Presentacions i esdeveniments de la setmana: Platónov, Bierce, Robinson, Rodri i Adam

DIMARTS 17 AL CCCB (19.30): Marilynne Robinson a Barcelona!

robinson-gran

Marilynne Robinson  impartirà la conferència La imaginació i la democràcia, en el marc de la seva gira europea de presentació de Lila (Edicions de 1984, 2015, trad. Ester Tallada). Entrada gratuïta. Més informació, aquí.

DIMARTS 17, A LA LLIBRERIA ALTAÏR (19.00): presentació de Djan, d’Andrei Platónov. Amb Eduard Balsebre i Miquel Cabal Guarro

djantargetoaltair

DIMARTS 17, A LA CASA DE CULTURA DE GIRONA (20.00 h): presentació d’Històries de soldats, d’Ambrose Bierce. Amb Miquel Berga, Quim Español i Francesc Francisco-Busquets

bierce girona 22OK

DIJOUS 19, A CALDES DE MONTBUI (20.00 h.): presentació de Jesús busca Jesús, amb Pepe Beunza i Jaume Rodri

TARGETO JESUSok

DIJOUS 19, A LA GARRIGA (20.00): presentació de Torero d’hivern, amb Anna Ballbona i Miquel Adam

torero garriga

 

 

 

Anuncis

Rosa Maria Vilella parla de «Lila» de Marilynne Robinson, al Matí Digital

Font: Rosa Maria Vilella / El Matí Digital

Els infortunis obren la porta a unes benediccions que ni se’ns havia acudit esperar

400LilaTalment una troca de llana que es va descabdellant i corre lliure si la fem caure de la taula sense voler tot passant, els records de Lila es van descabdellant tot fent salts d’un episodi a un altre -“La nostra experiència és fragmentària. I els fragments no quadren. Ni tan sols formen part del mateix càlcul. De vegades se’ns fa difícil que puguin ser fragments d’una mateixa cosa”, i va deixant darrere seu el recorregut sinuós dels fets viscuts. Aquest enfilall de records, magníficament filat per Marilyne Robinson i traduït al català per Esther Tallada, que ha sabut trobar la veu basta i alhora tendra de Lila, ens descobreix el passat d’una dona amb nom equivocat i encara jove malgrat que “més o menys havia decidit que ella ja havia perdut el tren de viure, i per tant veure pel·lícules era el millor que podia fer.”

“Els infortunis obren la porta a unes benediccions que ni se’ns havia acudit esperar” i així és com Lila, una nena escanyolida i malaltissa, que tenia tots els números per acabar sent una desgraciada, maltractada per la seva família i oblidada per tothom en plena depressió americana, se salva gràcies a una dona amb la cara marcada que la segresta. Juntes, Lila i Doll, “tan lletja ella”, recorren el país tal com ho feien llavors tantes famílies, dormint al ras i mirant de guanyar-se la vida honradament fent tota mena de feines: “Pobre no era res, cansat i afamat no eren res. No eren sinó gent que mirava de tirar endavant, sense que ningú els respectés ni poc ni gaire, sense que ni el vent es dignés a no empolsegar-los.” El mèrit d’aquesta peculiar família és saber conservar la bondat i la dignitat malgrat la duresa d’aquesta vida i el neguit de saber-se perseguides per la família de la nena.

Bondat, dignitat i tendresa. Tendresa és el que el lector sent quan tot llegint va descobrint la història d’aquesta nena raptada que acaba casada amb un reverend d’edat avançada a qui dóna un fill. La tendresa que desperta la protagonista mateixa, tan dependent i poca cosa quan és petita, sempre enganxada a les faldilles de la dona que la va raptar i salvar i després, tan sola i forta quan la trobem vivint en una vella cabana abandonada, a prop de Gilead, el poble que s’acaba revelant com la seva Terra Promesa, el destí cap on ha estat caminant, travessant planes interminables i fent feines de tota mena -“jo tinc traça amb les males herbes. I també sé canviar els llençols dels llits. Fer de puta, no, que no em sortia bé”- per trobar-hi una llar que podria ser la definitiva. La tendresa que sent el reverend John Ames quan veu per primer cop aquella dona tota mullada i “buida de llàgrimes” asseguda a l’últim banc de l’Església i que acaba cobrint com un suau mantell la relació que tots dos van construint, pedreta a pedreta, i s’encomana al lector en veure’ls passejar, tímids, l’un al costat de l’altra.

