Gilead, una carta al fill [Teresa Costa-Gramunt escriu sobre “Gilead” de Marilynne Robinson]

FONT: Teresa Costa-Gramunt / Núvol 

Estimo aquest poble. Penso a vegades que entrar dins la terra aquí és un darrer gest d’amor desbocat. Jo també deixaré unes cendres palpitants fins a la gran incandescència general.

La novel·la Gilead, de Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943), Premi Pulitzer 2005, podria ser llegida com un comentari del Nou Testament. En una bona traducció al català a càrrec d’Emili Olcina, aquí l’acaba de publicar Edicions de 1984.

L’any 2012, Marilynne Robinson va rebre de mans del president dels Estats Units la Medalla Nacional d’Humanitats. Esmento aquest guardó d’entre molts d’altres que té aquesta escriptora reconeguda perquè és justament el que cal destacar també de Gilead: la humanitat en doble sentit, és a dir: qualitats humanes i coneixements de signe humanístic fins allà on li és possible experimentar-los al protagonista entranyable de Gilead, el reverend John Ames.

L’any 1956, i amb el pressentiment que no li queda gaire temps de vida –està malalt del cor-, John Ames, casat gran amb una dona molt més jove que ell, escriu al seu fill, en aquest moment un nen de set anys, una carta on parla de la seva trajectòria humana i religiosa, i també dels seus ascendents, ja que Ames és fill d’un bon predicador d’Iowa i nét d’un abrandat pastor evangèlic que de jove va anar a Kansas, a l’Oest, a lluitar per l’abolició de l’esclavitud. En més d’un moment aquest avi, molt ben caracteritzat com tots els personatges de Gilead, recorda un vell profeta de la Bíblia o un foll a l’estil del nostre Ramon Llull, però sense tants coneixements ni, per suposat, talent literari. L’avi Ames és un activista.

Aquesta carta, una llarga epístola per capítols, és el testament moral i espiritual que John Ames llega al seu fill que no veurà créixer fins a fer-se home, i per això sent la necessitat de dialogar-hi a través del que sap fer: escriure sermons, en aquest cas un sermó sense retòrica, un sermó-diàleg de tu a tu que deixa totalment al descobert els seus sentiments, raonaments, dubtes existencials, reflexions religioses i espirituals. Sens dubte la millor lliçó de vida que John Ames pot deixar al fill tot mostrant-li també el seu amor incondicional, amor sagrat, envers un pare i un avi que no sempre va comprendre, que fins i tot li va ser difícil comprendre, però que reverencia i n’adopta els ensenyaments perquè a la vida no hi ha res inútil ni sobrer, qualsevol acte, decisió o simple contemplació dels fets de l’entorn tenen el seu sentit en aquesta llarga cadena de vincles humans.

Vincles que es fan extensius a un lloc perdut, allà on el Senyor va perdre les sandàlies, com és la petita població de Gilead, a Iowa, i la gent de Gilead, amb amics de l’ànima com el reverend Boughton, pastor d’una altra església cristiana, i teòleg com ell. Es respecten i s’estimen fins al punt que Boughton fa padrí Ames d’un dels seus fills, li posa el seu nom. Ames bateja aquest nadó que a partir d’ara portarà el seu nom i que no serà precisament un nen i un home model, ans al contrari. Les actituds excèntriques, rebels i desviades del jove, que no desvetllarem pas aquí, posarà contra les cordes els dos reverends, qüestionarà la seva caritat i la comprensió de la humanitat en totes les seves cares, a vegades ben diabòliques. I entremig dels esdeveniments quotidians viscuts amb tota intensitat i enamorament per la vida –en més d’un moment m’ha fet recordar l’entusiasme vital del poeta Joan Maragall-, hi ha moltes meditacions religioses, metafísiques, riques en la vida de l’esperit. D’aquí ve que hagi afirmat al principi d’aquest escrit que la novel·la Gilead podria ser llegida com un comentari del Nou Testament.

Amb mestria narrativa, a Gilead Marilynne Robinson teixeix un relat de gran calat humà i humanístic que té diversos punts àlgids, d’una gran emotivitat sensible i espiritual, i que, al meu parer, culmina en el moment en què amb una obertura total del cor per part de John Ames i el jove Ames fill del reverend Boughton, aquest rep la benedicció que el seu pare ja no li pot donar perquè està en coma. Amb aquestes paraules ho relata Ames en la carta al seu fill: Tant de bo el vell Bougthon hagués vist el seu noi rebre la benedicció, l’hagués vist acotar el cap. Si li expliqués i ho entengués, estaria gelós de no haver-ho vist, gelós de no haver estat ell qui el beneís. Comprensible, oi? Però continua. Jo gairebé havia sentit la seva mà damunt la meva. Puc imaginar-lo més enllà d’aquest món,tombant-se a mirar-me, meravellat pel que ara comprèn: “Per això hem viscut aquesta vida!”

