«La poesia mata». Manuel Castaño sobre la «Poesia completa» d’Óssip Mandelstam, al Quadern d’El País

Font: Manuel Castaño / El País

La llibertat de pensament, que és intrínseca a la creació literària, més la perspicàcia en l’ús del llenguatge pròpia dels poetes representa una amenaça per a tots els règims totalitaris, que no volen altres escrits que els de pura propaganda. Pocs anys abans de morir a Sibèria, condemnat a treballs forçats, Óssip Mandelstam (1891-1938) va dir que “ens fa l’efecte que tot va bé només perquè els tramvies funcionen”. Potser és el que ens està passant ara, que com que moltes de les coses bàsiques encara funcionen no veiem venir cap daltabaix. Però si tenen possibilitats d’accedir al govern gent que afirmen que la mera existència de mitjans de comunicació privats és un atac a la llibertat d’expressió, quan realment en són la garantia, vol dir que estem també, com als anys trenta, arran de l’abisme.

Mandelstam no era cap enemic de la revolució —més aviat era pròxim al majoritari partit dels socialistes revolucionaris, enderrocat el 1917 manu militari pels bolxevics— ni tampoc tenia cap protagonisme polític, però era poeta, un dels més importants del segle. En èpoques d’adhesions indefallibles, això pot dur fàcilment a la mort. En definir l’acmeisme (moviment a què es va adscriure en els seus inicis, que reaccionava contra el desgastat simbolisme imperant com la nostàlgia d’una cultura universal), va donar la clau de la seva inadequació als nous temps, en què es tractava de construir un home nou, en un país nou, fent taula rasa del passat. La identificació que sent Mandelstam amb Ovidi, desterrat a la costa del mar Negre per desavinences polítiques, és tan definitòria com premonitòria. Els intents tardans per reconciliar-se amb el món oficial component alguns poemes laudatoris de Stalin no van convèncer ningú, ni a ell mateix, ja que l’ambigüitat i la ironia el traeixen.

Però la nostàlgia, o la consciència d’una cultura que estava a punt de perdre’s, és només el marc mental de fons. Malgrat les precàries condicions en què va haver de viure, el confinament i la solitud, la seva obra és un diàleg constant amb els autors russos, dels quals reprèn temes i als quals fa al·lusions contínues. Ara bé, les seves preocupacions van molt més enllà i es pot dir que el converteixen en un poeta plenament europeu, una qualitat constatable a través de la presència incessant de la cultura clàssica en sentit ampli, de la mitologia grega als poetes romans del temps d’August —inclosa la ciutat de Roma, tant en la seva dimensió material com espiritual—, i de la religió, no des de la fe sinó com a fet cultural —Mandelstam va néixer jueu però es va convertir a una confessió cristiana per agilitar la seva entrada a la universitat—: l’ortodòxia, el catolicisme i el judaisme li són propers, i és remarcable que l’arquitectura de les catedrals li serveix per explicar com ha de construir-se un poema.

Jaume Creus ha fet un feina immensa traduint tota la poesia del gran poeta de Sant Petersburg, concentrada en un volum còmode i manejable, i a més comentant els detalls essencials per comprendre cada un dels poemes i alhora per resseguir-ne detalls biogràfics. La traducció està orientada a transmetre el contingut, sacrificant inevitablement molts aspectes formals però no tant perquè el text resultant no sigui també un poema. Llàstima, només, de l’edició en un paper massa fi per fer economies, i del costum actual de separar radicalment els poemes de les notes, cosa que obliga el lector a anar constantment endavant i endarrere, si vol copsar tota la informació disponible, que és el més recomanable, i no solament per motius literaris.

