«Més que un club i ‘Qatarunya’», Anna Ballbona sobre el Barça i Qatar, i «Qatar. El país més ric del món» [El 9 Esportiu]

Sigui l’Estat, la Qatar Foundation o la companyia aèria, a Qatar l’emir i la seva família són darrere de tot

El partit contra el Granada al Camp Nou va ser el primer en què els socis matiners van veure la inscripció “Qatar Airways” al gol nord. El nom del flamant patrocinador blaugrana al costat del “Més que un club”, que segueix allà. El patrocini de Qatar Airways, continuació natural del de Qatar Foundation, ha portat molta cua. Les crítiques esgrimien que Qatar era una dictadura que discriminava, entre d’altres, dones i homosexuals. Vaja, el que se sap a primer cop d’ull. Els favorables a l’acord la presentaven com una fundació educativa i quasi humanitària.

De l’acord de patrocini se n’han sabut després més coses, com si la poca transparència del patrocinador s’encomanés. “A Qatar tot està relacionat, sigui l’Estat o la Qatar Foundation, els Al Thani —la família de l’emir que governa— són darrere tot.” Ho diu el periodista Món Sanromà en el llibre Qatar. El país més ric del món (Edicions de 1984). Si és el més ric vol dir que pot comprar-ho tot. Sanromà va treballar tres anys en una línia aèria a Qatar, s’ha documentat i sap de què parla.

La Qatar Foundation “per l’educació, la ciència i el desenvolupament comunitari” capitaneja tota cosa important que passi al país, com ara l’organització del mundial de futbol del 2022. Guardiola va ser ambaixador de la candidatura de Qatar i va cobrar una xifra astronòmica, segons France Football. Però no es pensin que sóc antiguardiolista. Explica el llibre que Rosell va tenir una empresa de màrqueting que, abans de ser president, va estar al darrere de molts esdeveniments esportius de Qatar i d’una acadèmia esportiva, cercapromeses de tot l’Àfrica. Ara creuen que sóc anti-Barça? Cap problema, Qatar és també propietari del port esportiu Marina Port Tarraco i va estar a punt de comprar Spanair.

Ah, que vaig contra Catalunya? No es pensin, l’emir de Qatar té excel·lents relacions amb el rei Joan Carles, i la candidatura qatariana al mundial, acusada de compra de vots, va rebre el suport espanyol. Hi ha molts estadis per construir a Qatar… Ben mirat, una casa d’apostes sembla un negoci més clar.

El llibre de Sanromà permet entendre, també, les intricades relacions del Barça i Catalunya amb un món global on tot es confon, la dictadura econòmica, la política… Qatar ha creat la influent televisió del món àrab Al Jazeera, Qatar té una de les primeres companyies aèries mundials, Qatar ha mogut fils en el paper dels Germans Musulmans a les primaveres àrabs, Qatar apuja el sou dels funcionaris i militars (un 60% i un 120%, respectivament) per evitar cap revolta interna i l’endemà convoca pseudoeleccions…

Qatar ho compra tot, ho paga tot. Qatar inverteix els seus multimilionaris ingressos del petroli i el gas en “empreses estrangeres que li puguin assegurar beneficis a llarg termini”, com ara Barclays, Iberdrola, Porsche, Harrods, Valentino i el París Saint-Germain. I el Barça.

«Qatar: l’encís de la xeica i el fanatisme del xeic». Ignasi Aragay parla de Qatar i de «Qatar. El país més ric del món», de Món Sanromà [diari Ara]

Font: Diari Ara / Ignasi Aragay

La xeica Mozah Bint Nasser al-Missned, una de les tres esposes de l’emir de Qatar, acaba de comprar el quadre més car de la història en subhasta a Nova York per 106 milions d’euros, un tríptic de Francis Bacon sobre Lucien Freud. Ella és la cara amable del país més ric del món, un règim musulmà dictatorial on algú com Bacon, si fos ciutadà qatarià, tindria molts punts per acabar condemnat a mort. Com a estranger, la seva tendència sexual l’hauria portat probablement en algun moment a triar entre un càstig a base d’assots, pagar una multa o ser expulsat del país. Aquesta setmana també s’ha conegut un informe d’Amnistia Internacional que denuncia el tracte esclavista de molts dels treballadors que estan construint estadis per al Campionat del Món de futbol del 2022.

Per entendre què passa a l’emirat àrab que patrocina el Barça, per saber com hi sobreviu un homosexual o com hi malviu un treballador immigrant, val la pena llegir Qatar. [El país més ric del món] (Edicions de 1984), una interessantíssima panoràmica escrita pel periodista Món Sanromà, que hi va residir entre els anys 2009 i 2011. Al marge de la seva experiència personal, el text, molt a l’estil del nou periodisme de dades, està a bastament documentat. És gairebé telegràfic. Les dades i els fets parlen per si sols. A l’autor no li cal carregar les tintes en l’adjectivació.

I quines són les dades i els fets rellevants? Doncs que aquest país, independent des del 1971 (abans pertanyia als britànics), més petit que la província de Lleida i amb 1,7 milions d’habitants, és un paradís per a una minoria i un infern per a la gran majoria. Rere el glamur arquitectònic i la modernitat d’aparador, hi ha una societat vigilada per la llei de la xaria islàmica, desigual, racista, masclista i dictatorial. Rere la vistosa aposta per l’excel·lència a través de l’educació i la recerca, hi ha una població autòctona gens meritocràtica, acostumada a treballar poc o gens i a ser servida. Qatar és un laboratori del capitalisme financer descarnat i corrupte, creuat amb el radicalisme religiós encarnat pel xeic d’origen egipci, amic dels Germans Musulmans i protegit de l’emir, Yusuf al-Qaradaui, algú que ha arribat a afirmar: “A través de la història, Al·là s’ha imposat als jueus, a qui va castigar per la seva corrupció. L’últim càstig el va portar a terme Hitler […]. Va aconseguir posar-los al seu lloc”.

«Què s’amaga darrere del vel qatarià?», David Meseguer sobre «Qatar. El país més ric del món» [Llegir en cas d’incendi]

Font: Llegir en cas d’incendi / David Meseguer

Al Jazeera, l’organització del Mundial de futbol de 2022 o l’esponsorització del Barça són alguns dels elements més coneguts de l’emirat de Qatar arreu del món. Però, darrere d’aquesta projecció exterior també s’amaguen històries d’explotació dels treballadors, de limitació dels drets de la dona i una agenda islamitzadora que intenta difondre a través de potents mitjans de comunicació.

Són aquests elements més foscos i poc coneguts pel gran públic els que el jove periodista i escriptor Món Sanromà (Igualada, 1986) intenta desvetllar i apropar-nos en el seu primer llibre Qatar: El país més ric del món (Edicions de 1984). El passat 15 d’octubre, l’obra va presentar-se a la llibreria barcelonina Altaïr, amb una afluència de públic molt nombrosa i la presència de l’autor i l’escriptora Najat El Hachmi.

Abans d’entrar a desgranar els diferents apartats del llibre, Món Sanromà va explicar com va sorgir la idea d’escruire un llibre sobre l’emirat del Golf Pèrsic. Després d’acabar els estudis universitaris i viure una temporada a Irlanda, el periodista català va trobar feina a Qatar. Va ser llavors quan va conèixer la realitat que s’amagava darrere de les immenses fortunes provinents del comerç del gas i dels enormes i luxosos gratacels de Doha. Allí va fer amistat amb immigrants que treballaven dotze hores diàries a les majestuoses obres de la construcció per un paupèrrim sou de 180 euros al mes. Segons l’autor, “Qatar es projecta a l’exterior amb aires d’un país emprenedor i modern, però darrere amaga històries d’explotació laboral que s’apropen amb el semi-esclavatge”.

Sanromà, va intentar abordar els punts claus que apareixen al seu llibre i que constitueixen els elements claus de la política exterior i creixement del país àrab. Després de parlar de les condicions en què viuen els immigrants que estan construint les infraestructures que acolliran el Mundial de futbol de 2022, va arribar el torn de centrar-se en la poderosa Al Jazeera. El periodista va comentar que “la cadena qatariana és utilitzada amb una doble finalitat: fixar a arreu del món l’agenda que beneficia a Qatar i d’altra banda adoctrinar amb la visió de l’islam que tenen els Germans Musulmans”. Yusuf al- Qaradawi, el clergue sunnita estrella més mediàtic, compta amb un espai de televisió a la cadena qatariana que utilitza com a altaveu dels missatge de la confraria. Aquest posicionament, molt visible a les revoltes àrabs en favor de fer caure els dictadors per instaurar governs islamistes, li ha costat a Al Jazeera molts problemes com el tancament de la seva seu a El Caire després que la junta militar fes fora el president Mohammad Mursi.

Món Sanromà també va abordar el paper de la dona en la societat qatariana. “Malgrat que la dona de l’emir ha aconseguit alguns avanços en aquest àmbit, el paper femení en la societat civil està revelat a un segon pla”, va destacar l’autor. També va parlar de les dones que realitzen tasques domèstiques que són en la seva majoria immigrants. “Aquestes dones també estan en condicions de semi-esclavatge i per un sou molt baix viuen en cor i ànima per als seus amos”.

El llibre també relata com Qatar Foundation organitza tot tipus de reunions, conferències i actes culturals per a promocionar Qatar de cara a l’exterior. L’estratègia del govern qatarià és invertir i ser mecenes de projectes culturals en països on han hagut conflictes o situacions convulses i així ampliar la seva àrea de influència. Respecte al Barça i el patrocini de Qatar Arways, Món Sanromà va advertir que li sembla bé que el Barça tingui acords amb Qatar perquè de fet ell va anar allí per treballar, “però que no vengui el país com quelcom idíl·lic i on es respecten els drets fonamentals”.

En relació a l’esport i el seu poder de projecció exterior, l’escriptor dedica un dels capítols a explicar com Qatar forma des de ben joves a atletes provinents d’altres països per després concedir-los la nacionalitat qatariana i competir defensant els colors de l’emirat. Sens dubte, una obra necessària per conèixer de primera mà què s’amaga darrere d’un dels països més rics del món.

David Meseguer

________

Qatar: El país més ric del món / Món Sanromà / Edicions de 1984 / 1ª edició, 2013 / 192 pàgines / ISBN 9788415835103

Publicat per admin a Actualitat internacional, Llibres

«Qatar. El país més ric del món», de Món Sanromà, vist per la Najat El Hachmi [El Periódico]

Font: El Periódico de Catalunya / Najat El Hachmi

EL PAÍS MÉS ESCLAVISTA

Al meu poble tenien per costum valorar els diners en funció del seu origen. Hi havia diner net i diner brut. Parlo en passat perquè els valors «occidentals» i moderns propis del capitalisme ja fa dies que van penetrar amb força una societat rural tradicional farta de patir pobresa. El diner net seria el fruit de l’esforç, el treball o com a molt el que es rebi en una generosa donació. El diner brut és el que resulta dels jocs d’atzar, de l’explotació d’altres, de l’avarícia i la gasiveria, de la prostitució o de la utilització dels altres en general o fins i tot dels interessos per préstecs.

Al meu entendre, una societat que vulgui ser realment demòcrata, justa i igualitària s’hauria de preguntar sempre d’on vénen els diners. Agafem el cas del Barça, per exemple, esponsoritzat en aquests moments per la Qatar Fundation. Els diners que el millor equip del món rep d’aquest petit país del Golf, ¿són nets o bruts? Doncs no semblen gaire nets si llegim el llibre de Món Sanromà Moncunill, Qatar: el país més ric del món, publicat ara per Edicions de 1984. En menys de 200 pàgines el periodista descriu amb una capacitat d’observació envejable la vida, costums i organització d’aquest Emirat que de tan grotesc i irreal sembla tret d’una novel·la de ciència ficció. Però malauradament és un país del tot real que a més serveix de mirall de moltes de les perversions engendrades pel neolliberalisme i la globalització. La més greu de totes és l’esclavatge que pateix més del 90% de la seva població, immigrants. Al Barça ja es va decidir en el seu moment que això no era un obstacle per acceptar el patrocini de la fundació qatariana, però qualsevol culer s’hauria de preguntar si és lícita aquesta aliança. Fora, és clar, que es consideri que el futbol està per damunt de qualsevol altra cosa, incloent-hi els drets humans.

Demà dimarts, «Qatar. El país més ric del món», amb Món Sanromà i Najat El Hachmi, a la llibreria Altaïr

Dimarts dia 15 —demà—, Món Sanromà i l’escriptora Najat El Hachmi presenten Qatar. El país més ric del món a la llibreria Altaïr (Gran Via, 616, Barcelona), a les 19.30. Us hi esperem!

Es pot dir més llarg, però no més clar: «Qatar. El país més ric del món», al Quadern d’El País

Qatar, El país més ric del món, Món Sanromà

La prohibició als treballadors estrangers de sindicar-se, les relacions amb el Barça i Guardiola, la sospitosa protecció a la família, les inversions, la rebotiga del Mundial de Futbol de 2022… Res no s’escapa a l’anàlisi d’aquest periodista, que visquè a Qatar entre 2009 i 2011, cosa que li permet aquesta breu però intensa mirada. Un tipus de llibre necessari per a l’assaig en català.

Dues introduccions al Qatar de Món Sanromà [3/24 i Diari Ara]

El dia 25 de juny 3/24 va emetre un reportatge sobre Qatar. El país més ric del món, que us enllacem aquí.

Aquest reportatge, juntament amb aquesta petita entrevista que transcrivim aquí sota, formen una bonica introducció al llibre de Món Sanromà.

Font: Diari Ara

Món Sanromà: “Hi funciona una maquinària social i legal d’explotació

Periodista i màster en relacions internacionals, entre el 2009 i el 2011 va treballar a Doha com a assistent de vol de Qatar Airways. Acaba de publicar Qatar. El país més ric del món (Edicions 1984).

Com recorda l’experiència?

És com un Gran Germà. Tens un guàrdia de seguretat a la porta de casa que s’assegura que vas a dormir allà cada dia. Has de demanar permisos per a tot, tens un horari de visites limitat… No pots sortir del país sense un permís especial de l’empresa… No pots canviar de feina. Però els sous són generosos i l’empresa et dóna un bon allotjament i et paga el transport.

Com és la societat qatariana?

És una societat dividida: hi ha els qatarians molt rics i un petit percentatge de treballadors expatriats bàsicament d’Europa i els Estats Units, que en total no passen del 20% de la població. L’altre 80% són els invisibles: els treballadors del subcontinent indi i les Filipines, que viuen en condicions més que precàries. Vénen enganyats i endeutats: treballen a la construcció o en una petroliera i sense adonar-se’n es van endeutant més i més. Treballen entre 10 i 12 hores al dia set dies a la setmana per sous de 200 euros. Si protesten els deporten. Hi ha una maquinària social i legal d’explotació. La llei de l’espònsor fa que la persona que t’ha contractat tingui un control absolut de la teva vida.

Com explica l’expansió internacional de Qatar?

Crec que se senten amenaçats per l’Aràbia Saudita i l’Iran i volen teixir una xarxa d’aliances.

«Qatar, el país del futbol, del gas i de…», Jaume Claret sobre «Qatar. El país més ric del món», de Món Sanromà

Font: diari Ara / Jaume Claret

Des de fa no gaires anys, Qatar s’ha convertit en sinònim de jaciments energètics (bàsicament gasístics) i de futbol (el patrocini del Barça, la compra del PSG o la futura organització del Mundial del 2022). A partir de la seva experiència directa durant tres anys i d’un bon grapat d’informes publicats dins i fora de les seves fronteres, el periodista Món Sanromà Moncunill es planteja ampliar aquest limitat coneixement. El llibre, però, no pretén ser una guia de viatge, sinó una introducció crítica a aquella societat.

El resultat està lluny de ser complaent. Qatar se’ns descriu com una bombolla artificial, on els seus habitants es comporten com adolescents malcriats. Aquesta bona vida és fruit de la immensa riquesa del seu subsòl, que permet al xeic abocar una generosa pluja de petrodòlars sobre els seus conciutadans qatarians -el 15% de la població- i comprar la benevolència occidental, sempre afamada de petroli i gas, i ara també d’inversions. La torna són les condicions de semiesclavitud en què sobreviu la gran massa de mà d’obra originària de tots els racons d’Àsia.

