Enric Balaguer parla de «L’estret camí de l’interior», de Matsuo Bashô, a la revista Serra d’Or

«Els dies i els mesos són passatgers de les eres: els anys que vénen i se’n van són viatgers; els qui passen la vida surant en un vaixell o envelleixen sostenint la brida d’un dels llibres més fascinants d ela literatura japonesa i, potser, de la literatura japonesa i, potser, de la literatura d’arreu del món. Es tracta de L’estret camí de l’interior de Matsuo Bashô, un clàssic que es va publicar el 1702 quan l’autor ja havia mort. Ara acaba de ser traduït al català i en podem gaudir amb la versió feta per Jordi Mas i amb un pròleg excel·lent també de l’autor.

El llibre es llig per un forat de queixal perquè és un compendi d’anotacions lacòniques de viatge, sobre diversos indrets del nord del Japó, acompanyades d’haikus i de tanques que encerclen ingredients de l’experiència viatgera. el tarannà del llibre el va sintetitzar molt bé Octavio Paz en dir que al text «la poesia s’h ibarreja amb la reflexió, l’humor amb la malenconia, l’anècdota amb la contemplació», i rebla el clau afegint que «en aquest llibre no passa res tret del sol, la pluja, els arbres, una xiqueta… No passa res excepte la vida i la mort». El viatge s’obri a tota mena d’experiències: proves dures, encontres amb gent molt diversa, i també estades en llocs agradables, instants reveladors. moments d’incomoditat i de perill se succeeixen a d’altres de pau, de bellesa i, fins i tot, d’èxtasi. En el rerefons del viatge de Bashô tenim la filosofia budista; instal·lar-se en l’ara i l’aquí, una visió no antropocèntrica de l’univers i una atenció cap a les coses petites de la vida quotidiana que escampa una sensació de sacralitat sobre el món. El simple fet de valorar allò que és ordinari fa que esdevinga, d’alguna manera, extraordinari. Vet aquí el resultat d’aquest caminar lligat a l’esperitualitat, sempre vorejat de misteri i de poesia.

Magnífica ressenya de Xulio Ricardo Trigo a Serra d’Or sobre «L’estret camí de l’interior», de Matsuo Bashô

[Prèvia: recordeu que en Jordi Mas, traductor de l’obra, recitarà demà aquí juntament amb la Judit Díaz, traductora de Poemes escollits de Jospeh Brodsky et altri!]

Font: Serra d’Or

Possiblement alguna vegada heu experimentat la sensació de nuesa que a moments ens trasmet la cultura oriental. És una sensació que pot passar del sentit diàfan de les coses a la buidor més absoluta, de vegades voreja una mena de significació universal, senzilla, entenedora; d’altres, la seva simplicitat la col·loca al nivell dels envasos rebutjables.
Si aprofundim la literatura japonesa trobem sovint aquesta característica.
Textos que potser rebutjaríem en una primera lectura se’ns presenten com una gran obra i això ens obliga a mirar-los d’una altra manera, a desconfiar de les primeres impresions, a burxar el cor de les paraules. Aquesta sensació ens assalta sovint llegint els clàssics, com ara Matsuo Bashô, un dels autors que es poden arribar a convertir en un vici privat.

En veure que Edicions de 1984 havia publicat L’estret camí de l’interior, de seguida em va assaltar la necessitat incontenible de posseir-lo. Havia llegit els haikus de l’autor amb admiració creixent, és clar, però amb els diaris no havia connectat i, sovint, em semblaven massa simples. Una edició en la nostra llengua era, doncs, un esdeveniment.

Ara que L’estret camí de l’interior ha passat a ser un dels quatre o cinc llibres que ocupen la meva tauleta de nit i que s’hi quedarà durant molt de temps, puc explicar sensacions diferents, algunes ja intuïdes o pregonades, però mai amb un exemple tan adient.

Els diaris de Bashô ens parlen des de la senzillesa, és ben cert, però la simplicitat no hi té lloc en cap moment. Tot i que resultarà difícil per a les nostres ments occidentals, si aprofundim les seves paraules, si hi dediquem un temps net i obert, anirem comprovant com ens va atrapant dins la seva mirada per transmetre’ns un sentit diferent, més proper a algun lloc de la nostra experiència on les coses tenien significats primigenis i era possible deixar-se envair pel fons terapèutic que alberga tot llenguatge.

