L’esquena vinclada de Pau Vadell [ Gerard E. Mur sobre “Esquenes vinclades”]

FONT: Gerard E. Mur / Núvol 

Amb el seu últim poemari, el santanyiner Pau Vadell ha donat a llum a una nova acció. Un nou fer: vadellar. Una funció prou inèdita per a donar-li el règim de nat verb flamant. La definició de vadellar seria “cridar cap enfora”, “bramar sortint del cos”. Un fer força cerebral que, amb imaginació, se’ns farà clar. I vadellar és justament el que ha fet Pau Vadell en la novetat literària que tractem: Esquenes vinclades (Edicions de 1984). Un recull de poemes publicat el passat octubre que, encara abans (al mes de maig), fou reconegut amb el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2017. Graó més alt en la carrera d’un autor multipremiat anteriorment amb petits guardons.

 Foto: Joan Vidal

Aquest crit enllà de què parlàvem és una manera d’expandir-se. D’arribar a noves terres, nous temes. Estar parlant des del jo però mesclar-lo alhora amb una ració de col·lectivitat. Vadell diu, de fet, que el llibre neix de les “incerteses personals i col·lectives”, gairebé equivalent les dues menes de perplexitats. En aquest sentit, el de la incertesa, el títol és clau. “Pot fer referència a una postura sexual però també és molt clara la imatge de la càrrega personal que portem a sobre”. Un bloc de formigó que ens aixafa estoic. En la càrrega entra en joc la situació personal: “Molts poemes fan referència a la generació dels trenta anys. A l’hora de la veritat, trobes un buit. Un buit en tot. Ens hem hagut de reinventar”. I la col·lectiva: “Escric en termes de país sobre la corrupció o la massificació turística”.

Totes aquestes qüestions queden encalaixonades en un recull que descansa sobre quatre parts: La pluja de demàEls febrilsLa resposta i Cants de la fel. Quatre blocs poc cavil·lats, regits per l’esperit de les composicions. “Hi ha poetes que es miren molt l’estructura. Fan una mena de construcció arquitectònica. El meu no està concebut com un llibre que tingui una obertura i una cloenda. De fet, sóc molt caòtic. Tinc caixes senceres amb papers; post-its, tiquets de la compra. Idees i versos. Sinó se t’escapen…”. Vadell escup versos que són batzegades: “Duc amb mi la vida / com duc el silenci / entre l’esquena i les ales”, “L’ètica és ingènua i contrària a les virtuts del diàleg”, “Ens calen criminals que respirin el mateix oxigen”. I el millor de tots, o almenys el més autoritzat: “No estem fets per aquest món. Ho diuen les beates / i les cantores de les esglésies”.

Un aspecte ineludible del poemari, al qual Vadell en reconeix la rellevància, és la llengua, vigorosa i viscosa. Pura. El pes de la llengua queda desdoblat. Per una banda, reprenent la dualitat del títol i la seva significació de postura sexual, Vadell impregna les pàgines d’un llenguatge altament salvatge, genital i natural (de natura). Es tracta d’una poesia molt vinculada al cos, “a les extremitats i als intestins”, afegeix Vadell. Amb un camp semàntic ben emmurat on governen la sang, les dents i la pell.  A la part interior, en definitiva i com a enllaç a la visceralitat del vadellar. Vet-ho aquí: “L’excitava amb gemecs / i l’ofec, era de baves”, “He estret el món amb les mans per abocar-te’l / mentre cardam sense compassió”. “El llenguatge és violent. De fet, el primer que m’han dit és això, que hi troben una llengua violenta. És el llenguatge del poble, del dia a dia”, amplia el també timoner d’AdiA Edicions.

La llengua, però, no és només una soldadura al cos. Lliga amb brides Esquenes vinclades a Santanyí. A la parla del sud de Mallorca. Els versos de Vadell són literatura i força conservadora. “Intento expressar-me amb un parlar molt autèntic. Amb la llengua de Santanyí, que és molt viva i la ciutat va perdent”. Vol mantenir aquesta força expressiva. Algunes expressions, per exemple. “Sovint, per a tenir més lectors al Principat, es canvia la llengua. Prefereixo salvaguardar aquest patrimoni lèxic”. I en aquest sentit, “també és feina nostra fixar una llengua real. Fer-la viva”.

