Una visió brillant de la modernitat

El fugitiu que no se'n va

El fugitiu que no se’n va

Santiago Rusiñol i la modernitat

Raül Garrigasait

En la història de la creació artística hi ha un moment en què tot trontolla: la burgesia xoca amb els marginats, els ideals moderns lluiten contra l’atracció del primitivisme, i la violència, l’Estat i els diners assetgen la llibertat.

Entre nosaltres, aquest moment està indissolublement lligat al pintor i escriptor Santiago Rusiñol. Burgès i bohemi, exquisit i populatxer, amb un peu a Barcelona i l’altre a París, Rusiñol va encarnar com ben pocs la figura de l’artista modern i conflictiu.

Aquest llibre s’endinsa amb audàcia en el seu món, estirant els fils de la pintura, la música, la literatura i la política, i a partir d’un temps i un lloc concrets presenta una visió brillant de la modernitat artística.

 «Rusiñol és una reserva d’art i literatura que espera apagada. Es pot revifar en qualsevol de nosaltres. Aquest llibre també vol ser una incitació a llegir, a mirar, deixar-se escalfar per la creació artística, la foguerada santa que crema des que l’home és home i s’extingirà amb la humanitat. »

 Del pròleg d’El fugitiu que no se’n va

L’autor, Raül Garrigasait

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ha publicat El gos cosmopolita i dos espècimens més, un assaig a mig camí entre la reflexió filosòfica i la narrativa, i la novel·la Els estranys, distingida amb el Premi Llibreter i el Premi Òmnium a la Millor Novel·la en Llengua Catalana de l’Any. Ha traduït Plató, Goethe, Papadiamandis, Joseph Roth i Peter Sloterdijk, entre altres. La seva obra, tensa i original, gira al voltant dels ídols de la modernitat.

Un tast d’El fugitiu que no se’n va

«Rusiñol explora les excentricitats dels qui es veuen cridats o forçats a assajar formes de vida noves, ressegueix tots els moments de la relació entre la puresa de la vocació artística i les exigències del cos, dels diners i de la societat. Els presenta des del lloc on la tensió és més forta, on les recompenses són més elevades però també els cops més cruels. Entre aquests extrems neix l’art modern. Explicar-los als lectors era una manera més de traduir el nou espai estètic a aquell públic que, ho sabés o no, també vivia a tocar el meridià de París.»

Del mateix autor a Edicions de 1984

Els estranys

  •  Premi Llibreter 2017
  • Premi Òmnium a la Millor Novel·la en Llengua Catalana 2017
Anuncis

“Una autèntica meravella i, alhora, una raresa” [David Madueño sobre “Els estranys” de Raül Garrigasait]

Font: David Madueño / LlunÀtic

Ensopegar amb una prosa de qualitat, vibrant, orgànica, matèria treballada però que no denoti les costures ni el patró, és una autèntica meravella i, alhora, una raresa. Hi ha escriptors que hi arriben després de molts anys de treball, d’assaig i error, de treballar en les obres anteriors una sèrie d’elements que, per fi, acaben quallant en una novel·la que esdevé el compendi més representatiu i reexit de la seva tasca. En canvi, d’altres explosionen amb la brillantor d’una supernova, com si abans no hi hagués hagut res més que humus i gestació en secret, sense la necessitat d’exposar a la llum una matèria que, quan neix, ho fa amb un esclat abrusador, encara que amb els anys es vagi matisant el menys reeixit.

Résultat de recherche d'images pour "els estranys raül garrigasait"

Crec sincerament que aquest darrer és el cas del premi Llibreter 2017, Els estranys, de Raül Garrigasait. Un autor debutant en la narrativa que hi mostra una veu madura i sòlida com poques, plàstica per les imatges que hi arriba a retratar, poètica en determinats moments però majoritàriament carnosa, interessada en copsar la terrenalitat del món recreat. A Garrigasait només li coneixia una carta dirigida al poeta i narrador Joan Todó del 2010, publicada al recull de poemes El fàstic que us cega d’aquest darrer, i un article sobre la música de Roger Mas que ens va cedir per a la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres (que podeu llegir aquí). És cert, però, que ja havia debutat cinc anys enrere amb l’assaig El gos cosmopolita i dos espècimens més.

Garrigasait ens presenta un narrador que, com ell mateix, en un joc habitual de la narrativa postmoderna, és hel·lenista i germanista, i que s’obsessiona amb la figura del príncep Felix von Lichnowsky, «prussià i catòlic i potser iniciat en la francmaçoneria», que la història situa en la primera guerra dels carlins. Tanmateix, la traducció de les seves memòries és només l’esquer per dur-lo fins a un altre personatge menys rellevant, però que s’acabarà convertint en el protagonista d’una trama en què el narrador s’immergeix per tal de descriure’n la seva vivència: Rudolf von Wielemann. «Per narrar els mesos de vida que ell va intentar fixar hauré de fer com els historiadors, els economistes i els científics: m’inventaré les connexions». I jo afegeixo com els traductors, que sempre re-creen (tornen a crear) el text que tenen entre mans. «És l’única manera que tinc d’explicar el que sé de veritat. Les coses i els fets són muts; som nosaltres que els fem parlar amb les nostres paraules, amb les nostres ficcions veraces.»