Però tal com ens passa a tots quan comencem a estirar el fil de la memòria, els pensaments més negres de Lila sempre estan “a l’aguait i eren familiars, com una casa a la qual sabies que pertanyies, però on odiaries anar i on dubtaves, un cop hi eres, si mai en marxaries.” Perquè alguna raó que se’ns escapa, el cap sempre se’ns en va justament cap a tot el que voldríem oblidar i, en canvi, hem de fer un esforç per recordar els moments feliços, encara que ens siguin més propers en el temps. Per això, perquè tant el pastor com Lila són molt conscients de la fragilitat de tot plegat -“No m’hauria imaginat mai que viuria en una casa com aquesta (…) vull dir una casa on jo fos l’esposa.”- perquè suporten el feixuc pes del passat a les espatlles, ni l’una ni l’altre s’acaben de creure la felicitat que finalment els ha estat concedida: “Suposo que ho vull massa per creure’m que de debò ho tinc.”

Precisament aquest contrapunt d’incredulitat és la gran virtut d’aquesta novel·la perquè és ben cert que “el que un s’espera que passarà no quadra amb el curs de les coses gairebé mai. Mai durant gaire temps, en tot cas.” Per això ens podem veure perfectament reflectits en Lila i el reverend: ella llegeix la Bíblia i pregunta amb avidesa per mirar d’aprendre i comprendre els misteris de l’existència i ell prova de respondre, des dels seus coneixements i la seva fe, divertit però també amb preocupació perquè es descobreix poc menys ignorant que ella, i acaben plantejant-se tots dos les raons de l’existència i el perquè de les desgràcies que els (ens) assetgen, perquè també per a nosaltres “les coses més dolentes, vénen com arriba el mal temps. I fas el que pots.”

I veure’ls tots dos, Lila i John Ames, fent el que bonament poden per tirar endavant no pot provocar altra cosa que tendresa. Des d’ara, la tendresa és (de color) Lila.

«El periple vital de Lila». Ignasi Mena sobre la «Lila» de Marilynne Robinson.

Font: Ignasi Mena / Llegir en cas d’incendi

400LilaAra que la violència religiosa omple portades de diaris i programes de televisió, potser sigui recomanable agafar una mica de perspectiva i separar aquests dos conceptes, fe i violència, que perden per norma general el seu significat en ser convertits en eslògans o consignes reduccionistes. Una opció seria apropar-se a un assaig dens o a la font mateixa de les múltiples fes, és a dir, als textos religiosos. Una altra, i potser la més recomanable, perquè situa la religió en el moll mateix del dia a dia, seria llegir Lila de Marilynne Robinson, la tercera entrada (autònoma) a la sèrie de Gilead.

Centrada en la figura d’una nena de família miserable, recollida per una desconeguda (la Doll), que vaga pel món amb gitanos i que acaba casada amb i embarassada d’un capellà (John Ames, protagonista de Gilead, la primera novel·la de la sèrie), exposa la vivència senzilla i quotidiana d’una religiositat elemental i allunyada de qualsevol tipus de discurs. Indefensa davant d’una civilització (la del seu marit) que no comprèn, i dividida entre la voluntat de creure en tot el que li diuen i la impossibilitat d’acceptar certs dogmes, la Lila expressa d’una manera molt encesa els dubtes religiosos i la manera íntima en què la religió pot acabar definint la nostra relació amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Així com en John Ames a Gilead remetia als capellans de Bernanos i als conflictes amb l’existencialisme (tan europeu i tan ateu) de Sartre o Camus, el periple vital de la Lila remet a una versió femenina i humil de l’enigma de Kaspar Hauser, on el què interessa no és tant el poder transformador de la raó i la cultura sinó les irregularitats de la vida dins d’aquesta raó i aquesta cultura. Des d’aquest aspecte menys dogmàtic es pot entendre que la Robinson té una noció molt contemporània d’allò que significa ser humà (on el cos, la raó i la consciència estan profundament unides) i que a més té presents les incongruències d’una civilització que té tant de refinada com de bàrbara.