«L’home que mussitava versos». Gran reportatge/entrevista de Carles Geli a Jaume Creus sobre la «Poesia completa», d’Óssip Mandelstam

Font: Carles Geli / El País

Mussitant mentre anava amunt i avall de l’habitació, Óssip Mandelstam construïa versos buscant abans la musicalitat que la paraula. Aquest afany pel ritme va facilitar amb els anys que la seva dona, Nadejda, pogués memoritzar-ne la majoria i refer-los, salvant-los, així, de l’oblit, primer amb ell a l’exili de Vorónej, i després amb la mort de l’autor de La pedra en un gulag de Sibèria el 27 de desembre del 1938. “Sonorament, són tots fascinants i, a més, hi ha les seves sèries paronomàstiques, que he intentat respectar; he procurat que hi hagi un equilibri entre el que diu ell i com dir-ho jo perquè soni bé”, exposa Jaume Creus (Barcelona, 1950). Amb estudis de música i el bagatge d’un centenar de traduccions d’òperes, l’adaptació al català de Mandelstam (existia una versió breu d’Helena Vidal, el 2009) estava en les millors mans. Es pot comprovar a Poesia completa (Edicions de 1984), la versió més exhaustiva avui a Espanya d’un dels grans de l’acteisme, treball herculi al qual Creus ha afegit un segon: més de 120 pàgines de notes que rebla amb una exhaustiva cronologia. La lectura d’una desena de llibres sobre i del poeta li donen autoritat suficient per fer-ho.

“Potser és una mica difícil desxifrar el seu món, però encara que no en captis tot el sentit, les seves paraules entren”, defensa el traductor. “No és tan mental ni fosc, parla de coses concretes, el que ens falta en molts casos és el referent; la seva poesia són projectils de sentit, flaixos de vivències, i això ell sabia que creava un efecte”, manté. Aquesta acumulació d’imatges, les paràfrasis, els hipèrbatons contribueixen al mite del Mandelstam complex, i Creus ha preservat sempre els continguts i missatges per sobre de metres poètics i rimes: “Ho he sacrificat quan, buscant l’equilibri, m’ha pesat més el valor de les paraules que no pas la seva disposició formal”.

“És impossible respirar, el firmament és ple de cucs / i ni una sola estrella parla”, comença Concert a l’estació (1921). I gràcies a les acotacions amb les quals Creus ha anat alimentant els poemes, es pot interpretar el vers com a vivencial (Mandelstam tenia greus problemes de cor i asma) i com una metafòrica llança política, díscol i ambigu com va ser sempre amb el comunisme.

Personatge de caràcter, Mandelstam, com la seva pròpia poesia, buscava la llibertat absoluta. I això tindria un preu. Tenia tanta voluntat d’aprendre que, amb 20 anys, havent arribat al món al si d’una família jueva de Varsòvia que l’any que ell va néixer (1891) es va traslladar a Moscou, es va fer batejar cristià per poder matricular-se a la Universitat de Sant Petersburg i saltar-se el numerus clausus que afectava els estudiants jueus, problemes que no va tenir a la Sorbona, on l’havien enviat els seus pares (pelleter, ell; professora de piano, ella) el 1907.

El món grecollatí, Dante, Puixkin… Aquesta vasta cultura, traduïda en la seva obra, s’ha esgrimit com una altra barrera de l’opac Mandelstam, que el 1913 publicava el seu primer llibre, La pedra, influït per les inquietuds i l’estil que destil·laven el Taller de Poetes i les tertúlies literàries que freqüentava, en les quals es va trobar Anna Akhmàtova, gran acmeista, aquests que volien aconseguir l’acme, l’essència, tornant a allò mundà, terrestre, una reacció al simbolisme i misticisme dels seus predecessors. Cap problema per desentranyar tot aquest garbuix intel·lectual per Creus, que als 10 anys ja havia llegit la Divina Comèdia i que també ha traduït l’obra completa d’Akhmàtova (Premi Serra d’Or 2010).

Més difícil ho té Creus per entendre aquesta enigmàtica capacitat de Mandelstam per llegir, prematurament, el futur, aquesta inexorabilitat de la mort tan present en totes les seves composicions: “I és estrany: m’agrada reconèixer / que respirar no sé amb prou encert; / això és un boirós encís, tot un misteri és –morir (…) / irrevocablement està traçada/ per al futur la meva eternitat”, escriu el 1911, poc abans d’aquests dos altres versos: “¿Sé per ventura d’on em ve el plorar? /Jo només sé cantar i morir”. Ho diu molt aviat en la seva vida, una cosa que en aquesta edició es pot apreciar perquè recull altres poemes dels seus primers temps que ell no apreciava excessivament. També recopila la poesia dels llibres infantils que va fer entre el 1925 i el 1930. Notable és la inclusió dels anomenats Versos de circumstàncies i satírics, representació generosa però no completa davant la dificultat de saber-ne la paternitat.

