«L’interés d'”El banquer”». Vicent Alonso s’acomiada del Quadern d’El País parlant d’«El banquer» de Núria Cadenes

Font: El País / Quadern (Edició del País Valencià) / Vicent Alonso

FM108ElbanquerAmb El banquer de Núria Cadenes a les mans (Edicions de 1984, 2013), un ja pot regirar pàgines, cercar en la nota de la contracoberta o en la notícia sobre la seua autora que, per fortuna, no hi trobarà ni una sola referència a Joan March i Ordinas, “l’home més misteriós del món”, segons el seu biògraf Pere Ferrer Guasp, o “el último pirata del Mediterráneo”, que fou el títol d’aquell llibre-reportatge que Manuel D. Benavides li dedicà l’any 1934 amb la intenció de denunciar les seues activitats fraudulentes de connivència amb el poder. Però això no deixa de ser una anècdota perquè no hi ha comentari sobre El banquer, ni entrevista a l’autora que no establisquen la relació oportuna entre el cèlebre mallorquí de Santa Margalida i Miquel Lluc, el protagonista de la novel·la de Núria Cadenes. Difícilment, doncs, trobarem qui es dispose a entrar dins el món del llibre sense el desavantatge derivat de llegir una història que recrea literàriament la vida d’un personatge de carn i ossos. Amb tot, s’agraeix que la contracoberta deixe constància que “acostumats com estem a veure d’un banquer, només el personatge en l’opacitat de la representació pública, la novel·la ens acosta al terreny pantanós de la seva condició humana”. És a dir, se’ns convida a oblidar la circumstància del personatge real que ha donat peu a la narració i a entendre que El banquer no és ni una biografia com la de Pere Ferrer (Joan March. L’home més misteriós del món, Ediciones B, 2008), ni un pamflet com el de Manuel D. Benavides (El último pirata del Mediterráneo, Tipografía “Cosmos”, 1934). Arribats ací, tanmateix, fóra d’agrair també que tots acceptàrem que la construcció d’un personatge literari és una contribució més a la configuració del que possiblement romandrà en la memòria col·lectiva. La literatura, o el cinema, solen anar per davant de qualsevol esforç de narrar amb comprensibles manies d’objectivitat la vida d’un ésser humà. Fa uns dies, assegut en una butaca de la sala 3 dels Babel, mentre esperava l’inici de la projecció de Hannah Arendt, la darrera pel·lícula de Margarethe von Trotta, vaig llegir que la directora havia dit que “la veritat sobre una persona, paraules, gestos, amistats, sobreviu només en els records” i que “una història ha d’estar formada per molts records i moltes històries”. Com que volia escriure sobre El banquer, les paraules de la directora no em deixaren ni un sol moment durant tota la projecció. No sóc un expert ni en l’autora d’Eichman a Jerusalem ni en la del no sé si “darrer pirata de la Mediterrània”, però tampoc no calen gaires llums per a entendre que un no ha de confondre Barbara Sukowa amb la periodista que a Jerusalem prengué notes del judici que condemnà a mort el conegut nazi, ni Miquel Lluc amb Joan March. Però les pel·lícules i les novel·les, fet que sovint sol oblidar-se, també contribueixen a configurar la memòria col·lectiva. No cal, doncs, menysprear-les tot fent servir els arguments segons els quals les obres d’art no es deixen guiar per la voluntat d’objectivitat; el terreny pantanós de la condició humana no es deixa atrapar per mirades tan excloents. I així com són possibles els lectors d’El banquer que no tinguen ni idea de l’existència del senyor March, també són més que possibles els espectadors de Von Trotta que no hagen llegit ni una línia de la filòsofa de Hannover ni que sàpien què és això de la ”banalitat del mal”, concepte sobre el qual gira tota la pel·lícula. I no deuen ser aquests lectors i espectadors els qui millor podrien valorar la força de les paraules i les imatges de Cadenes i Von Trotta?