Sí, a vegades un moment epifànic com aquest dóna sentit a tota una vida que ja en té, però, des del moment en què s’hi va a l’encalç. Diria que fem el que fem perquè sentim la necessitat d’aquesta benedicció de la vida que pot venir de la mà dels qui ens estimen, o fan per estimar-nos, ja que a vegades els ho posem ben difícil amb el nostre capteniment que abans que a ningú ens perjudica a nosaltres mateixos, com a Gilead es posa de manifest.

Gilead és un cant a l’amor altruista, un testimoni real de la fe cristiana més enllà de la litúrgia i la vida comunitària de parròquia per anar a l’arrel de la qüestió: estimar i beneir aquells que ens posen a prova amb actituds malèvoles diverses fins que acabem comprenent que potser són presoners d’un gran dolor d’ànima, un dolor que no sabem. I aquesta comprensió del dolor que no sabem ni sabrem, la comprensió de la feblesa i el dolor espiritual dels altres, i també del propi, engendra una veritable compassió general que es mostra en el particular, com en aquest cas. Potser el veritablement útil en aquesta vida és aquesta compassió nascuda de l’amor perquè sí, i per això el vell reverend John Ames, ja ben malalt, diu al seu fill al final de la seva carta, on manifesta també un gran amor pel seu poble i pel seu país: Resaré perquè creixis com un home valent en un país valent. Resaré perquè trobis la manera de ser útil. Resaré, i després dormiré. Vida acomplerta, difícil i estimulant al mateix temps.

Anuncis

Marilynne Robinson i Orides Fontela

fullsizerender-54.jpg

Un himne immens a l’estranya i meravellosa gràcia de viure

Gilead de Marilynne Robinson
Traducció d’Emili Olcina

El 1956, pressentint que la vida se li acaba, el reverend John Ames escriu al seu fill, encara un nen de set anys, una carta on li parla d’ell mateix i dels seus ascendents. Ames és el fill d’un predicador d’Iowa i el nét d’un pastor evangèlic que, de jove, va anar a l’Oest, a Kansas, a lluitar per l’abolició de l’esclavitud. Amb un discurs lúcid i lluminós on la intel·ligència i l’esperança parlen el mateix idioma, el reverend Ames teixeix, a través de les pàgines de l’única herència que la pobresa material li permet deixar, una història sobre els vincles sagrats entre pares i fills, sempre sotmesos a conflictes inevitables.

De les desfetes de l’ànima a les seves victòries incertes, de l’exaltació de la carn o dels errors del cor als vertígens del misticisme, amb una prosa tan emotiva que es fa inoblidable, Marilynne Robinson, a través de les paraules del reverend Ames, dedica a l’estranya i meravellosa gràcia de viure un himne immens, ample com el país que narra, exigent com tota conquesta espiritual i tan trasbalsador com una pregària.

Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943) és autora de quatre novel·les i de diversos llibres de no-ficció. L’any 2012 va rebre la Medalla Nacional d’Humanitats —atorgada pel president dels Estats Units— per la seva «prosa delicada i intel·ligent». D’entre les seves obres, destaquen Vida de casa iLila, obra guardonada l’any 2014 amb el National Book Critics Circle Award, totes dues publicades en aquesta mateixa col·lecció. Actualment és professora a la Universitat d’Iowa i viu a Iowa City.

Un tast de Gilead:

“Ahir a la nit et vaig dir que potser tard o d’hora me n’aniria, i vas dir on, i et vaig dir amb Nostre Senyor, i vas dir per què, i et vaig dir perquè sóc vell, i vas dir: «No et trobo vell». Em vas agafar la mà i vas dir no ets gaire vell, com si així resolguessis l’assumpte. Et vaig dir que potser tindries una vida molt diferent de la meva i de la vida que havies tingut al meu costat, i seria meravellós, perquè hi ha moltes maneres de viure una bona vida. I vas dir: «La mare ja m’ho ha dit». I després vas dir: «No riguis, perquè et pensaves que em reia de tu». Vas estirar el braç i em vas posar els dits als llavis i em vas adreçar aquella mirada que no he vist mai de la vida excepte a la cara de la teva mare. És una mena d’orgull furiós, apassionat i sever. Sempre m’estranya una mica constatar que les meves celles no s’han socarrat després de rebre una d’aquestes mirades. Les trobaré a faltar.”