Bashô és capaç d’escriure sobre aspectes molt complexos de l’ésser humà i, si no hi estem atents, de fernos creure que no tenen importància. Però depèn de nosaltres, fins a quin punt ens hagi assaltat l’oblit d’allò que paga la pena. I tot això ho aconsegueix amb un llenguatge tan treballat que més aviat ens farà l’efecte que escriu a rajaploma.

Si fa temps que no us compreu un llibre perquè duri, us podeu fer un gran regal. La traducció de Jordi Mas López és a l’altura necessària perquè L’estret camí de l’interior esdevingui inoblidable i ja per sempre necessari.

Edicions de 1984 i la Setmana de la Poesia de Barcelona 2013

Benvolguts, com cada any, ara és temps de poesia a Barcelona. (sempre ho ha estat, de temps de poesia, a Barcelona, cada dia, cada dia, gràcies a llocs com l’Horiginal o l’Heliogàbal, o tants d’altres!) En fi, que ahir va començar la Setmana de la Poesia de Barcelona 2013.

Us proposem especialment dues activitats relacionades amb Edicions de 1984:

DISSABTE, A LES 18.30h, A L’ATENEU BARCELONÈS. Judit Díaz, traductora de Poemes escollits, de Joseph Brodsky (Edicions de 1984, 2013) i Jordi Mas López, traductor de L’estret camí de l’interior de Matsuo Bashô (Edicions de 1984, 2012) participaran en el recial:

“Traductors aliats”. Recital

Mostra excel·lent de la continuïtat de la gran tradició moderna de traductors de poesia a Catalunya. Els traductors llegiran poemes versionats d’un gran ventall de llengües: rus, japonès, romanès, alemany i anglès.

Participants: Judit Díaz Barneda (Joseph Brodsky), Jordi Mas López (Matsuo Basho), Xavier Montoliu (Marin Sorescu), Arnau Pons (Paul Celan) i Dolors Udina (Robert Creeley).
Moderador: D. Sam Abram

La segona activitat, no només relacionada amb nosaltres sinó amb totes les editorials independents que editen poesia, és aquesta exposició anomenada «Petites però grans», que ensenya mostres de poemaris publicats per la majoria d’editorials que en publiquem. És fa a la Biblioteca de Catalunya i teniu temps de visitar-la fins el 9 de juny.

I bé, per la nostra banda, a veure si trobem temps, i fem alguna coseta al blog, revisitant algun dels nostres llibres de poesia… El temps! Ah, el temps!

«Abans de la invenció del turisme». Vicenç Pagès Jordà sobre «L’estre camí de l’interior», al Punt Avui. VICENÇ PAGÈS JORDÀ

Font: El Punt Avui

El turisme és un invent europeu del segle XIX que es massifica al segle XX i que avui dia ha adoptat la mecánica del “Tot a un euro”. Ja no busquem la manera més barata d’arribar al lloc que desitgem, sinó que triem una destinació qualsevol entre totes les que se’ns ofereixen a baix cost. És per això que després de Setmana Santa resulta procedent passejar per L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô (Edicions de 1984), que ja havia aparegut en català fa cinc anys amb el títol de Viaranys d’Oku, traduït per Màrius Rius i Kiriumi Fumi (CCG Edicions). Bashô, que va viure al segle XVII, és un dels poetes japonesos més coneguts. A ell es deu l’austeritat del haiku, que descriu motius quotidians sense preciosisme ni afectació. De l’any 1689 al 1691, Bashô va emprendre un viatge a peu, no pas per contemplar paisatges nous, sinó per veure els que ja havien descrit els seus poetes preferits. L’estret camí de l’interior és un diari de viatge que ressegueix els utamakura –“coixins de poemes”–, els indrets bells que han merescut l’embelliment de la literatura. En alguna ocasió, Bashô renuncia humilment a la descripció i es limita a recollir algun poema que l’ha impressionat.