També és complex per Creus explicar-se la pulsió enamoradissa de Mandelstam: fins a sis dones, entre elles la poetessa Marina Tsvetàieva, cita el traductor, sota les quals el bard va estar a punt de deixar-ho tot i trencar amb la seva dona, amb qui es va casar el 1922. “En tres dels sis casos és una actriu, amb un encant especial: cara somrient, dolça, acollidora… Son l’antítesi de la seva dona, que representa tota la seguretat que ell voldria: va ser sempre el seu suport moral i físic i per això no la va deixar mai”. Aquestes passions irrefrenables es van traduir en la seva poesia “en les seves composicions més mediocres: l’emocionalitat desbordada feia perdre el nord a un poeta molt mental”, sosté Creus.

De baix nivell, en relació amb el seu propi llistó poètic, són també els Tres poemes a Stalin, perillosament ambigus. “Tu sobre mi has de manar,/ de ser submís jo tinc el deure./ Honor i nom ben poc m’importen–/ vaig créixer malaltís i resto feble”, arrenca el primer, de maig del 1935. Dues raons el porten a escriure així: d’una banda, cada vegada que es força a versificar alguna cosa que no surt de l’interior i amb la seva musicalitat, li queda malament: “El convencen que els faci per millorar la seva imatge, però ell no estava convençut”, puntualitza Creus. L’altre motiu l’arrossega des de la Revolució Russa del 1917, a la qual se suma però també li dedica més d’un poema crític, com El crepuscle de la llibertat. “Exalta coses que li semblen positives però l’assassinat de la família del tsar el va repugnar, com a molts russos”, contextualitza el seu traductor.

Dos episodis van rematar el seu destí: l’encàrrec, el 1928, de bastir una traducció definitiva d’un llibre refonent versions de dos autors anteriors que després no van aparèixer en l’obra final va ser l’espoleta d’una acusació de plagi en diaris i davant la justícia, campanya a la qual es van afegir funcionaris del partit i escriptors. Vexat, escriu la Quarta prosa, on critica el nou sistema de govern, i publica una carta oberta als col·legues soviètics, en la qual trenca amb la literatura oficial de manera definitiva.

Però el pitjor encara havia d’arribar: fruit de velles picabaralles, Mandelstam clava una bufetada el 1934 a Aleksei Tolstoi. “Era intocable i això, a més de l’afusellament d’un dels seus protectors, va ser el seu certificat definitiu”, apunta Creus. Pocs dies després, a mitjan maig, tres policies dels serveis secrets de l’NKVD li requisen els papers i el detenen. En els interrogatoris a la Lubianka ja intentarà treure’s la vida tallant-se les venes amb una fulla d’afaitar i després saltant per una finestra quan ja l’havien condemnat a tres anys de desterrament als Urals. Una conversa telefònica entre Stalin i Pasternak fa que sigui traslladat a Vorónej, on compondrà els seus Quaderns de Vorónej.

La força centrífuga de les purgues estalinistes hi farà la resta: vetat de fer qualsevol feina, en autèntica misèria (“A la cambra del poeta dissortat/ fan guàrdia per torns la por i la Musa. / I ve una nit que no coneix albada”, escriurà Akhmàtova després de veure’l el febrer del 1936), desesperat, el 1937 escriurà l’oda a Stalin, que el fa més sospitós… El 1938, el seu cas es tanca condemnant-lo a cinc anys en un gulag per “contrarevolucionari”. Als tres mesos, el seu cor no va poder suportar el fred de Sibèria després d’una mesura profilàctica que el va deixar gairebé sense roba.

Quan va morir, Mandelstam feia 10 anys que no havia vist publicat cap llibre seu. En una revenja tàcita, Creus vol traduir diversos llibres més del poeta, com els seus relats autobiogràfics La remor del temps, la Quarta prosa, El segell egipci i els seus articles literaris. Per què s’ha de llegir Mandelstam avui? “Vivim moments de reculades socials i de valors, actituds totalitàries que avui, de manera indirecta, t’anul·len com a persona com li va passar a Mandelstam; ell va ser crític i ho va denunciar en el marc de la seva llibertat absoluta”, exposa Creus. Ja ho va pressentir ell mateix (1914): “Hi ha l’escull immutable dels valors/ sobre els errors tediosos dels temps./ Injustament ha caigut la desgràcia/ sobre l’autor de versos excel·lents”.