Posar la fel i la pell sobre el foli és connectar-se amb la sangonosa i atàvica tradició de la matança del porc, per exemple (i altres). Un univers usual que arriba fins a la poesia de Miquel Bauçà (justament aquell de La carn i el goig), Andreu Vidal o Blai Bonet (“La passió és la màquina d’estar sols”). Tres autors que Vadell no deixa escapar mai. “Bonet tenia màgia de geni. Un aspecte local el feia transcendir a idea universal. Començava parlant de la taronja de la taula de casa seva per acabar parlant de les taronges del món. Aconseguí que el llenguatge tingués més força”. Les referències a la tradició i a les partícules illenques no tornen el poemari inintel·ligible. No som davant d’una obra críptica en enteniment. Sí en lectura: “El cripticisme té a veure amb la interpretació. Potser he escrit un poema sobre independència del país i algú altre el pot llegir en una altra clau”.

Esquenes vinclades,  Vadell hi ha esporgat més el ventre que l’ànima. “He fet un pas endavant en la veu personal”, diu. Deia Bonet que “saber mirar salva”. A ell, ha estat el saber cridar —vadellar— el que l’ha salvat. “Aquí i a qualsevol illa metropolitana, / cantam per salvar la pell de la por”.

Pau Vadell classifica el temps entre la poesia, la Fundació Blai Bonet (on coordina les activitats) i el lideratge d’AdiA Edicions, l’editorial “pròxima, viral i maleïda”. La maledicció agafarà continuïtat aquesta primera meitat d’any amb novetats temptadores editades en un ja icònic paper craft. Alguns exemples: una traducció de Tonino Guerra (La mel), un rescat de Guillem d’Efak (la novel·la La ponentada gran) o un llibre de relats, escrit a quatre mans, de Josep Maria Llompart i Antònia VicensVocabulari privat (peces aparegudes al Diari de Mallorca entre 1991 i 1992).

“Crec molt en la figura antiga de l’editor. Algú que acompanya els textos. Intento fer meus els llibres. Aportar-hi tot el que puc”. Vadell basteix un catàleg sense grans noms, amb entusiasta deliberació. “Penso més en la passió que hi posen els autors. Les sensacions que donen els seus versos”. Algun de gran hi passa, però: Bauçà, Hilari de CaraFrancesc Garriga. La combustió apassionada d’AdiA és hereva de Tafal i Guaret.

Vadell publicarà obra nova a La Breu Edicions la primavera del 2019. Serà Terra llarga, amb un Garriga invocat, gairebé tàctil.

Anuncis

Pau Vadell: “Consumim molta poesia, vivim envoltats de poesia. No ens n’adonem” [Diari Ara]

Font: Cristina Ros / Diari Ara

Entrevista al poeta, editor i gestor cultural, que acaba de publicar Esquenes vinclades, Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2017. Ha publicat més d’una dotzena de llibres de poesia, és editor i vicepresident de l’AELC

El poeta Pau Vadell va guanyar el Jocs Forals 2017 amb Esquenes vinclades,
un poemari que presenta el 23 de novembre a Barcelona. / ISAAC BUJ

 

Esquenes vinclades és un clam a la voluntat de perseverar i resistir amb el cos viu i el pensament despert enmig de la maror”, glosa Lucia Pietrelli, escriptora i amiga de qui avui entrevistem. Pau Vadell i Vallbona (Calonge, Santanyí, 1984), guanyador per unanimitat dels Jocs Florals de Barcelona 2017, presenta aquests dies el poemari premiat, Esquenes vinclades (Edicions de 1984). Ho va fer fa uns dies a Ciutadella i a Palma, i ho farà a Barcelona, a la llibreria Laie, el 23 de novembre. Pau Vadell ha publicat més d’una dotzena de llibres de poesia, des que el 2005 es va iniciar amb Quan salives, per continuar amb títols com Temple (premi Miquel Àngel Riera 2009), Sang cremada i Traït (premi Senyoriu d’Ausiàs March 2014), entre altres.

Què és o què vols que sigui Esquenes vinclades ?