L’obra completa d’una de les poetes més brillants del segle XX

Poesia completa d’Orides Fontela
Traducció de Jaon Navarro

«No tinc res més que la poesia. En aquest sentit, sóc el propi cor salvatge. Si no fos per la poesia, jo podria estar en la més pura indigència; ni vosaltres, ni ningú no em reconeixeria; em moriria sense haver existit. És la meva única esperança de salvació, perquè descarto la salvació transcendental. La meva poesia se salvarà tota sola si té força per a això. Ella es defensarà tota sola, cada poema té el seu karma. D’ara endavant, no tinc ja cap responsabilitat sobre els meus poemes.» Orides Fontela

Orides de Lourdes Teixera Fontela va néixer a São João da Boa Vista (SP) el 21 d’abril de 1940, on va viure fins al 1966, any en què es va traslladar a São Paulo. Va ser mestra d’escola i bibliotecària. És una de les poetes brasileres més importants del segle XX. Pertany a la generació dels escriptors Hilda Hilst, Adélia Prado, Roberto Piva i Paulo Leminski. Kant, Heidegger, Wittgenstein o el budisme zen van influir en la seva poesia, no debades havia estudiat Filosofia a la Universitat de São Paulo, on es va llicenciar el 1972. És autora de Transposição, 1969; Helianto, 1973; Alba, 1983; Rosácea, 1986;Trevo (1969-1988), 1988; Teia, 1996; Poesia reunida (1969-1996), 2006, i, finalment, Orides Fontela – Poesia completa, publicada a São Paulo per l’editorial Hedra el 2015. Fontela va morir el 2 de novembre de 1998 a Campos do Jordão.

“De la mateixa manera que la seva vida fou aspra i dura, també ho és la seva poesia: despullada, sense res sobrer. Tot i que els seus poemes semblen simples, quasi obvis, quotidians, en la mesura en què reverberen i ens concentrem en ells, van mostrant-se amplis, revelant la complexitat del que és humà en el món. En aquesta quasi obvietat quotidiana, és una poesia universal, que transcendeix el lloc, la persona, les condicions de vida de qui la va escriure. Com diu Ricardo Domeneck, «és temptador mitificar la dona que va viure com va viure i va escriure aquests poemes, que més aviat semblen cubs d’energia concentrada, esperant per esclatar a l’ull del lector”. (Del pròleg de Veronika Paulics)

Un tast de la poesia d’Orides Fontela:

LES COSES SALVATGES

—la ferma muntanya
la mar indomable
l’ardent
silenci—

en tot batega
i penetra
el clamor
de l’indomesticable destí.

«Vides erràtiques i aïllades». Maria Nunes sobre «Vida de casa», de Marilynne Robinson [Llegir en cas d’incendi]

Font: Maria Nunes / Llegir en cas d’incendi

400vidadecasaAmb un quart de segle de retard ens arriba Vida de casa, publicada per Edicions de 1984 en català (traducció d’Esther Tallada) i Galaxia Gutenberg en castellà (traducció de Vicente Campos González). Sembla increïble que Vida de casa sigui una primera novel·la, però així és. Marilynne Robinson (Sandpoint, Iowa, 1943), novel·lista, assagista i professora universitària, és autora de quatre úniques novel·les publicades lentament però reconegudes amb els més prestigiosos premis literaris dels EEUU. La seva novel·lística s’inicià el 1980 amb Housekeeping, però no fou fins el 2004 en què publica la segona novel·la, Gilead, guardonada amb els premis Pulitzer i National Book Critics Circle Award, a la qual seguiren Home (2008), i finalment Lila (2014).

“Ànimes a qui ningú podia fer companyia”

Si com deia Tòlstoi, totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera, les Foster, ho són d’una forma ben peculiar. Vida de casa és més que l’intent de sondejar la memòria d’una saga familiar de dones perdudes en un llogaret imaginari i remot d’Idaho, Fingerborne, voltat d’una naturalesa inquietant i imponent; és el retrat líric i profund d’algunes “ànimes a qui ningú podia fer companyia” i un cant narratiu on ressona el transcendentalisme de Ralph Waldo Emerson i de Henry David Thoreau.