«La nostàlgia de la cultura universal». Glòria Farrés sobre la «Poesia completa» d’Óssip Mandelstam

Font: Glòria Farrés / El Punt Avui

Edicions de 1984 publica la poesia completa de Mandelstam, un dels principals representants de l’anomenada edat de plata de la literatura russa

“Que el sofriment millora l’art és una fal·làcia abominable. El sofriment encega, eixorda, espatlla i, sovint, mata”, deia Joseph Brodsky. Mandelstam, a causa d’un epigrama contra Stalin, va ser detingut el 1934, va patir els interrogatoris nocturns de la Lubianka, va ser exiliat amb la seva dona als Urals, va fer dos intents de suïcidi, va ser arrestat novament el 1938 i, finalment, desterrat al gulag, on va morir pocs mesos després, a quaranta-set anys. Durant tot aquest període, va patir fam i misèria de manera continuada, com bona part de la població russa dels anys trenta. I tanmateix, no va deixar de crear, encara que des del 1927 no el deixaven publicar. La seva obra, doncs, es va crear enmig d’una existència tràgica i convulsa: “Duré camisa de ferro tota la vida.” Però Brodsky ens ensenya a no equivocar el camí: l’obra del poeta excel·leix no pas gràcies al patiment viscut, sinó malgrat el patiment viscut. Els seus poemes transcendeixen la seva vida.

I és que el diàleg amb Homer, amb Dante, amb Goethe i especialment amb Puixkin, fa que el seu temps sigui un temps universal. La seva poesia, amb imatges metafísiques –“Molt abans de gosar néixer era una lletra, un vers de raïm era”– i molt materials –“Els seus dits són gruixuts, com cucs, greixosos”– és una creació madura del començament al final. És una poesia meditativa, lluminosa, de ritmes pausats, dins els ideals del corrent acmeista que encapçalava amb Akhmàtova i Gumiliov. El poeta percebia intensament les empremtes del seu temps. Després de la il·lusió posada en la revolució del 1917, va ser crític amb les noves autoritats, que el veien poc afí al règim. La seva poesia, feta amb una gran llibertat d’esperit, respirava els sentiments del poble, s’hi sentia al costat. Durant els anys vint, encara va poder gaudir d’algunes complicitats, que li van permetre publicar algun llibre, però als anys trenta tot es va acabar, després d’un viatge d’uns quants mesos a Armènia.

Amb aquest rerefons vital, els seus poemes parlen del mar, de la brisa salnitrosa, del vi georgià, de Schubert, de l’etern anhel d’Armènia, però sobretot d’Itàlia, paradigma per Mandelstam de la cultura amb majúscula. El primer recull que havia publicat era del 1913, La pedra, i ja va representar per ell el reconeixement com un dels joves talents russos més prometedors del moment. El poema que inicia el recull té ressons puixkinians, parla d’aquells sons que enmig del bosc ens interpel·len: “El so somort i cautelós / del fruit que s’ha desprès de l’arbre / enmig del càntic incessant / del bosc profund, silenciós.” Els primers poemaris són plens de percepcions originals amb molt de detall, no només de la natura, sinó especialment de la cultura, de Bach a Beethoven, o de la catedral de Sofia a Notre-Dame. A més, hi ha el pressentiment que farà una gran obra, hi ha una consciència de la seva força com a poeta: “Sento l’envergadura de les meves ales.”

Gran formació

La mare de Mandelstam, Flora, era una professora de música, una dona molt cultivada, que havia inculcat al seu fill l’amor per la música clàssica i les arts. La bona situació familiar va permetre que el poeta s’instruís a Sant Petersburg i a París, on rebé classes del filòsof Henri Bergson. Més tard, va estudiar literatura a la Universitat de Heidelberg. Imbuït de lectures d’Ovidi, de Verlaine, de Goethe, de Puixkin, i de les seves traduccions de Dante i de Petrarca, la tradició en la qual arrela és la gran tradició europea. El seu amor per Itàlia, per la Toscana en concret, la seva admiració per Dante, van portar-lo a fer un assaig que va ser tota una novetat en els estudis sobre l’autor toscà: Converses sobre Dante.