És fàcil comprovar que Cadenes respecta més o menys els fets essencials de la vida de Joan March. Però l’interés d’aquesta esplèndida novel·la, l’aportació essencial de Cadenes, és el retrat que la jove novel·lista ens fa del banquer, de la seua actitud davant del món i dels altres. Detenir-se en aquests moments, veure créixer els detalls del retrat a mesura que acumulem noves circumstàncies, detectar el punt d’amabilitat amb què a vegades s’hi tracten les innombrables maldats del protagonista i del seu entorn, copsar el domini de la llengua que se’ns mostra precisament més potent en les descripcions dels trets físics i de les actituds dels personatges (principals i accessoris), tot plegat constituiria el més destacable de la narració si no fóra perquè la tècnica triada s’hi fa massa present. A poc a poc, tanmateix, comences a trobar-te a gust tot col·laborant a reconstruir el puzle, acumulant i enllaçant la informació que el narrador et dóna a glopades; així, finalment, entens més que mai el joc del dietarista que davant l’afirmació que la novel·la “és una aglutinació de fragments innecessaris que formen un tot necessari” apuntava que la seua era més aviat tot el contrari. Tinc, tanmateix, una passió pels dietaris, i per l’ús literari del fragment, que m’inhabilita per a entrar en aquests dominis. De fet ja fa un grapat d’anys que vaig iniciar aquestes columnes sobre llibres parlant del diari d’Alice James. I ara que ho pense, estic ben satisfet de dedicar la que serà la meua darrera col·laboració periòdica en aquest Quadern a El banquer. És una novel·la excel·lent i anuncia un futur brillant per a l’autora.

Anuncis

«Fuel, tabac, diners». Julià Guillamon sobre «El banquer» de Núria Cadenes [Cultura/s, La Vanguardia]

[font: La Vanguardia, Cultura/s / Julià Guillamon]

vangEl banquer Joan March ha tingut grans partidaris entre els escriptors catalans. Recordo l’article que li va dedicar Josep Pla, amb motiu de la seva mort el 1962: Pla no es creia, o feia veure que no es creia, que March havia fet negocis fora de la llei i posava com a exemple el tracte amb els francesos que li va permetre controlar —sense res estrany, deia ell— la Régie Marrocaine de tabacs. A Espanya, en canvi, no es podia separar la realitat de la llegenda i March passava per espia, pirata i contrabandista. El seu èxit havia estat aplicar una mentalitat comercial arcaica: invertir el menys possible i treure’n tot el que pogués. Baltasar Porcel va fer aparèixer Joan March a El cor del senglar: El pare del protagonista, Baltasar Pere, hi té tractes a Cuba, a l’època de la llei seca. March li explica la seva filosofia que es basa en tres punts: no ficar-se en res sense tenir mallorquins al costat (els catalans són massa legalistes i no estan preparats per a les grans comeses), ignorar tot allò que no encaixa amb el que coneix i vol, anar darrere dels diners que és l’únic que l’engresca a la vida. L’escena, en un bordell, acaba quan March es tira la noia rossa que li han portat de l’Havana. Enllestida en cinc minuts, es passa la nit ensenyant-li a jugar a dames.

El banquer de Núria cadenes (Barcelona, 1970) pren la història de Joan March, per construir una ficció, amb una galeria de quadres que, segons com, recorden el Fortuny de Pere Gimferrer. La novel·la està muntada com un trencaclosques amb escenes que fan referència a tots els aspectes de la vida del banquer: des dels seus orígens, quan es guanyava la vida fent de porquerol, fins al gran moment de la Segona Guerra Mundial, i l’episodi que va despertar la curiositat de l’autora. Quan feia de periodista a El Temps, Cadenes va escriure un reportatge sobre la secretària valenciana de Joan March. Va ser-ne l’amant i March li va regalar un Cadillac. Pla i Porcel veien en el banquer un model: per l’individualisme, l’afany pels diners i el menyspreu per la política, Cadenes va ser fundadora de Maulets i ha estat candidata de Solidaritat Catalana per la independència. No hi ha cap punt de contacte amb March, més enllà de l’embadaliment que li provoca la seva figura. March és una excusa per construir un text amb els ingredients de les novel·les sobre grans jerarques d’aquest món. El nom de William Randolph Hearst, l’empresari de la comunicaciço que va inspirar Ciutadà Kane, surt a tort i a dret quan es parla d’aquest llibre. Pel mateix preu es podria parlar de La ciudad de los prodigios i d’Onofre Bouvila que, vist des d’aquesta perspectiva, també té una retirada a Don Joan March.

