es confonguin els espais; fronteres difuses com les de la seva ment. Explica històries inversemblants de gent extravagant que diu haver conegut en el seu vagarejar, mentre sopen sempre a les fosques. De fet parla per a ella mateixa i ni s’adona de la presència de les nenes.

La noció del temps fluctua de l’ordre a la confusió en una temporalitat fora de les agulles del rellotge, en unes vides que cada cop cauen més en l’entropia i en el magma temps/espai d’una casa abandonada i envaïda per una naturalesa en descomposició. La singularitat subjectiva del temps de la novel·la ja queda anticipada en les primeres pàgines: “l’hora d’esmorzar, l’hora de sopar, l’hora dels lilàs, l’hora de les pomes”. Tot és fragmentari i incomplet, boirós i oníric, misteriós i insondable com ho és el món als ulls de la Ruth. El temps esdevé un magma confús. Deixen d’anar a l’escola i vaguen pel pont, pel bosc i per les ribes del llac dies sencers, mentre la tieta no fa cas de les cartes que arriben de l’escola. Les diferències de caràcter entre les dues germanes s’accentuen, mentre que a la Lucille se li desperta un sentit del decòrum i de l’ordre, i comença a odiar el marasme de costums de la Sylvie, fins a l’extrem de demanar ajuda externa, la Ruth s’hi abandonarà cada cop més, i en la novel·la temps i espai es tornen difusos i cada cop més plens de percepcions sensorials i de paisatges mentals. La Ruth segueix la Sylvie en unes excursions gairebé oníriques. Tot es converteix en metàfores de cases fràgils, abandonades, de gent sense casa: “la pena amarga és que totes les ànimes s’acaben quedant sense casa.”

Introspectivament la Ruth s’endinsa en si mateixa i s’omple de visions, fa recular mentalment el temps per anar a l’arrel de tots els torts que ha experimentat la seva vida de família. Transita pels records de la mare suïcida, especula com haurien pogut ser les seves vides: “Anhelar i tenir són tan inusuals com una cosa i la seva ombra.” Tot esdevé metàfora de la solitud, del foc purificador, de la fugida última i definitiva. Des d’un punt de vista que el lector descobrirà, s’arriba a un capítol final espectacular, una joia quant a l’estil de la prosa, però sobretot brutalment bell i profund perquè ens fa comprendre que “els fets no expliquen res. Al contrari, són els fets que exigeixen una explicació”. I que, en definitiva, “què en sabem de la naturalesa de la pena dels altres?”

Anuncis

«En un lloc insòlit». Magnífica ressenya de Robert Saladrigas sobre «Vida de casa», de Marilynne Robinson [Cultura/s, La Vanguardia]

Font: Robert Saladrigas / La Vanguardia

 

400vidadecasaSol ser recomanable començar la lectura d’una novel·la pel primer paràgraf de la primera pàgina i després deixar-se portar —si és possible amb fluïdesa— fins a l’última ratlla. Si el narrador és una mica més que solvent, amb això n’hi hauria prou perquè un sàpiga quin mena de llibre té obert davant seu. Això passa amb Vida de casa (Housekeeping), la primera, esperonadora i ja formidable novel·la de l’autora d’Idaho Marilynne Robinson (1943), doctora en Literatura Anglesa per la universitat de Washington, docent i investigadora, va treure el 1980. En aquell moment, la seva irrupció va desvetllar sorpresa i admiració, però la senyora Robinson va trigar gairebé un quart de segle a publicar una segona novel·la, Gilead i més tard una altra, En casa. I encara una altra més: Lila. Això és el que hi ha. Per a la seva obra, ara ja tota traduïda, de tarannà personal i d’alta qualitat, tan sols se m’acudeixen elogis.