Així doncs, Els estranys tracta de descriure les sensacions i emocions d’aquest jove prussià de classe aristocràtica immergit en un món que no és capaç de comprendre, en què la religió, la guerra i la mort són entesos des d’un punt de vista ben diferent al seu. Embarrancat a Solsona, capital carlina i ciutat del narrador i de Garrigasait, Wielemann viu un autèntic malson (més explícit que mai al capítol dedicat a la festa de Carnestoltes), envoltat d’aquests estranys del títol, homes i dones animalitzats, tel·lúrics, que no l’entenen ni volen entendre’l, que viuen en un món propi, farcit de sants, mites i supersticions. Wielemann és un romàntic enfrontat a una realitat barroca, i encara que ha acudit des de Prússia a ajudar-los enfront dels liberals cristins, de seguida s’adona que els seus ideals, la reinstauració d’un ordre antic, s’enfronta realment a la voluntat d’aquests éssers, la conservació d’un caos primigeni: «El rei i la religió tenen un avantatge indiscutible: queden molt lluny, fins i tot quan són a tocar. Com més poder tenen aquestes dues coses, menys ens hem d’atabalar per l’ordre. (…) No hi ha res com una mica d’imatges solemnes per descarregar-hi els maldecaps, per netejar-se l’interior de porqueries. L’ordre pesa massa».

Paral·lelament, Garrigasait també explora altres elements adjacents a l’escriptura: la memòria, la revisió del passat, els paral·lelismes entre la història i el present… Un dels capítols més importants, en aquest sentit, és la passejada del narrador amb un exprofessor seu, qui li falca moltes de les intuïcions que fins aquest moment el menaven. I tal com ell mateix avançava al començament de la tasca, és la llengua la matèria proteica amb què bastirà el món ja extint de Wielemann, això sí, aprofitant l’estructura de l’edifici històric, encara que resti dempeus prim i dèbil. És per això que de vegades por recordar Joan Perucho, amb aquesta barreja de materials, sobretot en casos com la història del comte d’Espanya, en què l’enciclopedisme i la narrativitat es donen la mà. I no crec que vagi gaire desencaminat quan el narrador, tot parlant de Lichnowsky, ens recorda que Perucho ja el feia aparèixer a la seva millor obra, Les històries naturals.

Gens fàcil de descriure però sí de gaudir-la, Els estranys és una obra immersiva, una exploració narrativa, un exercici d’estil, una revisió històrica; tot plegat, un dels títols més originals i suggestius dels darrers temps.

L’estranyesa de Raül Garrigasait guanya el Llibreter [Jordi Nopca/Diari Ara]

Font: Jordi Nopca / Diari Ara

Publicada per Edicions de 1984 al gener, Els estranys s’emporta els lectors fins a Solsona durant la Primera Guerra Carlina

Raül Garrigasait / FRANCESC MELCION

Quan Raül Garrigasait va presentar al gener Els estranys, la seva primera novel·la, va quedar clar que a més de ser un autor que podia escriure amb versemblança, sentit de l’humor i un estil esponerós sobre la Primera Guerra Carlina també tenia un discurs sobre literatura molt ben estructurat, que alguns lectors ja havien pogut conèixer gràcies a l’assaig El gos cosmopolita i dos espècimens més (A Contravent, 2012). “Els estranys no és una novel·la històrica perquè no és didàctica ni vol reconstruir el passat amb vocació antiquària –va dir l’autor–. És un llibre que no podria existir sense El castell, de Franz Kafka, o Els nostres avantpassats, d’Italo Calvino: miro el passat per parlar de dilemes que són vigents”.

El jurat del premi Llibreter 2017 ha escollit la novel·la de Garrigasait, traductor i editor de la col·lecció de clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge –actualment a Ara Llibres– entre les novetats de literatura catalana publicades entre el maig de l’any anterior i el maig de l’any en curs. “És un retaule de situacions, personatges i gèneres literaris que barreja ficció i realitat –va recordar la llibretera Isabel Sucunza, membre del jurat–. Es tracta d’una obra original en tants aspectes que els llibreters podem recomanar a molts tipus de lectors”. Josep Cots, l’editor del llibre –que enguany també ha rebut el premi Nacional de Cultura per la seva feina al capdavant d’Edicions de 1984– també va fer la seva valoració d’Els estranys:“Des de l’aparició el mes de gener, n’hem venut uns 2.000 exemplars. La venda ha estat sostinguda i el premi ajudarà a fer créixer l’acceptació de la novel·la, d’una gran plasticitat literària i comicitat tràgica. Amb Els estranys comença la trajectòria novel·lística d’un escriptor important”.

Garrigasait va recordar la premissa argumental del llibre. “És una novel·la sobre la mirada perplexa d’un estranger que arriba a la Solsona de 1837, durant la Primera Guerra Carlina, pensant-se que té eines per entendre aquell lloc i el moment, però els seus esquemes d’interpretació se li enfonsen progressivament”. Tot seguit va dir que escrivint la història va tenir molt presents aquelles veus de “Solsona i el seu entorn” que són “rudimentàries però efectives” i que tenen la capacitat “de mostrar les seves tempestes interiors”. Una de les idees importants de la novel·la és “la percepció que la modernitat és una cosa que ve de fora”. Arrenca amb una descoberta que un alter ego de l’autor fa a Berlín al present, i d’aquí l’acció retrocedeix fins al segle XIX: el jove prussià Rudolf von Wielemann arriba a Solsona per sumar-se a la causa carlina però de seguida perd la pista de l’exèrcit, que marxa de la ciutat, deixant-lo sol en un entorn on vagarejarà durant tot un any, esforçant-se per comprendre’l. “Acostant-me al món dels personatges m’he adonat que paral·lelament als discursos de progrés n’hi ha també de dolor i patiment”, explicava Garrigasait ahir.