És una manera d’escriure les meves dèries, el que sent i el que veig en el món que m’envolta. Tenint en compte els temps d’incerteses, personals i col·lectives, a Esquenes vinclades, respecte a llibres anteriors -potser més críptics-, hi ha una voluntat d’expandir-me un poc. Sí, deuen ser els temps. Parlo de llibertat d’expressió, d’identitat, del turisme, d’actualitat. Si els poetes no parlem del que vivim, anem malament. I precisament per tot el que vivim, desbordats d’ítems que no podem pair, em surt la part més visceral.

A l’epíleg, el poeta Guillem Gavaldà parla del triomf de la carn al teu poemari. Ho veus així?

Crec que Esquenes vinclades té sobretot dues claus de lectura. Pots llegir-lo des de la subjugació en un aspecte més laboral, identitari o social, on rau una actitud crítica de l’actualitat; o el pots llegir des d’una òptica més intimista, de la sexualitat, la carn, fins i tot des d’una òptica gairebé pornogràfica, que és l’enfocament que remarca Gavaldà. Qualsevol lectura és vàlida. La poesia no ha de tenir una sola lectura; és cada lector que hi ha de veure allò que a ell se li revela, allò que necessita segons el seu estat anímic.

¿Estem educats per a la lectura de la poesia?

No, no estem educats per a la poesia. I resulta paradoxal, perquè el fet és que consumim molta poesia, vivim envoltats de poesia. No ens n’adonem. La trobem a les lletres de les cançons, als eslògans publicitaris, en moltes de les nostres expressions quotidianes, en les gloses… No en som conscients. El sistema educatiu prioritza saber escriure abans que comprendre. S’ha descuidat la comprensió lectora. Tothom sap llegir, però no comprendre. I la poesia s’ha explicat molt malament. Hi insisteixo, caldria fer entendre que estem envoltats de poesia.

És coneguda la teva celebració de la poesia. T’alegra la vida?

La poesia és una forma més alegre de viure, però no més còmoda. És la meva feina, el meu hobby, tot, i em fa feliç. Per a mi escriure no és patir. Escric quan vull, quan ho necessito, no em poso horari, a vegades he d’aturar el cotxe a la voravia per escriure uns versos, perquè no se m’escapin. La poesia no es pot forçar. Els poemes surten quan els tens madurats dins el cap.

Ets del Migjorn de Mallorca, i en la teva poesia sempre hi ha els autors que han contribuït a fer més gran la literatura catalana: Blai Bonet, Miquel Bauçà, Damià Huguet, Antònia Vicens, Antoni Vidal…

Sí, hi són sempre, no he escrit un llibre en què no hi hagi una citació, una referència, un petit homenatge a alguns d’aquests poetes. Com la de qualsevol, la meva poesia som jo i el que he llegit. Som de la mateixa terra, els he mamat i me’n consider hereu. Sempre m’ha interessat molt la generació dels poetes dels anys 70 a Mallorca. Com a santanyiner, m’és impossible desfer-me de la seva manera d’escriure, el seu llenguatge sincer, sense impostura, aquesta manera de sentir la terra. El fet és que si has tocat la carn capolada d’unes matances, no escriuràs igual que si, com a molt, només has cuinat unes pilotes als fogons del teu pis de ciutat.

Com a editor del segell AdiA, ¿diries que editar, i sobretot editar poesia, sí que ho és, de patir?

Editar poesia és patir, però també he de dir que et dona grandíssimes satisfaccions, almanco tal com jo entenc la feina de l’editor. Vaig muntar l’editorial que voldria haver tingut per a mi. Intento mantenir un tracte molt personal amb els que escriuen, que en cap cas siguin un nom més dins un catàleg, acompanyar-los en l’escriptura, viure la poesia junts. Per això, quan publiquen el seu primer llibre amb AdiA, els regal una xapeta, un intent d’estimular-los perquè sembrin, que cultivin més versos. Cultivar la poesia s’assembla molt a cultivar la terra. Si en tens cura, sempre creix cosa.

Ets el vicepresident de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana); com a gestor cultural, entre altres, coordines les activitats del futur Centre de Poesia Blai Bonet, i ets editor i poeta. Com es compagina tot plegat?

[Riu.] Potser el meu és un cas únic de pertinença al col·lectiu obrer (escriptor), al sindical (AELC) i a la patronal (AdiA Edicions). D’això se’n diu passió, i d’aquesta passió en puc tenir totes les visions. Sigui com sigui, la veritat és que quan estic més estressat és quan escric més i millor. El cervell no desconnecta, és quan més bull.