«Marina: el foc i l’huracà». Xènia Dyakonova sobre «El diable i altres relats», de Marina Tsvetàieva

Font: El Punt Avui

En aquest món hipercristià / els poetes són jueus”, deia Marina Tsvetàieva, una de les veus més intenses de la poesia del segle XX. Potser precisament aquesta sensació de ser una estranya, i d’estar sola al món (el seu marit i la seva filla van caure a les urpes del poder soviètic, i ella no tenia cap esperança de tornar-los a veure), la va portar al suïcidi el 1941.

Enguany s’han complert 120 anys del seu naixement, i encara podem sentir el cor lliure i rebel que batega a cadascuna de les seves paraules. Qui ens dóna la clau del temperament de Tsvetàieva, amb la seva estranya barreja d’un impuls creatiu poderós i una tendència tràgica a l’autodestrucció, és el seu marit, Serguei Efron, que la retrata amb molta precisió en una carta: “Marina és una dona de passions… Tirarse de cap als seus huracans per a ella és essencial, és l’alè de la seva vida. […] Ja no importa qui és el qui aixeca aquests huracans. Gairebé sempre […] tot es basa en l’autoengany. S’inventa un home i comença l’huracà. Si al cap de poc temps descobreix que l’home que ha aixecat l’huracà és limitat i poc interessant, Marina s’entrega a un huracà de desesperació, un estat que afavoreix el sorgiment d’un altre home. L’important no és el què sinó el com. No és l’essència ni la font, sinó el ritme, el ritme boig. Avui, desesperació; demà, èxtasi, amor, entrega total; i demà passat, desesperació un altre cop. I tot això amb una ment aguda, freda, potser fins i tot cínicament volteriana. […] És com una immensa estufa, plena d’un foc que necessita llenya, llenya i més llenya. […] La llenya dolenta es consumeix més ràpidament, la bona triga més. És aquesta la llenya que crema en els millors versos de la Marina, que parlen, amb una sinceritat aclaparadora, de la tirania de l’amor, de la solitud de l’home i de la dona, i de la poesia com a únic remei contra el dolor.” Disposem de les magnífiques versions de Mònica Zgustova i Maria-Mercè Marçal dels poemes de Tsvetàieva; i ara també podem fer un tast de la seva prosa densa, lírica, imperiosament sensual i increïblement rica en imatges visuals i associacions fonètiques. El diable i altres relats (Edicions de 1984, 2012), que ens ofereix una admirable traducció de Miquel Cabal Guarro, consta de tres narracions en què Tsvetàieva revela una part important de la seva infància: la relació amb una mare tan intel·ligent com autoritària, la descoberta màgica del llenguatge i la iniciació musical.

En el segon relat, La mare i la música, hi trobem aquest passatge il·lustratiu: “La mare estava contenta que tingués bona orella i m’afalagava a desgrat, però després de cada esclat de ‘molt bé!’, hi afegia fredament: ‘Ara que, de fet, tu no hi tens res a veure. L’orella és cosa de Déu. […] A tu només et toca l’esforç, perquè tot do diví pot acabar arruïnat’, deia la mare per sobre el meu cap de quatre anys que no entenia res, evidentment, i que per això ho retenia tot d’una manera que després ja era impossible d’esborrar. […] Si les mares diguessin més sovint coses incomprensibles als seus fills, en fer-se grans, no només entendrien més coses, sinó que actuarien amb més convicció. A una criatura no se li ha d’explicar res, se l’ha d’embruixar. I com més fosques siguin les paraules de l’embruix, més endins arrelaran en la criatura, més immutablement hi actuaran.” Tsvetàieva, tant en vers com en prosa, en sap molt, d’embruixar; i encara que a vegades la seva imaginació i el seu virtuosisme verbal, parella inseparable, vagin més de pressa que el nostre enteniment, i se’ns escapi alguna cosa, val la pena que ens deixem portar i naveguem a gust per aquestes onades de llenguatge, fantasia i passió, fins que un dia, potser, desembarquem al lloc més inesperat: ben endins de nosaltres mateixos.