Té un bonic poema escrit a la mort de la seva mare, el 1916, que comença amb un vers molt potent: “Aquesta nit ja és irreparable.” Parla del sol negre que s’aixeca a Jerusalem –la mare representava la part jueva de la família–, un sol negre que capgira les nits blanques del poeta. El final del poema deixa clar que, quan la mare mor, hi ha un renaixement del nen, però un renaixement a l’edat adulta, per tant, a l’exili definitiu. Hi parla també d’un altre sol: “Més paorós és el sol groc.” Aquest sol groc, en la poesia de Paul Celan, influït per Mandelstam, es convertirà en l’estrella groga dels condemnats.

Després del viatge a Armènia

Mandelstam va ser perseguit pel poder soviètic, especialment després del retorn del viatge a Armènia, el 1930. El viatge li va resultar extraordinàriament fructífer, va reprendre amb força l’escriptura i va ser el retrobament amb el món hel·lènic i el mediterrani. En tornar a Moscou, la seva vida es va complicar: havia d’amagar-se arreu, a casa d’amics, sempre en espais petits, de parets fines, sense disposar mai d’una llar fixa on tornar, on pertànyer. Malgrat la primera detenció, el 1934, no va deixar d’escriure poemes, al contrari, sentia aquell temps com un compte enrere, com una treva que calia aprofitar.
El tema de la malaltia, la mort, la foscor i l’hivern van omplint la seva obra dels últims anys. Sovint les referències lluminoses a la gran cultura temperen el to ombrívol i pessimista del contingut de molts dels seus poemes. Les imatges de l’hivern que s’escampen pels seus poemes són precioses. Parla del gel: “Sento el gel primerenc, el sento / remorejar dessota els ponts.” Parla de l’alè: “M’agrada molt l’alè glaçat / i el reconeixement del baf d’hivern.” Parla com el sent dins seu: “Com un regal tardà / percebo en mi l’hivern / el seu braceig incert.” El pessimisme que es va apoderant d’ell en aquest exili ple de mancances fa que les coses boniques les trobi efímeres: “No tenen més durada que un caient d’ulls tots els encants del món.”

‘El llop’

La cultura és el primer que vol ser esclafat pel gran poder, sigui de la ideologia que sigui. En la persecució i control a què va ser sotmès per part dels òrgans repressors soviètics, Mandelstam era plenament conscient que es tractava d’una lluita a mort i alhora d’una victòria de la poesia. Li va dir a la seva esposa Nadejna: “Si per la poesia maten, vol dir que li tenen el degut respecte, vol dir que la temen, vol dir que la poesia és poder.”
Per bé que la poesia que va precipitar la detenció del 1934 va ser el poema Vivim sense notar sota nostre el país, una crítica furibunda a Stalin, Mandelstam ja havia fet crítiques radicals a la manca de llibertat dins el sistema postrevolucionari, a més d’accions arriscades per salvar la vida a detinguts. Té un poema del 1931, El llop, que impressiona especialment perquè és tot un desafiament a l’Estat. Té el coratge de parlar amb tanta claredat que dóna per fet que acabarà a Sibèria. Cada vers és ple de dignitat. I és que ell, amb una consciència clara de la seva obra, sentia que no podia ser jutjat pels seus repressors, només un igual a ell podia jutjar-lo –és a dir, els altres poetes, els lectors de poesia–, com diu amb tanta precisió el darrer vers, que és el que li va costar més de trobar: “Sols em pot matar l’igual a mi.”

Salvar els poemes

Es fa difícil parlar d’Óssip Mandelstam sense parlar de la seva dona, Nadejna Mandelstam. Perquè si podem llegir la seva obra és gràcies a la fèrria insistència d’ella per salvar-la. Nadejna anotava els poemes, els aprenia de memòria i immediatament els amagava o els destruïa. Gràcies a aquesta tècnica, a la complicitat d’alguns amics, entre ells la poetessa Akhmàtova, i sobretot al coratge de Nadejna, s’ha pogut salvar una part del testimoni vital i poètic de Mandelstam. El periple que va viure ella, en condicions terribles, i que explica a Contra tota esperança (Quaderns Crema, 2012, també en traducció de Jaume Creus) va durar des de la mort del poeta, el 1938, fins que aconsegueix publicar-ne una part el 1967 i la resta el 1980. És un acte d’amor extraordinari, una lluita contra la barbàrie.