La novel·la s’inicia en passat i amb una afirmació en primera persona: “Em dic Ruth. Em vaig criar amb la meva germana petita, la Lucille, a càrrec de la meva àvia, la senyora Sylvia Foster, i quan ella es va morir, de les seves cunyades, les senyoretes Lily i Nona Foster, i quan elles van fugir, de la seva filla, la senyora Sylvia Foster.” La mare de les nenes, Helen, que de jove havia fugit del poble amb un tal Stone, un bon dia, després de demanar un cotxe vell a una veïna i de viatjar des de Seattle, les va deixar assegudes al porxo de casa de l’àvia, un matí de diumenge a una hora en què sabia que a casa no hi hauria ningú. Seguidament, va pujar al cotxe i va anar a estimbar-se “daltabaix d’un espadat anomenat Whiskey Rock fins a les profunditats més negres del llac”. Mai no la van trobar, com tampoc havien trobat el cos de l’avi ni els dels passatgers de l’accident d’un tren negre que ningú, en una nit sense lluna, va veure descarrilar i precipitar-se en la negror gelada del llac. Després de bussejar durant hores, “no en van trobar més restes que una maleta, el coixí d’un seient i un enciam”. “El màxim que van poder fer els familiars dels morts va ser llençar des del pont corones de flors sobre el gel”.

La Ruth i la Lucille van passant de les mans de l’àvia vídua -aferrada a rutines impertorbables- a les de dues ties àvies solteres, velles arruïnades que no es veuen amb cor de seguir tenint cura de les menudes, a les de la tieta Sylvie, germana de la mare, una dona excèntrica i de vida erràtica, “una rodamón irreductible”. Sempre, però, a la casa que l’avi, Edmund Foster, treballador dels ferrocarrils, havia construït a Fingerborne. I sempre a càrrec de dones que viuen en una solitud densa i punyent: “era la mena de soledat que semblava que alentís els rellotges i en fes més fort el tic-tac, i que feia ressonar les veus com si fossin sota l’aigua.” Les nenes no coneixen el seu pare, ni n’han sabut mai res; únicament que un bon dia, abans del viatge a Fingerborne, la mare va rebre una carta ben gruixuda d’en Reginald Stone, que va destruir. Res més.

Marilynne Robinson crea una galeria de personatges fascinants i peculiars. Esquius i autosuficients, intel·ligents, tres adjectius que els descriuen, caracteritzats amb un estil impressionista i fragmentari, intencionadament arbitrari, com la naturalesa dels records: “es difícil descriure algú perquè per naturalesa els records són fragmentaris, aïllats i arbitraris, com un seguit d’ullades que es fan de nit al que hi ha rere els vidres de les finestres il·luminades.” Un dels aspectes remarcables de la novel·la és el punt de vista narratiu. Robinson crea un artifici narratiu on combina subtilment la proximitat íntima de la veu narrativa en primera persona, la de la protagonista, Ruthie, amb una bona dosi d’omnisciència i de detallisme psicològic. Un virtuosisme tècnic que crea una il·lusió extraordinària de profunditat on el lector hi percep una atmosfera densa, i una escriptura que constantment traspassa els límits entre sentits, sentiments, pensaments, vivències, records, vigília i somni.

La novel·la és escrita en l’estil característic de l’autora, una prosa original, intensament lírica i metafòrica, que no para de sorprendre’t per l’insòlit de les imatges, l’inusual de les associacions i les comparacions; plena de detalls mínims d’una intensitat suggestiva que els dóna una vida extraordinària. Una escriptura essencial, alhora elemental i elaboradíssima, gairebé destil·lada, que arriba a la màxima expressió quan ens parla dels espais i de la naturalesa que envolten la vida dels personatges.

Espais que esdevenen personatges: Fingerborne, el llac, la casa

“Fingerborne no havia estat mai un poble gaire destacable. Arrossegava el greuge d’un paisatge exorbitant i d’un clima grotesc, i el greuge de saber que la història de tota la humanitat s’havia teixit sempre fora d’aquí”. Fingerborne -probablement una síntesi imaginativa del Sandpoint natal de l’autora, una localitat muntanyosa pròxima al Lake Pend Oreille, el llac més gran de l’estat d’Iowa– és un llogaret perdut d’Idaho, “un indret tan peregrí”, voltat d’una serralada de muntanyes i cingles abruptes, i amb la presència ineludible i inquietant d’un llac que amaga en el fons una negror d”aigües fondes, buides de llum i d’aire”. El poble pateix inundacions per la pluja que accelera el desglaç, que fan que l’aigua penetri dins les cases per totes les portes, i que els objectes i els mobles surin en l’aigua que s’hi acumula. Fred, neu, gel, aigua i vent persistents; la duresa d’hiverns molt crus i d’una natura plena de misteris hostils. El llac és un organisme viu, que creix a la primavera i penetra “com l’alenada d’una bèstia” dins el cèrcol de muntanyes, que brama, gruny i gemega constantment. Per sortir del poblet només hi ha un únic camí, el d’un alt pont del ferrocarril, sense protecció. Els espais adquireixen una dimensió metafòrica i un deix de misteri insondable que inspira basarda. El poble aïllat és el marc que es confon amb les vides aïllades dels personatges i que les conforma. L’espai està regit per l’imperi de la natura, que apareix personificada d’una manera poèticament inquietant: “en l’alè de llacs i rierols que per més tristos i salvatges que semblin, són indiscutiblement humans […] hi ha remembrança, i hi ha comunió, tot plegat coses ben humanes i profanes.”