El poble de Gilead, on els personatges sobreviuen a l’escassetat i lluiten amb els seus impulsos amorosos i destructors, és al mateix temps escenari i testimoni d’aquests vivències, una terra de ningú desèrtica i buida que també podria acollir al Durtal de Huysmans perseguit pels seus dimonis. Les emocions que exposa la Robinson, però, no són punyents ni busquen l’escàndol fàcil: hi ha un tacte, una senzillesa i una serenor que només podrien venir dels Estats Units.

Per acabar d’entendre i gaudir la complexitat del món que crea la Robinson i del discurs amb què l’articula, el més recomanable seria llegir els tres llibres que conformen la trilogia, però no és imprescindible. Lila és potser el llibre més amè dels tres, i la millor porta d’entrada al món de Gilead.

«Una filla de l’Amèrica profunda». Guillem Pufarré sobre «Lila», de Marilynne Robinson [El Temps]

Font: Guillem Pufarré / El Temps

FM134LilaAfrontes les primeres pàgines de Lila, de Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943), una autora de la qual no tenia el plaer d’acumular lectures prèvies, una mica a l’expectativa, conjecturant què hi pot aportar aquesta dona, a la crònica de l’Amèrica profunda i la seva profusa relació de fills d’un déu menor que sigui mereixedora de superposar a l’obra de John Steinbeck, William Faulkner et alii. A aquesta tipologia narrativa respon el personatge central de la novel·la, Lila, una criatura miserable i ignorant que, després de molts avatars, incloent la residència a un prostíbul de Saint Louis (“Jo tinc traça amb les males herbes. I també sé canviar els llençols dels llits. Fer de puta, no, que no em sortia bé”, s’autodefineix en un moment excels del llibre), acaba casant-se amb un vell predicador d’Iowa amb el qual estableix una fascinant relació, una de les grans fites del relat.

Robinson llança sobre els seus personatges -Lila i la seva protectora, la indòmita Doll- una mirada commiserativa i humana, allunyada de la mísera condició mental dels maltractats habitants de Yoknapatawpha, l’imaginari comtat faulknerià. La narració, a més, s’ubica als anys 40 o 50 del segle XX. La misèria és més matisada. Les condicions dels desheretats, una mica més digeribles que les dels esparracats de la Gran Depressió retratats per Steinbeck. Lila sap una mica de lletra. I li agrada el cinema. Tot i que maltracta la llengua anglesa, de la qual cosa ens assabentem gràcies a una meritòria translació al català d’Esther Tallada. Amb aquells elements i uns altres l’autora construeix un personatge extraordinari, d’una lucidesa atroç, capaç d’extraure valuoses lliçons de vida d’una existència dura. I fins i tot discutir de teologia amb el seu marit des d’una posició ingènua tan sols en aparença.

Robinson, fins i tot, encaixa amb una naturalitat admirable els plànols temporals, la vida de Lila i la relació amb el predicador. I té una prosa subjugant, magnètica. “La vida a la terra és difícil i és feixuga, i és meravellosa. La nostra experiència és fragmentària. I els fragments no quadren. Ni tan sols formen part del mateix càlcul. De vegades se’ns fa difícil que puguin ser fragments d’una mateixa cosa”. I així. Una gran troballa.

«Delicadesa i intel·ligència». Vicenç Pagès Jordà sobre «Lila», de Marilynne Robinson [El Punt Avui]

Font: Vicenç Pagès Jordà / El Punt Avui 

400LilaEns han explicat moltes vegades el que va ser la Depressió nord-americana: famílies senceres voltant pels camps, dormint en qualsevol racó, passant gana i vergonya. A Lila, Marilynne Robinson (Idaho, 1943) narra la vida d’una nena que era maltractada per la família fins que una ànima bondadosa se la va endur, i que va viure tota la vida a la intempèrie, sentint-se estimada i passant-les magres. El mèrit de l’autora és transmetre’ns aquell patiment i aquella dignitat.