Traducció

Quan traslladaven Mandelstam a l’exili de Voronej, el soldat ras, veient la psicosi traumàtica que patia el poeta acabat de sortir de la Lubianka, li va dir a la seva dona: “Tranquil·litza’l! Digues-li que nosaltres no afusellem pas per una cançó.” La musicalitat de la poesia és tan natural en la llengua russa que en rus popular un poema és sinònim d’una cançó. Precisament per aquesta musicalitat, lligada a la fonètica de la llengua, traduir poesia és una tasca gairebé impossible. El mateix Mandelstam, que també traduïa poesia al rus, confessava: “Per les traduccions s’escapa l’energia creadora.” Potser la forma es perd, però sobreviu el sentit. Gràcies a l’acurada traducció de Jaume Creus, i a les llargues i aclaridores notes als poemes que fa al final del recull, podem copsar-ne tots el ressons de sentit en la nostra llengua. La feina ingent de Jaume Creus, i l’esforç d’Edicions de 1984, que ja havia publicat fa sis anys la poesia completa d’Anna Akhmàtova, ens permet penetrar en l’ànima d’un dels grans poetes del segle XX en una edició exhaustiva i la primera completa que es publica en l’àmbit hispànic.

El llop
Per l’esclatant valor dels pròxims segles,
per l’alta tribu dels humans?
m’han privat de la copa al banquet dels parents,
i també de la joia de l’honor. Al coll se m’ha llançat aquest gos llop de segle,
però jo sang de llop a les venes no tinc?
val més que em fiquis, com en maneguí,
a la càlida jupa de les estepes de Sibèria. Per no veure els covards, ni el tou fangar,
ni els ossos sangonosos a les rodes,
perquè brillin de nit les guineus polars blaves
en llur bellesa prístina per a mi sol, en la nit porta’m on el Ienissei flueix
i on arriben els pins fins als estels,
per a les venes sang de llop no tinc,
i sols em pot matar l’igual a mi.

Avui i demà, Edicions de 1984 al Festival de Poesia de Barcelona: Whitman, Mandelstam, Contijoch, Blai Bonet.

AVUI A LA SETMANA DE POESIA DE BARCELONA: WHITMANÍACS!

(més informació aquí)

 

 

 

 

 

 

 

 

DEMÀ A LA SETMANA DE POESIA DE BARCELONA: Finestres: poesia i edició. Cicle de poesia als centres cívics

 

 

 

 

Divendres, 15/05/2015 20.30 h
Centre Cultural La Casa Elizalde
C. de València, 302

Participants: Àngels Marzo, Eduard Sanahuja, Jaume Creus (POESIA COMPLETA d’Óssip Mandelstam), Josefa Contijoch (BAIX CONTINU), Lucia Pietrelli, Pau Vadell (POESIA COMPLETA de Blai Bonet)

Tercera i última sessió de «Finestres: poesia i edició», un aparador que mostra l’efervescència i la qualitat de l’edició de poesia en català. Tanquen el cicle Edicions de 1984 i Pagès Editors, dues editorials ja veteranes que han apostat sempre per l’autoria i la traducció catalanes. La seva tasca, juntament amb la dels quatre segells (LaBreu Edicions, Edicions Terrícola, Cafè Central Poesia i Editorial Meteora) que han participat anteriorment en el cicle, ajuda a dibuixar un panorama editorial plural, vigorós i contemporani. I aquesta realitat ens ha d’omplir d’orgull.