La casa que havia construït l’avi Foster és un espai simbòlic que va avançant en un procés de descomposició que va des de la vellesa i la mort de l’àvia al deteriorament i l’abandó més absolut en l’etapa de la tieta Sylvie: “l’hort dels fruiters carregat de males herbes que envoltava el pati per tres costats i on des que va enviudar havien caigut pomes i albercocs i prunes cada any més petits i més plens de cucs…, totes aquelles coses de sobte es tornarien líquides i susceptibles d’adquirir noves formes.” L’interior gravita a l’entorn de la cuina, l’únic que manté fins al darrer moment un remot caliu de llar i de centre de la vida domèstica. La resta és un saló abandonat, com la vida social de les protagonistes, unes habitacions que són més aviat caus, i, per completar l’abast simbòlic de la casa, una escala que acaba en una paret que no es van atrevir a foradar perquè sustentava la teulada.

Amb la Sylvie, una rodamón poc estable psíquica i emocionalment, les vides de les nenes queden ancorades per sempre més en la provisionalitat, en una vida domèstica extravagant i una solitud i un desarrelament profunds. L’abandó de la Sylvie va transformant la casa en una perllongació de la naturalesa exterior i deixa que aquesta vagi entrant dins la casa i es confonguin els espais; fronteres difuses com les de la seva ment. Explica històries inversemblants de gent extravagant que diu haver conegut en el seu vagarejar, mentre sopen sempre a les fosques. De fet parla per a ella mateixa i ni s’adona de la presència de les nenes.

La noció del temps fluctua de l’ordre a la confusió en una temporalitat fora de les agulles del rellotge, en unes vides que cada cop cauen més en l’entropia i en el magma temps/espai d’una casa abandonada i envaïda per una naturalesa en descomposició. La singularitat subjectiva del temps de la novel·la ja queda anticipada en les primeres pàgines: “l’hora d’esmorzar, l’hora de sopar, l’hora dels lilàs, l’hora de les pomes”. Tot és fragmentari i incomplet, boirós i oníric, misteriós i insondable com ho és el món als ulls de la Ruth. El temps esdevé un magma confús. Deixen d’anar a l’escola i vaguen pel pont, pel bosc i per les ribes del llac dies sencers, mentre la tieta no fa cas de les cartes que arriben de l’escola. Les diferències de caràcter entre les dues germanes s’accentuen, mentre que a la Lucille se li desperta un sentit del decòrum i de l’ordre, i comença a odiar el marasme de costums de la Sylvie, fins a l’extrem de demanar ajuda externa, la Ruth s’hi abandonarà cada cop més, i en la novel·la temps i espai es tornen difusos i cada cop més plens de percepcions sensorials i de paisatges mentals. La Ruth segueix la Sylvie en unes excursions gairebé oníriques. Tot es converteix en metàfores de cases fràgils, abandonades, de gent sense casa: “la pena amarga és que totes les ànimes s’acaben quedant sense casa.”

Introspectivament la Ruth s’endinsa en si mateixa i s’omple de visions, fa recular mentalment el temps per anar a l’arrel de tots els torts que ha experimentat la seva vida de família. Transita pels records de la mare suïcida, especula com haurien pogut ser les seves vides: “Anhelar i tenir són tan inusuals com una cosa i la seva ombra.” Tot esdevé metàfora de la solitud, del foc purificador, de la fugida última i definitiva. Des d’un punt de vista que el lector descobrirà, s’arriba a un capítol final espectacular, una joia quant a l’estil de la prosa, però sobretot brutalment bell i profund perquè ens fa comprendre que “els fets no expliquen res. Al contrari, són els fets que exigeixen una explicació”. I que, en definitiva, “què en sabem de la naturalesa de la pena dels altres?”