La novel·la està molt ben escrita i guanya quan es mira de prop: la delicadesa amb la qual Cadenes tria el començament sobtat i va desplegant el que passa, fins que tanca l’episodi deixant-lo en suspens. Fer parlar els personatges en mallorquí és un repte, ben resolt, em sembla a mi. Cadascun d’aquests cent trenta-un quadres funciona de manera autònoma, van introduint personatges que complementen la trama central, basada en l’ascensió de March, que aquí es diu Lluc, i les relacions amb la seva dona, els fills, els socis o competidors. Funciona sobretot la part més lírica i introspectiva dels personatges i falla una mica en els capítols d’acció, on tot apareix amortit i vist des de la distància. L’assassinat de Tomeu Ribó, per exemple, està explicat d’esquitllentes, per algú que passava per allà. Enfront del vitalisme del March a El cor del senglar, el banquer Lluc, com Kane o Bouvila, té un fons melancòlic, amb la tercera persona que raona, jutja i interpreta.

«Guanya la banca». Alfred Mondria sobre «El banquer» de Núria Cadenes [Levante]

Font: Levante / Alfred Mondria

FM108ElbanquerResignat i no del tot sorprés, Lampedusa admetia que a Sicilía era ben bé imposible entendre l’entramat de lleis i codis heretats que regien les vides de l’illa. En la Mallorca d’El banquer tot es mou i canvia de mans, vells oligarques es veuen desposseïts de les seues terres, uns contrabandistes són destronats per uns altres. Ara bé, enmig de traïcions, xantatges i amenaces, sembla com si el pàlpit del paisatge i el ritme dels seus habitants restaren inalterables, conscients que és inútil oposar-se a l’ambició depredadora del protagonista. Núria Cadenes ha novel•lat la biografia de Joan March a través del personatge de Miquel Lluc, tot fugint de la fascinació pels aspectes truculents i la manca d’escrúpols del fill d’un comerciant que aconseguí crear un dels grans imperis financers del món, però sense caure en la temptació de la moralitat reparadora. En aquesta història es llancen els daus i s’accepta que regna l’atzar i la llei de la selva, guanya qui és capaç de combinar (sense descans) l’astúcia i la força.

El banquer és una mena de trencadís (arriscat, ben travat) més atent a mirades, gestos i petits diàlegs que no a la narració caudalosa. Una novel•la on s’acumulen fotografíes i aquarel•les d’un álbum, projeccions d’ínfimes seqüències. En aquest sentit, la tensió és efecte de les el•lipsis, el temps que es tarda a llevar una diapositiva per posar-ne una altra. Amb un llenguatge encastat amb minuciositat d’orfebreria, de col•leccionista de tresors, Cadenes combina elements de drama rural de la literatura catalana (conflictes de sang i febre d’or), enfrontaments entre dos clans familiars com si es tractara d’un western, a més de simbologia i qualificatius rodoredians i algún altre llampec amb aires de Flannery O’Connor, com l’inspector que s’havia proposat aprendre fragments d’una Bíblia que havia trobat abandonada, com un senyal per a elegits. Reptes, odis i guerres obertes que només són temporalment suspesos davant l’opció de fer-se amb un bon feix de bitllets.

Tot convida a la mitificació i a l’heura de la llegenda en la vida de Joan March/Miquel Lluc. pirata que controlava bona part del Mediterrani, contrabandista de tabac, subministrador clandestí de carbó i petroli en conflictes bèl•lics a qui pagara un preu més elevat, fidel a un ideari de corrupció gens classista: empresaris, polítics, revolucionaris, familiars, tots tard o d’hora passaven a formar part de la seua inacable llista de donacions i, evidentment, de deutors. I és que en molts episodis d’El banquer l’acte de subornar (o d’extorsionar) no obeeix a grans maquinacions dissenyades per Miquel Lluc, sinó que és més aviat un costum mecànic, com encendre’s un bon havà o gratar-se el cap en una llarga reunió.
Indústries, diaris de diferents ideologies, l’apropiació d’una entitat financera, tot el que generara diners i poder atreia l’olfacte d’aquest personatge gris, escarransit, gens carismàtic d’aspecte, indeturable quan treia les urpes i descobria el costat vulnerable d’una presa. Per la seua comptabilitat implacable desfilaren el Káiser, socialistes i anarquistes, conservadors, republicans, emissaris del Reich i dels aliats, un Miquel Lluc que tampoc no tingué cap inconvenient a pagar les factures que li feia arribar Franco. Això sí, aquest «esperit de congre» sempre sabia com fer-s’ho per cobrar i sumar, fins i tot en els ambients més hostils. La consigna era obrir una porta del seu despatx a qui governava i una altra (tant fa que fóra el mateix dia) als conspiradors.