Al contrari de les escapades apressades que tendim a fer per Setmana Santa, el viatge del poeta és lent, sense comoditats, però sobretot sense dates tancades ni reserves d’allotjament: Bashô s’hostatja on pot, a la manera d’un pelegrí. El seu diari és una celebració de la naturalesa, de la literatura, de la història, i també de la religió: Bashô segueix els passos de poetes guerrers i de poetes monjos. Abans de partir, els seus amics li regalen poemes sobre els llocs que pensa visitar. En el seu viatge, doncs, la literatura no s’oposa a la vida, sinó que la complementa –en alguns casos, l’aguditza.

Confuci ja havia vinculat el laconisme a la virtut. En aquest cinquè i últim diari de viatge, Matsuo Bashô busca el karumi (lleugeresa): els textos són àgils i breus, però plens de referències que les notes del traductor, Jordi Mas López, ens acosten, ja que la lleugeresa de Bashô és el resultat de moltes lectures anteriors al viatge, de nombroses esmenes posteriors al viatge. El viatger combina el que veu, el que ha llegit i el que s’inventa. En ocasions equipara naturalesa i artifici d’una manera ben poc occidental. Així, a Matsushima, escriu: “El paisatge té una bellesa fascinant, com la del rostre d’una dona tot just acabada de maquillar.” De vegades, Bashô és tan lleuger que es deixa traduir: “Amb lliris blaus / em lligaré, d’ara endavant,/ les espardenyes.”

Tres presentacions per rematar la setmana: «Plens de vida», «L’estret camí de l’interior» i «Licantropia»

DIJOUS 28 DE FEBRER A BARCELONA:

Plens de vida, de John Fante.
Intervindran: Kiko Amat, Martí Sales (traductor de l’obra) i Blancallum Vidal
Lloc: Llibreria Taifa (Carrer Verdi, 12)
Hora: 19.30
Cortesia de Moritz, cervesa de franc per a tothom!

DIJOUS 28 DE FEBRER A TARRAGONA

L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô
Intervindran: Joaquim Sala-Sanahuja i Jordi Mas López (traductor de l’obra)
Lloc: Llibreria La Capona (Carrer Gaómetre, 41-43, Tarragona)
Hora: 20.00h.

DIVENDRES 1 DE MARÇ A ROQUETES

Licantropia, de Carles Terès Intervindran: Artur Quintana i Carles Terès
Lloc: Biblioteca de Roquetes Mercè Lleixà, Urb. Torre d’en Gil, s/n, Roquetes
Hora: 19.30h.

«L’estret camí de l’interior», de Bashô, segons Jordi Llavina [diari Avui]

Font: diari Avui

Potser cap fragment d’aquesta obra clàssica japonesa no dóna millor la mesura del conjunt com el que transcric tot seguit, que pertany al text titulat Les tres muntanyes de Dewa. Matsuo Bashô i el seu deixeble Sora han conegut un lloc “tan profundament espiritual [que] omple de reverència i admiració”. Estan fatigats per la llarga ascensió. I llavors llegim: “Ens vam asseure en una roca per descansar una estona i vaig reparar en un cirerer d’uns cinc pams d’alçada amb les flors mig obertes. Que ni tan sols aquest cirerer tardà, mig enterrat a la neu, s’hagués oblidat de la primavera em va omplir d’emoció: era com sentir el perfum de les flors de prunera en la calda de l’estiu. Recordant l’emotiu poema de l’abat major Gyôson, el vaig trobar encara més commovedor.”