«En un lloc insòlit». Magnífica ressenya de Robert Saladrigas sobre «Vida de casa», de Marilynne Robinson [Cultura/s, La Vanguardia]

Font: Robert Saladrigas / La Vanguardia

 

400vidadecasaSol ser recomanable començar la lectura d’una novel·la pel primer paràgraf de la primera pàgina i després deixar-se portar —si és possible amb fluïdesa— fins a l’última ratlla. Si el narrador és una mica més que solvent, amb això n’hi hauria prou perquè un sàpiga quin mena de llibre té obert davant seu. Això passa amb Vida de casa (Housekeeping), la primera, esperonadora i ja formidable novel·la de l’autora d’Idaho Marilynne Robinson (1943), doctora en Literatura Anglesa per la universitat de Washington, docent i investigadora, va treure el 1980. En aquell moment, la seva irrupció va desvetllar sorpresa i admiració, però la senyora Robinson va trigar gairebé un quart de segle a publicar una segona novel·la, Gilead i més tard una altra, En casa. I encara una altra més: Lila. Això és el que hi ha. Per a la seva obra, ara ja tota traduïda, de tarannà personal i d’alta qualitat, tan sols se m’acudeixen elogis.

A Vida de casa [traduïda per Esther Tallada], l’excepcional habilitat de Robinson transforma el primer capítol d’unes vint pàgines en mostrari del que ens espera en l’obra restant. Ens situa a l’escenari propi: un lloc imaginari, estrany, extraviat pel budellam d’Idaho anomenat Fingerbone, a la vora d’un llac creuat pel pont del ferrocarril. De tant en tant a Fingerbone es produeixen accidents, com ara el del tren que es va enfonsar a les aigües del llac amb l’avi de les dues noies protagonistes, la Ruth i la seva germana petita Lucille, la mare de les quals, Helen, després de deixar-les amb l’àvia a la tronada casa familiar, també es va capbussar amb el seu cotxe a les aigües negres. D’altra banda, és de coneixement general que a Fingerbone hi ha assassinats perioòdics que mobilitzen el gansoner xèrif del districte i commocionen el natural indolent del veïnat. Però és que, a més a més, ja en aquest primer capítol referencial, Marilynne Robinson aporta dades sobre la composició de la seva magnífica prosa, armada amb peces d’alt valor expressiu i enorme sensibilitat, que li permetrà al llarg del tortuós recorregut per les vides i les circumstàncies de la família protagonista i el lloc que l’acull, el peculiar Fingerbone —vés a saber si potser una recreació imaginària però lúcida del Sandpoint natal de la creadora— dic que li permetrà, tenint en compte els resultats, descriure alhora la realitat ordinària de la misèria, la carència, la marginalitat i el somni, l’extravagància, la bogeria, la por, en suma la forja d’una memòria als estrats de la qual es mesclen els llenguatges dels cossos i les ànimes fins a cohesionar, amb el potencial de les paraules assenyadament administrades, la seva pròpia visió de la història de les persones i el lloc que configuren Vida de casa.

Ruth, la narradora, és plena de records de vida que semblen brollar d’enlloc. És clar que no és fàcil viure a Fingerbone, un poble petit de cases escampades i a prop d’un llac amenaçador que amb certa freqüència es desperta i les seves aigües neguen els habitatges i els carrers de la població que altres vegades es paralitzen sota muntanyes de neu aplanadora. Però l’impressionant és que tot plegat, i les morts violentes de l’avi i la mare de la Ruth i la Lucille, la claudicació de l’àvia, l’estada curta de les ties-àvies Lily i Nona, el sobtat retorn de la tia Silvie, rodamón vocacional, l’extraviament nocturn de la Ruth i la seva excèntrica tia a bord d’una barca, la fugida de totes dues pel pont del ferrocarril… El cúmul d’històries i solituds perceptibles Robinson les fon en un estil inanalitzable, indefinible, absorbent, que ho és tot: és la novel·la. Com es podria oblidar?

«Una novel·la amb un poder atemporal i magnètic.» Anna Carreras sobre «Vida de casa», de Marilynne Robinson [Time Out]

Font: Anna Carreras / Time Out

vida de casa time outGràcies a la brillant traducció d’Esther Tallada, entrem en l’univers dolç, magnètic i intel·ligent de Marilynne Robinson (Idaho, 1943). Vida de casa és la història de tres nissagues de dones empeltades de paisatge, hàbit i tradició. La veu Sue parla és Ruth, germana de Lucille, dues òrfenes enclaustrades al poblet peregrí de Fingerbone, enmig de l’Oest americà i veí d’un llac pertorbador que sega la vida de l’avi Edmund per accident de tren i de la seva mare, Helen, que se suïcida fent volar el cotxe pel caire del precipici.