Molts personatges d’El banquer tenen una presència fugissera, tan sols un peu de foto per explicar la relació amb el protagonista. Encara que en la teranyina vital de Miquel Lluc destaquen els llaços (i combats) familiars, tot un seguit d’enemics que tard o d’hora passarien a ser rivals derrotats, a més de nombroses relacions i visites al bordell. La madrastra Joana, la seua dona Virgínia (d’una sexualitat voraç), a més de l’amant valenciana Mercè figuren entre els personatges millor perfilats, un exèrcit femení que arriba a copsar alguns dels resorts amagats de Miquel Lluc, i també a témer la seua absoluta falta de pietat. De fet, es troba a faltar que no s’haja estirat el fil d’episodis d’El banquer que anunciaven major rendiment narratiu, com si a certes escenes els faltaren algunes instantànies més sense trair per això el mecanisme d’aquest novel•la. Si de cas, el major inconvenient d’aquest prosa apamada i brunyida (sovint poderosa i magnètica) siga l’exhibicionisme lèxic, l’obsessió per desempolseguar solucions lingüístiques i rareses amb una reiteració que, de vegades, fatiga. L’encaix de les varietats dialectals segons la procedència dels personatges funciona, en canvi, amb fluïdesa i naturalitat, i algunes imatges tenen una textura quasi pictòrica, com les cases i la gent banyades per la pluja que «semblen com de plata abans de netejar».

Hi ha un rerefons d’animalitat gens domesticada (tel•lúrica) en el Miquel Lluc d’El banquer, un instint i una adrenalina que no li permeten abaixar la guàrdia en la vigilància del seu immens entramat econòmic, en la determinació de triar quines serán les noves víctimes. Atret pel luxe i feliç per l’admiració atemorida que provocava, el personatge misteriós i ferotge que havia erigit quedava arraconat mentre es menjava les llesques d’una ceba crua tot sol al camp mallorquí, o quan li feia confidències entre esbufecs displicents a la valenciana Mercè en cruspir-se una espatlla de conill. Potser l’èxit de Miquel Lluc/Joan March consistiria a haver entés com ben pocs, sense escarafalls ni remordiments, les veritables lleis (la indiferència) de la natura.

«Ciutadà Lluc», una crítica literària de Ricard Ruíz Garzón sobre «El banquer», de Núria Cadenes

CIUTADÀ LLUC

Una crítica literària de Ricard Ruíz Garzón
Quadern, El País 30 de maig de 2013

banquergarzonRealment importa, a l’hora de valorar el Ciutadà Kane d’Orson Welles, la biografia real del magnat William Randolph Hearst? ¿Importa comparar el Hearst oficial amb Charles Foster Kane, saber si el personatge tenia més d’ell o de Welles, mirar de trobar-ne el rosebud primigeni? ¿O potser importa més valorar com va enfocar els flashbacks el cineasta, com jugava amb el so i la llum, com va preparar, per dir-ho sense spoilers, l’efecte final del trineu? Són preguntes amb trampa, és clar, ja superades per la història. Al capdavall, Welles o Kane són avui dia més coneguts que Hearst, i tanmateix, a la gent encara la fascina saber que rosebud, capollet de rosa, també és el terme íntim que Hearst emprava per referir-se al clítoris de la seva amant, l’actriu Marion Davies.

FM108ElbanquerTot plegat, a escala local, serveix bé de marc per introduir El banquer, obra hereva de Ciutadà Kane que es troba entre les més notables de la temporada. Segona novel•la de la periodista, llibretera i activista Núria Cadenes (Barcelona, 1970), l’obra ha estat sucosament saludada als mitjans perquè, rere l’ambiciós Miquel Lluc que la protagonitza, tothom hi ha vist la vida del mallorquí Joan March, creador de la Banca March i conegut com “el banquer de Franco”. I certament, la novel•la s’hi inspira de forma clara, tant en fets com en detalls (els fragments en cursiva, per exemple, provenen de cartes, documents i discursos de March i el seu entorn). Si es considera, a més, que per passar de March a Lluc només cal un dissimulat canvi d’apòstol, que el malnom Verga esdevé fàcilment Tralla i que la immensa majoria d’episodis i personatges són de reconeixement immediat (des de la dona Leonor Servera Melis, en el llibre Virgínia Benimeli, fins a l’assassinat del fill del soci històric, un Rafael Garau convertit en Tomeu Ribó), no és estrany que algunes lectures d’El banquer es puguin veure condicionades pel pes de la història.