El projecte de traducció d’aquesta obra va ser guardonat amb el premi Vidal Alcover 2009. I, de fet, Jordi Mas López ha confessat que, en pensar de presentar-se al concurs, considerà quina gran obra del repertori tradicional japonès no havia estat encara traduïda a la nostra llengua. Va concloure que aquest diari de viatge de Matsuo Bashô –que en va escriure més, cap de tan rellevant com el que presento, però– era un llibre l’excel·lència del qual aconsellava no únicament la tria sinó també l’esforç. L’estret camí de l’interior explica el viatge que, durant cinquanta-tres dies, va dur el més gran poeta japonès de tots els temps per les províncies del nord del país. Bashô –que es deia així per l’arbre que hi havia davant la seva cabana, un bashô– era un home madur, i malalt, i al llarg del recorregut, en especial durant les etapes més feixugues, es plany de la seva precària salut. Però acompleix el seu propòsit, que no és altre que arribar-se fins als llocs que, abans que ell, han cantat, han celebrat, poetes de renom de la seva pròpia tradició, principalment monjos itinerants. És per això que el fragment citat em sembla especialment significatiu, perquè aplega, d’una banda, el registre de l’epifania lírica (el cirerer que floreix malgrat el gel), i, de l’altra, el reconeixement a un poeta que, anteriorment, havia deixat escrita en bells versos la seva admiració pel món. Aquesta segona línia –que es reflecteix en el que, modernament, hem convingut a anomenar la intertextualitat– és, sens dubte, el que més distingeix el llibret de Bashô i el fa singular i avançat al seu temps.

“Després d’anys de contemplar amb recança els núvols solitaris avançant pel cel, vaig cedir a la invitació del vent”, comença dient el poeta. A partir d’aquí, recorre camins i travessa boscos, visita temples i santuaris, descobreix esteles i fa nit en hostals i cabanes. No acaba d’estar catòlic (“m’amoïnava haver-me d’enfrontar a un viatge tan llarg malalt com estava”), però no es fa enrere, perquè el propòsit és noble. En realitat, aquest és un viatge al cor de la tradició lírica nipona, i, coneixent tots aquells llocs que altres ja havien cantat abans que ell, Matsuo Bashô està erigint un monument a la tradició pròpia i l’està fent, al seu torn, una mica més alt i perdurable. “Gràcies a la literatura es recorden molts noms d’indrets famosos de l’antiguitat.” Aquest és un dels temes del llibre. Com també ho és el pas del temps i la seva acció impietosa: “Heus aquí els somnis / de tants guerrers ardits: / herba d’estiu.” La prosa descriptiva es combina amb haikús essencials. Bona traducció de Jordi Mas López i magnífic aparat de notes que ens permet apreuar la fondària d’aquesta obra clàssica.

«El perfum de Bashô». Ada Castells sobre «L’estret camí de l’interior», de Matsuo Bashô, al Cultura/s de La Vanguardia

Font: Ada Castells. La Vanguardia, Cultura/s
Aquesta és la història d’un viatge, però amb aquesta primera frase ja caiem en un parany. La paraula història no em satisfà. Podríem imaginar-nos que es tracta d’una crònica amb consells de ruta, però no és el cas; tampoc no som davant d’un text ple de descripcions, de reflexions filosòfiques, ni de trobades inesperades, tot i que n’hi ha. Si diem que estem llegint pinzellades d’un viatge ja ens acostem més a la definició precisa, però encara no l’encertem del tot, i és que hem topat amb Matsuo Bashô. Intentar explicar-lo és inútil. l’autor és com un riu: de vegades flueix amb aigua clara, i per tant és intel•ligible, i d’altres vegades s’amaga entre les roques, se’ns torna enigmàtic, fuig de la consigna, ens desperta més els mecanismes de les sensacions que els de la raó. Tal com explica Jordi Mas en una introducció molt il•lustrativa: «El poeta es concentra en generar l’efecte poètic a partir d’associacions motivades per la sensibilitat».

Partint de la condemna obligada de la imprecisió, direm que L’estret camí de l’interior és el diari del viatge que Bashô va fer durant l’estiu i la tardor de 1689 per les províncies del nord del Japó i amb la intenció d’aturar-se en indrets exaltats pels autors del passat, indrets coneguts com «coixins de poemes». El llibre —el cinquè i últim viatge a peu que va escriure— està molt depurat. Bashô fa una defensa formal del que és essencial, és a dir, del poema, i en una fita ens recorda que «les muntanyes s’esfondren, els rius s’assequen, el traçat dels camins canvia, les pedres queden enterrades i ocultes sota terra, els arbres envelleixen i són reemplaçats per plançons nous», però gràcies a la literatura perduren els noms d’indrets famosos de l’antiguitat. El poema és garantia de conservació, encara que, amb un esperit que després anomenarem romàntic, Bashô reconegui que ni cap pintor ni cap poeta podrá reproduir mai una obra de la divinitat com és un paisatge d’extrema bellesa.