Gran part de l’encert de Marilynne Robinson és haver triat un narrador extern que aconsegueix ficar-nos dins el cap de Lila i posar en comú aquella innocència, aquella determinació, aquella bondat que s’ignora a ella mateixa (i aquí és inevitable recordar aquell narrador meravellosament no fiable que es deia Huckleberry Finn), aquell codi de ferro: “Tolerar tot el que podien però sense superar mai ni d’un bri aquell límit, no mostrar mai cap senyal de necessitat ni de recança, i que els petits demostressin sempre respecte pels grans davant dels desconeguts.”

Una de les proves que demostren que estem llegint una bona novel·la és que ens creiem el que d’entrada semblaria impossible: que Lila acabi feliçment casada amb un ancià reverend que va perdre la família anys enrere. Els seus diàlegs –sobretot els de tempteig, però també els de consolidació– són comparables als que Jane Austen va idear per a Lizzie Bennet i Fitzwilliam Darcy, un miracle literari que no només ens fa recuperar la fe en la comunió de les ànimes (passeu-me el mot), sinó en la possibilitat de mostrar escenes sentimentals amb paraules senzilles sense caure en cursileries. El llibre està tan ben escrit que també ens creiem que Lila s’emociona llegint el llibre d’Ezequiel. En aquest punt val la pena recordar que la crítica ha qualificat la novel·la amb dos adjectius que no solen anar junts: intel·ligent i delicada.

Marilynne Robinson sap desendreçar Lila perquè tinguem la sensació que seguim els vaivens mentals de la protagonista, que des d’un racó de Iowa viu i recorda sense gaires distincions, com gairebé tothom. Però tot aquest esforç hauria estat en va si el llibre no hagués estat traduït amb delicadesa i intel·ligència per Esther Tallada, que ha aconseguit un text d’arribada que no ha d’envejar la prosa dels millors narradors catalans d’avui dia. No cal que ningú em pregunti quin llibre recomano per aquest Sant Jordi.

«Una navalla a la lligacama». Marina Espasa sobre «Lila», de Marilynne Robinson [diari ARA]

Font: Marina Espasa / diari Ara

400LilaEl mite del bon salvatge de Rousseau ha inspirat nombroses obres d’art -quadres, novel·les, pel·lícules- en què sovint l’ésser que ha viscut al marge de la societat és algú pur corromput pel món dels homes. Però ha plogut molt des del segle XVIII i fins i tot a les planures de l’estat d’Iowa se sap que entre les tiges de blat s’hi amaga el mal o l’egoisme dels homes sotmesos a condicions de misèria extrema. Això és el que va passar durant la Gran Depressió dels anys trenta, els anys en què la Lila, la protagonista absoluta d’aquesta novel·la, va créixer enmig d’un grup de desarrapats, maleïts i saltamarges, sempre sota la cura d’una dona misteriosa, la Doll, amb la cara marcada per una cicatriu. La descripció de la vida comunitària i al marge de la societat és de primera, lírica i eixuta, amb navalles i llàgrimes, i hi ha algunes escenes memorables que descriuen el xoc que es produeix entre la nena salvatge i algun personatge més normal, com una dona que la porta en cotxe i que resulta que és una integrista natzarena.

El conflicte principal es produeix quan un pastor (d’ànimes, no d’ovelles) la recull, xopa per la pluja i “buidada de llàgrimes” en un porxo on ha quedat abandonada. Se l’endú a casa i entre ells comença una relació que de fraternal passa a amorosa, amb casament i embaràs inclosos. Es tracta de material delicat per a una novel·la del 2015: espiritualitat, lectures de fragments dels evangelis, inquietud per situar el paper de Déu en la misèria de la humanitat, però l’escriptora nord-americana Marylinne Robinson (1943) no hi embarranca perquè té molt d’ofici, i ha trenat la cronologia de la història d’una manera molt original: la lectura es manté viva perquè sempre hi ha l’esperança de descobrir un secret original -que no estaria lluny del pecat original- que expliqui què va passar de debò quan la Doll va endur-se la Lila d’una revolada. Les preguntes ingènues però duríssimes que fa la Lila al seu marit sobre tot allò que no entén i les respostes entre divertides i preocupades del pastor formen l’altre atractiu del llibre, que queda potser una mica desequilibrat entre les parts que s’ocupen de la vivor de la vida a camp obert i les que retraten la placidesa de les reflexions sobre Déu de qui, per fi, ha trobat una mica de pau. La traducció d’Esther Tallada, que reprodueix un registre oral incorrecte, sona de meravella.