A Vida de casa [traduïda per Esther Tallada], l’excepcional habilitat de Robinson transforma el primer capítol d’unes vint pàgines en mostrari del que ens espera en l’obra restant. Ens situa a l’escenari propi: un lloc imaginari, estrany, extraviat pel budellam d’Idaho anomenat Fingerbone, a la vora d’un llac creuat pel pont del ferrocarril. De tant en tant a Fingerbone es produeixen accidents, com ara el del tren que es va enfonsar a les aigües del llac amb l’avi de les dues noies protagonistes, la Ruth i la seva germana petita Lucille, la mare de les quals, Helen, després de deixar-les amb l’àvia a la tronada casa familiar, també es va capbussar amb el seu cotxe a les aigües negres. D’altra banda, és de coneixement general que a Fingerbone hi ha assassinats perioòdics que mobilitzen el gansoner xèrif del districte i commocionen el natural indolent del veïnat. Però és que, a més a més, ja en aquest primer capítol referencial, Marilynne Robinson aporta dades sobre la composició de la seva magnífica prosa, armada amb peces d’alt valor expressiu i enorme sensibilitat, que li permetrà al llarg del tortuós recorregut per les vides i les circumstàncies de la família protagonista i el lloc que l’acull, el peculiar Fingerbone —vés a saber si potser una recreació imaginària però lúcida del Sandpoint natal de la creadora— dic que li permetrà, tenint en compte els resultats, descriure alhora la realitat ordinària de la misèria, la carència, la marginalitat i el somni, l’extravagància, la bogeria, la por, en suma la forja d’una memòria als estrats de la qual es mesclen els llenguatges dels cossos i les ànimes fins a cohesionar, amb el potencial de les paraules assenyadament administrades, la seva pròpia visió de la història de les persones i el lloc que configuren Vida de casa.

Ruth, la narradora, és plena de records de vida que semblen brollar d’enlloc. És clar que no és fàcil viure a Fingerbone, un poble petit de cases escampades i a prop d’un llac amenaçador que amb certa freqüència es desperta i les seves aigües neguen els habitatges i els carrers de la població que altres vegades es paralitzen sota muntanyes de neu aplanadora. Però l’impressionant és que tot plegat, i les morts violentes de l’avi i la mare de la Ruth i la Lucille, la claudicació de l’àvia, l’estada curta de les ties-àvies Lily i Nona, el sobtat retorn de la tia Silvie, rodamón vocacional, l’extraviament nocturn de la Ruth i la seva excèntrica tia a bord d’una barca, la fugida de totes dues pel pont del ferrocarril… El cúmul d’històries i solituds perceptibles Robinson les fon en un estil inanalitzable, indefinible, absorbent, que ho és tot: és la novel·la. Com es podria oblidar?

«Una novel·la amb un poder atemporal i magnètic.» Anna Carreras sobre «Vida de casa», de Marilynne Robinson [Time Out]

Font: Anna Carreras / Time Out

vida de casa time outGràcies a la brillant traducció d’Esther Tallada, entrem en l’univers dolç, magnètic i intel·ligent de Marilynne Robinson (Idaho, 1943). Vida de casa és la història de tres nissagues de dones empeltades de paisatge, hàbit i tradició. La veu Sue parla és Ruth, germana de Lucille, dues òrfenes enclaustrades al poblet peregrí de Fingerbone, enmig de l’Oest americà i veí d’un llac pertorbador que sega la vida de l’avi Edmund per accident de tren i de la seva mare, Helen, que se suïcida fent volar el cotxe pel caire del precipici.

Després de viure cinc anys amb la seva àvia, una dona religiosa, imperativa i rutinària, vénen les seves cunyades, les negades Nona i Lily, que porten els cabells blau cel i tenen un pitram esplèndid. Amb l’arribada de la jove tieta Sylvie, les dues nenes creen la il·lusió de mobilitat. Excèntrica i fugissera, la Sylvie s’enfronta amb el convencionalisme del llogarret. Els personatges tenen presència física, com si l’autora els conegués de tota la vida, com si se li apareguessin dins del cap i se li confessessin. A través dels diàlegs i de les reflexions de la narradora es fila aquesta història sense sobresalts ni estridències. La tensió argumental ve d’allò que no es diu, de la intrahistòria que remou la consciència del lector, com si llegís el llibre submergit en les aigües fondes i fredes del llac crític. Assistim al flux dels vincles familiars enmig del no-res, i presenciem les constants lluites de poder.