Per molt que March pugui ser, a la seva manera, el Hearst de Ses Illes, per valorar bé la novel•la de Cadenes cal però pensar en el Kane mallorquí. Deixar de banda el roman à clef, el joc biogràfic i la recreació d’episodis, i buscar els moviments de càmera. Perquè és aquí, oh sorpresa, on la troballa passa del llibre a l’autora, de l’argument al realitzador. I no, Cadenes no utilitza com Welles el flashback, però altera la linealitat amb un altre recurs estructural: la fragmentació de la trama. Dividida en 134 escenes de no més de dues o tres pàgines, la novel•la es converteix així en un calidoscopi que salta d’un personatge a un altre, sovint sense que se’n sàpiga al principi la identitat. L’autora, en conseqüència, no retrata el banquer Lluc, sinó que convida el lector a construir-lo, rodoredianament, a partir de miralls trencats. Gràcies a això, i sense necessitat d’incloure-hi ni una data, El banquer deixa de ser la història d’un home i es transforma en la d’una època i una forma de vida, abandona l’esquer d’un individu ambiciós però oblidable i esdevé una ambiciosa i memorable reflexió sobre la intimitat del poder i la corrupció.

No és aquest l’únic recurs de Cadenes que fa reeixir la narració. Entre els estilístics, destaca l’elecció del mallorquí per a bona part de l’obra, un extraordinari trompe l’oeil lingüístic tenint en compte que l’autora és barcelonina i resideix al País Valencià. I també, per no entrar en les influències de la Vida privada de Sagarra o la citada Rodoreda, l’aposta per la caricatura a partir d’animals i plantes, una constant descriptiva que comença amb “els plançons” del primer capítol i acaba amb la “moixa pelada” del darrer, entre moments que van des de les lloques, els galls, les guilles, les rates, els lloros i els porcs humans que passegen per la pàgina 10 fins als “ulls de fura” del mateix Lluc o els “braços de salze” de la dona. No s’hi val a badar, però: malgrat aquesta petita venjança i saber que l’autora es troba ideològicament a anys llum del personatge recreat, hi haurà qui aposti per la síndrome d’Estocolm. No serà mala manera d’arribar a la conclusió: entre fantasmes, amants i lledoners, El banquer acaba compadint-se per la solitud del monstre, la qual cosa, pur rosebud, permet humanitzar el protagonista, reforçar la novel•la i consagrar una autora que ja és, i si no el temps ho dirà, pura projecció.

Joan Carles Girbés recomana «El banquer» de Núria Cadenes a «Levante EMV»

Joan Carles Girbés, editor (re)actiu, escriu el que segueix sobre El banquer, de Núria Cadenes, al diari Levante. Si visteu l’enllaç que ha penjat el seu blog, prodeu llegir algunes de les tantes frases del llibre que merexen ser subratllades.

EL PREU DE L’AMBICIÓ

FM108ElbanquerÉs poc habitual trobar una obra narrativa tan desbordant de geni com El banquer. L’autora, Núria Cadenes, admet en les entrevistes promocionals que va quedar seduïda per la figura de Joan March arran d’un reportatge per al setmanari El Temps. Va escorcollar en la trajectòria de qui anomenaven “el banquer de Franco” i va saber detectar-hi (i aquesta és una de les grans troballes de la novel·la) la matèria primera per bastir un personatge literari atemporal i universalitzable.

Amb March com a model inspirador (a la novel·la es transfigura en Miquel Lluc), Cadenes ens ofereix una novel·la de gran intensitat estructurada en capítols breus. D’aquesta manera, el lector segueix el fil argumental a partir d’escenes punyents que l’ajuden a resseguir el reguerol de víctimes que l’ambició infinita del protagonista deixa en el camí.

“Tothom té un preu. I qui no el té és que no el val.” Contrabandista, pirata, espia, empresari sense escrúpols i finalment banquer, Miquel Lluc treballa entre tenebres perquè és la foscor mateixa. En aquests temps de crisi financera, El banquer ens ajuda a posar cara i ulls i veu als poderosos que mouen els fils del nostre present. I ens exposa sense embuts la misèria moral que guia les seues accions.