«Marina Tsvetàieva, prosista». Vicent Alonso parla d’«El diable i altres relats» al Quadern d’El País

La de l’autora russa és una escriptura de poeta, construïda a partir d’una biografia que alimenta sense descans una capacitat artística extraordinària

L’escriptora russa no ha deixat de ser novetat en el nostre mercat editorial. I ja és d’agrair, perquè —potser hi ha encara qui no se n’ha adonat?— estem davant d’una de les grans escriptores del segle xx. Tant de bo algun dia tinguérem una edició de la seua obra completa. Certament, hi ha en el conjunt dels seus textos traduïts al català, o a l’espanyol, una certa provisionalitat: uns poemes ací, unes cartes o certes proses autobiogràfiques allà, però als lectors que ens l’estimem ens agradaria trobar-nos algun dia una traducció sistemàtica i ordenada dels seus escrits: poemes, cartes, articles crítics i notes dietarístiques. Potser el mercat no està per a empreses tals, però tampoc no és superflu que els lectors manifestem els nostres desitjos. La veritat és que no hi ha motius per a lamentacions. L’any que hem acabat no ha passat precisament debades: Minúscula ens va sorprendre amb una edició esplèndida d’una part essencial de la seua correspondència (Cartas del verano de 1926) i fa no res que Ellago Ediciones ha reunit en un mateix volum la traducció a l’espanyol d’“Un poeta respecto a la crítica”, “El poeta y el tiempo” i “El arte a la luz de la conciencia”, tres articles en què la poetessa dóna compte de la seua extraordinària capacitat crítica; Acantilado, al seu torn, si ja ens havia oferit fa un quant temps “Mi Pushkin”, ha publicat fa poc “Mi madre y la música”, una de les seues proses autobiogràfiques més punyents. Precisament aquesta darrera, juntament amb “El Diable” i “La casa del Vell Pimen” són les que Edicions de 1984 ha reunit en un sol volum (El diable i altres relats), traduïdes per Miquel Cabal Guarro. Una mostra, tot plegat, de la riquesa de la prosa de Tsvetàieva, prosa de poeta, construïda a partir d’una biografia que alimenta sense descans una capacitat artística extraordinària.

En el volum recent d’Edicions de 1984, tot recolza sobre fets autobiogràfics: la infantesa de Tsvetàieva, les seues “trobades” amb el Diable a l’habitació de Valéria, la seua germanastra, l’educació musical que la mare li imposava, la mort d’altres membres més o menys llunyans de la seua família, les relacions amb l’avi Ilovaiski, que no era parent directe (el pare de Marina, historiador de l’art Ivan Tsvetàiev, abans de casar-se amb Maria Aleksàndrovna Mein, ho havia fet amb la filla de Dimitri Ilovaiski, també historiador de l’art; un matrimoni del qual tingué dos fills, Valéria i Andriuixa, germanastres de la poetessa), però que és el centre neuràlgic de la casa on “tot finava excepte la mort”, situada a prop de l’església del Vell Pimen a Moscou. Però la imaginació poètica (la “metodologia”, que en digué Brodsky) fa que aquestes proses siguen, més que de records, contra els records o, si més no, contra una manera de concebre la creació memorialística que no té res a veure amb els “prosadors” i molt, tanmateix, amb els poetes. “Només comprenc definitivament una cosa a través del Mot”, va escriure per la mateixa època en què aquestes narracions foren escrites (entre el 1933 i el 1935, època d’exili a París) a un corresponsal belga, el nom del qual desconeixem. I li precisa més endavant que si el prosador tradueix el pensament a mots, en el cas del poeta, pensament i mots naixen simultàniament de manera que tota la faena es du a terme amb els mots. Els records, doncs, hi són la matèria; en narrar-los, tanmateix, es posen en marxa els mecanismes de la creació poètica, la comunió entre pensament i paraules és tan decisiva que el resultat, segons l’expressió de Brodsky, no té res a veure amb l’exposició lineal (analítica) del contingut de la memòria, sinó amb un “creixement cristal·lí (sintetitzador) del pensament”. No és que falsege els records o que els modele des de la ment adulta que els conta, sinó que, en contar-los, va més enllà de la seua exposició ordenada fins als llocs més recòndits, més misteriosos, de la seua personalitat creativa. Al capdavall, què és l’art —ho diu Tsvetàieva en algun moment de “La casa del Vell Pimen”— sinó la troballa de coses perdudes, la immortalització de la pèrdua?