Després de viure cinc anys amb la seva àvia, una dona religiosa, imperativa i rutinària, vénen les seves cunyades, les negades Nona i Lily, que porten els cabells blau cel i tenen un pitram esplèndid. Amb l’arribada de la jove tieta Sylvie, les dues nenes creen la il·lusió de mobilitat. Excèntrica i fugissera, la Sylvie s’enfronta amb el convencionalisme del llogarret. Els personatges tenen presència física, com si l’autora els conegués de tota la vida, com si se li apareguessin dins del cap i se li confessessin. A través dels diàlegs i de les reflexions de la narradora es fila aquesta història sense sobresalts ni estridències. La tensió argumental ve d’allò que no es diu, de la intrahistòria que remou la consciència del lector, com si llegís el llibre submergit en les aigües fondes i fredes del llac crític. Assistim al flux dels vincles familiars enmig del no-res, i presenciem les constants lluites de poder.

El llibre medita sobre l’estigmatització de la raresa per part d’una societat rural avesada a un immobilisme forjat en llenguatges especials entre els membres de cada família i en maneres d’estimar. Al poble es respecten els rituals del curs normal de les coses com si fos un acte de fe. Potser per això l’estil narratiu de l’autora es deixata, s’esllangueix, com un opiaci, com el patinar de les nenes sobre el llac congelat de Fingerbone. La solitud com a experiència d’individuació en una narració introspectiva on aparentment no passa res però que es va enrarint fins a un final espaterrant. Cuidar mainada no és fàcil per a ningú. Escriure amb el detallisme, la senzillesa i la saviesa de la Robinson, tampoc.

Novetat editorial: «Vida de casa», de Marilynne Robinson. Traducció d’Esther Tallada.

400vidadecasaVida de casa
Marilynne Robinson
Traducció d’Esther Tallada
Mirmanda, 144
224 pàgines
19 euros

A Vida de casa, la Ruth i la Lucille creixen òrfenes en un poblet insòlit d’Idaho anomenat Fingerbone, situat a la riba d’un llac immens i inquietant que ha segat la vida del seu avi per accident i de la seva mare per suïcidi. Abandonades per la mare i després per l’àvia i per les bestietes que la van succeir, les nenes queden a càrrec de la tieta Sylvie, una dona enigmàtica i excèntrica que sempre ha rodat món i que es cuida de la casa com una «sirena dins la cabina d’un vaixell». Les dues germanes modelen la seva identitat enfrontades a l’estira-i-arronsa entre els convencionalismes del poble i els «comportaments cada cop més erràtics» de la seva tia, entre l’enyorança del que han perdut i la solitud que els infon la seva permanència, entre l’amor que perdura i la transitorietat de les coses.

Amb una prosa lírica que és com una pedra preciosa negada de llum i d’aigua, Robinson va descabdellant la història d’aquestes tres generacions de dones en un paisatge remot on el cel «brilla com un ou a contraclaror», el vent és «agre com una moneda» i els carrers estan tan freds que dringuen a cada pas.

Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943) és autora de quatre novel•les i de diversos llibres de no-ficció. L’any 2012 va rebre la Medalla Nacional d’Humanitats —atorgada pel president dels Estats Units— per la seva «prosa delicada i intel·ligent». D’entre les seves obres, destaquen Gilead (2004), guardonada amb els premis Pulitzer i National Book Critics Circle Award, i Lila (2014), guardonada també amb el National Book Critics Circle Award i publicada en aquesta mateixa col·lecció. Actualment és professora a la Universitat d’Iowa i viu a Iowa City.

Jordi Nopca entrevista Marilynne Robinson, autora de «Lila» [Diari Ara]

Font: Jordi Nopca / Diari ARA

400LilaGràcies a Lila (Edicions de 1984 / Galaxia Gutenberg), Marilynne Robinson va ser finalista al National Book Award el 2014. Professora de la prestigiosa Iowa Writer’s Workshop, viu al marge del present, concentrada en el seu pròxim llibre. Fa alguna excepció de tant en tant, com aquest mes de setembre, quan va conversar amb Barack Obama en un auditori ple a vessar, a Des Moines. I l’escriptora va dir, al president dels Estats Units, que “si pogués treure una paraula del diccionari seria competició ”, perquè actualment “no es para de dir a la gent que si no adquireix innombrables coneixements tecnològics, no tindran feina” i “hauran d’abandonar el país”.

Robinson viatja sempre que pot al poble de ficció on ha ambientat les seves tres últimes novel·les. Gilead -adaptació anglesa del toponímic de la Bíblia Galaad- ocupa una petita porció de l’estat d’Iowa, i és allà on l’ancià reverend John Ames conviu amb els seus parroquians fins que un dia coneix una noia que apareix tota sola al poble. La Lila és enigmàtica -en àrab, el seu nom vol dir nit – i arrossega un passat del qual no vol parlar. Així i tot, quan proposa a John Ames que es casi amb ella, l’home ho accepta. I ella es queda embarassada de seguida. Som a finals de la dècada dels 40 del segle XX.