El llibre medita sobre l’estigmatització de la raresa per part d’una societat rural avesada a un immobilisme forjat en llenguatges especials entre els membres de cada família i en maneres d’estimar. Al poble es respecten els rituals del curs normal de les coses com si fos un acte de fe. Potser per això l’estil narratiu de l’autora es deixata, s’esllangueix, com un opiaci, com el patinar de les nenes sobre el llac congelat de Fingerbone. La solitud com a experiència d’individuació en una narració introspectiva on aparentment no passa res però que es va enrarint fins a un final espaterrant. Cuidar mainada no és fàcil per a ningú. Escriure amb el detallisme, la senzillesa i la saviesa de la Robinson, tampoc.

Novetat editorial: «Vida de casa», de Marilynne Robinson. Traducció d’Esther Tallada.

400vidadecasaVida de casa
Marilynne Robinson
Traducció d’Esther Tallada
Mirmanda, 144
224 pàgines
19 euros

A Vida de casa, la Ruth i la Lucille creixen òrfenes en un poblet insòlit d’Idaho anomenat Fingerbone, situat a la riba d’un llac immens i inquietant que ha segat la vida del seu avi per accident i de la seva mare per suïcidi. Abandonades per la mare i després per l’àvia i per les bestietes que la van succeir, les nenes queden a càrrec de la tieta Sylvie, una dona enigmàtica i excèntrica que sempre ha rodat món i que es cuida de la casa com una «sirena dins la cabina d’un vaixell». Les dues germanes modelen la seva identitat enfrontades a l’estira-i-arronsa entre els convencionalismes del poble i els «comportaments cada cop més erràtics» de la seva tia, entre l’enyorança del que han perdut i la solitud que els infon la seva permanència, entre l’amor que perdura i la transitorietat de les coses.

Amb una prosa lírica que és com una pedra preciosa negada de llum i d’aigua, Robinson va descabdellant la història d’aquestes tres generacions de dones en un paisatge remot on el cel «brilla com un ou a contraclaror», el vent és «agre com una moneda» i els carrers estan tan freds que dringuen a cada pas.

Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943) és autora de quatre novel•les i de diversos llibres de no-ficció. L’any 2012 va rebre la Medalla Nacional d’Humanitats —atorgada pel president dels Estats Units— per la seva «prosa delicada i intel·ligent». D’entre les seves obres, destaquen Gilead (2004), guardonada amb els premis Pulitzer i National Book Critics Circle Award, i Lila (2014), guardonada també amb el National Book Critics Circle Award i publicada en aquesta mateixa col·lecció. Actualment és professora a la Universitat d’Iowa i viu a Iowa City.

Jordi Nopca entrevista Marilynne Robinson, autora de «Lila» [Diari Ara]

Font: Jordi Nopca / Diari ARA

400LilaGràcies a Lila (Edicions de 1984 / Galaxia Gutenberg), Marilynne Robinson va ser finalista al National Book Award el 2014. Professora de la prestigiosa Iowa Writer’s Workshop, viu al marge del present, concentrada en el seu pròxim llibre. Fa alguna excepció de tant en tant, com aquest mes de setembre, quan va conversar amb Barack Obama en un auditori ple a vessar, a Des Moines. I l’escriptora va dir, al president dels Estats Units, que “si pogués treure una paraula del diccionari seria competició ”, perquè actualment “no es para de dir a la gent que si no adquireix innombrables coneixements tecnològics, no tindran feina” i “hauran d’abandonar el país”.