Parem esment, doncs, en l’arsenal de recursos lingüístics, sintàctics, fònics, rítmics o simplement gràfics —com ara l’ús del guionet amb què Tsvetàieva solia trencar paraules per a, alhora, enriquir-les semànticament i desafiar el lector— que s’hi han de fer servir en justa correspondència amb uns objectius semblants, i entendrem quina és la dimensió de la faena dels seus traductors. Tothom coneix les meravelles de què ha estat capaç Selma Ancira, la traductora a l’espanyol, elogiada per la crítica i premiada, que ja deu estar a punt d’enllestir la immensa tasca de traslladar-la tota a una altra llengua. Ara, en llegir la primera traducció al català de la prosa de l’escriptora russa, un creu que Miquel Cabal pot ser capaç d’èxits semblants.

Vicent Alonso, Quadern d’El País

«Les cel·les solitàries de la revolta», Marina Espasa sobre Marina Tsvetàieva i el seu «“El diable i altres relats», al diari ARA

“Els meus versos són el meu diari íntim”, afirmava la poeta russa Marina Tsvetàieva (1892-1941). Doncs quina vida, perquè els versos tallen l’alè: exiliada a Europa, a la dècada dels 30 va malviure als afores de París i va escriure uns quants relats, tres dels quals podem llegir per primera vegada en català en traducció, intuïm que dificilíssima però reeixida, de Miquel Cabal. Són uns relats mig fantàstics i molt lírics que evoquen la infantesa de l’escriptora. “La infantesa, el lloc on tot va quedar així i allí”, li explicava Tsvetàieva en una carta a Borís Pasternak. ¿Tot va quedar fixat i programat, o oblidat i deixat de la mà de Déu? En qualsevol cas, és possible que, enmig de la misèria en què vivia, amb dos fills petits i gairebé sense un ral, quan es llevava a trenc d’alba per escriure mentre els altres dormien, pouar en el pensament màgic infantil li servís per trobar forces per poder tirar endavant. Hem dit que eren proses, però són les proses d’una poeta, i ja se sap que les poetes saben com enfilar-se a la galleda que les durà fins al fons del pou.

Si volen baixar amb ella, coneixeran els seus orígens: una nena que s’estima els amics Serioja i Nadia com si fossin la seva vida i, quan els dos germanets van morir de tuberculosi, va patir la primera gran pèrdua de la seva vida. A qui coneixeran, també, és a la mare de la nena, omnipresent i omnipotent. ALa mare i la música , el segon relat, un prodigi de llenguatge, vol que la seva filla sigui música, i la martiritza a cops de metrònom, però la filla ja sap que serà poeta, i només sap veure en el teclat del piano la imatge d’una ala d’àliga estesa. Si volen aprendre a fer metàfores, llegeixin aquest relat, sisplau. Però amb qui es voldran quedar és amb la nena del primer conte, la que veu el diable a tot arreu i no s’espanta, s’adreça a ell i li diu: “On hi ha molta gent, no hi ets. Si se t’ha de buscar, ha de ser per les cel·les solitàries de la Revolta i per les golfes de la Poesia Lírica”. Com era, allò? ¿Són mals temps per a la lírica, o per a la revolta? Són bons temps per a totes dues coses, segons la poeta Marina Tsvetàieva.

«Els fervors secrets de Marina Tsvetàieva», una crítica d’Irene Alem per a la revista Núvol

La poeta russa Marina Tsvetàieva va escriure alguna prosa durant el seu exili parisenc, mentre vivia abocada al passat. La col·lecció Mirmanda de 1984 n’ha recuperades tres de les que va escriure cap allà als anys trenta i Miquel Cabal Guarro n’ha fet la traducció. Amb el títol de “El diable i altres relats” hi trobem, a part de la història del diable, La mare i la música i La casa del vell Pimen.

En aquesta tríada de relats singulars, Tsvetàieva escriu amb mots d’adulta la peculiar visió del món que tenia quan era petita. Fent referència total a la seva infantesa, el present tan sols hi és evident quan reflexiona sobre aquells impulsos d’antany i procura explicar-se el perquè d’algunes de les seves accions. De la mort i l’amor ―en aquell moment intraduïbles racionalment― en surten els seus gestos, obsessions i pensaments de criatura. A tots els relats, somnis i imaginació es mesclen amb la realitat tot formant un univers sorprenent. En tot moment la protagonista-autora o l’autora-protagonista fa gala d’un imaginari infantil inaudit―gairebé indòmit!― que no s’ha perdut i que ha conservat al llarg dels anys amb exactitud rigorosa.

 

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL