Avui, dia de la Dona treballadora, us oferim el pròleg de «Reflexos en un ull d’home», de Nancy Huston

PRÒLEG
de
Reflexos en un ull d’home, de Nancy Huston
Traducció de Josep Alemany, Edicions de 1984, 2013

FDB23_ReflexosBaixa

Bonica com una imatge

Uns ulls masculins miren un cos femení: immens paradigma de la nostra espècie.

Durant els dos mil mil·lennis de vida humana a la Terra, el lligam en els mascles entre mirada i desig ha estat una simple dada de l’existència. L’home mira, la dona és mirada. L’home copsa el misteri del món, la dona és aquest misteri. L’home pinta, esculpeix i dibuixa el cos fecund; la dona és aquest cos.
Evidentment, també les dones miren els homes, i els homes miren els homes, i les dones miren les dones… Però la mirada de l’home al cos de la dona té una cosa específica: que és involuntària, innata, programada en el «disc dur» genètic del mascle humà amb la finalitat d’afavorir la reproducció de l’espècie, i, per tant, és difícil de controlar.

Aquest fet té unes repercussions incalculables i molt subestimades. Un cop sensibilitzats, però, el veiem a tot arreu, per la senzilla raó que és present a tot arreu. Hi ha una infinitat de proverbis, expressions i comentaris populars que hi fan al·lusió. «Ella m’ha entrat pels ulls», diuen els homes. «En aquella època —diuen tranquil·lament en anglès—, no eres ni una lluïssor a l’ull del teu pare.» Podem pensar en els ulls del llop dels dibuixos animats de Tex Avery, que, quan esfixen en una noia bonica, surten de les òrbites i es transformen en cigales…

En l’home, el lligam mirada-desig és proverbial perquè es remunta a la nit dels temps i es fonamenta en un substrat biològic, relacionat amb la supervivència de la nostra espècie. Però en els discursos intel·lectuals contemporanis és aferrissadament negat, rebutjat, oblidat… perquè implica l’existència d’un poderós lligam entre la seducció i la reproducció: idea anatema, foragitada del pensament dels occidentals des de fa mig segle.

*

All the world’s a stage, com diu Shakespeare. Tot el món és un escenari, la vida humana és teatre. Al llarg de la vida, segons els estris que la cultura posa a la nostra disposició, aprenem els nostres papers i els interpretem tan bé com sabem, imitant, improvisant, temptejant, buscant l’aprovació…

Femení, masculí: sí, en part, també teatre. Però només en part.

En les societats tradicionals, les dones s’han adaptat sempre a la mirada dels homes al seu cos. Expressat d’una manera simplista, les femelles joves, tant entre els humans com entre els simis, s’esforcen per seduir els mascles, ja que volen ser mares. S’embelleixen a fi d’assolir aquest objectiu. Encegats per les idees modernes sobre la igualtat dels sexes, que ens neguem a concebre com una cosa diferent de la identitat dels sexes, podem deixar de banda durant algun temps aquesta realitat enorme, però, si no estem totalment parapetats darrere les nostres certeses teòriques, sempre hi haurà un electroxoc que ens la farà recordar.

A la tardor del 2009, la lectura de la novel·la Putain, de Nelly Arcan, va ser per a mi un electroxoc. «I tant que sí! —em vaig dir des de les primeres pàgines del llibre—. Això és veritat: les dones fan tots els possibles per ser boniques. Joves i no tan joves rivalitzen en aquest terreny: s’encrueleixen amb el seu cos, el corregeixen, hi fan una carnisseria, es gasten els diners per millorar-lo, per ser la més jove, la més prima i la més guapa.» Ja ho sabia, és clar. L’escriptora que porto a dins ho sabia; la dona, l’adolescent i la nena ho sabien; només la «pensadora» es negava, a estones, a saber-ho, a causa del dogma dominant de la nostra època, dogma absurd i inamovible segons el qual totes les diferències entre els sexes són una construcció social.

El feminisme no ha sabut ben bé què fer-ne, de la coqueteria femenina. Tot sovint ha conservat la idea cristiana d’una diferència radical entre cos i esperit, i la sobrevaloració d’aquest amb relació a aquell. Ha raonat com si la bellesa física fos un valor alienant, aplicat a les dones pel masclisme mil·lenari, exacerbat, a l’era del capitalisme, per les indústries de la cosmètica i de la moda. Des d’aquest punt de vista, la coqueteria era gairebé un «pecat». «Vés amb compte, filla —deien les mares feministes, igual que les mares catòliques—: quan un noi et fa l’aleta, pregunta-li sempre: “¿T’interesses per mi o només pel meu cos?”.»

Com si el jo pogués prescindir del cos! Com si l’esperit fos més autènticament «jo» que el cos! Com si l’esperit no deixés cap empremta en el nostre cos —la manera com l’agencem, el vestim, el pentinem, el maquillem—! Com si l’apreciació del nostre cos per part dels homes, l’admiració de la seva mirada, la tendresa de les seves carícies no produïssin en nosaltres uns efectes… extraordinaris!
Si persistim a creure en un jo que és, si no immortal, almenys independent de les vicissituds de la vida, és evident que la bellesa, efímera per essència (com el cos, però encara més que ell), esdevé una mena d’impostura. Vosaltres, els homes, la contempleu, l’admireu, us hi voleu acostar per apoderar-vos-en… però no és el meu autèntic jo. No és més que una aparença, una cosa falsa. Com que sé que no té pes, que és pura il·lusió, engany, diferent de mi, em fa vergonya confessar la importància que revesteix als meus ulls…

Cada dona podria escriure la història de la seva relació amb la bellesa, analitzar el lloc que l’aparença física ha ocupat en la seva vida. Com que de jove vaig ser, no una gran bellesa, però sí una dona més que mitjanament bufona, el meu cos ha estat escrutat, escodrinyat, avaluat, jutjat i comentat per milers d’homes desconeguts una mica arreu del món, d’una manera a vegades simpàtica, altres vegades antipàtica.
De jove, reaccionava a aquest fenomen amb furor i indignació. Encara que no hi estigués personalment implicada —quan veia, per exemple, el cartell d’una pel·lícula o la portada d’una revista que presentaven uns quants homes «menjant-se amb els ulls» una dona nua o gairebé nua—, la ràbia feminista m’escanyava. He trigat molt a admetre, o, més ben dit, a recordar, que en les dones també hi ha el desig de ser «menjada amb els ulls». (Fet paradoxal, en parlaré més endavant: les dones són més passives en el discurs feminista que en la realitat.)

Entre la fi del segle xix i el començament del xx, dos esdeveniments han canviat d’una manera radical i en sentit contrari el destí de les dones als països occidentals: la invenció de la fotografia i el feminisme. Els efectes d’aquest doble moviment en la nostra vida són a vegades còmics, altres vegades sòrdids, tràgics i tot. Sens dubte, cap societat humana s’ha vist atrapada en una contradicció tan inextricable com la nostra, que nega tranquil·lament la diferència dels sexes i, alhora, l’exacerba demencialment per mitjà de les indústries de la bellesa i de la pornografia.
Assenyalem amb el dit les dones que es tapen els cabells; nosaltres, en canvi, preferim posar-nos una bena davant els ulls.

Anuncis

A Catalunya —i País Valencià i les Illes—, en català, «Reflexos en un ull d’home», de Nancy Huston

Ahir va sortir a El País aquest llarg article fent-se ressó de la publicació en castellà de Reflets Dans Un Oeil D’Homme, de Nancy Huston. Tal vegada algú estigui interessat en saber que al mateix temps surt la seva edició en català, Reflexos en un ull d’home, traduït per Josep Alemany, i editat per aquesta casa i que ja podeu começar a trobar en les vostres llibreries de confiança.

FDB23_ReflexosBaixa

“El feminismo más puritano nunca ha sabido qué hacer con la coquetería”

Novelista, dramaturga, ensayista, música, guionista y actriz ocasional, la canadiense Nancy Huston (Calgary, 1953) ha sido desde los años setenta una activista feminista muy comprometida. Residente en Francia desde los años sesenta y casada desde 1981 con el intelectual francés de origen búlgaro Tvetan Todorov, Nancy Huston ha compaginado sus novelas con ensayos y artículos de prensa sobre la condición femenina y los derechos de las mujeres.

El año pasado publicó en Francia Reflejos en el ojo de un hombre, y ardió Troya. El libro, que publica ahora en España la editorial Galaxia Gutenberg [i a Catalunya, en català, Edicions de 1984] cayó como una bomba en el feminismo institucional, porque Huston pone en cuestión las teorías de género que sostienen que el comportamiento femenino y masculino es el resultado de la educación y la sociedad.

Donde Simone de Beauvoir dijo que “no se nace mujer”, Nancy Huston replica que el sexo determina una serie de actitudes que es inútil negar. “Las feministas siempre han considerado que las mujeres son ‘obligadas’ por el hombre a ponerse guapas, y eso les parece mal. Pero la coquetería y la seducción son universales. Actúan como motor de la reproducción, y el 80% de las mujeres que nacen tienen hijos. No sirve de nada negarlo. La igualdad está muy bien, pero para conseguirla es necesario saber que hombres y mujeres parten de lugares distintos, y que mientras nosotros negamos esas diferencias, el capitalismo las exacerba con toda tranquilidad”.

Aunque maneja materiales literarios —Anaïs Nin, Nelly Arcan, Fatima Mernissi, Marylin Monroe— e incluso autobiográficos, el libro de Huston parte de una mirada darwiniana a la relación entre hombre y mujer. “El argumento surge de la primatología, sí, porque no podemos comprender el mundo sin entender que somos también mamíferos llamados por la naturaleza a reproducirnos y a mejorar la especie. Pero también hay una visión histórica, social, psicológica”, explica Huston, que recuerda que la idea del ensayo salió de una de las historias que narraba en su última novela, Infrarrojo, publicada en 2010. Como la mayor parte de su obra, está escrita originalmente en francés, aunque ella misma la ha traducido al inglés, algo que hace habitualmente.

“Era la historia de una fotógrafa erotómana del siglo XIX que retrataba el cuerpo de los hombres a los que amó. Le fascinaba el placer, el orgasmo, pero solo eso. Cosificaba a los hombres. Y me di cuenta de que nunca había habido una artista femenina que retratase el cuerpo masculino, cuando lo contrario es algo tan frecuente. La razón, en mi opinión, es que el cuerpo de la mujer existe antes que nada para ser fecundado, tiene ese carácter sagrado. Mientras el hombre no tiene nada de sacro: solamente necesita ir esparciendo su semen por ahí. Esa diferencia lo condiciona todo, es universal, y por eso sucede en todas las sociedades”.

“La mujer es el origen del mundo, y el hombre siempre ha tendido a reglamentar su derecho de posesión sobre la mujer”, continúa Huston. “Pero con la llegada de la fotografía y el cine la relación cambió de una forma espectacular. Las mujeres comenzaron a querer ser como las actrices de las películas y las modelos, a querer tener ropa bonita y a estar guapas, y el capitalismo aprovechó para desarrollar varias industrias millonarias: la de la belleza y la moda, la de las dietas, los fármacos y la cirugía estética, y, sobre todo, las de la pornografía y la prostitución. Todo eso ha aumentado la vulnerabilidad del hombre ante la visión de una mujer bella, creando millones de adictos al sexo, y ha llevado a las mujeres a querer ser cada vez más guapas durante más tiempo, o a intentarlo al menos, maquillándose, operándose, rehaciéndose hasta el infinito”.

La prosa informal y moderna de Huston no se detiene en eufemismos. De la misma manera, afirma que “las feministas biempensantes que niegan la naturaleza humana cometen una estafa intelectual. La diferencia fundamental entre los sexos es la maternidad y la testosterona. Los hombres son infieles por naturaleza, las mujeres lo son menos porque seleccionan mucho los genes que necesitan para procrear. Para atenuar esa diferencia todo lo posible, hace falta más igualdad. ¿Pero qué hacemos con los chicos entonces? Si se ocuparan más de los hijos y de la casa, sin duda habría menos prostitución. Si cuidaran a sus hijas, no se irían a follar con las hijas de los demás”.

La autora propone una solución imaginativa. “Si la prostitución es un servicio esencial para la sociedad, debería haber un servicio nacional para las prostitutas. Deberían de jurar bandera, deberían de ser educadas y protegidas, y cuando las maten deberíamos hacerles funerales de Estado. Ahora son esclavas, y el 80% de las que trabajan en Francia son extranjeras y no tienen derechos”.

El feminismo “más puritano, ese que piensa que la sexualidad y la belleza son malas, nunca ha sabido qué hacer con la coquetería”, concluye. “Pero esa tendencia, lejos de disminuir, cada vez va a más. ¿Es acaso un complot de los hombres? ¿Quizá las mujeres somos tontas? La libertad de las mujeres pasa por desnudarse cada vez más, por reconstruirse y retocarse”

Por todo esto, Nancy Huston cree que el feminismo clásico se ha equivocado en la elección del enemigo, del responsable de esta situación. “Echarle la culpa al hombre de eso es como culpar al toro de haber cogido al torero. Antes la excitación era privada, ahora es un gran negocio. El placer de los hombres está cada vez más sometido a la pornografía y a la belleza estéril, infecunda. Están obligados a mirar cuerpos todo el tiempo. Les venden viagra para rendir mejor. La mujer se ha ido haciendo cada vez más sujeto y más objeto. Cada vez más libre, cada vez más guapa e inalcanzable. Y cada vez más dura”.

La ensayista termina con el reconocimiento de que todas estas reflexiones a las que llega en Reflejos en el ojo de un hombre le fueron ajenas durante muchos años. “Yo odiaba a los hombres cuando era una adolescente. También detestaba la superficialidad, las compras y los escaparates. Ahora no veo al hombre como un opresor. Creo que la normalidad llega cuando se acaba la fertilidad y baja la testosterona. Ahí empezamos a ser iguales”.

Novetat editorial! «Reflexos en un ull d’home», de Nancy Huston

FDB23_ReflexosBaixaReflexos en un ull d’home
Nancy Huston
Traducció de Josep Alemany
isbn 978-84-15835-04-2
De bat a bat, 23
304 pàgines
19,50 euros

«Sens dubte, cap societat humana s’ha vist atrapada en una contradicció tan inextricable com la nostra, que nega tranquil•lament la diferència dels sexes i, alhora, l’exacerba demencialment per mitjà de les indústries de la bellesa i de la pornografia.

Assenyalem amb el dit les dones que es tapen els cabells; nosaltres, en canvi, preferim posar-nos una bena davant els ulls.»

A partir d’aquesta premissa, Nancy Huston s’endinsa en aquesta paradoxa de la societat occidental explorant els efectes de la invenció de la fotografia i del feminisme, els dos esdeveniments que han canviat d’una manera radical i en sentit contrari el destí de les dones d’aquests països.
I les dones, ¿com la viuen, aquesta situació? ¿I els homes? Nancy Huston respon a aquestes preguntes parlant-nos sense embuts de la seva pròpia experiència i de la de dones i homes que han marcat una època: d’Anaïs Nin a Nelly Arcan, de Romain Gary a Auguste Rodin, de Jean Seberg a Marilyn Monroe…
En aquest llibre incòmode, controvertit i de vibrant actualitat, l’humor, la ironia i el to proper i personal de Nancy Huston ens obliguen a mirar de cara aquesta gran contradicció que afecta profundament la nostra societat.

Nascuda a Calgary (Canadà), Nancy Huston, que viu a París, ha publicat molts assaigs i novel•les a Actes Sud i a Leméac, entre els quals Instruments des ténèbres (1996, premi Goncourt dels alumnes d’institut i premi Livre Inter), L’Empreinte de l’ange (1998, Gran Premi de les Lectores d’Elle), Professeurs de désespoir (2004), Lignes de faille (2006, premi Femina i premi France-Télévision) i Infrarouge (2010).