Magris a Barcelona, Alcàntara a Sant Just Desvern, Kremser i Adam a Girona. Actes d’avui d’Edicions de 1984

Aquest vespre, a les set de la tarda, Claudio Magris llegirà el pregó de Sant Jordi de la ciutat de Barcelona, al Saló de Cent i conversarà amb Josep Ramoneda entorn al món del llibre. Per altra banda, durant la diada de Sant Jordi, signarà exemplars de la seva darrera novel·la No és procedent, a la llibreria Laie (11.30 a 12.30, Passeig de Gràcia / Casp) i a la llibreria La Central (13.00 a 14.00, Rambla Catalunya / Mallorca)

 

 

A les 20.00, a la flamant llibreria Cal Llibreter de Sant Just Desvern (C/ Bonavista, 81), Sílvia Alcàntara presenta Els dies sense glòria, acompanyada de Xavier Serrahima.

 

 

De 18.00 a 20.00 a Girona, Stefanie Kremser i Miquel Adam, i una bona colla d’autors més (aquí la llista sencera) signaran El dia que vaig aprendre a volar i Torero d’hivern inaugurant d’aquesta manera el nou espai de la Llibreria 22.

 

 

 

 

 

El Sant Jordi de Miquel Adam [Torero d’hivern]

Del Torero d’hivern n’han dit…

«Entre Rabelais i George Saunders». Sam Abrams sobre «Torero d’hivern» de Miquel Adam [Tendències. El Mundo]

Font: Sam Abrams / El Mundo

Si hagués de triar un llibre per tancar en una càpsula del temps de cara a explicar el nostre món als habitants de la terra en un futur llunyà, no dubtaria ni per un moment a col·locar-hi el primer llibre de Miquel Adam, Torero d’hivern, un recull de relats. Efectivament, un dels molts mèrits d’aquest primer llibre que no sembla, per maduresa i domini artístics, gens un debut literari, és que ens permet identificar el món on vivim, la Barcelona i la Catalunya del nostre temps. Aquest és un mèrit especial perquè sovint la narrativa catalana s’encarna en un escenari que és ben bé un no-lloc que no té res a veure amb Barcelona.

Que els lectors es preparin per un autèntic festival o bany o muntanya russa de llengua, de sensacions, d’emocions, d’experiències, d’idees que els arribaran a través de les pàgines dels 17 relats, repartits en tres cicles que interactuen. El llibre és excessiu, fresc i innovador, però d’una manera digna d’una síntesi entre Rabelais i George Saunders!

Sempre ens havien ensenyat que l’art del relats era l’art de la subtilesa, la insinuació i la reducció. Miquel Adam rebenta aquesta noció i ens presenta uns contes, millor dit un mostrari de possibilitats de conte —curt, mitjà i llarg—, que funcionen a partir de l’efecte justament contrari: l’acumulació, la saturació, l’explicitació… I l’experiència funciona, i tant que funciona, perquè l’excés és una opció estètica on l’autor no perd mai el control i tots els detalls, els milers de detalls són significatius. Torero d’hivern ens ofereix el conte girat com un mitjó i posat cap per avall. Amb quina finalitat? De presentar-nos el nostre món tan excessiu. Però la cosa no acaba aquí. Adam fa servir aquesta revitalització del conte per indicar el camí de sortida del laberint dels col·lapse de la postmodernitat. Adam ens ensenya que el món està ple de ferralla però no està mancat de sentit. Adam ens recomana dues coses. La primera és que hem de tornar a prendre contacte amb la realitat immediata, per molt incomprensible i inabastable que sembli. I la segona és que en mig de tant de soroll del món hi ha la vida mateix que hem de ser capaços de percebre. La vida i la seva problemàtica amb qüestions bàsiques com la identitat, el temps, el dolor, l’amor…

Torero s’ha de llegir lentament per copsar-ne tots els detalls i per pescar totes les perles de saviesa sobre la condició humana que l’autor va deixant caure. Torero d’hivern és or literari injectat directament a la vena.

«”Torero d’hivern”, vencent les pors amb la flexta de l’humor intel·ligent». Laura Basagaña, a Llavor cultural

Font: Laura Basagaña / Llavor cultural

Miquel Adam ha publicat Torero d’hivern (Edicions de 1984, 2015), un debut literari fresc, d’estil poètic no mancat d’humor, on ens obsequia amb 17 contes que retraten les dolçors i amargors de personatges que tasten les frustracions, deixen enrere la joventut i es refugien en els mons imaginaris per cuinar una digna supervivència. Adam és un narrador que aconsegueix captar la comicitat histèrica dels nostres temps, juntament amb la tristesa rabiüda de les injustícies que ens envolten.