Robinson viatja sempre que pot al poble de ficció on ha ambientat les seves tres últimes novel·les. Gilead -adaptació anglesa del toponímic de la Bíblia Galaad- ocupa una petita porció de l’estat d’Iowa, i és allà on l’ancià reverend John Ames conviu amb els seus parroquians fins que un dia coneix una noia que apareix tota sola al poble. La Lila és enigmàtica -en àrab, el seu nom vol dir nit – i arrossega un passat del qual no vol parlar. Així i tot, quan proposa a John Ames que es casi amb ella, l’home ho accepta. I ella es queda embarassada de seguida. Som a finals de la dècada dels 40 del segle XX.

Lila és una novel·la de personatges, que arrenca amb una escena inquietant, descrita amb una gran subtilesa: el segrest d’una nena de quatre o cinc anys, la Lila, per part d’una dona, la Doll. No pot suportar que a la casa on viu -sense els pares- la tractin tan malament.

Quan vaig començar la novel·la Gilead fa més d’una dècada [va ser publicada el 2004], i quan més tard vaig escriure Home (2008), la Lila era una presència molt forta dins meu, encara que als textos no aparegués gaire. La Lila està marcada pel seu origen. Només sap que una nit algú se la va emportar de casa… Encara que tingui la Doll, mai no estarà envoltada per la seva família de debò.

Una de les preguntes que el llibre fa és: en quines circumstàncies un crim pot ser perdonat?

M’interessa la gent que viu per sota del nivell cultural mitjà. La Lila seria un d’ells. No sé de quina manera la llei podria valorar els actes de la Doll: aquell segrest també és un rescat.

Lila arrenca a la dècada dels 20. Hi ha lectors que podrien esperar una novel·la històrica, però vostè fuig de les constriccions del gènere. El llibre sembla escrit contemporàniament a l’època que descriu.

Aquesta era la meva voluntat, almenys. La Lila no només viu fora de la cultura del moment, també viu fora de la història. Viu la Gran Depressió sense ser-ne conscient.

Vostè crea un món que no ha viscut. Però el llegim com si fos així.

Moltes gràcies [riu]. La clau és parar atenció al que t’envolta. M’agrada anar al camp i veure com creixen les plantes, i el so que fan quan bufa el vent. També m’ha ajudat un dels meus fills: té uns amics que m’han explicat les particularitats de treballar en un camp de blat, i m’han parlat també d’aquells arbustos que creixen al costat dels camins que de nit s’omplen de cuques de llum. Cal parlar amb la gent i veure com brillen les coses. Escoltar-ho tot, sense precipitar-te a treure’n conclusions, i guardar-t’ho dins el cap, fins que t’arriba el moment idoni per explicar-ho: llavors és quan es diu de veritat.

Ha treballat sempre així?

Va passar, sobretot a Gilead. Les altres dues novel·les, encara que siguin autònomes de la primera, depenen del que hi explicava.

El primer se centrava en el reverend John Ames.

Sí. En un llibre i l’altre s’havia de casar amb la Lila! [Riu.]

L’hi deuen haver preguntat moltes vegades, però és obligat demanar-l’hi: quan i com se li va aparèixer John Ames? Entre House keeping i Gilead van passar 24 anys.

Jo era a Provincetown, Massachusetts, durant l’hivern. És un lloc molt bonic. Volia que vinguessin els meus fills a passar-hi el Nadal, però van trigar més dies del compte a venir… Estava sola, a l’habitació de l’hotel, amb una llibreta i un bolígraf. D’alguna manera vaig començar a notar la presència d’un home gran, assegut al seu escriptori, que escriu al seu fill bo i sabent que no l’arribarà a veure quan sigui adult. Era John Ames.

Hi recordava la seva vida des del 1956. Per què va triar aquest any?