Interessant conversa entre Laura Basagaña (Núvol) i Jaume Creus sobre la «Poesia completa» d’Óssip Mandelstam

Óssip Mandelstam va tenir una vida turbulenta: persecucions per part del règim soviètic, penúries, el dolor de la fam i el fred i la idea de ferotgia, de considerar l’ésser humà corromput pel poder com un llop amb queixals de ferro. En el poema “Nit al pati” s’anticipa al seu futur: “Nit al pati. Mentida de senyors./ Després de mi el diluvi./ ¿I llavors què? Grip ciutadana/ i tropell al guarda-roba.// Ball de disfresses. Un segle de gos llop/ Aprèn-te de memòria:/ amb la gorra a la mà, gorra a la mà/ que Déu et guardi!”. Els seus poemes seran censurats i amics i familiars caldrà que els memoritzin per evitar represàlies del govern. Un altre dels seus temes -a més de la ferotgia del sistema i del preu car que cal pagar per la llibertat- són les reflexions entorn la mort i els dubtes de fe al voltant de les religions.

Fotografia de Laura Basagaña/Núvol

Laura Basagaña: Mandelstam és un poeta amb moltes cares, divers, i que ha rebut sovint l’etiqueta de críptic. Els seus primers poemes encara tenen trets del simbolisme tardà, però la poesia que seguirà després es construeix emmarcada en l’expressió acmeista. Jaume Creus: El corrent literari de l’acmeisme apareix en contraposició al futurisme -que girava la mirada cap a la modernitat i enaltia la tecnologia, el moviment, la industrialització-. Ara bé, els acmeistes no renegaven pas del simbolisme, sinó que es consideraven uns deixebles d’aquesta escola; però portant el símbol al punt més alt, a l’acmé. Feien una primera aproximació a la paraula neta i -tal com ja va fer Puixkin i com ja havia escrit Mijaïl Kuzmín en un article on feia una apologia al clarisme- buscaven la màxima claredat: la paraula clara.

La colla de poetes que formaven part de l’acmeisme (Akhmàtova, Gumiliov, Gorodetski, Narbut, Zenkévitx, Mandelstam) havien publicat a la revista Apollon, que ja implicava el lligam amb el déu Apol•lo i els seus atributs: la llum, la veritat, l’harmonia. Buscaven la paraula sense guarnir: no diria que buscaven la paraula nua, però sí que triaven el mot pel seu significat: pel que volia dir la paraula. En aquest sentit, la seva estètica s’acostava una mica cap al realisme. Així com els simbolistes jugaven una mica més amb les ambigüitats i les diverses simbologies, els acmeistes tendeixen més a la concreció. I hi posen molt de pes a certes paraules: taller, construcció, arquitectura, tenen molt en compte el concepte manual: veuen el poema com una obra arquitectònica.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL

«Óssip Mandelstam, poeta universal». Xènia Dyakonova, al diari Ara, sobre la Poesia completa de Mandelstam

Font: Xènia Dyakonova / Diari ARA

Sis anys després de publicar la poesia completa d’Anna Akhmàtova (1889-1966) en traducció de Jaume Creus, Edicions de 1984 posa a l’abast del públic català una edició exhaustiva de la poesia d’Óssip Mandelstam, a càrrec del mateix traductor. En tota la història de la literatura russa del segle XX, generosament poblada per estrelles de primera magnitud, la relació entre Mandelstam i Akhmàtova és un cas únic d’amistat franca, profunda i fidel entre dos poetes, que de joves compartien tertúlies vehements en un cafè bohemi de Sant Petersburg que es deia El Gos Vagabund (un nom que s’adeia al tarannà independent dels artistes que s’hi reunien), i de grans van patir junts els horrors de l’estalinisme, que va causar l’empresonament i la mort de l’un i va embrutar d’humiliació la vida de l’altra.