L’humor. Ah, l’humor, quina delícia! És un dels plaers més grans que ens pot proporcionar la vida. I també és una eina de combat. I en Miquel Adam ho sap i ho juga. Juga amb força, amb ràbia, s’hi deixa la pell i en fa sang. Aquesta és la seva manera de viure i d’escriure: amb les veritats per davant, amb la sinceritat dels que se saben esclafats per un sistema polític i social que té molt poc en compte aquelles matèries veritablement importants. Fent autocrítica i rient amb força de les pròpies penes, “la millor venjança és viure bé”, diu un dels personatges. Perquè per poder lluitar, hem de poder sobreviure i hem de tenir en compte tots els elements, i així és com l’autor ho explica en un dels relats on els peus (símil de la classe obrera) es revolten contra el cap, que els menysté i els esclavitza.

¿Què és la literatura? ¿Un reflex de la vida? ¿Un mirall distorsionat de les pors? ¿Una fotografia en moviment? N’Adam repeteix sovint allò que La vida no és una puta novel·la, però dins la testa de tot escriptor n’hi ha una (o diverses) per explicar i hi ha, també, mil espurnes, discursos, diàlegs i personatges que ens fan enfurismar, ens fan riure de valent, ens arrenquen llàgrimes o ens roben el cor. Això ho veiem molt bé -ho llegim, millor dit- en els contes visuals, d’atmosferes realicotràgiques que de vegades també dialoguen amb l’element de la fantasia -com passa en el relat “La vibració d’un gran silenci”.

Fragàncies del passat, gotes de maig de records feliços o feréstecs, diàlegs i pensaments viscerals, i tot amb la petja d’un llenguatge il·lusionista, camaleònic. En algun moment, més que la imatge de l’arena i els toros, llegint a Adam ens ve al cap la imatge de l’acròbata dins del món circense: els llums, els focus, la ferotgia de les bèsties, la bellesa fugaç d’algun instant de felicitat per recordar…

Estem parlant dels contes de Torero d’hivern, opera prima de l’editor-escriptor Miquel Adam (que fa el doblet a Edicions de 1984, on a més de treballar-hi en plantilla, hi publica la seva primera obra com a autor) que a través de la seva turbina enjogassada fa passar els fils prims de la realitat i els transforma en bombes potents de color. Color i passió. Un conte és un artefacte literari difícil de parir. Ha de contenir diversos moments memorables, ha d’estar escrit amb gràcia, ha de fugir de la previsibilitat, ha de portar a la denúncia -si s’escau- o ens ha de conduir cap a l’autoreflexió.

Adam domina aquest gènere. I el domina no pas amb la ferotgia de qui entoma les xurriaques, sinó que ho fa amb la humilitat de qui no té pressa. De qui assaboreix el camí dels encerts i els errors que ens depara la vida.

En els contes hi llegim molt de l’autor: coneixem una mica més els decorats de cartró-pedra desoladors d’algunes fires literàries, ens endinsem en el territori pantanós de les negociacions amb la parella, naveguem pels camins del creixement vital i la presa de decisions, no sempre fàcils. L’autor sap treure suc a les reflexions sobre el fet literari -que oscil·len entre l’admiració i la perversitat que genera el mateix sector i la vida d’escriptor -amb una picada d’ullet inclosa als companys d’ofici Joan Todó, Max Besora, Albert Forns i Jordi Nopca.

Marta Rojals va dir que dins de Torero d’hivern s’hi amaguen uns quants consells per escriure. Gosaria dir que també s’hi amaguen diversos consells per a l’art de viure (i la grandesa de la supervivència i resistència en un món imperfecte). Torero d’hivern és un retrat social dels desafavorits, dels loosers i dels precaris, però també és el relat d’una cruïlla d’èpoques, de la definició del pas del temps, del mirar de cara a la maduresa. Miquel Adam fa una crida a la resistència artística a partir de l’humor i l’autoparòdia, denuncia els mals del capitalisme i fa una declaració d’amor cap a la lletra escrita. D’aquesta manera, inaugura una carrera literària prometedora.