Lila és una novel·la de personatges, que arrenca amb una escena inquietant, descrita amb una gran subtilesa: el segrest d’una nena de quatre o cinc anys, la Lila, per part d’una dona, la Doll. No pot suportar que a la casa on viu -sense els pares- la tractin tan malament.

Quan vaig començar la novel·la Gilead fa més d’una dècada [va ser publicada el 2004], i quan més tard vaig escriure Home (2008), la Lila era una presència molt forta dins meu, encara que als textos no aparegués gaire. La Lila està marcada pel seu origen. Només sap que una nit algú se la va emportar de casa… Encara que tingui la Doll, mai no estarà envoltada per la seva família de debò.

Una de les preguntes que el llibre fa és: en quines circumstàncies un crim pot ser perdonat?

M’interessa la gent que viu per sota del nivell cultural mitjà. La Lila seria un d’ells. No sé de quina manera la llei podria valorar els actes de la Doll: aquell segrest també és un rescat.

Lila arrenca a la dècada dels 20. Hi ha lectors que podrien esperar una novel·la històrica, però vostè fuig de les constriccions del gènere. El llibre sembla escrit contemporàniament a l’època que descriu.

Aquesta era la meva voluntat, almenys. La Lila no només viu fora de la cultura del moment, també viu fora de la història. Viu la Gran Depressió sense ser-ne conscient.

Vostè crea un món que no ha viscut. Però el llegim com si fos així.

Moltes gràcies [riu]. La clau és parar atenció al que t’envolta. M’agrada anar al camp i veure com creixen les plantes, i el so que fan quan bufa el vent. També m’ha ajudat un dels meus fills: té uns amics que m’han explicat les particularitats de treballar en un camp de blat, i m’han parlat també d’aquells arbustos que creixen al costat dels camins que de nit s’omplen de cuques de llum. Cal parlar amb la gent i veure com brillen les coses. Escoltar-ho tot, sense precipitar-te a treure’n conclusions, i guardar-t’ho dins el cap, fins que t’arriba el moment idoni per explicar-ho: llavors és quan es diu de veritat.

Ha treballat sempre així?

Va passar, sobretot a Gilead. Les altres dues novel·les, encara que siguin autònomes de la primera, depenen del que hi explicava.

El primer se centrava en el reverend John Ames.

Sí. En un llibre i l’altre s’havia de casar amb la Lila! [Riu.]

L’hi deuen haver preguntat moltes vegades, però és obligat demanar-l’hi: quan i com se li va aparèixer John Ames? Entre House keeping i Gilead van passar 24 anys.

Jo era a Provincetown, Massachusetts, durant l’hivern. És un lloc molt bonic. Volia que vinguessin els meus fills a passar-hi el Nadal, però van trigar més dies del compte a venir… Estava sola, a l’habitació de l’hotel, amb una llibreta i un bolígraf. D’alguna manera vaig començar a notar la presència d’un home gran, assegut al seu escriptori, que escriu al seu fill bo i sabent que no l’arribarà a veure quan sigui adult. Era John Ames.

Hi recordava la seva vida des del 1956. Per què va triar aquest any?

Un dels meus grans interessos és la història d’Iowa i de l’Oest Mitjà. La guerra civil nord-americana [1861-1865] va ser molt important en aquella regió. Jo volia un personatge prou vell per haver tingut un avi que hi hagués participat, i que ell arribés fins al Moviment pels Drets Civils, que va començar el 1955. Un dels meus objectius era intentar entendre què passava durant aquests gairebé 100 anys.

Entre House keeping i Gilead van passar 24 anys. Per què va fer una pausa tan gran? No tenia cap història que necessités explicar?

Sembla que era així. Jo llegia molt, escrivia assajos i donava classes. Van ser 24 anys molt feliços. No sabia si mai tornaria a escriure ficció. Però no ho vivia amb ansietat. Si escric malament em deprimeixo: he d’esperar fins al moment que crec que la història ha de néixer.

Autores com Alice Munro han dit que havien hagut d’estar allunyades de la ficció perquè eren dones – i l’escriptura es trobava al final de la llarga llista de tasques familiars i domèstiques-. També és el seu cas?

Quan vaig escriure House keeping, els meus fills eren força petits: la vaig publicar el 1980, amb només 36 anys. L’experiència de tenir fills i educar-los em va ensenyar moltes coses. No volia escriure sense conèixer algunes nocions fonamentals sobre la vida humana. Per tant, els fills van ser més aviat una part d’aquesta preparació, en comptes d’allunyar-me de res.