Un dels meus grans interessos és la història d’Iowa i de l’Oest Mitjà. La guerra civil nord-americana [1861-1865] va ser molt important en aquella regió. Jo volia un personatge prou vell per haver tingut un avi que hi hagués participat, i que ell arribés fins al Moviment pels Drets Civils, que va començar el 1955. Un dels meus objectius era intentar entendre què passava durant aquests gairebé 100 anys.

Entre House keeping i Gilead van passar 24 anys. Per què va fer una pausa tan gran? No tenia cap història que necessités explicar?

Sembla que era així. Jo llegia molt, escrivia assajos i donava classes. Van ser 24 anys molt feliços. No sabia si mai tornaria a escriure ficció. Però no ho vivia amb ansietat. Si escric malament em deprimeixo: he d’esperar fins al moment que crec que la història ha de néixer.

Autores com Alice Munro han dit que havien hagut d’estar allunyades de la ficció perquè eren dones – i l’escriptura es trobava al final de la llarga llista de tasques familiars i domèstiques-. També és el seu cas?

Quan vaig escriure House keeping, els meus fills eren força petits: la vaig publicar el 1980, amb només 36 anys. L’experiència de tenir fills i educar-los em va ensenyar moltes coses. No volia escriure sense conèixer algunes nocions fonamentals sobre la vida humana. Per tant, els fills van ser més aviat una part d’aquesta preparació, en comptes d’allunyar-me de res.

Presentacions i esdeveniments de la setmana: Platónov, Bierce, Robinson, Rodri i Adam

DIMARTS 17 AL CCCB (19.30): Marilynne Robinson a Barcelona!

robinson-gran

Marilynne Robinson  impartirà la conferència La imaginació i la democràcia, en el marc de la seva gira europea de presentació de Lila (Edicions de 1984, 2015, trad. Ester Tallada). Entrada gratuïta. Més informació, aquí.

DIMARTS 17, A LA LLIBRERIA ALTAÏR (19.00): presentació de Djan, d’Andrei Platónov. Amb Eduard Balsebre i Miquel Cabal Guarro

djantargetoaltair

DIMARTS 17, A LA CASA DE CULTURA DE GIRONA (20.00 h): presentació d’Històries de soldats, d’Ambrose Bierce. Amb Miquel Berga, Quim Español i Francesc Francisco-Busquets

bierce girona 22OK

DIJOUS 19, A CALDES DE MONTBUI (20.00 h.): presentació de Jesús busca Jesús, amb Pepe Beunza i Jaume Rodri

TARGETO JESUSok

DIJOUS 19, A LA GARRIGA (20.00): presentació de Torero d’hivern, amb Anna Ballbona i Miquel Adam

torero garriga

 

 

 

Rosa Maria Vilella parla de «Lila» de Marilynne Robinson, al Matí Digital

Font: Rosa Maria Vilella / El Matí Digital

Els infortunis obren la porta a unes benediccions que ni se’ns havia acudit esperar

400LilaTalment una troca de llana que es va descabdellant i corre lliure si la fem caure de la taula sense voler tot passant, els records de Lila es van descabdellant tot fent salts d’un episodi a un altre -“La nostra experiència és fragmentària. I els fragments no quadren. Ni tan sols formen part del mateix càlcul. De vegades se’ns fa difícil que puguin ser fragments d’una mateixa cosa”, i va deixant darrere seu el recorregut sinuós dels fets viscuts. Aquest enfilall de records, magníficament filat per Marilyne Robinson i traduït al català per Esther Tallada, que ha sabut trobar la veu basta i alhora tendra de Lila, ens descobreix el passat d’una dona amb nom equivocat i encara jove malgrat que “més o menys havia decidit que ella ja havia perdut el tren de viure, i per tant veure pel·lícules era el millor que podia fer.”