«La realitat delirant». Ponç Puigdevall sobre «Torero d’hivern», al Quadern d’El País

Font: Ponç Puigdevall / El País

En un article que va escriure sobre George Saunders, Miquel Adam (Barcelona, 1979) es referia a les constants argumentals que apareixien en els llibres d’aquest autor nord-americà de culte sobrevalorat en excés: les condicions laborals infectes de la classe treballadora, les suaus vexacions que sofrien dia rere dia mentre els durava la feina, les aberracions intolerables que la gent senzilla suporta sense saber que les suporta, la submissió a un poder que de tan amable no sembla poder i que, per això mateix, adquireix encara unes proporcions més subjugadores. I acabava referint-se a un detall important dins l’obra de Saunders: encara que la majoria dels seus personatges són oficinistes, les relacions malsanes que s’establien entre ells no es produïen dins del lloc de treball sinó a fora, en els moments de lleure viscuts en un parc d’atraccions, per exemple, en un espai on la gent que hi treballa és doblement humiliada perquè, a més de ser trepitjats des del poder, per contracte han d’aparentar que estan molt contents. I acabava definint el caràcter de la situació amb una frase que es pot aplicar amb justesa als 17 contes que el mateix Miquel Adam ha inclòs en el seu primer llibre, Torero d’hivern: “La tristesa sota el vestit de peluix de cinc quilos de Mickey Mouse”.

Torero d’hivern no és un llibre de contes unitari ni tampoc una mostra de les diferents possibilitats narratives per forjar un relat, però sí que hi ha una música constant que sona al llarg de les pàgines: no hi ha ni un sol personatge que se salvi del desencant, i no n’hi ha cap que tingui el consol de trobar una certa comoditat en el cultiu de les neurosis que la majoria s’esforça a fer créixer. Tots els projectes que calculen, tot l’esforç invertit en l’anhel d’entendre el món particular que els envolta, tanta fam de glòria —és formidable el veí que s’enorgulleix de ser el president de la comunitat—, tot està construït sobre unes bases tan fràgils que, quan l’edifici s’ensorra naturalment, els protagonistes no són ni capaços de sorprendre’s o d’indignar-se, com si sempre haguessin sabut que només es tractava, al capdavall, d’un joc per donar sentit a una cosa que de cap de les maneres podia tenir sentit.

L’única solució és l’humor resignat i la constatació que no hi ha res a fer contra la potència ultrareal de la realitat: en el parc temàtic de la realitat, qualsevol problema quotidià adquireix un caràcter grotesc irresoluble. No deixa de ser significatiu que a l’editor que viatja a la Fira de Frankfurt no li costi gaire arribar a la conclusió lacònica que la literatura no té cap mena d’importància. I és encara més trist el malentès que es narra en forma d’entrevista al conte que dóna títol al llibre, el desvari d’un escriptor que creu que ha triomfat perquè ha sigut fidel als mandats de la seva vocació literària. Aquests dos relats, “La literatura” i “Torero d’hivern”, juntament amb el tercer que els acompanya en el tríptic sobre el món de l’edició, ”La tomba del vell Vera”, són els més destacables del llibre.

A Torero d’hivern el lector també hi pot trobar que un home adult es desperti convertit en el nen que era a la dècada dels vuitanta i que, en comptes de predir el futur, recordi amb imprecisió els fets més remarcables de l’època, o que una parella que estiueja en un càmping es posi unes ulleres que els permeten contemplar la realitat d’una altra manera. A Torero d’hivern hi ha extravagàncies i rareses argumentals que no se sap si busquen l’estupefacció del lector o constatar el no res de la realitat, però en qualsevol cas, a vegades s’arriba al final de cada conte com si s’hagués travessat unes línies confuses, i no sempre es té la convicció que la cloenda triada, massa previsible, sigui la més oportuna, especialment en els contes breus de l’última secció. També és cert que hi pot haver algun lector que, en comptes de pensar en Saunders, relacioni els contes de Miquel Adam amb els bonhomiosos deliris imaginatius de Pere Calders.

Les presentacions d’Edicions de 1984 per aquesta setmana que comença

DIMARTS 15 A LA LLIBRERIA LAIE

 

DIMARTS 15 A LA LLIBRERIA 22 DE GIRONA

DIMECRES 16 A LA LLIBRERIA LA CALDERS

 

DIJOUS 17 A LA LLIBRERIA CALDERS

Jordi Nopca (Puja a casa), Víctor Garcia Tur (Twistanschauung) i Miquel Adam (Torero d’hivern) parlen dels seus llibres de relats i dels mestres del gènere. A les 19.30 a la llibreria La Calders

Abel Ramon sobre «Torero d’hivern» de Miquel Adam, a la revista Butxaca.