«Per què passen les coses». La primera ressenya que rep «Lila», de Marilynne Robinson. La signa Marta Orriols per a Catorze, i és extraordinària.

Font: Marta Orriols / Catorze

«Lila» és una novel·la necessària, vàlida i extraordinària per la innocència intel·ligentment descarada de la protagonista

400LilaCertament, pensar que passem per aquest món com qui no vol la cosa i tot d’una la vida se’n va redueix les esperances a zero. Més que mai, perquè sí, necessitem agafar-nos a la força interior que ens permetrà sotmetre’ns a les situacions més adverses, irreals i del tot inimaginables. La Lila en el fons ho sap, però duu la por enganxada a la pell i es nega a confiar en les coses bones que la vida li ha posat davant.

Mentre llegia aquest llibre, em preguntava si l’entendria igual en cas d’haver estat una persona creient, si l’hauria gaudit més en cas d’haver posat en pràctica la religió que a casa mai em van imposar. Hi he rumiat molt perquè la història conté sobretot una intensa i transformadora recerca espiritual. I un cop passada l’última pàgina, confirmo que, creguis en el que creguis o no creguis en res, Lila és una novel·la necessària, vàlida i extraordinària per la innocència intel·ligentment descarada de la seva protagonista, que conclou sempre amb una clarividència aclaparadora.

La novel·la de Marilynne Robinson té lloc a la localitat de ficció de Gilead, Iowa, i narra la història de la Lila, una sense sostre que després d’anys de sobreviure una vida nòmada de la mà de la dona que la va salvar quan era només una criatura, va a parar a una petita església on coneix John Ames, el pastor de qui s’enamorarà d’una singular manera i amb qui començarà una nova existència que donarà sentit a tots els seus precedents vitals i li aportarà la seguretat necessària per mirar endavant.

És magistral com Robinson escriu una història amb un centre ple de teologisme i religió cristiana i, en canvi, el lector sent que cap ortodòxia és necessària per deixar-se endur per la bellesa de l’argument en si mateix, i sobretot per caure rendit als peus d’una protagonista decididament peculiar i insòlitament vulnerable, alhora que tendra i infinitament sorprenent.

La manera que la Lila considera els arguments teològics del reverend, amb una seriositat del tot rigorosa però amb un punt d’innocència que ho banya tot d’humanitat, ens captura per la seva fulgor filosòfica que en més d’una ocasió ens fa riure, i en d’altres plorar. La vertadera història d’aquest llibre rau en la lluita per comprendre per què passen les coses i quin sentit té la nostra vida quan t’han posat un nom bonic perquè ets lletja i l’única educació que has rebut és la de la violència, les penúries i les adversitats.

Malgrat que les fortes conviccions religioses de Marilynne Robinson afloren en la seva escriptura, aquestes no deixen de ser preocupacions profundament humanes del tot compatibles amb un cert escepticisme religiós. El nivell profund de les lectures històriques i de l’heterodòxia cultural de l’autora poden espantar en algun punt, però amb la Lila guiant-nos a través de la seva sensibilitat (i, per tant, la de la mateixa Robinson) queda garantit que arribarem al final gaudint de cada fragment. Com les petites coses que mereixen ser per sempre més recordades, a la Lila no l’oblidarem.

*La cirereta: “Així doncs, el que la vida semblava que era no podia ser gaire important. El reverend sempre deia que ens hauríem d’ocupar de les coses que tenim una mínima esperança de poder arribar a entendre, i l’eternitat no n’és una. Ara, que aquest món tampoc no n’és una. Ella quasi sempre tenia la sensació que entenia més bé les coses quan no s’ho proposava. Les coses van com van. Voler esbrinar el perquè era una bajanada. En una cançó, una nota segueix la d’abans perquè és aquella cançó i no una altra.”