“Els infortunis obren la porta a unes benediccions que ni se’ns havia acudit esperar” i així és com Lila, una nena escanyolida i malaltissa, que tenia tots els números per acabar sent una desgraciada, maltractada per la seva família i oblidada per tothom en plena depressió americana, se salva gràcies a una dona amb la cara marcada que la segresta. Juntes, Lila i Doll, “tan lletja ella”, recorren el país tal com ho feien llavors tantes famílies, dormint al ras i mirant de guanyar-se la vida honradament fent tota mena de feines: “Pobre no era res, cansat i afamat no eren res. No eren sinó gent que mirava de tirar endavant, sense que ningú els respectés ni poc ni gaire, sense que ni el vent es dignés a no empolsegar-los.” El mèrit d’aquesta peculiar família és saber conservar la bondat i la dignitat malgrat la duresa d’aquesta vida i el neguit de saber-se perseguides per la família de la nena.

Bondat, dignitat i tendresa. Tendresa és el que el lector sent quan tot llegint va descobrint la història d’aquesta nena raptada que acaba casada amb un reverend d’edat avançada a qui dóna un fill. La tendresa que desperta la protagonista mateixa, tan dependent i poca cosa quan és petita, sempre enganxada a les faldilles de la dona que la va raptar i salvar i després, tan sola i forta quan la trobem vivint en una vella cabana abandonada, a prop de Gilead, el poble que s’acaba revelant com la seva Terra Promesa, el destí cap on ha estat caminant, travessant planes interminables i fent feines de tota mena -“jo tinc traça amb les males herbes. I també sé canviar els llençols dels llits. Fer de puta, no, que no em sortia bé”- per trobar-hi una llar que podria ser la definitiva. La tendresa que sent el reverend John Ames quan veu per primer cop aquella dona tota mullada i “buida de llàgrimes” asseguda a l’últim banc de l’Església i que acaba cobrint com un suau mantell la relació que tots dos van construint, pedreta a pedreta, i s’encomana al lector en veure’ls passejar, tímids, l’un al costat de l’altra.

Però tal com ens passa a tots quan comencem a estirar el fil de la memòria, els pensaments més negres de Lila sempre estan “a l’aguait i eren familiars, com una casa a la qual sabies que pertanyies, però on odiaries anar i on dubtaves, un cop hi eres, si mai en marxaries.” Perquè alguna raó que se’ns escapa, el cap sempre se’ns en va justament cap a tot el que voldríem oblidar i, en canvi, hem de fer un esforç per recordar els moments feliços, encara que ens siguin més propers en el temps. Per això, perquè tant el pastor com Lila són molt conscients de la fragilitat de tot plegat -“No m’hauria imaginat mai que viuria en una casa com aquesta (…) vull dir una casa on jo fos l’esposa.”- perquè suporten el feixuc pes del passat a les espatlles, ni l’una ni l’altre s’acaben de creure la felicitat que finalment els ha estat concedida: “Suposo que ho vull massa per creure’m que de debò ho tinc.”

Precisament aquest contrapunt d’incredulitat és la gran virtut d’aquesta novel·la perquè és ben cert que “el que un s’espera que passarà no quadra amb el curs de les coses gairebé mai. Mai durant gaire temps, en tot cas.” Per això ens podem veure perfectament reflectits en Lila i el reverend: ella llegeix la Bíblia i pregunta amb avidesa per mirar d’aprendre i comprendre els misteris de l’existència i ell prova de respondre, des dels seus coneixements i la seva fe, divertit però també amb preocupació perquè es descobreix poc menys ignorant que ella, i acaben plantejant-se tots dos les raons de l’existència i el perquè de les desgràcies que els (ens) assetgen, perquè també per a nosaltres “les coses més dolentes, vénen com arriba el mal temps. I fas el que pots.”

I veure’ls tots dos, Lila i John Ames, fent el que bonament poden per tirar endavant no pot provocar altra cosa que tendresa. Des d’ara, la tendresa és (de color) Lila.