Font: Abel Ramon / Revista Butxaca

Si Borges s’enorgullia de les pàgines que havia llegit, podríem dir que el Miquel Adam escriptor es pot entendre a partir de les pàgines que ha editat. L’escriptor barceloní, foguejat a la xarxa amb el pseudònim de Subal Quinina, va editar fa uns anys Serguei Dovlàtov a Labreu i actualment, des d’Edicions de 1984, publica tots els llibres de George Saunders (the one and only). Ara s’estrena a l’altra banda amb aquest Torero d’hivern.

Dividits en tres seccions, els disset relats d’Adam estan poblats de personatges peripatètics, valents, i fins i tot temeraris: un president d’escala amb tics dictatorials; un home que juga al Civilization moltes hores seguides i desenvolupa un gran sentiment de culpa perquè la seva dona jau al sofà embarassada; un editor que no troba el seu lloc a la Fira de Frankfurt… Entre Pere Calders –sobretot a la tercera part– i Donald Barthelme, els contes de Torero d’hivern són enginy, són estil, són nervi. Es comencen amb un estupor addictiu i s’acaben amb aquella sensació del final dels millors contes. Audàcia. Aire fresc. Quin debut. Visca Miquel Adam!

El «Torero d’hivern» de Miquel Adam, al blog del Senyor Dolent

Font: El blog del Senyor Dolent

Després de llegir a força lloc que aquest era un llibre que calia llegir al final m’hi he decidit, desconeixent completament l’autor, a lo loco, vivint al límit!

I els contes d’aquest llibre són genials i irreverents, un president d’escala a qui se li puja el càrrec al cap i es converteix en el Escalanista (sí, clara referència a Stalin), i un fumador que recorda això: Mon pare era perico i per cada gol de l’Espanyol em donava cinc duros, per això només podia fumar Ducados. Un home que es desperta el 1986, en ell mateix el 1986 però recordant tot el que sap ara, caiguda del mur, challenger, lligues i les vides futures dels que ara van de mascles alfa a l’escola… m’ha recordat molt el còmic Barri llunyà de Taniguchi, i com que és un còmic collonut sempre és bo que me’l recordin.

Especialment destacable el conte «La tomba del vell Vera», on veig referències a Dovlatov (editat per LaBreu) i al món literari, i al graó més baix d’aquest món hi ha treballar a la FNAC… Veràtov és un desconegut autor rus que es converteix en l’obsessió del protagonista que aprofitant que treballa en una editorial el comença a publicar, concretament el publica l’editorial La Puça (jo ho tinc clar Veriatov-Dovlàtov, La Puça-La Breu). Però és també un retrat del món editorial des de dins però una mica com un torero a la barrera. O un conte amb un protagonista que juga a un joc tipus Age of Empires, que té gràcia després de llegir un conte protagonitzat pels individus que poblen aquests jocs, que actuen moguts per un impuls superior que no es discuteix. L’usuari es refugia en el joc, acollonit per la paternitat que se li ve al damunt, i nostàlgicament comença a carregar partides guardades deu anys enrere, quan era algú a qui la paternitat li quedava terriblement lluny (fins i tot com a concepte).

Llibre excel·lent, amb una part central (en té 3) de treure’s solemnement el barret.

Porto una ratxa de llibres destacable, fins i tot amb els contes, no sé si és sort o casualitat o què, però tenim literatura catalana per molta estona i de la bona.

Presentacions i esdeveniments de la setmana: Platónov, Bierce, Robinson, Rodri i Adam

DIMARTS 17 AL CCCB (19.30): Marilynne Robinson a Barcelona!

Marilynne Robinson  impartirà la conferència La imaginació i la democràcia, en el marc de la seva gira europea de presentació de Lila (Edicions de 1984, 2015, trad. Ester Tallada). Entrada gratuïta. Més informació, aquí.

DIMARTS 17, A LA LLIBRERIA ALTAÏR (19.00): presentació de Djan, d’Andrei Platónov. Amb Eduard Balsebre i Miquel Cabal Guarro

DIMARTS 17, A LA CASA DE CULTURA DE GIRONA (20.00 h): presentació d’Històries de soldats, d’Ambrose Bierce. Amb Miquel Berga, Quim Español i Francesc Francisco-Busquets

DIJOUS 19, A CALDES DE MONTBUI (20.00 h.): presentació de Jesús busca Jesús, amb Pepe Beunza i Jaume Rodri

DIJOUS 19, A LA GARRIGA (20.00): presentació de Torero d’hivern, amb Anna Ballbona i Miquel Adam

 

 

 

Avui W. B. Yeats. Demà Saunders. Demà passat «Torero d’hivern», i dissabte tornem-hi amb en Yeats! Presentacions de la setmana.

AVUI DIMARTS

DIMECRES

DIJOUS

DISSABTE