Jordi Mas explica que els haikus de Bashô esdevenen petits universos encriptats que serveixen per reflexionar sobre la naturalesa humana i el seu encaix en el món. Un exemple: en arribar a Sendai, el poeta i el seu deixeble es troben amb el pintor Kaemon. L’artista els regala dos parells d’espardenyes de palla amb vetes de color blau fosc. Resultat: «Amb lliris blaus / em lligaré, d’ara endavant, / les espardenyes». O en arribar a un balneari regentat per una familia de poetes: «A Yamanaka, / els crisantems no es cullen: / perfum d’aigües termals». Són principis que queden a l’aire, que hi deixen un perfum, com el lector podrá comprobar, saludablement indefinible.

«L’estret camí de l’interior», de Matsuo Bashô, vist per Jordi Cervera

Un llibre de viatges singular amb tota la força de la poesia japonesa més sòlida i contundent. Matsuo Basho, en traducció catalana de Jordi Mas López, ens narra un viatge de 53 dies per la zona septentrional del Japó. Un plaer insòlit i poc conegut del mestre japonès.

Edicions de 1984 segueix la seva fórmula discreta i constant d’anar publicant bona literatura en les seves diverses col·leccions. En aquest cas es tracta de “La Clàssica” i de L’estret camí de l’interior, una peça singular del poeta japonès Matsuo Bashô, en traducció d’un dels grans especialistes de casa nostra, Jordi Mas López.

Es tracta d’un peculiar llibre de viatges que detalla 53 dies d’una ruta que va portar el poeta cap a les províncies septentrionals del Japó durant l’estiu i la tardor del 1689, per conèixer en directe els indrets que els autors que el van precedir havien glossat als seus poemes.

Amb aquesta mena de precedent del que avui anomenem rutes literàries, Bashô estableix un diàleg amb els mestres del passat i fonamenta un nou discurs on combina una prosa encadenada i viva que va fent referència a tot allò que veu i sent al llarg del viatge i que es barreja amb els haikus que insereix a l’interior dels textos.

Malgrat la brevetat del text i els poc menys de dos mesos que retrata, “L’estret camí de l’interior” és l’últim dels cinc diaris que va escriure l’autor i li va representar quasi cinc anys de feina, una dada que permet veure el grau de perfeccionisme de Basho a l’hora de treballar.

Jordi Mas, a banda de realitzar aquesta traducció, que s’intueix complexa i elaborada per la manera singular d’estructurar els textos del poeta, és també el responsable d’un pròleg que es converteix en un estudi introductori que funciona a la perfecció a l’hora de situar autor, obra, tècniques i corrents contemporanis. Aquest estudi permet que la lectura final del text sigui molt més rica i entenedora que no pas si la féssim sense aquestes puntualitzacions brillants. Mas dóna fins i tot detalls precisos del procés seguit per traduir els haikus, ja que hauria volgut utilitzar el sistema de comptar síl·labes definit per Carles Riba i emprat per la majoria de poetes catalans, però aquest còmput (4/6/4 amb final femení obligatori) l’hauria obligat a trair l’essència i l’esperit dels poemes de Basho i a crear una continuïtat mètrica entre tots els versos del llibre.

Font: Jordi Cervera

Aquest dijous, a la llibreria Proa Espais, «L’estret camí de l’interior», amb Miquel Desclot i el traductor de l’obra Jordi Mas López

Avui dimarts presentem, com potser ja sabeu, el llibre Una història d’amor, d’Helena Rufat. Si no ens veiem avui, potser ens podem veure dijous?

Descobriu la subtilesa i els secrets que amaguen les proses i els haikus que conformen aquest llibre de Matsuo Bashô —peça clau de la literatura japonesa— de la mà de dos poetes que coneixen l’obra i l’autor; Miquel Desclot i Jordi Mas López.
Aquest dijous, a les 19.30, a la llibreria Proa Espais (C/ Rosselló, 212)