Al llarg de la lectura, la sensació és d’artificialitat. L’èxit econòmic, la democratització, l’expansió immobiliària, l’obertura informativa… Tot és façana. L’observació atenta revela un enorme esforç publicitari, en què no es regategen bones paraules i molts diners, però poques concrecions. Amb tot, l’autor no pot deixar de constatar que Qatar esdevé en molts sentits una excepció dins el món àrab, encara que sigui per demèrits dels altres. En el fons, l’obsessió d’aquest petit país -de la mida de la província de Lleida- per aconseguir notorietat evidencia la consciència sobre la seva pròpia precarietat. La insistència de l’emirat a mantenir bones relacions amb tothom -dels Estats Units a Al-Qaida- i per allotjar grans esdeveniments només s’explica com l’intent per sobreposar-se a la pròpia fragilitat. Independitzat el 1971 de l’Imperi Britànic i situat entre veïns poderosos com l’Aràbia Saudita i l’Iran, Qatar no vol ser un parèntesi en el mapamundi.

L’ham del superluxe

Més endavant, Món Sanromà se centra en l’anàlisi descriptiva dels dirigents del país. L’emir i la seva segona dona, la xeica Mozah, ens són presentats com una mena de nous sobirans absoluts però il·lustrats, decidits a actualitzar aquella vella màxima de “Tot per al poble, però sense el poble”. Als trets clàssics, però, se n’hi afegeix un de cabdal: recursos econòmics pràcticament il·limitats que permeten engreixar els mecanismes socials i evitar conflictes. Això els permet, per exemple, fer conviure una interpretació restrictiva de l’Alcorà amb una aposta decidida per la internacionalització. El consumisme desenfrenat -la petjada ecològica per càpita de Qatar és la més alta del món- esdevé l’oli essencial que permet l’aquiescència de la població i, alhora, la manté totalment dependent de la família reial.

Fins ara, la mateixa fórmula sembla també funcionar-li a l’exterior. D’una banda, el luxe -el superluxe- atreu les elits internacionals sempre a la recerca d’exclusivitat. De l’altra, la cartera els permet comprar influències i voluntats entre la comunitat internacional. Precisament, l’annex final se centra en un estudi de cas: els vincles entre Qatar i Catalunya, amb el patrocini del Barça i el desacord entre Qatar Airways i Spanair com els dos extrems d’aquesta relació. La sensació final és que, com ja va avançar-nos Anselm Turmeda al seu Elogi dels diners, són els diners, i no aixecar-se molt d’hora, el que fa moure el món.

«’Qatar explota els treballadors amb lleis properes a l´esclavitud’». Toni Mata entrevista Món Sanromà, autor de «Qatar. El país més ric del món» [Regió 7]

Font: Regió 7 /TONI MATA I RIU

Periodista. Quan va acabar els estudis va voler veure món, i mentre era a Dublín va passar amb èxit un procés de selecció per entrar a Qatar Airways. Passada la fascinació de les primeres setmanes a Doha, va descobrir la realitat d’un país del golf Pèrsic governat per la dictadura de l’emir Hamad Al Thani i el drama de l’explotació laboral que pateixen molts treballadors

Toni Mata. Qatar està de moda, però sota l’opulència que exhibeix la dictadura del xeic Hamad Al Thani hi ha un país amb profundes injustícies socials que el periodista Món Sanromà (Igualada, 1986) delata en un llibre que s’ha convertit en una “lluita personal”. Després de dos anys i mig treballant com a assistent de vol per a la companyia aèria Qatar Airways, vivint a la capital Doha quan no estava viatjant, qui va ser col·laborador de Regió7 l’any passat explica que “quan passes molt temps allà veus coses que no s’aguanten per enlloc”. Qatar. El país més ric del món (Edicions de 1984) es presenta aquesta tarda (19 h) a la Biblioteca Central de la seva localitat natal amb l’assistència tant de l’autor com de Joan Valls, professor i ex-director del Diari d’Igualada.

Què el va impactar més a Qatar?

La maquinària estatal -legal, social i política- d’explotació dels treballadors que s’empara en l’anomenada Llei de l’espònsor. El 94 % de les persones que treballen a Qatar són estrangeres. Però tothom qui hi va necessita un espònsor, és a dir, una persona o una empresa qatariana que l’avali. Quan vulgui marxar, serà imprescindible que aquest espònsor li doni el permís. És tan fort que fins i tot l’emir ha dit que s’assembla a l’esclavisme i que potser s’hauria de revisar.