Un dels seus grans contemporanis, Borís Pasternak, deia que els poetes acostumen a tenir gelosia entre ells, igual que passa entre les dones boniques. Mandelstam i Akhmàtova, però, no es van considerar mai rivals, potser perquè eren un home i una dona, perquè coincidien en la forma de mirar la vida amb uns ulls plens de picardia i curiositat, i tenien un fort vincle afectiu en la persona de Nadejda, la companya de Mandelstam, que se sabia de memòria els poemes de tots dos i més tard retrataria la seva triple unió en la prosa austera de Contra tota esperança, que Quaderns Crema va publicar en català el 2012. Així i tot, en una d’aquelles converses que els dos poetes noctàmbuls cultivaven als carrers mal il·luminats de Sant Petersburg o al pis misèrrim dels Mandelstam, la rivalitat artística va sorgir com a tema de discussió; gràcies al testimoni de Nadejda, sabem que, després de donar-hi voltes, Mandelstam i Akhmàtova van acabar analitzant les forces contràries que conviuen en cada creador. La conclusió va ser que en tot poeta (i, per extensió, en tot artista) hi ha d’haver un Mozart i un Salieri: és a dir, un esperit intuïtiu i espontani que es deixi portar per la inspiració i l’espurna del llenguatge, i un altre de crític i calculador que no deixi mai de tocar de peus a terra. Són elements complementaris. La poesia d’Akhmàtova, fresca i frívola en els primers llibres, amb els anys es va fer més greu, més meditada, és a dir, més salieriana. Mandelstam, en canvi, va viure un procés invers: els seus poemes de joventut són plens de conceptes clars i imatges cristal·lines, però a mesura que la seva veu es tornava més personal, els seus versos s’omplien de misteri i s’impregnaven d’una musicalitat cada cop més pura i irresistible. De fet, els dos compositors que esmenta més sovint són Mozart i Schubert: en la mateixa línia, la poesia de Mandelstam pot ser lírica i intimista, com si sortís d’un piano amagat darrere d’una cortina, o bé severa i tenebrosa, com un calfred sonor que recorre tots els registres d’una orquestra.

Enyorat de la cultura universal

Óssip Mandelstam, a més d’algú que, malgrat la seva genialitat, no es va preocupar mai per la difusió de la seva obra (a un poeta que es queixava perquè no el publicaven, Mandelstam li va dir, furiós: “Que potser publicaven Jesucrist?”), i algú que va tenir el valor d’escriure un poema contra Stalin, va ser un dels creadors de l’acmeisme. Va definir l’essència d’aquest moviment poètic com “l’enyor de la cultura universal”: en efecte, un dels seus poemes més bonics i reveladors és aquell en què, des de la claustrofòbica URSS dels anys 30, o, com en deia ell, des del “vellut negre de la nit soviètica”, brinda en solitari, amb un gest somiador, “pel cant dels pins de la Savoia i la benzina als Camps Elisis, / per una rosa en un Rolls-Royce, quadres a l’oli de París”, per les onades de Biscaia, per l’orgull pèl-roig de les angleses i per tantes altres coses que no veuria mai.

POESIA COMPLETA, Óssip Mandelstam. Traducció i edició de Jaume Creus

No hi ha cap altre camí
si no és la teva mà.
¿Com descobrir altrament
el meu país estimat?

Óssip Mandelstam

Poesia completa
Óssip Mandelstam
Traducció i edició de Jaume Creus
1984Poesia, 13
544 pàgines
25 €

 

 

Óssip Mandelstam, el poeta de l’acmeisme, escriptor intel·lectualment lliure, lúcid, orgullós i contradictori, que creava la seva poesia mormolant-la amb els llavis i dictant-la després, enamorat d’Europa i dels seus pintors i escriptors, obert a les diverses cultures i religions, aquest home irrepetible trobà la mort ignominiosa del gulag siberià just a les portes. Però en la desgràcia va ser prou afortunat de tenir al seu costat, tota la vida adulta, la seva dona, Nadejda, que conservà la seva poesia fent-ne còpies i amagant-les o passant-les a d’altres perquè les ocultessin fins a temps millors. És un periple estrany el que ha fet la seva poesia. Ara el lector català la té a les mans i podrà gaudir especialment amb aquesta edició de la poesia de Mandelstam, primera completa en l’àmbit hispànic.

Óssip Mandelstam, la figura més emblemàtica del moviment acmeista, va néixer a Varsòvia el 1891. Amb un bagatge d’estudis literaris molt ampli, es donà a conèixer amb el recull poètic La Pedra, d’èxit immediat. Després de la revolució del 1917, va començar a ser malvist per les noves autoritats, que el veien poc afí al règim; tot i així, va gaudir d’algunes complicitats que li van permetre publicar encara alguns llibres més. Als anys trenta, però, fou directament perseguit, detingut i deportat: de primer, tres anys a Vorónej; després a Sibèria. Morí el 1938 en un camp de pas, just abans d’arribar a Vladivostok. El treball i la memòria de la seva dona, Nadejda, sobretot, han permès la pervivència de la seva poesia.