Vostè va tenir problemes?

No, jo no. Doha és una ciutat daurada si hi vas uns quants dies a fer turisme, però quan t’hi estàs força temps t’adones de la realitat. Hi ha molt racisme. Cal pensar que el 85% de la població és estrangera, i molts qatarians et miren per sobre l’espatlla. Els centres comercials celebren cada setmana el dia familiar, i si no ets qatarià o blanc, els guardes de seguretat et barren el pas i no et deixen entrar.

El president del Barça, Sandro Rosell, no té problemes per publicitar Qatar Foundation a la samarreta de l’equip de futbol.

Rosell va arribar a dir que Qatar Airways i Unicef comparteixen valors. Home! No cal dir aquestes mentides. En el llibre no parlo de bons i de dolents, simplement exposo el que hi ha amb l’ànim que el lector tregui les seves conclusions. Però és clar que l’he escrit per l’impacte que em va causar percebre el tracte als treballadors, sobretot si no ets blanc.

Cal suposar que si Urdangarin se’n va a treballar amb Valero Ribera, a la selecció d’handbol qatariana, no tindrà aquests problemes per sortir?

En principi, necessitarà el permís de la selecció. Si tu vas a l’aeroport quan hi ha el ramadà i no has pogut demanar el permís, t’has d’aguantar i quedar-te. Això els passa a treballadors que guanyen molts diners.

Però Urdangarin…

Qatar és una dictadura autoritària. En un moment donat, l’emir podria donar l’ordre que deixessin marxar el gendre del rei Joan Carles, però tothom passa pel tub de la Llei de l’espònsor. Jo m’he proposat lluitar contra l’explotació denunciant-la al meu llibre. Cal explicar-ho, i si se n’avergonyeixen és el seu problema.

Quin tracte tenen les dones?

No és un tema senzill, de blanc o negre. El món àrab és molt gran, i no el mateix el nord d’Àfrica que Qatar o Afganistan. Les qatarianes estan molt poc discriminades en el terreny polític, n’hi ha que ocupen llocs importants, com la xeica Mozah, segona esposa de l’emir i directora de Qatar Foundation. Però socialment ho estan molt més. La dona no està obligada a portar l’abaia, una tela llarga, ampla i negra, que va des dels cabells fins als peus. Però, si no ho fa, li posen la creu. Tampoc hi ha cap llei que digui que s’ha d’obeir el marit, però un tribunal religiós sempre li donarà la raó. Ara bé, també hi ha dones que porten l’abaia per orgull, perquè es consideren massa valuoses per ser visibles als es- trangers, o per convicció religiosa. És un tema que han de canviar elles. A mi, el que realment em fa bullir la sang és el tema de l’explotació laboral. El vigilant de casa meva treballava dotze hores set dies a la setmana… per només 160 euros!

Seria possible una Primavera Qatariana a l’estil de les revoltes d’altres països veïns?

No, gens. Quan va haver-hi problemes a Bahrein, una illa a cent quilòmetres de Qatar, el govern va apujar el sou el 60 % als treballadors i el 120 % als oficials militars. La població autòctona viu contenta, i la majoria de la resta només s’hi està un temps per treballar, i després marxa.
I des dels governs occidentals tampoc sembla que es vulgui molestar gaire l’emir.

Qatar patrocina el Barça, tenen la propietat del port esportiu Marina Port Tarraco, Guardiola va donar suport a la candidatura del Mundial de Futbol del 2022, sembla que volen comprar l’Hotel Vela, l’emirat compra deute als governs europeus… Qui alça la veu contra la dictadura són les ONG com Human Rights Watch i Amnistia Internacional i institucions com l’Organització Internacional del Treball, però no pas els nostres polítics. Suposo que tot continuarà igual fins que s’apropi el mundial. Aleshores es veuran obligats a fer reformes.

Aquest dimarts, «Qatar» visita Igualada, i «El banquer» Castelló!

IGUALADA / BIBLIOTECA CENTRAL / DIMARTS 18 DE JUNY / 19.00h.

MÓN SANROMÀ I JOAN VALLS

CASTELLÓ / LLIBRERIA BABEL / DIMARTS 18 DE JUNY / A LES 19.00h.

NÚRIA CADENES I JOAN GARÍ